Sentencia Civil Nº 57/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 126/2014 de 20 de Julio de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 126/2014

SENTÈNCIA núm. 57

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 20 de juliol de 2015

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat pel Sr. Mariano , representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Josep Ramón Jansá Morell i dirigit per l'advocat Sr. Lluís Matamala Ribó, contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 26 de maig de 2014 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Berga el 12 de juliol de 2011 , i interlocutòria d'aclariment de 27 d'octubre de 2011 , en el procediment de divorci núm. 145/11. La Sra. Ramona , aquí part contra la qual es recorre, no s'ha personat davant aquest Tribunal.

Antecedentes

Primer.La procuradora Sra. Mª Queralt Calderer Torrescasana, en representació de Doña. Ramona , va formular demanda de judici de divorci núm. 145/11 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Berga. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 12 de juliol de 2011 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'ESTIMO íntegramente la demanda interpuesta por doña Ramona y DECLARO DISUELTO POR DIVORCIO el matrimonio formado por doña Ramona y don Mariano y ACUERDO LAS SIGUIENTES MEDIDAS DEFINITIVAS:

Atribuir a la esposa el uso de la vivienda familiar de su propiedad, casa de pagès sita en la Pobla de Lillet, llamada ' DIRECCION000 ' inscrita en el Registro de la Propiedad de Berga, al tomo NUM000 , libro NUM001 de La Pobla de Lillet, folio NUM002 , finca nº NUM003 .

No establecer compensación ni indemnización alguna entre los cónyuges.

Adjudicar el esposo los derechos que puedan corresponder a la esposa sobre el ganado y semovientes de la explotación ganadera cuya titularidad ostente.

Condeno al pago de las costas causadas al esposo, don Mariano '.

En data 27 d'octubre de 2011 es va dictar interlocutòria amb la següent part dispositiva:

'RESUELVO ACLARAR y COMPLETAR la sentencia dictada en los presentes autos en fecha 12 de julio de 2011, con rectificación del error material padecido en el fallo, que queda modificado en el siguiente sentido: DONDE DICE 'ESTIMO íntegramente la demanda interpuesta por doña Ramona y DECLARO DISUELTO POR DIVORCIO el matrimonio' DEBE DECIR 'ESTIMO íntegramente la demanda interpuesta por doña Ramona y DESESTIMO íntegramente la demanda reconvencional formulada por don Mariano y DECLARO DISUELTO POR DIVORCIO el matrimonio', quedando el resto de la resolución sin variación'.

Segon.Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 14 de febrer de 2013 , amb la següent part dispositiva:

'Que ESTIMANDO parcialmente el Recurso de Apelación interpuesto por DON Mariano representado por el Procurador Don Josep Jansa Morell, contra la sentencia dictada en fecha 12 de Julio de 2011 y Auto de 27 de octubre del mismo año, por el Juzgado de Primera Instancia núm. 2 de Berga en el procedimiento de Divorcio, Autos nº 145/2011, SE REVOCA la referida sentencia en el exclusivo particular de DEJAR SIN EFECTO la condena en costas de la instancia al Sr. Mariano , CONFIRMÁNDOSE los restantes pronunciamientos sin que haya lugar a la imposición de las costas de esta alzada'.

Tercer.Contra la Sentència anterior, Don. Mariano va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal, que va donar lloc al procediment número 54/2013 d'aquest Tribunal, on en data 7 d'abril de 2014 es va dictar sentència, amb la següent part dispositiva:

'Con estimación del recurso extraordinario por infracción procesal interpuesto por el Procurador Sr. Josep Ramón Jansá Morell en nombre y representación Don. Mariano contra la Sentencia dictada por la Sección 18ª de la Audiencia Provincial de Barcelona dictada en el rollo núm. 83/12 en fecha 14 de febrero de 2013 debemos,

ANULAR Y ANULAMOS la referida sentencia ORDENANDO reponer las actuaciones al momento procesal adecuado para que, tras el oportuno señalamiento para votación y fallo, proceda a dictarse por la Sección 18ª de la Audiencia Provincial de Barcelona una nueva sentencia con una motivación adecuada y coherente con el fallo cualquiera que sea éste con arreglo a derecho, y todo ello sin imposición de las costas del presente recurso a la recurrente, con devolución del depósito constituido'.

Quart.Retornades les actuacions a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, aquesta va dictar una nova sentència en data 26 de maig de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'1. Estimamos en parte el recurso de apelación y revocamos la sentencia de instancia en el único sentido de reconocer a favor de Mariano una compensación económica de 20.000 euros, a cargo de Ramona y confirmamos el resto de sus pronunciamientos.

2. No nos pronunciamos sobre las costas del recurso'.

Cinquè.Contra aquesta resolució la representació processal Don. Mariano va interposa recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 12 de desembre de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Transcorregut el termini, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 18 de juny de 2015, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

Fundamentos

PRIMER.-La representació processal Don. Mariano va interposar recurs extraordinari per infracció processal i cassació contra la sentència, de data 26-05-2014, dictada per la secció 18 de l'Audiència Provincial de Barcelona .

El recurs extraordinari per infracció processal es fonamenta, a criteri de la part recurrent, en els següents motius. En primer terme, a l'empara de l' article 469.1.4 LEC , es denuncia la vulneració de l' article 319 LEC , per errònia valoració i omissió del contingut dels documents públics, que comporta una infracció de l' article 24 CE . Assenyala que la sentència de la Sala a quo indica que el patrimoni d'ella és de 201.484,60 euros (203.762,39-63.847,79) i el d'ell és de 61.570 euros. La diferència patrimonial és de 139.914,60 euros. Exposa que en l'escriptura hipotecària de 2-10-2009 consta que el Sr. Mariano deu a la mercantil FRANCISCA DURAN, S.L. la quantitat de 30.000 euros i garantia la devolució d'aquesta quantitat amb la constitució d'una hipoteca sobre la finca del Sr. Mariano . Així mateix, existeix un crèdit hipotecari de 13-03-2008 amb data de venciment el 31- 03-2023 per un import de 72.000 euros. La sentència obvia el deute de 30.000 euros i reconeix la titularitat del crèdit hipotecari amb La Caixa, del qual resta pendent de pagament l'import de 63.847,79 euros, però de forma il·lògica i irracional ho dedueix a la Sra. Ramona . Per tant, entén que existeixen dues errades notòries, atès que es compleixin les seves exigències.

