Sentencia Social Nº 7990/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6538/2011 de 26 de Noviembre de 2012

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. JOSÉ QUETCUTI MIGUEL

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 26 de novembre de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 7990/2012

En el recurs de suplicació interposat per Sacramento a la sentència del Jutjat Social 15 Barcelona de data 7 d'abril de 2011 dictada en el procediment núm. 716/2010, en el qual s'ha recorregut contra la part Servicio Público de Empleo Estatal (INEM), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer.En data 29 de juliol de 2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre atur, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 d'abril de 2011 , que contenia la decisió següent: ' Debo desestimar y desestimo integramente las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Doña Sacramento contra Servicio Público de Empleo Estatal INEM, a quien absuelvo de las peticiones deducidas en su contra, con confirmación de las resoluciones impugnadas '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- Doña Sacramento , mayor de edad, con DNI núm. NUM000 prestó servicios retribuidos pot cuenta de la empresa Infofinques Carvajal SL desde el dia 1 de marzo de 2006 y hasta el dia 24 de abril de 2008, siendo la categoria profesional reconocida de oficial 2ª..

2.- Doña Sacramento , tras su despido en dicha empresa, solicitó la prestación contributiva por desempleo, que le fue reconocida por Resolución del INEM de 8 de mayo de 2008, por un total de 786 dias cotizados y derecho a la percepción de la prestación por un total de 240 dias, entre el 25 de abril de 2008 y el 24 de diciembre de 2008, sobre una base reguladora de 33,65€.

3.- Con posterioridad la actora solicitó la prestación en su modalidad de pago único, siéndole reconocida por Resolución de 25 de junio de 2008 por un total de 8o dias a capitalizar. La capitalización fue solicitada para el ejercicio como autónoma de la actividad de servicios inmobiliarios, gestión y venta de pisos, alquileres de éstos y administración de fincas así como las relativas a correduria de seguros, reformas en general, incluyendo venta y colocación de puertas, aluminioi y parket y con fecha de inicio el dia 1 de junio de 2008. En el informe adjunto a la solicitud la actora indicaba que se quedaba con el negocio en el que había trabajado.

4.- La actora solicitó el subsidio de desempleo el dia 14 de octubre de 2009.

5.- Por acuerdo del INEM de 22 de diciembre de 2009 se incoó expediente de revisión, sobre la base de la inexistencia de derecho de la actora a la prestación contributiva, consecuencia de su deber de afiliación, alta y cotización en el Régimen Especial de Trabajadores Autónomos como consecuencia del vinculo matrimonial con un socio de la empresa para la que prestó servicios Infofinques Carvajal, SL. De ello se dió traslado a la actora para alegaciones.

6.- Por Resolución del INEM de 8 de febrero de 2010 fue revocada las prestación de nivel contributivo reconocida a la actora, declarando percepción indebida la correspondiente al periodo 25 de abriol de 20087 a 10 de abril de 2009, en cuantia de 5.486,80 € a cuyo reintegro se le requirió en esa misma resolución.

7.- Interpuesta reclamación previa la misma fue expresamente desestimada por resolución de 21 de abril 2010.

8.- Infofinques Carvajal SL. fue constituida por Don Rodrigo y Don Jose Pablo con un capital de 3006 €, suscrito por mitades por ambos fundadores. El domicilio quedó fijado en la calle Sant Antoni Mª Claret núm. 4 de Martorell . La sociedad fue registrada el dia 30 de junio de 2005.

9.- La actora convive con Don Jose Pablo , con quien contrajo matrimonio el dia 20 de abril de 1990. No consta la disolución o baja de dicha sociedad ni el cese de antividad.

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Contra la sentència que desestima la demanda, presenta la part actora recurs de suplicació, basat en els tres motius que regula la LPL. El primer motiu del recurs es planteja per la via de l' article 191 a) de la LPL , interessant la reposició de les actuacions al estat en què s'han infringit normes o garanties del procediment, però ni al lega ni cita quines són les normes o garanties concretes infringides, per tant el recurs en aquest punt ha de ser rebutjat.

