Sentencia Social 193/2023 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Social, Rec. 3992/2022 de 16 de enero del 2023

PRIMER.- Postulació i resolució del judici a la instància.

La pretensió de la demandant es va concretar, desprès dels aclariments que va formular, en la impugnació de la finalització del contracte de treball d'interinitat de data 30-09-2020, i es demanava que es declarés fraudulent i abusiu, la declaració de la relació entre les parts com a indefinida no fixa des de la data d'incorporació efectiva i la seva extinció com un acomiadament improcedent, amb la fixació de la indemnització legal de 33/45 dies. Subsidiàriament, de declarar-se la procedència de la extinció del contracte subscrit en frau de llei, demanava fixar la indemnització prevista a l' article 53, 1 b) del ET. La treballadora demanava el reconeixement de la naturalesa indefinida no fixa de la relació que la vinculava a la demandada, per haver concertat en frau de llei un contracte d'interinitat per la cobertura d'una plaça vacant, que es va perllongar per un termini inusualment llarg, sense que l'Administració hagués cobert la plaça de forma definitiva amb personal laboral fixe o amortitzar-la reglamentàriament durant més de 14 anys i el còmput com a temps de prestació de serveis com a funcionària interina. Va al·legar que la resolució dictada el 30-11-2020 per la que es rescindeix el contracte amb efectes 1-12-2020 no raona les causes d'extinció, que ha de ser declarada improcedent.

La sentència d'instància ha estimat parcialment la demanda i ha declarat la improcedència de l'acomiadament de la treballadora, declarada indefinida no fixa, amb efectes 01-12-2020, quantifica la indemnització en la quantitat de 58.240,32 euros, calculada segons l'antiguitat del contracte d'interinitat, i condemna al Departament atorgant-li el dret d'opció per readmissió i pagament de salaris o per la indemnització legal. A la sentencia es conclou que el contracte d'interinitat de 14 anys de durada, sense que l'administració hagués promogut la cobertura de la plaça mitjançant processos de selecció o promoció o concurs de trasllat amb personal laboral fix fins la convocatòria realitzada al juny de 2019, ha estat subscrit en frau a la llei per concertar-se per la prestació de serveis que objectivament no tenen caràcter temporal, declara la naturalesa indefinida del contracte, la consideració de la treballadora com a indefinida no fixa i la qualificació de la extinció com un acomiadament improcedent i el dret a una indemnització prevista a l' article 56,1 ET, calculada segons el temps de durada del contracte temporal, a partir del 20-01-2005, amb exclusió del període de prestació com a funcionaria interina. El magistrat d'instància analitza la regulació del contracte i aplica la doctrina de la STJUE de 3-06-2011, assumpte C-726 (IMIDRA), que va declarar que la clàusula 5, apartat 1 de l'Acord Marc sobre el Treball de Durada Determinada , de 18-03- 1999 s'hi oposava a la pràctica de mantenir sense un termini previst de finalització els contractes temporals concertats davant la manca de cobertura de places vacants a l'administració i impedir la assimilació a treballadors indefinits no fixes, sense incloure cap tipus de mesura per preveure i/o sancionar la utilització abusiva de successius contractes de durada determinada i va considerar que no podia emparar-se en consideracions purament econòmiques.

Reprodueix íntegrament la Sentència del Ple núm. 649/2021 de data 28-06-2021, rcud 3263/2019 (FJ 1) que fa esment a la jurisprudència de la Sala anterior a la STJUE de 3-06-2021 que ha valorat la legalitat de la contractació d'interinitat i als pronunciaments del TJUE que han interpretat alguns preceptes de l'Acord Marc annex a la Directiva 1999/70 CE, la STJUE de 3-06-2021 i altres anteriors SSTJUE 5-06-2018, C-677/16, de 21-11-2018 De Diego Porras C-619/175, de 19-03-2020 acumulats C-103/18 y C-429/2018 y de 11-02-2011), i va considerar necessària la rectificació de doctrina del TS que es venia aplicant i resoldre que en garantia del compliment del resultat que persegueix el dret de la Unió i evitar el abús de la contractació temporal, considera que la interpretació del contracte d'interinitat ha d'atendre no només als aspectes tècnic jurídics sinó també a la situació de l'interí, las seves expectatives i la activitat desplegada per l'Administració com a contractant. La sentència va concloure que, malgrat que el contracte d'interinitat per vacant compleixi els requisits de l' article 4,1 i 4, 2 b) RD 2720/1998, quan el l'empleat ha ocupat la plaça durant un període inusualment llarg -que fixa orientativament en tres anys- i realitzat les mateixes funcions, per incompliment per part de l'entitat pública de la seva obligació de convocar processos selectius per proveir reglamentàriament la plaça, la contractació ha de considerar-se fraudulenta i l'interí que ocupava la plaça vacant com a indefinit no fixe.

