Sentencia Social Nº 8417/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 488/2012 de 13 de Diciembre de 2012

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 13 de desembre de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 8417/2012

En el recurs de suplicació interposat per Robert Bosch España Fabrica Castellet, S.A. a la sentència del Jutjat Social 16 Barcelona de data 30 de setembre de 2011 dictada en el procediment núm. 648/2010, en el qual s'ha recorregut contra la part Modesto y otros, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.-En data 8 de juliol de 2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació drets contracte treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 30 de setembre de 2011 , que contenia la decisió següent:

'Que estimando la demanda formulada por D. Modesto , DÑA. Visitacion , D. Teofilo , D. Luis Andrés , D. Alvaro , DÑA. Caridad , D. Cayetano , DÑA. Eva , D. Eulalio , D. Hermenegildo , D. Lucas , D. Prudencio , D. Vicente , D. Jesús María , D. Alberto , DÑA. Mónica , D. Carmelo , D. Eutimio , DÑA. Marí Trini , D. Isidoro , DÑA. Bárbara , D. Mauricio , D. Roque y D. Jose Pablo frente a ROBERT BOSCH ESPAÑA FÁBRICA DE CASTELLET, S.A., por reconocimiento de derecho, debo declarar y declaro que la antigüedad de los actores por los días realmente trabajados es la siguiente: D. Modesto , 4/96; DÑA. Visitacion , 1/97; D. Teofilo , 7/97; D. Luis Andrés , 10/02; D. Alvaro , 2/95; DÑA. Caridad , 3/94; D. Cayetano , 3/98; DÑA. Eva , 11/01; D. Eulalio , 1/99; D. Hermenegildo , 2/96; D. Lucas , 8/95; D. Prudencio , 10/02; D. Vicente , 9/99; D. Jesús María , 3/00; D. Alberto , 8/00; DÑA. Mónica , 5/01; D. Carmelo , 10/98; D. Eutimio , 10/01; DÑA. Marí Trini , 8/01; D. Isidoro , 10/87; DÑA. Bárbara , 9/97; D. Mauricio , 11/94; D. Roque , 4/90 y D. Jose Pablo , 12/94, condenando a la empresa demandada a estar y pasar por esta declaración.'

SEGON.-En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

' 1º.-Los actores prestan servicios para la empresa demandada con la categoría profesional y salario que figura en el encabezamiento de la demanda y que se da por reproducido. Hecho conforme.

2º.-La empresa demandada reconoce a los actores en nómina las siguientes antigüedades: D. Modesto ,1- 1997; DÑA. Visitacion , 1-2000; D. Teofilo , 6-2000; D. Luis Andrés , 5-2004; D. Alvaro , 1-1997; DÑA. Caridad , 9-1996; D. Cayetano , 9-2000; DÑA. Eva , 7-2003; D. Eulalio , 5-2003; D. Hermenegildo , 10-1996; D. Lucas , 10-1996; D. Prudencio , 7-2005; D. Vicente , 9-2003; D. Jesús María , 11-2003; D. Alberto , 4-2003; DÑA. Mónica , 6-2003; D. Carmelo , 5-2003; D. Eutimio , 10-2003; DÑA. Marí Trini , 10-2004; D. Isidoro , 10-1988; DÑA. Bárbara , 6-2000; D. Mauricio , 7-1996; D. Roque , 3-1991 y D. Jose Pablo , 6- 1996. Hecho conforme.

3º.-Los actores han prestado servicios para la empresa demandada con los contratos y lapsos de tiempo que figuran en el hecho séptimo de la demanda que se da por íntegramente reproducido. Hecho conforme.

4º.-Los periodos trabajados por los actores anteriores a la fecha reflejada en nómina son las siguientes: D. Modesto , 280 días; DÑA. Visitacion , 1.091 días; D. Teofilo , 1.071 días; D. Luis Andrés , 582 días; D. Alvaro , 676 días; DÑA. Caridad , 905 días; D. Cayetano , 905 días; DÑA. Eva , 622 días; D. Eulalio , 1.594 días; D. Hermenegildo , 247 días; D. Lucas , 509 días; D. Prudencio , 460 días; D. Vicente , 1.473 días; D. Jesús María , 1.331 días; D. Alberto , 944 días; DÑA. Mónica , 763 días; D. Carmelo , 1.673 días; D. Eutimio , 723 días; DÑA. Marí Trini , 1.146 días; D. Isidoro , 356 días; DÑA. Bárbara , 1.001 días; D. Mauricio , 600 días; D. Roque , 330 días y D. Jose Pablo , 538 días. Hecho conforme.

