Sentencia CIVIL Nº 7/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 11, Rec 96/2015 de 12 de Enero de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial

de Barcelona

Secció 11a

Rotlle núm. 96/2015

Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 d'Igualada

Actuacions de procediment ordinari núm. 59/2014

Sentència núm. 7/2017

Il·lms. Srs.

Josep Mª Bachs i Estany

María del mar Alonso Martínez

Antonio Gómez Canal

Barcelona, 12 de gener de 2017

La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 96/2015 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sr. Dalmau i Vilalta, en representació de Catalunya Banc SA, part demandada, i ha pronunciat la següent Sentència.

Antecedentes

Primer.La part dispositiva de la Interlocutòria Definitiva apel·lada és la següent: 'FALLO: Que debo estimar y estimo la demanda formulada por Dª Serafina y D. Pablo Jesús , representados por el procurador de los Tribunales D. Josep Maria Sala Bòria contra la entidad financiera Catalunya Banc SA, representada por el procurador de los Tribunales D. Jordi Dalmau Ribalta, que debo declarar y declaro la nulidad de las órdenes de compra de deuda subordinada de fechas 28 de septiembre de 2011 y 11 de noviembre de 2008, y que debo condenar y condeno a la parte demandada a pagar a la parte demandante la cantidad de 7.174,99 euros, con más los intereses legales devengados desde la fecha de suscripción de las obligaciones de deuda subordinada, minorado ello en la cantidad a que ascienden los intereses que se hubieren liquidado a la actora, con más los intereses del artículo 576 LEC , todo lo cual deberá cuantificarse en fase de ejecución de sentencia, con imposición a la parte demandada de las costas causadas en la presente instancia'.

Segon. Ha comparegut en aquesta alçada la part recurrent a través del procurador Sr. López i Chocarro.

Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent a través del procurador Sr. Sala i Bòria.

Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 21 de desembre de 2016, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.

HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.

Fundamentos

Primer.Apel·la la part demandada la Sentència d'instància (f. 172 i ss.) pels següents motius:

1) Una participació preferent i una obligació de deute subordinat són títols valors; els contractes sobre els mateixos són solament els d'adquisició (subscripció de valors) on la caixa simplement fou intermediària.

2) Sense cap obligació d'assessorament. Es tracta de contractes consumats des de l'abonament del preu. L'acció ha caducat.Dies a quodes del pagament (invoca doctrina del TS).

3) La perpetuïtat és dels títols, no del contracte d'adquisició. Els contractes han estat confirmats per la seva continuada propietat en el temps i percepció de rendiments sense formulació de cap queixa fins ara.

4) No concorre vici del consentiment. la nul·litat del negoci jurídic originari necessàriament hauria de comportar la dels demés actes derivats. Com la revenda.

5) improcedència de l'interès legal

6) improcedència, subsidiàriament, de la imposició de costes.

S'oposa la part actora (f. 189 i ss.) pels següents motius:

1) Les obligacions són molt més que mers títols valors, són negocials, híbrids, no participatius i complexos, emesos per la pròpia entitat venedora. Els contractes no són solament les compres o les intermediacions de compra. La comercialització es deu a la intervenció de l'entitat que ofereix i ven persuasivament el producte, emès per ella mateixa, que el 'col·loca' als estalviadors empesos per la confiança generada per la relació d'anys amb l'entitat. És un contracte de servei d'inversió o venda assessorada.

2) És l'assessorament de l'entitat la font de la venda.

3) No es tracta de contractes confirmats sinó que es donen les circumstàncies que permeten afirmar la nul·litat expansiva a la venda posterior de les accions.

4) l'acció de nul·litat dura fins la veritable consumació, és a dir, el final de les prestacions recíproques pactades és el dies a quo de còmput dels quatre anys; la nul·litat dels actes derivats no influeix en aquest procediment

5) El vici de consentiment està perfectament acreditat, per manca de tota la informació deguda. la càrrega era de l'entitat.

6) No hi ha res que impedeixi aplicar l'interès legal al cas (ni s'ha discutit aquest efecte al llarg del procediment, art. 1108 CC ), és un efecte legal de l'obligació de restitució de prestacions consecutiva a la nul·litat decretada.

7) Les cotes de la primera instància s'han d'imposar per criteri de venciment.

Segon.L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) La demanda (22-1-2014) cerca la nul·litat de les ordres de subscripció de participacions de deute subordinada subscrites pels actors i emeses (8a emissió) per la demandada en dates 11-11-2008 i 28-9-2011 per valor total de 32.000 € i, subsidiàriament, la resolució de dits contractes a l'empara de l' art. 1124 CC demanant en cada cas la devolució de la suma invertida perduda diferencial amb el import de l'alienació de dits títols al FGD (7.147,99 €) i els seus interessos legals de tota la inversió, amb el compromís de retornar els interessos percebuts dels títols.