En segon terme, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , denuncia la vulneració de l' article 218.2 LEC , per insuficiència de motivació lògica i carència de raó respecte a la valoració de la necessitat d'un i altre cònjuge per a l'atribució de l'ús de l'habitatge. La sentència entén que el cònjuge més necessitat de protecció és la Sra. Ramona per la seva edat, dificultats per a proporcionar-se mitjans de vida i que no ha demostrat la part contrària que disposi de cap domicili. Afegeix que el Sr. Mariano disposa d'una finca per habitar perquè ha finalitzat l'arrendament del carrer Quart o poder ser acollit per la seva mare. Esdevé un fet incontrovertit que la Sra. Ramona havia abandonat el domicili familiar fins ara, de manera que després de quatre anys la Sra. Ramona disposa d'un habitatge on residir amb mitjans econòmics per sobreviure. El Tribunal no valora aquest extrem ni els actes propis de la Sra. Ramona ni el reconeixement que havia abandonat el domicili familiar. En canvi, el Sr. Mariano no disposa de cap domicili on residir i es valora per la Sala que el contracte de lloguer de la finca propietat del Sr. Mariano ha finalitzat sense que l'altra part ho hagi al· legat ni provat, de manera que el Tribunal porta a terme una suposició no al·legada ni provada. Afirma que no cal valorar el fet que la Sala argumenti que el podria acollir la seva mare, atès que s'ha de poder sobreviure amb recursos propis i aquest argument és aplicable a ambdues parts. Discrepa també que no sigui objecte del procés l'atribució de la finca vinculada a l'explotació ramadera i no s'explicita perquè no s'entra a valorar aquest motiu. Conclou que la Sala interpreta els fets i les proves de forma esbiaixada i parcial i motiva de forma il·lògica i contrària a qualsevol procés de raonament normal.

En tercer terme, a redós de l' article 469.1.3 LEC es denuncia la vulneració de l' article 300 LEC , per infracció de les normes legals que regeixen els actes i garanties del procediment per produir indefensió. Així, assevera que la Sala fa una valoració de les proves aportades el 2011 en el judici celebrat el 2012 i les reinterpreta a dia d'avui. Insisteix en que no s'ha acreditat que l'arrendament de la finca propietat del Sr. Mariano hagi finalitzat i com que no s'ha al·legat no s'ha pogut al·legar ni proposar prova, de manera que genera indefensió.

En quart terme, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , la recurrent denuncia la vulneració de l' article 218.2 LEC , per insuficiència de motivació lògica i carència de raó amb incidència a l'hora de valorar i determinar la quantia de la pensió compensatòria. Així, la sentència raona que s'han de deduir les càrregues i com que el Sr. Mariano és titular del deute hipotecari de 63.847,79 euros que grava una finca pròpia, aquest deute no pot reduir el valor de la finca DIRECCION000 . I en el mateix defecte incideix la interlocutòria d'aclariment que denega aquest sense motivar.

En cinquè terme, a redós de l' article 469.1.2 LEC , s'argüeix la vulneració de l' article 218.1 LEC , per manca de claredat, precisió i congruència de la sentència. Afirma que, en consonància amb l' article 218.1 LEC , les sentències han de ser concretes i, en termes matemàtics, exactes. Així no se sap a quina xifra correspon 'un 15%' de l'increment patrimonial, de manera que es genera imprecisió i inseguretat jurídica. Aquest defecte és predicable de la sentència i de la interlocutòria d'aclariment. Una de les modificacions més rellevants de la nova normativa va ser el càlcul del desequilibri patrimonial i el percentatge del mateix si es donaven els pressupòsits de l' article 232-5 CCCat . En el cas present, resulta incomprensible i incoherent i s'omet qualsevol justificació sobre les regles de càlcul de l' article 232-6 CCCat .

I, en darrer terme, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , refereix la vulneració de l' article 217 LEC en relació a l'article 218.2, per errònia valoració de la prova documental que es troba a les actuacions. Sustenta que s'equivoca de nou el Tribunal al valorar la prova documental respecte els comptes corrents, dipòsits i demés productes bancaris de la Sra. Ramona . Considera que la decisió d'excloure l'import de 13.000 euros resulta irracional i incoherent i per tant s'ha de sumar aquest import a l'increment patrimonial que s'atribueix a l'esposa per a calcular la compensació econòmica.

La resolució del present recurs extraordinari d'infracció processal permet tractar de forma conjunta alguns dels motius de recurs, per a aconseguir així el grau de claredat expositiva necessari i evitar alhora repeticions innecessàries. En aquest sentit, els motius primer, quart i cinquè poden ésser analitzats, en primer lloc, de forma conjunta, i, a continuació, procedir a l'estudi dels motius segon, tercer i sisè que articula la part recurrent.

En els motius primer, quart i cinquè denuncia la part recurrent, a l'empara dels ordinals 2 i 4 de l'article 469.1 LEC la vulneració de l' article 24 CE , en relació a l' article 319 LEC , per omissió i manca de valoració de documents públics, de manera que la Sala incideix en dues errades notòries, a la vegada que considera infringits els apartats 1 i 2 de l'article 218 LEC , per manca de claredat i precisió de la sentència i per insuficiència de motivació i carència de lògica quant a la determinació de la compensació econòmica.

La sentència de la Sala a quo entén que el marit ha realitzat importants millores a la finca de la seva esposa i ha explotat les instal·lacions i les terres, de manera que el resultat de l'explotació s'ha destinat a l'aixecament de les càrregues familiars i a la millora de la finca. Entén que el treball de l'espòs no ha estat suficientment retribuït i que, conforme a l' article 232-6 CCCat , per a aplicar les regles de càlcul no es poden tenir en compte els béns d'origen hereditari. Afirma quant als càlculs que ' Consta, a la fecha de extinción del régimen, que la esposa tenía posiciones en Catalunya Caixa de unos 9.000 euros y saldos en cuenta corriente de 1.000 euros de media, en la Caixa saldos en cuenta de unos 2.000 euros de media y en Banco Popular, de unos 1.000 euros de media (total, unos 13.000 euros), pero no se puede computar estos saldos por tratarse de bienes propios de la esposa. No conta la existencia de un plan de pensiones rescatado por la esposa y no nutrido con us propios medios.

