Sentencia Social Nº 7653/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8000/2005 de 07 de Noviembre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LMA. SRA. ROSA MARIA VIROLÉS PIÑOL

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 7 de novembre de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7653/2006

En el recurs de suplicació interposat per FACHADAS MONTESINOS, SOCIEDAD LIMITADA a la sentència del Jutjat Social 2 Tarragona de data 30 de maig de 2005 dictada en el procediment

núm. 911/2004 en el qual s'ha recorregut contra la part Guillermo , I.N.S.S., i TGSS, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 3 de novembre de 2004 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 30 de maig de 2005 que contenia la decisió següent: " Que desestimando la demanda interpuesta por FACHADAS MONTESINOS, S.L. contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL y Guillermo debo desestimar y desestimo la demanda absolviendo a los demandados de las peticiones contra ella dirigidas en la demanda y confirmando la resolución administrativa de por la que se consideró la existencia Responsabilidades Empresariales-Recargo de Prestaciones por falta de Medidas de Seguridad e Higiene a consecuencia del accidente de trabajo sufrido por el trabajador demandado el 17-06-02 "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º.- El trabajador Guillermo . afiliado al Régimen General de la Seguridad Social con el nº. NUM000 , inició prestación de servicios por cuenta y bajo la dependencia de la empresa Fachadas Montesinos S.L., dedicada a la construcción, el 07-01-02, con la categoria profesional de peón. ( Exp. administrativo).

2º.- El 17-06-02 el trabajador sufrió accidente de trabajo que causó lesiones que le supusieron un periodo de I.T. y finalmente la declaración por el INSS de lesiones permanentes no invalidantes ascendientes la indemnización reconocida a 685,15 euros ( Exp. administrativo).

3º.- La Inspección de Trabajo y Seguridad Social emitió Acta de infracción de Trabajo y Seguridad Social de 18-09-02, en la que apreciaba, de conformidad con el art. 5.2 del R.D. Legislativo 5/2000, de 4 de agosto , por incumplimiento de lo preceptuado en le Anexo IV parte C ap. 3 del R.D. 1627/97 de 24 de octubre , sobre Disposiciones minimas de Seguridad y salud en las obras de construcción, la concurrencia de una infracción grave del art. 12.16f) del RDL 5/2000 imputable a la empresa Fachadas Montesinos, S.L., en el accidente de trabajo de 17-06-02, por no haber protegido el trabajo en altura superior a dos metros con barandillas u otro sistema de protección colectiva, teniendo en cuenta la inexistencia de organización preventiva en la empresa, la falta de formación en riesgos laborales del accidentado, y no haberle facilitado calzado de seguridad.

Apreciaba igualmente la responsabilidad solidaria de la empresa Nuevas construcciones Costeras S.L. como contratista principal de la obra. (Exp. administrativo).

4º.- Iniciado expediente de responsabilidad empresarial, por falta de medidas de seguridad e higiene por el INSS a instancia de la Inspección de Trabajo, por resolución de 20-08-04 se declara la existencia de responsabilidad empresarial en el accidente de trabajo sufrido por Guillermo , y la procedencia de que las prestaciones de Seguridad Social derivadas del accidente se vieran incrementadas en un 40% con cargo exclusivo a la empresa responsable Fachadas Montesinos S.L. y solidariamente a Nuevas Construcciones Costeras S.L.

Contra dicha resolución se interpuso reclamación previa por la demandante que fue expresamente desestimada. (Exp. administrativo).

5º.- El accidente se produjo como sigue:

El 17-06-02 sobre las 18,00 horas Guillermo , se encontraba trabajando para la empresa Fachadas Montesinos, S.L., en la Obra situada en Plan Parcial 11, Mas Oliver de la localidad de Vilafortuny (Tarragona), consistente en una obra de edificación de 90 viviendas en hilera de planta baja y dos alturas con terraza solarium de la que era contratista Nuevas Construcciones Costeras S.L. y subcontratista la demandada, junto con el oficial 1ª al que ayudaba en las tareas de revestimientos de la fachada, en las terrazas inferiores de la segunda planta de los edificios "B" y "C" de la obra. El Sr. Guillermo preparaba la pasta de revestimiento en la terraza solarium de la casa "B" la bajada a la terraza de la segunda planta de la casa "B" por la escalera de caracol existente, y una vez allí dejaba la capaceta con la pasta en el muro de división de la terraza con la del edificio "C", y luego pasaba él a la terraza de dicho edificio, por la parte exterior del murete que lindaba con el borde exterior de la terraza, que en aquel momento se encontraba sin terminación ni barandilla de protección. En una de estas ocasiones resbaló y cayó al vacio desde esta segunda planta a 5,80 metros, causando lesiones graves al trabajador.