Invoquen els actors el seu caire de minoristes i no inversors professionals, el caire complex i perillós del producte, la seva no idoneïtat per al seu perfil inversor i una informació precontractual i contractual absolutament insuficient per a poder contractar amb plena consciència de la naturalesa i efectes del producte subscrit.

Admeten haver participat del bescanvi obligatori de participacions per accions i la seva venda al FGD i la recuperació de 24.825,01 €.

Acompanyen la llibreta de deute subordinat acabada en 07694 (f. 27), apunt de 9.000 € per l'ordre de compra de d'11-11-2008 (f. 27 girat), l'ordre de data 28-9- 2011 (f. 28) per 23.000 € i còpia del fulletó informatiu de l'emissió (f. 29 i ss.), informe de vida laboral de la Sra. Serafina (f. 33), nòmina d'aquesta (f. 34), informe de vida laboral del Sr. Pablo Jesús (f. 36) i nòmina d'aquest (f. 37), informe de qualificació de Moody's sobre Caixa Catalunya (f. 38 i ss.), resolució del FROB (f. 40 i ss.) sobre conversió de les obligacions en accions, acceptació d'oferta d'adquisició d'accions (f. 55 i ss.) per 24.825,01 €, sol·licitud d'arbitratge (f. 59 i ss.), no acceptació (f. 60-61)

b) La demandada es va oposar invocant: 1) caducitat de l'acció; 2) impossibilitat d'exercici de l'acció de nul·litat per actes propis (alienació de títols que impossibilita la seva devolució i convalida o confirma el contracte); 3) manca de concurrència d'error (els actors coneixien perfectament què compraven i l'entitat hauria informat convenientment de tots els aspectes cabdals de l'operació).

Va acompanyar les ordres de subscripció (f. 86-87) l'oferta voluntària d'adquisició d'accions (f. 88) i la seva acceptació (f. 89), comunicació de categoria assignada com a minorista (f. 91) i test de conveniència (f. 92-94), guia d'actuació (f. 95 i ss.) per a l'anàlisi de la conveniència (CNMV), contracte de custòdia i administració de valors (f. 104 i ss.) i rendiments dels títols 2009-2012 per un total de 2.839,79 € (f. 106-107) i documentació amb finalitats informatives fiscals dels exercicis 2009-2012

c) La diligència d'ordenació de 25-3-2014 (f. 123) va citar les parts a audiència prèvia per al dia 19-5-2014; no es va dur a terme per un error informàtic en la notificació via Lexnet i es va assenyalar novament per al 18-6-2014 (f. 125). A dita audiència cada part va mantenir la seva tesi.

La prova es va limitar a la documental de cada part i a la testifical del Sr. Roque i de la Sra. Juan Miguel , empleats de la demandada.

d) El judici es va celebrar el 6-10-2014 (DVD).

Declaren en prova testifical:

1) el Sr. Roque , empleat de la demandada (min. i ss. DVD), va reconèixer recordar vagament els actors, clients habituals, de perfil conservador, estalviadors, va explicar que el protocol de subscripció era l'entrega de les ordres de compra i la signatura del contracte, que el test de conveniència es va fer i que es feia des de 2006 creu recordar, que a l'oficina hi havia fulletons informatius i que amb la comercialització d'aquest producte així com amb la d'altres, l'entitat es fixava assolir uns determinats objectius

2) La Sra. Juan Miguel (min. i ss. DVD), també empleada de la demandada, va manifestar que s'explicaven les qüestions relatives al mercat secundari, que no havia rebut informació de l'entitat relativa a la comercialització del producte, sinó una circular i que a l'oficina hi havia fulletons informatius,

Tercer.La Sentència d'instància, de data 14 de novembre de 2014 (f. 153 i ss.) estima íntegrament la demanda de nul·litat i condemna la demandada a retornar la inversió més els seus interessos legals, obligant els actors a retornar els interessos percebuts dels títols més l'interès de l' art. 576 LEC .

Entén, després d'exposar la natura i tipologia del deute subordinat, que estaven els contractes que ens ocupen sota l'imperi de la normativa MiFID i que es tractà d'operacions complexes de risc superior al d'un dipòsit tradicional, un producte especialment dissenyat per a inversors professionals i no per a mers minoristes.

Entén que cal ressaltar el requisit de la necessària i suficient informació prèvia que imposa l' art. 19 de la Directiva 2004/39/CE incloent orientacions i advertiments apropiats quant als riscs associats a aquest tipus d'inversió, de tal manera que permetin als inversors comprendre la natura i riscos inherents i puguin prendre les seves decisions amb ple coneixement de causa.

Desgrana amb tot detall la normativa MiFID aplicable i la normativa interna sobre el nivell d'exigència de dita informació i la sent. TS (Ple) de 20-1-2014 i analitza els requisits legals, jurisprudencials i doctrinals del consentiment.

