Dictamen de la Comisión Jurídica Asesora de Cataluña núm 253/2007 del 25 de octubre del 2007

Cuestión

Reclamación de indemnización instada por el Sr. A y la Sra. B y sus hijos por los daños y perjuicios derivados de la muerte de su hijo y hermano, respectivamente, por causa de una sobredosis, mientras permanecía ingresado en un centro penitenciario

Contestacion

ANTECEDENTS

Es dedueixen del Dictamen.

FONAMENTS JURÍDICS

I. L'objecte d'aquest Dictamen es refereix a la pretensió indemnitzatòria instada pel Sr. J. M. G. O. i la Sra. I. D. B., i els fills, A., A., V. i J. M. G. D., com a pares i germans, respectivament, del Sr. P. G. D., de 32 anys, que morí el 10 de setembre de 2003, a causa d'una parada cardiopulmonar, derivada de la ingesta d'una mescla de substàncies tòxiques, mentre estava intern al Centre Penitenciari Brians.

II. Cal tenir en compte que, en matèria de responsabilitat patrimonial de la Generalitat i de les administracions locals catalanes, els dictàmens d'aquesta Comissió tenen caràcter preceptiu, d'acord amb allò que disposa l'article 8.3.a) de la Llei 5/2005, de 2 de maig, reguladora de la Comissió Jurídica Assessora, sempre que la quantitat de la reclamació excedeixi o sigui igual a 50.000 euros. Aquí la quantitat sol·licitada és de 300.000 euros.

La Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC), a la qual remet l'article 87 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, estableix els requisits que han de concórrer per tal que es pugui exigir la responsabilitat patrimonial de l'Administració. Aquests requisits són: a) L'efectiva realitat del dany avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o un grup de persones; b) Que el dany patit sigui conseqüència del funcionament normal o anormal del servei en una estreta relació de causa a efecte; c) Que el particular no tingui el deure jurídic de suportar-lo; d) Que no hi hagi concurrència de cap força major, i e) Que l'acció de responsabilitat s'hagi exercit dins de l'any computat des de la producció del dany o de la determinació de les seqüeles.

III. Des del punt de vista formal, ni la legitimació activa ni la passiva ofereixen cap dificultat, ja que, segons consta, els reclamants són els pares i germans de l'intern. Els fets ocorregueren al Centre Penitenciari Brians, que depèn del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Per contra, la prescripció acceptada per l'Administració com a fonament prioritari de la proposta de desestimació sí que resulta problemàtica.

Per decidir si la sol·licitud dels reclamants, de 28 de febrer de 2007, fou presentada dins del termini d'un any que estableix l'article 142.5 de la LRJPAC, és necessari posar en relleu les dades següents:

1. La mort de l'intern produí la incoació de les Diligències prèvies núm. XXX, seguides al Jutjat d'Instrucció núm. 1 de Martorell, on es dictà la Interlocutòria de sobreseïment lliure, el 29 de desembre de 2003, en no ser els fets exposats constitutius de delicte. El 13 de gener de 2004 es notificà als interessats i la resolució esdevingué ferma.

2. Posteriorment, el 6 de juliol de 2005, els pares de l'intern sol·licitaren el desarxivament i la reobertura de les diligències esmentades per a la pràctica de noves actuacions, les quals s'acordaren el 6 de setembre següent. El 3 de març de 2006 es decidí el sobreseïment provisional, que es notificà als pares el dia 8 següent.

L'Administració penitenciària argumenta en aquest cas, i a l'efecte d'apreciar la prescripció de l'acció dels sol·licitants, que la Resolució definitiva és la de sobreseïment lliure de 29 de desembre de 2003, la qual ha de ser considerada de terminació definitiva del procés i productora dels mateixos efectes que la sentència absolutòria ferma; entre ells, els propis de la cosa jutjada material, que impedeix la incoació d'un nou procés pels mateixos fets i respecte del mateix imputat (STS de 16 de desembre de 1991 i d'1 de abril de 1993 i STC de 12 de juliol de 1982).

