Auto CIVIL Nº 277/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 373/2017 de 21 de Septiembre de 2018

Encabezamiento

Secció núm. 01 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil

Passeig Lluís Companys, 14-16 - Barcelona

08018 Barcelona

Tel. 934866050

Fax: 934866034

A/e: aps1.barcelona@xij.gencat.cat

NIG 0829842120148123499

Recurs d'apel lació 373/2017 C

Matèria: Judici Ordinari

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Vic

Procediment d'origen: Procediment ordinari 394/2014

Part recurrent / Sol licitant: Segundo, AJUNTAMENT DE SANT HIPOLIT DE VOLTREGA

Procurador/a: Alberto Inguanzo Tena, Marcel Miquel Fageda

Advocat/ada: Albert Soler Roca, Xavier Enrich Gelabert

Part contra la qual s'interposa el recurs:

Procurador/a:

Advocat/ada:

INTERLOCUTÒRIA 277/2018

Barcelona, 21 de setembre de 2018.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per els Magistrats/des Il lm. Sr. Antonio RECIO CÓRDOVA, Il.lma. Sra. Amelia MATEO MARCO i Il lma. Sra. Maria Dolors Montolio Serra, el primer dels quals ha actuat com a president del Tribunal, ha vist el recurs d'apel lació núm.373/17interposat contra la interlocutòria dictada en data 19 de setembre de 2016 en el procediment núm. 394/14 tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 3 de Vic. Han estat recurrents el i apel lats AJUNTAMENT DE SANT HIPOLIT DE VOLTREGÀ i el Sr. Segundo. Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S. M. el Rei d'Espanya, la següent resolució.

Antecedentes

PRIMER.-La part dispositiva de la interlocutòria objecte d'apel lació és la següent: 'ESTIMO parcialmente la demanda interpuesta por promovido por el Procurador D. Xavier Armengol Medina, en nombre y representación de D. Segundo, asistido por el Letrado Xavier Enrich i Gelabert, contra la mercantil AYUNTAMIENTO DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ, representada por la Procurador D. Samuel Rierola Serrat y asistido por el Letrado D. Albert Soler Roca, y en consecuencia:

1 DECLARO la nulidad de la Resolución del Ayuntamiento de Sant Hipolit de Voltregà de 25 de junio de 2012 en respuesta a la reclamación de responsabilidad patrimonial instada por el hoy demandante frente a dicha Administración, por no ser conforme a Derecho, dejándola sin efecto.

2. DECLARO la responsabilidad del Ayuntamiento indicado pro inactividad y vulneración de los derecho del actor.

3. DECLARO el derecho del actor a ser indemnizado en la suma de 14.560 euros, en concepto de 70 rentas de alquiler a razón de 400 euros mensuales, minoradas por las sumas ya recibidas por el mismo en concepto de ayudas al pago del alquier (28.000-13.400 euros) más los intereses legales de conformidad con lo dispuesto en el Fundamento de Derecho 4 de este pronunciamiento judicial.

4 CONDENO al Ayuntamiento de Sant Hipòlit de Voltregà a abonar a D. Segundo la suma de 14.560 euros, en concepto de daños y perjuicios, más los intereses legales de conformidad con lo dispuesto en el Fundamento de Derecho 4 de este pronunciamiento judicial.

5. No se realiza imposición de costas procesales.'

SEGON.-Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons costa en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat la Magistrada Il lma. Sra. Maria Dolors Montolio Serra.

Fundamentos

PRIMER.- Plantejament del litigi

I.El Sr. Segundo formula una demanda contra l'Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà amb les següents peticions:

S'anul li, per no ser conforme a dret, la resolució dictada per l'ajuntament el 25 de juny de 2012

Es declari la responsabilitat de l'ajuntament per inactivitat i vulneració dels seus drets

Es declari el dret a ser indemnitzat per l'Ajuntament en la quantitat de 21.600€ i es condemni al seu pagament més els interessos legals i/o el coeficient actualitzador des de la reclamació administrativa.

Abans que res explica que en el mes de juny de 2012 va formular una demanda de responsabilitat patrimonial davant de l'Ajuntament pels danys que se li han causat. En recórrer la resolució de l'Ajuntament que no reconeixia la seva responsabilitat ( 25 de de juny de 2012), el Jutjat contenciós administratiu va apreciar que la competència era de la jurisdicció civil.

