Sentencia Civil Nº 4/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 82/2014 de 20 de Enero de 2015

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm. 4

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Barcelona, 20 de gener de 2015

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 82/2014 contra la Sentència dictada en grau d'apel lació per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel lació núm. 150/13 arran de les actuacions de procediment de divorci núm. 697/12 seguides davant del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de l'Hospitalet de Llobregat. Doña. Carla hi ha interposat un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal, representada per la procuradora Sra. Jennifer García Mateo i defensada per la lletrada Sra. Silvia Claveria Galera. Don. Romeo , part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representat pel procurador Sr. Fernando Bertrán Santamaría i defensat pel lletrat Sr. Luis Francisco Palomo Domínguez.

Antecedentes

PRIMER. La procuradora dels tribunals Sra. Jennifer García Mateo va actuar en representació de Doña. Carla per formular la demanda de procediment de divorci núm. 697/12 en el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de l'Hospitalet de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 25 d'octubre de 2012, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Con admisión parcial de la demanda de divorcio interpuesta por la Procuradora de los Tribunales Sra. García Mateo en representación de Dª. Carla debo acordar y acuerdo la disolución por causa de divorcio del matrimonio contraído el 19 de diciembre de 1962 por los expresados cónyuges, con todos los efectos legales y en particular:

Se atribuye el uso del domicilio conyugal a Dª. Carla .

No procede imponer las costas a ninguna de las partes'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar-hi un recurs d'apel lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència el 13 de maig de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Romeo , contra la sentencia de fecha 25-10-2012, dictada por el Ilmo. Magistrado- Juez del Juzgado de Primera Instancia 1 de los de l'Hospitalet de Llobregat, debemos revocar y revocamos la expresada resolución en el sentido de que no procede hacer atribución del uso de la vivienda que fuera familiar, confirmando los demás extremos de la misma, ello sin que proceda hacer especial mención sobre el pago de las costas causadas en esta alzada'.

TERCER. Contra aquesta Sentència, la representació processal de Doña. Carla va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la interlocutòria de 22 de setembre de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat, que es va traslladar a la part contra la qual es recorre i personada perquè pogués formalitzar la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà de la provisió de 17 de novembre de 2014, i no havent-se formulat oposició al recurs de cassació, i d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el dia 15 de desembre de 2014.

Ha estat ponent la Il lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués.

Fundamentos

PRIMER. Contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en les actuacions de divorci contenciós seguits entre Doña. Carla i Don. Romeo , en virtut de la qual la Sala va disposar que no esqueia atribuir l'ús de l'habitatge conjugal a la part actora, s'alça la seva defensa mitjançant un recurs extraordinari per infracció processal i un altre de cassació.

a) Recurs extraordinari per infracció processal

SEGON. Mitjançant el recurs extraordinari per infracció processal s'addueix la infracció dels articles 24.1 i 120 de la Constitució espanyola , ja que la recurrent estima que la Sala no ha motivat per quina raó considera que l'habitatge conjugal i familiar ha deixat de ser-ho i que, per tant, no escau atribuir-ne l'ús a l'instant.

Per a la més adequada resolució del motiu i una millor comprensió dels fets objecte del debat, escau ressenyar els següents antecedents:

1) L'actora i el demandat van contraure matrimoni canònic el 19 de desembre de 1962 a la localitat de Navia de Suarna, província de Lugo.

2) El mes d'abril de 1969, ambdós cònjuges van adquirir en comú un habitatge situat a l'Hospitalet de Llobregat, CALLE000 (ara c. DIRECCION000 ), NUM000 , NUM001 NUM002 , on ja residien. El matrimoni ja tenia un fill nascut a Navia de Suarna i en va tenir un altre nascut ja a Barcelona l'any 1970, mentre continuaven vivint al mateix domicili.

3) Per causes que es desconeixen, l'espòs va abandonar el domicili familiar l'any 1974.