Aquesta Comissió Jurídica Assessora estima admissibles aquests raonaments, que poden ser completats, com a reafirmació, amb la precisió que no es podia interposar recurs contra la interlocutòria de sobreseïment lliure, segons els articles 236, 237 i 848 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECr), ja que seria impugnable en cassació, per infracció de llei, en el supòsit que algú estigués processat en la causa com a culpable dels fets, circumstància que no es dóna en les Diligències prèvies núm. XXX.

A més, aquesta interlocutòria de sobreseïment lliure és equivalent a una sentència absolutòria anticipada, és a dir, que no requereix judici oral, ni tampoc no s'hi pot interposar recurs de revisió (article 964 de la LECr), ja que en el nostre ordenament, i al contrari del que succeeix en d'altres, aquest mitjà impugnatori, de naturalesa extraordinària, només és possible contra les sentències condemnatòries, amb exclusió de les absolutòries.

Així les coses, hi ha raons suficients per considerar que la reclamació presentada pels pares, el 28 de febrer de 2007, es formulà després del transcurs del termini establert d'un any, el còmput del qual s'inicià el 13 de gener de 2004, data en què es notificà la interlocutòria de sobreseïment lliure de 29 de desembre de 2003.

Aquesta conclusió no queda desvirtuada per la circumstància que amb posterioritat, concretament el 6 de setembre de 2005, es reobrissin les diligències prèvies per a la pràctica de noves proves. I aquí és d'aplicació la doctrina de la Sentència de 24 de juny de 1988, de la Sala Primera del Tribunal Suprem, en la qual es manté que un procés penal sobresegut provisionalment, i novament sobresegut després, no inicia el còmput d'un nou termini de prescripció de l'acció civil si aquest termini ja ha transcorregut quan es practica el desarxivament, com succeeix en aquest cas.

Per tant, la reclamació dels sol·licitants i pares de l'intern, que foren part en el procés penal esmentat, està, certament, prescrita, així com la dels germans, que ni tan sols foren part en el procés penal, i que no poden millorar la condició dels pares, els quals, com ja s'ha dit, sí que tenen aquesta condició.

IV. Entrant en el fons de la qüestió, malgrat l'acceptació de l'acció exercitada, interessen els punts següents:

a) L'intern, procedent d'un altre centre penitenciari, on havia ingressat el 5 de juny de 2001, va ingressar al Centre Penitenciari Brians el 30 d'octubre de 2002 per al compliment de les penes de quatre anys de presó i quaranta-cinc dies de responsabilitat personal subsidiària, imposades per autoritats judicials diferents, pels delictes de robatori i de conducció temerària. En el moment de morir estava classificat en el segon grau de tractament penitenciari, i tenia previst el compliment definitiu de les penes imposades el 12 de maig de 2004. Des del mes de maig de 2003 l'intern estava ubicat al mòdul residencial 1 del centre esmentat, concretament a la cel·la XXX, que compartia amb el seu germà, J. M. G. D.

b) Quant a la situació medicosanitària, l'intern era fumador des dels 16 anys, politoxicòman per via parenteral (ADVP) 'raó per la qual havia estat integrat en dues ocasions en el programa de manteniment amb metadona, si bé en el moment en què va tenir lloc el fet luctuós no hi estava integrat, atès que se n'havia donat de baixa voluntàriament el 21 de abril de 2002'; no estava infectat del virus d'immunodeficiència humana (VIH), però sí del de l'hepatitis C, sense altres antecedents patològics i/o quirúrgics d'interès. L'intern era atès per l'equip de psiquiatria de l'establiment, ja que l'any 2000 va ser diagnosticat d'un trastorn de la personalitat antisocial, amb manifestacions sociopàtiques o asocials, motiu pel qual rebia tractament farmacològic adequat.

