Sentencia Social Nº 8283/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 199/2006 de 22 de Noviembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 22 de novembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8283/2007

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 7 Barcelona de data 4 de maig de 2006 dictada en el procediment núm. 199/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Carlos Miguel , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 17 de març de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 4 de maig de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que estimando la demanda promovida por Carlos Miguel , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL- INSS- , declaro que la parte actora se encuentra en situación de Incapacidad Permanente, en su grado de Absoluta, derivada de Enfermedad Común."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Carlos Miguel , nacido el 20-8-1942, con D.N.I. nº NUM000 por resolución de 2-12-2005 de la Dirección General del Instituto Nacional de la Seguridad Social fue declarado en situación de Incapacidad Permanente en grado de total cualificada, derivada de Enfermedad Común, para su profesión habitual de Encargado Fábrica Estructuras de Hormigón, del Régimen General, con efectos desde 24-10-2005 y por las siguientes lesiones: Miositis general progresiva de origen desconocido, polineuropatia axonal sensitivo-motora bilateral con déficit funcional."

SEGUNDO.- Padece el actor:

-Miositis gemelar progresiva de origen desconocido. Hipertrofia gemeral, dolorosa a la palpación.

-Polineuropatía axonal sensitivo-motoro bilateral moderada sin patrón miopático.

-Lumboartrosis y hernia discal L5-S1, retrolistesis grado I de L5 sobre S1.

TERCERO.- No se discute ni la base reguladora ( 1.489,53 Euros), ni la fecha de efectos (24 de octubre de 2005).

CUARTO.- Consta el agotamiento de la vía administrativa mediante desestimación de reclamación previa, en la que se postulaba el grado de Incapacidad Permanente absoluta por resolución expresa de fecha 2-12-05.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- Per l'Institut Nacional de la Seguretat Social es planteja recurs de suplicació contra la Sentència que declara la part demandant afecta d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna per agreujament de les lesions que va acreditar la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191 c) de la Llei de procediment laboral .

Segon.- L'ens que recorre denuncia la infracció de l' article 137.5 i núm. 143 de la Llei General de la Seguretat Social i al.lega en síntesi, que no concorren les condicions exigides, atès que la miositis i la polineuropatia amb afectació a les extremitats inferiors limiten el demandant per a la bipedodeambulació, però no per a altres activitats lleugeres o sedentàries, i conclou que pateix les mateixes limitacions que les ja reconegudes.

L' article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar la existència d'una incapacitat permanent ha de concòrrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme,, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , que estableix els diferents graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat i habitualitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta el demandant per a ser creditor de la incapacitat absoluta que postula, el segon fet declarat provat de la relació fàctica no atacat, reflecteix un conjunt de patiments greus amb incidència funcional combinada que redueixen de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme qualsevol activitat lucrativa amb normalitat, tan per compte d'altre o pròpia, degut al sever dèficit funcional neurològic que li impedeix la bipedestació i deambulació tal com reconeix el mateix ens recurrent degut a la misoitis progressiva dels músculs bessons i la polineuropatia axonal sensitivia motora bilateral. Tal com consta en el segon Fonament de Dret de la Sentencia, el demandant te severes limitacions per a la deambulació i bipedestació que cobrecarreguen el raquis amb patologia artròssica lumbosacra, amb àlgies a les extremitats inferiors, que li impedeixen treballar amb normalitat i habitualitat amb el mínim d'eficàcia i professionalitat exigible a qualsevol treballador per compte d'altre.

En el cas present concorren les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social ( RD legislatiu 1/1994 ) per a declarar el demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta, atesa la severitat de les lesions en el seu conjunt i l'agreujament de les diagnosticades amb anterioritat, ja què en el fet provat primer consten les lesions que van donar lloc a aquell primer grau d'incapacitat total. Es compleix el requisit previst en l' article 143 de la LGSS ., per tant. Per aquests raonaments el motiu de recurs ha de ser desestimat.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per l'Institut Nacional de la Seguretat Social contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 7 de Barcelona de 4 de maig de 2006, dictada en el procediment núm. 199/2006 seguit a instància de Carlos Miguel contra l' esmentat Institut, i la confirmem en la seva totalitat.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.