No consta que el trabajador hubiera recibido formación sobre prevención de riesgos en su trabajo.

No se le habia proporcionado calzado de seguridad para evitar resbalar.

La empresa suscribió concierto de prevención con Asepeyo Servicio de Prevención el 01-08-02 (acta de infracción de la Inspección de Trabajo de 18-09-02).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandante va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència que desestima la demanda contra el recàrrec per falta de mesures de seguretat, en les prestacions derivades de l'accident de treball, presenta recurs l'empresa demandada que ha estat impugnat pel treballador.

SEGON. Com a primer motiu, per la via de l' article 191 c) del ET , al lega la infracció de normes substantives o de jurisprudència indicant que s'han infringit per la sentència, els articles 20 del Reial Decret 928/1998, de 14 de maig , pel que s'aprova el Reglament general sobre procediments per a la imposició de sancions per infraccions en l'ordre social, en relació amb l' article 42.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i procediment administratiu comú . Indica el recurrent que en els expedients per manca de mesures de seguretat, en aplicació del recàrrec previst en l' article 123 de la LGSS , s'han de seguir els tràmits que regula el citat reglament, conforme al que indica el seu l'article primer.

Per altra banda, segueix argumentant el recurrent, d'acord amb l' article 20.3 del citat reglament , aprovat pel Reial Decret 928/98 , el termini màxim per a dictar resolució expressa es situa en els sis mesos, des de la data de l'acta, i que aquest termini s'ha de interpretar com de caducitat.

Resulta, segons la línia argumental del recurs, que aplicant al cas concret la normativa citada, des de que es va aixecar per la Inspecció de Treball i Seguretat Social l'acta de infracció, fins al moment d'acordar-se el recàrrec per la Direcció provincial de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, havien transcorregut més de dotze mesos. D'aquesta valoració conclou el recurrent que s'havia de valorar la caducitat en l'expedient i la resolució de l'INSS s'havia de declarar nul la per la sentència impugnada, que en no fer-ho així, infringeix la normativa citada.

L'escrit de impugnació al lega que la petició de nul litat de la resolució resulta extemporània, ja que ni estava al legada en la demanda, ni en l'acte del judici. Atès que així consta, a la lectura de la mateixa demanda, al igual que en l'acta del judici, i la sentència que no valora aquesta motivació, que d'altra manera resultaria incongruent, motiu que no ha estat al legat pel recurrent, hauria de ser desestimada de pla la motivació primera del recurrent, doncs no es poden al legar en via de recurs de suplicació motius jurídics no plantejats anteriorment ni en la demanda ni en el judici, ni en la reclamació administrativa prèvia, sense vulnerar els articles 72 i 191 de la LPL . i tal com valora la jurisprudència, per totes, la sentència del TS de 10 de febrer de 1989 , indicant que: "El motivo deviene asimismo inviable, porque la caducidad que ahora se invoca no se alegó en la instancia y es doctrina reiterada de esta Sala, en garantía de la plena efectividad del derecho a la defensa de la parte recurrida, que podría verse seriamente limitado por la variación de los términos de la controversia en el recurso, la que niega la procedencia de ese planteamiento, incluso tratándose de alegaciones de caducidad, si ésta no ha sido objeto de debate en el acto del juicio o apreciada de oficio por el juzgador de instancia ( Sentencias de 21 de diciembre de 1984, 25 de noviembre de 1985, 14 de julio de 1986, 3 de marzo y 23 de diciembre de 1987 y 24 de noviembre de 1988 , entre otras)."

