Encabezamiento
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Sala Contenciosa Administrativa
Secció Segona
Recurs d'apel·lació contra sentències núm. 472/2019
Parts:AGENCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA
INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS S.L.
SENTÈNCIA Núm. 1924/2021 - (Secció: 406/2021)
Magistrats/ades:
Il·lm. Sr. Jordi Palomer Bou
Il·lma. Sra. Virginia de Francisco Ramos
Il·lma. Sra. Margarita Cuscó Turell
Barcelona, 28/04/2021
La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Secció Segona),constituïda per a la resolució d'aquest recurs, ha dictat la següent sentència en el rotlle d'apel·lació núm. 472/2019, interposat per l'AGENCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA, representada per la procuradora EULALIA RIGOL TRULLOLS i assistida de lletrat, contra el INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS S.L., representat pel procurador FCO. JAVIER MANJARIN ALBERT, i assistit de lletrat.
N'ha estat ponent Il·lma. Sra. Margarita Cuscó Turell, qui expressa l'opinió de la Sala.
Antecedentes
Primer.-El Jutjat Contenciós Administratiu 9 Barcelona va dictar, en el Procediment Ordinari núm. 14/2015, la Sentència núm.117/2019, de data 13-5-2019, la decisió literal de la qual és la següent: 'En atención a lo expuesto, he decidido: ESTIMAR PARCIALMENTE el recurso contencioso administrativo interpuesto por el 'Instituto Europeo de Finanzas, S.L.' contra la resolución desestimatoria, por silencio administrativo, efectuada por la Agencia de la Vivienda de Cataluña, de la solicitud de revisión de oficio de las cédulas de habitabilidad del inmueble sito en la CALLE000 NUM000, NUM001 y NUM002, de 19 de octubre de 2005 y de fecha 6 de noviembre de 2009, presentadas ante la Dirección General de Calidad de la edificación y rehabilitación de la vivienda; y contra la resolución desestimatoria, por silencio administrativo, del recurso de alzada presentado ante la Consejería del Departamento de Territorio y Sostenibilidad de 21 de julio de 2014, contra el anterior acto. DEBO ANULAR Y ANULO el meritado acuerdo por no ser conforme a ley. PROCEDE admitir el procedimiento de revisión de oficio y llevar a cabo su tramitación conforme los plazos señalados en la ley y sin mayor dilación. Con imposición de costas de la Administración demandada Agencia de la Vivienda de Cataluña, hasta el límite máximo de 600 euros.'.
Segon.-Contra la resolució esmentada es va interposar recurs d'apel·lació, el qual fou admès pel Jutjat d'Instància, qui va remetre les actuacions a aquest tribunal. Les parts foren citades. L'apel·lant és AGENCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA i l'apel·lada és INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS S.L..
Tercer.-Desenvolupada l'apel·lació, s'assenyalà dia i hora per a la votació i la decisió: 7-4-2021.
Quart.-En la substanciació d'aquest procediment s'han observat i acomplert les prescripcions legals.
Fundamentos
Primer.-El 13 de maig de 2019 el Jutjat Contenciós Administratiu número 9 de Barcelona va dictar sentència número 117/2019, en el procediment ordinari 14/2015, en virtut de la qual s'acorda estimar parcialment el recurs interposat per la representació processal de l'INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS, SL contra la resolució desestimatoria presumpta de la sol·licitud de revisió d'ofici de les cèdules d'habitabilitat de l'immoble del C CALLE000, NUM000 NUM001 i NUM002 de 19.10.2005 i 6.11.2009 i contra la desestimació presumpta del recurs d'alçada interposat contra l'anterior acte. En conseqüència, acorda anul·lar dit acord i s'admet que el procediment de revisió d'ofici s'ha de tramitar. En darrer terme, s'imposen les costes a L'AGÈNCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA.
Contra la sentència d'instància, recorre en apel·lació la representació processal de l'AGÈNCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA, interesant que s'estimi el recurs d'apel·lació, es revoqui la sentència apel·lada i es desestimi íntegrament la demanda formulada de contrari amb imposició de costes del recurs d'apel·lació a la part apel·lada.
