Sentencia SOCIAL Nº 6614/...re de 2016

Última revisión
16/09/2017

Sentencia SOCIAL Nº 6614/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5398/2016 de 14 de Noviembre de 2016

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 19 min

Orden: Social

Fecha: 14 de Noviembre de 2016

Tribunal: TSJ Cataluña

Ponente: CASTELL VALLDOSERA, LIDIA

Nº de sentencia: 6614/2016

Núm. Cendoj: 08019340012016107478

Núm. Ecli: ES:TSJCAT:2016:11078

Núm. Roj: STSJ CAT 11078:2016


Encabezamiento

RIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 5398/2016

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 de novembre de 2016

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6614/2016

En el recurs de suplicació interposat per Leocadia a la sentència del Jutjat Social 2 Barcelona de data 16 de març de 2016 dictada en el procediment núm. 780/2015, en el qual s'ha recorregut contra la part Servicio Público de Empleo Estatal, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre atur, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 16 de març de 2016 , que contenia la decisió següent:

'Que desestimo la demanda formulada por D. Leocadia frente al SPEE y en consecuencia se absuelve a la parte demandada de los pedimentos habidos en su contra.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'1º.- A la parte demandante le fue reconocida subsidio por desempleo para mayores de 52 años por Resolución de 13 de marzo de 2013 con efectos desde 29 de diciembre de 2012. (Hecho no controvertido)

2º.- En fecha de 27 de febrero de 2013 la parte demandante obtuvo 20.000 euros netos de la venta de un inmueble (que representó una ganancia patrimonial de 10.811,53 euros) lo que no comunicó a la entidad gestora demandada ni en el momento de producirse ni en la declaración anual de rentas realizada el 29 de diciembre de 2013.

3º.- La parte demandante aportó a la entidad gestora la declaración de la renta del año 2013 a principios del 2015. La entidad gestora entonces la requirió para que aportara documentación que acreditara la fecha de obtención de las ganancias patrimoniales lo que justificó la actora aportando copia de la escritura de compraventa. La entidad gestora demandada declaró, por Resolución de 29 de mayo de 2015, la percepción indebida de prestaciones en la suma de 7.391,10 euros del 27 de febrero de 2013 al 30 de enero de 2015 por no comunicar la baja en el subsidio por percepción de rentas incompatibles con la extinción de la percepción del subsidio reconocido no pudiendo a acceder a ninguna prestación o subsidio que pudiera corresponder por el agotamiento del derecho extinguido.

4º.- Formulada por la demandante reclamación previa ésta fue desestimada.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.


Fundamentos

PRIMER.Enfront la sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, en la que impugnava la Resolució de l'entitat demandada de data 28 de maig de 2015 , per la qual va decidir extingir el subsidi per a majors de 52 anys que cobrava l'actora i declarà la percepció indeguda de prestacions per desocupació per la suma de 7.391,10€, pel període de 27 de febrer de 2013 al 30 de gener de 2015, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació, en el qual es sol.licita es revisi el relat fàctic de la sentència i es denuncia la infracció de normes jurídiques i de la jurisprudència.

La qüestió controvertida en el present recurs és sí l'actora, que era perceptora del subsidi per a persones majors de 52 anys i que va ingressar en el seu patrimoni, en el mes de febrer de 2013, la quantitat de 20.000€ nets, per la venda d'un immoble (que va representar un guany patrimonial de 10.811,53€) però que no va posar en coneixement del demandat aquest ingrés fins el mes de gener de 2015, ha de ser sancionada, tal com va decidir el demandat, amb l'extinció del subsidi i ha de retornat la quantitat percebuda des del moment en que va obtenir l'ingrés abans citat.

La sentència d'instància va desestimar la demanda fonamentant la seva decisió en que un tema molt similar va ser resolt per Tribunal Suprem en la sentencia de data 19 de febrer de 2016 (R. 3035/14 ), dictada pel Ple de la dita Sala, per la qual cosa a aquesta doctrina s'haurà d'estar.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat b) de l' article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , la part actora sol.licita la modificació del fet provat segon, en el sentit de que s'hi suprimeixi l'última part, concretament que l'actora no va comunicar a l'entitat gestora el guany patrimonial que va tenir, ni en el moment en que es va produir, ni en la declaració anual de rendes realitzada el 29.12.2013, perquè entén que es tracta d'un fet negatiu, que no es pot admetre en una relació de fets declarats provats i perquè, en tot cas, suposa una predeterminació de la decisió.

