Sentencia Social Nº 6453/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4440/2006 de 02 de Octubre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 2 d'octubre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6453/2007

En el recurs de suplicació interposat per GARROFE ROCA S.A a la sentència del Jutjat Social 1 Lleida de data 18 de gener de 2006 dictada en el procediment núm. 229/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part INSTITUTO NACIONAL DE LA

Antecedentes

Primer. En data 21 de març de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 de gener de 2006 , que contenia la decisió següent: " Que desestimando la demanda interpuesta por la empresa GARROFE ROCA S.A. contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL (INSS) y la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL (TGSS) contra MUTUA ASEPEYO y contra D. Cesar , debo absolver y absuelvo a los citados demandados de los pedimentos de la demanda formulada en su contra "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º.- El 30-10-98 D. Cesar , sufrió un accidente mientras prestaba sus servicios con la categoria profesional de Oficial 2ª albañil, por cuenta y bajo la dependencia de la empresa demandante (que tenia asegurado el riesgo de accidente de trabajo de su personal con la MUTUA ASEPEYO) en una obra que se estaba llevando a cabo en la GRANJA CASTELLO S.A. de Mollerusa.

2º.- El dia del siniestro el Sr. Cesar se encontraba realizando trabajos de reparación en el tejado de una nave de la granja cuando al pisar una placa traslúcida o lucernario, ésta se quebró, cayendo al suelo desde la cubierta.

3º.- En la cubierta sobre la que se encontraba trabajando el Sr. Cesar en el momento del accidente no se habían instalado plataformas o superficies, para circular sin riesgo de rotura de las placas; el trabajador, que en el momento del siniestro se encontraba solo, no hacía uso de cinturón de seguridad anclado a puntos fijos y sólidos; no habia cable-guia para anclar el equipo de protección individual (tampoco, por tanto, el cinturon de seguridad) y la única cuerda que habia estaba ajustada en una polea para subir el material.

La empresa GRANJA CASTELLO como titular de las obras habia entregado a la demandante una norma de actuaciones para la empresa contratista en la que se señalaba que era obligatorio el uso de cinturones de seguridad, a disposición de los trabajadores en una caseta de las instalaciones, y, bien el encargado general, bien el delegado de seguridad, visitaban la obra todos lo dias.

El mismo dia del accidente por la mañana el Sr. Cesar habia estado realizando trabajos en otro tejado con un compañero; entonces si hizo uso del cinturón de seguridad, aunque tampoco en este otro tejado habian plataformas o pasarelas, ni puntos fijos destinados a anclar los arneses.

4º.- A consecuencia del accidente, el trabajador resultó herido muy grave. Tiene reconocida una Gran Invalidez.

5º.- El 29-1-99 Inspección de Trabajo extendió acta de infracción, en la que apreciaba la falta de protecciones colectivas e individuales (infraccion en materia de prevención de riesgos laborales conforme al art. 45 de la Ley 31/95 ) y en la que proponia la imposición de una multa de 1.500.000 pesetas.

Asimismo, Inspección de Trabajo remitió al INSS propuesta de recargo de 30% de todas las prestaciones económicas que se satisfagan como consecuencia del accidente de trabajo.

6º.- El INSS inició expediente administrativo de recargo el 28-12-98 y dió traslado a las partes interesadas, quienes formularon las alegaciones que consideraron oportunas. El 18-2-02 el INSS acordó suspender el procedimiento hasta la firmeza del expediente sancionador.

7º.- El 7-5-99 la Delegación Territorial de Lérida del Departamento de Trabajo e Industria de la Generalitat de Catalunya dictó resolución en la que imponia a la empresa GARROFE ROCA S.A. una sanción de 9.015 euros.

El 30-11-99 se suspendió el expediente administrativo sancionador hasta la resolución del procedimiento penal que por los mismos hechos se estaba sustanciando en el Juzgado de Instrucción nº 1 de Lérida; procedimiento que resultó archivado por entender que los hechos no constituian infracción penal.