c) Pel que fa a la situació penitenciària de l'intern, consta que va estar condicionada per una mala evolució conductual, raó per la qual va ser objecte de nombroses sancions i, atesa la inadaptació manifesta al règim de vida ordinari i la necessitat d'una major contenció, se li va aplicar el primer grau de tractament penitenciari des del febrer fins a l'agost de 2002, i es va tornar a proposar la regressió al grau de tractament esmentat per al mes de gener de 2003, tot i que, en aquest cas, se'l va mantenir en el segon grau de tractament.

d) En relació amb els fets esdevinguts, consta que la matinada del 10 de setembre de 2003, cap a les 5.20 h, aproximadament, el germà de l'intern i ara reclamant va avisar el funcionari que prestava serveis a la cabina de control del MR 1. Li va indicar que el germà no estava bé i que no responia a cap estímul.

e) Immediatament es van presentar a la cel·la ocupada pels germans diversos funcionaris que prestaven serveis a la unitat esmentada i, atesa la situació que presentava el Sr. P. G. D., van avisar ràpidament el metge de guàrdia de l'establiment, que únicament va poder constatar la mort de l'intern.

D'acord amb les conclusions de l'informe d'autòpsia, la causa immediata de la mort va ser una aturada cardiopulmonar, a conseqüència d'una reacció adversa a substàncies.

f) Segons l'informe de l'autòpsia, el cos no presentava senyals de punxades. No obstant això, hi havia múltiples lesions antigues als avantbraços, més evidents en l'avantbraç esquerre, com d'intents de suïcidi. S'assenyalà que, molt probablement, la causa de la mort fou d'origen tòxic.

g) L'Institut Nacional de Toxicologia (INT), una vegada realitzades les anàlisis corresponents, detectà, en sang, la presència de morfina, codeïna, metadona, EDDP, venlafaxina i cafeïna; en les mostres d'orina i bilis es comprovà l'existència de les mateixes substàncies i, a més, d'aprazolam. Com a causa de la mort s'establí 'probable reacción adversa a drogas', molt possiblement heroïna (pàg. 54, Informe sanitari de la Subdirecció General de Programes de Rehabilitació i Sanitat).

h) El germà del difunt, que ocupava amb ell la mateixa cel·la, com també els serveis mèdics, que coneixien l'addicció que tenia per aquesta droga, no li notaren cap comportament anòmal. L'intern només prenia la medicació pautada i ja no estava inclòs en el programa de metadona des del 21 de abril de 2002, perquè el va abandonar voluntàriament.

No hi consta que s'hagin obtingut registres positius de l'intern des del 15 de febrer de 2003, ni tampoc en la cel·la des del 30 de juliol de 2003.

La seva conducta fou normal fins a l'últim moment. Seguia prenent la medicació prescrita, amb control i sota la vigilància corresponent, i no consta acreditada cap anomalia sobre aquest punt.

El resultat de l'acció de responsabilitat està supeditat a la concurrència d'un seguit de requisits ja assenyalats en el fonament jurídic II.

Per tal de poder dictaminar sobre els aspectes de fons o materials de l'expedient sotmès a consideració, s'haurà de reflexionar, com s'ha dit en d'altres dictàmens quant a la responsabilitat en les presons, sobre els punts següents: 1) De caràcter general, conseqüència de l'aplicació de la institució de la responsabilitat patrimonial en l'àmbit penitenciari i, per tant, la interrelació amb la finalitat de la reinserció dels interns, així com l'obligació general de vetllar per la vida, la integritat i la salut d'aquests; 2) Les característiques jurídiques del dany, i 3) El nexe causal i l'actuació del perjudicat.

Tal com ja s'ha dit (Dictamen 169/99), la responsabilitat patrimonial objectiva de l'Administració pública va constituir un dels avenços més qualificats. La configuració com una responsabilitat objectiva i la substitució doctrinal del concepte de dany pel de lesió, entesa aquesta com aquell dany que el particular no té l'obligació de suportar, han col·laborat a donar a la responsabilitat patrimonial una força expansiva imprevisible. Fins al punt que avui es pretén que l'Administració pública respongui de totes aquelles conseqüències indesitjables pel sol fet de la seva presència, per tènue que aquesta sigui. En definitiva, sovint es confon aquesta mena de responsabilitat amb una espècie d'assegurança universal, permanent i gratuïta, pretensió ben allunyada de la funció d'aquesta institució.