La pretensió ha de ser estimada, perquè són certes les dues al.legacions en que es fonamenta la supressió, atès que aquesta Sala ja ha posat de relleu, en multitud d'ocasions, que en el relat fàctic de la sentència no caben fets negatius, perquè en aquest cas en realitat serien uns 'no fets' i en segon lloc també és cert que la redacció de que es tracta suposa una predeterminació de la decisió, perquè precisament el que s'ha de decidir en el present litigi és si l'actora va comunicar al Servei demandant el guany patrimonial en el moment corresponent, ja que d'aquest fet dependrà el resultat del litigi, per la qual cosa aquesta qüestió s'ha d'argumentar en els fonaments de dret.

TERCER.En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l' article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , la part actora denuncia la infracció dels articles 219.2, en relació amb el 215.1. de la Llei General de la Seguretat Social , i dels arts. 25.3 i 41. b) del RDL 5/2000 , pel que s'aprovà la Llei d'Infraccions i sancions en l'ordre social i argumenta, en síntesi, que l'actora va percebre un ingrés únic i esporàdic al mes de febrer de 2013, abans de que es dictés la resolució del mes de març de 2013, per la qual se li concedia el subsidi i abans de que comencés a cobrar-lo en el mes d'abril de 2013, per la venda d'un immoble, per la qual cosa, d'acord amb el que estableix l' art. 215.1.1. de la LGSS , aquest fet el que provoca és la suspensió del subsidi en el mes de febrer de 2013, citant a l'efecte la STS de data 25.3.2014 (R. 1740/2013 ).

Pel que fa al deure de comunicació de l'ingrés a l'Entitat Gestora, argumenta que ni l' art. 231.1 e) de la LGSS , ni l' art. 25.3 de la LISOS estableixen cap termini concret per a realitzar la comunicació de l'existència d'una causa de baixa de la prestació i que l' art. 219.5 de la LGSS estableix específicament que els perceptors del subsidi han d'aportar anualment a l'entitat gestora una declaració de les seves rendes per tal de mantenir la seva percepció i en el cas present l'actora va aportar la informació econòmica mitjançant la declaració de renda i ho va fer dins del termini de que disposava, segons les instruccions del propi servei, per la qual cosa no procedeix la imposició de cap sanció i, en tot cas no hi ha hagut cap intent d'amagar l'obtenció de rendes, citant a l'efecte la sentència d'aquesta Sala de data 19.12.2011 .

Per resoldre la qüestió controvertida cal tenir en compte que l' article 215.1.3 de la Llei General de la Seguretat Social , estableix que tindran dret al subsidi de desocupació'Los trabajadores mayores de cincuenta y cinco años, aun cuando no tengan responsabilidades familiares, siempre que se encuentren en alguno de los supuestos contemplados en los apartados anteriores, hayan cotizado por desempleo al menos durante seis años a lo largo de su vida laboral y acrediten que, en el momento de la solicitud, reúnen todos los requisitos, salvo la edad, para acceder a cualquier tipo de pensión contributiva de jubilación en el sistema de la Seguridad Social'.

Ara bé, per tenir dret a aquest subsidi, els treballadors citats hauran de complir els requisits que estableix el nº 1 del citat article, és a dir,'Los parados que, figurando inscritos como demandantes de empleo durante el plazo de un mes, sin haber rechazado oferta de empleo adecuada ni haberse negado a participar, salvo causa justificada, en acciones de promoción, formación o reconversión profesionales, y careciendo de rentas de cualquier naturaleza superiores, en cómputo mensual, al 75 por 100 del salario mínimo interprofesional, excluida la parte proporcional de dos pagas extraordinarias'.

D'altra banda i a efectes del còmput de les rendes, l'art. 215.3.2 estableix que,

'Se considerarán como rentas o ingresos computables cualesquiera bienes, derechos o rendimientos derivados del trabajo, del capital mobiliario o inmobiliario, de las actividades económicas y los de naturaleza prestacional, salvo las asignaciones de la Seguridad Social por hijos a cargo y salvo el importe de las cuotas destinadas a la financiación del convenio especial con la Administración de la Seguridad Social. También se considerarán rentas las plusvalías o ganancias patrimoniales, así como los rendimientos que puedan deducirse del montante económico del patrimonio, aplicando a su valor el 100 por 100 del tipo de interés legal del dinero vigente, con la excepción de la vivienda habitualmente ocupada por el trabajador y de los bienes cuyas rentas hayan sido computadas, todo ello en los términos que se establezcan reglamentariamente.