El 10-6-02 el Departamento de Trabajo de la Generalitat, atendiendo a las alegaciones de la empresa, acordó la continuación del expediente administrativo, al haber finalizado el procedimiento penal y, estimando parcialmente el recurso de alzada interpuesto por la misma, modificó la sanción impuesta, graduándola en el grado mínimo y reduciéndola a 4.507,59 euros.

El 2-11-04 el Departament de Treball i Industria de la Generalitat de Catalunya manifestó por escrito al INSS que la resolución del acta de infracción era firme en via administrativa.

8º.- El 19-11-04 dictó resolución en la que se declaraba la existencia de responsabilidad de la empresa GARROFE Y ROCA S.A. por falta de medidas de seguridad e higiene en el trabajo en el accidente de trabajo sufrido por D. Cesar el 30-10-98, incrementando en el 30% las prestaciones de Seguridad Social a que pudiera tener derecho el trabajador como consecuencia del accidente de trabajo con cargo a la empresa GARROFE Y ROCA S.A.

9º.- La demandante ha interpuesto reclamación previa, que ha sido desestimada en virtud de resolución de fecha 22-3-05 (fecha registro de salida 31-3-05).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda contra el recàrrec per falta de mesures de seguretat, en les prestacions derivades de l'accident de treball, presenta recurs l'empresa demandada que no ha estat impugnat.

SEGON. El recurs es motiva, en primer lloc, per la via del què preveu l'apartat b) de l'art. 191 LPL . Als dits efectes es sol licita la modificació del fets provats que es diran, que es relacionen directament amb els documents que s'examinaran a continuació.

S'ha de tenir present als dits efectes que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements:

a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments;

b) que aquest error es basi en documents o perícies obrants en les actuacions que ho posin en evidència;

c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisoria;

d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i

e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades

TERCER. Els fets provats dels quals es demana la modificació són, concretament:

A) Fet provat 6, del qual proposa modificar únicament la referència a la data de notificació de la resolució a l'empresa i la de presentació de l'escrit d'al.legacions, fets que si bé resulten dels folis 112 i 124 que cita, que es poden incorporar ja que tindrien una transcendència, si s'estimés la possible excepció de caducitat, basada en l' article 43 de la LGSS , que propugna el recurrent. En conseqüència, s'estima el motiu i s'acorda afegir al fet provat sisè, que de l'inici de l'expedient es va donar trasllat a l'empresa en data 12 de gener de 1999, la qual va presentar al.legacions el dia 3 de febrer de 1999.

B) Fet provat 7, del que proposa modificar la referència en el paràgraf tercer quan indica "atendiendo a las alegaciones de la empresa", per "atendiendo a las alegaciones del trabajador" , fet que ha de ser atès, doncs evidencia l'error de la jutjadora, si es posa en relació amb els folis que cita el recurrent (80, 192 a 203), dels quals es dedueix que la resolució accepta el punt de vista del perjudicat i no el de l'empresa sancionada, que actua posteriorment en el litigi de forma coherent amb la seva postura des de l'inici del accident.

C) Fet provat 8, al qual proposa afegir que la notificació de la resolució a l'empresa actora es va fer el 26 de novembre de 2004, fet que, vist que al.lega la caducitat de l'expedient administratiu per haver-se dictat la resolució fora del termini de 135 dies hàbils, s'ha d'incorporar, ja que resulta del foli 72 de les actuacions, consistent en acusament de recepció del servei de correus.

QUART. En els tres motius següents del recurs, per la via de l'article 191 c) de la LPL , al lega el recurrent la infracció de normes substantives o de jurisprudència. Dins d'aquest bloc de motius indica en primer lloc que s'han infringit per la sentència, l' article 16 de la O.M. de 16 de gener de 1996 i de la jurisprudència recollida en la STS de 17 de maig de 2004 i TSJC de 3 de març de 2004 . Indica el recurrent que la suspensió del procediment, per estar en tràmit un procediment penal sobre els mateixos fets, acordada per l'INSS el mes de febrer de 2002, no tenia validesa ni fonamentació legal, ja que solament era aplicable als procediments sancionadors però no al recàrrec per manca de mesures de seguretat, segons estableix la doctrina dels Tribunals Suprem i Superiors de justícia. Al.lega també la inaplicació del Reial Decret 286/03, de 7 de març que estableix el termini de 135 dies hàbils per a resoldre els expedients, per la qual cosa estima que s'hauria d'acordar la caducitat de l'expedient, aplicable inclús d'ofici.