El recurs ha estat impugnat per la part demandant que sol·licita la confirmació de la sentència i, només amb caràcter subsidiari, la fixació de la indemnització per finalització del contracte en la quantia que estableix l' article 53 1 b) ET. En suport dels arguments continguts a la sentència d'instància considera que no existeix causa vàlida de rescissió de la relació indefinida declarada, que la figura de l'indefinit no fix no es sanció proporcional i dissuassoria davant l'abús de la temporalitat, amb cita de la sentència d'aquesta Sala de 17-11-2021, recurs 3818/2021, nega que els processos de provisió de llocs de treball siguin procediments reglamentaris de cobertura de places ocupades per personal indefinit no fix i que la causa d'extinció que al·lega el Departament per acordar l'extinció de la relació laboral a la resolució de 30-11-2020, al no haver-se produït la reglamentària cobertura de la plaça ha de ser sancionada amb la improcedència i desplaça la jurisprudència citada per la recorrent.

SEGON.- Motius del recurs.

Interposa recurs la part demandada DEPARTAMENT DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA -en endavant la GENERALITAT- contra la sentencia del Jutjat social 34 de Barcelona dictada el 18-01-2022 en actuacions 22/2021, que estima en part demanda que va interposar Bernarda contra la recorrent i FOGASA, per acomiadament en oposició a l'extinció del contracte d'interinitat subscrit entre les parts.

La part recorrent com formula dos motius de suplicació, per la via de l'apartat b) de l' art. 193 LRJS sol·licita la revisió del fet provat segon i per l'apartat c) de l' article 193 LRJS, considera que la sentència ha infringit el que disposen els articles 49, 1 c), 52 c) i e) i 53, 1 b) de l'Estatut dels Treballadors i la jurisprudència que els ha interpretat.

a) Revisió dels fets provats ( art. 193 b) LRJS ).

La recorrent proposa afegir un darrer paràgraf al fet provat segon amb el text "la referida plaza fue efectivamente ocupada", que fonamenta en el foli 139, revers, de la causa, en què quan es fa esment al lloc de treball amb codi NUM000, resulta que la finalització de la relació laboral produïda el 30-11-2020 va ésser fruit de la seva efectiva ocupació, modificació que considera rellevant per que permet acreditar que el procés per la cobertura reglamentària de la plaça que ocupava la treballadora va concloure amb llur ocupació efectiva.

Hem manifestat amb reiteració que la revisió dels fets provats en suplicació es limitada. El principi d'instància única que regeix en el procés social, entre d'altres efectes, té la conseqüència que la valoració de la prova sigui competència exclusiva i excloent de la persona que exerceix la funció jurisdiccional en el jutjat del social, el que ha comportat que des d'antic la jurisprudència i la doctrina judicial hagi elaborat una sèrie de condicionants significatius: cal que concorrin els requisits que la jurisprudència ha establert, principalment que es fonamenti en documental o pericial eficaç a tal efecte, que es concreti el document en que es fonamenta, que s'ofereixi un text alternatiu i la necessària transcendència de la modificació, en relació a la part dispositiva de la sentència, amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria.

Com afirma la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): " la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes".