La representació processal de l'INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS, SL s'oposa a l'estimació del recurs d'apel·lació tot sol·licitant que es confirmi la sentència apel·lada i subsidiàriament, declari nul·les de ple dret les cèdules d'habitabilitat de l'immoble del C CALLE000, NUM000 NUM001 NUM003 de 19.10.2005 i 6.11.2009 .
Segon.- L'apel·lant, en primer lloc, qüestiona la denegació de l'excepció de cosa jutjada en tant que la cèdula d'habitabilitat atorgada ja ha tingut accés a la jurisdicció contenciós administrativa i ha finalitzat en sentència que és ferma, per la qual cosa, considera que no es plantejar novament recurs contra la cèdula d'habitabilitat. Al·lega que segons el TS concorre causa d'inadmissibilitat d'un recurs quan contra l'acte contra el que es dirigeix és reproducció d'un altre anterior, ferm i consentit que, encara que amb diferent plantejament es pronuncia de forma clara i expressa segons la petició que serveix de base al segon. Exposa que concorren els requisits de l' art. 28LJCA (identitat de les parts, de l'objecte i la petició que es formula és reiteració de les anterior). Per tant, conclou que d'acord amb l' art 51.1.c) LJCA s'ha de declarar la inadmissibilitat del recurs.
En segon lloc, oposa prescripció de l'acció. Al·lega que l'acció de nul·litat de l'art 102 L 30/1992 no està subjecta a terminis però té els límits de la revisió previstos a l'art 106 (les facultats de revisió no poden ser exercides quan per prescripció d'accions, pel temps transcorregut o per altres circumstàncies, el seu exercici resulti contrari a l'equitat, a la bona fe , al dret dels particulars). Argumenta que com que el recurrent sol·licita la nul·litat d'un acte de l'administració de l'any 2005 i 2009, procedeix la inadmissió del recurs pel transcurs del temps. La recurrent ha tingut temps sobrat per instar la nul·litat de la cèdula d'habitabilitat i el procediment de revisió d'ofici i ha esperat quasi 10 anys, per tant s'ha d'aplicar l'art 106 de la L 30/1992 i inadmetre el recurs.
En tercer lloc, planteja com a qüestió prèvia la inadmissibilitat del recurs per incompliment del termini de l' art 46LJCA (si bé, inicialment, per error, fa referència a l'art 46 de la L 30/1992). Argumenta que no hi ha termini en via administrativa per sol·licitar la revisió d'ofici però que si que n'hi ha per exercir la via contenciós administrativa. La recurrent va presentar un escrit davant l'ajuntament en data 18.10.2005 'reiterant la presumpta il·legalitat de la vivenda del CALLE000 NUM000, NUM001 NUM003' i per tant , era aquest el moment d'instar la nul·litat .
En quart lloc, considera que la sentència hauria d'haver entrat a resoldre el fons de l'assumpte. És ben sabut el criteri de la CJA en matèria d'urbanisme per considerar la nul·litat de ple dret de l'acte administratiu. .
En cinquè lloc, al·lega que la resolució administrativa impugnada s'até a dret, tenint en comte l'antiguitat de l'habitatge, que aquest compleix amb la legalitat urbanística i que no s'han dut a terme obres de gran rehabilitació. La cèdula d'habitabilitat atorgada és un acte consentit i ferm.
En sisè lloc, quan al dictamen pericial practicat com diligència final, exposa que no contradiu els arguments mantinguts, de tal manera que:
a)- l'habitatge sembla haver sofert modificacions en la distribució interior,
b)- es desprenen dubtes de que les condicions dels acabats dels sostres i de paviments de l'immoble, no hagin sofert modificacions respecte a les condicions amb les que es van atorgar les cèdules d'habitabilitat, no obstant en el moment d'atorgament de les cèdules d'habitabilitat, 2005 i 2009, es pot concloure que:
- la cèdula d'habitabilitat NUM004 es va atorgar en base a la sol·licitud de 7.10.2005 i el certificat de l'arquitecte Sr Pablo, segons el qual reuneix els requisits mínims d'habitabilitat d'acord amb la legislació vigent
- la cèdula d'habitabilitat NUM005 es va atorgar en base a la sol·licitud de 19.10.2009 i el certificat de l'arquitecte Sr Pablo, segons el qual reuneix els requisits mínims d'habitabilitat d'acord amb la legislació vigent
- vista la documentació obrant a l'expedient NUM005, l'informe de 17.6.2014 referent a la resolució judicial de la secció 3ª del TSJC i la sol·licitud de revisió d'ofici, l'habitatge reuneix els requisits d'habitabilitat aplicables a la data d'obtenció de la cèdula d'habitabilitat (Annex 2 del D 55/2009, de 7 d'abril).
