Auto CIVIL Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 29/2016 de 08 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Cassació i extraordinari per infracció processal núm. 29/2016

Recurrent: Belarmino

Procurador: Ricard Simó Pascual

Lletrat: Javier Ignacio Prieto Rodríguez

Recorreguda: Tamara

Procurador: Francisco Toll Musterós

Lletrat: Jordi Carrasco Urtiaga

- Sec. 3a AP Tgn, Rotlle 435/13

- 1a Inst. 3 Tgn, Ordinari 934/12

INTERLOCUTÒRIA

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Barcelona, 8 de setembre de 2016

Presentats els escrits anteriors dels procuradors senyors Ricard Simó Pascual i Francisco Toll Musterós, els unim a les actuacions; i,

Antecedentes

Únic.Pel Procurador Sr. Ricard Simó Pascual en representació Don. Belarmino , es va interposar recurs de cassació i recurs extraordinari per infracció processal contra la Sentència de dictada per la Secció 3a de l'Audiència Provincial de Tarragona, en el rotlle d'apel·lació núm. 435/13 . Per provisió es va donar trasllat a les parts personades sobre la possible causa d'inadmissió dels recursos interposats havent efectuat al·legacions que han considerat escaients.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Dª Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER.-

L'article 95.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya atribueix al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la unificació de la interpretació del dret civil català.

Així mateix l' article 111-2.2 del Codi Civil de Catalunya disposa que la jurisprudència civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha de tenir en compte per a la interpretació i aplicació del dret civil català.

Contra la sentència de l'Audiència Provincial hi va interposar recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació per interès cassacional únicament el senyor Belarmino , a l'empara de l' article tercer, apartat a) de la Llei 4/2012 de 5 de març de 2012 reguladora del recurs de cassació en matèria de dret civil català, escau però esclarir que la cita que feia el recurrent dels recursos que esqueien contra la sentència de l'Audiència era molt confosa.

En aquests sentit diu el recurrent a la lletra: 'B) la nulidad y modificación se pretende es susceptible de recurso extraordinario por infracción processal : art.468 de la LECiv ; por los motivos recogidos en los apdos. 2.3 y 3 del art. 477 de la LECiv . Y 2.1 de la Les 4/2012 de 5 de marzo'.

Com a normes infringides de caràcter substantiu com ja va fer palès aquesta Sala en la provisió dictada a l'empara de l' article 483 apartat tercer de la Llei d'enjudiciament civil, i com tot seguit tractarem se citaven varis articles de normes heterogènies, i el que suposa una infracció més greu de les exigències per a l'admissió del recurs de cassació, i conseqüentment de l'extraordinari per infracció: en cap moment el recurrent descrivia quina era la ratio decidendi de la sentència en que se centrava l'interès cassacional.

La part recurrent en el diferents motius de cassació citava ja sentències d'aquesta Sala, ja del Tribunal Suprem, ja d'alguna Audiència Provincial, però, sense identificar el nucli jurídic que hauria de coincidir en el tema que es debatia.

SEGON.-

La Sala en la provisió en que concedí deu dies per al·legacions a les parts comparegudes, va advertir defectes greus en la interposició del recurs de cassació; de tota manera malgrat les al·legacions presentades, com ja s'ha dit de forma reiterada, difícilment podrien ésser emprades per tal de esmenar els defectes en la tècnica cassacional posats de manifest en el tràmit de l' article 483.3 de la Llei d'enjudiciament civil, ja que en aquest tràmit únicament es poden aclarir algun aspecte de poca rellevància o completar alguna omissió poc important de l'escrit de interposició del recurs de cassació de manera que no es produeixi perjudici ni indefensió a la part contra la qual es recorre.

TERCER.-

En la citada provisió la Sala va posar de manifest els antecedents històrics dels quals va partir la sentència de l'Audiència per tal de facilitar la comprensió del recursos presentats, en aquest sentit, recordem:

La demanda que donà lloc a aquest procediment va ésser incoat per la senyora Tamara i dirigida contra el senyor Belarmino , en exercici de divisió de cosa comú, en concret en relació a un habitatge del qual en tenien la propietat indivisa ubicada el carrer DIRECCION000 nº NUM000 de Salou.

