Sentencia Administrativo Nº 126/2016, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Lleida, Sección 1, Rec 460/2015 de 31 de Marzo de 2016

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS ADMINISTRATIU DE LLEIDA

Recurs Abreujat núm.460/2015

Part actora: Silvio

Representant part actora:FRANCESC GASPAR ALARCON

Part demandada: SERVEI CATALÀ DE TRÀNSIT

Representant part demandada: ADVOCAT DE LA GENERALITAT

SENTÈNCIA nº 126/16

LLEIDA, a 31 de març de 2016.

Vistes per la SSª el Sr. Carles Brufal Clua, Jutge del Jutjat contenciós administratiu núm. 1 de Lleida i del seu partit judicial, les presents actuacions de PROCÉS ABREUJATen exercici d'un RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU, seguit en aquest Jutjat sota el nombre 460 de l'any 2015,promogut a instància Don. Silvio , representat i assistit pel lletrat Sr. Francisco Gaspar Alarcón; enfront EL SERVEI CATALÀ DE TRÀNSIT, assistit i representat pel Lletrat integrat en el seus serveis jurídics. Ha recaigut la present resolució en base als següents,

Antecedentes

PRIMER.- El recurrent interposà el corresponent recurs contenciós administratiu, mitjançant escrit registrat el 22 d'octubre de 2015, contra la resolució desestimatòria del recurs extraordinari de revisió, interposat el 17 de maig de 2013 davant del Director del Servei Català de Trànsit, contra la imposició de tres sancions per circular a una velocitat superior a l'establerta.

SEGON.-La part recurrent, exposats els fets que motivaven la seva demanda i els fonaments de dret aplicables a la mateixa, va acabar sol licitant que, conclosos els tràmits legals pertinents, es dictés sentència estimant les seves pretensions.

La representació de la part demandada va sol licitar que se la tingués per aplanada al recurs interposat per l'actora.

A l'efecte pretès, es presentà per escrit de 15 de març de 2016, la resolució del secretari general del Departament d'Interior per la qual es considerava procedent l'assentiment a la demanda, exceptuant la part referent a la imposició de les costes, signat el 2 de març de 2016, ratificant així en l'assentiment manifestat el dia de la vista, en base al que preveuen els articles 74 i 75 de la LJCA.

TERCER.-En aquest procediment s'han observat totes les prescripcions legals en la forma de demanar i en la seva tramitació.

Fundamentos

PRIMER.- L'article 75 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa preveu el següent:

'Los demandados podrán allanarse cumpliendo los requisitos exigidos en el apartado 2 del artículo anterior.

Producido el allanamiento, el Juez o Tribunal, sin más trámites, dictará sentencia de conformidad con las pretensiones del demandante, salvo si ello supusiere infracción manifiesta del ordenamiento jurídico, en cuyo caso el órgano jurisdiccional comunicará a las partes los motivos que pudieran oponerse a la estimación de las pretensiones y las oirá por plazo común de diez días, dictando luego la sentencia que estime ajustada a Derecho.'

Per la seva banda, l'apartat segon de l'article 74 de la LJCA, estableix el següent:

'Para que el desistimiento del representante en juicio produzca efectos será necesario que lo ratifique el recurrente o que esté autorizado para ello. Si desistiere la Administración pública, habrá de presentarse testimonio del acuerdo adoptado por el órgano competente con arreglo a los requisitos exigidos por las leyes o reglamentos respectivos.'

SEGON.- En el cas que ens ocupa, s'han complert la totalitat dels requisits previstos en el articles anteriors, ratificant-se l'òrgan competent en l'assentiment manifestat, de conformitat amb l'article 74 de la LJCA.

Per altra banda, no s'aprecia que de l'estimació del petitum de la demanda se'n pugui desprendre cap infracció manifesta de l'ordenament jurídic.

Per tant, com a conseqüència de l'aplanament manifestat, seguint el fil dels raonaments anteriors, s'ha d'estimar el present recurs contenciós i anul lar la resolució impugnada descrita en l'antecedent de fet primer, sense que pertoqui fer altres declaracions, donant compliment al que preveuen els articles 70 i 71 de la Llei 29/1998 de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa.