Las fotos del peritaje ponen de manifiesto una importante remodelación de toda la finca, de las instalaciones de la heredad y el peritaje del Sr. Dionisio (f.251) fija el valor de las mejoras en 203.762,39 euros. También fija el valor de rendimiento de la explotación hasta la jubilación del Sr. Mariano en 73.370 euros (los beneficios presumibles). Dice que si se cierra la explotación se perderán subvenciones por 22.836 euros y que los animales valen 70.570 euros y que hay un crédito pendiente de 63.847,79 euros. Frente a esta prueba, la esposa no presenta contraprueba o prueba de descargo. Pero no podemos computar el valor del rendimiento supuesto hasta la jubilación, ni las subvenciones supuestamente perdidas, porque depende de los avatares futuros del negocio que no se ha probado que el demandado no pueda continuar desarrollando, en la propia heredad o en otras instalaciones. Tampoco, el valor de los animales (valor pericial: 55.600 + 14.970 =61.570), porque son propiedad del Sr. Mariano , salvo 2 vacas y 7 terneras que ya existóan en 1984, cuando la esposa ceda la SAT al marido (f.276). Por tanto, a una valor medio de unos 1.000 euros cada animal, hay donación de la esposa a computar por valor de 9.000 euros, por bienes anteriores al matrimonio que no constituyen incremento patrimonial y, además, deberá afrontar el pago de la hipoteca sobre su finca, que reduce el valor de las mejoras (63.847,79 euros).

En suma, ella tiene 201.484,60 euros (203.762,39-63.847,79) y él tiene 61.570. La diferencia patrimonial es de 139.914,60 euros. No es admisible la cantidad reclamada como compensación económica (un 80% de las diferencias patrimoniales) y para fijar el porcentaje de hasta el 25%, consideramos que el matrimonio ha durado 26 años, el esposo tiene 59 años y su dedicación en tiempo e intensidad ha sido grande, aunque la esposa cuidó de la casa y de los hijos. La Sala entiende procedente un 15% de compensación económica, o sea, 20.000 euros'.

La part recurrent va sol·licitar complement de sentència, a redós de l' article 214 LEC i 267.3 LOPJ , de manera que es rectifiquessin els càlculs, en atenció a les errades que posava de manifest en el seu escrit. La interlocutòria de la Sala, de 8 de juliol de 2014, considera que el que sol·licita la part recurrent es que es refacin els càlculs, però que si bé el valor de les millores, restada la càrrega hipotecària, donaria quelcom més, però es va dir 'un 15%' i no el 15%, sense necessitat d'un càlcul matemàtic. Afegeix que el crèdit minusvalora la finca encara que la garantia real pesi sobre un altre bé i que el reconeixement de deute de 2-10-2009 no expressa causa ni destí del préstec. Finalment, afirma que ' En todo caso, lo incontrovertible es que la Sala, ponderadas todas las circunstancias fijó la cuantía en 20.000 euros y ello es inalterable, haya tenido mayor o menor fortuna en plasmar la argumentación. No estamos ante una liquidación contable'.

SEGON.-La doctrina d'aquesta Sala, en consonància amb la jurisprudència que ha establert el Tribunal Suprem, ha exigit, quant a la motivació de les resolucions judicials ( art. 218.2 LEC ), en relació a la claredat i precisió de les mateixes ( art. 218.1 LEC ) que esdevé necessari que s'explicitin les raons i els arguments que permeten conèixer com s'ha assolit la resposta judicial, de manera que el justiciable pugui prendre raó dels motius pels quals les seves pretensions són acollides íntegrament o en part, o bé són refusades. Així, hem manifestat que (STSJC 6-07-2009) que ' En efecto, como es bien sabido ( SS TS 1ª 20/2007 de 31 ene ., 156/2007 de 15 feb . y 737/2008 de 17 jul ., así como el A TS 1ª 18 sep. 2007), la exigencia constitucional de motivar las sentencias ( art. 120.3 CE ) no supone la necesidad de que el Juez o el Tribunal lleven a cabo una exhaustiva descripción del proceso intelectual que les haya conducido a resolver en un determinado sentido, ni les impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, como tampoco exige un análisis detallado sobre todos y cada uno de los elementos y alegaciones, de hecho o de derecho, que se hayan introducido en la litis, o sobre todos los aspectos y perspectivas que la parte pudiera tener sobre el objeto litigioso, siendo suficiente con que la resolución ofrezca los razonamientos reveladores de la ratio decidendi, aún cuando pudieran considerase discutibles '.

La sentència de la Sala d'apel·lació incorre en la vulneració dels apartats primer i segon de l'article 218 LEC . En primer terme, la sentència no pot ésser considerada clara i precisa, ni dotada d'una motivació lògica, perquè en un primer moment afirma que s'han de deduir les càrregues del valor dels béns de cada consort, però dedueix la hipoteca que grava els béns d'un consort al patrimoni de l'altre, sense que els càlculs efectuats ofereixen tampoc cap lògica quant al resultat: 203.762,39 - 63.847,79 = 201.484,60 euros (sic) ni molt menys la resposta continguda en la interlocutòria d'aclariment, quan s'expressa que el crèdit disminueix el valor del bé, encara que no el gravi sinó que gravi un altre bé (sic). En segon terme, tampoc es comparteix que es pugui referir un percentatge del 15%, amb l'article indeterminat 'un' al davant, atès que en aquest cas s'introdueix una indeterminació del percentatge que xoca, precisament, amb la precisió matemàtica de fixar-lo. I s'argumenta que no es tracta de portar a terme cap liquidació comptable, quan la pròpia sentència argumenta adequadament que el Llibre segon va introduir una nova regulació de la compensació econòmica, en la que després d'establir els pressupòsits ( art. 232-5 CCCat ), les regles de càlcul tenen un caire ineludible i que l'increment patrimonial és un diferencial entre el patrimoni final i el patrimoni inicial, de manera que s'han d'incloure el valor dels béns de cada consort, aquells dels quals ha disposat a títol gratuït i aquells dels que ha disposat amb la intenció de perjudicar a l'altre cònjuge.

