Sentencia Social Nº 9144/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8947/2005 de 21 de Diciembre de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 21 de desembre de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 9144/2006

En el recurs de suplicació interposat per Telesco Control de Puertas, S.A. a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 23 de juny de 2005 dictada en el procediment núm. 231/2005 en el qual

s'ha recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), Fraternidad-Muprespa, Antonio i -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 04.04.05 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 23 de juny de 2005, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando íntegramente la demanda interpuesta por Telesco control de Puertas, S.A., debo absolver y absuelvo libremente al Instituto Nacional de la Seguridad Social, Tesorería General de la Seguridad Social y a Don Antonio , confirmando la resolución dictada en vía administrativa."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- En fecha 29.07.04 se iniciaron actuaciones por parte de la Inspección Provincial de Trabajo y Seguridad Social en el que se afirma que el trabajador Don Antonio , causó baja por enfermedad profesional cuando prestaba sus servicios para la empresa Telesco Control de Puertas, S.A..- folio 16.-

2.- el informe de Inspección establece que la enfermedad profesional fue consecuencia de las siguientes circunstancias: el trabajador ha estado expuesto a los vapores de tricloroetileno procedentes de las pruebas de estanqueidad, ocasionándole lesiones derivadas de enfermedad profesional. La causa de las lesiones derivadas de enfermedad profesional es que no se adoptaron medidas de protección colectivas ni de protección individual, para evitar el contacto del trabajador con el producto tóxico..- folios 139 y 35 a 38.-

3.- El actor prestaba servicios en la empresa desde el 03.07.1965. Durante 25 años ha estado realizando los trabajos de montaje de cierra-puertas y pruebas de estanqueidad. Los últimos 7-8 años el operario ha estado realizando el montaje y recuperación de piezas. Hace unos 15 años el Sr. Antonio empezó a tener problemas de rinitis, bloqueo nasal y congestión. Le operaron el tabique nasal y aún después de la intervención el Sr. Antonio seguía teniendo problemas de salud de tipo respiratorio. Desde el año 1991, el trabajador padece crisis de asma y pérdida de olfato. Desde 195 hasta 1998 ha estado de baja en numerosos períodos..-folio 35 y 36.-

4.- En fecha 25.09.98 la empresa presentó parte de enfermedad del Sr. Antonio calificada como leve, señalándose como diagnóstico "alteraciones crónicas nasales y apranasales secundarias a la inhalación de tricloroetileno".- folio 35 y 131.-

5.- El trabajador ha venido realizando el trabajo de probar o regular los cierra-puertas de la siguiente forma: sumergir la pieza del cierrapuertas en un recipiente de unos 50cm de diámetro y unos 20 cm de hondo que contenía tricloroetileno. Inyección de aire en la pieza para ver los microporos que pudieran existir en la pieza inyectada. El operario se ayudaba de una lámpara de unos 100 w situada a unos 20 cm del recipiente mencionado para poder ver los defectos. Este trabajo lo ha estado realizando el trabajador durante unos 25 años y unas 3-4 horas al día 5 días a la semana. Desde 1991 esta prueba ya no se realiza según se ha descrito..- informe inspección folio 36.-

6.- La empresa solicitó a la Mutua Fraternidad y al Centre de Seguridad y Condiciones de Salud en el trabajo informes sobre las condiciones de higiene en dicho centro. En el año 1997, se emite informe donde se señala que en los trabajos de limpieza en frío los valores del tricloroetileno son superiores a los TLV-TWA mg/ml siendo de 347,6 mg/m3, estableciéndose en el mismo informe una serie de recomendaciones en cuanto a la utilización de dicha sustancia.