Entén que no hi ha caducitat de l'acció: es remet a la doctrina majoritària de les nostres AAPP que fan arrencar el termini de quatre anys de l' art. 1301 CC de la data de bescanvi per accions (consumació) o del moment de presa de consciència de l'error, l'engany o la manipulació.

Entén que estem davant de minoristes sense cap experiència financera (mecànic i auxiliar), que el producte no els era adient (la pròpia ordre de subscripció el qualifica d'agressiu i adient per a inversors conformes en patir minoracions i majors volatilitats a curt termini), que per la seva formació no podien assumir l'expressada al contracte plena coneixença del producte.

Entén, per tant, que hi ha hagut una manca de prova total de la comunicació de la informació precontractual essencial franca i completa requerida legalment atès que l'entitat a qui competia la prova no ha acreditat haver donat les explicacions completes ( art. 217.7 LEC ). Del declarat pels empleats no es pot deduir una informació completa.

I, en conseqüència, que concorre error de consentiment per mala representació del quadre d'efectes possibles de les operacions i declara la nul·litat relativa dels contractes ( art. 1265 CC )

Rebutja el caràcter sanador o confirmador de la venda de títols al FGD i assumeix la doctrina de l'expansió de la nul·litat encunyada pel TS (sents. 17-6-2010 i 22-12-2009 en casos semblants).

Estimada l'acció principal de nul·litat condemna la demandada a retornar els 7.174,09 € (diferencial entre la inversió i la revenda al FGD) els interessos legals de la inversió des de cada respectiva subscripció i ordena als actors retornar els interessos percebuts per aquestes operacions més l'interès legal de l' art. 576 LEC .

Amb costes a la demandada.

Quart.el primer i segon motiu combaten la sentència d'instància entenent que una participació preferent i una obligació de deute subordinat són títols valors; que els contractes sobre els mateixos són solament els d'adquisició (subscripció de valors) on la caixa simplement fou intermediària; i que aquesta va actuar sense cap obligació d'assessorament, és a dir, que en cap cas hi hagué un assessorament.

No es poden acollir.

En la mesura que si bé és cert que no va haver-hi un contracte formal d'assessorament d'inversions entre les parts de l'estil d'una gestió de cartera, sí que el cas (i molts casos com aquest sobre els que ja ens hem pronunciat molt reiteradament en el mateix sentit i que la recurrent bé coneix) entranya una venda assessorada, seguint una terminologia usada fa anys pel TS, certament anterior a la implantació de la normativa MiFID però plenament vigent.

En resum, entenem per venda assessorada aquella venda que arriba a perfeccionar-se per i només com a resultat d'una tenaç iniciativa i una conducta directament encaminada a instaurar una intermediació, mai cercada pel client, sinó per la pròpia entitat bancària o d'estalvi a fi d'assolir 'col·locar' a un client minorista propi un determinat producte aprofitant determinades circumstàncies del client respecte de les quals té una informació privilegiada (com, p. ex., que i quan li venç un dipòsit a termini i disposarà d'un determinat capital que reinvertir) cercant dita entitat no únicament altres consideracions prioritàries, com és l'interès del client, sinó el seu propi interès comercial.

Una venda assessorada fruit d'una acurada i professional actitud, no té per què generar cap problema. Fins i tot una operació agressiva de marketing no té per què ser perjudicial per a un client minorista si no es salten les barreres de control legal i reglamentari.

El problema és quan s'actua infringint la normativa MiFID pensada exclusivament per a la seguretat del client. Quan només es cerca l'interès de l'entitat per damunt de la seguretat del client es pot arribar a una actitud dolosa. Fregant l'il·lícit penal.

Aquí el conflicte d'interessos, màxim tractant-se d'emissió pròpia, és palès.

Quan simplement no s'informa gens, o s'informa només d'alguns trets o característiques (els favorables al client) i no d'altres (els que presenten riscos de major o menor importància) es pot assolir crear en el client una representació tan equivocada del complex obligacional que contrau que arribi a poder-se anul·lar per vici del consentiment.

Aquestes actituds negligents (i per suposat les doloses) generen danys i nul·litat o solament danys.

Cinquè.El segon i part del tercer motiu sostenen que es tracta de contractes consumats des de l'abonament del preu. I que l'acció de nul·litat ha caducat al moment d'interposar-se la demanda. ja que el dies a quo s'ha de comptar des del pagament (invoca doctrina del TS). Que la perpetuïtat és dels títols, no del contracte d'adquisició.

La recurrent entén també que el negoci ha estat plenament pacífic, que s'ha exhaurit amb el bescanvi de participacions per accions.

No es pot acollir.