Des d'aquesta òptica, l' article 218.2 LEC disposa que les sentències s'han de motivar, tot expressant els raonaments fàctics i jurídics que portin a l'apreciació i valoració de les proves, així com a l'aplicació i interpretació del dret. La motivació haurà d'incidir en els diferents elements fàctics i jurídics del plet, considerats de forma individual i en conjunt, ajustant-se sempre a les regles de la lògica i de la raó. I aquesta Sala, en relació al deure de motivació, ha tingut ocasió de pronunciar-se en repetides vegades. Així, tant la STSJC de 14-01-2008 (' Per comprovar si la Sentència incorre en el vici invocat ha d'examinar-se si s'ha produït una motivació suficient per resoldre les qüestions formulades oportunament en el plet i si la motivació explicitada resulta arbitrària o manifestament infundada com succeiria si estigués basada en un error palès en la determinació o selecció del material de fet per no haver-lo considerat en el seu conjunt. No obstant això, no fa falta fer una anàlisi detallada de totes les proves practicades, atès que és suficient que la Sentència raoni o posi de manifest clarament els elements fàctics que ha tingut en compte de manera que permeti el seu control pel tribunal de cassació'), com la de 6-02-2012 (' La motivación como requisito interno de la resolución judicial, no obliga a otra cosa que a exponer en la sentencia de una manera comprensible los fundamentos de hecho y de derecho que integran el proceso lógico-jurídico de la decisión que se adopte y constituyen la razón causal de su fallo, en relación con las pretensiones de las partes, al margen de que dicha razón resulte más o menos convincente ( SSTS 1ª 8/2009 de 28 ene . FJ2 y 781/2010 de 10 dic. FJ5), sin que sea necesario relacionar la actividad probatoria de una manera completa y separada, pues basta con que se haga referencia a los datos fácticos que se consideren relevantes para extraer las pertinentes consecuencias jurídicas ( SSTS 1ª 415/2007 de 16 abr . FJ3 y 8/2009 de 28 ene. FJ2')

I si les anteriors consideracions, relatives a la incidència en el defecte de motivació quan es basa en una errada palesa en la selecció del material fàctic, s'han d'enllaçar amb la doctrina d'aquesta Sala dictada, a l'empara de l' article 469.1.4 LEC , que possibilita que es puguin denunciar aquelles errades notòries o patents o la valoració arbitrària, absurda, il·lògica o inversemblant de la prova. Així, la sentencia d'aquesta Sala de 25 de juny de 2012 , que recull doctrina anterior, entén que, pel que aquí interessa, la valoració errònia, il·lògica, absurda o inversemblant té lloc quan s'incideix en una errada patent, ostensible o notòria o bé s'extreuen conclusions contràries a la racionalitat, absurdes o que vulneren els més elementals criteris de la lògica o s'adopten criteris irracionals o desorbitats. Alhora la jurisprudència constitucional considera que l'errada patent té lloc quan una dada fàctica es indegudament declarada com a certa (cfr. SSTC 100/1999 de 31 maig , 96/2000 de 10 abril , 55/2001 de 26 feb ., 172/2001 de 19 juliol i 36/2002 de 11 febrer ).

En consonància amb l'anterior doctrina s'ha de posar de manifest que la sentència d'apel·lació incideix en dues errades patents: la primera, perquè després d'acceptar l'existència d'un deute hipotecari, per import pendent de 63.847,79 euros, que grava una bé immoble propietat del Sr. Mariano , ho dedueix del patrimoni de l'esposa, i, la segona perquè consta també acreditat a les actuacions l'existència d'un préstec hipotecari, de data 2-10-2009, que grava també una finca de l'espòs, per import de 30.000 euros i que el mateix no ha estat tingut en compte per a la determinació de la compensació econòmica. En definitiva, es tracta de dues errades determinants per a procedir al càlcul adequat de la compensació econòmica, atribuïbles a l'òrgan judicial i no a la part litigant i resulta patent, a la vegada que comporta conseqüències negatives quant a la determinació de la compensació de la part recurrent.

Consegüentment, aquests tres motius d'infracció processal, tractats conjuntament, han de ser estimats.

TERCER.-El segon motiu del recurs extraordinari d'infracció processal s'articula, a l'empara de l' article 469.1.2 LEC , per vulneració de l' article 218.2 LEC , per insuficiència de motivació lògica i carència de raó amb incidència a l'hora de valorar la necessitat d'un i altre cònjuge per l'atribució de l'ús de l'habitatge. Considera que va exposar tot un conjunt d'arguments per a justificar l'atribució temporal de l'habitatge que no han estat tinguts en compte ni valorats per la resolució recorreguda. Aquests arguments serien el lligam directe de la casa amb l'explotació ramadera del recurrent, la marxa de l'esposa fa tres anys a viure fora de casa, la manca d'habitatges disponibles per anar a viure. Afegeix que la valoració de les proves varia en funció de la part a la que afecta. Argumenta que és un fet objectiu que la Sra. Ramona ja disposa d'un domicili on residir, sense que el Tribunal ho valori, mentre que quant al Sr. Mariano la Sala aprecia que el contracte de lloguer ja ha finalitzat, sense que aquest extrem s'hagi al·legat ni provat. Entén que resoldre aquest extrem amb una suposició infringeix el principi de justícia rogada i el dret a la tutela judicial efectiva. I discrepa també que no sigui objecte del procés l'atribució de la finca vinculada a l'explotació ramadera i sense que al respecte s'efectuï cap mena d'argumentació.

L' article 218.2 LEC , com a precepte infringit segons la recurrent i a redós d'allò que es preveu a l' article 469.1.2 LEC , disposa que ' Las sentencias se motivarán expresando los razonamientos fácticos y jurídicos que conducen a la apreciación y valoración de las pruebas, así como a la aplicación e interpretación del derecho. La motivación deberá incidir en los distintos elementos fácticos y jurídicos del pleito, considerados individualmente y en conjunto, ajustándose siempre a las reglas de la lógica y de la razón'.

En relació al deure de motivació que inclou aquest apartat de l' article 218 LEC , la jurisprudència d'aquest Tribunal ha establert, en consonància amb la doctrina del Tribunal Suprem, de la que és exponent la nostra sentència de 6-02-2012 que el deure de motivació no requereix una anàlisi complerta de tota la prova practicada, sinó esdevé suficient que es faci referencia a les dades fàctiques rellevants (' La motivación como requisito interno de la resolución judicial, no obliga a otra cosa que a exponer en la sentencia de una manera comprensible los fundamentos de hecho y de derecho que integran el proceso lógico-jurídico de la decisión que se adopte y constituyen la razón causal de su fallo, en relación con las pretensiones de las partes, al margen de que dicha razón resulte más o menos convincente ( SSTS 1ª 8/2009 de 28 ene . FJ2 y 781/2010 de 10 dic. FJ5), sin que sea necesario relacionar la actividad probatoria de una manera completa y separada, pues basta con que se haga referencia a los datos fácticos que se consideren relevantes para extraer las pertinentes consecuencias jurídicas ( SSTS 1ª 415/2007 de 16 abr . FJ3 y 8/2009 de 28 ene. FJ2').