S'ha de partir de que el propi text de la Ordre Ministerial que invoca treu una conseqüència distinta de la que el recurrent pretén. L'article 14 de la OM de 18 de gener de 1996 , referit al "Plazo para resolver", indica:

"1. El plazo máximo para resolver el procedimiento regulado en esta Orden será de ciento treinta y cinco días, que se computarán a partir de la fecha del acuerdo de iniciación en los procedimientos de oficio o de la recepción de la solicitud en la Dirección Provincial del Instituto Nacional de la Seguridad Social competente en los demás casos.

2. También podrá acordarse una ampliación del plazo establecido, de conformidad con el artículo 42.2. de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre EDL 1992/17271 , cuando por el número de solicitudes formuladas o por otras circunstancias que expresamente se determinen en el acuerdo de ampliación no se pueda cumplir razonablemente el plazo previsto en el apartado anterior.

3. Cuando la resolución no se dicte en el plazo señalado en el número 1 de este artículo, la solicitud podrá entenderse desestimada, en cuyo caso el interesado podrá ejercitar las acciones que le confiere el artículo 71 del texto refundido de la Ley de Procedimiento Laboral EDL 1995/13689 , aprobado por Real Decreto Legislativo 2/1995, de 7 de abril EDL 1995/13689 , sin perjuicio de la obligación de resolver" .

La Sala ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre la caducitat del procediment administratiu de recàrrec de les prestacions de la seguretat social per manca de mesures de seguretat, en Sentència de 22 de setembre de 2005 (Rotllo 6806/2004), de 2 de març de 2006 (Rotllo 1779-05), entre d'altres, i ha dit que efectivament l' article 42.2 de la Llei 30/92 de 26 de novembre, modificada per la Llei 4/1999 , estableix que el termini màxim per a notificar la resolució expressa serà el fixat per la norma reguladora del procediment corresponent. Aquest termini no podrà excedir-se de sis mesos, a no ser que una norma amb rang de llei n'estableixi un de major o així es prevegi en la normativa comunitària europea. També la sentència d'aquesta Sala de 12 de setembre de 2005, Rotllo 1779-04, en el cas de recàrrec de les prestacions de la seguretat social per manca de mesures de seguretat, fa referència a l'aplicació el Real Decret 1300/1995 de 21 de juliol que desplega la Llei 42/1994 de 30 de desembre de Mesures fiscals, administratives i de l'Ordre social, que en l'article 1 e) compren la declaració de la responsabilitat empresarial i la determinació del percentatge en què en el seu cas hagin d'incrementar-se les prestacions econòmiques. En l'article núm. 6 del Reial Decret s'estableix que si en el termini de cent trenta cinc dies no s'ha dictat resolució, operarà silenci administratiu negatiu, de manera que la part interessada podrà exercitar les accions establertes en l'article 71 de la Llei de Procediment Laboral. La abans citada Ordre Ministerial de 18 de gener de 1996 que desplega el RD. 1300/95 i estableix en l'article núm. 3 b) l'inici de procediment d'ofici com a conseqüència de la petició raonada de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, i en l'article núm. 7d) regula les activitats d'instrucció de l'Institut Nacional de la Seguretat Social sobre les sol licituds de declaració de responsabilitat empresarial per manca de mesures de seguretat e higiene, que requerirà audiència a l'empresari responsable segons l'article 11.4 de l'Ordre Ministerial. L'article núm. 14 d'aquesta norma , com s'ha transcrit més amunt, reitera el termini de cent trenta-cinc dies per a resoldre el procediment, i també l'ampliació del termini d'acord amb l'article 42.2 de la Llei 30/92 de 26 de novembre . Així doncs ens trobem que en el cas present el termini per a resoldre l'expedient de recàrrec era de cent trenta cinc dies més noranta dies de termini màxim de la suspensió. Efectivament en aquest cas la Resolució de l'INSS sobre el recàrrec de les prestacions de la seguretat social per manca de mesures de seguretat en el treball va dictar-se amb posterioritat a aquest termini.