Precisament perquè estem davant d'un contracte de tracte successiu i perquè no s'ha consumat encara aquest (la subscripció d'una determinada quantitat de títols que el banc subministra i custodia, dels que paga rendiments i que, en el seu dia o bé al final del termini de l'emissió, haurà de retornar els diners, només restarà consumada quan es compleixi el total d'obligacions per cada part -és a dir, cal esperar la data termini final de l'emissió (si no n'hi ha, és perpetu) o el moment en que el banc pot optar per redimir-la, p. ex. 20 anys des de l'emissió i, per tant, no ha començat ni a córrer el termini a data d'interposició de la demanda.

La Sala farà seves una vegada més, com vàrem fer amb ocasió del Rotlle 549/2013, les encertades raons que dóna la sentència de l'AP Barcelona -19a- de 29- 10-2014 que esmenta la de València de 10-6-2013 perquè entén que són clares al respecte, difícilment millorables i perfectament aplicables al cas.

Es tracta d'un cas del tot anàleg d'adquisició d'obligacions subordinades perpètues.

Diu dita sentència:

'(...)TERCERO.-Caducidad de la acción. Se aceptan íntegramente las argumentaciones del fundamento jurídico segundo de la sentencia. Se admite por esta Sala que la acción de nulidad se interpone en relación a los procesos contractuales propios de la adquisición de las obligaciones subordinadas perpetuas sin ponerse en cuestión en sí la emisión general y global de dichas obligaciones. Caixa Catalunya contrató con los demandantes la compra de un total de 200 títulos de obligaciones subordinadas por importe de 100.000 pta. cada una de ellas (orden de 29 de octubre de 1997, folio 71 de la demanda). Este contrato es el relevante en el análisis jurídico y económico y en el estudio de la información precontractual y contractual ofrecida por la entidad financiera en función además de las características particulares de los consumidores.

Se invoca así la caducidad de la acción habida cuenta que el artículo 1301 del CC dispone que la acción de nulidad (en referencia a la anulabilidad), solo durará cuatro años comenzando este tiempo a correr en los casos de error, o dolo, o falsedad de la causa , desde la consumación del contrato Pues bien, como recoge y sintetiza la sentencia de la Sección 13a de esta Audiencia de fecha 25 Junio de 2014 y en relación a la compraventa de títulos de participaciones preferentes, algunas Secciones de AAPP consideran que se trata de un contrato de tracto único, por lo que la acción ejercitada queda consumada en el momento de la adquisición de las participaciones preferentes, entendiendo que (1)no puede hablarse de un contrato de tracto sucesivo, por cuanto en este tipo de operaciones, el Banco recibe la orden de compra del cliente, y se limita a adquirir para el cliente las participaciones que emite un tercero, por lo que el contrato se consuma cuando el cliente entrega el dinero al comisionista para la compra de las acciones y le paga la comisión pactada, y éste adquiere las participaciones; (2) que el depósito de las participaciones y la apertura o conservación de la cuenta en que se ingresan las liquidaciones periódicas que realiza el banco emisor no constituyen prestaciones derivadas del contrato de comisión, sino que dicen que se trata de prestaciones derivadas de los servicios bancarios que prestan la entidad al cliente para la administración de sus activos; y (3) que sólo pervive para el Banco una obligación de carácter residual, como es la del mantener abierta una cuenta de titularidad de la demandante, donde ingresar los rendimientos de las participaciones y, en su caso, ser depositaria de las mismas, mediante el mantenimiento de la inscripción realizada en el momento de la compra.

En base a todo lo cual, consideran que el plazo de cuatro años ha de computarse desde que se ejecutan las órdenes de compra y venta pues en ese momento se consuma el encargo.

Otro grupo de secciones, considera que el contrato objeto de estalitises un contrato de ejecución diferida en cuanto que el mismo implica el pago de prestaciones periódicas al contratante, en tanto en cuanto sea poseedor de las participaciones y, en consecuencia, el plazo de caducidad no puede ser aplicado, hasta el momento que aquellas dejan de tener virtualidad.

La sentencia de la AP de Salamanca de 19 de junio del 2013 , analiza un supuesto idéntico, sobre la base de la STS de 11 de junio de 2003 , establece '...ciertamente, el artículo 1301 del CC establece que la acción de nulidad sólo durara cuatro años, tiempo que empezara acorrer, en los casos de error, desde la consumación del contrato. Y en interpretación de este precepto legal ha señalado la doctrina jurisprudencial, en primer lugar, que el plazo de cuatro años fijado para el ejercicio de las acciones de nulidad relativa o anulabilidad no ha sido entendido en forma unánime como de caducidad, y así lo decidió la STS de 27 de febrero de 1997 ( que cita las de 25 de abril de 1960 , de 28 de marzo de 1965 , de 18 de octubre de 1974 , de 27 de marzo de 1987 y de 27 de marzo de 1989 ) al declarar que el plazo de cuatro años para el ejercicio de la acción de nulidad es un plazo de prescripción y no de caducidad (en el mismo sentido, la STS de 1 de febrero de 2002 ).