En la demanda es feia palès que la demandant no tenia cap interès en l'adquisició de la cosa comú, i per aquest fet, partint de la consideració que sí que la tenia el demandat es demanava que aquest pagués a l'agent la quantitat de 893.214,90 euros.

En la contesta a la dita demanda el senyor Belarmino va negar que l'habitatge fos per parts iguals i indivises (és a dir el 50% per a cadascun dels litigants), va acceptar que ell sí tenia interès en adjudicar-se l'habitatge ja que hi convivia amb els seus fills, però tot seguit va començar a fer referència a conductes doloses i abusives que atribuí a la senyora Tamara amb la qual havien estat parella de fet durant aproximadament deu anys.. També amb caràcter subsidiari pretenia que l'atribució en escriptura pública de la meitat de l'habitatge litigiós en favor de la senyora Tamara fos declarada nul·la. Un dels altres dels altres motius d'oposició per part del senyor Belarmino a l'actio comuni dividundo, exercida per la contraria, fou l'exigència del pagament a la demandant principal i demandada reconvencional, senyora Tamara , de l'import del pagament de l'hipoteca (tant principal com costes), l'import de les obres que realitzades en l'habitatge, els IBIS satisfets, ja que afirmava el senyor Belarmino que ho havia satisfet tot ell sense col·laboració de l'altre litigant.

La part demandada en reconvenció s'oposà a les pretensions del contrari invocant la cosa Jutjada, en afirmar que els motius d'oposició a la demanda de divisió de la cosa comú i també les pretensions esgrimides en la reconvenció havien estat objecte del litigi que acabà en sentència ferma, en concret la de la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 411/2009 de 14 de juliol de 2010 .

La sentència dictada per l'Audiència Provincial confirmà la de primera instància diferint només pel que fa a les costes processals, escau, doncs, transcriure la part dispositiva de la de primera instància: 'Que, estimando parcialmente la demanda deducida por el Procurador Don Gerard Pascual Valles, en nombre y representación de DOÑA Tamara , contra DON Belarmino , debo verificar los siguientes pronunciamientos:

DEBO DECLARAR Y DECLARO que la finca radicada en Salou, vivienda unifamiliar aislada en parcela propia, sita en la DIRECCION000 número NUM000 , URBANIZACIÓN000 , que está inscrita en el Registro de la Propiedad de Salou al folio NUM001 , tomo NUM002 , libro NUM003 , finca NUM004 y que pertenece por mitad a las partes, es indivisible.

DEBO DECRETAR Y DECRETO la extinción del condominio que mantienen las partes sobre la repetida finca.

De acuerdo con el art. 552.11.5 del Codi Civil de Catalunya , DEBO ADJUDICAR Y ADJUDICO el pleno dominio de la citada finca a DON Belarmino , siempre y cuando verifique previo pago a DOÑA Tamara del valor de su participación, que se cifra en la suma 409.104€ (CUATROCIENTOS NUEVE MIL CIENTO CUATRO EUROS), abono que podrá verificar de propia iniciativa antes de que se inste la ejecución de sentencia o en el plazo que se fije por el Juzgado en ejecución de sentencia.

En el caso de que DON Belarmino no verificara el pago de la referida suma antes de instarse ejecución ni en el plazo que se le confiera en ejecución de sentencia, se procederá a la venta de la finca objeto del procedimiento con aplicación de las normas de la Ley de Enjuiciamiento Civil relativas a la realización de bienes embargados, en los términos que se determinen en dicha ejecución y repartiéndose el importe neto de la venta por mitad entre las partes'.

QUART.-

Contra la sentència de l'Audiència la representació lletrada del senyor Belarmino hi va interposa recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació.

Com ha tingut oportunitat de dir de forma reiterada aquesta Sala en compliment d'allò que estableix la disposició final setzena apartat cinquè de la Llei d'enjudiciament civil, quan contra una mateixa resolució hom hi interposi conjuntament recurs per infracció processal i recurs de cassació, la Sala examinarà, en primer lloc, si la resolució que es recorre es susceptible de recurs de cassació, i si no fos així acordarà la inadmissió del extraordinari per infracció processal.