4) A instàncies de Doña. Carla , el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de l'Hospitalet disposa, en rebel lia Don. Romeo , la separació matrimonial dels cònjuges mitjançant la Sentència dictada el 17 de juny de 1981, en què el Jutjat únicament acordava -sobre la base de l' art. 73 del Codi civil de 1889 en la redacció vigent en aquell moment- que els fills menors quedessin a càrrec de la mare sens perjudici del dret de visites del pare.

5) Els aleshores menors i la seva mare van continuar residint al pis del DIRECCION000 (fet admès pel demandat en contestar a la demanda) fins que els primers van adquirir la majoria d'edat i la independència econòmica i van marxar de l'habitatge, on va quedar vivint la mare.

6) El mes de març de l'any 2012 Don. Romeo , que té 79 anys i viu habitualment a Galícia, dóna la meitat indivisa de l'habitatge inscrit a nom seu al seu nebot Don. Damaso .

7) El dia 30 d'abril de l'any 2012 Doña. Carla , que ara té 75 anys, formula aquesta demanda en què sol licita la concessió del divorci, així com l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar perquè el seu interès és el més necessitat de protecció. El demandat es va oposar a l'atribució de l'ús de l'habitatge perquè va estimar que l'atorgament de l'ús solament es trobava justificat quan hi havia fills menors, però no pas ara que eren independents. Va adduir, a més, que ja no era titular de la meitat indivisa de l'habitatge perquè l'havia donat al seu nebot.

8) La Sentència de primera instància accedeix al divorci i atribueix l'ús de l'habitatge de l'Hospitalet a la demandant en aplicació del que disposa l' art. 233-4 del llibre II del CCCat , i indica que la donació realitzada al nebot no pot condicionar l'atribució de l'ús al cònjuge més necessitat de protecció en la mesura que no s'havia obtingut el consentiment de la Sra. Carla , sens perjudici de les accions que corresponguessin en relació amb la cotitularitat de l'habitatge.

9) La defensa Don. Romeo recorre en apel lació contra l'anterior Sentència quant a l'atribució de l'ús del domicili, i l'Audiència Provincial revoca tal pronunciament amb l'argument següent: 'Debemos estimar el recurso por muy comprensibles que sean las razones esgrimidas por la actora. Estamos en el caso ante una petición nueva formulada 31 años después de la ruptura de la convivencia matrimonial, que tuvo una duración de 12, por lo que habiendo perdido el carácter de vivienda habitual en los términos del art. 233-4 CCC, ninguna atribución puede hacerse sobre la misma. Otro tema es el acto de disposición efectuado visto el contenido del art. 231-9 del mismo texto legal , pero ello es una cuestión a dilucidar en el procedimiento que corresponda'.

TERCER. La motivació de les sentències consisteix en l'exteriorització del conjunt de raonaments de fet i de dret que justifiquen una determinada decisió, per la qual cosa la motivació exigible a les decisions judicials té la doble finalitat de garantir l'absència d'arbitrarietat i de possibilitar el control de l'aplicació raonada de les normes que es consideren adequades al cas, a les quals sol afegir-se ( STS Sala 1a de 12-2-2013 ) la de convèncer les parts de la correcció de la decisió que s'adopta.

Tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem recorden que la motivació és un fet que permet l'eventual control jurisdiccional per mitjà dels recursos, la crítica de la decisió i l'assimilació per part dels qui integren la cultura jurídica interna i externa, garantint el compliment del principi de proscripció de l'arbitrarietat que es projecta sobre tots els poders públics (per totes, STS, Sala primera de 7.6.2011 ).

De la mateixa manera, aquesta Sala ha declarat en les STSJC 11/2006, de 6 de mar ç, 32/2006, de 4 de setembre i 38/2008, de 10 de novembre , entre d'altres, que la motivació ha d'expressar els elements i les raons del judici que permetin conèixer quins han estat els criteris jurídics essencials que fonamenten la decisió, o el que és el mateix, que la seva ratio decidendi sigui conseqüència d'una exegesi racional de l'ordenament jurídic i no pas fruit de l'arbitrarietat, la qual cosa no es compleix tant quan no es conté cap motivació com quan l'efectuada és insuficient mitjançant apreciacions genèriques sense atendre al cas concret, de manera que amb tal deficiència argumentativa es dóna lloc a una conclusió arbitrària, caracteritzada per l'aparença de ser merament voluntarista, la qual cosa comporta una denegació del dret a la tutela judicial efectiva.