Doncs bé, en el present cas resta evident a judici de la sala que les addicions que es postulen res aporten al nostre coneixement sobre el fons de l'assumpte. Al foli que identifica a efectes revisoris no es fa esment a la ocupació de la plaça i identifica els llocs de treball en que ha prestat serveis la demandant. El magistrat d'instancia al fet que es pretén modificar identifica la resolució que resol el concurs de canvi de destí per la provisió de llocs de treball de personal laboral fixe al Departament de Territori i Sostenibilitat, d'una banda la resolució esmentada, la seva publicació al DOGC i la convocatòria, declara provat que el lloc de treball de la Sra. Bernarda va ser adjudicat i no es controvertit que va ser ocupat, com la demandant reconeix a l'escrit d'impugnació. Al fonament jurídic 5 paràgraf tercer el magistrat concreta que el contracte d'interinitat va ser per la cobertura de plaça vacant en el lloc de treball que ocupava i l'identifica amb el núm. NUM000, i també indica que la plaça va ser proveïda reglamentàriament amb caràcter definitiu en virtut de la resolució de canvi de destí del personal laboral fix. El debat sobre si el que ha estat objecte de cobertura es un lloc de treball concret o la plaça ocupada i els efectes que pot tenir en relació a la procedència o improcedència de l'extinció del contracte es una qüestió a resoldre amb els motius de censura jurídica que es canalitzen per la via del apartat c) del art. 193 LRJS.

D'aquí que les referides addicions fàctiques hagin de ser rebutjades.

b) Infraccions de normes substantives i jurisprudencials ( art. 193 c LRJS).

Com a motius de censura jurídica la recorrent considera infringits els 49, 1 c), 52 c) i e) i 53, 1 b) de l'Estatut dels Treballadors i la jurisprudència que els ha interpretat.

Al·lega que el jutge a quo fonamenta la improcedència de l'acomiadament en l'absència de causa i el considera injustificat i infringit el que disposa l' article 55,4 ET i cita les SSTS de 20-01-2018, rcud 317/1997 i la STS núm. 67/2022 de 26 de gener, rcud 298/2019, en relació a la impossibilitat d'atribuir a la treballadora la condició de fixa de plantilla en respecte als principis d'igualtat, mèrit i capacitat que imposen l' article 103 CE i 11,2, 55 i 70 de l'EBEP. Argumenta que sigui la relació indefinida no fixa o regular temporal o una conversió automàtica superat el termini legal de tres anys la cobertura del lloc per la persona que ha guanyat la plaça implica la lícita extinció de la relació laboral per vàlida i definitiva adjudicació en concurs de canvi de destinació a una de les persones que va participar-hi en el concurs. Manté que no es pot considerar que la extinció de una relació laboral indefinida no fixa com un acomiadament. Finalment s'hi oposa a la indemnització que es fixa, en aplicació del que va establir la STS 67/2022 (seguida per las SSTS nº 459/2020 de 16 de juny, rcud. 3621/2017 i STS núm. 182/2022, de 23 de febrer, rec. Núm. 3724/2018), que desprès de distingir entre la figura del contracte indefinit no fixe, el contracte temporal i el fixe, estableix la quantia de la indemnització quan es produeix la cobertura reglamentaria de la plaça en 20 dies de salari per any de servei i un màxim de 12 mensualitats, en assimilació a la que estableix l' article 53, 1 b) del ET en relació als apartats c) y e) de l'article 52 per els supòsits d'extincions contractuals per causes objectives i considera que pot tenir aquesta consideració la cobertura reglamentaria de la plaça.

La demandant va estar vinculada al Departament durant més de vint anys, des del 1-06-2002 fins el 30-11-2022, si bé els primers dos anys com a funcionaria interina i a partir del 20-01-2005 per un contracte d'interinitat per cobertura de la plaça vacant ( NUM000) fins la seva cobertura reglamentaria amb caràcter definitiu. La durada de la prestació ja va superar el termini de tres anys establert per la doctrina judicial molt abans de les restriccions establertes a la contractació a l'any 2011, en que les administracions públiques venien emparant la falta de cobertura de les places. No hi ha controvèrsia en que l'extinció del contracte d'interinitat amb efectes 1-12-2020 ho va ser per cobertura del lloc de treball, per concurs de trasllat entre personal fix, que ja ocupava plaça al Departament, no per la cobertura de la plaça per persones treballadores que haguessin accedit per oposicions en torn lliure o restringit.