Es per aquest motiu, que en no ésser admissible el recurs de cassació, tampoc ho es l'extraordinari per infracció processal, i per aquesta circumstància no poden ésser ateses les pretensions del recurrent en efectuar les al·legacions contra la provisió més amunt esmentada on denuncia la manca de pronuncia sobre cadascun dels motius processals que presenta per combatre la sentència de l'Audiència.

CINQUÈ.-

Pel que fa als motius de cassació el recurrent els desgrana de la següent manera:

En el primer motiu (motiu tretzè si s'enumeren tenint en compte els motius processals) el recurrent denuncia la 'infracción o aplicación indebida del articulo 267 en relación con el 272 de la Les de Sociedades Anónimas'. Amb aquesta cita legal, s'afirma que la sentència de l'Audiència li atribueix manca de legitimació 'ad causam' per a reclamar les despeses hipotecaries que gravaven la finca litigiosa i que ell va sufragar a través de l'entitat 'Franc Alou, S.L.'; també se cita com a infringida la doctrina fixada en la sentència del Tribunal Suprem de 10 de març de 2001 , que tracta de la subsistència de la personalitat de les societats anònimes en període de liquidació.

El motiu no pot ésser admès, per tres causes molt clares: la primera es que la sentència de l'Audiència no aplica la Llei de societats anònimes com a base legal per a rebutjar els interessos del recurrent en ésser una matèria no tractada en aquest litigi; la segona pel fet que l'Audiència Provincial no s'empara en la manca de legitimació del senyor Belarmino per rebutjar el pagament de les quotes hipotecaries que gravaven l'habitatge objecte de discussió per part de la senyora Tamara , sinó que la raó de fons és que segons un anterior litigi declarà que totes dues parts litigants havien satisfet distintes despeses hipotecaries.

Les anteriors consideracions condueixen al rebuig del motiu de cassació en basar-se en combatre declaracions que no conté la sentència o en altres paraules en no combatre la 'ratio decidendi' de la mateixa i en pretendre una nova valoració de la prova, quan, com es sabut, el recurs de cassació per interès cassacional només pot anar encaminat assolir per part d'aquest Tribunal Superior de Justícia els paràmetres de interpretació i aplicació del dret substantiu, tasca en que consisteix la funció nomofilàctica que la Llei processal encomana al mateix.

Els motius segon, tercer i quart de cassació (respectivament catorzè, quinzè i setzè dels dos recursos interposats) han d'ésser estudiats conjuntament perquè tots ells estan íntimament relacionats en dirigir-se a la mateixa pretensió que els anteriors, és a dir a substituir el criteri valoratiu de les proves practicades seguit per l'Audiència Provincial de forma raonada, per la valoració totalment subjectiva, parcial i interessada del recurrent que no s'entaula en cap precepte de dret substantiu.

Certament, el recurrent denuncia la infracció de l' article 552-8 del CCCat , i també la de l' article 552-11, penúltim paràgraf del CCCat , i, finalment, la infracció de l'article 552.12.

Però amb aquesta cita novament incideix en el vici conegut en seu cassacional com a fer supòsit de la qüestió, perquè no pretén que aquesta Sala doni a aquests preceptes una interpretació distinta de la que feu l'Audiència Provincial, que a més hauria d'esser errònia i contradir de manera específica la doctrina d'aquest Tribunal, sinó que només persegueix atacar la valoració probatòria profunda i fonamentada que fa l'Audiència, que estima que la senyora Tamara no ha de satisfer cap quantitat al senyor Belarmino , abans de que se li atribueixi la totalitat de la finca objecte del litigi.

En concret, el motiu catorzè, insisteix en que la senyora Tamara hauria de satisfer la part del préstec hipotecari que va pagar el Sr. Belarmino , quan com ja hem dit i repetit això afecta a la prova i no a la aplicació del dret substantiu; per la seva banda els motius el motiu quinzè i setzè, mostren la seva sorpresa pel fet el Sr. Belarmino hagi de pagar la meitat del valor de la finca que se li adjudica, abans d'obtenir la seva complerta titularitat; aquesta al·legació no mereix més comentaris ja que en la transmissió dels béns immobles en virtut del que ordena una sentència judicial que estima una acció de divisió de la cosa comú, l'escaient és exigir el pagament de la contraprestació de forma coetània, si és possible, a l'adjudicació de la totalitat de la propietat a un dels comuners, a no ésser que concorrin circumstàncies especials, que aquí no s'aprecien.