No obstant, contràriament a la tesi de la part recurrent, els efectes d'aquest excés del termini en la tramitació de l'expedient del recàrrec de la prestacions per manca de mesures de seguretat en el treball causants de l'accident de treball, no és el de caducitat establert en l'article 44.2 de la Llei 30/92 de 26 de novembre , amb nul litat de la resolució administrativa que imposa el recàrrec. Tal com assenyala la STSJ d'Aragó de 18 d'abril de 2005 EDJ 2005/96159 (As.20051497 ) i d'aquesta Sala de 2 de març de 2006, en cas idèntic, l'article 63.3 de la Llei 30/92 de 26 de novembre disposa que la realització d'actuacions administratives fora del temps establert per a elles, únicament comportarà l'anul labilitat de l'acte si així ho imposa la naturalesa del termini. La resolució retardada de l'Institut Nacional de la Seguretat Social no pot tenir com efecte la seva nul litat, perquè el propi article núm. 6 del Reial Decret 1300/95 o l'article núm. 14 de l'OM 18-1-96 aplicables , estableixen com a únic efecte de la superació del termini de tramitació i resolució, el que s'haurà d'entendre denegada la sol licitud, i per tant l'interessat podrà exercitar les accions que li confereix l'article núm. 71 de la Llei de Procediment Laboral . O sigui que en aquest cas, els únics efectes de la Resolució administrativa fora del termini establert, són el considerar desestimada la petició d'imposició del recàrrec de prestacions, de manera que l'interessat pot iniciar ja la via jurisdiccional i no és causa de caducitat de l'expedient, ni per tant causa la nul litat de la Resolució que imposa el recàrrec de prestacions, i s'ha d'estar al seu contingut.

Aquesta conclusió està recollida en la Sentència del Tribunal Suprem de data 09-10-2006 REC. UNIF. DOCTRINA núm. 3279- 2005, que indica:

"La caducidad es una institución dirigida a preservar la seguridad jurídica y por lo tanto establecida en beneficio de los interesados, y a ella se dedica el art. 92 de la L.P.C. 30/92 . El art. 42 se refiere a la obligación de resolver que tiene la Administración y, cuando en su nº 2 establece que /"el plazo máximo en que debe notificarse la resolución expresa será el fijado por la norma reguladora del correspondiente procedimiento. Este plazo no podrá exceder de seis meses salvo que una norma con rango de Ley establezca uno mayor o así venga previsto en la normativa comunitaria europea", /está fijando la remisión al procedimiento específico correspondiente, que en este caso no es otro sino el previsto en el art. 14 de la O.M. de 18 de enero de 1996, que aplica y desarrolla el Real Decreto 1300/95, de 21 de julio , el cual cumple con el parámetro de legalidad que le impone el antes mencionado art. 42 de la LPC , puesto que señala un plazo máximo para resolver de 135 días.- Pues bien, en dicho precepto se señala cual es el efecto de haber dejado transcurrir ese plazo sin dictar la resolución que corresponda, y es el propio del silencio administrativo negativo, pues una vez cumplido ese plazo sin resolución /"la solicitud podrá entenderse desestimada, en cuyo caso el interesado podrá ejercitar las acciones que le confiere el art. 71 del Texto Refundido de la Ley de Procedimiento Laboral ".

En el mateix sentit es poden citar sentències posteriors del TS, entre elles la de 29 de maig de 2007, entre d'altres.

En conseqüència, per molt que de les modificacions fàctiques resulti la superació del termini de 135 a dictar resolució, ha de ser desestimat aquest motiu del recurs.

