Sentencia CIVIL Nº 280/2016, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 13/2016 de 29 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 13/16

Ordinari 1597/12 del Jutjat de 1a Instància 1 de Tarragona

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 29 de setembre de 2016

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Rosendo i ALLIANZ S.A., representats en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Elías Arcalís i defensats pel Lletrat/da Sr. Pérez Mora, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 1 de Tarragona de data 15-10-2015 , en procediment Ordinari 1597/12, sent part actora Fremap i part demandada la recurrent.

Antecedentes

PRIMER.- La Sentència d'instància disposa: 'Estimo la demanda presentada per Fremap contra Rosendo i ALLIANZ S.A., i condemno als demandats a pagar a l'actora la quantitat de 46.049,09 euros, més els interessos de l' art. 20 LCS i al pagament de les costes'.

SEGON.- En data 16-11-2015 es va presentar per Rosendo i ALLIANZ S.A. recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.- Fremap en data 28-12-2015 es va oposar al recurs.

QUART.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.- Es va interposar demanda reclamant la quantitat de 46.049,09 euros, que serien les despeses que ha tingut l'actora, una mútua laboral, pels serveis mèdics i assistencials que va prestar a Jose Enrique , derivats de l'accident de trànsit in itinere que aquest va patir el dia 11-3-2009 i del que va ser responsable la part demandada.

La sentència impugnada estima la demanda.

SEGON.- Interposa recurs la part demandada al legant, en primer lloc, que no procediria el pagament de les despeses d'assistència i mèdiques posteriors a la data d'estabilització de les lesions de Jose Enrique , fixat pel forense el dia 20-4-2010. Al lega que encara que l'actora exerciti l'acció de l' art. 127.3 LGSS procedeix el límit fixat al RDLeg. 8/2004 que limita el pagament de les despeses d'assistència mèdica, farmacèutica i hospitalària fins la sanitat o consolidació de les seqüeles, havent ja rebut el lesionat 300.000 euros per les lesions i seqüeles que va patir, import per seqüeles en el que ja estarien incloses les despeses d'assistència i mèdiques posteriors a la data d'estabilització de les seves lesions.

I) L'acció que exercita l'actora és una acció de repetició contra el responsable de l'accident en reclamació de les despeses que ha tingut l'actora pels serveis mèdics i assistencials que ha hagut de prestar a Jose Enrique , derivats de l'accident de trànsit in itinere que aquest últim va patir.

Aquesta acció té el seu fonament legal a l' art. 127.3 LGSS (Reial decret legislatiu 1/1994, de 20 de juny) que disposa: 'Quan la prestació hagi tingut com a origen supòsits de fet que impliquin responsabilitat criminal o civil d'alguna persona, inclòs l'empresari, la prestació l'ha de fer efectiva, un cop complertes les altres condicions, l'entitat gestora, el servei comú o la mútua d'accidents de treball i malalties professionals, si escau, sens perjudici d'aquelles responsabilitats. En aquests casos, el treballador o els seus drethavents poden exigir les indemnitzacions procedents dels presumptes responsables criminalment o civilment. Amb independència de les accions que exerceixin els treballadors o els seus causahavents, l'Institut Nacional de la Salut i, si escau, les mútues d'accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social tenen dret a reclamar al tercer responsable o, si escau, al subrogat legalment o contractualment en les seves obligacions, el cost de les prestacions sanitàries que hagin satisfet'.

II) Per la seva part, el número 6 de l'apartat primer de l'annex del Reial decret legislatiu 8/2004, de 29 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, després de la reforma feta per la Llei 21/ 2007, de 11 de juliol, estableix que 'Además de las indemnizaciones fijadas con arreglo a las tablas, se satisfarán en todo caso los gastos de asistencia médica, farmacéutica y hospitalaria en la cuantía necesaria hasta la sanación o consolidación de secuelas, siempre que el gasto esté debidamente justificado atendiendo a la naturaleza de la asistencia prestada'.