En el motiu setzè, a mes s'insisteix en que no es podia adjudicar l'habitatge al Sr. Belarmino passant d'ésser propietari de la meitat indivisa de la finca a ésser propietari únic de la mateixa, en no haver-hi acord en la demanda, contesta i reconvenció sobre la quantitat que havia de satisfer; aquesta darrera al·legació condueix a l'absurd, donat que si quan es plantejà la demanda ja hi hagués hagut acord en qui es quedava la finca i en la quantitat que en satisfeia no calia plantejar un litigi en aquest sentit.

Pel que fa a l'interès cassacional també s'obvia en els motius del recurs analitzats de forma que la manca de possibilitat d'admissió dels mateixos és evident.

Tampoc pot prosperar el que s'invoca en els motius disset i divuit del recurs de cassació, on citant com a infringit l' article 552.11 del CCCat , el recurrent mostra la seva sorpresa que els cotitulars d'un immoble tinguin preferència d'adjudicar-se la titularitat del mateix sobre els tercers, o combat novament i de forma encoberta el valor fixat per l'habitatge en litigi, quan aquestes discussions no poden formar mai part del recurs de cassació.

Finalment el dinovè motiu del recurs citant com a infringit l' article 3.2 de la Llei 10/1998 d'Unions estables de parella, combat la sentència dictada dient que aquesta aplicà la dita norma a una relació afectiva iniciada abans de l'entrada en vigor de la Llei.

Aquest darrer motiu del recurs s'ha d'inadmetre també 'ad limine' ja que no es poden invocar motius del recurs de cassació que, cas d'ésser estimats no comportin cap conseqüència en la sentència impugnada, i certament el recurrent no diu en que li ha perjudicat l'aplicació de la dita norma, i en que canviaria l'aplicació de la normativa anterior. El cert és que la cita per l'Audiència de la Llei 10/1998 d'Unions Estables de parella es fa a títol d'obiter dicta, i en cap cas produeix efectes en la part dispositiva de la sentència. L'anterior perquè l'acció que es ventila en aquest litigi, per molt que la part recurrent ho vulgui emmascarar: es una acció de divisió de la cosa comú, i no les conseqüències econòmiques d'una ruptura d'una convivència 'more uxorio' que ja varen ésser objecte d'una contesa anterior.

Conseqüentment, la part recurrent, en cap moment, cita sentències d'aquest Tribunal Superior de Justícia, la 'ratio decidendi', és a dir el 'nucli jurídic' de les quals, que constitueix el nus gordià o l'essència de les mateixes, hauria de coincidir amb el de la sentència que s'impugna, posant de relleu que aquesta darrera infringeix la doctrina que es deriva del dit nucli jurídic, quan, és sabut, que per tal d'ésser admès el recurs de cassació per interès cassacional, en concret per contradicció a la jurisprudència fixada en dues o més sentències dictades per aquest Tribunal Superior de Justícia, és requisit imprescindible denunciar aquesta contradicció. Cas que l'interès cassacional se centri en la manca de doctrina, també s'ha de descriure en concret quina és la que hauria d'establir aquesta Sala de cassació per tal d'acomplir la seva funció nomofilàctica que la Llei li encomana, cosa que en cap moment es fa en els motius del recurs de cassació, suara avançats.

Conseqüentment, el recurs vulnera de forma patent les exigències que aquesta Sala ha fet paleses, amb expressa cita de l'Acord del Ple no jurisdiccional de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 30 desembre de 2011, al qual aquest Tribunal fa remissió en el seu de 22 març de 2012, en el sentit que: per a l'admissió de cadascun dels motius de cassació, per l'apartat b) de l' article 3 de la Llei 4/2012 , s'ha de raonar motiu per motiu com, quan i en quin sentit la sentència que es recorre ha infringit els preceptes legals invocats amb referència a la jurisprudència que ja té precedents en la Sala o amb aquella que el recurrent considera que s'hauria d'establir amb caràcter general. Aquesta exigència implica que cal efectuar una correcta descripció de la vertadera ratio decidendi de la sentència que es recorre que s'ha d'incorporar a mode de síntesi en l'encapçalament o formulació del motiu, per tal que aquest Tribunal Superior de Justícia pugui abordar la decisió sobre el supòsit concret.