Refereix, en síntesis, que l'Ajuntament li havia cedit una casa al C/ DIRECCION000 mentre aquest municipi feia unes obres de reforma a la seva finca ( DIRECCION002) a fi i efecte d' eixamplar l'accés al barri DIRECCION003. Acabades les obres, l'Ajuntament no només no va respectar l'acord de retornar-li la seva casa sinó que a més el va requerir perquè desallotgés l'habitatge que li havien deixat, al legant que l'ocupava a precari la qual cosa va en contra del compromís assumit per l'Ajuntament l'any 1987 de trobar-li una casa mentre visqués trobar-li una casa.

Després de diverses negociacions, en el mes de novembre del 2008 va accedir a desallotjar aquella casa del C/ DIRECCION000 perquè l'Ajuntament es va comprometre a construir-hi pisos per destinar-los a lloguer i un cop acabats, cedir-n'hi un en lloguer. Per tant, mentrestant va haver de llogar un pis on viure durant aquest temps. Afegeix que, no obstant el compromís assumit, en el mes de juliol de 2011 encara no s'havien iniciat les obres i l'Ajuntament ni tan sols volia fer-se càrrec del lloguer del pis on vivia malgrat la seva precària situació econòmica.

Conclou que la decisió de l'administració municipal li ha causat uns perjudicis econòmics pels que reclama una indemnització de 21.600€ pels 54 mesos de lloguer que ha hagut de pagar a comptar des del novembre de 2009 a raó de 400€ cada mes.

II.L'ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà s'oposa a la demanda. Excepciona, en primer lloc, la falta de legitimació activa i en relació al fons, al lega que la Sra. Ana (tieta de l'ara demandant) i Banco Popular Espanyol, SA li van vendre la finca del c/ DIRECCION001 NUM000 ( DIRECCION002) , el 27 de febrer de 1988 i que mai van acordar que es retornaria als ocupants o als propietaris. Altrament, quan l'Ajuntament la va comprar va deixar als ocupants (l'ara demandant i la seva mare) una casa municipal (c/ DIRECCION000 NUM001) perquè no tenien on anar viure. Temps després quan va sorgir la possibilitat de tirar endavant una promoció d'habitatge social destinat a lloguer , se'l va requerir perquè la desallotgés atès que l'ocupava a precari i el Sr. Ana finalment ho va acceptar comprometent-se l'Ajuntament a tenir-lo informat d'aquesta promoció per si podia accedir a un pis. No obstant, finalment la promoció pública d'habitatges que havia de fer la Generalitat no es va poder tirar endavant per manca de finançament. Afegeix finalment, que el demandat ha estat rebent una subvenció mensual per part de la Generalitat de més de 200€ durant anys per ajudar-lo a pagar el lloguer i malgrat això reclama com a indemnització 400€ mensuals.

III. La sentència, després de desestimar l'excepció de falta de legitimació oposada, es refereix als principis que han de regir l'actuació de l'Administració així com a la doctrina dels actes propis atès que en l'expedient administratiu consta que l'Ajuntament es va comprometre a cedir a la Sra. Segundo i al seu fill una casa mentre visquessin però aquest compromís no es va voler deixar per escrit ni tan sols es concretà alguna garantia perquè no poguessin ser desallotjats en el futur. Anys després, quan es va veure la possibilitat de fer-hi una promoció d'habitatges, se'ls va desallotjar invocant una situació de precari que no era certa. Per tant, considera que la resolució per la que l'Ajuntament denega la responsabilitat patrimonial que se li reclama és nul la i s'ha de deixar sense efecte. Aprecia així responsabilitat per part de l'Ajuntament, declara el dret del demandant a ser indemnitzat en la quantitat de 14.560€ pels lloguers, en descomptar de les rendes l'import de les subvencions rebudes i per tant condemna a l'Ajuntament a pagar-li aquesta indemnització més interessos . Les costes no s'imposen a cap d'ambdues parts.

III.- L'Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà recorre en apel lació. Insisteix, en primer lloc, en la falta de legitimació del demanant. I a continuació fa especial esmen a la situació de precari que justificava l'ocupació de la casa del c/ DIRECCION000; a la inexistència d'un compromís de cedir-li la casa 'de per vida' i després de cedir-li un dels pisos de la promoció social que s'havia de fer. Subsidiàriament, i pel que fa a la indemnització concedida, entén que s'hauria de minorar perquè el jutjat computa 16 mensualitat ( aportades a l'audiència prèvia) quan només en van ser 8. Finalment s'oposa a la meritació d'interessos perquè no hi ha hagut cap incompliment que li sigui imputable.

