Sentencia Civil Nº 68/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 143/2014 de 05 de Octubre de 2015

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm. 68

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Barcelona, 5 d'octubre de 2015

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 143/2014 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel·lació núm. 627/13 arran de les actuacions de procediment d'ordinari núm. 453/11 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 15 de Barcelona. Don. Nemesio hi ha interposat sengles recursos, representat per la procuradora Sra. Magdalena Julibert Amargós i defensat pel lletrat Sr. Francisco Vega Sala. Doña. Rosa , part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representada pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca i defensada pel lletrat Sr. Fernando Carrasco Gómez, amb la deguda intervenció del MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

PRIMER.El procurador dels tribunals Sr. Octavio Pesqueira Roca va actuar en representació de la Sra. Rosa per formular la demanda de divorci núm. 453/11 al Jutjat de Primera Instància núm. 15 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 14 de febrer de 2013 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que estimando parcialmente la demanda principal presentada por el Procurador D. Octavio Pesqueira Roca en nombre y representación de Dª Rosa declaro disuelto por Divorcio el matrimonio formado por Rosa Y Nemesio con todos los efectos legales inherentes a dicha declaración, estimando parcialmente la demanda reconvencional interpuesta por la Procuradora Dª Magdalena Julibert Amargós en nombre y representación de D. Nemesio asistido por el Letrado D. José Miguel Cabré Puig de la Bellacasa debo de acordar y acuerdo las siguientes medidas definitiva:

Primera.- Guarda y custodia compartida sobre la hija menor de edad Belen consistente en:

-La guarda y custodia compartida se llevará a cabo por semanas alternas de lunes a lunes de la forma que se viene desarrollando actualmente.

-Los períodos vacacionales en primer lugar se establecerán de acuerdo entre ambos progenitores y en defecto de acuerdo será de la forma siguiente:

- Navidad, se dividirá en dos periodos, que se inician en cuanto al primero desde la salida del colegio del último día lectivo hasta el día 30 de diciembre a las 20:00 horas, y el otro periodo que se inicia a las 20:00 horas del día 30 de diciembre hasta el primer día de clase. Corresponderá al padre el primer periodo en los años impares y a la madre el segundo en los años impares y al revés.

- Semana Santa, se distribuirán por mitad, el primer periodo desde la salida del colegio hasta el Jueves Santo a las 10:00 horas y un segundo desde ése día y hora hasta el lunes de Pascual a las 21:00 horas. En los años impares corresponderá al padre el primer periodo y el segundo en los pares a la madre y al revés.

- Verano, en cuanto las vacaciones de verano, los meses de julio y agosto se distribuirán por quincenas alternas entre ambos progenitores salvo acuerdo entre ellos se establecerán los siguientes periodos:

a) Desde el 1/07 hasta el 16/07

b) Desde el 16/07 hasta el 1/08

c) Desde el 1/08 hasta el 16/08

d) Desde el 16/08 hasta el 1/09

e) En los años impares corresponderá al padre las primeras quincenas y las segundas a la madre y en los años pares al revés.

f) La hora de entrega y recogida de la menor serán las 12:00 horas y el intercambio se llevará a efecto en el domicilio del progenitor con el que hubiera permanecido ése periodo, asumiendo la obligación de irla a buscar el progenitor que hubiera de hacerse cargo.

En cuanto los alimento cada uno de los progenitores cada uno de ellos asumirá el pago de los gastos ordinarios generados por la hija menor Belen durante el tiempo que esté con cada uno de ellos los gastos de educación, actividades extraescolares y demás gastos deberán ser abonados por mitad ambos progenitores para lo cual deberán abrir una cuenta bancaria conjunta en la que ingresarán cada uno de los progenitores la cantidad de 400 euros mensuales. Dicha cantidad deberá ser revalorizada anualmente conforme las variaciones que experimente el IPC. Las partes deberán ingresar dicha cantidad a favor de la hija común menor de edad por meses anticipados dentro de los cinco primeros días de cada mes.