En el cas que ens ocupa, pel que fa a l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar, la sentència d'apel·lació conclou que un nou estudi de les actuacions posa de manifest que el consort més necessitat de protecció és l'esposa, atesa la seva edat i dificultats per a proporcionar-se mitjans de vida, a la vegada que no s'ha demostrat que tingui un altre habitatge disponible. En canvi, el Sr. Mariano ostenta inscrits en el Registre de la propietat un habitatge a la Pobla de Lillet i la meitat indivisa de la nua propietat d'un altre a Bagà, però ha aportat escriptura pública de donació de 4-02-1992. Aprecia el Tribunal a quo que l'arrendament de la casa de la Pobla de Lillet ja ha finalitzat, de manera que per a atribuir l'ús de l'habitatge familiar, i sens perjudici de les dificultats que pugui suposar per a l'explotació ramadera, es confirma que l'esposa és la més necessitada. Afegeix que l'heretat ' DIRECCION000 ' pertany a l'esposa via hereditària, de manera que si no s'hagués apreciat la necessitat, com a propietària hauria pogut reivindicar la possessió.

Des de l'òptica descrita, el motiu d'infracció processal no pot ésser acollit. La sentència recorreguda raona i explicita les raons per les quals l'esposa esdevé el cònjuge més necessitat i ho efectua en atenció als extrems fàctics que ressenya. Així, quant a l'esposa, la seva edat, les dificultats per a proporcionar-se mitjans de vida i l'absència d'un altre domicili, així com la titularitat per herència del DIRECCION000 , i, respecte del recurrent, per l'existència d'un immoble a la seva disposició i que es resol solament l'atribució de l'ús de l'habitatge stricto sensu i no de l'explotació ramadera. Consegüentment, s'han explicitat de manera comprensible els raonaments que, fonamentats en els extrems fàctics exposats, porten al tribunal a entendre que l'esposa resulta la més necessitada quant a l'atribució de l'ús del domicili familiar. Aleshores, i en aquest sentit, no pot ésser apreciable cap vulneració de l' article 218.2 LEC .

Per altra part, els arguments que no s'ha al·legat ni provat en relació a la finalització de l'habitatge d'un bé immoble propietat del marit, que contravé el principi dispositiu, així com que discrepa que no formi part de l'objecte del procés el lligam entre l'atribució de l'habitatge familiar i l'explotació ramadera, tampoc poden ésser estimats. En efecte, la Sala d'apel·lació analitza quin és el consort més necessitat per a atribuir l'ús de l'habitatge familiar i valora, d'acord amb el material probatori de les actuacions (foli 54) que el lloguer de la casa propietat del Sr. Mariano ha finalitzat, a l'igual que no consta en aquestes cap altre domicili a disposició de l'esposa. Des d'aquesta òptica, cap vulneració del deure de motivació s'ha produït, alhora que tampoc del principi de justícia rogada (contingut a l' article 216 LEC i no esmentat com a precepte vulnerat per la recurrent, que determina que 'Los tribunales civiles decidirán los asuntos en virtud de las aportaciones de hechos, pruebas y pretensiones de las partes, excepto cuando la ley disponga otra cosa en casos especiales'). Així, la Sala d'apel·lació ha resol sobre l'atribució de l'ús de l'habitatge, pretensió deduïda per les parts litigants en funció del material probatori de les actuacions, de forma que cap infracció del referit principi s'ha produït. I a la mateixa conclusió s'ha d'arribar respecte del lligam entre l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar i l'explotació ramadera. Ja hem exposat com la Sala motiva i raona quins són els arguments per a resoldre i atribuir a l'esposa l'ús de l'habitatge familiar. I explicita que es refereix exclusivament a l'habitatge familiar stricto sensu i no a tota la finca, de manera que no prejutja si el marit podrà seguir o no amb l'explotació del negoci agropecuari del que és titular. Així, doncs, també aquest extrem ha estat resolt per la sentència recorreguda i amb explicitació dels arguments que justifiquen la seva resposta.

Consegüentment, el motiu ha de ser desestimat.

QUART.-El tercer motiu d'infracció processal es fonamenta, a l'empara de l' article 469.1.3 LEC , en la infracció de l' article 300 LEC , per infracció de les normes legals que regeixen els actes i garanties del procediment que han produït indefensió. Sustenta que l'Audiència ha prescindit de les normes processals i ha fet una valoració de les proves aportades el 2011 en el judici efectuar el 2012 i reinterpretades a dia d'avui. Insisteix en que la part actora no va al·legar que el lloguer de la casa propietat del Sr. Mariano hagués finalitzat i no ha pogut formular al·legacions ni proposar prova. Afegeix que es vulnera el dret a la tutela judicial efectiva i a les garanties processals, així com a la seguretat jurídica.

L' article 300 LEC disposa que ' Orden de práctica de los medios de prueba

1.Salvo que el tribunal, de oficio o a instancia de parte, acuerde otro distinto, las pruebas se practicarán en el juicio o vista por el orden siguiente:

1.ºInterrogatorio de las partes.

2.ºInterrogatorio de testigos.

3.ºDeclaraciones de peritos sobre sus dictámenes o presentación de éstos, cuando excepcionalmente se hayan de admitir en ese momento.

4.ºReconocimiento judicial, cuando no se haya de llevar a cabo fuera de la sede del tribunal.

5.ºReproducción ante el tribunal de palabras, imágenes y sonidos captados mediante instrumentos de filmación, grabación y otros semejantes.

2.Cuando alguna de las pruebas admitidas no pueda practicarse en la audiencia, continuará ésta para la práctica de las restantes, por el orden que proceda'.

