Sentencia Social Nº 7566/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5314/2006 de 02 de Noviembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

js

IL·LM. SR. JOSÉ DE QUINTANA PELLICER

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 2 de novembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7566/2007

En el recurs de suplicació interposat per MUTUA ASEPEYO a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 13.03.2006

dictada en el procediment núm. 882/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part Carlos Daniel , Acabados de Pulidos Vigon, S.L. i -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 16.12.2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Incapacitat temporal, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 13.03.2006, que contenia la decisió següent:

Estimando en parte la pretensión de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Don Carlos Daniel , debo reconocer y reconozco el derecho del mismo a la percepción del subsidio por incapacidad temporal correspondiente al período 12 de julio a 2 de noviembre de 2005, sobre la base reguladora diaria de 32,59 euros, con los límites de la prestación por desempleo, así como la responsabilidad de Mutua Asepeyo en orden al abono de la prestación, sin perjuicio de las responsabilidades legales del INSS, condenando a Asepeyo a INSS a estar y pasar por tal declaración y a Asepeyo al abono de la antedicha prestación. Y, por último, debo absolver y absuelvo a Acabados de Pulidos Vigón SL, de las responsabilidades reclamadas en su contra.

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La parte actora, don Carlos Daniel , con nacimiento el día 26 de octubre de 1981 y con DNI NUM000 , ha prestado servicios retribuidos por cuenta de la empresa Acabados de Pulidos Vigón SL desde el día 13 de junio y hasta el día 11 de julio, ambos de 2005, fecha en la que fue despedido, si bien en la comunicación escrita la empresa reconocía la improcedencia del despido.

2.- La empresa demandada ingresó las cotizaciones correspondientes al actor hasta el día 13 de julio de 2005, correspondiendo los días 12 y 13 de julio a los de vacaciones no disfrutadas.

3.- La base de cotización del actor por los 18 días del mes de junio de 2005 ascendió a 753,85 euros, y otros 546,42 euros por el período 1 a 13 de julio de 2005.

4.- El actor inició un período de incapacidad temporal, derivado de enfermedad profesional el dia 12 de julio de 2005, siendo dado de alta médica el día 2 de noviembre de 1995.

5.- La empresa demandada tiene concertada la cobertura de la incapacidad temporal derivada de enfermedad común con Mutua Asepeyo. No existe informe de descubierto.

6- El actor solicitó el subsidio del INSS el día 3 de octubre de 2005, siéndole denegado. Interpuesta reclamación previa el INSS, por Resolución de 21 de noviembre de 2005 se desestimó la misma. En sus fundamentos jurídicos consta que la responsabilidad de su abono recae sobre la Mutua demandada.

7.- El actor tenía reconocida una prestación contributiva por desempleo de 120 días, por el período 10 de marzo a 18 de agosto de 2005, sobre una base de cotización por contingencias comunes de 32,59 euros diarios. De dicha prestación consumió un total de 54 días.

Tercer. Contra aquesta sentència la part codemandada "Mutua Asepeyo" va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència que va estimar en part la demanda de prestació d'incapacitat temporal, derivada de malaltia comuna i va condemnar a Mútua Asepeyo al seu pagament, presenta la referida Mútua recurs de suplicació, que ha estat impugnat per la part demandant.

SEGON. Com a únic motiu del recurs, emparat en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de procediment laboral al lega el recurrent la infracció de l' art. 125 de la Llei general de la Seguretat Social, segons la redacció donada per la Llei 45/2002 de 12 de desembre de Mesures urgents per a la reforma del sistema de protecció per desocupació i millora de la ocupabilitat; la infracció dels articles 69 i següents del Reial Decret 1993-1995, de 7 de desembre, pel que s'aprova el Reglament de Col laboració de les Mútues d'Accidents de treball i Malalties professionals de la Seguretat Social, per aplicació indeguda, en relació a la disposició addicional 11ena de la LGSS.

El motiu de la infracció que es denúncia, es basa en què considera que la baixa mèdica del treballador es va produir quan es trobava gaudint del període de vacances anuals no exercitades i pendents de realitzar en la data de cessament en l'empresa.

La qüestió a determinar és si incumbeix a l'INSS o la Mútua, que té concertada la prestació de incapacitat permanent per malaltia comuna, assumir el cost de les prestacions econòmiques del procés de incapacitat temporal iniciat el dia 12 de juliol de 2005, quan es declara provat que la relació laboral va quedar extingida en data 11 de juliol de 2005, causant baixa en la seguretat social al dia següent.

