Auto Penal 98/2024 Audiencia Provincial Penal de Barcelona nº 9, Rec. 623/2023 de 05 de febrero del 2024

PRIMER.- El recorrent insta que es revoqués la decisió de sobreseure el procediment i que continués el procediment per la presumpte comissió pels querellants dels delictes de usurpació/intrusisme professional en quant que D. Serafin va realitzar funcions pròpies d'un advocat sense disposar de l'oportú títol universitari ( article 403 del Codi Penal), d'estafa derivada de la contractació dels seus serveis sota l'engany suficient de fer-li creure que era un advocat i amb una gestió incorrecta dels seus interessos que el hi va causar perjudici ( article 248 del Codi Penal), i de deslleialtat professional ( article 467.2 del Codi Penal) en relació a la concreta actuació als procediments judicials portats a terme en nom d'aquell.

El recorrent insta a més que el procediment continués a efecte de practicar interrogatori l'interrogatori de D. Camilo, Dª Tania i Dª Teresa que van interposar querelles contra el denunciat per fets similars i acreditarien que els denunciants fan creure que son advocats per aconseguir mitjançant aquest engany ser contractats per portar a terme accions judicials.

El recorrent fonamenta la seva pretensió en l'existència d'indicis racionals de que la conducta dels denunciats va tenir per objecte obtenir un aprofitament patrimonial a costa del denunciant mitjançant el mecanisme de fer-li creure que es advocat en exercici i que el hi contracta com tal a efecte de reclamar un deute. I així, en concret, concorren els següents fets:

* La societat del denunciat s'anuncia com "asesores, prestadores de asesoramiento jurídico";

* Al contracte que van subscriure consta a instància del querellat jo següent: "el cliente otorga poder a Harman & Quality Asociados SL, en las personas de sus representantes legales, para el recobro de las cantidades debidas del o de los deudores indicados más arriba, ejerciendo todo tipo de acciones judiciales y extrajudiciales que el puedan corresponder";

* Que el contracte conté un Annex que prevé el reintegrament al denunciant de les quantitats pagades en cas de que no prosperessin les accions judicials/extrajudicials que es portessin a terme en reclamació de pagament dels crèdits del denunciant;

* Que el querellat no té la titulació d'advocat;

* Que únicament va presentar una gravació de les converses mantingudes entre denunciant i denunciat perquè únicament ho va fer quan es va assabentar que aquell no era advocat, dedicant-se abans únicament a estar atent a les seves indicacions.

El Ministeri Fiscal s'oposa a l'estimació del recurs remetent-se a l'argumentació de la resolució recorreguda que considera correcta, i Harman & Quality Asociados Sl i D. Serafin s'oposen igualment al recurs i ho fan al· legant que la motivació de la resolució es correcta i suficient; que D. Serafin no es advocat i mai s'ha fet passar per tal; que les accions judicials que li encarreguen els clients i les que en concret el hi va encarregar el querellant, les hi porten a terme advocats i procuradors al que aquell designa; que mai ha estat condemnat per intrusisme professional per fer-se passar i actuar com advocat; i que els testimonis quin interrogatori insta el recorrent son persones que mantenen conflicte amb aquell i no serien equànims ni els seus testimonis concloents.

SEGON.- La resolució combatuda fonamenta la decisió de sobreseure provisionalment el procediment en la manca d'acreditació de la comissió dels delictes. Així, exposa que no s'aprecia la concurrència de l'engany bastant que exigeix el delicte d'estafa, ni de l'intrusisme professional propi del delicte d'usurpació, i així exposa ho següent:

... en la página web de la entidad Harman & Quality Asociados, S.L. (folios nº. 125 a 128), se presentan como "asesores", como prestadores de "asesoramiento jurídico", área que no está reservada a los abogados de forma exclusiva y excluyente.

No obstante, lo anterior, es cierto que en uno de los apartados se puede leer que "nuestro equipo humano está formado por abogados especialistas (...)". Esta aseveración no se compadece bien con su objeto social obtenido directamente del Registro Mercantil: "mera intermediaria entre el profesional prestador del servicio y el consumidor" (folio nº.91). Este fue, precisamente, el argumento exculpatorio ofrecido por el Sr. Serafin durante su declaración en esta sede, añadiendo que los abogados y procuradores son externos (folio nº. 39). En la grabación unida a la demanda y posteriormente junto al escrito del pasado 18 de abril (folio nº. 130 bis) se puede inferir (el sonido es pésimo) que cuando el Sr. José le pregunta si es Romeo el abogado, el investigado le contesta que sí. Un mero monosílabo no es suficiente para enervar el escenario que se ha descrito y todo ello sin obviar que la consumación del delito exige que el investigado "ejerciere actos propios de una profesión (...)". Por tanto, el mero reconocimiento en una conversación telefónica con un cliente no alcanza la meritada exigencia.