Com exposa l' STS de 17.3.2011 , el judici de suficiència cal fer-lo ( STC, entre d'altres, 66/2009, de 9 de mar ç i 114/2009, de 14 de maig ) atenent no solament al contingut de la resolució judicial considerada en si mateixa, sinó també dins del context global del procés, atenent al conjunt d'actuacions i decisions que, precedint-la, han conformat el debat processal; és a dir, valorant les circumstàncies concurrents que singularitzin el cas concret, tant les que siguin presents, explícitament o implícitament en la resolució objecte de recurs, com les que sense ser-hi, consten en el procés ( STS 9 de març de 2010, RC núm. 2460/2005 ).

Es considera que hi ha motivació suficient per satisfer aquestes finalitats quan l'òrgan judicial explica enraonadament per què adopta determinades decisions, encara que la motivació exposada no sigui extensa ni l'òrgan judicial no ofereixi una resposta detallada sobre cadascuna de les al legacions de les parts. Fins i tot és possible la motivació per remissió, sense que es pugui confondre manca de motivació amb l'encert o desencert ni amb la disconformitat del recurrent amb les raons de la Sentència impugnada ( STS 7.4.11 en rec. 2214/07 , 10.12.10 en rec. 1230/07 , 22.7 . 10 en rec. 1053/06 i 30.4.10 en rec. 677/06 ). O menys fins i tot, confondre la falta de motivació amb la disconformitat de la motivació referida a les peculiars interpretacions de la valoració de la prova i de la fixació dels fets provats conforme als interessos de la part.

En les recents sentències TSJC núm. 19/2014, de 20 de mar ç, o 46/2014, de 7 de juliol , hem declarat que s'incompleix amb el deure de motivació quan la sentència: (a) no conté cap motivació; (b) l'efectuada és insuficient mitjançant apreciacions genèriques sense atendre al cas concret, i (c) en aquells supòsits en els quals la motivació és aparent i confusa o incoherent, de manera que, en realitat, no es coneixen les raons de la decisió adoptada.

QUART. Doncs bé, en el cas que tractem, estimem que la Sentència conté una motivació aparent i confusa en relació amb la decisió adoptada en relació amb l'habitatge l'ús del qual ha estat sol licitat per la part actora.

Així, d'una banda, la Sentència s'empara per denegar l'atribució de tal ús en la pèrdua de condició de l'habitatge familiar en els termes de l' art. 233-4 del Codi civil de Catalunya , quan tal norma disposa precisament que en els procediments de nul litat, divorci o de separació judicial seguits sense consentiment de l'altre, o si ambdós cònjuges no arriben a un acord sobre el contingut del conveni regulador, l'autoritat judicial ha d'adoptar les mesures definitives pertinents i que si algun dels cònjuges ho sol licita, l'autoritat judicial ha d'adoptar les mesures pertinents respecte a l'ús de l'habitatge familiar i el seu aixovar (art. 233-4,2).

D'aquesta manera no s'explica -i no pot deduir-se tampoc de la norma invocada- per quina raó l'habitatge hauria perdut la seva condició de domicili familiar. Si a això s'hi afegeix que a continuació es diu que una altra qüestió diferent és l'acte de disposició efectuat pel marit, vist el contingut de l' art. 231-9 del CCCat i que tal norma és la que impossibilita que el cònjuge titular, sense el consentiment de l'altre, pugui fer cap acte d'alienació, gravamen o, en general, disposició del seu dret sobre l'habitatge familiar o sobre els mobles d'ús ordinari que en comprometi l'ús, encara que es refereixi a quotes indivises, és clar que l'argumentació resulta encara més confusa, ja que resulta contradictòria amb la prèvia declaració que l'habitatge hauria perdut la condició de domicili familiar. És fàcil inferir-ne, en conseqüència, que en realitat es desconeixen les raons jurídiques de la decisió adoptada.