Com va posar de relleu la sentencia de instancia, la jurisprudència del Tribunal Suprèm ha degut adaptar-se a la doctrina del TJUE i declarar la contractació temporal de les administracions públiques com a fraudulenta quan la durada dels contractes va ser inusualment llarga i no es van establir les adequades mesures compensatòries i dissuassories. La STS de 13-07-2022, rcud 3443/2020 reprodueix anteriors pronunciaments de la sala i al fonament jurídic tercer estableix:

"1. Duración de la interinidad por vacante.

La sentencia del Pleno de la Sala Social del TS 649/2021 de 28 de junio de 2021 (recud.3263/2019) rectificó la doctrina jurisprudencial sobre los contratos de interinidad por vacante, de conformidad con la sentencia del TJUE de 3 de junio de 2021, C-726/19. Esta sala argumentó: "aun cuando el contrato de trabajo de interinidad por vacante haya cumplido los requisitos del art. 4.1 y 2.b RD2720/1998 en los términos ya expuestos, una situación en la que un empleado público nombrado sobre la base de una relación de servicio de duración determinada -hasta que la plaza vacante para la que ha sido nombrado sea provista de forma definitiva- ha ocupado, en el marco de varios nombramientos o de uno sólo durante un período inusual e injustificadamente largo, el mismo puesto de trabajo de modo ininterrumpido durante varios años y ha desempeñado de forma constante y continuada las mismas funciones, cuando el mantenimiento de modo permanente de dicho empleado público en esa plaza vacante se deba al incumplimiento por parte del empleador de su obligación legal de organizar un proceso selectivo al objeto de proveer definitivamente la mencionada plaza vacante, ha de ser considerada como fraudulenta; y, en consecuencia, procede considerar que el personal interino que ocupaba la plaza vacante debe ser considerado como indefinido no fijo.

Con carácter general no establece la legislación laboral un plazo preciso y exacto de duración del contrato de interinidad por vacante, vinculando la misma al tiempo que duren dichos procesos de selección conforme a lo previsto en su normativa específica [ artículo 4.2 b) RD 2720/1998, de 18 de diciembre), normativa legal o convencional a la que habrá que estar cuando en ella se disponga lo pertinente al efecto. Ocurre, sin embargo, que, en multitud de ocasiones, la norma estatal, autonómica o las disposiciones convencionales que disciplinan los procesos de selección o de cobertura de vacantes no establecen plazos concretos y específicos, para su ejecución. En tales supuestos no puede admitirse que el desarrollo de estos procesos pueda dejarse al arbitrio del ente público empleador y, consecuentemente, dilatarse en el tiempo de suerte que la situación de temporalidad se prolongue innecesariamente. Para evitarlo, la STJUE de 3 de junio de 2021, citada, nos indica la necesidad de realizar una interpretación conforme con el Acuerdo Marco sobre el trabajo de duración determinada incorporado como Anexo a la Directiva 1999/70/CE; y, especialmente, nos compele a aplicar el derecho interno de suerte que se satisfaga el efecto útil de la misma, especialmente por lo que aquí interesa, del apartado 5 del citado Acuerdo Marco. En cumplimiento de tales exigencias esta Sala estima que, salvo muy contadas y limitadas excepciones, los procesos selectivos no deberán durar más de tres años a contar desde la suscripción del contrato de interinidad, de suerte que si así sucediera estaríamos en presencia de una duración injustificadamente larga."

La citada doctrina se ha reiterado, entre otras muchas, por las sentencias del TS de 1 de diciembre de 2021, recurso 4621/2019; 2 de diciembre de 2021, recurso 1321/2019; y 3 de diciembre de 2021, recurso 2898/2019."