Entén la Mútua recorrent que quan va causar baixa per IT, el demandant ja no tenia vigent el vincle laboral amb l'empresa, en estar la relació laboral extingida i en conseqüència, l' article 209 de la LGSS , quan disposa que el treballador te dret al gaudi de les vacances pendents, i que la situació legal de desocupació naixerà desprès d'aquest període, s'ha de interpretar en el sentit que el treballador està en situació d'assimilada al alta.

Per altra banda, al lega la part recorrent, que la imputació de responsabilitat a la Mútua que té concertat el risc, no pot anar més enllà de la totalitat dels treballadors de la companyia protegits per la entitat, conforme al article 69.1 del Reial Decret 1991/1995, en relació al article 70 i 71.1 del Reglament , referits sempre al document d'associació i al contingut de la cobertura. Interessa, en conseqüència, la condemna a l'INSS al pagament de la prestació reconeguda.

TERCER. Però contra la interpretació que interessa el demandant, s'ha de partir de la consolidada doctrina jurisprudencial sobre la responsabilitat de les Mútues col laboradores va més enllà de la extinció del contracte, tal com la resumeix la sentència de la Sala 4ª del TS, de data 19-07-2006, rec. 5471/2004, que indica: "Llegados a este punto hay que indicar que esta cuestión ha sido ya resuelta por esta Sala en su reciente STS de 12 de julio de 2006 (Rec.- 1493/05) EDJ 2006/253490 en la que, al resolver un recurso con el mismo contenido de fondo que el presente se ha dicho textualmente lo siguiente: "Para dar solución al litigio es preciso tener en cuenta, en primer lugar, que la obligación de cotizar al sistema de la Seguridad Social no condiciona el derecho a prestaciones ni determina el sujeto obligado a satisfacerlas; en este sentido, nuestras sentencias de 18 de noviembre de 1997, de Sala General EDJ 1997/21268 , 16 de mayo de 2000 EDJ 2000/10870 y 14 de junio de 2002 EDJ 2002/26660 , aunque referidas a supuestos de colaboración de las empresas en la gestión de la incapacidad temporal derivada de contingencias comunes, contienen doctrina que debe tenerse en cuenta ahora, y que, a la luz de los artículos 126.1 de la Ley General de la Seguridad Social EDL 1994/16443 y 5 y 6 de la Orden de 13 de octubre de 1967 EDL 1967/161 q, declararon que esas normas responden al principio general, vigente en el ámbito del seguro mercantil, a cuya virtud está obligada a asumir la cobertura del siniestro la entidad aseguradora con la que estaba concertado el aseguramiento del riesgo en el momento de actualizarse éste, pues es esa aseguradora la que ha percibido las primas que constituyen la contraprestación económica de aquella cobertura; por otra parte, añaden las sentencias citadas que no puede aceptarse que la empresa quede liberada del pago de la prestación causada porque a partir de la extinción del contrato de trabajo ya no exista una cotización individualizada por el trabajador en situación de incapacidad temporal; la "responsabilidad del pago de la prestación no depende del mantenimiento de la relación de cotización hacia el futuro, sino de la vigencia de esa aseguramiento en el momento en que se produjo el hecho causante.

No se paga la prestación porque continúe la obligación de cotizar en beneficio de la entidad aseguradora, sino porque en su día se percibieron esas cotizaciones con anterioridad a la actualización del riesgo. Y, desde luego, es contrario a la lógica del aseguramiento y a los criterios de equidad imputar al Instituto Nacional de la Seguridad Social la responsabilidad de un gasto por el que no ha percibido las contraprestaciones legalmente previstas". No habría que forzar el argumento para aplicar a las Mutuas de Accidentes de trabajo esa doctrina proclamada respecto de las empresas colaboradoras, porque lo que en definitiva se declara en las sentencias reseñadas es que la entidad que asumía el pago de la prestación por incapacidad temporal debe seguir abonando el subsidio, pese a haberse extinguido la relación laboral después de haber comenzado la situación protegida. Como refuerzo de esta tesis podrá argumentarse que, si el trabajador en incapacidad temporal extingue la relación laboral con la empresa y continúa recibiendo el subsidio correspondiente a esta contingencia, la ley no exige al beneficiario que curse una nueva solicitud de pago de la prestación, porque no se trata de un nuevo reconocimiento del derecho, sino de una continuación del mismo, esto es, la situación que permanece sin cambios es la originada en el momento del hecho causante."