5º.-Los actores han tenido las siguientes interrupciones entre contratos: D. Modesto , interrupción de 11 meses entre 11/95 y 10/96; DÑA. Visitacion , 6 meses entre 7/99 y 1/00; D. Teofilo , 6 meses entre 12/99 y 6/00; D. Luis Andrés , 4 años y 6 meses entre 2/00 y 5/04; D. Alvaro , 10 meses entre 12/95 y 10/96; DÑA. Caridad , 1 año y 1 mes entre 6/01 y 7/02; D. Cayetano , 7 meses entre 2/00 y 9/00; DÑA. Eva , 4 meses entre 4/03 y 7/03; D. Eulalio , 5 meses entre 12/02 y 5/03; D. Hermenegildo , 11 meses entre 11/95 y 19/96; D. Lucas , 3 meses entre 7/95 y 10/95; D. Prudencio , 7 meses entre 5/03 y 1/04; D. Vicente , 1 año u 3 meses entre 6/02 y 9/03; D. Jesús María , 1 año y 2 meses entre 9/02 y 11/03; D. Alberto , 7 meses entre 11/02 y 4/03; DÑA. Mónica , 7 meses entre 11/02 y 6/03; D. Carmelo , 8 meses entre 9/02 y 5/03; D. Eutimio , 7 meses entre 3/03 y 10/03; DÑA. Marí Trini , 2 años entre 10/02 y 10/04; D. Isidoro , 8 meses entre 7/87 y 3/98; DÑA. Bárbara , 6 meses entre 12/99 y 6/00; D. Mauricio , 7 meses entre 11/94 y 6/95; D. Roque , 3 años entre 11/87 y 10/90 y D. Jose Pablo , 4 años entre 5/91 y 4/95. Documental.

6º.-Las relaciones laborales se rigen por el Convenio Colectivo de Robert Bosch España Fábrica de Castellet, S.A. en cuyo art. 51 se regula el complemento de Antigüedad, estableciendo que 'la antigüedad se abonará por quinquenios a razón de un 5% por cada quinquenio, en 15 pagas al año, es decir en las 12 mensualidades ordinarias, en la paga única de abril y en las pagas extraordinarias de vacaciones y Navidad, sobre una tabla base. La tabla de importes para calcular el valor del quinquenio será el siguiente...'.

7º.-En la empresa existe una bolsa de contratación temporal, llamando la empresa a los trabajadores en ella incluidos según sus necesidades. Testifical a instancias de la parte actora.

8º.-En fecha 16.6.2010, interpusieron los actores la papeleta de conciliación celebrándose la misma el día 5.7.2010 y concluyéndose intentada sin efecto por incomparecencia de la empresa demandada. Doc. acompañado con la demanda.'

TERCER.-Contra aquesta sentència la part demandada, Robert Bosch España Fabrica Castellet S.A. va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, Modesto i altres, la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-La sentència d'instància va estimar la demanda presentada per la part actora, en la qual es sol.licitaven se'ls reconegués l'antiguitat pels dies realment treballats a l'empresa amb independència de que hagi hagut interrupcions superiors als vint dies entre els contractes temporals celebrats, en existir una unitat essencial del vincle i en base a la doctrina jurisprudencial, atès que l'empresa només els reconeix l'antiguitat des del moment en que van subscriure un contracte de treball indefinit

La sentència ara impugnada fonamenta l'estimació de la demanda en la doctrina del Tribunal Suprem que esmenta, relativa a que malgrat que entre els contractes temporals hagi hagut una interrupció superior al 20 dies, s'ha d'entendre d'aplicació la doctrina de la unitat essencial del vincle contractual.