El Tribunal Suprem a les sentències citades, amb la equiparació dels efectes de l'extinció d'un contracte subscrit en frau de llei a una causa objectiva d'extinció d'un contacte vàlidament subscrit, ha considerat que complia amb la interpretació conforme en relació a les mesures necessàries per controlar l'abús de la temporalitat i la compensació econòmica davant l'incompliment per les administracions i entitats públiques de les previsions de l' article 5, 1 de l'Acord Marc sobre el Treball de Durada Determinada, subscrit el 18-03-1999 per la CES, UNICE y el CEEP, annexat a la Directiva 1999/70/CE de 28-06-1999. La Sala ha dictat nombroses sentències sobre la incidència de la declaració d'un contracte d'interinitat com a indefinit no fixe i els efectes de l'extinció del contracte, també per convocatòria en concurs de trasllat de treballadors fixes, fent esment a l'evolució de la jurisprudència des de la creació jurisprudencial d'aquesta figura i la incidència de la jurisprudència comunitària. A la STSJ Catalunya : 5305/2022, Recurs: 1183/2022, vam declarar que la indemnització dissuassoria que procedeix en supòsits d'extinció del contracte per cobertura de vacant guanyada a través de procediment selectiu públic, en aplicació de la doctrina reiterada de la Sala IV del Tribunal Suprem (SSTS 18-1-2022, rcud 4021/2018; 23-02-2022, rcud. 1009/2018; 1-06-2022, rcud 2243/2022, 16-07-2020, rcud. 361/2018, i sentències que citen), havia de ser de 20 dies per any de servei des de la data en que la sentència reconeix la vinculació amb l'empresa demandada, per equiparació a la que correspondria a un acomiadament objectiu tot indicant:

"...la indemnización disuasoria que se solicita hoy por hoy solo se podía aplicar en el supuesto de que se hubiere extinguido su contrato por cobertura de vacante ganada a través del correspondiente proceso selectivo público, y en este sentido es doctrina reiterada y pacífica de la Sala IV del Tribunal Supremo (SSTS 18-1-2022, recud 4021/2018; 23-02-2022, recud. 1009/2018; 1-06-2022, recud 2243/2022 ... 16-07-2020, rcud. 361/2018, con remisión entre otras, como las de 7-06-2016, recud 2598/2014; 9-06-2018, recud 25/2015; 20-07-2017, recud 2832/2015; 25-01-2018, recud 3917/2015 y 14-11-2019, recud 2173/2017, o la de 25-01-2018, recud 3917/2015) la que señala, que únicamente la indemnización a la que tendría derecho sería de 20 días por año de servicio computados desde la fecha en que la sentencia reconoce su vinculación con la empresa demandada, por equiparación a la que correspondería a un despido objetivo.

Sobre esta cuestión es necesario recordar el criterio que justifica esta postura en la sentencia de 2017 de 28 marzo 2027 (rcud 1664/2015, Pleno) donde se exponen las razones que abocan a abandonar la precedente doctrina (reconociendo derecho al percibo de la indemnización propia de los contratos temporales) y a extender la de los 20 días por año:

" Primera. Porque la figura del indefinido no fijo, aunque es una creación jurisprudencia 1, ya es recogida en la Ley, el Estatuto Básico del Empleado Público (EBEP), aprobado por RDL 5/2015, de 30 de octubre, cuyos artículos 8 y 11-1 nos muestran que la norma diferencia al personal laboral en función de la duración de su contrato en fijo, por tiempo indefinido o temporal, pues en otro caso no habría empleado el vocablo indefinido y sólo habría distinguido entre fijos y temporales, lo que conlleva que el personal indefinido no sea equiparable al temporal.

Segunda. Porque el origen de la figura del personal indefinido, no fijo, se encuentra en un uso abusivo de la contratación temporal por parte de algún órgano administrativo. Cuando ese uso abusivo de la contratación temporal se lleva a cabo por empresas privadas el contrato se convierte en fijo, ( art. 15, números 3 y 5, del ET ), pero cuando lo hace la Administración, como el acceso a la función pública y a un empleo público en general debe hacerse con escrupuloso respeto de los principios de igualdad, mérito y capacidad ( artículos 103 de la Constitución y 9-2, 11-2, 55, 70 y demás concordantes del Estatuto Básico del Empleado Público), no puede imponerse esa novación sancionadora de la relación jurídica, por cuanto se facilitaría, igualmente, un acceso fraudulento a un empleo público, al eludirse la aplicación de las normas que velan por el acceso a esos puestos funcionariales y laborales, mediante concursos públicos en los que se respeten los principios de igualdad, mérito y capacidad.