En fecha 6 de marzo de 1998 se emite informe por el Centre de Seguretat i Condicions de Seguretat en el que se evalúa las condiciones de higiene en la sección de limpieza donde se utiliza tricloroetileno. En el mismo se señala que las operaciones de limpieza se realizan en una sala separada del área de trabajo por unas cortinas de plástico siendo la superficie aproximada de unos 25 m2. En las tablas de resultados se indica que en la operación de desengrasado o limpieza en caliente la concentración media medida es de 630 mg/m3, siendo el TLV de 269. En la operación de desengrasado en frío la concentración del tricloroetileno es de 972 mg/m3 y el TLV es de 269 mg/m3. Las concentraciones de tricloroetileno superan los TLV.- informe de inspección folios 37- 38.-

7.- En fecha 28.03.2003 la parte actora presentó denuncia contra la empresa por incumplimiento de las normas de seguridad e higiene en el trabajo ante la Inspección de Trabajo y Seguridad Social.- folio 323.-

8.- En la Resolución de fecha de salida 12.11.04, el INSS declaró la existencia de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad, estableciendo un incremento del 40% en las prestaciones con cargo exclusivo de la empresa. En dicha Resolución se dice que hay infracción de los preceptos siguientes: La Ley 31/95 de Prevención de Riesgos Laborales de 08.11.95. y los arts. 133 y 138 de la ordenanza General de Seguridad e Higiene de 9 de marzo de 1971 ..- folio 16.-

9.- Contra dicha resolución el actor interpuso reclamación previa en vía administrativa, que fue desestimada por resolución definitiva de 15 de febrero de 2005, quedando agotada la vía administrativa.

10.- La enfermedad profesional contraída ha dado lugar a las prestaciones de incapacidad temporal e incapacidad permanente en grado de absoluta. El trabajador fue declarado en situación de incapacidad permanente en grado de total derivada de enfermedad profesional, con efectos del 30.12.98, por Sentencia del Juzgado Social n° 9 de los de Barcelona de fecha 27.04.00 . Como consecuencia del expediente de revisión por agravación posterior, el Juzgado de lo Social n° 4 de los de Barcelona declaró al trabajador en situación de incapacidad permanente en grado de absoluta, mediante sentencia de fecha 11.11.2002 . Ambas sentencias son firmes. En las mismas se expresa que las dolencias del trabajador derivan de la exposición al tricloroetileno. No fueron recurridas por la empresa..- folios 319a 322.-

11.- El Tricloroetileno es un hidrocarburo clorado halogenado que está clasificado oficialmente como producto tóxico desde 1957 en el ADR (Acuerdo Europeo sobre Transporte de Productos Peligrosos) y también aparece en la Lista de enfermedades profesionales (BOE n° 203 ) de 25.08.78. Apartado A.

12.- Nadie había instruido al trabajador en el manejo del tricloroetileno. El Sr. Antonio no usaba protección .- testifical Sr. Humberto .-

13.- El Informe de la Inspección de Trabajo indica que no es posible extender acta de infracción dado la prescripción de la infracción..-folio 191.-

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts contràries sent impugnat per la demandada Antonio , no impugnant-lo la resta d'intervients. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Es deriva de les presents actuacions que l'INSS declarà per resolució de 12.11.2004 l'existència de responsabilitat empresarial per manca de mesures de seguretat en relació a les prestacions derivades de la malaltia professional que pateix el treballador afectat. Les circumstàncies de la prestació laboral concreta es recullen en forma pacífica en el fet provat cinquè de la sentència. Impugnada la dita mesura en via judicial, posterior a l'administrativa, la sentència d'instància ha desestimat la demanda, tant en relació al fons de l'assumpte com respecte l'al legada prescripció.

S'alça ara en suplicació la mercantil actora, pels motius que tot seguit analitzarem

SEGON. Per la via de l' apartat b) de l'art.191 TRLPL es sol licita la modificació del fet provat tercer, per tal de que en el seu contingut actual s'addicioni, respecte els documents que consten en el folis 102 a 125 de les actuacions, el següent afegitó: "El resultado de las revisiones médicas efectuadas al trabajador en los años 1988 al 92 dan unos resultados de las pruebas cardíaca, pulmonar, abdomen y aparato locomotor con el calificativo de NORMAL"

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

L'aplicació dels dits criteris ha de comportar la desestimació d'aquest motiu, atès que cap eficàcia pot tenir una addició relativa a proves mèdiques sobre cor, pulmons, abdomen i aparell respiratori, realitzades amb molta anterioritat al moment de la declaració d'incapacitat permanent, especialment per tractar-se d'un procés reactiu.