Los gastos extraordinarios gastos médicos y sanitarios no cubiertos por la Seguridad Social o Mutua deberán ser abonados la mitad por cada progenitor, los demás gastos extraordinarios deberán ser abonados la mitad por cada progenitor previo acuerdo entre las partes y en su defecto con autorización judicial.

Segunda.- Pensión de alimentos para el hijo mayor de edad se fija en la cantidad de 500 euros mensuales a cargo del padre. Dicha cantidad deberá ser ingresada en la cuenta bancaria que a estos efectos designe la madre por meses anticipados los cinco días primeros días de cada mes y será revalorizada anualmente conforme las variaciones que experimente el IPC.

Los gastos extraordinarios gastos médicos y sanitarios no cubiertos por la Seguridad Social o Mutua deberán ser abonados la mitad por cada progenitor, los demás gastos extraordinarios deberán ser abonados la mitad por cada progenitor previo acuerdo entre las partes y en su defecto con autorización judicial.

Tercera.- Atribución del uso del domicilio familiar y ajuar sito en Barcelona C/ DIRECCION000 nº NUM000 , NUM001 a la madre y a la hija menor.

Cuarta.- Atribución del uso de la vivienda sita en la C/ DIRECCION001 NUM002 , NUM003 , NUM004 al Sr. Nemesio hasta que la hija Belen obtenga la mayoría de edad.

Quinta.- División de bien común relativo a la finca copropiedad de los cónyuges vivienda que constituye la segunda residencia sita en la C/ DIRECCION001 , localidad de Llivia Girona, inscrita en el Registro de la Propiedad de Puigcerdá al Tomo NUM005 , Libro NUM006 , Folio NUM007 , Finca registral nº NUM008 de Llivia, se acuerda declarar el cese de la comunidad en la cuota de copropiedad que a cada parte le corresponda. Sin perjuicio de los acuerdos a que puedan llegar las partes se procederá a la venta de la referida vivienda por su valor de mercado, o en su defecto subsidiariamente por un precio no inferior al que se determine por perito tasador inmobiliario adecuado a tal efecto, en periodo de ejecución de Sentencia, procediéndose a repartir la cuota correspondiente de copropiedad del valor obtenido por su venta a terceros, una vez deducidas las deudas y cargas que gravan la misma en su caso, todo ello sin perjuicio de los acuerdos a que puedan llegar las partes.

Sexta.- Compensación económica se fija en concepto de pensión compensatoria para el demandado Sr. Nemesio la cantidad de cien mil euros que podrán ser satisfechos en efectivo y en dos plazos sin que pueda superar un año a partir de la fecha de la notificación de esta resolución.

Séptima.- En cuanto las cargas familiares, cuota hipotecaria de la vivienda bien común de C/ DIRECCION001 . Tratándose de segunda residencia las partes deberán estar en primer lugar al uso de la misma y a falta de uso al título de constitución de acuerdo con lo establecido en el mismo.

No se hace expresa condena en costas'.

SEGON.Contra aquesta Sentència, les parts actora i demandada van interposar-hi un recurs d'apel· lació, que es van admetre i es van substanciar a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència en data 29 de setembre de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'Estimando en parte ambos recursos de apelación interpuestos por Doña. Rosa y Don. Nemesio contra la sentencia de fecha catorce de febrero de dos mil trece, dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 15 de Barcelona , debemos revocar y revocamos dicha resolución en lo que se refiere a la atribución del uso de la vivienda sita en c/ DIRECCION001 NUM002 , NUM003 NUM004 de Barcelona que se fijó a favor del Sr. Nemesio que se deja sin efecto.

Como contribución de las partes a los alimentos de los hijos comunes se acuerda que ambas partes asuman los gastos de Belen cuando la tengan consigo e ingresen para cubrir los gastos alimenticios de ambos hijos, Fulgencio y Belen , en una cuenta bancaria la cifra de 700 euros al mes la Sra. Rosa y 300 euros mensuales el Sr. Nemesio , estableciéndose la misma proporción para los gastos extraordinarios, el 70% la Sra. Rosa y el 30% el Sr. Nemesio .

Se deja sin efecto la compensación económica por razón del trabajo que se estableció para el Sr. Nemesio .