A la misma conclusión se arriba tras el examen del contrato suscrito, aportado también junto a la denuncia. Se trata de un mandato representativo de los arts. 1.709 y siguientes del Código Civil y no de defensa legal. El poder es para "el recobro de las cantidades debidas (...) ejerciendo todo tipo de acciones judiciales y extrajudiciales (...)". Se podría decir que tales actuaciones se reservan a los abogados y de ahí el engaño, pero realmente no es así. Para la presentación de una petición inicial de procedimiento monitorio (como era el caso), no es preceptiva la intervención de abogado ni procurador ( arts. 23.2.1 º y 33.2.1º de la Ley de Enjuiciamiento Civil ). Basta al efecto que el escrito se presente por la persona afectada o su representante y eso fue lo que aconteció, circunstancia que me permite entrar en el análisis del procedimiento incoados a instancia de la Sra.- Pilar: el monitorio nº. 623/19 y el ordinario nº. 1.095/19 seguidos en el Juzgado de Primera Instancia nº. 4 de Ibiza, así como el ordinario nº. 274/20 del Juzgado de Primera Instancia nº. 3 del mismo partido.

El primero (monitorio nº. 623/19 -folios nº. 142 y siguientes) se inició por mor de la solicitud presentada por la procuradora Dña. Silvia menor Barrilero en reclamación de 65.063,70 euros. Asumía la representación procesal de Dña. Valentina otorgada en Arzua el 16 de agosto de 2019 (folios nº. 195 a 202). Finalizó por decreto de 25 de febrero de 2020 con imposición de costas a la parte actora (folios nº. 215 y 216), porque no presentó la correspondiente demanda de juicio ordinario en el mes siguiente a la presentación por la demandada del escrito de oposición ( art. 818.2 de la Ley de Enjuiciamiento Civil ).

En la causa, tramitada íntegramente en Ibiza, no aparece el Sr. Serafin ni la empresa que dirigía. Por tanto, difícilmente se le puede imputar delito alguno y si así fuera este juzgado no sería el territorialmente competente pues se trataría de hechos cometidos en Ibiza ( art. 14.2 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal ).

El juicio ordinario nº. 1.095/19 está estrechamente ligado con el anterior porque tenía por objeto el mismo reclamo. La demanda se presentó por la misma procuradora y con la dirección letrada de Dña. Lidia Hortelano. Tras la celebración de la audiencia previa y del juicio, el 18 de febrero de 2021 recayó sentencia desestimándola por falta de legitimación pasiva de la demandada (folios nº. 451 a 456), con imposición de costas a la demandante (que las abonó). Devino firme porque no fue recurrida. Tampoco consta la intervención del Sr. Serafin.

Finalmente, a través del ordinario nº. 274/20 también se pretendía el cobro de la referida deuda. Esta vez se archivó por auto de 24 de junio de 2020 al concurrir la litispendencia alegada por la parte demandada derivada precisamente del monitorio nº. 623/19 (art. 479 a 481).

De manera conseqüent amb la tesis de que el querellat D. Serafin no va actuar com lletrat, la resolució descarta la comissió per aquest del delicte de deslleialtat professional la resolució i, així, exposa en concret ho següent:

... que el Sr. Serafin no intervino en los referidos procedimientos ni como abogado ni como procurador, por lo que difícilmente puede cometer el delito de deslealtad profesional.

D'aquesta forma la resolució conclou que es tractaria únicament d'un possible incompliment contractual i que els danys que per aquest motiu hagués patit el querellant els hi hauria de reclamar en la via civil:

Los daños causados como consecuencia de la asunción del encargo de gestiones jurídica por parte de un colegiado no habilitado para el ejercicio profesional de la Abogacía han de ser reparados por una vía distinta a la que ofrece el derecho penal. El incumplimiento contractual (...) representan las vías para hacer realidad cualquier pretensión reparatoria de esos daños.