IV.- El demandant també recorre en apel lació. Entén que si l'Ajuntament li havia de proporcionar un habitatge mentre visqués, cal que, a més, de 'retornar els lloguers satisfets ( 14.560€) i la indemnització de danys i perjudicis ( 14.560€) (...), s'ha de facilitar , MENTRE VISQUI, un habitatge digne i en condicions com les actuals (...) a càrrec de l'ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà' que és al que es va comprometre l'any 1987. Altrament s'han d'incloure en la condemna les rendes que s'han meritat després de l'audiència prèvia i totes aquelles que es meritin 'fins a què es faci efectiva l'entrega de la possessió d'un habitatge al Sr. Segundo, mentre visqui'. En segon lloc, sol licita que les costes s'imposin a l'Ajuntament perquè ell mai ha negat haver rebut subvencions de la Generalitat.

V.- Ambdues litigants s'oposen al recurs de l'adversa.

SEGON.- Consideracions prèvies respecte les pretensions exercides i la competència dels tribunals civils.

El Jutjat contenciós -administratiu núm.4 de Barcelona, en conèixer del recurs interposat pel Sr. Segundo contra la resolució de l'Ajuntament de 25 de juny de 2012 per la que desestimava la responsabilitat patrimonial que se li reclamava, va estimar l'excepció de falta de jurisdicció oposada per l'Ajuntament en considerar, en síntesis, que en el present cas 'el ayuntamiento actúa desprovista de sus prerrogativas de derecho público (...) como se desprende de la ausencia de prepración contractual no hay en este caso contrato ni condiciones formalmente pactadas, ya que sin formalidades ni requisitos, el ayuntamiento simplemente convino con el Sr. Segundo el uso de la vivienda en la DIRECCION000' per la qual cosa conclou que 'no se ejercita aquí una acción de responsabilidad patrimonial extricto sensu (sic), contra la Administración , sino la extinción de un contrato civil de comodato'.

La sentència va esdevenir ferma perquè la allí demandant no va recorre contra aquesta resolució, es va conformar amb aquell pronunciament i va acudir als tribunals civils formulant la pretensió que s'ha transcrit en el primer fonament jurídic. Per tant, atesos els raonaments en els que sentència de la jurisdicció contenciosa-administrativa fonamenta la seva falta de competència i el relat fàctic en què la part demandant fonamenta les seves pretensions, hem d'entendre que, malgrat les referències que es fa a la demanda a la responsabilitat de l'administració, a la mala actuació dels serveis públics i del mateix ajuntament i a la jurisprudència de la sala 3a del Tribunal Suprem, el que s'està plantejant en aquesta jurisdicció civil és la procedència o no de la indemnització que el Sr. Segundo reclama a l'Ajuntament per no haver-li proporcionat un pis on viure de per vida tal i com entén que es va comprometre. És a dir una pretensió que no deriva d'una actuació administrativa subjecte al dret administratiu ( art.9.4 LOPJ en la redacció vigent a la data de presentació de la demanda i art.3a Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa-administrativa ).

D'altra banda, la petició de nul litat de la resolució dictada per l'Ajuntament el 25 de juny de 2012 que es formula en aquesta demanda civil no es pot entendre en aquesta jurisdicció d'altra manera que com una pretensió dirigida a què es recogui al demandant una indemnització per l'actuació de l'Ajuntament que aquesta administració local en el seu dia li va denegar . El que no és possible, malgrat que res s'al lega per les parts, és que la jurisdicció civil anul li una resolució administrativa perquè no té competència ( STS sala 1a de 7 de febrer de 2006 que cita l' article 9-4 i 24 LOPJ així com la legislació reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa) sens perjudici d'examinar i resoldre la procedència o no de la pretensió indemnitzadora que es formula. Per tant, sigui el que sigui el que finalment es resolgui respecte la reclamació d'indemnització, la declaració de nul litat de la resolució dictada per l'Ajuntament el 25 de juny de 2012 s'ha de deixar sense efecte.

TERCER.- Falta de legitimació activa

L'Ajuntament demandat oposa aquesta falta de legitimació perquè ni el Sr. Segundo ni la seva mare eren els propietaris de la finca DIRECCION002 i per tant no serien a ells a qui el consistori hauria de retornar la casa després de reformar-la si hagués assumit aquest compromís i , en conseqüència, no té legitimació per demandar-li una indemnització per aquest suposat incompliment.