No obstante lo establecido en el párrafo anterior, el importe correspondiente a la indemnización legal que en cada caso proceda por la extinción del contrato de trabajo no tendrá la consideración de renta. Ello con independencia de que el pago de la misma se efectúe de una sola vez o de forma periódica.

Las rentas se computarán por su rendimiento íntegro o bruto. El rendimiento que procede de las actividades empresariales, profesionales, agrícolas, ganaderas o artísticas, se computará por la diferencia entre los ingresos y los gastos necesarios para su obtención.

Para acreditar las rentas la Entidad Gestora podrá exigir al trabajador una declaración de las mismas y, en su caso, la aportación de copia de las declaraciones tributarias presentadas'.

Per últim, l' art. 25 de la Llei d'Infraccions i Sancions en l'ordre social fa un llistat de les infraccions greus que poden cometre els beneficiaris de les prestacions, entre les quals, en el nº 3 es recull la de'No comunicar, salvo causa justificada, las bajas en las prestaciones en el momento en que se produzcan situaciones determinantes de suspensión o extinción del derecho, o cuando se dejen de reunir los requisitos para el derecho a su percepción cuando por cualquiera de dichas causas se haya percibido indebidamente la prestación',i que en l'article 47, que regula les sancions als treballadors, sol.licitants i beneficiaris, s'estableix en el seu apartat 1. b) que les infraccions greus tipificades en l'article 25 es sancionaran'con pérdida de la prestación o pensión durante un período de tres meses, salvo las de sus números 2 y 3, respectivamente, en las prestaciones por incapacidad temporal y en las prestaciones y susidios por desempleo, así como en la prestación por cese de actividad de los trabajadores autónomos, en las que la sanción será la extinción de la prestación'.

És cert, tal com afirma la recurrent que aquesta Sala, en la sentència citada, així com en l'anterior de data 25.11.2011 (R. 3065/11) i en d'altres en que s'examinaven supòsits molt similars al present, havia posat de relleu que el fet de que una persona no comuniqués a l'Entitat Gestora, en el moment en que va tenir un guany patrimonial, sinó posteriorment, quan presenta la declaració de Renda corresponent a l'exercici en que va tenir lloc el dit guany, no suposava l'extinció del subsidi, sinó únicament la seva suspensió durant el mes en que el dit increment patrimonial va tenir lloc.

Ara bé, cal dir que el Tribunal Suprem, en la seva sentència de data 19 de febrer de 2016 (R. 3035/2014 ), dictada pel Ple de la Sala, en un assumpte gairebé idèntic al present, s'ha pronunciat en sentit oposat als arguments d'aquesta Sala, rectificant en part la seva anterior doctrina i, tal com afirma la magistrada en la resolució impugnada, ha decidit que en aquests supòsits la sanció que s'ha d'imposar al treballador és la d'extinció del subsidi per a majors de 55 anys. Aquesta doctrina ha estat seguida per la de data 28 de setembre de 2016 (R. 3002/2014), per la qual cosa la Sala ha de modificar la seva anterior decisió.

Els arguments en que el nostre més alt Tribunal recolza la seva decisió, són els següents, segons la STS de 28.9.2016 (R. 3002/2014 ), que cita l'anterior resolució de data 19.2.16:

'La cuestión que se suscita ha sido recientemente resuelta por el Pleno de la Sala en sentencia de 19/02/16 [rcud 3035/14 ], cuya doctrina - rectificadora de la precedente- parte de la previsión contenida en el art. 219.5 LGSS (RCL 2015 , 1700 y art. 276.3 TRLGSS/2015], en el que se dispone que «para mantener la percepción del subsidio previsto en apartado 1.3 del artículo 215 de esta Ley , para los trabajadores mayores de 55 años, los beneficiarios deberán presentar ante la entidad gestora una declaración de sus rentas...». Sobre este inicial presupuesto, la Sala efectúa una prolija argumentación al efecto, de la que destacamos los siguientes puntos:

a).- «Ciertamente que las normas de Seguridad Social que regulan la dinámica del derecho al subsidio por desempleo parecen entrecruzarse o interferirse mutuamente a modo de doble regulación -sustantiva y sancionadora- de situaciones semejantes contempladas en la normativa de Seguridad Social y en la de la Ley 5/2000, de Infracciones y Sanciones en el Orden Social... ».