Tercera. Porque, cual se deriva de lo señalado, la figura jurídica del contrato indefinido-no fijo es diferente del contratado temporal y del fijo, lo que plantea el problema de cuál debe ser la indemnización que le corresponda por la rescisión de su contrato por la cobertura reglamentaria de la plaza ocupada, por cuanto, al no tratarse de un contrato temporal, parece insuficiente la que hasta ahora le hemos venido reconociendo con base en el art. 49-1-c) del ET , pues, dadas las causas que han motivado la creación de esta institución, parece necesario reforzar la cuantía de la indemnización y reconocer una superior a la establecida para la terminación de los contratos temporales, pues el vacío normativo al respecto no justifica, sin más, la equiparación del trabajador indefinido-no fijo a temporal como hemos venido haciendo.

Cuarta. Tal como hemos señalado, la ausencia de un régimen jurídico propio del contrato indefinido no fijo, que el EBEP se ha limitado a reconocer sin establecer la pertinente regulación de sus elementos esenciales-en este caso, el régimen extintivo- obliga a la Sala a resolver el debate planteado en torno a la indemnización derivada de la extinción de tal contrato, cuando la misma se produce por la cobertura reglamentaria de la plaza. En este sentido, acudiendo a supuestos comparables, es acogible la indemnización de veinte días por año de servicio, con límite de doce mensualidades, que establece el artículo 53.1-b) del ET en relación a los apartados c) y e) del artículo 52 del mismo texto legal para los supuestos de extinciones contractuales por causas objetivas. La equiparación no se hace porque la situación sea encajable exactamente en alguno de los supuestos de extinción contractual que el referido artículo 52 ET contempla, por cuanto que ese encaje sería complejo, sino porque en definitiva la extinción aquí contemplada podría ser asimilable a las que el legislador considera como circunstancias objetivas que permiten la extinción indemnizada del contrato.

B) Arrancando de tal doctrina, posteriormente reiterada, entre otras, en las SSTS 28/3/2019, rcud. 997 /2017; 22/2/2018, rcud. 68/2016; 12/5/2017, rcud.1717 /2015; 9/5/2017, rcud. 1806/2015 , se reconoce el derecho a la indemnización de 20 días por año de servicio cuando se extingue una relación laboral indefinida no fija por cobertura reglamentaria de la plaza, tal y como en todas estas resoluciones hemos establecido, en atención a la especial naturaleza de este tipo de relación laboral que trae causa de la irregular contratación temporal del trabajador en fraude de ley, y en analogía con la indemnización prevista para la extinción de los contratos de trabajo por causas objetivas.

C) La STS de 28 de marzo de 2019, rcud 997/2017 , acogiendo favorablemente el recurso entonces interpuesto y el derecho a la indemnización de veinte días por año trabajado, precisa que la cuestión del cese de la parte actora se ceñía a la cobertura de la plaza que ocupaba en calidad de trabajador indefinido no fijo: "Tal derecho a la indemnización no surge de lo declarado en la repetida STJUE de 14 septiembre 2016, cuya dificultosa y problemática interpretación ha sido corregida, tanto por las STJUE de 5 junio 2018 (Montero Mateos-C-6 77 /16 - y Grupo Norte Facility - C-574/16 -), como, de manera específica, por la STJUE de 21 noviembre de 2018 (C-619/17 )-segunda de las dictadas por el Tribunal de la Unión en ese mismo caso-. Así lo hemos declarado en la STS/4ª/Pleno de 13 marzo 2019 (rcud. 3970/2016), al resolver el asunto que dio origen a aquella sentencia del TJUE.".

D) Las SSTS 459/2020 de 16 junio (rcud. 3621 /2017) y 251 /2021 de 2 marzo (rcud. 569/2019), entre otras muchas, sintetizan esa doctrina y la reafirman a la vista de los últimos pronunciamientos del Tribunal de Justicia de la Unión Europea."

Es evidente que ese criterio indemnizatorio es una creación jurisprudencial, pero cabe recordar que este Tribunal en varias de sus sentencias ha puesto de relieve, como la de 11-03-2021, rec.4487/2020, 20-05-2021, rec.5234/2020 o la 23.04.2021, rec. 5233/2020, o incluso en el recurso 538/2023, que en supuestos de despido sin causa calificados de fraudulentos el trabajador de acuerdo con la normativa comunitaria, internacional y con clara referencia a la Carta de Derecho Sociales debe tener el derecho a resarcirse no solo a través de la indemnización prevista en nuestro sistema indemnizatorio para el despido, sino con otra tipo de indemnización cuya finalidad persiga disuadir a las empleadoras para que en un futuro dejen de tomar este tipo de decisiones. Aunque en estos casos, también hemos defendido que sería el trabajador el que debería acreditar con un mínimo de prueba los daños y perjuicios que reclama y justificar su cuantificación.

