Sentencia Social Nº 7396/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4513/2008 de 07 de Octubre de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 7 d'octubre de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7396/2008

En el recurs de suplicació interposat per Benedicto i Asunción a la sentència del Jutjat Social 2 Lleida de data 13 de febrer de 2008 dictada en el procediment núm. 510/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Lorenzo , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 22 d'octubre de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13 de febrer de 2008, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda interpuesta por D. Benedicto Y Dña. Asunción contra el empleador Lorenzo , debo absolver y absuelvo al demandado de todas las pretensiones actoras y desestimando la demanda reconvencional interpuesta por Lorenzo contra D. Benedicto Y Dña. Asunción , debo absolver y absuelvo a los actores reconvenidos de las pretensiones del demandado reconviniente".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- D. Benedicto venido prestando servicios por cuenta y bajo la dependencia de la empresa Lorenzo , con antigüedad desde el 1-09-1.998, categoría profesional de empleado de hogar y salario bruto mensual de 665,70 euros, con inclusión de prorrata de pagas extraordinarias.

SEGUNDO.- Dña. Asunción venido prestando servicios por cuenta y bajo la dependencia de la empresa Lorenzo , con antigüedad desde el 1-11-1.987, categoría profesional de empleada de hogar y salario bruto mensual de 665,70 euros, con inclusión de prorrata de pagas extraordinarias.

TERCERO.- El día 1-09-2.007 el demandado comunicó en forma verbal a la Sra. Asunción y al Sr. Benedicto , la extinción de la relación descrita en los hechos probados primero y segundo, alegando que ya no era necesario ir más a su domicilio desde ese mismo momento. La demandada no les abonó indemnización alguna ni les concedió el plazo de preaviso.

CUARTO.- En fecha 10-08-2.007 TGSS dictó resolución acordando la devolución de ingresos indebidos a la Sra. Asunción la suma de 5.874,15 euros, al ir el expediente administrativo a su nombre, si bien, tal devolución se debió a las cotizaciones indebidas que había estado realizando la demandada por dicha trabajadora desde febrero de 2.004 a mayo de 2.007.

QUINTO.- Los actores no ostentan ni han ostentado en el año anterior al despido la condición de representantes de los trabajadores.

SEXTO.- Presentada la preceptiva papeleta de conciliación ante el órgano competente, el acto se celebró el 5-10-2.007.

Tercer. Contra aquesta sentència els actors van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada pels actors, treballadors de la llar, en la qual reclamaven que es declarés improcedent el seu acomiadament, s'interposa per aquests recurs de suplicació. La sentència d'instància va desestimar la demanda en entendre que no es tractava que el demandant hagués acomiadat als treballadors, sinó que es tractava d'un desestiment, perquè la decisió no es va prendre per escrit.

D'altra banda i atès que el demandat havia presentat reconvenció contra els actors, per la quantitat de 5.874,15 Euros, encara que en principi s'argumenta en la sentència que no es pot acceptar la reconvenció, atès que es tracta d'una acció d'acomiadament a la qual no es pot acumular cap altra acció, després es raona que s'ha d'entendre que es podia compensar l'esmentada quantitat amb la suma que el demandat havia de pagar als actors a conseqüència de la indemnització per desestiment i els dies de preavís que el demandat no va donar als actors i això perquè la Sra. Asunción , una de les demandants, va reconèixer que devia al demandat la quantitat reclamada, a la reconvenció, perquè la Tresoreria General de la Seguretat Social li havia ingressat al seu compte aquesta quantitat, que en realitat havia pagat el Sr. Lorenzo . També afirma la sentència que la diferència entre el deute de la Sra. Asunción , de 5.874,15 Euros i la quantitat que el demandant havia de pagar als actors, 5.387,60 Euros (corresponent a 443,80 Euros per la manca de preavís a cada treballador, i 3.100 Euros i 1.400 Euros en concepte d'indemnització a la Sra. Asunción i al Sr. Benedicto , respectivament), que és de 486,55 Euros, l'hauria de reclamar el Sr. Lorenzo en un altre procediment.