En darrer terme, al·lega que la sentència acorda estimar parcialment el recurs i en canvi, sense raonar que la part hagi actuat amb mala fe o temeritat, imposa les costes.
Tercer.- Per la seva banda, l'INSTITUTO EUROPEO DE FINANZAS, SL sosté que l'apel·lant repeteix els arguments de la primera instància sense qüestionar la sentència apel·lada, la qual cosa és motiu suficient per desestimar el recurs. Nega l'existència de cosa jutjada en tant que l'objecte d'aquest recurs es centra en la sol·licitud de revisió d'ofici de les dues cèdules d'habitabilitat de 2005 i 2009 basada en la causa de nul·litat de l'art 62.1.e) i l'objecte del recurs contenciós administratiu 419/2009, resolt per sentència de la secció 3ª del TSJC va ser la inadmissió del recurs extraordinari de revisió de la cèdula d'habitabilitat de 19.10.2005 i el TSJC no es va posicionar en relació a la cèdula d'habitabilitat de 2009, per no formar part de l'objecte del recurs.
Pel que fa a l'extemporaneïtat del recurs contenciós administratiu al·lega que l'administració no els va traslladar ni la primera cèdula de 2005 ni la segona de 2009, per la qual cosa no van tenir ocasió d'articular cap recurs ordinari. Assenyala que quan a la nul·litat de ple dret de les cèdules d'habitabilitat de 2005 i 2009 no ha existit mai un pronunciament de l'administració i després de la sol·licitud de revisió d'ofici d'abril de 2014, objecte d'aquesta litis, en cap moment l'administració es va posicionar, deixant en silenci la seva contestació. Motiu pel qual va entendre desestimada per silenci la seva sol·licitud i va formular recurs d'alçada i posteriorment contra la desestimació per silenci, recurs contenciós administratiu. No hi ha hagut passivitat dels recurrents sinó de l'administració.
També s'oposa a l'al·legada prescripció de l'acció de nul·litat en base a l'article 106 L 30/1992 ja que aquest article estableix una modulació dels efectes de la nul·litat i el TS ha assenyalat que l'acció de nul·litat és improcedent quan pel temps transcorregut el seu exercici resulti contrari a l'equitat o al dret dels particulars o quan per seguretat jurídica s'hagin de mantenir situacions que hagin creat drets a favor de determinats subjectes sorgits d'actes ferms de l'administració. No s'ha de confondre la modulació dels efectes de la nul·litat amb la possibilitat de moderar els efectes del procediment propi de revisió d'ofici d'actes nuls de ple dret. Cita algunes sentències, entre d'altres la STS de 3.7.2018. Ni en via administrativa (en la que va imperar el silenci) , ni en la contesta a la demanda, ni ara en aquest recurs d'apel·lació, l'administració ha justificat les raons excepcionals per aplicar l'article 106 L 30/92.
En darrer terme, formula al·legacions referents al fons de l'assumpte, la revisió d'ofici de les cèdules d'habitabilitat.
Quart.-L'excepció de cosa jutjada, al·legada per l'administració es basa en que el TSJC, Secció 3ª va dictar la sentència número 834/2012, de 16 de novembre que resolt la impugnació de la cèdula d'habitabilitat de 2005.
L' article 1252 del Codi Civil prescriu la cosa jutjada en els supòsits en què es doni la més perfecta identitat de coses, les causes i les persones dels litigants i la qualitat amb la qual ho varen ser. Alhora, l' article 222.4 de la Llei d'Enjudiciament Civil exigeix una identitat en l'objecte d'ambdós processos. En aquest darrer sentit, cal estar a allò que es disposa a l' article 1 de la Llei de la jurisdicció contenciós administrativa, en el sentit que l'objecte del recurs contenciós-administratiu queda constituït per les pretensions deduïdes respecte l'actuació administrativa.