SEGON.-En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l' art. 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent sol.licita la reposició de les actuacions al moment anterior al dictat de la sentència, fonamentat la seva pretensió en que la sentència ha infringit l' art. 85.1 de l llei adjectiva laboral, en relació amb l ' art. 24 de la Constitució , en haver-se introduir a l'acte de la vista un fet nou que va suposar una variació substancial de la demanda, la qual cosa la va col.locar en situació d'indefensió.

Concretament argumenta la recurrent que la part actora, durant el judici oral, concretament en el moment de la pràctica de la prova testifical, va introduir un nou element que no figurava a la demanda, com és l'afirmació de que a l'empresa existia una bossa de contractació temporal, i que l'empresa cridava als treballadors de la citada bossa segons les seves necessitats, per la qual cosa el seu dret de defensa es va conculcar perquè no es va poder defensar adequadament d'aquesta al.legació.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donen dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

En la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998 ), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

Doncs bé, tenint en compte la citada doctrina, el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència, atès que no s'ha produït cap variació substancial de la demanda que l'hagués situat en indefensió. En efecte, tal com correctament argumenta la part actora, en el seu escrit d'impugnació del recurs, no es pot considerar una variació substancial, el fet de que s'al.legués en el judici oral que existia una bossa de contractació temporal, i que l'empresa cridava els treballadors de la citada bossa segons les seves necessitats, perquè aquest fet era ben conegut per la demandada, per la qual cosa encara que la citada circumstància no constés en la demanda, no suposa en cap cas una variació substancial d'aquesta, ni se'ls va situar en una situació d'indefensió. La pretensió no es va modificar substancialment, ni tampoc la causa en que es basava la reclamació.

D'altra banda cal dir que, en realitat, es tracta d'una qüestió estrictament jurídica, per la qual cosa l'al.legació abans citada en cap cas va tenir transcendència en la resolució del litigi.

TERCER.-En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l' article 191 de la LPL , es denuncia la infracció, per aplicació incorrecte, de l' art. 86 del Conveni col.lectiu d'empresa, en relació amb els articles 3 b ) i 85.2 d) de l'Estatut dels treballadors, per manca d'esgotament de la via prèvia preprocessal i argumenta, en síntesi, que la demanda pretén la interpretació de l ' art. 51 del Conveni Col .lectiu d'aplicació a les parts, per la qual cosa el litigi s'hauria d'haver sotmès a la Comissió Paritària del Conveni col.lectiu, d'acord amb el que estableix l' art. 86 de la citada norma convencional.

Tampoc aquest motiu per tenir èxit. És cert que l'article 85.2 de l'Estatut dels Treballadors vigent en el moment en que es va presentar la demanda, establia, en el seu apartat e), que els convenis col.lectius havien d'incloure la 'Designación de una comisión paritaria de la representación de las partes negociadoras para entender de cuantas cuestiones le sean atribuidas, y determinación de los procedimientos para solventar las discrepancias en el seno de dicha comisión'.

Així mateix, també és cert que l'art. 96 del Conveni de l'empresa demandada estableix que 'seran funcions específiques de la Comissió Paritària les següents: 1) Interpretació o aclariment de les clàusules del Conveni'.

Ara be, tal com correctament afirma el magistrat d'instància, en el present litigi no es tracta de la interpretació que s'ha de donar a l'article 51 del Conveni, atès que la seva redacció, que consta en el fet provat sisè, és ben clara i no admet lloc a dubtes, sinó de la concreta aplicació que fa l'empresa del citat article, ja que la qüestió a debat és una qüestió estrictament jurídica, atès que es tracta de dilucidar si el citat article s'ha d'aplicar únicament als treballadors amb contracte indefinit i tenint en compte únicament el temps en que han treballat en aquesta situació jurídica, o bé també s'ha de tenir en compte el temps en que van prestar serveis en contractes temporals. En conseqüència, el motiu ha de ser desestimat.