Se confirma en lo demás la sentencia recurrida, sin hacer expreso pronunciamiento de las costas causadas en el presente recurso'.

TERCER.Contra aquesta Sentència, la representació processal Don. Nemesio va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la provisió de data 23 de febrer de 2015 es va traslladar a les parts personades sobre la possible inadmissió dels recursos interposats. Per mitjà de la interlocutòria de data 26 de març de 2015, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit, únicament, el primer motiu del recurs de cassació, va inadmetre la resta i ho va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè poguessin formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART.Per mitjà de la provisió de data 21 de maig de 2015 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 21 de setembre de 2015.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués.

Fundamentos

PRIMER.Recurs de cassació

En l'únic motiu del recurs de cassació per interès cassacional admès al seu dia per la Sala, la defensa del recurrent qüestiona la interpretació de l'Audiència Provincial de l' article 233-20.6 del Codi civil de Catalunya relatiu a l'atribució de l'ús del domicili familiar en el cas del divorci dels litigants.

El recurrent sosté que hauria d'admetre's que el jutge de família pogués atribuir dos domicilis propietat de la família en els casos en què s'hagués acordat la guarda i custòdia compartida dels fills amb la finalitat de cobrir les necessitats d'habitatge dels menors quan estiguin amb cadascun dels seus progenitors. Entén que seria possible donar aquesta interpretació a la norma citada i que no existeix doctrina de la Sala en relació amb aquesta qüestió, encara que sí del Tribunal Suprem, i a aquest efecte cita la Sentència de la Sala Primera de 10.10.2011 .

Certament no existeix doctrina de la Sala Civil relativa al concret article del llibre II del Codi civil de Catalunya (CCCat) que s'invoca com a infringit, ja que la doctrina de la Sala en relació amb aquesta qüestió es refereix a l'antic article 76 del Codi de família aprovat per la Llei 9/1998, de 15 de juliol, derogat quan va entrar en vigor (el dia 1 de gener de 2011) el llibre II del CCCat aprovat per la Llei 25/2010, de 29 de juliol.

No cal dir que el procediment de divorci que ens ocupa es va interposar en data 19 de maig de 2011 i que, per tant, resulta aplicable el llibre II del Codi civil de Catalunya.

Amb tot, escau recordar a aquest efecte que l'antic article 76 del Codi de família deia en el número 3 que, en els casos de nul· litat del matrimoni, divorci o separació judicial havia d'acordar-se:

'L'atribució de l'ús de l' habitatge familiar, amb el parament corresponent, i, si és el cas, de les altres residències.'

En relació amb aquesta norma, aquesta Sala en l'STSJC 50/2012, de 30 de juliol, havia acceptat que en el dret civil de Catalunya -a diferència de l'estatal conformat pels articles 91 i 96 del CC i la interpretació jurisprudencial que s'hi dóna en la Sentència del Tribunal Suprem de 9.5.2012 ('en los procedimientos matrimoniales seguidos sin consenso de los cónyuges, no pueden atribuirse viviendas o locales distintos de aquel que constituye la vivienda familiar')- permetia l'atribució d'altres residències en el marc del procés matrimonial. S'argumentava que no existia 'contradicción alguna entre el artículo 83 CF que prevé, en caso de desacuerdo de los cónyuges o cuando éste sea perjudicial para los menores que el juez decida a quien debe ser atribuido el domicilio familiar, entendido este, como se ha dicho, por aquél en el que la familia hace sede principal de su convivencia, y el art. 76, 3, a) que regula la posibilidad de que en el procedimiento matrimonial pueda el Juez ex artículo 79,1 atribuir el uso de otras residencias 'si es el cas'.'

I es declarava com a doctrina que l' article 76,3,a) CF ha de ser interpretat en el sentit que pot concedir-se l'ús d'un habitatge diferent del familiar en el curs del procediment matrimonial si les circumstàncies del cas ho exigeixen per donar-se major satisfacció, amb tal atribució, a interessos superiors necessitats de protecció.

En el supòsit de fet de la Sentència citada, es va acordar atribuir l'ús d'un habitatge propietat dels cònjuges a la mare i als fills menors en lloc del domicili familiar propietat del marit i del qual era usufructuària la mare perquè es va estimar que aquesta decisió preservava millor els interessos dels menors, ja que la família es trobava en precari en el domicili conjugal.