SEGON.El segon motiu del recurs, per la via de l' article 191 b) de la LPL , no interessa tampoc de manera concreta la modificació de cap fet provat, sinó que a partir del que es declara en el fet provat primer, valora que la relació entre la demandant i l'empresa s'ha de qualificar de laboral. Una altra vegada s'observa un defecte de formulació del motiu del recurs, ja que el que inclou com a revisió de fets és una conclusió jurídica que no pot ser afegida com a fet provat, ja que predeterminaria la decisió. Es desestima per tant també el segon motiu del recurs.

TERCER.El tercer motiu del recurs, al lega infracció de normes substantives i jurisprudència, aquesta vegada formulada correctament per la via de l' article 191 c) de la LPL , al.legant el demandant l' article 7.2 del TR de la LGSS , R. D. Legislatiu 1/1994, de 20 de juny, en relació a l'article 1-3-e) de l'Estatut dels Treballadors, quan estableixen una presumpció ' iuris tantum'de no laboralitat dels treballs familiars, que per tant pot ser destruïda amb l'aportació de prova en contrari, concretament, en el sentit de provar que el treball realitzat era efectivament retribuïda.

Al lega també la desprotecció de la demandant davant de la impossibilitat de donar-se d'alta a la Seguretat Social, Règim General, únicament per tenir un vincle matrimonial amb l'empresari pel que presta els serveis, indicant que aquesta norma és contrària a l' article 14 de la CE , per conduir a una absoluta desprotecció per part de la Seguretat Social, amb un resultat totalment desproporcionat, contrari al que estableix la sentència del T.C. 2/1992 , sobre la igualtat de tracte i la prohibició de discriminació, entre d'altres circumstàncies, per raó de matrimoni. Diu també que l'article 7.2 és contrari al Dret Comunitari europeu, les directives del qual imposen el principi d'igualtat de tracte entre homes i dones, en matèria de seguretat social, i que el cònjuge del treballador no assalariat pugui meritar drets propis de seguretat social, quan no participi significativament en l'activitat d'aquest. Cita finalment la sentència del T.C. 109/1998 , sobre la no discriminació per raó de parentesc.

QUART.La sentència del Tribunal Constitucional que cita la recurrent, 2/92, de 13 de gener , citada per la del T.S. en la sentència 109/1998 , estima el recurs d'empara de una treballadora, indicant que: ' Estas consideraciones, llevan a concluir que la imposibilidad de que una persona pueda encontrarse de alta en la Seguridad Social en razón exclusivamente de la existencia de un vínculo matrimonial con el empleador para el que presta sus servicios resulta contraria al art. 14 C.E . Como ocurría en los supuestos resueltos en las SSTC 79/1991 y 92/1991 , ello no resulta coherente con el conjunto del ordenamiento jurídico toda vez que, lo mismo que entonces acontecía, la aplicación literal del art. 7.2 de la Ley General de la Seguridad Social conduce a una absoluta desprotección por parte de la Seguridad Social de quien, sin embargo, puede concluir, al amparo de la legislación laboral, un contrato de trabajo. El resultado es, además, manifiestamente desproporcionado respecto a la finalidad perseguida por la norma. Si ésta se fundamenta en la diferente situación real que puede existir en la prestación de trabajos familiares, lo cierto es que el resultado que produce va más allá de tal fundamento pues no se limita a endurecer los requisitos de inclusión en el sistema sino que pasa directamente a ignorar la posible existencia real de la relación de prestación de servicios, impidiéndose de modo absoluto el acceso a la Seguridad Social. En este último sentido, conviene tener en cuenta que la codemandante, a pesar de que efectivamente presta servicios no puede acceder, por ministerio del art. 7.2 de la Ley General de la Seguridad Social , al Régimen General ni, en aplicación del art. 3 b) del Decreto 2.530/1970, al Especial de Autónomos -al quedar acreditada la condición de laborales de aquellos servicios-. De otra parte, si como señala el INSS, la finalidad del precepto es evitar el 'alta indiferenciada' al objeto de impedir 'situaciones fraudulentas' de 'compra de pensiones', es claro que el art. 7.2 de la Ley General de la Seguridad Social introduce una medida que la excede ampliamente. Tal finalidad puede justificar la exigencia de determinada actividad probatoria por parte del interesado en la inclusión -en línea con lo exigido en el art. 1.3 e) del Estatuto de los Trabajadores y en la actual redacción del art. 7.2 de la repetida Ley-, pero nunca la radical y absoluta expulsión del sistema de quien resulta ser un trabajador subordinado.