QUART.-Així mateix, en el mateix motiu i pel que fa al fons de l'assumpte, afirma que en aplicació de les regles d'interpretació de les normes i dels contractes, articles 3.1 i 1.281 del Codi Civil , entén que l'antiguitat només es merita quan la prestació de serveis és continuada, per la qual cosa no es merita si aqueixa prestació de serveis deixa de tenir lloc durant un temps rellevant, abans d'arribar al quinquenni. També afirma que la doctrina de la 'unitat essencial del vincle' no és d'aplicació al present supòsit, atès que tal com ha assenyalat el Tribunal Suprem en la sentència 17.3.2011 , aquesta doctrina no és d'aplicació quan existeixen interrupcions molt significatives en la relació laboral, tal com succeeix amb els treballadors demandants.

Dues són, doncs, les qüestions que cal decidir en el present plet. En primer lloc si els treballadors temporals meriten el premi d'antiguitat i, en segon lloc, si una interrupció important de la prestació, fa que s'entengui que s'ha trencat la unitat essencial del vincle, en paraules del Tribunal Suprem.

Pel que fa a la primera qüestió, cal assenyalar que ja ha estat decidida pel Tribunal Suprem en diverses sentències, a partir de la de Sala General d'11 de maig de 2005 , seguida per la de 16 de maig del mateix any, també de Sala General. Concretament en la STS d'1 de març de 2007 , es diu el següent, fent referència a les citades anteriorment:

'Sostienen estas últimas sentencias, matizando doctrina anterior, que una discontinuidad o interrupción superior a veinte días entre contratos sucesivos no debe afectar al cómputo del complemento de antigüedad. Por ello, de conformidad con el dictamen del Ministerio Fiscal, y siendo éste como se ha visto el fundamento de la resolución impugnada, el recurso debe ser desestimado.

Las razones a favor de la decisión adoptada se pueden exponer en los siguientes puntos, que se inspiran en el razonamiento de la sentencia citada de 16 de mayo de 2005 : 1) el complemento de antigüedad, cuya «fuente principal» de regulación es a partir de la Ley 11/1994 el convenio colectivo, debe calcularse y computarse, en principio, en la cuantía y en los términos que determine la regulación convencional que lo establece; 2) el complemento de antigüedad tiene por objeto «compensar la adscripción del trabajador a la empresa o la experiencia adquirida durante el tiempo de servicios, circunstancias que no se modifican por el hecho de haber existido (en una cadena de contratos sucesivos) interrupciones más o menos largas en el servicio al mismo empleador, máxime si tales interrupciones fueron por imposición de este último»; 3) no rige, en consecuencia, para el complemento de antigüedad la doctrina jurisprudencial de la «interrupción superior a 20 días entre sucesivos contratos temporales» pues tal doctrina, cuya virtualidad se mantiene expresamente, es de aplicación no en materia de condiciones salariales, sino en materia de condiciones de empleo, y en particular en el «examen de cada uno de los contratos integrantes de una cadena a fin de declarar cuales de ellos pueden calificarse de fraudulentos», determinando que, salvo supuestos excepcionales, «no pueden examinarse contratos anteriores a una interrupción superior al plazo de caducidad de la acción de despido»; y 4) en el presente caso consta la prestación de servicios, sin interrupción o discontinuidad prolongada entre contratos sucesivos, desde el primero celebrado en 20-11-78 hasta el último de fecha 21-6-2002, por lo que no procede excluir del cómputo del complemento de antigüedad el tiempo de servicios acreditado en la serie de contratos temporales sucesivos acreditada por el trabajador'.

Així mateix, la Sentència del TS de data 16 de maig de 2012 , va confirmar la sentència de l'Audiència Nacional de data 12 de maig de 2011 , que va reconèixer el dret dels treballadors a que es computés, a efectes del complement d'antiguitat, tot el temps en que els treballadors haguessin prestat serveis amb contractes temporals. En la citada sentència, amb cita de les abans citades i la de 25.1.2011 es diu que 'de acuerdo con reiterada i pacífica jurisprudencia, la ruptura y reanudación de la relación laboral causada por la extinción de contratos temporales no impiden el cómputo de todo el tiempo de servicios para el cálculo del complemento de antigüedad de los trabajadores temporales'.