TERCER. Per la via de l' apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 43 TRLGSS en relació a l'art. 1969 CC . La tesi del recurs en aquest punt és la reiteració de l'argumentació ja prèviament al legada de prescripció del recàrrec. La dita tesi s'argumenta en funció de varis arguments per tal de determinar el "dies a quo", senyalant-se al respecte o bé el moment en què administrativament es determinà l'existència d'una afectació negativa del treballador -1997 o 1998-, o bé el moment en el què l'assalariat començà a percebre la prestació d'incapacitat temporal per malaltia professional -1998-.

També aquest motiu ha de decaure, en resultar-li d'aplicació la més recent doctrina unificada en la matèria. En efecte, el llarg i conflictiu debat atenyent al "dies a quo" de fixació del termini prescriptiu en matèria de recàrrecs sembla haver finalitzat després de la STS UD 09.02.2006 , en la què s'indica: "En el recargo por falta de medidas de seguridad, nos hallamos ante un recurso punitivo en el que se busca primordialmente restituir la norma jurídica a su lugar rector de las conductas, aunque la compensación no la recibe el Estado, inmediato perjudicado, por la conculcación de su ordenamiento, sino quienes han recibido sobre sí el segundo grado de consecuencias, el damnum. Si el orden jurídico vulnerado fuera el único en resarcirse, conocidas como son las pautas que originan la infracción desde el momento de producirse el accidente, sería razonable no trasladar el dies a quo para el cómputo de la prescripción a otra fecha que no fuera la del accidente. Pero tan especial naturaleza como la que posee el recargo de las prestaciones por falta de medidas de seguridad, cuyo beneficiario es el perjudicado por el damnum y sus causahabientes, requiere alterar aquella base del compromiso indemnizatorio amoldándolo a los objetos que le servirán de medida, es decir, a las prestaciones cuya cuantía se va a ver mejorada. Esta cadena de dependencia sólo puede mantenerse si reconocidas las prestaciones y a partir de ese acontecimiento, se reclama la imposición del recargo." Per prosseguir, en relació al següent motiu -que articulà el treballador en aquella sentència-: "Al dar respuesta al recurso del INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL se reflejó la doctrina de esta Sala dentro de la cual late la unicidad del daño y del accidente, reproduciendo nuevamente los términos empleados por la sentencia de 22 de mayo de 2002, R.C.U.D. núm. 2231/2001, sobre la interpretación global del Derecho, "... sin limitarlo o encuadrarlo en las distintas ramas jurídicas", menos razonable sería dividir, dentro de la misma disciplina, las consecuencias de un solo hecho, que se proyectan en una sola decisión sancionadora, resolviendo acerca del recargo a medida que se van reconociendo diferentes consecuencias dañosas para el afectado. En consecuencia, procede también de conformidad con el Ministerio Fiscal, la estimación del recurso de trabajador, unificando lo resuelto de acuerdo con la sentencia de contraste y estableciendo un único día inicial del cómputo de la prescripción de la acción para exigir el recargo de las prestaciones derivadas de accidente de trabajo, a contar desde la fecha en que finaliza el último expediente incoado ante la Seguridad Social en reclamación de prestaciones"

En el present cas -omissió feta de la declaració d'IPA per agreujament- el dia d'inici del termini prescriptiu ha de ser, doncs, el de la declaració de la IPT , el 27.04.2000, atès que la tercera possibilitat sobre la que reflexiona el recurs ha de ser rebutjada, en tractar-se de la data d'efectes econòmics, no del moment concret en el què l'acció podia plantejar-se ex art. 1969 CC . Tenint present el moment en el què s'inicià l'expedient de recàrrec, és evident que en cap moment s'han ultrapassat els límits legals.