Y, en segundo término, que tal plazo empezará a contarse, no desde la perfección del contrato, sino desde su consumación, es decir, cuando se haya producido el completo cumplimiento de las prestaciones por ambas partes...

Para que no quede ninguna duda, la STS de 11 de junio de 2003 , aclara la cuestión, con remisión amplia a otros numerosos precedentes, en éstos términos:

'...En orden a cuando se produce la consumación del contrato (...), es de tener en cuenta que aunque ciertamente el cómputo para el posible ejercicio de la acción de nulidad del contrato de compraventa, con más precisión por anulabilidad pretendida por intimidación, dolo o error se produce a partir de la consumación del contrato, o sea, hasta la realización de todas las obligaciones (...). Este momento de la consumación no puede confundirse con el de la perfección del contrato, sino que sólo tiene lugar, cuando están completamente cumplidas las prestaciones de ambas partes (...). Así en supuestos concretos de contratos de tracto sucesivo se ha manifestado la jurisprudencia de esta Sala, afirmando que el término para impugnar el consentimiento prestado por error en liquidaciones parciales de un préstamo no empieza a correr hasta que aquél ha sido satisfecho por completo (...) y la acción para pedir la nulidad por dolo de un contrato de sociedad no comienza a contarse hasta que transcurra el plazo durante el cual se concertó. Tal doctrina jurisprudencial ha de entenderse en el sentido, NO de que la acción nazca a partir del momento de la consumación del contrato, SINO QUE la misma no podrá ejercitarse hasta que no transcurra el plazo de cuatro años desde la consumación del contrato que establece el art. 1301 del CC ...'

Dicha interpretación es también acogida por la sentencia de AP Valencia de 10 de junio de 2013 'En relación a la excepción de caducidad de la acción el artículo 1301 del Código Civil dispone que: 'La acción de nulidad sólo durará cuatro años. Este tiempo empezará a correr: En los casos... de error, o dolo, o falsedad de la causa, desde la consumación del contrato'. En relación con el cómputo del plazo del artículo 1301, señala asimismo la doctrina que el momento inicial no es nunca anterior al cumplimiento del contrato, por lo que la acción de restitución no puede empezar a prescribir conforme al artículo 1969 del Código Civil , sino desde la consumación, destacando la Sentencia del Tribunal Supremo de 20 de febrero de 2008 -en relación a un contrato de préstamo- que no puede entenderse cumplido ni consumado el contrato hasta la realización de todas las obligaciones.

La Sentencia del 11 de junio de 2003 declara que: 'Dispone el art. 1301 del Código Civil que en los casos de error, o dolo, o falsedad de la causa, el plazo de cuatro años, empezará a correr, desde la consumación del contrato, norma a la que ha de estarse de acuerdo con el art. 1969 del citado Código . En orden a cuando se produce la consumación del contrato, dice la sentencia de 11 de julio de 1984 que 'es de tener en cuenta que aunque ciertamente el cómputo para el posible ejercicio de la acción de nulidad del contrato de compraventa, con más precisión por anulabilidad, pretendida por intimidación, dolo o error se produce a partir de la consumación del contrato, o sea, hasta la realización de todas las obligaciones ( sentencias, entre otras, de 24 de junio de 1897 y 20 de febrero de 1928 ), y la sentencia de 27 de marzo de 1989 precisa que 'el art. 1301 del Código Civil señala que en los casos de error o dolo la acción de nulidad del contrato empezará a correr ' desde la consumación del contrato.

'Este momento de la 'consumación' no puede confundirse con el de la perfección del contrato, sino que sólo tiene lugar, cuando están completamente cumplidas las prestaciones de ambas partes', criterio que se manifiesta igualmente en la sentencia de 5 de mayo de 1983 cuando dice, 'en el supuesto de entender que no obstante la entrega de la cosa por los vendedores el contrato de 8 de junio de 1955, al aplazarse en parte el pago del precio, no se había consumado en la integridad de los vínculos obligacionales que generó...'.

Tal doctrina jurisprudencial ha de entenderse en el sentido, no que la acción nazca a partir del momento de la consumación del contrato, sino que la misma podrá ejercitarse hasta que no transcurra el plazo de cuatro años desde la consumación del contrato que establece el art. 1301 del Código Civil . Entender que la acción solo podría ejercitarse 'desde' la consumación del contrato, llevaría a la conclusión jurídicamente ilógica de que hasta ese momento no pudiera ejercitarse por error, dolo o falsedad en la causa, en los contratos de tracto sucesivo, con prestaciones periódicas, durante la vigencia del contrato' (...)'.