En primer lloc, en el present cas hi ha identitat entre les persones dels litigants i la respectiva posició procesal, pero la sentència dictada per la secció 3ª d'aquest tribunal té per objecte 'la resolución dictada el 19 de febrero de 2009 por el Cap del Servei d'Habitabilitat i Parc Desocupat de la Direcció General de Qualitat de l'Edificació i Rehabilitació de l'Habitatge que acuerda la inadmisión del recurso extraordinario de revisión de la cédula de habitabilidad otorgada el 19 de octubre de 2005'.I , en canvi, el recurs contencios administratiu tramitat pel jutjat d'instància la resolució desestimatoria presumpta de la sol·licitud de revisió d'ofici de les cèdules d'habitabilitat de l'immoble del C CALLE000, NUM000 NUM001 i NUM002 de 19.10.2005 i 6.11.2009 i la desestimació presumpta del recurs d'alçada interposat contra l'anterior acte. Per tant, els actes impugnats són diferents. D'acord la STS de 25.11.2000, ' en el proceso contencioso-administrativo, la excepción de cosa juzgada tiene peculiaridades innegables, pues basta con que el acto administrativo posterior sea distinto en el tiempo o en la forma al anterior para que la virtualidad de la excepción se ensombrezca.'
En segon lloc, la sentència de la Secció 3ª número 834/2012, de 16 de novembre no es pronuncia sobre la cèdula d'habitabilitat de 2009 i pel que fa a la cèdula de 2005, únicament analitza l'existència o no d'error de fet d'acord amb l'article 118 de la L 30/1992; és a dir, de l'error que es fa valdre en el recurs extraordinari, però no entra a valorar si l'atorgament de la cèdula va ser ajustat a dret. No resolt determinades qüestions plantejades en el procediment finalitzat per la sentència apel·lada, per la qual cosa és procedent el present recurs, tal i com ensenya la STS de 19.5.2020, amb la única limitació de que ha de quedar circumscrit a les qüestions (motius d'impugnació) plantejats en la sol·licitud de revisió d'ofici i no resolts per l'administració.
Aquest , en definitiva, és el criteri de la sentència apel·lada que desestima l'excepció de cosa jutjada d'acord amb el següent fonament:
' De tal modo que, aunque ambas pretensiones versen sobre las cédulas de habitabilidad de 2005 y 2009, en la sentencia del TSJ de Cataluña se resuelve que procede desestimar el recurso extraordinario de revisión, por no concurrir ninguna de las causas previstas en el artículo 118 de la Ley y no entra a valorar si las cédulas fueron conforme a derecho o no; y en el presente procedimiento tiene como objeto la solicitud de revisión de oficio de las resoluciones dictadas, por lo que las pretensiones son diferentes, no concurriendo los requisitos de cosa jugada'.
D'acord amb l'anterior, no es pot admetre la causa d'inadmissibilitat del recurs consistent en la cosa jutjada i cal confirmar en aquest punt la sentència apel·lada.
Cinquè.-Pel que fa a la qüestió prèvia d'inadmissibilitat del recurs per incompliment del termini de l' art 46LJCA, ja s'anticipa que no es pot admetre, tenint en compte, la reiterada passivitat de l'administració tant en la resolució de la sol·licitud de la revisió d'ofici formulada pel recurrent, com en la resolució del recurs d'alçada. Davant del silenci de l'administració i de l'incompliment de la seva obligació de resoldre la sol·licitud i el recurs formulat, difícilment pot pretendre ara l'extemporaneïtat del recurs contenciós administratiu. En conseqüència, no es pot admetre la qüestió prèvia d'inadmissibilitat del recurs plantejada per l'apel·lant.