Aquesta interpretació ja l'havíem sostingut en la Sentència núm. 15, de 3 de març de 2005 -rec. 137/04 -, quan exposàvem que:

'Debe analizarse caso por caso la necesidad de un pronunciamiento judicial, porque así, además, lo determina la Ley mediante la expresión' si és el cas'.

Es cierto que el Codi parte de la atribución al esposo o a la esposa del'habitatge familia ', pero si éste es atribuido, expresa o tácitamente, al primero, cual es el caso, nada obsta que a la esposa -con las hijas- el Juez le otorgue la segunda residencia (porque así lo permite la Ley), máxime cuando muy cerca de ella viven los padres de aquélla, estudian las hijas y trabaja la mujer. Otra cosa es que, en los concretos casos contemplados en las sentencias que se aportan, la Audiencia haya considerado no idónea la atribución a uno de los cónyuges de una residencia puramente veraniega; casos en que, justamente, tales residencias deben seguir el régimen normal de división del patrimonio conyugal.

En este caso, en cambio, estrictas razones de justicia y de equidad abonan la solución tomada por el Tribunal de Apelación, ante lo cual el recurso debe ser desestimado'.

En la mateixa línia l'STSJC 9/2013, de 28 de gener, va admetre l'assignació d'una segona residència al pare demandat perquè pogués portar a terme el règim de visites envers els seus fills, a causa de la manca de mitjans i d'habitatge a fi de poder comunicar-s'hi adequadament.

Amb tot, es va limitar temporalment tal atribució fins a la liquidació del règim econòmic conjugal.

SEGON.Un cop això exposat, no existeix al nou llibre II una norma equivalent a l' art. 76 del CF sobre el qual s'havia pronunciat la Sala.

La nova normativa parteix d'una més gran flexibilització pel que fa a l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar atès que després del cessament de la convivència marital els immobles haurien de tornar al règim jurídic ordinari que lliga disposició de l'ús amb la titularitat del bé. Això llevat que interessos superiors exigeixin una altra solució com el dels menors d'edat, o la prolongació temporal de la solidaritat conjugal quan un dels cònjuges estigués necessitat de protecció especial. Es parteix de la base que de vegades les necessitats d'habitatge poden satisfer-se d'una altra manera que no sigui enllaçant la propietat privativa d'un dels cònjuges a aquesta finalitat per tal que els vincles econòmics que s'havien creat durant el matrimoni no perdurin més que el que sigui estrictament indispensable.

Ho diu amb claredat el preàmbul del llibre II quan aborda aquest tema:

'Les regles sobre l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar presenten novetats importants. Tot i partir d'atribuir-lo, preferentment, al cònjuge a qui correspongui la guarda dels fills, es posa èmfasi en la necessitat de valorar les circumstàncies del cas concret. Per això, es preveu que, a sol·licitud de l'interessat, es pugui excloure l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar si qui en seria beneficiari té mitjans suficients per cobrir les seves necessitats i les dels fills, o bé si el qui l'ha de cedir pot assumir i garantir suficientment el pagament dels aliments als fills i la prestació que pugui correspondre al cònjuge en una quantia que permeti cobrir les necessitats d'habitatge d'aquest. Inversament, si malgrat correspondre a un cònjuge l'ús de l'habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat d'aquest es perllongui després d'arribar els fills a la majoria d'edat, l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar es pot fer inicialment per aquest concepte. En tot cas, l'atribució per raó de la necessitat és sempre temporal, sense perjudici que es puguin instar les pròrrogues que escaiguin. Es vol posar fre a una jurisprudència excessivament inclinada a dotar de caràcter indefinit l'atribució, en detriment dels interessos del cònjuge titular'.