5. Resulta evidente, por todo ello, que se ha lesionado el derecho a la igualdad ante la Ley de la codemandante. A diferencia de la Sentencia de la Magistratura, la Entidad Gestora primero y el Tribunal Central de Trabajo después han excluído a la codemandante de la protección del Régimen General. Y lo han hecho de forma automática, a través de una aplicación mecánica del art. 7.2 de la Ley General de la Seguridad Social , sin atender a los interesados en su intento de acreditar la existencia de un contrato de trabajo entre ellos. Se impone por ello otorgar el amparo solicitado, con anulación de la Sentencia del Tribunal Central de Trabajo. No será preciso, sin embargo, devolver las actuaciones toda vez que, en suplicación, la Entidad gestora no ha discutido la existencia del contrato de trabajo entre los codemandantes -afirmada por la Sentencia de instancia- sino simplemente, aparte de datos fácticos irrelevantes, la legalidad de aquel pronunciamiento. Por lo demás, la modificación del art. 7.2 de la Ley General de la Seguridad Social por el Real Decreto-Ley 7/1989 ( Disposición adicional decimocuarta) recogida, posteriormente, en la Ley 5/1990 ( Disposición adicional undécima) hace innecesario que la Sala dé cumplimiento a lo previsto en el art. 55.2 LOTC , ante todo por tratarse de una norma preconstitucional cuya contradicción con la Constitución puede ser apreciada directamente por esta Sala y además tampoco es necesario dotar de efectos erga omnes a esta declaración toda vez que los efectos lesivos de la igualdad que en su redacción anterior podía originar el citado precepto legal han desaparecido con la nueva redacción dada al mismo.'

Aquesta sentència reiterava la doctrina continguda en la sentència del TC 92/1991, de 6 de maig de 1991 , i STC 79/1991 , que atorgaven emparament a treballadores a les que s'havia aplicat mecànicament la presumpció d'exclusió del Règim General, per raó de les relacions familiars, sense permetre prova en contrari.

La nova redacció de l' article 7 de la LGSS , que cita el recurrent, estableix en el nº 1 els treballadors que estan inclosos en el camp d'aplicació de la Seguretat Social i en el nº 2 es disposa el següent: 'No tendrán la consideración de trabajadores por cuenta ajena, salvo prueba en contrario, el cónyuge, los descendientes, ascendientes y demás parientes del empresario, por consanguinidad o afinidad hasta el segundo grado inclusive y, en su caso, por adopción, ocupados en su centro de trabajo o centros de trabajo, cuando convivan en su hogar y estén a su cargo'.

D'altra banda el citat article s'ha de relacionar amb l'article 1.3 e) de l'Estatut dels Treballadors, que indica que: ' Se considerarán familiares, a estos efectos, siempre que convivan con el empresario, el cónyuge, los descendientes, ascendientes y demás parientes por consanguinidad o afinidad, hasta el segundo grado inclusive y, en su caso, por adopción.'

La jurisprudència, d'acord amb la citada doctrina del T.C., ja ha valorat aquesta exclusió com una presumpció 'iuris tantum', de manera que s'ha dit que: 'puede ser destruida mediante la pertinente prueba de la efectiva prestación de servicios, retribuida, ajena y dependiente ( Sentencias de la Sala de lo Social del Tribunal Supremo de 19 (RJ 1997, 9520) y 22 de diciembre de 1997 (RJ 1997, 9530 ) y 19 de abril de 2000 ( RJ 2000, 4247), precisando la Sentencia de 25 de noviembre de 1997 (RJ 1997, 8623) que, en tal caso, el interesado tendría la condición de trabajador por cuenta ajena a efectos de la contingencia de desempleo, y ello, como aclara la sentencia de 30 de abril de 2001 (RJ 2001, 4614), con independencia del régimen económico del matrimonio. '