QUART. Amb correcta empara a l'apartat c) de l'art. 191 es pretén per la recorrent l'examen del dret aplicat, per entendre que la sentència d'instància vulnera l' art. 123.1 TRLGSS, en relació als articles 133 i 138 de l'Ordenança de Seguretat i Higiene en el Treball i per aplicació indeguda de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals .

Ocorre, però, que resultant inalterat el relat fàctic, pels motius exposats, difícilment pot aquesta Sala arribar a conclusions jurídiques diferents a la instància

Per disposició de l' article 123 de la LGSS (i R. Decret 2609/82 art.2.1.f ), es produeix un increment d'entre el 30 i el 50 per cent en totes les prestacions derivades d'accident de treball quan la lesió es produeix per instal lacions, centres o llocs de treball que no tinguin els dispositius de seguretat o els tinguin inutilitzats o en mal estat o per inobservància de les mesures generals o particulars de seguretat o els elements de salubritat o les d'adequació del treballador al lloc de treball, el que s'entén sempre que existeixi relació de causalitat entre l'accident i la manca de mesura de seguretat.

D'altre banda cal valorar que l' article 14 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors. Atès l'article 15 de l'esmentada llei, l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen i substituir els elements perillosos per altres que ofereixin seguretat.

Els elements configuradors de la mesura sancionatòria aquí analitzada (doncs d'una sanció es tracta atesa continua i pacífica jurisprudència continguda, entre d'altres, en les SSTS 8.3, 16.11.93, 12.2 i 20.5.94 ) segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Existència d'un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; i, c)l'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmentat incompliment.

El magistrat d'instància, partint de l'àmbit probatori esmentat, arriba a la conclusió de que ha un nexe causal entre les lesions del treballador demandat i la malaltia que pateix, donant per vàlida la comprovació administrativa al respecte.

Ens trobem, en conseqüència, front a una ponderació per part del jutjador a quo que no s'aparta del terreny de la legalitat, amb una congruent i lògica connexió amb el relat fàctic inalterat. Cal observar, en aquest sentit, que ja des de 1997 l'empresa tenia cabdal coneixement de l'existència de determinats riscos professionals, sense que consti cap mena de conducta de millora ni proporcionés al demandat cap mena d'equip de protecció.

Certament en el moment en què ocorregueren els fets discutits no estava en vigor els RD 1124/2000 i 374/2001 . Tanmateix, però, sí ho estaven, com s'indica en la resolució administrativa i el previ informe de la Inspecció de Treball i Seguretat Social els arts. 133 i 138 de l'Ordenança (al menys, des de 1971), que expressament indicaven les normes generals aplicables als treballs amb risc especial i, molt significativament, les mesures preventives a prendre en el cas de manipulació de substàncies irritants, tòxiques o infeccioses. Cap mesura es prengué, com s'ha dit, de tal manera que l'assalariat desenvolupà una malaltia professional directament relacionada amb les condicions laborals i amb els incompliments empresarials de les mesures previstes des de feia 30 anys abans de la declaració d'incapacitat permanent. El nexe causal és clar i terminant i la norma infringida nítida i antiga, el que descarta l'al legada aplicació restrictiva de l' art. 123 LGSS o la raonabilitat de la mesura imposada, màxim quan el percentatge aplicable ho ha estat en el quaranta per cent i, en conseqüència, en la seva gradació mitjana.

CINQUÈ. Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que la jutjadora d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 202 i 233.1 de la Llei de Procediment Laboral i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem els recursos de suplicació interposat per l'empresa TELESCO CONTROL DE PUERTAS, SA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 3 dels de Barcelona de data 23 de juny de 2005, recaiguda en actuacions 231/2005 , en virtut de la demanda instada per la dita empresa contra l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, Antonio i MÚTUA FRATERNIDAD-MUPRESPA, en reclamació per recàrrec de falta de mesures de seguretat en malaltia professional i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recòrrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris al lletrat de l'impugnant Antonio actuant en el recurs la quantitat de cinc-cents (500.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.