A més, una lectura de la sentència dictada per l'Audiència fa palès que aquesta valora de forma raonada i raonable les circumstàncies concretes del cas en litigi.

Davant de la citada valoració ponderada de la prova sotmesa a la consideració de l'Audiència Provincial, la recurrent l'únic que pretén amb el plantejament del recurs es canviar aquesta valoració per tal d'obtenir una resolució favorable als seus interessos.

SISÈ.-

De forma sorprenent el recurrent introdueix de forma novedosa el tema de la quantia, esgrimint que per aplicació de l' article 477.2.2, de la Llei d'enjudiciament civil, com que la demandant fa determinar en la demanda una quantia pel litigi de 1.786.429,80 euros, esqueia l'admissió dels recursos per raó de quantia.

Les pretensions del recurrent no poden ésser ateses perquè la Llei de cassació catalana no permet aquesta via (és a dir per raons de quantia) que ara s'analitza per accedir al recurs de cassació i conseqüentment a l'extraordinari per infracció processal sempre hi quan es tracti de litigis que es circunscrivin només en el dret civil català.

SETÈ.-

De tot l'exposat se'n desprèn que el recurs de cassació interposat no es pot admetre ni per raons de quantia ni per interès cassacional ja que el recurrent incideix en un defecte habitual que es presenta en la interposició dels recursos de cassació, que consisteix en fer supòsit de la qüestió, ja que no compleix les exigències de la normativa processal per a presentar aquests recursos, ni tampoc les fixades per la doctrina d'aquest Tribunal Superior de Justícia per a l'admissió del recurs.

En concret, com aquesta Sala ha dit de forma reiterada, dos són els requisits que han de concórrer en el supòsit que preveu l' art. 477, 2.3 de la LEC , això és quan es formula un recurs de cassació per interès cassacional. En primer lloc, cal que en l'escrit d'interposició del recurs de cassació es citi amb claredat el precepte legal o norma que s'estimi infringida i en segon lloc, el recurs ha de presentar interès cassacional.

La ratio legis del recurs de cassació per interès cassacional - art. 477.2. 3 LEC - no és la decisió del cas concret, sinó precisament fixar la doctrina a seguir sobre una determinada qüestió jurídica sobre la qual hi hagi doctrina contradictòria de les Audiències Provincials, o no s'hagi dictat jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia o corregir la defectuosa interpretació de la norma, pel cas que la sentència recorreguda entri en oberta contradicció amb la de la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia; sense que pugui configurar-se com una tercera instància ja que la Sala no pot entrar a valorar de nou la prova, fora del cas que s'hagi interposat recurs extraordinari d'infracció processal i s'admeti prèviament el recurs per interès cassacional que és condicionant de l'anterior.

Conseqüentment, en l'escrit d'interposició del recurs de cassació la recurrent no justifica l'interès cassacional de cap forma ( art 479,4 LEC ).

Així, ni s'identifica el nucli jurídic qüestionat ni la contradicció jurídica que, si escau, aquest Tribunal hauria de resoldre com a Tribunal de cassació. No n'hi ha prou doncs amb que s'expressin les normes que es consideren infringides ni tampoc que es manifesti que sobre una concreta norma o precepte legal -per la seva modernitat- no hi ha doctrina legal.

Així, el que ha de explicar-se en l'escrit interposició del recurs (ATS de 2004.05.04 i 2006.01.31) és on radica l'existència de l'interès cassacional, això és un interès específic en la depuració nomofilàctica de l'ordenament jurídic, el que requerirà de l'expressió del concret conflicte jurídic que ha sorgit en el procediment en la interpretació d'una norma legal i la clarificació per aquest i per altres procediments similars ha de realitzar el Tribunal de cassació en la funció unificadora i integradora de l'ordenament jurídic que li és pròpia.

Una altra cosa suposaria fer del recurs de cassació una tercera instància el que no es troba previst per les nostres lleis processals.