QUART. Partint de l'exposat criteri jurisprudencial, la qüestió concreta en el cas que ens ocupa és que el treballador no inicia la situació de incapacitat temporal en situació d'alta a l'empresa, sinó al dia desprès de la comunicació de cessament, dia de baixa en la seguretat social, mentre està en situació de gaudi de les vacances anuals. Aquesta qüestió ha estat examinada també per aquesta Sala Social, de forma reiterada, concretament en les sentències de data 11-01-2006, rec. 6524-2004; de 5.5.2005 en recurs 2427/2004; 2 de novembre de 2005, rec. 4342-04, valorant que l' article 209.3 de la Llei general de la Seguretat social estableix que en el cas que el període de vacances no s'hagi gaudit amb anterioritat a la finalització de la relació laboral, la situació legal de desocupació i el naixement de les prestacions es produirà un cop passat aquest període, en conseqüència en el període de vacances residuals el treballador no està en situació d'atur, sinó en situació assimilada a l'alta, i mantenint la relació amb l'empresa a tots els efectes de prestacions de seguretat social llevat les prestacions de risc durant l'embaràs en els termes de l' article 125 de la Llei general de la Seguretat social .

Aquest és també el sentit de l' article 210.4 de la LGSS quant preveu que la cotització corresponent a aquest període de vacances residuals s'ha de tenir en compte als efectes de determinar la durada de la prestació per atur, el que confirma que es tracta d'un període anterior a la situació legal de desocupació.

L'argumentació no és ajustada a dret ja que la mútua respon en funció del seu caràcter d'entitat col laboradora de la seguretat social i no limita la seva responsabilitat a la vigència de la relació laboral sinó que l'estén a totes les prestacions cobertes pel document d'associació (en aquest cas les de incapacitat temporal derivades de malaltia comuna) que es produeixin com a conseqüència dels efectes de les obligacions derivades del contracte de treball, i és clar que les vacances, que és un període de temps que retribueix l'empresari al treballador és una obligació empresarial derivada del contracte de treball, de forma que, atès que es tracta de treballador inclòs dins el contracte de cobertura de la mútua i en temps de vacances és evident que la mútua ha de cobrir les prestacions per incapacitat temporal derivada de malaltia comuna, altrament es condemnaria al treballador a la pèrdua de les prestacions, la qual cosa seria clarament contrària a les finalitats de la seguretat social, o be s'imputaria la responsabilitat de les prestacions a l'INSS en un cas en el qual aquest no té responsabilitat sobre les prestacions ja que, per disposició expressa de la llei ( art. 209.3 LGSS ), el treballador no està en situació d'atur i, per la lògica de les coses, es troba gaudint de vacances a càrrec de l'empresa que és qui li paga la retribució corresponent.

La sentència de 2 de novembre de 2005, rec. 4342-04, en un supòsit anàleg va indicar també que: "Por lo tanto, dada la regulación existente, el periodo de vacaciones no disfrutado, contemplado como situación asimilada al alta, ha de considerarse como situación similar a la que se produciría si el trabajador disfrutara efectivamente de dichas vacaciones, en lugar de percibir su compensación en metálico y, en consecuencia la mutua aseguradora de las contingencias comunes y profesionales de la empresa ha de ser la responsable de las prestaciones que correspondan al citado trabajador. Y como el artículo 125 de la LGSS dispone que la empresa ha de cotizar a la Seguridad Social por las vacaciones anuales retribuidas que no hayan sido disfrutadas por el trabajador, aunque durante el disfrute "efectivo" el operario ya no este en la plantilla de la empresa por haberse extinguido legalmente el contrato de trabajo, y dado que de estas cotizaciones se beneficia la mutua en cuestión, el riesgo por causa común se ha seguido trasladando a la mutua demandada durante los días de vacaciones postcontractuales, por lo que continua protegido el trabajador."

CINQUÈ. Ja que el magistrat de instància aplica la doctrina citada al cas concret, no es pot atendre la suposada infracció denunciada i ha de ser rebutjar el únic motiu del recurs i confirmada la sentència de instància. Aquesta conclusió ha de donar lloc a la imposició de les costes a la part vençuda i la pèrdua del dipòsit i consignació, a les que es donarà la destinació legal, conforme als articles 233.1 i 202.1 i de la LPL .

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Que desestimem el recurs de suplicació interposat per MÚTUA ASEPEYO contra la sentència dictada pel jutjat del social número 15 dels de Barcelona, de data 13 de març de 2006 , recaiguda en actuacions 882-05, seguides a instància de Carlos Daniel contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, ACABADOS DE PULIDOS VIGÓN, S.L. i MÚTUA ASEPEYO, per impugnació d'alta mèdica, i en conseqüència, confirmem íntegrament la sentència dictada que estimava la demanda.

Condemnem a la Mútua recurrent a la pèrdua del dipòsit i de la consignació a les que es donarà la destinació legal i a que aboni a la part actora en concepte de honoraris de lletrat per a la impugnació del recurs, un total de 300 euros.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral.

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.