Ahora bien, con relación a la contratación abusiva en la administración pública la Sala IV del Tribunal Supremo viene reiterando que la transformación del contrato temporal celebrado en fraude de ley por superar los límites de duración que fija el art. 70 del EBEP solo puede recibir como única respuesta la calificación de la relación de indefinida no fija, incluso en el supuesto de que hayan superado diversos procesos selectivos para formar parte de bolsas de trabajo, o cualquier otro proceso que no garantice los principios de igualdad, mérito y capacidad (por todas STS 10-05-2022, recud 375/2021), y solo si esta, antes o después de ser reconocida judicialmente se extingue por cobertura de la vacante tras celebrarse el preceptivo proceso de selectivo, la indemnización será de 20 días por año de servicio trabajado con el tope de 12 mensualidades."

Així doncs, la Sala Social del Tribunal Suprem ha resolt i reiterat que, davant els abusos de la contractació temporal a les administracions públiques, la interpretació conforme a la jurisprudència comunitària i en particular a la STJUE 3-06-2021 (C 760/18), es compleix amb la declaració de la persona treballadora vinculada per una contractació temporal inusualment llarga com a indefinida no fixa, pel seu caràcter fraudulent i/o abusiu, i amb la fixació d'una indemnització de 20 dies per any de servei amb el topall de dotze mensualitats en aplicació analògica de la indemnització prevista a l' article 53, 1 b) ET.

La reiteració dels pronunciaments posa de relleu la consolidació d'aquesta doctrina, que s'aplica sense exigir que per l'extinció del contracte es compleixi amb els requisits formals que per extingir el contracte estableix l'article 53, amb independència del sistema de cobertura del lloc o la plaça ocupada per l'interí, inclús per concurs de canvi de destinació, sense que la declaració d'indefinit no fixe comporti cap tipus de salvaguarda dels drets adquirits per la prèvia vinculació a l'administració davant del personal fix que pugui concorre a les convocatòries ( SSTS Pleno de 28-06-2021, recurs 3263/2019 que reiteren les successives dictades - ad exemplum, SSTS 18-1-2022 rcud 4021/2018; 26-01-2022 rcud 298/2019, 9- 02-2022 rcud 1623/21, 23-02-2022 rcud. 1009/2018, 8-03-2022, rcud. 4210/2018, 22-03-2022, rcud 3457/2018, 26-04-2022 rcud 388/2021, 17-05-2022 rcud 204/2019, 25-05-2022 rcud 196/2021, 8-06-2022 rcud 2141/2021, 1-06-2022 rcud 1217/22; 1-06-2022, rcud 2243/2022, 16-07-2020, rcud. 361/2018, STS 20-09-2022 rcud 4117/20).

Malgrat que pugui no compartir la Sala aquesta decisió i en part els arguments de la part demandant, davant el dubtós efecte dissuassori per la eliminació del frau en la contractació i la manca de compensació econòmica adequada en supòsits com el present, d'un contracte d'interinitat de tan llarga durada (més de 15 anys el mateix lloc de treball), la jurisprudència a la que s'ha fet esment i que ens vincula, ens impedeix confirmar la qualificació d'improcedència de l'acomiadament i la indemnització reconeguda a la sentència d'instància.

TERCER.- Estimació parcial del recurs.

Escau, en conseqüència, en aplicació de la doctrina i jurisprudència citades, estimar en part el recurs formulat per la demandada i, revocar la sentència recorreguda, amb la conseqüent estimació de la petició subsidiària de la demanda, fixant com a indemnització per la finalització del contracte d'interinitat subscrit en frau a la llei la indemnització de vint dies per any de servei, amb un topall de dotze mensualitats, que segons l'antiguitat i salari que reconeix la sentència, es quantifica en la quantitat de TRENTA MIL TRES CENTS VUITANTA UN EUROS AMB SETANTA TRES CÈNTIMS (30.381,73 EUROS).

No procedeix condemna en costes.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,