SEGON.- En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l' apartat b) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part actora sol.licita la modificació del fet provat tercer, pel qual proposa la redacció següent: "El día 1.9.2007, el demandado comunicó a Doña Asunción y D. Benedicto "ja podeu marxar i no cal que vingueu més". La demandada no preavisó la extinción del contrato de trabajo que unía ambas partes, ni procedió al ofrecimiento de la indemnización prevista para el desistimiento". Aquesta modificació es fonamenta en l'interrogatori de la part actora que es recull a l'acta del judici oral, que es troba al foli 26 de les actuacions.

És evident que el motiu ha de ser refusat totalment. Tal com disposa l' article 191 b) de la Llei de Procediment Laboral , en el recurs de suplicació només es pot sol.licitar la modificació del relat fàctic de la sentència basant-se en la prova documental o pericial i és evident que l'interrogatori de la part actora no és una prova documental, malgrat que es reculli en l'acta del judici. Apart d'això també s'ha de posar de relleu que la modificació que es pretén tampoc tindria cap transcendència per a la modificació de la decisió de la sentència, tal com posteriorment es raonarà.

TERCER.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat en l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , ara en l'apartat c) d'aquest, el recurrent entén que la sentència ha infringit els articles 9 i 10 del R.D. 1424/1985 , d'1 d'agost, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial del Servei de la Llar Familiar i els criteris recollits en la sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de data 5.6.2002 i al.lega, en síntesi, que tal com assenyala el TS en la sentència abans citada, quan el demandat va dir als actors que no calia que anessin més pel seu domicili i que ja podien marxar, és evident que es tracta d'un acomiadament i no d'un desestiment, atès que perquè aquest existeixi cal que s'expressi amb claredat i es notifiqui prèviament i, a més, que es posi a disposició dels actors la indemnització corresponent a aquesta figura d'extinció de la relació laboral, requisits que el demandat no va complir.

En el present recurs, els fets determinants de l'extinció del contracte no són controvertits, per la qual cosa, només s'ha de dilucidar si aquests s'han de qualificar com a desestiment o bé com a acomiadament. Aquest és un tema que ha suscitat alguns plets, atès que l' article 10 del R.D. 1424/1985 , d'1 d'agost estableix la possibilitat de que el contracte de treball s'extingeixi per les dues causes. L'esmentat article disposa que quan es tracti d'un acomiadament aquest s'haurà de comunicar al treballador per escrit, requisit que no s'exigeix de forma explícita pel desestiment, encara que en aquest últim cas el cap de la casa haurà de concedir un període de preavís que haurà de ser, com a mínim, de 20 dies i al mateix temps haurà de posar a disposició del treballador una indemnització de 7 dies per any de servei i, a més, durant el període de preavís el treballador tindrà dret, sense pèrdua de la seva retribució, a una llicència de sis hores setmanals amb la finalitat de buscar una nova ocupació.

La jutgesa d'instància va decidir que en aquest supòsit es tractava d'un acomiadament perquè el demandat va dir als actors que se n'anessin i que no calia que tornessin al domicili cap més dia, la qual cosa considera suficient per entendre que existeix una voluntat de desistiment, el qual no necessita que es fonamenti en cap causa.

Doncs bé, aquesta interpretació no es pot acceptar, perquè la doctrina d'aquesta Sala i la del Tribunal Suprem és clara sobre aquesta qüestió, en el sentit al.legat pels actors. En efecte, cal fer referència a la sentència d'aquesta Sala de data 23.5.1998 i a la de 10.11.2005, entre d'altres, que ha estat recolzada per la sentència del Tribunal Suprem de data 5.6.2002 i molt recentment per la de data 27.6.2008).