Per tant, a partir de la reforma feta a la Llei l'any 2007, les despeses d'assistència mèdica solament s'han de pagar fins la sanitat o la consolidació-estabilització de les seqüeles, ja que s'entén que en la indemnització de la seqüela s'indemnitza també els tractaments pal liatius posteriors de la mateixa que es puguin fer ( SSTS de 29-12-2011 i de 27-5-2015 : 'el daño emergente por gastos de asistencia médica y hospitalaria aparecían contemplados en el apartado Primero número 6 del Anexo sin límite cuantitativo (hasta la reforma introducida por la Ley 21/ 2007, de 11 de julio, se indemnizaba por la totalidad de dichos gastos, mientras que a partir de la reforma solo se van a indemnizar los devengados hasta la sanación de las lesiones o consolidación de las secuelas - STS de 29 de diciembre de 2011 -)'.

III) El problema aquí rau en si aquest límit temporal fixat a la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, després de la reforma feta per la Llei 21/ 2007, es pot aplicar a la mutualitat laboral que com a tal va prestar al lesionat en l'accident de trànsit in itinere els serveis mèdics.

La sentència impugnada no aplica tal límit temporal i indemnitza per totes les despeses mèdiques, incloses, doncs, les posteriors a la data de la consolidació-estabilització de les seqüeles, seguint la SAP Madrid de 29-1-2015 , que parteix de la base que l'acció de repetició de la mútua 'no nace, ni guarda relación directa con el accidente de tráfico, que actúa como causa mediata y remota, ya que en las Mutuas no concurre la condición de perjudicada por el accidente, sino la de acreedoras de unos servicios asistenciales de carácter sanitario obligatorios', per la qual cosa tals mútues podrien reclamar la totalitat de les despeses mèdiques amb independència de quan es produeixin, ja que 'en primer lugar, la Mutua no se subroga en la posición del lesionado. En segundo lugar, porque el artículo 127.3 LGSS no recoge la limitación temporal pretendida por los apelantes, ya que la reclamación se extiende a 'el coste de las prestaciones sanitarias que hubiesen satisfecho', y en tercero lugar, porque dichas conclusiones resultan conformes con el principio de restitución íntegra del daño a tenor del artículo 1.101 y 1.106 Código Civil '.

Hi ha, però, altra doctrina majoritària, que aquest Tribunal comparteix, que aplica el límit temporal fixat a la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, després de la reforma feta per la Llei 21/ 2007, també a la mutualitat laboral. En primer lloc, perquè és inqüestionable que la responsabilitat dels demandats té el seu origen en un accident de trànsit, i sobre tal responsabilitat la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor fixa un límit, límit que és general, sense que excepcioni a les mútues laborals; en segon lloc, perquè es produiria a càrrec dels responsables una doble indemnització pel mateix concepte: una a favor del lesionat, a través de la indemnització de la seqüela, i una altra a favor de la mútua; i, en tercer lloc, perquè una altra solució posaria a la mútua en millor posició que al propi lesionat, que a la pròpia víctima de l'accident, el qual indemnitzat per la seqüela no pot reclamar ja res més per les despeses mèdiques posteriors a la data de la consolidació-estabilització de la seqüela.

Aquest mateix criteri segueix la SAP Balears de 12-2-2015: 'la entidad aseguradora del vehículo conducido por quien ha sido considerado responsable del accidente, como tercera responsable del daño, tiene limitada su responsabilidad en aplicación del anexo primero apartado 6 de la Ley sobre Responsabilidad Civil y Seguro en la circulación de vehículos a motor, tras la redacción dada a dicho apartado por la Ley 21/2.007 de 11 de julio, y la misma no se extiende ya a los gastos de asistencia sanitaria posteriores a la estabilización de las lesiones. Si el legislador ha limitado tal responsabilidad estableciendo unos límites cuantitativos máximos para las indemnizaciones derivadas de accidentes de circulación, en este caso, excluyendo de su ámbito los gastos de asistencia sanitaria habidos tras la estabilidad lesional, consideramos que el artículo 127.3 del LGSS no implica una extensión de tal responsabilidad, aunque no establezca límites. En este sentido, compartimos el criterio mantenido en las alegadas sentencias de la Audiencia Provincial de Huelva, Sec 1, de 24 de enero de 2.013 y de la Audiencia Provincial de Madrid, Sec 14, de 7 de abril de 2010 , las cuales resuelven sobre un supuesto de hecho muy parecido al que nos ocupa'. En igual sentit les SSAP Barcelona de 30-3-2015 i 23-10-2014 .