Per tant, té raó el recurrent quan diu que les citades disposicions exclouen de la condició de treballador per compte aliena els treballs familiars, llevat que es demostri la condició d'assalariats de qui els realitzin i que considera familiars, a aquests efectes, sempre que convisquin amb l'empresari, el cònjuge, els descendents, descendents, ascendents i resta de parents per consanguinitat o afinitat, fins el segon grau inclusiu. Es tracta, com diu el recurrent d'una presumpció 'iuris tantum', és a dir, que admet prova en contrari, per la qual cosa quan un treballador es troba en una situació com la descrita haurà d'acreditar que la relació era laboral, ja que no estava a càrrec dels seus familiars, sinó que rebia efectivament un salari i treballava en condicions de dependència per compte de l'empresa.

En aquesta línia de valorar la prova en contrari i no aplicació automàtica de la presumpció, aquesta Sala ha tingut ocasió de resoldre, recentment, en supòsits anàlegs al present, la interpretació dels preceptes que es citen, amb un criteri que cal reiterar. Així, la sentència d'aquest Tribunal Superior de Justícia, Sala Social, de 22 de març de 2012, recurs de suplicació 5173/2011, recorda que : 'La doctrina del Tribunal Suprem sobre aquesta qüestió no ha estat sempre uniforme. D'una banda perquè en alguna sentència ha assenyalat que el citat article només es pot aplicar quan l'empresari és una persona física, ja que únicament amb aquestes persones es poden mantenir vincles familiars, però en moltes d'altres l'ha aplicat també a persones jurídiques (STS de STS 29.10-1990 (R. 57/90 ) en que es declara que no existia relació laboral entre els actors (pare i fill) que tenien el 20% de participacions socials de l'empresa i l'altre germà que tenia el 80%, STS 14.6.1994 (R. 3493/93 ), en que es declara que sí existeix relació laboral entre l'actor que tenia el 10% de participacions socials i la resta de participacions pertanyien a la seva família, però en aquest cas perquè la treballadora no convivia amb la família, STS 25.11.1997 (R. 771/1997 ) en que es declara l'existència de relació laboral, perquè l'actor només tenia el 10% de les participacions socials, la mare el 45% i el pare era l'Administrador. STS 19.12.1997 (R. 1048/1997 ) existeix relació laboral perquè la mare del treballador tenia 950 participacions socials, 450 la seva cònjuge i a més, aquesta era Administradora única i 100 participacions eren d'un tercer, perquè no s'ha de comptar la participació de la mare i la de la seva esposa no arriba al 50%), com perquè en alguna sentència ha afirmat que si la treballadora havia prestat serveis per la seva mare i convivia amb ella, no existia relació laboral ( STS 13.3.2001 ) i en la més recent de data 5.11.2008 (R. 1433/2007 ) va decidir el contrari (en un litigi en que el treballador havia prestat serveis pel seu pare i convivia en ell).-Es aquesta última sentència, el nostre més alt tribunal fonamenta la seva decisió, després de citar les sentències abans esmentades, argumentant el següent: 'Del mismo modo, en las presentes actuaciones, no discutida la realidad de la prestación de servicios ni del percibo de una retribución y excediendo ésta, 722,790 euros mensuales, de lo que comúnmente se conoce como 'dinero de bolsillo', o 'paga semanal' nombres con los que se designa a las cantidades proporcionadas a los hijos dependientes para los pequeños gastos fuera de casa, queda acreditada la condición de asalariado del demandante rompiendo así la presunción de no laboralidad de la relación de quien trabaja, convive y está a cargo del familiar titular de la empresa'.- TERCER. Doncs bé, aplicant aquesta doctrina al present supòsit, el motiu ha de ser estimat, atès que en el present litigi el demandant ha pogut destruir la presumpció de que no existeix relació laboral entre ell i els seus pares, ja que encara que aquests eren propietaris de la totalitat de les participacions de l'empresa on treballava i el demandant va conviure amb ells durant tot el temps en que va treballar en la citada mercantil, es va acreditar que el seu treball es realitzava en situació de dependència, atès que tenia reconeguda una categoria professional determinada i l'exercia sota les ordres i instruccions d'un encarregat, tenia el mateix horari i jornada que la resta de treballadors de l'empresa, i com a element essencial, cobrava també un salari pel qual l'empresa cotitzava, i aquest salari no es va discutir que no fos el que corresponia a la seva categoria professional, i, en conseqüència, és evident que era molt superior al que podria entendre's -com diu el Tribunal Suprem- com 'diners de butxaca' o ' paga setmanal'que els pares acostumen a donar als seus fills dependents, per utilitzar-lo en les seves despeses, per la qual cosa tots aquests elements, que no han estat controvertits, caracteritzen la relació laboral d'acord amb el que estableix l'article 1 de l'Estatut dels Treballadors.'