b).- Las circunstancias concretas previstas en los arts. 212.1.a ) y 213.1.c) LGSS /1994 [ arts. 271.a ) y 272.1.b) TRLGSS/2015], relativos a la suspensión y extinción por imposición de sanción ex LISOS , «están de manera clara legalmente dotadas de entidad propia y constituyen causas autónomas y separadas de los demás supuestos de suspensión o extinción del subsidio, que por ello no resultarán de aplicación cuando esas consecuencias provengan de la imposición de una sanción en los términos legalmente previstos en la LISOS, lo que supone que las causas de suspensión y extinción del derecho a que se refiere el párrafo segundo del número 2. del artículo 219 LGSS han de ser necesariamente diferenciadas en relación con las que provistas de identidad propia se contienen en la LISOS como sanciones que llevan aparejada esa suspensión o extinción del subsidio».

c).- «A la conclusión expuesta sobre la autonomía de la causa de extinción del derecho por vía de aplicación de las causas específicamente previstas en la LISOS conduce lo establecido en el artículo 25 de la norma, que dentro de la Sección dedicada a las infracciones de los trabajadores o asimilados, beneficiarios y solicitantes de prestaciones, se califica como infracción grave: '... 3. No comunicar, salvo causa justificada, las bajas en las prestaciones en el momento en que se produzcan situaciones determinantes de la suspensión o extinción del derecho, o cuando se dejen de reunir los requisitos para el derecho a su percepción...' ».

d).- La suspensión del subsidio -que no la extinción- por la percepción de rentas incompatibles con la percepción de aquél únicamente procede «en aquellos casos en los que el perceptor del subsidio sí hubiese comunicado a la Entidad Gestora la concurrencia de esos devengos», pero en los supuestos en que haya concurrido ocultación de los incrementos de rentas, pues «sostener lo contrario equivaldría a justificar que en realidad resultaría lo mismo, no existiría diferencia alguna entre dos perceptores del subsidio cuando uno de ellos hubiere cumplido con la obligación de declarar aquellos ingresos que le imponen los preceptos citados y otro no lo hubiese hecho, pues en ambos casos únicamente se produciría la suspensión del derecho como resultado final».

e).- «... por las razones ya dichas, se alcanza la conclusión de que la consecuencia jurídica de esas situaciones en las que no hubo comunicación del incremento o del ingreso en el patrimonio del beneficiario, ha de ser ... la de extinción del subsidio, de conformidad con lo previsto en los arts. 25 y 47LISOS ... y no la suspensión imputable al mes en el que se ha producido el devengo, como podría resultar de la aplicación del párrafo segundo del número 2 del artículo 219 LGSS [ art. 279.1 TRLGSS/2015] para aquellos casos en los que sí se hubiese puesto en conocimiento de la Gestora la existencia de tales ingresos con los que se rebasan los límites previstos en el artículo 215 LGSS , lo que a su vez exige la devolución de lo indebidamente percibido en los límites fijados en la resolución administrativa sancionadora».

QUART.Doncs bé, l'aplicació de la dita doctrina al present litigi ens obliga a desestimar el recurs i ratificar la sentència recorreguda, atès que en el present supòsit també la beneficiària del subsidi va ocultar al Servei l'existència d'ingressos provinents de la venta d'un immoble (fet provat segon) i encara que les dites rendes s'haguessin declarat posteriorment a la l'Agència Tributària en la declaració del IRPF, per la qual cosa no hi va haver cap tipus de frau ni ànim d'ocultació, el Tribunal Suprem entén que aquesta declaració no corregeix la prèvia infracció comesa enfront el Servei demandat, perquè el que s'està examinant és la procedència d'una sanció per l'incompliment d'obligacions establertes en la legislació sobre desocupació.

Així, doncs, el motiu s'ha de desestimar, el que suposa la desestimació del recurs i la ratificació de la resolució recorreguda.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per la Sra. Leocadia contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Barcelona, en data 16 de març de 2016 , que va recaure en les Actuacions 780/2015, en virtut de demanda presentada per l'esmentada Sra. contra el SERVICIO PÚBLICO DE EMPLEO ESTATAL i, per tant, hem de ratificar i ratifiquem la citada resolució.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , a l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar- la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte que la Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.


Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.