La posterior regulació respon a aquesta filosofia, ja que veiem que el deure de prestar habitació in natura, és a dir, amb l'atribució de l'habitatge familiar, perd capitalitat quan l'article 233-20,4 admet que, excepcionalment, encara que existeixin fills menors, l'autoritat judicial pugui atribuir l'ús de l'habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d'habitatge i la dels fills; o quan l'art. 233-20,6 disposa que l'autoritat judicial pot substituir l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar per la d'altres residències si són idònies per satisfer la necessitat d'habitatge del cònjuge i els fills; o també l'article 233-21, en el número 1, quan autoritza l'autoritat judicial, a instàncies d'un dels cònjuges, que pugui excloure l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar: a) Si el cònjuge que seria beneficiari de l'ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d'habitatge i la dels fills o, b) Si el cònjuge que hauria de cedir l'ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d'aliments dels fills i, si és procedent, de la prestació compensatòria de l'altre cònjuge en una quantia que cobreixi suficientment les necessitats d'habitatge d'aquests.

Com es veu ja no s'esmenta que el jutge pugui atribuir, a més de la familiar, l'ús d'altres residències, ja que el que estableix l'article 233-20,6, dins de la Secció 4a dedicada a l'atribució o distribució de l'ús de l' habitatge familiar,és la possibilitat de substituir o subrogar l'ús de l'habitatge familiar per una altra residència quan sigui idònia per satisfer les necessitats d'habitatge.

Tampoc ho preveu en el cas que la guarda i custòdia dels fills s'estableixi de forma compartida. Podria acceptar-se que les parts acordessin en aquests casos la distribució de l'habitatge per períodes determinats (Bird's nest custody) ex art. 233-20 , 1 CCCat , però pel que fa a la regulació en cas de desacord, l'art. 233-20,2 disposa que: Si no hi ha acord o si aquest no és aprovat, l'autoritat judicial ha d'atribuir l'ús de l'habitatge familiar, preferentment, al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta, però que, no obstant això, en el cas de guarda i custòdia compartida, el jutge ha d'atendre per a l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar als interessos del cònjuge més necessitat de protecció(art. 233-20.3,a).

TERCER.En el cas que ens ocupa hem de partir dels següents fets no combatuts o que la Sentència de l'Audiència Provincial declara provats.

Els cònjuges i els dos fills del matrimoni van residir a l'habitatge situat al carrer DIRECCION001 , núm. NUM002 , NUM003 NUM004 , propietat de la societat Vidoalda, SL, del 98,80 % de les participacions és propietària l'esposa, i del 0,20%, el Sr. Nemesio , fins a l'any 2005, en què la família es va traslladar a viure a un pis del carrer DIRECCION000 , NUM000 , NUM001 NUM009 , propietat igualment de Vidoalda, SL, en règim de lloguer.

Els cònjuges van cessar la convivència marital l'any 2009, i el Sr. Nemesio , aleshores apoderat i gerent de la societat, va passar a viure al pis del carrer DIRECCION001 , núm. NUM002 , NUM003 NUM004 .

Les parts es mostren conformes amb el fet que l'habitatge familiar situat al carrer DIRECCION000 sigui atribuït a la Sra. Rosa , i el Sr. Nemesio -que conviu amb una nova parella i amb les dues filles bessones que tenen en comú- pretén que li sigui atribuït judicialment l'ús de l'habitatge del carrer DIRECCION001 , NUM002 , NUM003 NUM004 , en virtut de la guarda de la filla menor dels litigants, que és compartida amb la Sra. Rosa .

La Sala d'apel·lació declara provat que la societat Vidoalda, SL, és propietària de 24 pisos a Barcelona (segons les parts destinats al lloguer), que el Sr. Nemesio era titular en contreure matrimoni d'un habitatge al CALLE000 ara llogat, i que durant la convivència va adquirir: a) un pis al CALLE001 que té també llogat; b) la meitat indivisa d'un habitatge a Vacarisses; c) la meitat indivisa juntament amb la seva esposa d'una casa a Llívia ( DIRECCION001 ) respecte de la qual ja s'ha declarat el cessament de la indivisió.

El Sr. Nemesio ja no treballa en els negocis de la Sra. Rosa , sinó que és administrador d'una altra empresa de la qual percep segons la Sentència la suma de 1.000 euros mensuals.