Sisè.-Tampoc es pot admetre l'existència de prescripció de l'acció ja que el cas concret que ens ocupa fa referència a la desestimació presumpta d'una sol·licitud de revisió d'ofici per nul·litat de ple dret, i l'exercici d'aquesta acció destinada a instar la nul·litat de ple dret d'un acte administratiu no està subjecte a termini, motiu pel qual l'art. 106 L 30/92 sols permet que es pugui impedir el seu exercici en supòsits excepcionals (equitat, bona fe, o drets dels particulars), que no han resultat al·legats ni menys acreditats en el cas que ocupa.
D'acord, entre d'altres, amb la sentència del Tribunal Suprem de 3.7.2018, ( ECLI:ES:TS:2018:2715 ) que cita l'apel·lada:
' no es posible asimilar el mero transcurso del plazo de prescripción de las acciones para exigir el reintegro de la subvención con los límites excepcionales que pueden oponerse a las facultades de revisión de oficio de un acto nulo de pleno derecho' (.... )
' la acción destinada a instar la nulidad de pleno derecho , a diferencia de las acciones para exigir el reintegro, no está sujeta a plazo alguno de prescripción y precisamente por ello el art 106 de la Ley 30/1992 permite que solo puede impedirse su ejercicio en supuestos excepcionales.'(...)
'En todo caso, la aplicación de este precepto exige que el tribunal hubiese razonado sobre las razones excepcionales relacionadas con la equidad, buena fe o derechos de los particulares que se verían afectados por la nulidad del acto declarada'
Doncs bé, ni en via administrativa (en la que va imperar el silenci), ni en la contesta a la demanda, ni ara en aquest recurs d'apel·lació, l'administració ha justificat les raons excepcionals per aplicar l'article 106 L 30/92.
Setè.-Situats en aquest punt, el que ara s'ha d'analitzar és si procedeix entrar a conèixer de les qüestions plantejades sense necessitat de tramitar el procediment de declaració de nul·litat de ple dret dels actes impugnats, o si , pel contrari, s'ha d'anul·lar la desestimació presumpta de la petició de nul·litat i ordenar la incoació i tramitació del procediment especial per a declarar, en el seu cas, la nul·litat de dits actes.
La sentència apel·lada admet la sol·licitud de procediment de revisió d'ofici però per a que l'administració demandada en porti a terme la seva tramitació. La sentència no entra a resoldre sobre el fons de l'assumpte ja que 'no habiéndose tramitado todo el procedimiento por la Administración, no se ha elaborado el preceptivo informe del órgano consultivo'i s'empara en la STS de 21 de maig de 2009 (rec 5283/2006).
L'apel·lant exposa que procedia entrar a resoldre el fons de l'assumpte a l'entendre que és ben sabut el criteri de la CJA en matèria d'urbanisme per considerar la nul·litat de ple dret de l'acte administratiu.
La STS de 21 de maig de 2009 , en la que es fonamenta la sentència apel·lada, declara:
' CUARTO.- Sobre la denegación por silencio de la petición de revisión de oficio.
Tal como resulta con claridad de las consideraciones expuestas en los fundamentos de la Sentencia recurrida y de las alegaciones del Gobierno impugnante, la cuestión debatida es si es posible rechazar por silencio administrativo la solicitud de incoar un procedimiento de revisión oficio formulada al amparo de lo dispuesto en el artículo 102 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común (Ley 30/1992, de 26 de noviembre ).
Debe señalarse, en primer lugar, que el silencio administrativo no es, como aparentemente viene a considerar la Administración recurrente, una forma regular de denegación tácita de las solicitudes de cualquier tipo que se dirigen a la Administración. Antes bien, por su propia naturaleza, el silencio administrativo supone la infracción del deber de respuesta que obliga a las Administraciones Públicas, expresamente recogido hoy en el artículo 42 de la citada Ley procedimental, que obliga a la Administración 'a dictar resolución expresa en todos los procedimientos y a notificarla cualquiera que sea su forma de iniciación' (apartado 1). Por el contrario y como es bien sabido, la denegación presunta por silencio administrativo es una ficción jurídica creada en beneficio del ciudadano para permitirle acceder a la jurisdicción ante la inactividad de la Administración que, en todo caso, sigue estando obligada a dictar resolución expresa. Esto supone que es preciso rechazar la tesis implícita del Gobierno canario de que las solicitudes de revisión de oficio que a su entender resulten notoriamente infundadas puede rechazarlas de manera ordinaria por silencio, como una forma regular de denegación administrativa.