En la sentència de data 23.5.1998, en un supòsit pràcticament idèntic al que s'està examinant es deia que: "la Sala ha de discrepar del criterio adoptado por la juzgadora «a quo» a la hora de afrontar la calificación jurídica del cese. Como hemos dicho, nos hallamos ante un supuesto en que la extinción de la relación laboral se produce por voluntad unilateral de quien actúa como empresario. Esta voluntad constituye causa de extinción del contrato en dos supuestos distintos regulados en los apartados 10 y 11 del artículo 9 del Real Decreto ya mencionado. Se permite en este tipo de relación especial el libre desistimiento del empleador no sujeto a justificación alguna. Ahora bien, la posibilidad de acudir a este supuesto exige el cumplimiento de los requisitos que señala el artículo 10, esto es, la concesión de un plazo de preaviso al trabajador y la puesta a disposición del empleado de la indemnización aparejada al cese por desistimiento. Cierto es que la propia norma permite la sustitución del preaviso por el abono de los salarios correspondientes a dicho período de suerte que otorga la posibilidad de obtener un cese inmediato, pero en el caso que nos ocupa no existió plazo de preaviso en los términos que la norma indica ni tampoco hubo ofrecimiento de la indemnización correspondiente al cese por desistimiento ni sustitución de el plazo de preaviso por el abono de salarios. Por ello, hemos de entender que nos hallamos ante un supuesto de despido que, al estar carente de causa disciplinaria justificada, ha de declararse improcedente. De no efectuar esta interpretación llegaríamos a la conclusión de que se hace de peor condición al empleador que expresa la causa que aquel que no lo hace basándose en su facultad de desistir del contrato. La distinción legal entre una y otra figura, remarcable por los efectos económicos que se les aparejan, pasa por el respeto a los requisitos que la norma impone al desistimiento".

D'altra banda, la sentència del Tribunal Suprem de data 4.5.2002, que va entendre ajustada a dret la sentència abans esmentada, raona el següent:

"2. Una de las peculiaridades fundamentales del régimen especial que se asigna a la relación de trabajo de los empleados de hogar, radica en que su extinción, desde el punto de vista del dueño de casa, puede tener lugar: por despido del trabajador, o por desistimiento del empleador (art. 9, núms. 10 y 11); peculiaridad que se explica dado que la tarea desempeñada lleva de suyo, y por regla, una profunda introducción de la empleada en el círculo de mayor intimidad de la familia. Pero esa alternativa que al empresario se ofrece, y que paralelamente sufre el trabajador, en los términos que explica el art. 10, se sujeta a una exigencia igualmente sustancial: la claridad. El dueño de la casa puede, desde luego, o despedir, o desistir; pero tiene que decir con claridad que hace una cosa o la otra; y ello por la elemental razón de que la trabajadora debe saber, desde el primer momento y con certeza, si está ante un despido, que le obliga a reaccionar en el plazo perentorio de veinte días, y le otorga, caso de ser declarado improcedente, una indemnización de 20 días por año de servicio, o está ante un desistimiento que le otorga el derecho a un plazo de preaviso (de 7 días como mínimo, que pasan a 20 cuando los servicios superaron el año) y una indemnización reducida (7 días de salario por año de servicios), cuya eventual reclamación se permite durante plazos más dilatados, que además son de prescripción.