El Jutjat aprecia legitimació en el Sr. Segundo per la seva condició d'hereu abintestat del seu pare i d'ocupant de DIRECCION002 i posteriorment de la casa municipal del c/ DIRECCION000 NUM001 de la qual va haver de marxar després de ser requerit per l'Ajuntament.

Plantejada de nou l'excepció en la segona instància, el primer que s'ha de dir és que no és la condició d'hereu abintestat del seu pare el que legitima al Sr. Segundo en aquest plet que planteja contra l'Ajuntament de la seva localitat. I no el legitima perquè el seu pare no era propietari de la finca, si més no, no consta que ho hagués arribar a ser en algun moment. Del que hi ha constància a les actuacions és que a 27 de febrer de 1998, quan l'Ajuntament va comprar DIRECCION002, aquesta finca pertanyia per meitats indivises a la Sra. Ana ( tieta de l'ara demandant) per herència de la seva tia Raquel, i de Banco Popular Español que se l'havia adjudicat per remat aprovat per resolució de 5 de maig de 1985 en determinat procediment d'execució hipotecària ( f. 111). Es desconeix si l'altre propietari de la finca havia estat el pare del Sr. Ana i a la seva mort, l'havia heretat el seu fill ( f. 302), però en tot cas, al 1998 els propietaris eren la Sra. Ana i Banco Popular Español.

La legitimació del Sr. Segundo en aquest procediment, atesa la pretensió exercida i el relat fàctic en el que es fonamenta, és per la seva condició d'ocupant d'aquella casa i la persona amb qui l'Ajuntament s'hauria compromès ( segons s'al lega) a trobar-li un pis on viure de per vida. Així ho ha entès també el jutjat i per tant, la desestimació de l'excepció oposada pel demandat ha de ser confirmada.

QUART.- Compromís de l'Ajuntament amb l'ara demandant que justifiqui la present reclamació d'indemnització

Segons resulta de la documentació aportada, poc temps després que el Banco Popular Espanyol adquirís per remat la propietat de la meitat indivisa de DIRECCION002, l'Ajuntament de la localitat es va plantejar comprar aquesta casa a fi efecte de millorar la comunicació al barri DIRECCION003. Així, en una sessió del Ple de 29 de juliol de 1987 es va presentar i aprovar la proposta de comprar la finca per un determinat preu 'a fi de ser destinada en la part corresponent com eixamplament de pas al barri DIRECCION003' ( f. 51).

En aquella mateixa sessió es va plantejar per una de les assistents, la Sra. Bibiana, sobre si existia algun acord amb els ocupants, és a dir amb la Sra. Diana i el seu fill, l'ara demandant. Segons permet llegir la poca qualitat de la còpia de l'acte aportada ( f. 51), el llavors alcalde va manifestar que 'de paraula ja existia un acord' per trobar-los 'una vivenda mentre visqui, i tanmateix que els mateixos no són ni propietaris ni llogaters'. La Sra. Bibiana, després de mostrar-se d'acord amb la proposta presentada, manifesta la seva inquietud pel fet que no hi hagués un acord exprés amb l'ocupant, a la qual cosa es va respondre ( la còpia presentada no permet llegir el nom del que dóna aquesta resposta) que 'les condicions són difícils de concretar-les fins que no hi hagi el projecte del (...)ara és el moment idoni per adquirir-la per poder ampliar el pas al barri DIRECCION003 perquè si la compra un altre, mai més es podrà fer'.

En virtut de l'acord pres en aquesta sessió, l'Ajuntament va comprar DIRECCION002 el 27 de febrer de 1988 i en la mateixa escriptura el llavors alcalde ( Sr. Plácido) va fer constar que ' dado el fin que se destina el bien transmitido, éste adquiere la naturaleza de patrimonial'(f.112). Segons certificació unida al foli 134, la casa va ser reconstruïda entre el juny de 1990 i el gener de 1991.