De la lectura del precepte, es pot extreure que cap vulneració del mateix s'ha pogut produir per la sentència de la Sala d'apel· lació quan, tornades les actuacions per l'èxit d'un primer recurs extraordinari d'infracció processal, ha valorat de nou les proves que es troben a les actuacions. Així, per a resoldre quin dels dos cònjuges és el més necessitat als efectes de l'atribució de l'ús de l'habitatge ha examinat la prova documental i ha observat que un habitatge, propietat de l'espòs, que es trobava arrendat, el lloguer ja hauria finalitzat i ha pres en consideració aquesta dada, junt amb altres (abans exposades en el fonaments de dret anterior), per a resoldre la pretensió exercitada per les parts, relativa a l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar. Per tant, en atenció al precepte que s'al·lega com a infringit, i a l'actuació de l'Audiència Provincial, ja examinada, el present motiu ha de ser desestimat.

CINQUÈ.-El darrer motiu d'infracció processal, el sisè, s'articula amb base a l'apartat segon de l' article 469.1 LEC . Es denuncia vulneració de l' article 217 LEC en relació amb l'article 218.2 del mateix text legal, per errònia valoració de la prova documental obrant a les actuacions.

Considera el recurrent que el Tribunal a quo s'equivoca de nou quan valora la prova documental respecte els comptes corrents, dipòsits i demés producte bancaris de la Sra. Ramona . Així, si s'accepta com a fet provat que la Sra. Ramona disposa d'uns saldos bancaris de 13.000 euros, i ella no ha al·legat que provinguin d'herència o donació, la decisió d'excloure'ls del seu patrimoni és irracional i incoherent.

L'equivocació de la part recurrent quant a la llera processal escollida és clara. Malgrat indica que s'han vulnerat les regles de la càrrega de la prova de l' article 217 LEC , no especifica en quin dels set apartats del precepte es residencia la pretesa infracció. Alhora argumenta que la vulneració de l' article 217 LEC ho és en relació a l' article 218.2 LEC , quan el que denuncia és una errònia valoració de la prova documental que es troba a les actuacions. I al respecte és coneguda la doctrina d'aquesta Sala i del Tribunal Suprem que la valoració errònia, absurda, il·lògica o inversemblant de la prova practicada s'ha de denunciar mitjançant l'apartat quart de l' article 469.1 LEC , a la vegada que hem afirmat (STSJC rotlle 85/13) que ' L'examen de la denunciada valoració irracional, il·lògica o arbitrària de la prova no pot triomfar quan qui denuncia la vulneració dels drets fonamentals pretén una nova valoració de la prova, quan no s'al·lega una regla específica de valoració de la prova o quan no es denuncia l'existència d'un error patent o d'arbitrarietat en la valoració de la prova (cfr. SSTS 26-09-2008 i 6-11-2008 , i STSJC 6-07-2009)'.

En el present cas, pretén la recurrent que es procedeixi a una nova valoració de la prova documental, atès que considera que aquesta ha estat valorada per la Sala de manera errònia, irracional i incoherent, sense, però, que s'al·legui una regla específica de valoració de la prova ni es denunciï una errada patent. Consegüentment, el motiu no pot prosperar.

SISÈ.-Estimat en part el recurs extraordinari d'infracció processal, el recurs de cassació es fonamenta en dos motius diversos: el primer, referent a l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar i, el segon, relatiu a la determinació de la compensació econòmica.

El primer dels motius addueix la infracció de l' article 223-20 CCCat i justifica l'interès cassacional en la inexistència de jurisprudència respecte de l'atribució de l'ús de l'habitatge quan aquesta es troba lligada íntimament amb una activitat econòmica del cònjuge no titular de la finca. Argumenta que en el recurs extraordinari per infracció processal ja s'han exposat les argumentacions emprades per aquesta part per a demostrar la major necessitat del Sr. Mariano . Sosté que la insuficient motivació de la sentència no fa referència al fet al·legat que l'explotació ramadera del Sr. Mariano està totalment lligada a la finca rústica que constituïa l'habitatge familiar. Així, si no pogués disposar de l'habitatge familiar, s'impediria que pogués continuar amb el seu mitjà de vida, a la vegada que la sentència no concreta quins serien els límits de l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar, si inclou els corrals i estables o quin és l'abast. Insisteix que la Sra. Ramona fa quatre anys que no viu a la finca i que es combat l'asseveració de la sentència recorreguda segons la qual el Sr. Mariano ja disposa d'un habitatge a la seva disposició. Per totes aquestes raons, entén que s'ha infringit l' article 233-20 CCCat i que cal atribuir l'ús del domicili familiar al Sr. Mariano de forma temporal fins a la seva jubilació oficial de l'activitat ramadera, al ser el cònjuge més necessitat.

L' article 233-20 CCCat , en els seus apartats tercer i cinquè determina que l'autoritat judicial ha d'atribuir l'ús de l'habitatge familiar al cònjuge més necessitat, entre altres hipòtesis, si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d'edat i s'estableix que, en aquest cas, l'atribució de l'ús s'ha d'efectuar amb caire temporal i susceptible de pròrroga.

La sentència recorreguda ha justificat l'atribució de l'ús de l'habitatge a la Sra. Ramona , atès que ha considerat que aquesta és el cònjuge més necessitat, no solament per la seva edat i la impossibilitat de proporcionar-se mitjans de vida, sinó també perquè no s'ha acreditat que disposi d'un altre habitatge a la seva disposició, a diferència de la situació del Sr. Mariano , i també per quant és la propietària del DIRECCION000 a títol d'herència. Ara, en seu de cassació, denuncia la part recurrent la infracció de l' article 233-20. 3 i 5 CCCat , per no haver atribuït l'ús de l'habitatge familiar a l'espòs i reprodueix els arguments emprats en el recurs d'infracció processal, tendent a obtenir una nova valoració de la prova practicada a les actuacions; ço que es troba vetat en el si del recurs de cassació. I el mateix succeeix amb l'al·legada denúncia de la manca de motivació, la qual no pot articular-se en el recurs de cassació, sinó en el recurs d'infracció processal, que ja ha estat analitzat i desestimat. En aquest sentit, les al· legacions d'aquest primer motiu del recurs de cassació, referents a la situació de la Sra. Ramona i al Sr. Mariano , així com l'estreta vinculació de l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar amb l'explotació ramadera, com a mitjà de vida del Sr. Mariano , s'adrecen a l'obtenció d'una nova valoració de la prova practicada a la instància; extrem que es troba absolutament vetat en seu cassacional i que, aleshores, justifica la desestimació d'aquest primer motiu del recurs.

