Auto SOCIAL Nº 40/2011, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 24/2011 de 20 de Junio de 2011

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

Recurs de Queixa núm.: 24/2011

NIG : 08187 - 44 - 4 - 2008 - 0072557

ECR

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 20 de juny de 2011

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats al marge,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

INTERLOCUTÒRIA núm. 40/2011

En el recurs de Queixa nº 24/11 interposat per Carina, contra la resolució de data 14 d'abril de 2010 que va dictar el Jutjat Social nº 3 de Sabadell, en el procediment 834/2008, hi ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.El Jutjat Social núm. 3 de Sabadell va dictar Sentencia de 27 de gener de 2010 notificada el dia 12 de febrer de 2010 que desestimava la reclamació de quantitat. La part va anunciar el propòsit de presentar recurs de suplicació, i per Aute de 14 d'abril de 2010 es va decidir que es tenia per no anunciat perquè no cabia recurs contra la sentència degut a la quantia de la reclamació de la prima reclamada inferior al topall legal, i declarava ferma la sentència.

Segon.Contra la Resolució anterior va interposar el corresponent recurs de reposició prèvia a la queixa, que igualment va ser desestimada per Aute de 15 de febrer de 2011 per la mateixa raó.

Fundamentos

Primer.La part recurrent en queixa denuncia la vulneració del article núm. 189 1 b) de la Llei de Procediment Laboral, referit a què es poden recórrer les reclamacions, acumulades o no, en què la qüestió debatuda afecti a tots o gran nombre de treballadors o beneficiaris de la Seguretat Social, sempre que tal circumstància d'afectació general fos notòria o hagi set al.legada i provada en judici i tingui clarament un contingut de generalitat que no es posi en dubte per cap de les parts. Entén que amb la ara recurrent en queixa treballadors de l'empresa demandada Morte, SA. ara afectats són quinze, i aporta dos sentències de la instància del Jutjat Social núm. 2 de Sabadell en les quals es va acceptar que podien ser objecte de recurs. Aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va desestimar en Sentència de 11 de maig de 2011 el recurs de suplicació derivat de la Sentència de 26 de gener de 2009 dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Sabadell en el procediment núm. 597/2008 aportada per la part en queixa.

Segon.La doctrina jurisprudencial de la Sala IV del Tribunal Suprem és reiterativa en assenyalar els criteris d'interpretació dels requisits exigibles per l' article 189 de la Llei de Procediment Laboral PL per poder interposar recurs de suplicació contra sentències dictades en la instància, i ha assenyalat que l'examen d'aquests requisits és obligat d'observar d'ofici per a decidir la admissió o la no admissió dels recursos de suplicació per raó de la quantia, ( SSTS. IV de 9 de juliol de 2002 Ref.2002/32103 amb cita a les de 11-2-2002, rec. 2563/01; 26-2-2002, rec. 3159/2001; de 21-3-2002, rec. 3155/01 i de 2-7-2002, rec. 3974/2001 per totes). Conseqüentment, la Sala ha de valorar d'ofici si la decisió judicial és o no susceptible del recurs de suplicació segons la norma processal ( art. 189.1 de la Llei de Procediment Laboral), perquè si la sentencia de la instància no es podés recórrer en suplicació, encara que el jutjat social l'hagués admès com en alguna de les reclamacions de treballadors de l'empresa, aquesta decisió no vincula a aquest Tribunal, tal com hem reiterat en dues Sentències d'aquesta Sala Social de 24 de març de 2011.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem des de les sentencies de 12 de febrer de 1990 i de 7 de febrer de 1992, recollida per la Sala en la sentència de 10 d'octubre de 2000 (rotllo núm. 8122/2000) reiterem que el Tribunal por examinar d'ofici si la decisió judicial de la instància es pot recórrer, perquè és qüestió que afecta l'ordre públic processal i la competència funcional del propi Tribunal, de forma que no es troba vinculat per la tramitació del recurs per la instància.