En el 1992 l'Ajuntament es planteja vendre en pública subhasta la casa ja reformada després d'eixamplar el carrer DIRECCION003 ( f. 39). La proposta va ser presentada a la sessió extraordinària del ple de 25 de maig de 1992. Segons resulta de l'acta, després que es llegís la proposta, la Sra. Bibiana pregunta ' en quina situació està la família Ana Raquel Segundo, si paguen o no, si hi ha res escrit'i el que respon l'alcalde ( Sr. Plácido) va explicar que ' no hi ha res escrit, que no paguen res que, a l'igual que la família Víctor, que està des de temps de l'alcalde Sr. Juan Luis, no es podien quedar a viure al carrer i estan vivint en vivendes de propietat municipal i sense que cap d'elles pagui res. Quant a la família Raquel Segundo Ana, fa uns mesos els vaig fer venir a l'ajuntament (...) i els vaig proposar d'anar a viure a aquesta nova casa , pagant un lloguer de 10 mil pessetes mensuals i encara no han donat contestat (sic) , entenent , per tant, que no els va interessar la proposta'. En un moment posterior, el Sr. Plácido refereix que no hi ha ' cap pensament de fer-los fora ' de la casa de propietat municipal i es mostra conforme que es legalitzi la situació, se'ls doni garanties i es fixi un lloguer mínim ( f. 208).

La lectura d'aquestes actes i més concretament dels termes en què s'expressava el llavors alcalde i la regidora que li preguntava, no sembla que sigui dubtós que el llavors alcalde va arribar a un compromís amb 'la família Ana Raquel Segundo' per facilitar-los un habitatge després que haguessin d'abandonar la casa on vivien. El mateix demandant refereix en els seus escrits a les dificultats econòmiques de la família que els impedia accedir a un altre habitatge ( també s'hi refereix l'alcalde) i per això, l'Ajuntament els va cedir una casa de propietat municipal on el Sr. Segundo ha residit sense pagar res fins el juny del 2008.

El demandant fa especial incidència, per justificar la seva argumentació i pretensió econòmica, en l'expressió ' mentres(sic)visquin' emprada per l'alcalde en la sessió del Ple de 29 de juliol de 1997. Aquesta expressió, però, per ella sola, no pot interpretar-se necessàriament com ho fa el demandant per justificar la seva reclamació econòmica. El terme 'mentre visquin' evidència una voluntat de donar-los estabilitat, en contraposició al que es podria considerar una mesura purament temporal o passatgera.Segons es pot deduir de la lectura de les actes, el que es volia no era donar-los, per les circumstàncies que es donaven en aquesta família (es desconeixen concretament atès que en els documents només es fa menció a que no tenien on anar a viure), una solució temporal o per uns dies o pocs mesos no resolia el problema d'aquesta família i per això es va voler donar una solució estable. Amb aquesta finalitat primer se'ls va oferir anar a viure a la casa municipal del C/ DIRECCION000 i després a la reformada DIRECCION002 en règim de lloguer, i no haver estat acceptada aquesta proposta, se'ls va permetre seguir vivint a la casa del c/ DIRECCION000. La voluntat de l'alcalde de fixar un lloguer mínim i legalitzar la situació d'aquesta cessió sembla que aniria en aquesta línia.

En qualsevol cas, el que de cap manera és possible concloure de la lectura d'aquelles actes és que hagués existit un acord de cessió de propietat 'en compensació de cessions fetes a l'Ajuntament' com va mantenir el Sr. Segundo en el escrit de 19 de juny de 1992 ( f. 171) pel que s'oposava la venda d'aquesta casa i anunciava l'exercici d'una acció reivindicatòria ( argumentació que ja no s'ha mantingut en el present litigi). I tampoc que existís un acord de 'retornar-los la finca' ( és de suposar que es refereix a la possessió) per poder tornar-hi a viure. De fet, en fase de conclusions , l'advocat del demandant va dir que realment no va existir aquest acord si bé poc després ho va contradir fent referència a la impossibilitat de provar-ho. I tampoc és possible concloure que existís per part de l'Ajuntament un compromís de proporcionar-los a mare i fill de forma gratuïta un habitatge de per vida; és a dir a càrrec de l'erari públic metre visqués un dels dos i al marge de les circumstàncies econòmiques i personals que poguessin justificar una mesura com aquesta.

El fet que l'alcalde Sr. Plácido, el mateix que des d'un primer moment havia parlat amb la família Ana Raquel Segundo, digués en el Ple que els havia proposat anar a viure a la casa reformada pagant un lloguer de 10.000 ptes i que veia bé que es fixés un lloguer mínim com a garantia del seu dret a viure a la casa municipal, permet excloure que aquell acord o compromís al que havien arribat a l'any 1987 fos en els termes que es pretén en aquest plet per part del Sr. Segundo; és a dir de forma absolutament forma gratuïta pel Sr. Segundo.