En segundo lugar, también conviene precisar que si bien por regla general, la impugnación de una denegación presunta por silencio administrativo permite al órgano judicial revisor resolver el fondo de la cuestión debatida, no es ese el caso en un supuesto como el actual, en el que lo solicitado -y presuntamente denegado- es una petición de revisión de oficio por nulidad del acto cuya nulidad se pretende. En estos casos, tal como señala la Sala de instancia en el fundamento de derecho cuarto, la estimación del recurso normalmente sólo puede conducir a declarar la obligación de la Administración de tramitar el procedimiento de revisión, puesto que ese es el objeto de la litis deducida ante la jurisdicción. O, dicho de otro modo, la cuestión de fondo en este supuesto -la pretensión deducida por el recurrente ante la jurisdicción- es la pertinencia o no de la tramitación de la revisión de oficio, no la nulidad del acto cuya revisión se pretende, para cuya declaración por la propia Administración debe seguirse necesariamente el procedimiento establecido en el artículo 102 de la Ley 30/1992 , con la preceptiva intervención del Consejo de Estado o, en su caso, del órgano autonómico análogo.
Sentado todo lo anterior, la consecuencia es que recurrida la denegación presunta por silencio de la Administración de una petición de revisión de oficio y constatada dicha inactividad, esto es, constatada la infracción de su obligación de tramitar dicha solicitud en los términos legalmente previstos y de resolver en consecuencia, en principio será preciso declarar la obligación de la Administración de tramitar dicha solicitud de acuerdo con el procedimiento establecido en el artículo 102 de la Ley 30/1992 . Así , sin perjuicio de que puedan existir supuestos en los que la petición de revisión de oficio no se ajuste a lo estipulado por el propio precepto citado y ello pudiese determinar la falta de respuesta de la Administración, siempre que el solicitante esgrima una causa de nulidad de pleno derecho de las previstas en el artículo 62 de la propia Ley procedimental y lo haga en los términos contemplados en el artículo 102 del mismo cuerpo legal , dicha solicitud deberá ser tramitada por la Administración. Lo anterior no resulta contradicho por la jurisprudencia alegada por la institución actora, que viene simplemente a admitir la posibilidad de rechazo tácito de una solicitud de revisión de oficio en supuesto muy extremos y precisos, como lo son la existencia de jurisprudencia previa sobre los motivos de nulidad planteados ( Sentencia de esta Sala de 30 de junio de 1.995 -recurso contencioso-administrativo 274/1.989 ) o de casos en los que la petición formulada 'con absoluta evidencia y sin necesidad de análisis alguno, careciere de un fundamento hipotéticamente razonable' ( Sentencias de esta Sala de 7 de mayo de 1.992 -recurso de revisión 14/1.991 - y de 29 de diciembre de 1.986 -en la que se asume dicha afirmación efectuada por la Sentencia apelada-). En todo caso, en estas dos últimas Sentencias, tal posibilidad se admite como una excepción, que no se daba en los supuestos planteados, configurándose como doctrina general la de que la acción de nulidad del antiguo artículo 109 de la Ley de Procedimiento Administrativo -equivalente al actual artículo 102 de la Ley 30/1992 - 'habilita a los particulares interesados para exigir de la Administración competente una actividad conducente a un pronunciamiento expreso sobre la nulidad absoluta postulada, excluyendo el rechazo 'a limine' o de plano de la acción de nulidad ejercitada - sentencia de 30 de Noviembre de 1984 ( RJ 1984, 6560) de la Sala Quinta del Tribunal Supremo -; por lo que, cuando tal tramitación se omite, incluido el preceptivo dictamen del Consejo de Estado, se origina un vicio, de orden público que, por tanto hasta de oficio, impone la sustanciación del procedimiento del que se prescindió - sentencia de la misma Sala de 10 de diciembre de 1984 -' ( Sentencia de 29 de diciembre de 1.986 ). En consecuencia, dicha posibilidad ha de ser entendida, tal como se ha indicado, para supuestos en los que la solicitud no se ajusta de manera manifiesta a los términos contemplados en el propio artículo 102 de la Ley 30/1992 .