En el mateix sentit podem citar també les sentències d'aquesta Sala Social de 11 d'octubre de 2011, recurs 6119/2010 i 7 de maig de 2012, recurs 7464/2011 , la del TSJ Pais Basc, de 22 de maig de 2012, recurs 1186/2012 , que diu: 'Significamos, con ello, que en estos casos, lo que el legislador hace es dejar a las partes que elijan el tipo de vínculo conforme al cual quieren prestar los servicios. En relación a este precepto, la Sala de lo Social del Tribunal Supremo ha sentado que no es aplicable cuando el empresario es una sociedad con personalidad jurídica propia (sentencias de 27 de abril de 2000, RCUD 2634/1999 , y 30 de abril de 2011, RCUD 4525/1999 , que en el caso de ésta tiene el valor añadido de ser de Sala General).- No es el caso de la demandante, efectivamente, para lo que basta con advertir que los servicios no los ha prestado para su esposo, sino para la sociedad demandada, que tiene personalidad jurídica propia ( art. 7.1 del vigente texto refundido de la Ley de Sociedades Anónimas -LSA -), diferente de la de sus accionistas. Dª Ariadna , por tanto, no ha trabajado para su cónyuge ni en una empresa de éste, sino en una cuyo propietario es la sociedad demandada, lo que hace inaplicable al caso esa exclusión legal.- No hay razón alguna para descorrer el velo de la diferente personalidad jurídica, ya que no hay elementos reveladores de fraude de ley alguno. Aún más, repárese el contrasentido al que conduce: si lo hiciéramos, resultaría que la demandante ha trabajado para su esposo, pero también para el resto de los accionistas, con quienes no convivía ni era su cónyuge o pariente, con lo que tampoco podría entrar en juego la exclusión.'

Per altra banda, la sentència del TSJ Andalusia 29-09-2011, recurs 1490-11, afegeix que: ' No puede por tanto realizarse una aplicación de dichos preceptos que desnaturalice su esencia de presunción susceptible de prueba en contrario, para transformarla en presunción iuris et de iure. Cuando se acredite la condición de asalariado del familiar, ha de serle reconocida la de trabajador por cuenta ajena. El Tribunal Constitucional, en sentencias 79/1991 y 2/1992 , ya declaró que es contrario al principio de igualdad excluir del ámbito laboral unas relaciones jurídicas por el sólo hecho de ser parientes sus titulares.'

CINQUÈ.Exposada l'anterior doctrina, també s'ha de partir de què la sentència impugnada es basa, per a confirmar la resolució de l'INSS i desestimar la demanda, sobretot en la interpretació de la D.A. 27 de la LGSS , que estableix que estaran obligatòriament inclosos en el Règim Especial de la Seguretat Social els treballadors per compte propi o autònoms que exerceixin les funcions de direcció i gerència que comporta l'exercici del càrrec de conseller o administrador, o prestin altres serveis per una societat mercantil capitalista, a títol lucratiu i de forma habitual, personal i directa, sempre que posseeixin el control efectiu, directe o indirecte, de aquella. S'entendrà, salvant prova en contrari, que el treballador posseeix el control efectiu de la societat quan concorrin algunes de les següents circumstàncies: 1ª, Que , al menys, la meitat del capital de la societat per a la que presten els seus serveis estigui distribuït entre socis, amb els que convisqui, i a qui es trobi unit per vincle conjugal o de parentesc per consanguinitat, afinitat o adopció, fins el segon grau.'