TERCER.- Essent d'aplicació l'article 139 de la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, resulta procedent la imposició de les costes per a la part demandada. Certament el debat pel que fa a la imposició de costes en els casos d'aplanament es força viu (vid STSJ de la Comunitat Valenciana de 4 de febrer de 2014, Secció Tercera, així com el seu extens i fonamentat vot particular). Nogensmenys, aquest jutjador entén que els criteris previstos en l'article 139 són aplicables fins i tot en els casos que l'assentiment es produeixi en via judicial però abans de contestar la demanda.

Efectivament, no es considera assimilable el supòsit de fet previst en l'article 395 de la LEC, doncs la via contenciosa administrativa ve precedida de la via administrativa, on l'administració pública té l'oportunitat d'aplanar-se i concedir la raó a l'administrat o bé de forçar-lo a interposar recurs contenciós administratiu (el que el pot induir a desistir de les seves pretensions). Aquesta actuació administrativa prèvia, com no pot ser d'altra manera, s'ha d'entendre prou òptima com per considerar-la una oportunitat suficient per a la reflexió i el conseqüent assentiment de l'administració pública, en un estadi previ al jurisdiccional. Altrament, si aquesta reflexió no arriba fins a la interposició del recurs contenciós, quan l'administrat ha carregat amb els dispendis propis d'haver d'acudir a la via judicial, aquesta conducta poc diligent ha de fer carregar a l'administració amb les costes del procés, excepte en els supòsits que s'apreciïn seriosos dubtes de fet o de dret.

En un sentit similar s'ha de recordar que l'apartat segon del meritat article 395 de la LEC preveu que en els casos que s'hagi formulat un requeriment previ, s'hagi acudit a un procediment de mediació o s'hagi interposat una demanda de conciliació s'imposaran igualment les costes. Doncs bé, s'entén que el procés administratiu previ, un procediment de caràcter oficial en el qual hi consta la interposició d'un recurs, ha de tenir entitat suficient com per ser equiparat a aquests altres supòsits.

Doncs bé, sigui per la inaplicabilitat de l'article 395 de la LEC en el procés contenciós administratiu, entenent que l'aplicació de l'article 139 és específica precisament per l'especificitat de la matèria; o bé sigui per considerar que el supòsit que ens ocupa s'equipara als previstos en l'apartat segon de l'article 395 de la LEC, s'ha de concloure que resulta procedent la imposició de costes a la part demandada en atenció al criteri del venciment objectiu.

En aquest sentit la STS de 15 d'octubre de 2003 s'expressà en els següents termes:

'(...) según los términos dispuestos por el Legislador, artículo 139, tiene su específica y concreta regulación y no depende su imposición, de que existsa o no allanmiento, o de que la Administración haya o no podido reconocer en vía administrativa las pretensiones del recurrente, y por tanto los Tribunales para pronunciarse sobre las costas se han de atener a los términos de la norma (...)' .

O també es reputen encertats els arguments de la STSJ de Castella la Manxa de 26 de gener de 2015 (Secció Segona) que deia el següent:

'Si se ha de aplicar un criterio especial, el art. 22 de la LEC (LA LEY 58/2000) establece: ' Cuando, por circunstancias sobrevenidas a la demanda y a la reconvención, dejare de haber interés legítimo en obtener la tutela judicial pretendida, porque se hayan satisfecho, fuera del proceso, las pretensiones del actor y, en su caso, del demandado reconviniente o por cualquier otra causa, se pondrá de manifiesto esta circunstancia y, si hubiere acuerdo de las partes, se decretará por el Secretario judicial la terminación del proceso, sin que proceda condena en costas '. Ahora bien, en primer lugar el caso de autos las circunstancias no son completamente sobrevenidas a la demanda, pues se venía ya invocando en la vía administrativa y en la propia demanda que se daban las circunstancias para que no se acordase la expulsión que se acordó; y en segundo lugar, la no imposición de costas a que se refiere la LEC, y que declara meramente el Secretario, es para cuando hay un pleno aquietamiento por el demandante, cosa que aquí no sucede aunque se limite a las costas precisamente. Que esta es la interpretación correcta del precepto se deriva sin duda del art. 395 LEC (LA LEY 58/2000) , pues carece de sentido que se deban imponer las costas, en los casos que veremos, al demandado que se allana, y que no se impongan si en vez de allanarse satisface extrajudicialmente la pretensión, cuando ambas actitudes son plenamente afines (otra cosa sería la pérdida de interés legítimo por 'otras causas' a que también se refiere el art. 22; pero cuando es por la satisfacción extraprocesal dada por el propio deudor, la figura es semejante al allanamiento). En efecto, para el allanamiento el art. 395 LEC (LA LEY 58/2000) establece la imposición de las costas, aunque se produzca antes de la contestación, cuando hubiera habido un 'requerimiento previo del acreedor', circunstancia que esta Sala ha venido equiparando reiteradamente a la vía administrativa previa en al que se invoque el motivo que luego la Administración estima tardíamente. Por esta vía sería procedente pues la imposición de costas a la Administración.