El demandant es refereix també a l' actuació de l'Ajuntament duta a terme després de requerir-lo perquè abandonés la casa del DIRECCION000 NUM001. El llavors regidor d'hisenda i habitatge ha admès, en comparèixer com a testimoni, que ell mateix va acompanyar al Sr. Segundo a buscar un pis de lloguer i va negociar amb el propietari perquè li va rebaixés el lloguer, a més el consistori es va fer càrrec de la primera anualitat de renda ( malgrat que el Sr. Segundo ho nega, la indemnització pels lloguers es reclama des de l'any següent). Això, en un primer moment , podria resultar estrany però no es pot obviar que l'Ajuntament necessitava poder recuperar la possessió d'aquella casa que poder endegar els tràmits d'una promoció d'habitatge públic a la localitat ( f. 240) i que quan va requerir al Sr. Segundo perquè els tornés la possessió de la casa, el Sr. Segundo s'hi va negar llevat que judicialment se li ordenés així al legant que no estava ocupant la casa a precari sinó que era perquè l'Ajuntament no li havia retornat DIRECCION002 després de reformar-la com s'havia compromès. En definitiva, davant la perspectiva d'un procés judicial, resulta versemblant com ha explicat aquest testimoni, que el consistori arribés a un acord en els termes exposats per aconseguir una ràpida entrega de la possessió, com així va succeir. En les circumstàncies concurrents i atesos els termes de les actes examinades, aquesta actuació de l'ajuntament no resulta concloent de l'existència d'un antic compromís en els termes que manté el demandant i en el que justifica la reclamació econòmica que formula.

El demandant refereix que l'Ajuntament, després de requerir-lo perquè deixés la casa del DIRECCION000, es va comprometre a cedir-li a ell un dels pisos d'aquella promoció pública i també aquest compromís l'ha incomplert. El testimoni Sr. Casiano ha negat haver assumit amb ell un compromís com aquell.

No només no hi ha cap prova d'aquest suposat compromís que, com a mínim ratllaria la il legalitat i podria generar responsabilitat, sinó que ni tan sols hi ha cap dada que permeti deduir la seva realitat. En l'escrit que refereix el Sr. Segundo d'1 de novembre de 2011 ( f. 82)l'Ajuntament a l'únic que s'hauria referit fou al seu reiterat interès que havia mostrat per accedir a aquesta promoció pública de la que oportunament de l'informaria i a què, en el seu moment, es tindria en consideració la seva predisposició de deixar voluntàriament la casa del c/ DIRECCION000 després de ser requerit. Realment aquesta darrera menció pot dur a certa confusió però en tot cas, per ells sol, resulta insuficient per tenir per acreditat un acord de dubtosa legalitat com el que s'al lega.

De qualsevol manera, aquella promoció d'habitatges que s'havia de dur a terme en el marc d'un conveni de col laboració subscrit pel Departament de medi ambient i habitatge de la Generalitat , el Consell Comarcal d'Osona i el mateix Ajuntament segons s'exposa en el document unit al foli 240 no es va dur a terme més que probablement a causa de la greu crisi econòmica.

En conclusió, no havent quedat acreditat un compromís de l'Ajuntament amb el Sr. Segundo en eles termes que al lega el demandant , la reclamació de indemnització que formula no pot ser estimada . El recurs de l'Ajuntament ha de ser, per tant, estimat.

Atès que l'estimació d'aquest recurs de la part demandada comporta que la demanda sigui desestimada, el recurs del demandant ha de ser automàticament desestimat.

CINQUÈ.- Costes

Les costes causades en la primera instància són a càrrec del demandant per disposició de l' article 394.1 LEC .

Les costes que deriven del recurs del Sr. Segundo són a càrrec d'aquest litigant ( art.398.1 i 394.1 LEC ) mentre que no es fa imposició de les que deriven del recurs de l'Ajuntament ( art. 398.2 LEC ).

Fallo

Desestimar el recurs d'apel lació interposat pel Sr. Segundo contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 3 de Vic en data 19 de setembre de 2016 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions i estimar el de l' Ajuntamente de Sant Hipolit de Voltregà i en conseqüència revocar aquesta resolució, desestimar la demanda presentada pel Sr. Segundo i absoldre l'Ajuntament de les pretensions contra ell exercides en el present procediment.

Les costes de la primera instància són a càrrec del demandant.

Les costes que deriven del recurs del Sr. Segundo són a càrrec d'aquest litigant mentre que no es fa imposició de les que deriven del recurs de l'Ajuntament.

Amb pèrdua del dipòsit consignat.

Contra aquesta resolució no hi cap recurs en la jurisdicció ordinària.

Un cop notificada s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb el testimoniatge corresponent per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.