Per últim, cal assenyalar que aquest també ha estat el criteri d' aquesta Sala. Concretament en la Sentència de data 5 d'abril d'enguany , amb cita de la de 15.3.2010 (R. 6765/2010 ), analitzant el cas d'un Conveni d'empresa en el qual s'establia que únicament es computarien, a efectes del premi d'antiguitat, aquells contractes temporals que haguessin tingut una durada mínima de dos anys, s'afirma que la norma citada era contrària a l'article 15.6. de l'Estatut dels Treballadors, atès que una cosa

'es el fraude versus naturaleza del contrato de trabajo, y otra cosa, muy distinta, es el computo del periodo de antigüedad, y para esto último, no hay que estar a los dispuesto en el artículo 15.1 del TRET, ni a las normas de desarrollo de ese precepto sobre la contratación temporal, sino a lo dispuesto en el artículo 15.6 del mismo texto legal , que como norma de derecho necesario de mínimos, no puede verse alterada negativamente a través de la negociación colectiva, y si lo hiciere, el convenio, acuerdo, o pacto sería nulo de pleno derecho'. Y es que, y desde su incorporación por la Ley 12/2001, de 9 de julio, de medidas urgentes de reforma del mercado de trabajo para el incremento del empleo y la mejora de su calidad, decíamos, 'el art. 15.6 del Estatuto de los Trabajadores consagra el principio de igualdad de los trabajadores temporales respecto de los de duración indefinida, con carácter general para todos los derechos'. Destacábamos, en particular, como en su segundo párrafo se señala que 'cuando un determinado derecho o condición de trabajo esté atribuido en las disposiciones legales o reglamentarias y en los convenios colectivos en función de una previa antigüedad del trabajador, ésta deberá computarse según los mismos criterios para todos los trabajadores, cualquiera que sea su modalidad de contratación'. Se trataba, decíamos, de plasmar en nuestro ordenamiento jurídico interno el mandato de la Directiva 1999/70/CE, del Consejo, de 29 de junio, que también cita el recurrente en estas actuaciones, y relativa al Acuerdo marco de la CES, la UNICE y el CEEP sobre el trabajo de duración determinada, cuyo art. 2 obligaba a los Estados Miembros dar cumplimiento a lo establecido en la Directiva a lo más tardar el 10 de julio de 2001.

La aplicación del principio de igualdad de trato de los trabajadores temporales, plasmado en el indicado precepto legal e interpretado en el sentido más acorde a la Directiva de la que trae causa, tiene así, es inevitable reconocer, un alcance general y constituye norma 'de Derecho social de la Unión de especial importancia de las que debe disfrutar todo trabajador, al ser disposiciones protectoras mínimas ' ( STJUE del Cerro Alonso, 13 de septiembre de 2007, C-307/05 ). Sólo cabría apartarse de esa necesaria equiparación en las condiciones de trabajo si el trato diferenciado estuviera justificado por razones objetivas ( STJUE Gavieiro e Iglesias Torres, 22 de diciembre de 2010 .

CINQUÈ.-També s'ha de desestimar la segona qüestió a debat. Aquesta controvèrsia ha estat examinada en diverses sentències, tant del Tribunal Suprem com les de la Sala, i en totes elles s'ha arribat a la conclusió de que no existeix cap inconvenient en comptabilitzar tot el temps de treball dels treballadors temporals a efectes de meritar el premi d'antiguitat, encara que entre els diferents contractes hagi existit un cert temps d'inactivitat entre els diferents contractes.

Així, en la sentència del Tribunal Suprem, de 4 de novembre de 2010 es raona:

'En efecto, el fin perseguido por el Convenio es promocionar la mayor experiencia, razón por la que habla de 'promoción por experiencia', para luego sentar que la experiencia viene dada por la permanencia en el puesto de trabajo, lo que equivale a señalar que la permanencia en el desempeño de una actividad es lo que da experiencia. Si ello es así, resulta que lo importante, al ser lo que da experiencia, es desempeñar un puesto de trabajo cierto tiempo y no hacerlo de forma ininterrumpida. Que ello es así lo corrobora el propio precepto convencional, al disponer: 'Se incluirán dentro de este concepto de permanencia los supuestos de excedencia forzosa y de suspensión con reserva de puesto de trabajo'. Con ello el Convenio reconoce que caben interrupciones en la prestación real de servicios y que las mismas carecen de relevancia en determinados supuestos a estos efectos. Por ello, acierta la sentencia recurrida al estimar que el artículo 15-6 del Estatuto de los Trabajadores impide computar de diferente manera la permanencia en la empresa cuando se trata de trabajadores temporales que cuando se trata de fijos, sin que sea posible dar a estos un trato más favorable'.