Procedeix, en conseqüència, estimar el motiu d'impugnació i excloure totes les despeses d'assistència i mèdiques, així com les de transport en taxi o amb altres mitjans, posteriors al dia 20-4-2010, el que es farà en execució de sentència. Aquesta data és la que el metge forense va fixar com d'estabilització lesional i que va ser acceptada pel propi lesionat, servint de base per a calcular la seva indemnització.

TERCER.- S'al lega, en segon lloc, que no procedirien les despeses corresponents als serveis prestats pels propis metges de l'actora, ja que són personal en plantilla de l'actora.

Es desestima el motiu d'impugnació. Encara que els serveis al lesionat els hagin prestat els propis metges de l'actora, aquesta té dret a reclamar tal cost al causant de l'accident, ja que els seus metges bé podrien haver emprat les hores que han hagut de dedicar al lesionat a altres tasques o a prestar altres serveis a altres pacients, sent, doncs, un cost objectiu patit per l'actora.

QUART.- Impugna, en tercer lloc, les despeses reclamades de desplaçament en taxi, considerant innecessari tal mitjà de transport.

Es desestima el motiu d'impugnació. El lesionat va patir greus ferides a la cama dreta, necessitant de 416 dies d'estabilització, tenint greus problemes de mobilitat, havent d'anar durant molt temps en crosses i amb una fixació externa a la cama, i precisant de vàries intervencions quirúrgiques i múltiples assistències mèdiques. No es considera, doncs, que el transport en taxi fos una luxe sinó una necessitat, sens perjudici de limitar les despeses per aquest concepte també fins el dia 20-4-2010, tal i com ja hem dit en el FJ 2n.

CINQUÈ.- S'impugna, finalment, la imposició dels interessos de l' art. 20 LCS .

S'estima el motiu d'impugnació. Com recorda la STS de 24-3-2011 , 'la finalidad del artículo 20 LCS radica en fomentar el rápido resarcimiento del asegurado o perjudicado imponiendo sobre la aseguradora que retrasa injustificadamente el cumplimiento de su obligación un recargo de notoria importancia (...) La Ley considera al asegurado o perjudicado en una situación necesitada de especial protección frente al retraso injustificado por parte de la aseguradora en el abono de la indemnización, dada la finalidad de resarcimiento del daño que tiene el contrato de seguro'. Tals circumstàncies no concorren en absolut en l'actora, que tampoc és perjudicada directe, per la qual cosa no té dret a cobrar el interessos de l' art. 20 LCS , els quals són certament excepcionals i d'aplicació restrictiva, sinó els interessos legals des de la demanda. En el mateix sentit la SAP Oviedo de 18 d'octubre de 2001 i la SAP Guipúzcoa de 13-3-2006 .

Procedeix, en conseqüència, estimar parcialment el recurs, revocar parcialment la sentència impugnada i estimar parcialment la demanda, condemnant als demandats a pagar solidàriament a l'actora les despeses reclamades generades fins el dia 20-4- 2010, quantitat que es fixarà en execució de sentència, i que meritarà els interessos legals des de la data de la demanda, sense fer imposició de les costes de primera instància conforme l' art. 394 LEC .

SISÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , en estimar parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes del mateix.

Fallo

ESTIMEM parcialmentel recurs d'apel lació interposat per Rosendo i ALLIANZ S.A. contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 1 de Tarragona de data 15-10-2015 , en procediment Ordinari 1597/12, que es REVOCA parcialment, fent els següents pronunciaments:

1.- Estimem parcialment la demanda, condemnant als demandats a pagar solidàriament a l'actora les despeses reclamades generades fins el dia 20-4-2010, quantitat que es fixarà en execució de sentència, i que meritarà els interessos legals des de la data de la demanda, sense fer imposició de les costes de primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes del recurs.

3.- Retorneu el dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día cuatro de octubre de dos mil dieciséis. Doy fe.