SETÈ.-El segon motiu del recurs de cassació denuncia la infracció dels articles 232-5 i 232-6 CCCat i l'absència de jurisprudència al respecte. Admet el dret a la compensació econòmica per raó del treball, però qüestiona la quantificació de la mateixa. Així, argumenta que no es van deduir les càrregues hipotecàries que ascendeixen a 90.000 euros, de forma que s'infringeix l' article 232-6 CCCat . Afirma que els càlculs que s'han d'efectuar donen lloc a un patrimoni de la Sra. Ramona de 216.762,39 euros (millores, obres de reforma i noves construccions realitzades a la finca, més els saldos bancaris), un patrimoni del Sr. Mariano de -32.277,79 euros (valor del ramat 61.570 euros menys deutes hipotecaris per import de 93.847,79 euros). La diferència d'increments seria de 249.040,18 euros i el 80% de la diferència seria la compensació econòmica reclamada (199.232,14 euros); pretensió que justifica en l'apartat quart de l' article 232-5 CCCat . I subsidiàriament, si es mantingués el percentatge del 15% de la diferència patrimonial l'import seria de 37.356,03 euros.

La compensació econòmica ha estat objecte d'una regulació completa i acurada en el llibre segon del Codi civil de Catalunya. En aquest sentit, en el Preàmbul de la llei 25/2010, de 29 de juliol, es reconeixia que la compensació econòmica havia generat forces problemes degut a la migradesa de la seva regulació, que donava lloc a un alt grau de discrecionalitat judicial. Aleshores, el legislador català va decidir proporcionar unes pautes normatives clares i uns criteris per a determinar, per una part, la procedència de la compensació econòmica i, per l'altra, si l'anterior resposta esdevé positiva, per al seu càlcul.

Quant a la determinació de la procedència de la mateixa, s'abandona la noció d'enriquiment injust així com la de sobrecontribució a les despeses familiars, que es trobaven a l' article 41 CF , i s'opta per un sistema molt més objectiu i asèptic: en paraules del Preàmbul ' el desequilibri que produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l'altre en faci una altra que sí en genera. Per això, n'hi ha prou d'acreditar que un dels dos s'ha dedicat a la casa substancialment més que l'altre'. Ara l' article 232-5 CCCat estableix que si, en règim de separació de béns, un cònjuge ha treballat per a la casa substancialment més que l'altre, o bé ha treballat per l'altre sense retribució o amb retribució insuficient, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment de l'extinció del règim pe separació, divorci, nul·litat o mort d'un dels cònjuges o, si s'escau, del cessament efectiu de la convivència, l'altre hagi obtingut un increment patrimonial superior d'acord amb les regles que es determinen.

Quant a la quantia de la compensació econòmica cal tenir en compte la durada i la intensitat de la dedicació en funció dels anys de convivència i, concretament, en cas de treball domèstic, el fet que s'hagi inclòs la criança de fills o l'atenció personal a altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges. El límit de la compensació econòmica és la quarta part de la diferència entre els increments patrimonials dels cònjuges. Aquesta quantia es pot incrementar si el cònjuge creditor acredita que la seva contribució ha estat notablement superior.

Com es pot observar en l'actual normativa, la compensació econòmica es calcula amb el límit de la quarta part de la diferència entre els increments patrimonials. I ha estat el propi legislador qui ha establert un conjunt de regles imperatives per a poder procedir al càlcul. Així, l' article 232-6 CCCat determina la manera de quantificar els increments patrimonials. En primer terme, cal determinar el patrimoni final de cadascun dels cònjuges, el qual estarà integrat pels béns i drets que tingui en el moment de l'extinció del règim o del cessament de la convivència, amb deducció de les càrregues que els afectin i de les obligacions. A aquest patrimoni s'ha d'adir el valor dels béns dels quals s'hagi disposat a títol gratuït, calculat en el moment de l'alienació, excloses les donacions fetes als fills comuns i les liberalitats d'ús i s'ha de sumar també el valor del detriment produït per actes fets amb intenció de perjudicar a l'altre cònjuge. En segon terme, al patrimoni final se li ha de descomptar el patrimoni inicial de cadascun dels cònjuges. Aquest està integrat pel valor dels béns que tenia en començar el règim i que conserva en el moment de l'extinció, amb deducció de les càrregues que els afecten, així com el valor dels béns adquirits a títol gratuït i les indemnitzacions per danys personals, exclosa la part que correspon al lucre cessant durant el temps de convivència.

A més, el propi legislador inclou una norma d'imputació a la compensació econòmica, quan determina (art. 232-6.2) que les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim s'imputen a la compensació pel valor que tenen en el moment de l'extinció del règim.

Aquest conjunt de normes substantives per a determinar la procedència i la quantificació de la compensació no poden desconnectar-se de les especialitats processals que la Disposició addicional tercera de la Llei 25/2010, de 29 de juliol , preveu per a l'exercici d'una pretensió relativa a la compensació econòmica. En aquest sentit, s'estableix que la demanda o, si és el cas la reconvenció, han d'anar acompanyades d'una proposta d'inventari que inclogui els béns propis i els de l'altre cònjuge, amb la indicació de llur valor i l'import de les obligacions, així com la documentació de rellevància patrimonial que es tingui. Es possibilita que si la part reconvinent ho sol·licita, l'autoritat judicial pot suspendre el termini de contesta a la demanda per deu dies improrrogables per a preparar la proposta d'inventari i també es contempla la hipòtesi en la que les parts no hagin pogut tenir accés a la informació rellevant per a fonamentar llurs pretensions. En aquest darrer cas, es pot demanar a l'autoritat judicial que l'obtingui amb els mitjans de que disposa (cfr. Art. 282 LEC ).