El motiu del recurs extraordinari per infracció processal ha de ser, doncs, acollit.

CINQUÈ. Quant als efectes de l'apreciació d'aquest motiu del recurs extraordinari cal tenir present el que estableix la disposició final 16a de la LEC 1/2000 , regla 7a, conforme a la qual, 'Quan s'hagi recorregut contra la sentència per infracció processal a l'empara del motiu 2n de l'apartat primer de l'article 469, la sala, si estima el recurs per aquell motiu, ha de dictar una nova sentència, tenint en compte, si s'escau, el que s'hagi al legat com a fonament del recurs de cassació.'. La regla següent estableix que: 'Mentre les sales civil i penal dels tribunals superiors de justícia no tinguin competència per conèixer, amb caràcter general, dels recursos extraordinaris per infracció processal, no són aplicables els articles 466 , 468 i 472, així com els articles 488 a 493 i l'apartat quart de l'article 476. El que disposa l'últim paràgraf del apartat segon de l' article 476 no és aplicable en els casos en què s'estimi el recurs extraordinari per infracció processal fonamentat en el motiu 2n de l'apartat primer de l ' article 469 o en vulneracions de l ' article 24 de la Constitució que únicament afectin la sentència objecte de recurs.'

De l'esmentada normativa se n'infereix que la legislació processal no preveu amb caràcter general, en el règim transitori esmentat, el reenviament de les actuacions a les sales apel lació perquè dictin una nova sentència, sinó que sigui el mateix òrgan de cassació el que la dicti tenint en compte el que ha al legat, si s'escau, en el recurs de cassació. No escau per tant disposar la nul litat de la Sentència i tornar l'assumpte a l'Audiència, ja que no hi concorren les circumstàncies excepcionals a les qual alguna vegada (vegeu STSJC 43/2013, d'1 de juliol) hem fet al lusió.

b) Recurs de cassació

SISÈ. La recurrent entén que la Sentència d'apel lació hauria vulnerat el que disposa l' art. 233-20 , 3 b del CCCat i la doctrina d'aquesta Sala en relació amb l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar al cònjuge més necessitat de protecció.

Ja hem vist que quan algun dels cònjuges demana l'ús de l'habitatge familiar entenent com a tal, segons vam dir en l'STSJC de 30 de juliol de 2012, aquell on habitualment residia o resideix la família i té per domicili o centre de la seva convivència, el jutge ha de decidir sobre tal petició, sense que sigui obstacle que es demani en el procediment de divorci, sempre que el domicili hagi conservat el caràcter familiar.

Noteu que en aquest cas els cònjuges solament estaven separats legalment, per la qual cosa el vincle matrimonial i familiar no s'havia dissolt, i que quan l'avui actora va interposar el procediment de separació matrimonial no havia entrat en vigor encara la modificació del Codi civil que va tenir lloc mitjançant la Llei 7 de juliol de 1981. Solament llavors es van regular àmpliament els efectes dels procediments de separació i divorci. En la seva anterior redacció l' art. 73 del CC , que regulava els efectes de l'executòria de separació matrimonial, no deia res sobre l'atribució del domicili familiar, encara que sí es preveia en les mesures provisionals de l'art. 68.

En el cas que ens ocupa no calia adoptar mesures cautelars en relació amb aquest punt, ja que l'espòs havia abandonat el domicili anys enrere i l'ús per part de l'actora i els menors que van quedar amb ella va ser consentit pel marit, sense que sigui una qüestió controvertida. L'habitatge, doncs, no va perdre el caràcter de domicili familiar atès que hi havien viscut continuadament els fills menors i l'esposa, i, posteriorment, solament aquesta última.