En aquest mateix sentit, en la STS abans citada de 16.5.2012 es diu el següent, després de reconèixer el dret dels treballadors temporals a que se'ls tingui en compte el temps treballat amb independència de si hi ha hagut períodes d'interrupció de la relació laboral, el fet de que 'a partir de la Ley 11/1994, la fuente principal de regulación del complemento de antigüedad sea el convenio colectivo, ha de tenerse en cuenta en la interpretación y aplicación de los convenios, ya que la finalidad del complemento de antigüedad es remunerar la adscripción de un trabajador a la empresa o la experiencia adquirida durante el tiempo de servicios 'circunstancias que no se modifican por el hecho de haber existido interrupciones más o menos largas en el servicio al mismo empleador' ( STS 25.1.2011 ), por lo que no se justifica en supuestos como el presente la exclusión de períodos de empleo de los trabajadores temporales determinada por intermitencias en la sucesión de los contratos'.

En el mateix sentit, la sentencia de la Sala de 5.4.12 , assenyala que:

'de ningún modo puede dudarse que el complemento discutido ha de considerarse una condición de trabajo a los efectos del precepto legal interpretado y por ello cae de lleno en su ámbito de aplicación; de suerte que la naturaleza temporal de la contratación inicial nunca puede ser óbice para el cómputo de aquellos servicios una vez se le reconoce a la misma la condición de fija'.

I seguidament es deia, 'sólo a través de la negociación colectiva se podrá mejorar este trato de igualdad, y sólo, se permitiría un trato diferenciado, entre estos colectivos, si hubiere alguna razón objetiva que lo justificase, entre las que no se encuentra, el lapso temporal de inactividad de contratos, más o menos largo, ni tampoco, si los contratos fueron o no ajustados a derecho, y no se pierde ese derecho de computar los servicios pasados, por el hecho de que en el momento de reclamar se haya adquirido la condición de fijeza'.

...... En consecuencia, y como ya declaramos entonces, deberá reconocerse la existencia de una unidad de vínculo contractual a partir del primer contrato temporal celebrado en 1998 y como, además, entre el último contrato temporal celebrado, y el contrato indefinido del que ahora disfruta, no transcurrió más de dos años, dicha circunstancia, a tenor de lo dispuesto en el precepto convencional reseñado, permite al recurrente a disfrutar de los derechos que le otorga su vinculación continuada y temporal a la empresa'.

Doncs bé aplicant la citada doctrina al present litigi cal dir que, tal com consta en el fet provat sisè, l'art. 51 del Conveni col.lectiu de l'empresa estableix que 'la antigüedad se abonará por quinquenios a razón de un 5% por cada quinquenio en 15 pagas al año, en la paga única de abril y en las pagas extraordinarias de vacaciones y Navidad, sobre una tabla base...'.

No existeix dubte de que la dicció literal del precepte és clara i no admet dubtes, per la qual cosa s'ha d'estar al sentit literal de les paraules, i aquestes no fan cap diferència, per tenir dret a meritar el premi d'antiguitat, entre els treballadors fixos i els treballadors temporals, ni tampoc estableix cap especificació, que limiti aquest dret, en funció de la interrupció entre els contractes temporals, per la qual cosa seria d'aplicació el principi de dret que afirma que on la llei no distingeix nosaltres no hem de distingir.