TERCER.- Respecte del delicte d'usurpació/intrusisme professional la STS 324/19, de 20 de juny de 2019, exposa ho següent:

... este delito causa hoy en día un serio de daño al ejercicio controlado de las actividades profesionales que tienen secuenciado su respectivo radio de actuación en cada caso, y sin que se admitan intromisiones en ningún caso de aquellas personas que sin tener reconocida la habilitación correspondiente ejercen profesiones para las que no están reconocida su titulación habilitante, poniendo en serio peligro a los ciudadanos que contactan con "profesionales" que ejercen actividades para las que no están autorizados.

Se recuerda, también, a este respecto que el delito de intrusismo tipifica una conducta de naturaleza falsaria que justifica la inclusión del delito dentro del título XVIII dedicado a las falsedades. Eso no quiere decir que el bien jurídico protegido coincida plenamente con la protección de tráfico fiduciario, bien jurídico del título, tratándose más bien de proteger el cumplimiento de los requisitos y presupuestos exigidos por la Administración Pública para ejercer una determinada profesión. Además, otros intereses resultan salvaguardados, como la garantía del ciudadano de la condición de profesional de quien ejerce una profesión. Y hay que incidir, asimismo, en que se trata de proteger a la ciudadanía de aquellas personas que, sin título habilitante, ni cualificación suficiente, ejercen una actividad profesional para la que no están habilitados.

Puede, con ello, asegurarse que los intereses que se protegen son de tres tipos:

- El privado de quien recibe la prestación profesional del intruso.

- El del grupo profesional.

- El del público.

I continua considerant poc després la mateix sentencia:

... resulta interesante destacar, por otro lado, que se ha hablado de una apuesta por el liberalismo de las profesionales en aras a hacer desaparecer este tipo penal, lo que puede conllevar una crisis en los mecanismos de protección frente a conductas imprudentes que están detrás de estas actuaciones no habilitadas por titulación suficiente.

No quiere decirse con ello, sin embargo, que la titulación garantiza, siempre y en cualquier caso, la correcta función y desempeño del servicio o actividad profesional, pero, al menos, quien dispone de la titulación exigida en cada caso, académica u oficial, cumple con el presupuesto administrativo habilitante, aunque podría, luego, por falta de formación continuada incurrir en la negligencia profesional. Pero estaríamos ya en otro arco de infracción por imprudencia, frente al actual, que lo es por la contravención, como conducta antijurídica que se encuentra penada por la ley, en este caso en el art. 403 CP , por sancionar la conducta del ejercicio profesional concreto y determinado absolutamente al margen de la norma administrativa

I l' article 403 del Codi Penal diu ho següent:

1. El que ejerciere actos propios de una profesión sin poseer el correspondiente título académico expedido o reconocido en España de acuerdo con la legislación vigente, incurrirá en la pena de multa de doce a veinticuatro meses. Si la actividad profesional desarrollada exigiere un título oficial que acredite la capacitación necesaria y habilite legalmente para su ejercicio, y no se estuviere en posesión de dicho título, se impondrá la pena de multa de seis a doce meses.

2. Se impondrá una pena de prisión de seis meses a dos años si concurriese alguna de las siguientes circunstancias:

a) Si el culpable, además, se atribuyese públicamente la cualidad de profesional amparada por el título referido.

b) Si el culpable ejerciere los actos a los que se refiere el apartado anterior en un local o establecimiento abierto al público en el que se anunciare la prestación de servicios propios de aquella profesión.

A la vista del que indica el referit precepte resulta que el tipus penal castiga dos conductes bàsiques, la d'aquell que exerceix actes propis d'una professió sense tenir el corresponent títol acadèmic expedit o reconegut a Espanya de conformitat amb la legislació vigent, i la consistent en exercir actes propis d'una professió sense disposar de títol oficial que acredités la capacitació necessària i habilités legalment per al seu exercici. Juntament amb aquestes, l'article contempla al seu paràgraf segon un sub-tipus agreujat consistent en atribuir-se públicament la qualitat professional amb fonament en un títol oficial que no té.