Aquesta Sala no ha tingut encara ocasió d'establir doctrina respecte dels pressupòsits pel naixement de la compensació econòmica, de les regles de càlcul de la mateixa ni de les especialitats processals, que com a tal s'han de denunciar per la via del recurs de cassació (cfr. Art. 4 Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya i criteris de la Sala civil i penal de 22-03-2012). Però sí que s'ha tingut ocasió de precisar que la quantificació de la compensació econòmica esdevé tasca de la instància, però es pot accedir a aquest Tribunal Superior per infracció del deure de motivació ( art. 218.2 LEC ), quan de la lectura de la sentència no es deriva qui té dret a indemnització, a qui pertany un determinat dret o bé o quin és el càlcul que s'ha portat a terme. En definitiva, no es pot prescindir de les regles que estableix ara per la determinació del càlcul l' article 232-6 CCCat , de manera que ha de restar clar com es determina la diferència dels increments patrimonials i a què respon el quantum de la compensació econòmica (cfr. SSTSJC 20-03-2014 i 7-04-2014 ).

En el cas present, l'estimació dels motius primer, quart i cinquè del recurs extraordinari d'infracció processal han evidenciat l'errada patent en la qual incideix la sentència d'apel·lació que dedueix les càrregues hipotecàries que graven els béns del Sr. Mariano no respecte del valor dels béns que integren el patrimoni final d'aquest, sinó en el patrimoni final de l'esposa, quan es tracta de deutes hipotecaris que no graven béns de la seva titularitat. Aleshores, s'ha infringit l' article 232-6.1 a) CCCat i s'ha de procedir a un nou càlcul del patrimoni final d'ambdós consorts, en funció dels fets que s'han de tenir en compte segons l'èxit del recurs extraordinari d'infracció processal i dels altres fets que no resten afectats per aquest, ja sigui per la desestimació d'algun dels motius (com és el cas de la sol·licitud de addició de 13.000 euros de dipòsits bancaris de l'esposa) o per no ésser objecte del mateix.

El patrimoni final del Sr. Mariano ha de partir d'un valor dels béns que té en el moment de l'extinció del règim; en aquest cas, el valor del ramat es xifra en 61.750 euros, al qual se li han de deduir les càrregues i obligacions. No s'ha recollit per la resolució apel·lada quin seria el valor d'altres béns que tindria l'espòs en el moment de l'extinció del règim o si aquests s'haurien d'excloure per provenir de herència o un altre títol lucratiu ni el valor del patrimoni inicial. Sí s'indica que no compta amb béns propis fruit del seu treball personal, la qual cosa porta a entendre que no existia patrimoni inicial a valorar. Però, sí s'ha acreditat que l'espòs és deutor de 63.847,79 euros, com a romanent del deute hipotecari amb La Caixa i del deute de 30.000 euros segons escriptura de 2-10-2009, de manera que el patrimoni del mateix, amb les deduccions indicades es situa en

-32.277,79 euros.

En canvi, quant a l'esposa solament es recull l'increment per obres de millora en la finca DIRECCION000 de la seva titularitat, sense que en la mateixa es refereixin més dades fàctiques quant a càrregues i obligacions, disposicions a títol gratuït o entitat i valor del patrimoni inicial. Aleshores, eliminada l'errada notòria de restar obligacions que no graven el patrimoni de l'esposa, el valor d'aquest es situa en 203.762,39 euros. La diferència d'increment patrimonial és de 236.040,18 euros.

Determinada la diferència d'increments de patrimonis, la part recurrent argumenta en el seu motiu de cassació, no solament la infracció de les regles de càlcul de l' article 232-6 CCCat , en relació al càlcul de la diferència de l'increment patrimonial, sinó també que s'ha de donar lloc a una compensació del 80% de la diferència, en consonància amb allò que es disposa a l' article 232-5.4 CCCat ('Tanmateix, si el cònjuge creditor prova que la seva contribució ha estat notablement superior, l'autoritat judicial pot incrementar aquesta quantia'). I, de manera subsidiària, interessa el 15% de compensació econòmica com a percentatge establert per la sentència d'instància, però en relació als nous càlculs de l'increment patrimonial.

La sentència d'apel·lació reconeix que el demandat ha treballat per l'esposa i que el seu esforç ha revertit en millores per la finca, sense que hagi estat suficientment retribuït. Reconeix la Sala que el marit ha efectuat millores importants a la finca i quant al percentatge refusa el del 80%. Entén que el matrimoni ha durat 26 anys, l'espòs té 59 anys i la seva dedicació en temps i intensitat ha estat gran, encara que l'esposa ha cuidat de la casa i dels seus fills. Per això, s'estableix el percentatge en el 15% de la diferència patrimonial.

Front a aquesta desestimació d'un percentatge superior al 25% de l'increment patrimonial per una contribució notablement superior, que com a extrem fàctic ha de ser objecte d'apreciació per la Sala d'instància, no ha articulat la part recurrent cap motiu del recurs extraordinari d'infracció processal adreçat a acreditar una valoració errònia, il·lògica o irracional de la prova, amb fonament a l'apartat quart de l' article 469.1 LEC , per a combatre la valoració que realitza la Sala d'apel·lació i que desestima l'aplicació d'un percentatge del 80%, atesa la dedicació important del marit, però també la cura de l'esposa de la casa i els fills, de manera que ho xifra en un 15% del diferencial patrimonial. Aleshores, no qüestionada l'apreciació a la instància relativa a la inexistència d'una contribució notablement superior, no es pot, amb respecte als fets declarats provats, pretendre en seu cassacional obtenir un canvi del percentatge de l'increment patrimonial, sense aconseguir rebatre que l'apreciació fàctica de la manca de contribució notablement superior ha estat errònia, il·lògica o irracional.

Consegüentment, s'ha de desestimar la pretensió del 80% de percentatge a aplicar i s'ha de mantenir el 15% fixat a la instància, que aplicat sobre el diferencial de l'increment patrimonial (236.040,18) dóna lloc a un import de 35.406,02 euros de compensació econòmica.

VUITÈ.-L'èxit parcial del recurs extraordinari d'infracció processal i de cassació justifica la no imposició de les costes d'aquesta alçada (arg. Art. 398 LEC ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

ESTIMARel recurs extraordinari d'infracció processal i de cassacióinterposat per la representació processal Don. Mariano contra la Sentència de 26 de maig de 2014, dictada per la Secció 18 de l'Audiència Provincial de Barcelona , i cassar aquesta en part, tot revocant la seva part decisòria únicament en el sentit de determinar la procedència de la compensació econòmica a favor del Sr. Mariano i fixar-la en l'import de 35.406,02 euros, amb manteniment de la resta dels seus pronunciaments. No procedeix efectuar imposició respecte a les costes d'aquests recursos i s'ha de donar lloc a la devolució del dipòsit constituït per la part recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.