La Sentencia de la instància no es pot recórrer perquè decideix sobre matèria de reclamació de primes en quantia inferior als 1.803 euros que especifica la norma processal com a topall del import que no permet recurs de suplicació. Ignorem les altres persones afectades per quin import reclamaven el dret a la prima, perquè no consta, ni contra quines ocupadores o persones jurídiques reclamaven.

La negació legal al recurs de suplicació per procediment de quantitat inferior al topall legal de recurs ha sigut declarada constitucional pel Tribunal Constitucional ( SS. TC. 51/1982, 47/1984 i 36/1986).

Tercer.El pronunciament declaratiu postulat genera una reclamació de quantitat per les diferències de prima reclamades. La reclamació de les diferències salarials constitueix una acumulació d'accions independents establerta en l' article 27.1 de la Llei de Procediment Laboral i perfectament acceptada per la doctrina del Tribunal Suprem (SSTS. IV. de 7-4-1993, Ar. 2919, de 17 de maig de 1995, Ar.3981, per totes), com a conseqüència i efecte de l'estimació judicial i el reconeixement per tant de la primera. La doctrina jurisprudencial ha entès de manera reiterada i pacífica que la reclamació acumulada al reconeixement de dret de les diferències retributives, tampoc és susceptible de recurs ( SS.TS. de 14-2-2001, AR. 2520; de 2-2-2000, Ar. 408; de 2-12- 199, Ar. 9685, de 22-9-1998, Ar. 7421; de 29-6-96, Ar. 5400, per totes) quan el import que es reclami no superi el límit previst en l'article 189.1 de la Llei processal, que exclou les reclamacions que no superin el valor econòmic de 1.803,04 euros.

En aquest cas és obligat remetre'ns al Fonament de dret tercer de les sentències de 24 de març de 2010 que diuen: 'Y aún admitiendo hipotéticamente que pudiere tratarse de un procedimiento ordinario de reconocimiento de derechos, como acaba concluyendo la sentencia de instancia, se da entonces la circunstancia de que no cabe tampoco recurso de suplicación por razón de la cuantía, al ser inferior a 1.800 euros anuales la cantidad reclamada. En aplicación a estos efectos del criterio ampliamente reiterado por el Tribunal Supremo, del que son exponente, entre otras muchas, las sentencias de 15 de junio , 17 de septiembre y 13 de octubre de 2004 , que resuelven supuestos sustancialmente idénticos al presente, en el sentido de entender que no cabe recurso de suplicación contra la sentencia del juzgado de lo social.