Malgrat el que s'acaba de dir, aquesta consideració no va adreçada a negar el caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial, com ho acredita la reiterada doctrina d'aquesta Comissió Jurídica Assessora, sinó a advertir de la necessitat de modular-ne l'aplicació com a conseqüència de l'examen del nexe causal, del títol d'imputació i, fins i tot, de l'actuació del perjudicat o de tercers. Aquestes situacions o circumstàncies sovint han de matisar la responsabilitat objectiva i també desplaçar els efectes d'una aplicació automàtica que podria donar lloc a uns efectes perversos, per contraris, a la institució de la responsabilitat patrimonial.

Tot això no es contradiu amb el fet que la responsabilitat patrimonial ocupi en la mateixa Constitució (article 106.2) un lloc preponderant que deriva de la concepció de l'Estat social de dret (article 1), que adquireix un significat especial si es projecta a determinats col·lectius com els interns dels centres penitenciaris, per la seva situació peculiar de relació especial (com ho ha recordat el Tribunal Constitucional en les sentències 120/1990, 57/1994 i 129/1995, entre d'altres), que comporta la privació o disminució de llibertat, motiu pel qual, en l'àmbit penitenciari, a més, la responsabilitat patrimonial revesteix uns contorns que no es poden menystenir.

En aquest context s'ha de tenir present que la finalitat principal de la pena de presó és la reinserció, segons que estableix el nostre ordenament jurídic (article 25.2 de la Constitució), la qual cosa, com ha posat de manifest el Consell d'Estat, impedeix organitzar els establiments penitenciaris en total aïllament de l'entorn social (dictàmens 495/2001, 647/2000 i 2909/1996) i també exclou, a parer d'aquesta Comissió, llevat que les circumstàncies ho exigeixin, que els centres penitenciaris estiguin sotmesos a un règim de compulsió permanent i general sobre els interns, ja que no és això el que la norma persegueix, ni tampoc no ajudaria al desenvolupament dels interns (que veurien totalment suprimida l'escassa autonomia de què disposen), i incidiria negativament sobre una futura i eventual reincorporació social, que és la finalitat autèntica de la norma.

A més, s'ha de tenir en compte que l'obligació general de vetllar per la vida, la integritat i la salut dels interns (article 3.4 de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària) no pot ser un títol d'imputació general que doni lloc al fet que l'Administració respongui de la totalitat de tots els actes lesius que es puguin produir en un centre penitenciari. Aquest és el criteri que la Comissió Jurídica Assessora ha mantingut en els dictàmens emesos sobre la responsabilitat en aquest àmbit, i això amb independència del fet que s'hagi estimat o desestimat la reclamació (dictàmens 65/92, fonament jurídic II.c); 121/92, fonament jurídic III; 203/94, fonament jurídic III; 254/95, fonament jurídic III; 6/02; 21/03 i 338/05, entre d'altres). Aquest no ha estat un criteri esporàdic o aïllat, sinó que aquest alt òrgan consultiu ha rebut i ha incorporat la doctrina molt consolidada del Consell d'Estat sobre la matèria, de la qual és exemple el Dictamen 1539/92, avui ja antic, però igualment actual, en dir que: '[...] resultaría equivocado derivar sólo de un deber general de velar por la vida, integridad y salud de los internos (artículo 3.4 de la Ley Penitenciaria) y del derecho a la vida y a la integridad física y moral de los reclusos, una responsabilidad general del Estado garantizadora de cualquier daño que aquéllos sufran, proceda de una u otra causa. Lejos de ello, el examen de la relación causal es, en todo supuesto, obligado para dilucidar si un adecuado y deseado funcionamiento del servicio hubiera hecho posible que los sucesos discurrieran de otro modo', doctrina que ha estat transcrita en altres dictàmens del mateix Consell d'Estat com són els 454/2001, 647/2000, 2193/1995, el 2909/1996 i d'altres). Per tant, no es tracta d'una responsabilitat de vinculació merament locativa que reconduiria la institució de la responsabilitat en un fenomen mecanicista, sinó que cal examinar amb rigor les circumstàncies del cas i, molt particularment, el nexe causal i els elements que el poden interferir, així com la imputabilitat dels danys a l'Administració.