El delicte d'intrusisme es de mera activitat i es consuma ja amb la realització de l'acte propi d'una professió sense disposar del títol acadèmic o oficial exigit per a l'exercici d'aquella. En conseqüència, precisa de la realització d'un acte propi d'una professió però no d'una habitualitat en l'exercici de la professió i, així, es suficient amb un únic acte per a la realització del tipus penal. Aquest tampoc exigeix que l'acte sigui onerós però sí que precisa que, qui realitzés l'acte propi de la professió, no disposés del corresponent títol acadèmic o oficial. Per actes propis d'una professió s'ha d'entendre aquells que son exclusius dels que exerceixen la professió en virtut de la titulació que els hi habiliti per fer-ho. Així, el tipus penal no contempla aquells actes per a quina execució no es precisa el títol acadèmic, sinó aquells que estan en relació directe amb aquest títol que atribueix exclusivitat per a la realització dels actes. Es tracta, en definitiva, d'una norma penal en blanc que s'ha de completar amb la normativa específica de la professió en qüestió que es la que determina les atribucions i els actes propis d'aquella i, en concret, als reglaments dels Col·legis professionals. En relació amb això i en el cas que ens ocupa, resulta clara l'exigència d'un llicenciatura universitaria en Dret per a l'exercici de la professió d'advocat, i a aquesta s'ha d'afegir la referida a la col·legiació professional. Així, l'Estatut General de l'Advocacia vigent en la data dels fets denunciats, aprovat per Reial Decret 658/2001, de 22 de juny, indica al seu article 6 ho següent:

... corresponde en exclusiva la denominación y función de abogado al Licenciado en Derecho que ejerza profesionalmente la dirección y defensa de las partes en toda clase de procesos, o el asesoramiento y consejo jurídico.

I exposa al seu article 9.1 que:

... s on abogados quienes, incorporados a un Colegio español de Abogados en calidad de ejercientes y cumplidos los requisitos necesarios para ello, se dedican de forma profesional al asesoramiento, concordia y defensa de los intereses jurídicos ajenos, públicos o privados.

En aquest mateix sentit l' article 542 de la LOPJ indica ho següent al seu primer paràgraf:

Corresponde en exclusiva la denominación y función de abogado al licenciado en Derecho que ejerza profesionalmente la dirección y defensa de las partes en toda clase de procesos, o el asesoramiento y consejo jurídico.

Aquets requisits consistents en ser llicenciat en Dret i ser membre d'un Col·legi d'Advocats per a poder prestar assessorament i consell jurídic com advocat es mantenen a la redacció posterior de l'Estatut de l'Advocacia feta per Real Decret 135/2021 (article 7.1) i les precisions que respecte a l'exercici de la professió van realitzar normes com la Llei 17/2009 sobre el lliure accés a les activitats de serveixes i el seu exercici, la Llei 25/2009 de modificació de diverses lleis per a la seva adaptació a l'anterior, la Llei 2/2007 de societats professionals, la Llei 34/20006 d'accés a les professions d'advocat i procurador dels tribunals i el seu Reglament aprovat per Reial Decret 775/2011.

QUART.- Tot i ser l'assessorament jurídic realitzar fora d'un procés no constitueix un acte propi de la professió d'advocat, aquest no suposa per a la Doctrina un acte exclusiu de la professió davant les seves múltiples variants i no necessària complexitat en tots els casos. Així, la STS 934/2006 exposa ho següent:

... en el plano jurídico, la implicación o la proyección de la persona y de sus múltiples facetas en el mundo del Derecho le hace susceptible de recibir consejos de tal orden en muy diversos planos (mercantil, bancario, bursátil; tributario, laboral y relacionado con la Seguridad Social), sin que se tenga que llegar a la tipicidad penal que debe quedar reservada para cuando lo que se ejecuta pertenece en exclusiva a una determinada profesión.

Així, sol es realitzarà el tipus penal d'intrusisme en cas de qui no sigui advocat realitzés un assessorament propi d'aquesta professió i que, a efecte d'una major concreció, podem indicar que ha de ser en matèria jurídica i no limitar-se a indicar el que la norma exposa de manera literal i clara sinó a interpretar el que aquella vol dir i les conseqüències que un o altre comportament tindrien en aplicació d'aquella a efecte de que el subjecte assessorat pogués decidir com actuar ( STS 324/19, de 20 de juny de 2019). Es com, es pot apreciar, una qüestió a resoldre a partir de les dades del cas concret i, així, no constituirà delicte d'intrusisme respecte de la professió d'advocat l'assessorament i tramitació en matèria merament administrativa com la referida a l'obtenció de permisos per a la circulació de vehicles a motor o l'assessorament en estrangeria limitada a l'obtenció de permisos de residència, treball, o re-agrupació familiar, davant el caràcter administratiu i no judicial d'aquestes actuacions ( STS 934/2006, de 29 de setembre). Però sí constitueix un acte exclusiu per advocats de l'assistència als procediments administratius que podin portar a la denegació de la seva entrada en Espanya, a la seva devolució o expulsió de territori nacional i en tots els procediments en matèria de protecció internacional (assistència que es declara preceptiva en aquest casos a l' article 22 de la LO 4/2000, de 11 de gener de defensa dels drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social).