Se parte por ello de queel contrato objeto de litigio es de tracto sucesivo de forma que no acaba con la orden de compra sino que se prolonga en el tiempo como lo que es, una suerte de producto perpetuo, no admitiéndose además que la actuación de CATALUNYA BANC S.A. fuera de simple mediación en el marco de un mandato, sino que nos encontramos ante un contrato más complejo en el que la entidad bancaria además, ejerce actividad de custodia y administración pues por ejemplo asume la obligación de abonar intereses hasta la amortización del producto o su venta, lo que refuerza el carácter de contrato de tracto sucesivo.

Por elloel día de la perfección de los contratos de adquisición de participaciones preferentes éstos no quedaron consumados, sino que al haber asumido CATALUNYA BANC S.A. una serie de prestaciones como la remuneración por la tenencia de este producto financiero así como la ya indicada de devolución, es precisamente en ese momento en el que se devuelve el capital invertido al inversor o bien en el momento en que CATALUNYA BANC S.A. hubiera decidido su amortización, cuando se puede fijar que la totalidad de las prestaciones recíprocas pactadas por los contratantes habrían quedado completamente cumplidas.

Considera por tanto esta Sala: a) que nos encontramos ante un contrato de tracto sucesivo, b) que operó así una compraventa cuyos efectos no se agotan con la entrega de los títulos y con la intermediación sino que despliega sus efectos en el futuro y c) que en el momento de la perfección de los contratos de adquisición de las obligaciones subordinadas éste no se consuma al tener la inversión un plazo perpetuo a lo largo del cual no solo ha de atender a las obligaciones puramente económicas como son las de los pagos de dividendos o intereses pactados, sino que además ha de dar cumplimiento a las obligaciones de información sobre los títulos en tanto en cuanto vienen a reforzar el capital de la entidad, manteniendo plenamente los derechos y obligaciones propios del contrato de gestión y depósito de títulos.

Ante ello, no cabe considerar la acción como caducada tal y como pretende la recurrente.

En el mismo sentido sent. A.P. Albacete de 21 de octubre de 2013 y sent. A.P. Barcelona, Sección cuarta de fecha 12 de junio de 2014 '.

Sisè.El motiu tercer entén que els contractes han estat confirmats per la seva continuada propietat en el temps i percepció de rendiments sense formulació de cap queixa fins ara.

No es pot acollir.

Setè.El quart motiu de recurs entén que no concorre vici del consentiment. I que la nul·litat del negoci jurídic originari necessàriament hauria de comportar la dels demés actes derivats. Com la revenda de les accions posteriorment feta.

No es pot acollir el motiu.

No tenim cap dubte, especialment després del visionat del DVD i del declarat pels empleats del banc sobre cóm es va informar els actors abans de subscriure els títols, de que les obligacions de deute subordinat perpetu que els van fer subscriure no eren pas allò en que, com a inversors, volien invertir. Ni tan sols consta que foren ells qui demanessin l'assessorament del director o del responsable de la seva sucursal de tota la vida.

Està clar que cercaven una inversió liquidable fàcilment, d'altra rendibilitat i segura.

A això s'hi ha d'afegir que no hi ha cap mena de rastre d'informació prèvia en suport tangible ni s'acredita objectivament que els haguessin adreçat a la pàgina web de la CNMV o que, atesa la seva edat, estiguessin en disposició de consultar dita informació.

La sentencia de l'AP Barcelona -19a- de 29-10-2014 també és perfectament aplicable a aquest cas, amb la diferencia de que aquí la infracció del deure d'informació deriva del contingut escàs i dubtosament cert d' allò que hagués estat comunicat pel director (si el declarat concorda amb la realitat manifestada, que no deixa de ser una hipòtesi), mentre que en el cas de referència ni tan sols es va donar informació suposant o donant per fet que els compradors havien estat assessorats per un seu familiar.

Diu l'esmentada sentència:

'(...)CUARTO.-CONSENTIMIENTO.Se acogen íntegramente los razonamientos contenidos en los fundamentos quinto, sexto y séptimo. Para que proceda la declaración de nulidad de un contrato por error invalidante del consentimiento es preciso, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 1.266 del Código Civil ,que dicho error recaiga'sobre la sustancia de la cosa que fuere objeto del contrato, o sobre aquellas condiciones de la misma que principalmente hubiesen dado motivo a celebrarlo.'Además, la jurisprudencia ha venido exigiendo que el error sea excusable, esto es, que no sea imputable a quien lo padece.

En este sentido se ha pronunciado el Tribunal Supremo, entre otras muchas, en sus Sentencias núm. 683/2012, de 21 de noviembre , núm. 695/2010, de 12 de noviembre y núm. 60/2005 de 17 de febrero de 2005 .

Por tanto, son tres los requisitos que han de concurrir para la declaración de nulidad de un contrato por error en el consentimiento: 1) que exista error en el consentimiento; 2) que éste sea esencial; y 3) que el error sea excusable. Se analizan a continuación cada uno de ellos.