SETÈ. És doctrina d'aquesta Sala STSJC de 27/2009, de 6 de juliol, i les que s'hi esmenten, que resulta perfectament possible que quan inicialment l'ús del domicili familiar s'atribuïa a un dels cònjuges en funció de l'existència de fills menors, desapareguda aquesta necessitat ha analitzar-se la major necessitat d'habitatge del mateix cònjuge. I això és lògic atès que l'existència d'aquesta primera causa d'atribució de l'ús del domicili fa innecessària l'anàlisi de la següent. No obstant això, no hi ha cap norma que obligui a prescindir de l'examen de la major necessitat d'un dels cònjuges quan els fills han assolit la majoria d'edat o independència, si aquesta necessitat subsisteix. Això sens perjudici que, en aquest cas, l'atribució tingui normalment caràcter temporal tal com preveu l' art. 83.2.b CF en el supòsit d'inexistència de fills al qual aquesta Sala ha equiparat que els fills siguin majors d'edat.

Al mateix temps, recordàvem, sobre la base de l' art. 83 del Codi de família de 1998 , l'existència de diversos pronunciaments d'aquesta Sala respecte d'aquesta qüestió 'fins i tot en casos de modificació d'efectes de sentència anterior' ( STSJC núm. 20/1999 i 40/2003 ) que, en absència de fills menors d'edat o incapacitats, trobant-se legalment condicionada l'atribució de l'ús del qual fora domicili familiar, ja es tracti d'una copropietat dels excònjuges o d'una propietat exclusiva del preterit en l'atribució, a la permanència de la major necessitat de l'afavorit ('mentre duri la necessitat que l'ha motivada'), 'la atribución del uso de la vivienda familiar al cónyuge no titular tendrá una limitación temporal siendo ésa la regla general y sólo excepcionalmente, cuando se prevea que la situación de necesidad será permanente e invariable y que se prolongará indefinidamente en el tiempo o que es altamente improbable su superación, estará justificado no fijar por adelantado un plazo determinado, en el bien entendido de que si la situación de necesidad finalmente desaparece o se modifica sustancialmente, el propietario de la vivienda podrá instar la extinción del derecho de uso'.

En aquest cas la necessitat d'habitatge de Doña. Carla no ha estat pròpiament discutida pel demandat, que viu, pel que sembla, en una residència a la província de Lugo, per la qual cosa resulta adequat, vista la necessitat, edat i possibilitats de l'instant, atorgar-li'n l'ús.

Tanmateix, això no pot realitzar-se actualment en forma indefinida, com es pretén, citant la doctrina legal forjada en relació amb l'antic Codi de família, ja que com vam establir en l'STSJC de 24 de febrer de 2014, el llibre II del Codi civil de Catalunya -en vigor quan es va iniciar el procediment de divorci- no preveu ara una atribució indefinida de l'ús de l'habitatge familiar, sinó que l' art. 233-20.5 CCCat estableix, en tot cas, per als supòsits previstos al número 3 de l'art. 233-20 i malgrat la situació de necessitat, que l'atribució sigui sempre temporal, sens perjudici de pròrroga, també temporal, si es mantenen les circumstància que la van motivar.

És per això que s'estimarà en part el recurs de cassació concedint l'ús de l'habitatge familiar a la demandant d'acord amb les circumstàncies concurrents pel termini de 10 anys.

VUITÈ. Atesa l'estimació del recurs extraordinari i de cassació, no n'imposem les costes a cap de les parts ( articles 394 i 398 LEC 1/2000 ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya DECIDEIX:

ESTIMAR el recurs extraordinari per infracció processal interposat per Doña. Carla contra la Sentència de 13 de maig de 2014 dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona , en el rotlle d'apel lació núm. 150/13 i, en conseqüència, ANUL LAR-la en part i, en lloc seu, ESTIMANT EN PART el recurs de cassació interposat, hem d'atorgar l'ús del domicili familiar situat al carrer DIRECCION000 , núm. NUM000 , NUM001 NUM002 , de l'Hospitalet de Llobregat, a Doña. Carla pel termini de 10 anys, i pel que fa a la resta confirmem la Sentència de l'Audiència. No imposem les costes dels recursos presentats davant aquesta Sala, amb devolució dels dipòsits constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència l'han signat i publicat el mateix dia de la data els magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.