Como en dichas sentencias se razona, la regla para determinar si una sentencia puede o no ser recurrida en suplicación por razón de la cuantía, no sufre variación por el hecho de que junto a la reclamación de cantidad, se pida también el reconocimiento del derecho a percibirla, puesto que la previa existencia de derecho constituye, en todo caso, presupuesto inexcusable para obtener la condena al pago de la cantidad, de modo que en esos casos la cuantía del litigio se determina igualmente por el importe reclamado. Y lo mismo ocurre cuando en el suplico de la demanda se pide, además de cantidad concreta, una condena de futuro, pues ésta no puede tomarse en consideración a tales efectos. De un lado, porque la cuantía del litigio viene determinada por la cantidad solicitada en demanda ( sentencia de 14-5-02, rec. 2494/01 ) o, en su caso, por la que se pida en juicio al ratificar la demanda modificando aquella; pero nunca por el simple hecho de que el importe de la deuda se pueda haber ido acumulando desde entonces. Y de otro, porque la condena de futuro no pasaría de ser meramente condicional al depender de la continuidad en el tiempo de hechos tan absolutamente contingentes como son la permanencia de la relación laboral y la persistencia de la situación que permite reclamar la cantidad adeudada. Como en las últimas de las antedichas sentencias del Tribunal Supremo se destaca, 'Respecto de las acciones declarativas a las que se anuda otra de condena, existe ya doctrina unificada de esta Sala. Las sentencias de 5-7-00 (rec. 3227/99 ), 5-10-01 (rec. 4404/00 ), 17-5-03 (rec. 4039/01 ), 21-1-04 (rec. 4951/02 ) y 21-1-04 (rec. 4951/02 ) entre las mas recientes, señalan que en los casos en que la acción declarativa es insuficiente por sí misma para tutelar al interés del actor -y de ahí que se ejercite conjuntamente con la de condena- el elemento determinante a efectos de recurso no es la previa declaración que se pide y que constituye fundamento inescindible de la petición de condena, sino la cuantía efectiva que se reclama, pues todo pronunciamiento de condena conlleva uno previo, aunque en ocasiones sea implícito o no se incorpore al fallo, sobre la procedencia del derecho; y ello aun en los casos en que esa previa declaración no sea objeto de una pretensión expresa e independiente de la de cantidad. Y ello es cabalmente lo que acontece en el caso, donde la comentada pretensión declarativa carece por completo de autonomía y sustantividad para tutelar el real interés del actor y constituye simplemente la premisa de partida para poder otorgar dicha tutela mediante el oportuno pronunciamiento de condena. Pues, para condenar al Banco a abonar el plus de polivalencia, es imprescindible declarar previamente que el actor tiene derecho a él de acuerdo con la norma convencional que lo disciplina'. A lo que se añade que 'De otro lado, ni aunque se argumentara - que no lo ha sido - que también existe una petición de mantenimiento del derecho al plus en el futuro, tal circunstancia tampoco podría tomarse en consideración para determinar la cuantía del litigio. Como señala la sentencia de 16-5-02 (rec. 3690/01 ) una declaración en tal sentido no pasaría de ser meramente hipotética al estar condicionada por hechos tan absolutamente contingentes como son el mantenimiento de la relación laboral, la pervivencia de la norma convencional que en la actualidad regula el plus que se reclama y la continuidad de la situación fáctica que justificaría su abono'. Para terminar finalmente concluyendo que, 'cuando se trata del reconocimiento de un derecho de contenido económico, la cuantía litigiosa del proceso en que se formula tal solicitud, se ha de determinar por el montante de la cantidad concreta que se pide, o como máximo, por la cuantía anual de las diferencias económicas que genere el reconocimiento de ese derecho. Y en este caso, ni una ni otra superan el umbral fijado por la ley procesal.'

El import reclamat és inferior al topall previst en l'article núm. 189.1 de la Llei de Procediment Laboral de 1803 euros. En conseqüència també per aquesta raó no es pot admetre el recurs de Suplicació plantejat contra la sentència de la instància.

No podem tampoc admetre la invocació d'afectació general, perquè la pretensió és limita a l'aplicació d'una prima limitada als treballadors de l'empresa demandada Morte, SA. dedicada al ram d'activitat de carn que van ingressar a l'empresa abans de 31 de desembre de 2001 i que la demandant i altres treballadors d'ingrés posterior pretenen se'ls aboni. Es tracta d'un conflicte no generalitzat sinó limitat a l'empresa ( STS Sala General de 2 d'octubre de 2003, RJ. 7818, per totes). No es tracta d'afectació general notòria, ni es tracta d'una pretensió general clara no qüestionada, sinó que la Sala l'ha desestimat en anterior ocasió. No ha quedat provada aquesta afectació general per la part recurrent.

Fallo

No admetre el recurs de queixa plantejat per la treballadora Carina contra l'aute de 15 de febrer de 2011 dictat pel Jutjat Social núm. 3 de Sabadell que confirmava l'anterior Aute de 14 d'abril de 2010 en el procediment núm. 834/2008, perquè la sentència dictada en reclamació de quantitat no és pot recórrer per raó de la matèria i de la quantia, la qual declarem ferma.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb l'advertiment de que es ferma, de conformitat amb el que disposa l' article 495.5 de la L.E.C. i expediu-ne una testimoniança, que s'unirà al rotlle corresponent i l'original de la qual s'incorporarà al llibre escaient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.