Si sin embargo se entiende aplicable el criterio del vencimiento, entendemos también que las costas deben imponerse a la Administración. El argumento del auto para no imponerlas es el de que el art. 139 se refiere a la desestimación de las pretensiones, y, se dice, las pretensiones de la Administración no pudieron ser desestimadas cuando no llegó a contestar a la demanda -pues se suspendió el proceso antes-. Ahora bien, si se entiende que el criterio del art. 139 L.J.C.A . es el que debe ser aplicado no sólo a la terminación por sentencia, sino a todas las formas de terminación del procedimiento, no cabe hacer una interpretación que por su estricta literalidad lo haga inaplicable en un caso como el de autos. El art. 139 da por hecho que o se estiman las pretensiones de una de las partes o la de la otra, o bien parcialmente unas y otras. No concibe que no puedan ser ni estimadas ni desestimadas, total o parcialmente, ni las unas ni las otras, lo cual es prueba o bien de que no debe ser aplicado a otras formas de terminación del procedimiento (en cuyo caso regresamos a lo indicado en el párrafo anterior) o bien de que hay que interpretar que en caso de autos, en el que en definitiva se dio la razón íntegra al interesado por la vía de la satisfacción extraprocesal, hubo realmente un rechazo de la postura de la Administración, aunque la misma no llegase a formalizarse en el acto del juicio sino sólo en al vía administrativa previa.

Por otro lado, no se diga que el reconocimiento de pretensiones implica una imposición de costas que la Administración no habría recibido de haberse mantenido la oposición; pues por un lado, vigente el criterio del vencimiento, también se habría recibido la imposición de las costas en caso de llegar el caso a sentencia que sería estimatoria; e incluso cuando se aplicaba el de la temeridad, ya señalamos en varias resoluciones que precisamente los casos de allanamiento o satisfacción extraprocesal suelen ser supuestos en que la Administración da la razón al interesado por la evidente y palmaria justicia de sus pretensiones, la cual hubiera podido motivar igualmente una imposición de costas en la sentencia estimatoria. De modo que la imposición no viene del hecho de allanarse o satisfacer extraprocesalmente la pretensión, que es actitud loable de la Administración si cree que el actor tiene razón, sino de circunstancias adicionales (en su día la temeridad y actualmente el vencimiento o los criterios específicos para estos casos).

El hecho de que el interesado no pidiera la condena en costas en la demanda no impide la anterior solución, pues la pidió una vez verificado que el procedimiento terminaba mediante una causa extraordinaria y sobrevenida.'

No obstant, s'estima oportú establir el límit quàntic de 250 euros.

Vistos els preceptes legals i els demés de general i pertinent aplicació a la causa;

Fallo

Que estimant el recurs contenciós administratius interposat pel Don. Silvio , contra la resolució descrita en l'antecedent primer d'aquesta Sentència, en virtut de l'aplanament de la part adversa, s'ha de declarar la nul litat de ple dret la mateixa per no ajustar-se al dret aplicable. Aquest pronunciament s'haurà de fer amb la imposició de costes per la part demandada, amb el límit quàntic de 250 euros.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts amb l'advertiment que es ferma i que envers la mateixa no s'hi pot interposar recurs.

D'aquesta resolució se n'ha d'expedir testimoni per a la seva unió a la causa. L'original s'haurà d'arxivar al llibre de Sentències.

Per aquesta la meva sentència, la pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.El Magistrat Jutje ha llegit i publit la Sentència anterior que la subscriu en audiència pública i a les estrades del Jutjat. En dono fe.

Lleida,