En el cas que ens ocupa aquesta Sala aprecia que el querellant D. Serafin no es va limitar a actuar com mediador entre el querellant i l'advocat que dissenyés i el hi plantegés l'estratègia jurídica i processal per reclamar els crèdits, sinó que va ser qui el va assessorar respecte a quines vies escollir per portar a terme aquestes reclamacions i fer mitjançant la presentació primer de una demanda de judici monitori, i després mitjançant la interposició de dos demandes de judici ordinari tot i que mitjançant escrit signat per un lletrat i un procurador. El querellant va escollir aquesta via per reclamar els seus crèdits i va encarregar als querellats la redacció de la oportuna demanda, la seva presentació i el seguiment del procediment, des del convenciment de que D. Serafin era advocat i de que aquest li feia les explicacions i propostes d'actuació jurídica a partir dels coneixements que tenia per la seva titulació i formació professional, i que el querellant va acceptar a partir de la relació de confiança que va establir amb aquell des de la consideració de la seva qualificació professional. Així, al marge de que les demandes es presentessin per un procurador apoderat per la mare del querellant (pàg. 67) a la que aquest representava, el referit assessorament i direcció jurídica del querellat ja constitueix un acte propi de la professió d'advocat, i es idònia per vulnerar el be jurídic pluri-ofensiu protegit pel tipus penal conforme amb el que abans hem referit.

Per altre banda, les quantitats de 4.970 euros en concepte de "gestión del dossier" (factura en pàg. 16) i 7.586,70 euros pel de "mandato recobro judicial" (factura en pàg. 17) que en tant que la seva actuació va consistir en aconsellar la via judicial adequada per reclamar els crèdits i interposar les oportunes demandes i instar la tramitació dels consegüents procediments judicials, es poden considerar com constitutives de efectives provisions de fons encobertes. Aquesta recepció d'una provisió de fons per a reclamacions judicials sí es considera un acte propi de la professió d'advocat, tot i que s'anomeni d'un altre modo aquesta recepció de diners quan sigui evident que té per objecte cobrir les despeses del lletrat al procediment. En relació amb això, la STS 41/2002, de 22 de gener, exposa ho següent:

... la realización por los acusados de la constitución de una sociedad con finalidad de asesoría jurídica recibiendo encargos de reclamaciones judiciales de cobro de pensión y de desahucio, con recepción de cantidades económicas en concepto de provisión de fondos, supone la realización de actos propios de la profesión de abogado para la que los dos acusados por este delito, no estaban habilitados.

Aquestes consideracions ja permeten tenir com presumptament complert el tipus penal d'usurpació/intrusisme professional davant l'exercici pels querellats d'actuacions pròpies de la professió d'advocat sense disposar D. Serafin de la corresponent llicenciatura en Dret, i justifica la continuació del procediment. I això ja al marge del convenciment per part del querellant de la qualificació professional de D. Serafin com advocat que, a més, justificat per l'aparença d'advocat que intencionadament exhibia el querellat i que podria donar aplicació al tipus agreujat del delicte d'instrussime. Així a la publicitat de la societat s'indicava que aquella es dedicava al "asesoramiento jurídico integral", i que D. Serafin hagués arribar a respondre de manera expressa que ell era advocat a la pregunta que li va fer el querellant , com així resulta de la gravació presentada pel querellant.

Tot això permet, a més, tenir com acreditat que l'ara recorrent es va decidir a contractar els serveis dels querellats sota aquest engany respecte a la seva condició d'advocats, i constitueix un element propi del delicte d'estafa que, juntament amb la desídia en l'exercici de les accions judicials precises per la reclamació dels crèdits fonamentaria també, a judici d'aquesta Sala, la presumpte comissió d'aquest delicte per part dels querellats.