QUART.Així les coses, no és cert com s'afirma en el recurs que hagin existit simultàniament dos domicilis familiars. Com vam dir en l'STSJC 67/2012, de 12 de novembre, l'habitatge familiar és la base física on es desenvolupa la vida familiar, és a dir, l'immoble habitable on conviuen els membres de la família fins al moment que es produeix la crisi matrimonial. Aquell on habitualment resideix la família i té per domicili o centre de la seva convivència, sense que pugui confondre's amb aquells altres que la família habita o utilitza temporalment o estacionalment (conegudes com a segones o terceres residències) o bé amb d'altres susceptibles de ser utilitzats també pel fet de tenir elements aptes per servir de domicili familiar, encara que no ho siguin actualment (STSJC 50/12, de 30 de juliol, rotlle 227/2011).

De manera que en el cas present solament el domicili del carrer DIRECCION000 pot ser qualificat d' habitatge familiar, ja que el del carrer DIRECCION001 va deixar de ser-ho quan la família es va traslladar al del carrer DIRECCION000 4 anys abans de la ruptura conjugal, sense que la llei prevegi l'atribució de l'ús d'altres residències.

Tampoc no resulta aplicable la doctrina que emana de l' STS de 10.10.2011 que invoca el recurrent.

En primer lloc perquè es refereix a l' article 96 del Codi civil quan segons l' article 111-3 del CCCat la normativa aplicable és la catalana, i és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui es troba cridat a interpretar-la ( art. 111-2 CCCat ).

En segon lloc, perquè com s'ha vist la doctrina del Tribunal Suprem (per totes, STS núm. 726/2013 de 19.11.2013 ) tampoc permet pronunciar-se sobre l'ús d'altres domicilis o locals diferents del familiar encara que autoritzi a substituir o subrogar l'ús de la llar conjugal per una altra que sigui adequada a les necessitats d'habitatge de la família, cosa que es troba expressament prevista segons hem vist en la legislació catalana actual i admesa per la doctrina d'aquesta Sala.

A més en el cas, encara que no fos així: a) l'habitatge del carrer DIRECCION001 és d'una societat no dels cònjuges -encara que la mercantil sigui participada majoritàriament per l'esposa- i pel que sembla hi viu el Sr. Nemesio a precari; b) encara que l'esposa tingui la participació majoritària de la societat Vidolada, SL, propietat dels dos habitatges discutits i d'altres, el Sr. Nemesio també és titular d'altres dues residències a Barcelona; de la meitat indivisa d'una altra a Vacarisses i de la meitat indivisa de la casa de Llívia, la liquidació de la qual ja ha estat acordada; c) el Sr. Nemesio es troba convivint amb una altra parella, fet que constitueix ab initiocausa d'extinció de l'ús de l'habitatge que hagués estat atribuït en funció de la major necessitat d'un dels cònjuges (art. 233-24,2 b); d) ni tan sols podrien considerar-se en aquest cas raons excepcionals relacionades amb l'interès superior dels menors (com en el previst per l'STSJC de 9/2013 de 28 de gener, en aplicació d'una altra normativa) quan les necessitats d'habitatge del Sr. Nemesio , la seva nova família i les de la filla menor del matrimoni la custòdia de la qual li ha estat atribuïda en forma compartida amb la seva exdona, poden satisfer-se, si aquest és el seu interès, denegant la pròrroga d'algun dels habitatges de la seva propietat que ara estan llogats per causa de necessitat.

Pel que s'ha raonat, no escau estimar el recurs de cassació interposat i escau confirmar la Sentència objecte de recurs.

QUART.Costes

Les costes del recurs s'imposen a la part recurrent ( art. 394 i 398 LEC 1/2000 ) amb pèrdua del dipòsit constituït, si s'escau.

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de CatalunyaDECIDEIX :

DESESTIMARel primer motiu del recurs de cassació admès a tràmit i interposat contra la Sentència de data 29 de setembre de 2014, dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació núm. 627/13 , la qual confirmem íntegrament, amb expressa imposició de les costes causades a la part recurrent i pèrdua dels dipòsits, si s'escau, constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.Avui han signat i publicat aquesta Sentència els magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.