Todos los requisitos son examinados en la sentencia de Instancia.

Una nueva revisión del material probatorio conduce a la misma conclusión del juzgador de Instancia: la información fue insuficiente, la naturaleza del producto, su riesgo y complejidad no era adecuada al perfil conservador del Sr. y la Sra. X y no existe prueba del asesoramiento externo a través del hijo de los demandantes.

Admite de hecho la entidad financiera que le correspondía acreditar que la información transmitida fue la correcta y considera que así lo fue derivándolo primero del largo tiempo de vigencia del contrato, cuestión ya analizada al referirnos a la caducidad y que no afecta a la valoración de la capacidad de comprender el producto en función de

la información transmitida y la condición de los minoristas, y después del asesoramiento del hijo de los demandantes.

(...)

En este sentido por tanto, la única prueba relevante esel hecho en sí de la firma de la orden de compra por parte del Sr. X sin que conste información precontractual alguna,sin que se expusieran los riesgos de pérdida de capital, actuando sobre unosclientes de marcado perfil conservador con depósitos a plazo fijo, jubilados sin especial conocimientos financieros,sin diversificación de riesgos y sin explicación de que el producto adquirido, negociable para obtener liquidez, podía no ser adquirido en el mercado secundario perdiendo los clientes, como así sucedió (...).

Concurre por tanto error. En relación con este requisito, el Tribunal Supremo ha declarado en su Sentencia núm. 683/2012, de 21 de noviembre de 2012 , que'hay error vicio cuando la voluntad del contratante se forma a partir de una creencia inexacta - sentencias 114/1985, de 18 de febrero , 295/1994, de 29 de marzo , 756/1996, de 28 de septiembre , 434/1997, de 21 de mayo , 695/2010, de 12 de noviembre , entre muchas-. Es decir, cuando la representación mental que sirve de presupuesto para la realización del contrato es equivocada o errónea.'.

Este error es esencial al recaer sobre el riesgo asumido con los productos adquiridos y sobre las características de los mismos, elementos éstos que, según pacífica jurisprudencia, tienen el carácter de esenciales en los contratos del tipo de los celebrados por aquéllos, y es excusable.

En relación a la condición de los demandantes debe tomarse en consideración que, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 78 bis de la Ley 24/1988, de 28 de julio, del Mercado de Valores (en adelante, LMV) y con la categoría necesariamente asignada por CATALUNYA CAIXA (ahora CATALUNYA BANC) a los demandantes, éstos tenían en el momento de contratar con CATALUNYA CAIXA (ahora CATALUNYA BANC) las obligaciones subordinadas, la condición de clientes minoristas (hecho no discutido).

De acuerdo con el punto segundo de dicho artículo 78 bis, 'a sensu contrario', en este tipo de clientes no se puede presumir'la experiencia, conocimientos y cualificación necesarios para tomar sus propias decisiones de inversión y valorar correctamente sus riesgos'.

Se acoge igualmente, al no haber sido tampoco objeto de recurso la calificación del producto adquirido y que viene expuesta en el fundamento de derecho tercero.Se trata así de productos financieros complejos, por lo que, a falta de prueba en contrario, sólo cabe presumir que la relacióninter partesno fue de mero mandato o intermediación sino de asesoramiento lo que incrementa las obligaciones de información. La ley del mercado de valores otorga a los clientes minoristas el mayor nivel de protección, estableciendo a cargo de las entidades de inversión un deber de rigurosa información en relación con, entre otros extremos, la naturaleza y riesgos de los instrumentos financieros que se ofrecen, fundamentalmente en los casos de productos financieros complejos, para que los clientes puedan tomar decisiones sobre las inversiones con conocimiento de causa.

Esta información ha de ser imparcial, clara, no engañosa y ha de estar adaptada al nivel de formación y experiencia del cliente. Además, de acuerdo con el artículo 79, párrafo primero,'las entidades que presten servicios de inversión deberán comportarse con diligencia y transparencia en interés de sus clientes, cuidando de tales intereses como si fueran propios, y, en particular, observando las normas establecidas en este capítulo y en sus disposiciones reglamentarias de desarrollo.'

Esta obligación de información a cargo de la entidad financiera existe tanto en los casos en los que la relación con el cliente sea de asesoramiento como en los casos en que sea únicamente de mandato de compra y es una concreción de la normativa vigente en el momento de la formalización de la operación que disponía quetoda persona o entidad que actúe en un mercado de valores, tanto recibiendo o ejecutando órdenes como asesorando sobre inversiones en valores, deberá dar absoluta prioridad al interés de su cliente. Cuando exista conflicto de intereses entre distintos clientes no deberá privilegiar a ninguno de ellos en particular.