3. En el caso presente, y como ya hemos recordado, el 28 julio 2000, «el empleador indicó a la actora que, debido a una enfermedad de su esposa, prescindía de sus servicios temporalmente». A este propósito, se parte en instancia y en suplicación de que, o se despide con comunicación escrita que indica el incumplimiento imputado, o hay que pensar que se trata de un desistimiento, salvo prueba en contrario que correspondería a la trabajadora. La alternativa carece, ante todo, de respaldo legal, porque la comunicación tanto es necesaria en el despido, para el que se pide «notificación escrita» (art. 10.1) como en el desistimiento, donde se alude cabalmente a una «comunicación de extinción» (art. 10.2). En realidad, la perspectiva que debe adoptarse es la ya expuesta con carácter general en el apartado anterior. Es decir: el desistimiento lleva consigo un preaviso y una simultánea puesta a disposición de la indemnización reducida; tales exigencias no aparecen, en la letra de la ley, como un requisito de sustancia («ad solemnitatem»); pero, o bien el derecho a estos últimos beneficios aparece explícito en las declaraciones del empleador, o bien se deduce con facilidad y certeza de un comportamiento tácito concluyente («facta concludentia»). Lo que desde luego debe rechazarse, se repite, es que el empleador se limite a decir a la empleada que se marche, y que sea ésta la que tenga que adivinar qué hay tras esas palabras: un despido o un desistimiento; y además, si piensa que es un despido, probarlo suficientemente.

4. Llegados a este punto, las normas del derecho común de la contratación laboral recobran su vigencia. Nadie duda que decir a un trabajador que se marche y que no vuelva por la empresa (aunque se introduzca la matización de que la decisión es temporal, sin más precisiones) equivale a un despido, el cual se somete al régimen propio del mismo, aunque aquí sea un régimen suavizado por la especialidad del vínculo laboral. Sin que el silencio del empresario, y la innegable omisión en que incurre, fruto además de un claro incumplimiento legal: estaba obligado expresamente a realizar una «notificación escrita» (en el despido) o una «comunicación», se sobreentiende que de la voluntad de desistir (en el desistimiento), sea algo que necesariamente conduce a la alternativa segunda (desistimiento) y a que, además, la trabajadora asume la carga de probar lo contrario. Se consumaría así nada menos que una transformación del tradicional principio «pro operario», en un novísimo y de inédito cuño principio «pro locatore»; aunque se trate de un empleador que convino el pago de un «locarium» o salario con quien trabaja, por regla, en la intimidad del hogar.

5. La conclusión a que se llega es la de que estamos ante un despido, calificable como improcedente, pues ello es lo que implica el «incumplimiento por el empleador de los requisitos para formalizar el despido». Esta calificación proporciona: a) el derecho a una indemnización principal equivalente «al salario en metálico correspondiente a veinte días naturales multiplicados por el número de años naturales de duración del contrato, incluidas las prórrogas, con el límite de doce mensualidades» (art. 10.1). Ante lo escueto de la regla especial, hay que acudir como complementaria a la regla común contenida en el art. 56.1.b) del ET «... por años de servicio, prorrateándose por meses los períodos inferiores a un año».

Com es pot veure, el supòsit analitzar és també pràcticament idèntic al present, per la qual cosa s'ha d'arribar a la mateixa conclusió: que el demandat no va desistir del contracte de treball que unia les parts, sinó que va acomiadar els actors, sense complir els requisits de forma establerts per la llei, per la qual cosa aquest acomiadament s'ha de qualificar com improcedent.

QUART.- S'ha d'examinar, seguidament, el tercer motiu del recurs, en el qual els demandants afirmen que la sentència ha aplicat de forma indeguda els articles 1195 i 1196 del Codi Civil, en connexió amb els articles 27, 32 i 33 de la LPL i al.lega que en el present supòsit no es podia accedir a la reconvenció i compensació atès que es tractava d'una acció d'acomiadament i l' article 27 de la llei processal laboral disposa que no es podrà acumular a aquesta acció cap d'altra, ni tan sols per via de reconvenció, perquè l'acomiadament és una modalitat processal especial. En recolzament del motiu esmenta la STS de data 6.6.1994.

També aquest motiu ha de ser estimat. En primer lloc cal dir que és cert, que en aplicació de l' article 27 de la LPL no es pot acumular a l'acció d'acomiadament cap altra acció, ni tan sols per via de reconvenció, així ho ha assenyalat el Tribunal Suprem en diverses sentències, tal com la de 2 d'abril de 1987. En aquest mateix sentit s'ha pronunciat aquesta Sala en la sentència de data 16.3.2006.