CINQUÈ. Demana en segon lloc el recurrent que s'estimi la prescripció de la resolució administrativa, per haver transcorregut més dels cinc anys que disposa l' article 43 de la Llei general de la seguretat social , citant al efecte la doctrina continguda en la sentència d'aquesta Sala Social, de 12 de setembre de 2001. La citada norma estableix que el dret al reconeixement de les prestacions prescriurà als cinc anys, a comptar des del dia que tingui lloc el fet causant de la prestació de que es tracti, sense perjudici de les excepcions que determini la Llei, aclarint que s'interromprà el termini per les causes ordinàries del article 1973 del Codi Civil i per la reclamació davant l'Administració de la Seguretat Social o el Ministeri de Treball i Seguretat Social, així com en virtut de l'expedient de la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

Però aquesta excepció tampoc pot ser atesa, ja que si bé el còmput del termini de prescripció s'ha de iniciar el dia que l'acció podia exercitar-se i aquest es podia entendre que era o bé el dia del accident o el de la declaració de gran incapacitat del treballador per l'INSS (data que no consta), l'inici del expedient va ser d'ofici i la suspensió del mateix per part de la Entitat gestora no es pot interpretar en perjudici del treballador, ja que aquest no va fer abandó del seu dret sinó que estava a la espera de les decisions en via penal i administrativa, encara que sigui amb una errònia interpretació del article 42 de la LISOS , actual article 42 de la LPRL .

En aquest sentit s'ha pronunciat també la sentència del Tribunal Suprem de data 9 d'octubre de 2006, en el recurs de cassació per a la unificació de doctrina, núm. 3279-05, indicant que:

"La caducidad es una institución dirigida a preservar la seguridad jurídica y por lo tanto establecida en beneficio de los interesados, y a ella se dedica el art. 92 de la L.P.C. 30/92 . El art. 42 se refiere a la obligación de resolver que tiene la Administración y, cuando en su nº 2 establece que /"el plazo máximo en que debe notificarse la resolución expresa será el fijado por la norma reguladora del correspondiente procedimiento. Este plazo no podrá exceder de seis meses salvo que una norma con rango de Ley establezca uno mayor o así venga previsto en la normativa comunicaria europea", /está fijando la remisión al procedimiento específico correspondiente, que en este caso no es otro sino el previsto en el art. 14 de la O.M. de 18 de enero de 1996 , que aplica y desarrolla el Real Decreto 1300/95, de 21 de julio , el cual cumple con el parámetro de legalidad que le impone el antes mencionado art. 42 de la LPC , puesto que señala un plazo máximo para resolver de 135 días.- Pues bien, en dicho precepto se señala cual es el efecto de haber dejado transcurrir ese plazo sin dictar la resolución que corresponda, y es el propio del silencio administrativo negativo, pues una vez cumplido ese plazo sin resolución /"la solicitud podrá entenderse desestimada, en cuyo caso el interesado podrá ejercitar las acciones que le confiere el art. 71 del Texto Refundido de la Ley de Procedimiento Laboral "./ Aquí no estamos en un procedimiento iniciado a solicitud del interesado -el trabajador- sino promovido de oficio por la Inspección de Trabajo, y se trata de un procedimiento del que pudiera derivarse el reconocimiento o, en su caso, la constitución de derechos u otras situaciones jurídicas individualizadas, en cuyo caso los interesados que hubieren comparecido podrán entender desestimadas sus pretensiones por silencio administrativo ( art. 44 de la LPC 30/92 ), pero que no produce por sí sóla la prescripción de las acciones del particular (art. 92 de la misma Ley), y por tanto deja expedita la vía judicial. En este caso, el trabajador ni siquiera compareció y por lo tanto no puede verse perjudicado por la falta de resolución en vía administrativa. En todo caso, producida la resolución expresa, aunque sea tardiamente, se abre para el interesado el plazo para ejercitar en vía judicial las acciones pertinentes."

En conseqüència ha de ser desestimat també aquest motiu del recurs.

SISÈ. Finalment, com a darrer motiu al lega l' art. 123-2 de la LGSS , per errònia interpretació ja que de la valoració alternativa de la prova que realitza dedueix que no van existir infraccions de mesures de prevenció per part de l'empresa i que s'ha de valorar que es va tractar de una imprudència del treballador lesionat o d'un cas fortuït.