En el caso de autos, CATALUNYA CAIXA (ahora CATALUNYA BANC) sostiene que suministró a los codemandantes información precisa y suficiente en relación con los productos contratados con anterioridad a dicha contratación y a través del hijo de los demandantes que no fue llamado a juicio y que por tanto no ha resultado acreditado,siendo insuficiente la mera aportación de un folleto informativoque ni siquiera consta entregado a los clientes.

La carga de la prueba de que ello fue efectivamente así recae sobre el profesional financiero, según constante jurisprudencia (por todas, Sentencia del Tribunal Supremo de 14 de noviembre de 2005 ).

Además, de acuerdo con la Sentencia de Pleno del Tribunal Supremo núm. 244/2013, de 18 de abril de 2013 ,el profesional financiero se ha de asegurar de que dicha información ha sido entendida por el cliente. La única prueba al respecto es la propia orden de compra que no describe los riesgos de la operación y la testifical del comercializador y no mero tramitador a la vista de las obligaciones asumidas en el contrato quien no acredita la transmisión verbal del verdadero riesgo de la compra de las obligaciones.

En resumen, no existe en el presente proceso constancia documental de que CATALUNYA CAIXA (ahora CATALUNYA BANC) suministrara a los demandantes información suficiente en relación con las características y riesgos de los productos ofertados.

Por tanto, en el presente caso ha quedado acreditado que CATALUNYA CAIXA (ahora CATALUNYA BANC) no observó la diligencia de un ordenado empresario y un representante leal en cuanto a la información que fue facilitada a los hoy codemandantes, lo que provocó el error de éstos en cuanto al objeto de los contratos que suscribieron con la demandada (...)'.

En el cas que ens ocupa estem davant de clients minoristes, sense cap mena d'experiència en inversions, que són interpel·lats per l'entitat que els ofereix un producte rendible i segur en teoria, del que en podrien disposar quan ho necessitessin i, mentrestant, obtenir una rendibilitat important i que, fiats pel discurs del director de la seva sucursal de sempre, subscriuen un producte (i no una sinó dues vegades) que, d'haver sabut que no seria fàcilment vendible en un moment determinat, mai haurien adquirit.

L'error és evident. És excusable perquè no se'ls dóna la informació suficient sobre aquest extrem important.

El fet que els actors aportin un fulletó informatiu res prova (ni tan sols que els fora lliurat per l'entitat) i del seu contingut no es poden extraure, sense explicació o simulació concreta, les tremendes conseqüències que ara tots coneixem després del tancament del mercat secundari per la gran crisi a partir de finals de 2008.

Ja és en si mateix sospitós que se'ls col·loqui el producte en un moment on l'economia mundial començava a mostrar signes evidents decrash.

Perfectament versemblant, per tant, resulta, que en no necessitar el capital, mai fessin cap esforç de recuperació.

Ple coneixement que no podria resultar tampoc de la fragmentària informació donada pels empleats, en el millor dels escenaris possibles, ni menys encara dels propis títols.

Vuitè.El cinquè motiu de recurs, subsidiari, sosté la improcedència d'imposar al retorn del diferencial perdut l'interès legal.

No es pot acollir.

Les idees entorn de que la rendibilitat esperada hauria estat inferior o que avui en dia és molt gravós el 4% o el 3,5% (de 2015) vigent, sens perjudici de consideracionsde lege ferenda,estan fora de lloc en seu d'aquesta concreta apel·lació.

L'interès legal és una conseqüència legal, de l' art. 1303 CC i la seva quantia és objecte de regulació administrativa de publicació anual a través de la Llei de pressupostos o d'acompanyament d'aquestos, sobre la qual el Tribunal no té cap marge de discrecionalitat ponderativa ni tan sols correctivaex aequitate.

Novè.El sisè motiu de recurs sosté la improcedència, subsidiàriament, de la imposició de costes.

No es pot acollir.

Estem en un cas de venciment pur de la tesi demandada a primera instància i no hi ha motius per deixar d'imposar-les doncs ni hi ha ombres de dubte de fet ni de dret, ja que la doctrina que defensa aquesta secció és absolutament pacífica ( art. 394 LEC )

Altrament, la plena desestimació del recurs i la total confirmació de la sentència d'instància imposen les costes de l'alçada a la part recurrent ( art. 398 LEC ).

Fallo

Desestimem íntegramentel recurs d'apel·lació interposat per la representació de la part demandada contra la sentència dictada el 14 de novembre de 2014 pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 d'Igualada a les actuacions de procediment ordinari núm. 59/2014 (Rotlle núm. 96/2015) queconfirmem íntegrament, amb imposició de costes de l'alçada a la part recurrent.

La desestimació total del recurs determina per al recurrent la pèrdua del dipòsit constituït per recórrer.

Així, per aquesta Sentència, ho pronuncia, mana i signa aquest Tribunal.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida i publicada el mateix dia de la seva data pel/per la Magistrat/ada Ponent, i s'ha celebrat audiència pública. EN DONO FE.