No obstant això, s'ha de recordar també que la jurisprudència ha reiterat que no és aplicable la caducitat de l'expedient administratiu, quan les actuacions, com ha estat el cas que ens ocupa, s'han iniciat d'ofici per l'administració, permetent al perjudicat presentar reclamació prèvia des del moment en què es dicta resolució, ni que sigui extemporània, transcorregut el termini de sis mesos.

En aquest sentit s'ha pronunciat la recent sentència del Tribunal Suprem de 9 d'octubre de 2006, en el recurs de cassació per a la unificació de doctrina, núm. 3279-05 , indicant que:

"La caducidad es una institución dirigida a preservar la seguridad jurídica y por lo tanto establecida en beneficio de los interesados, y a ella se dedica el art. 92 de la L.P.C. 30/92 . El art. 42 se refiere a la obligación de resolver que tiene la Administración y, cuando en su nº 2 establece que /"el plazo máximo en que debe notificarse la resolución expresa será el fijado por la norma reguladora del correspondiente procedimiento. Este plazo no podrá exceder de seis meses salvo que una norma con rango de Ley establezca uno mayor o así venga previsto en la normativa comunicaria europea", /está fijando la remisión al procedimiento específico correspondiente, que en este caso no es otro sino el previsto en el art. 14 de la O.M. de 18 de enero de 1996 , que aplica y desarrolla el Real Decreto 1300/95, de 21 de julio , el cual cumple con el parámetro de legalidad que le impone el antes mencionado art. 42 de la LPC , puesto que señala un plazo máximo para resolver de 135 días.- Pues bien, en dicho precepto se señala cual es el efecto de haber dejado transcurrir ese plazo sin dictar la resolución que corresponda, y es el propio del silencio administrativo negativo, pues una vez cumplido ese plazo sin resolución /"la solicitud podrá entenderse desestimada, en cuyo caso el interesado podrá ejercitar las acciones que le confiere el art. 71 del Texto Refundido de la Ley de Procedimiento Laboral "./ Aquí no estamos en un procedimiento iniciado a solicitud del interesado -el trabajador- sino promovido de oficio por la Inspección de Trabajo, y se trata de un procedimiento del que pudiera derivarse el reconocimiento o, en su caso, la constitución de derechos u otras situaciones jurídicas individualizadas, en cuyo caso los interesados que hubieren comparecido podrán entender desestimadas sus pretensiones por silencio administrativo ( art. 44 de la LPC 30/92 ), pero que no produce por sí sóla la prescripción de las acciones del particular ( art. 92 de la misma Ley ), y por tanto deja expedita la vía judicial. En este caso, el trabajador ni siquiera compareció y por lo tanto no puede verse perjudicado por la falta de resolución en vía administrativa. En todo caso, producida la resolución expresa, aunque sea tardiamente, se abre para el interesado el plazo para ejercitar en vía judicial las acciones pertinentes."

TERCER. En segon lloc, el recurrent al lega com a motiu la infracció de l' article 123 de la LGSS , Reial Decret Legislatiu 1/1994, de 20 de juny , així com la jurisprudència dictada en interpretació d'aquest precepte, citant les sentències del TS de 8 de març de 1993, 7 febrer i 22 de setembre de 1994, 17 de juny de 1998, 22 de març de 2000 i 2 de febrer de 2001 . Indica que segons el relat que consta de l'accident, en el fet provat cinquè de la sentència, encara que per part de l'empresari s'haguessin adoptat les mesures de seguretat suficients, no es podia passar per alt la negligència del propi accidentat, indicant que la manca de mesures no va ser la causa única, immediata i directa de l'accident i que la negligència del treballador va trencar el nexe causal entre la manca de mesures i el resultat lesiu. Al lega també la sentència del TSJ Navarra de 24-10-2000 , en la que es valora un supòsit de concurrència de culpes, indicant que la culpa del treballador pot exonerar a l'empresa del recàrrec. D'aquest fil argumental dedueix que ha de ser revocada la sentència i estimada la demanda, deixant sense efecte el recàrrec imposat per l'INSS.

QUART. L' article 14 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors. Atès l' article 15 de l'esmentada llei , l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen i substituir els elements perillosos per altres que ofereixin seguretat.