En tal sentit hem de indicar que el text de referència estableix que: "Todas las prestaciones económicas que tengan su causa en accidente de trabajo o enfermedad profesional se aumentarán, según la gravedad de la falta, de un 30 a un 50 por 100 cuando la lesión se produzca por máquinas, artefactos o en instalaciones, centros o lugares de trabajo que carezcan de los dispositivos de precaución reglamentarios, los tengan inutilizados o en malas condiciones, o cuando no se hayan observado las medidas generales o particulares de seguridad e higiene en el trabajo, o las elementales de salubridad o las de adecuación personal a cada trabajo, habida cuenta de sus características y de la edad, sexo y demás condiciones del trabajador" .

Tal com argumenta la sentència, es constaten les infraccions per l'empresa actora, de normes genèriques valorades per la Inspecció de Treball i Seguretat Social, a les que s'hauria d'afegir les derivades del Reial Decret 1627/97, de 24 d'octubre , pel que s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut en les obres de construcció, que disposa com a disposicions mínimes de seguretat, que en l'Annex II, estableix la relació de llocs de treball que impliquen riscos especials, amb descripció de dels greus de colgament, enfonsament o caiguda d'altura, i en l'Annex IV, 2. b) indica que l'accés a qualsevol superfície que consti de materials que no ofereixn una resistència suficient només s'ha d'autoritzar en cas que es proporcionin equips o mitjans apropiats perquè el treball es dugui a terme de manera segura.L'apartat C.1, relatiu a la estabilitat o solidesa, indica que b) S'ha de verificar de manera apropiada l'estabilitat i la solidesa, especialment després de qualsevol modificació de l'altura o profunditat en el lloc de treball. En l'apartat 3 es descriuen les mesures de protecció contra caigudes d'altura, indicant que per aquest risc s'ha de preveure plataformes, bastides i passarel les, quan el risc sigui superior a dos metres, o xarxes de seguretat i la utilització de cinturons de seguretat amb ancoratge o altres mitjans de protecció equivalent.

També s'observen com a infringits els preceptes genèrics de prevenció inclosos en l'article 14 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, 31/1995, de 8 de novembre , que declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors al seu servei. Atès l'article 15 de l'esmentada llei, l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen.

Els elements configuratius de la mesura sancionadora aquí analitzada (segons continua i pacífica jurisprudència continguda, entre d'altres, en les SSTS 8.3. 16.11.93, 12.2 i 20.5.94 , segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Que hagi ocorregut un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; c) L'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmentat incompliment, d) L'existència de un perjudici evident causat pel sinistre.

La sentència del TS, dictada en data 8 d'octubre de 2001 (RJ 20031424), en un procediment de similar objecte, aplicable al cas indica que:

"La vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre (RCL 19953053 ), norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que «en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...». En el apartado 4 del artículo 15 señala «que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador». Finalmente, el artículo 17.1 establece «que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores». Del juego de estos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aun en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones."

En el cas que ens ocupa la exoneració de la responsabilitat empresarial no pot ser atesa, ja que la infracció de mesures de seguretat va ser evident, doncs resulta del relat fàctic que el treballador va caure quan estava treballant en alçada, sense que s'haguessin instal lat plataformes o superfícies per a circular sense risc de ruptura de les plaques, sense que tingués el afectat un punt d'ancoratge del cinturó de seguretat (fet provat tercer), amb infracció de les normes generals i específiques de prevenció abans exposades. En conseqüència, aquest primer motiu de censura jurídica també ha de ser desestimat.

SETÈ. Les costes s'hauran d'imposar a la part vençuda, si no gaudeix del benefici de justícia gratuïta, tal com estableix l'article 233 de la LPL , amb la pèrdua dels dipòsits i consignacions per part del recurrent si el recurs no s'estima, tal com disposa l'article 202 de la mateixa Llei processal .

Pels fonaments jurídics abans exposats,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per GARROFE ROCA, S.A. contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 1 dels de Lleida, dictada en data 18 de gener de 2006, en el procediment número 229/2005 , en matèria de recàrrec per manca mesures de seguretat, seguida pel recurrent contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, MUTUA ASEPEYO i Cesar .

Confirmar en tots els seus punts la sentència dictada pel jutjat social.

S'acorda la pèrdua del dipòsit i de la consignació a les que es donarà la destinació legal.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.