La jutgessa d'instància coneix i accepta aquesta prohibició, però seguidament argumenta que atès que l'actora Sra. Asunción va reconèixer que havia cobrat una quantitat i que sabia que l'havia de tornar al demandat, es podia procedir, per economia processal, a la compensació entre la quantitat esmentada i les quantitats que el demandat havia d'abonar als actors en concepte de dies de preavís i indemnització per desestiment.

Doncs bé, aquest raonament no es pot acceptar, en primer lloc perquè si es desestima la reconvenció és evident que no es pot decidir d'ofici l'aplicació d'una altra figura jurídica com és la compensació entre dues quantitats, perquè la compensació que s'ha fet, en realitat és acceptar la reconvenció, que no és una mera oposició a la demanda en virtut d'una excepció de forma o de fons a la pretensió de l'actora, sinó una pretensió contrària, en base a una causa de demanar estranya a la demanda. I aquesta pretensió diferent de la de l'acomiadament és el que la norma prohibeix en aquest procés, amb la finalitat de que només es discuteixen les qüestions derivades d'aquest, perquè es tracta d'una modalitat processal amb unes normes diferents a la del procés ordinari.

En segon lloc perquè el deute que la Sra. Asunción va reconèixer en el judici que tenia amb el demandat és un deute que correspon a una devolució de quotes per part de la TGSS per un mal enquadrament de l'esmentada Sra., quotes que havia ingressat el demandant, però que han estat retornades a l'actora perquè l'expedient administratiu anava al seu nom. És tracta, doncs, d'un assumpte que res té a veure amb el present litigi i que s'haurà d'examinar, si s'escau, en el plet corresponent, el qual, ni tan sols és competència d'aquesta jurisdicció.

I, per últim cal dir que tampoc no es podria compensar un possible deute d'un sol dels actors, amb la totalitat de la indemnització i dies de preavís corresponent als dos demandants.

CINQUÈ.- L'estimació del motiu, comporta la del recurs i la revocació de la sentencia d'instància, el que suposa l'estimació de la demanda i la declaració de que els actors van ser acomiadats i que aquest acomiadament és improcedent, d'acord amb el que estableix l' article 55.3 de l'Estatut dels Treballadors , amb les conseqüències legals inherents a l'esmentada declaració, és a dir condemnar l'empresari a la readmissió dels treballadors o a abonar-los una indemnització de 7.988,4 Euros, a la Sra. Asunción i de 4.438 Euros al Sr. Benedicto , a opció del demandat, que l'haurà d'exercir dins del termini dels cinc dies següents a la notificació d'aquesta sentencia, mitjançant escrit o compareixença davant la Secretària de la Sala. En el cas de que no hi hagi opció en l'esmentat termini, s'entendrà que s'opta per la readmissió.

VISTOS els preceptes legals esmentats, els que hi concorden i demés disposicions d'aplicació general,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Asunción i Don. Benedicto contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Lleida, en data 13 de febrer de 2.008 , que va recaure en les Actuacions núm. 510/2007, en virtut de demanda presentada pels l'esmentats Srs. contra Don. Lorenzo , en reclamació per acomiadament, i per tant hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució i estimem la demanda declarant improcedent l'acomiadament dels actors i condemnem al demandat a la readmissió dels treballadors o a abonar-los una indemnització de 7.988,4 Euros Euros, a la Sra. Asunción i de 4.438 Euros al Sr. Benedicto , a opció del demandat, que l'haurà d'exercir dins del termini dels cinc dies següents a la notificació d'aquesta sentencia, mitjançant escrit o compareixença davant la Secretària de la Sala. En el cas de que no hi hagi opció en l'esmentat termini, s'entendrà que s'opta per la readmissió.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.