El mateix precepte estableix que la presumpció de que es posseeix el control de la societat per parentesc i convivència, es tracta d' una presumpció 'iuris tantum', per la qual cosa el treballador afectat por acreditar que no té el control efectiu de la societat, que és la dada rellevant, a diferència d'altres supòsits en què sigui soci de una part qualificada d'accions, per a considerar que no és treballador per compte aliena.

El magistrat del Jutjat Social ha valorat que la presumpció referida opera en aquest cas, partint de què es certa la titularitat de l'espòs de la demandant, del 50% de les participacions i la convivència amb l'actora, per la qual cosa havia d'haver estat enquadrada en el RETA, Règim que no generava el dret a l'accés a la prestació per desocupació, per no ser aplicable al mateix l' article 208 de la LGSS , ni poder cotitzar per aquesta contingència. Diu que l'error d'enquadrament en el Règim General no era imputable al INEM, ja que era la demandant qui havia de donar la informació en el moment de l'afiliació, relativa a la relació matrimonial amb el soci de la societat ocupadora. Valora la sentència que la doctrina del TS, en relació a les societats de capital, ha arribat a la conclusió de què el parentesc amb l'empresari no es pot postular de persones jurídiques quan aixecant el vel de les persones físiques que les integren no tinguin la majoria del capital social ( STS de 19-4-2004 ).

La part recurrent no combat els fets provats, partint de què està conforme amb el fet provat primer de la sentència que estableix que la demandant va prestar serveis retribuïts, per compte de la societat Infofinques Carvajal, S.L., des del dia 1 de març de 2006, i fins el dia 24 d'abril de 2008, amb la categoria professional reconeguda d'Oficial segona. Partint d'aquest fet, no discutit, la mera constatació de què l'espòs era titular del 50% de les participacions de la companyia, no ha de donar automàticament lloc a la obligatorietat d'alta al RETA, ja que s'ha destruït la presumpció de què l'actora posseeix el control efectiu, directe o indirecte, de la societat, des del moment en què s'ha acreditat que treballava, amb la retribució corresponent, amb una categoria professional que no suposava tenir poder de direcció ni gestió de l'empresa sinó que era personal subordinat a aquella. Per tant, acreditada la verdadera relació de la demandant amb l'empresa demandada, no es podia mantenir el caràcter fraudulent de l'alta al Règim General, doncs s'ha aportat al procés suficients elements de prova per destruir la presumpció en la que es basa la obligatorietat de l'alta al RETA, que és el que en definitiva es basa l'INEM, per establir el reintegrament en les prestacions.

Respecte a la al legació que fa la recurrent de vulneració del principi de igualtat i de les directives comunitàries que prohibeixen la discriminació dels treballs familiars, atès que s'estima el motiu del recurs, no s'entra en la seva valoració, ja que queda resolta la qüestió si es parteix de què la presumpció que s'aplica per aplicació de les normes citades ( art. 1.3.e E.T . i art. 7 i D.A. 27ª LGSS ) permeten prova en contrari, per la qual cosa no existeix una exclusió legal absoluta que margini dels drets laborals i de seguretat social als familiars dels socis de les empreses. Els previs raonaments han de comportar forçosament l'estimació del recurs i, per tant, la revocació de la sentència dictada.

Vistos els preceptes legals esmentats,

Fallo

Que estimem el recurs de suplicació interposat per Sacramento contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 15 dels de Barcelona, de data 7 d'abril de 2011 , en les actuacions 716-2010, seguides a instància de la citada recurrent contra el SERVICIO PUBLICO DE EMPLEO ESTATAL (abans INEM) i, en conseqüència, revoquem la sentència dictada, i amb estimació de la demanda, deixem sense efecte la resolució del SPEE, de reintegrament de les prestacions per desocupació que li havien estat aprovades, condemnant a l'Entitat Gestora demandada a estar i passar per aquesta declaració.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.