Cal tenir en compte que tant el recurs de cassació com el recurs per infracció processal són recursos extraordinaris ja que el principi de tutela judicial efectiva es satisfà amb les dues instàncies ordinàries, i que d'acord amb reiterada doctrina del TS (vid. AA TS 1ª 30 set. 2003 -rec. 1018 / 03-, 25 maig. 2004 -rec. 1456 / 01-, 27 jul. 2004 -rec. 661 / 04-, 22 feb. 2005 -rec. 1062 / 04- , 1 mar. 2005 -rec. 3791 / 01-, 24 maig. 2005 -rec. 1827 / 01- i 21 jun. 2005 -rec. 79 / 05-) com d'aquesta mateixa Sala (vid. per tots el A TSJC 30 maig. 2007, l'a TSJC 21 gen. 2008 -rec. 80 / 07- o ATSJC de 3-9-2009), en l'escrit d'interposició del recurs de cassació intentat per la via de l'interès cassacional, a més d'expressar-clara i inexcusablement la infracció legal que es pretengui denunciar, amb cita dels concrets i corresponents preceptes legals de dret substantiu que es considerin infringits pel Tribunal d'apel·lació, s'ha de descriure també l'interès cassacional -que ha d'estar directament relacionat amb la infracció legal denunciada ( A TS 1ª 30 set. 2003 -rec. 852/03 -) -, de manera prou clara i precisa com per poder exercir adequadament el control de l'admissió, tant per l'Audiència Provincial com, fonamentalment, pel Tribunal de cassació, sense que les omissions o mancances que sobre això s'observin en aquest escrit puguin després esmenar-se en l'escrit d'al·legacions previst en l' art. 483.3 LEC .

La descripció del concret interès cassacional del recurs de cassació requereix, per tant, l'expressió, de quin és el concret o els concrets pronunciaments de la sentència d'apel·lació que es combaten, quina és la ràtio decidendi que, motiu pel motiu, fonamenta aquests pronunciaments en la resolució impugnada i en quina mesura aquells i aquesta constitueixen una vulneració dels preceptes legals de dret substantiu citats com infringits.

Així, l'interès cassacional, la determinació es configura com un pressupost imprescindible de l'admissió del recurs de cassació, fa referència necessàriament a una quaestio iuris de dret substantiu, el que explica que la cassació tingui atribuïda només una funció nomofilàctica relativa al dret substantiu, ja que la matèria processal es reserva per al recurs extraordinari per infracció processal, incloent en la mateixa tot el relatiu a les qüestions de jurisdicció, competència objectiva i funcional ( art. 469, 1,1 Lec ) a les normes reguladores de la sentència - cas de la incongruència o de la vulneració de les regles de la càrrega de la prova- ( art. 469,1 , 2º) i les normes legals que regeixen els actes i garanties del procés quan la infracció determini la nul·litat d'acord amb la llei ( art. 469, 1 , 3 LEC ).

Això ha de ser realitzat a més conforme determinen les Actuacions del TS i l'Acord del Ple del TS de 30 de desembre de 2011, amb la suficient claredat i precisió a la capçalera o en la formulació del motiu indicant la jurisprudència que se sol·licita que la Sala formuli ( art. 483.2.2º en relació amb l ' art. 481.1 de la LEC ) sense obligar el Tribunal a endinsar-se en els fonaments per comprovar la concurrència dels requisits legals ja que en altre cas, el tramiti d'admissió no tindria sentit.

Conseqüentment no és admissible el recurs de cassació dirigit a modificar la valoració probatòria de l'Audiència, en estar aquesta possibilitat vetada en seu cassacional, en fer supòsit de la qüestió i en no cercar l'acompliment per part d'aquesta Sala de la funció nomofilàctica reservada al recurs de cassació.

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, ha decidit:

INADMETREel recursos de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per la representació processal del senyor Belarmino contra la Sentència de data 8 de juliol de 2015 dictada per la Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona en el rotlle d'apel·lació núm. 435/13 la qual es confirma íntegrament, amb expressa imposició de les costes causades a la part recurrent i amb pèrdua dels dipòsits constituïts.

Contra aquesta resolució no pot interposar cap recurs ( art. 483.5 LEC ).

Així ho acordem, manem i signem. Dono fe.