Per contra, aquesta Sala sí que té serioses dubtes de que els fets denunciats puguin ser constitutius d'un delicte de deslleialtat professional de l' article 467. 2 del Codi Penal i, això, en primer lloc, en tant que aquest tipus exigeix la condició d'advocat del querellat, titulació de la que no disposa D. Serafin, i en segon lloc donat que aquest tipus penal es considera que castiga no qualsevol mala praxis professional sinó les conductes professionals que suposin un perjudici dels interessos encarregats i resultin més intolerables des de la perspectiva deontològica de la professió. Així la STS 307/2013, de 14 de juliol, exposa ho següent:

... la razón de la incorporación del precepto en la ley penal es la incriminación de aquellas conductas más intolerables, desde el plano del ejercicio de las profesiones jurídicas indicadas, ya que, si así no fuera, por el carácter subsidiario y de intervención mínima del Derecho penal, los comportamientos ilícitos en el desempeño de tales profesiones integrarán bien una conculcación de las normas colegiales de actuación profesional, bien la exigencia de responsabilidad civil por su desempeño con culpa, apreciada por la jurisdicción de dicho orden, en donde se repararán los perjuicios ocasionados, en su caso.

Tot això porta a rebutjar l'argumentació i decisió de la interlocutòria recorreguda referent a no haver quedat suficientment acreditada la comissió dels delictes d'intrusisme professional i d'estafa, i a acordar la revocació d'aquesta resolució a efecte de continués el procediment.

CINQUÈ.- Respecte de l'al·legació pel recorrent de la denegació indeguda de la testifical instada per aquell, i de la consegüent pretesa vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva, s'ha de començar per indicar que el dret de les parts al procés penal a fer servir els mitjans de prova precisos per a la defensa dels seus interessos troba fonament a l' article 24.2 de la Constitució que així ho recull i que, d'acord amb la STS 1198/2011, de 16 de novembre, la justificació de la pràctica de la prova exigeix la concurrència dels següents requisits:

a) Un requisito formal: la oportuna propuesta en tiempo y en la forma legalmente impuesta.

b) El requisito de pertinencia: Conforme al mismo el medio propuesto ha de poseer una relación con el objeto del proceso, o más exactamente con el tema de prueba. Si aquello que se propone demostrar es ajeno a lo que la decisión del proceso exige que sea demostrado, el medio es no pertinente.

c) Además su práctica debe ser necesaria: Con ello se exige que entre el medio y lo que se trata de demostrar exista una relación instrumental. Para tal objetivo el empleo del medio debe resultar ineludible. Ahí se afecta al derecho a no sufrir indefensión. La que originaría su privación porque, en tal caso, el objetivo probatorio de la parte devendría frustrado.

Es de subrayar que la presencia de este requisito puede variar según el momento del procedimiento. Lo inicialmente necesario -por ejemplo al tiempo de decidir la admisión del medio- puede devenir innecesario -por ejemplo al tiempo en que su práctica estaba prevista-, lo que ocurrirá si la práctica de otros medios, conforme a una ponderada valoración, hacen prescindible el excluido, cualquiera que sea su eventual resultado. Por ello se hace referencia a la necesidad de ponderar la prueba de cargo ya practicada en el momento de denegar la práctica de un determinado o medio. Sea de manera directa sea indirectamente al denegar la suspensión del juicio para disponer de dicho medio en una sesión ulterior.

d) Además la práctica del medio, incluso después de su admisión, ha de resultar posible. Lo que exige ponderar las circunstancias del caso concreto. A tal situación cabe equiparar aquéllas en que la dificultad resulte, por extrema, desproporcionada.

e) Además se requiere que el resultado eventual del medio resulte de indudable relevancia. Atañe esta exigencia a la consideración del sentido de la resolución que ha de fundarse en dicho resultado probatorio. Sea la de condena o absolución, sea cualquier otra consecuencia de transcendente contenido penal.

f) Como carga de orden procesal, se viene exigiendo la exteriorización, al tiempo de la exclusión del medio, de la oportuna protesta. Siquiera esta exigencia deba ser objeto de cierta relativización cuando se estima vulnerado el derecho en su contenido constitucional.

A partir d'això s'ha de considerar que l'interrogatori instat pel querellant d'altres persones que van celebrar altres contracte amb els querellats no resulta necessari ni rellevant per resoldre respecte de la continuació del present procediment, i això en tant que el contingut i controvèrsies d'aquella altre relació contractual son pròpies i exclusives d'aquella, i no afectarien a les que es contemplen en el present procediment, i no deixarien sense efecte les valoracions fetes al fonament jurídic anterior. I tot això sense perjudici de la possibilitat de que es poguessin acumular els procediments judicials incoats per fets similars, i de la estimació parcial del recurs a la vista del que s'ha exposat en el fonament jurídic anterior.

Per tot això,