Però és que aquesta interpretació es reforça totalment quan apliquem la doctrina del Tribunal Suprem abans transcrita. Tal com es diu en les sentències abans citades, no és el mateix el còmput de diferents contractes temporals per avaluar si ha existit una actitud fraudulenta per part de l'empresa, on és d'aplicació la doctrina de la unitat essencial del vincle laboral i el còmput del període d'antiguitat ja que, segons la doctrina del Tribunal Suprem, l'adscripció d'un treballador a l'empresa o l'experiència adquirida durant el temps de serveis són 'circunstancias que no se modifican por el hecho de haber existido interrupciones más o menos largas en el servicio al mismo empleador, máxime si tales interrupciones fueron por imposición de éste último' ( STS de 14.10.2009 (R. 4405/1008 ).

Així doncs, es pot observar que segons la doctrina del Tribunal Suprem, s'ha de tenir en compte als efectes que ens ocupen, tot el temps en que el treballador ha prestat serveis a l'empresa, és a dir, també quan ha estat contractat amb contractes temporals, sense que tingui cap incidència en aquest còmput que entre els diferents contractes hagi existit una interrupció de serveis més o menys llarga.

Es podria qüestionar, com fa la recurrent, que en el present litigi existeix un temps bastant llarg d'interrupció de la prestació laboral en alguns dels actors, que arriba fins a quatre anys en alguns casos i en d'altres a tres anys i que aquest temps s'ha d'entendre prou perllongat com per a perdre el dret al còmput d'antiguitat.

Doncs bé, la Sala no comparteix aquest raonament. En primer lloc cal dir que no existeix cap norma que fixi un límit temporal en relació a la interrupció dels contractes, per la qual cosa s'haurà de fer una interpretació integradora de la normativa sobre el tema a debat i especialment de la jurisprudència d'aplicació i encara que és cert que hi ha hagut divergències entre diverses resolucions sobre aquesta qüestió (ja que de vegades s'ha entès que existia una interrupció significativa quan aquesta arribava a 4 mesos i altres s'ha dit que no ho era una interrupció de dos anys), tenint en compte el raonament de les sentències transcrites anteriorment, i valorant especialment, tal com s'ha dit abans, que el que remunera el premi d'antiguitat és l'experiència del treballador en la realització d'un treball, que s'adquireix durant el temps en que dura la prestació de serveis, la Sala entén que aquesta experiència no es perd encara que la interrupció hagi estat important, com en el cas de dos dels actors, especialment quan aquests, com en el cas present, formaven part d'una bossa de treball que l'empresa utilitzava per a la seva contractació temporal, precisament perquè ja havien prestat serveis amb anterioritat a aquesta, sense que s'observi cap raó objectiva perquè els citats treballadors, només en virtut d'aquesta interrupció dels contractes temporals, hagin de rebre un tracte diferenciat en comparació amb la resta de treballadors.

Així doncs, el motiu ha de ser desestimat, el que comporta la desestimació del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

SISÈ.-La desestimació del recurs suposa que s'hagi de condemnar la recurrent al pagament de les costes legals, entre les quals s'ha d'incloure la minuta del lletrat impugnant del recurs, que la Sala fixa en la quantitat de 400€ i decretar la pèrdua de la quantitat dipositada en el moment d'anunciar el recurs de suplicació, d'acord amb el que estableixen els articles 233.1 i 202.4 de la Llei de Procediment Laboral .

VISTOS els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per ROBERT BOSCH ESPAÑA FABRICA CASTELLET, S.A., contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 16 de Barcelona, en data 30 de setembre de 2011 , que va recaure en les Actuacions núm. 648/2010, en virtut de demanda interposada per Modesto , Visitacion , Teofilo , Luis Andrés , Alvaro , Caridad , Cayetano , Eva , Eulalio , Hermenegildo , Lucas , Prudencio , Vicente , Jesús María , Alberto , Mónica , Carmelo , Eutimio , Marí Trini , Isidoro , Bárbara , Mauricio , Roque i Jose Pablo , contra l'esmentada empresa en reclamació del reconeixement d'antiguitat, i, per tant, hem de ratificar i ratifiquen la sentència impugnada. Es condemna l'empresa al pagament de les costes legals, entre les quals s'ha d'incloure la minuta del lletrat impugnant del recurs, que la Sala fixa en la quantitat de 400€ i es decreta la pèrdua de la quantitat dipositada per aquesta en el moment de recórrer.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.