Respecte de la vigilància, pel que fa a la possible existència de drogues a l'interior del centre, cal tenir present el que segueix. És veritat que l'Administració penitenciària està habilitada legalment per poder efectuar totes aquelles actuacions que vagin encaminades a garantir la vida, la integritat i la salut dels interns (article 3.4 de la Llei orgànica 1/1979, de 26 de setembre, general penitenciària), per la qual cosa podrà fer els escorcolls necessaris amb els mitjans que estiguin permesos; fins i tot controls interiors de la persona, però per utilitzar aquest sistema hi ha d'haver sospites fundades i s'ha de seguir el procediment determinat en l'article 68 del Reial decret 190/1996, de 9 de febrer, que aprovà el Reglament penitenciari. Però tot això s'ha de realitzar respectant la dignitat de la persona, segons que preveu la legislació penitenciària (articles 3.1 i 23, i d'altres, de la Llei general penitenciària i segons ha establert el Tribunal Constitucional en les sentències 137/1990 i 57/1994, entre d'altres, per tal de preservar els drets reconeguts en els articles 15 i 18 de la Constitució). Però si es té en compte, a més, que un percentatge molt elevat de la població interna són consumidors d'estupefaents habituals, es fa difícil imaginar l'aplicació dels criteris esmentats d'una forma sistemàtica i general en un percentatge tan elevat. Si a aquestes circumstàncies s'afegeix la facilitat de contactes dels interns amb l'exterior (comunicacions, visites, sortides) per tal d'afavorir, en el seu moment, la reinserció, la qual cosa 'impide organizar, por lo menos con carácter general, los establecimientos penitenciarios en total aislamiento de su entorno social', com ha recordat el Consell d'Estat en els dictàmens 494/2001, 647/2000 i 2.909/1996, es fa molt difícil d'impedir, amb caràcter absolut, que en els centres penitenciaris circuli droga, malgrat que l'Administració ho hagi d'evitar. L'actuació de l'Administració penitenciària en aquest àmbit és doble, ja que, a més de fer seguiments i controls per evitar el que s'acaba de dir, organitza en els centres programes de toxicomanies amb la finalitat de coadjuvar amb el fet que els interns afectats deixin el consum o l'addicció.

Doncs bé, l'aplicació d'aquests criteris, en aquest cas, porten a desestimar la sol·licitud dels reclamants, atès que l'intern estava inclòs en el segon grau de tractament penitenciari, el qual no exigeix una vigilància especial; que rebia i prenia el tractament farmacològic adient per a la malaltia que patia; que compartia la cel·la amb el germà, el qual no observà cap anomalia de comportament; que els funcionaris es presentaren d'immediat per atendre'l i avisaren ràpidament el metge de guàrdia; que el cos del difunt no presentava punxades; que els registres, tant en la seva persona com en la cel·la, resultaren negatius des del 15 de febrer fins al 30 de juliol de 2003.

En resum, sembla probable, o almenys no es pot descartar, que l'intern obtingués algun tipus de substància tòxica, però no existien elements suficients perquè l'Administració prengués altres mesures que les ja adoptades.

Si es refusa el nexe causal entre l'actuació administrativa i els danys als interessats, no és necessari entrar a valorar la quantitat reclamada.

CONCLUSIÓ

No és procedent estimar la reclamació d'indemnització instada pel Sr. J. M. G. O. i la Sra. I. D. B., i els fills, A., A., V. i J. M. G. D., pels danys i perjudicis derivats de la mort del fill i germà, respectivament, per causa d'una sobredosi, mentre romania ingressat al Centre Penitenciari Brians.

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga

Acceda al PDF oficial en el botón de Descarga