Els elements configuradors de la mesura sancionatòria aquí analitzada (atesa continua i pacífica jurisprudència continguda, entre d'altres, en les SSTS 8.3, 16.11.93, 12.2 i 20.5.94 ) segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Que hagi ocorregut un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; i, c) L'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmentat incompliment.

Del fet provat cinquè es dedueix que l'accident es va produir quan el Sr. Guillermo estava treballant per compte de la demandada en una obra d'edificació a una alçada de la segona planta, de uns 5,80 metres, que no tenia barana de protecció, des de la qual es va caure al buit en relliscar, causant-se lesions greus. Que no havia rebut formació sobre prevenció de riscos laborals ni tenia sabates de seguretat proporcionades per l'empresa. Tal com valora la sentència de instància, en el supòsit jutjat s'ha provat que l'empresa demandada va incomplir les mesures de seguretat específiques consistents en dotar a les plataformes de treball de mesures de protecció, consistents en baranes de seguretat, amb infracció de l' Annex IV Part C Apartat 3 del RD 1627-97, de 24 d'octubre , sobre disposicions mínimes de seguretat en les obres de construcció, conforme a la qual s'han de protegir les plataformes, forats i obertures existents en les obres, quan suposin un risc de caiguda d'alçada superior a dos metres.

L'argumentació del recurrent conforme una pràctica negligent del treballador hauria trencat el nexe causal, no pot ser atesa, ja que si el treballador passava per un lloc sense protecció, l'omissió de les mesures de seguretat va ser determinant per permetre la seva caiguda, sense que es pugui imputar el resultat a una mala pràctica del empleat, que tampoc s'ha establert que sigui contrària a les directrius de la direcció de la obra.

CINQUÈ. La sentència del TS, dictada en data 8 d'octubre de 2001 (RJ 20031424 ), en un procediment de similar objecte, aplicable al cas indica que:

"La vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre (RCL 19953053 ), norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2 , establece que «en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...». En el apartado 4 del artículo 15 señala «que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador». Finalmente, el artículo 17.1 establece «que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores». Del juego de estos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aun en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones."

En el mateix sentit es pot citar la sentència d'aquesta Sala Social de data 30 de març de 2005 (R.6933/2003 ), que diu: "(...) conviene señalar, que en base únicamente a la inexistencia de falta de medidas de seguridad, no puede rechazarse la responsabilidad empresarial por negligencia, dentro del criterio de responsabilidad civil que establece el artículo 1.101 del Código Civil , si ha habido falta de cuidado o culpa "in vigilando" empresarial que haya contribuido al resultado lesivo, pues por imperativo legal - artículos 4.2d) y 19 del Estatuto de los Trabajadores y 14 y 15 de Ley de Previsión de riesgos laborales - el empresario está obligado a proteger al trabajador incluso de sus propias imprudencias"

Constatada aquesta infracció greu de les obligacions empresarials, en cap cas es pot atendre la al legació del recurrent indicant que va trencar el nexe causal la conducta del demandant consistent en passar per des de la terrassa de l'edifici per la part exterior del mur que llindava amb la terrassa, ja que d'haver existit protecció, s'hagués evitat la caiguda, doncs o be hagués evitat el pas de persones per l'exterior del mur de la terrassa o bé no s'hagués precipitat pel forat l'accidentat. No es pot valorar que per tant que existeixi una concurrència de culpes que en el cas que ens ocupa exoneri a l'empresa demanda del recàrrec per manca de mesures de seguretat, per la qual cosa, s'ha de confirmar la sentència de instància en tots els seus punts.

SISÈ. Les costes s'hauran d'imposar a la part vençuda, tal com estableix l' article 233 de la LPL .

Pels fonaments jurídics abans exposats,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per FACHADAS MONTESINOS SOCIEDAD LIMITADA, contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 2 de Tarragona, dictada en data 30 de maig de 2005 , en el procediment número 911/2004, en matèria de recàrrec per manca mesures de seguretat, seguida pel recurrent contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i Guillermo .

Confirmar en tots els seus punts la sentència dictada pel jutjat social, condemnant l'empresa recurrent al pagament dels honoraris d'advocat del treballador, que xifrem en 300 euros.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.