Es claro, por otro lado, que entre las posibilidades que contempla el artículo 102 de la mencionada Ley 30/1992 está la inadmisión a limine porque la solicitud no se base en alguna de las causas de nulidad del artículo 62 o por manifiesta carencia de fundamento, pero tal inadmisión deberá hacerse, en principio y a reserva de supuestos claramente ajenos a los términos del artículo 102 de la Ley 30/1992 , de forma motivada y expresa, tal como ya se ha argumentado. En el caso de autos, sin embargo, en el que la Sala de instancia ha examinado la petición de revisión de oficio formulada por la empresa codemandada y ha entendido que su solicitud se ajusta a las exigencias del artículo 102 y que no existe base en el expediente para rechazar la misma de plano, es claro que dicha posibilidad ha sido excluida ya por el órgano judicial revisor. Por lo demás, la corrección de dicha apreciación se comprueba con la lectura del escrito de solicitud presentado por dicha sociedad en su momento, todo ello con independencia de que tenga o no razón la Administración recurrente en cuanto a que los acuerdos del Gobierno canario cuya revisión se solicitaba requiriesen para tener eficacia ad extra , por su propio contenido, la adopción de ulteriores acuerdos o actos por distintos órganos o sujetos. Pero no basta tal circunstancia para entender que la solicitud no se ajustaba mínimamente a los términos contemplados en el artículo 102 de la Ley 30/1992 para la tramitación de la solicitud de revisión de oficio, y será en función de esa y otras circunstancias las que determinarán el que la Administración demandada estime o rechace motivadamente la nulidad solicitada.
Las consideraciones precedentes llevan a la desestimación del motivo.'
Aquesta és la doctrina en general aplicable a la interposició dels recursos contra la negativa a iniciar l' expedient de revisió, encara que no es pot negar l'existència de supòsits molt especials (que no són els del cas que aquí ens ocupa) en els que l'evidencia 'prima facie' d' una causa de nul·litat radical i absoluta pugui aconsellar, en pro del principi d' economia processal, que el tribunal es pronunciï directament sobre la validesa o nul·litat de l 'acte impugnat.
I per això ha estat seguida per l' Audiència Nacional, Secció7ª, en la seva sentencia de 12 maig de 2014 (ECLI:ES:AN:2014:2038 ) en els termes següents:
' Los argumentos de base sobre los que se asienta la decisión del Alto Tribunal son dos. En primer lugar, que el silencio administrativo no es una forma regular de denegación de las solicitudes de cualquier tipo que se dirigen a la Administración, sino que por el contrario supone la infracción del deber de respuesta que obliga a las Administraciones Públicas según el artículo 42 de la Ley 30/1992 . Y en segundo lugar, que si bien por regla general la impugnación de una denegación presunta por silencio administrativo permite al órgano judicial revisor resolver el fondo de la cuestión debatida, no es ese el caso en un supuesto como el actual, en el que lo solicitado -y presuntamente denegado- es una petición de revisión de oficio por nulidad del acto cuya nulidad se pretende, pues en estos casos la estimación del recurso normalmente sólo puede conducir a declarar la obligación de la Administración de tramitar el procedimiento de revisión, puesto que ese es el objeto de la litis deducida ante la jurisdicción; o dicho de otro modo, la cuestión de fondo en este supuesto -la pretensión deducida por el recurrente ante la jurisdicción- es la pertinencia o no de la tramitación de la revisión de oficio, no la nulidad del acto cuya revisión se pretende, para cuya declaración por la propia Administración debe seguirse necesariamente el procedimiento establecido en el artículo 102 de la Ley 30/1992 (en nuestro caso en el artículo 217LGT), con la preceptiva intervención del Consejo de Estado o, en su caso, del órgano autonómico análogo.
La consecuencia de lo anterior es que recurrida la denegación presunta por silencio de la Administración de una petición de revisión de oficio y constatada la infracción de su obligación de tramitar dicha solicitud en los términos legalmente previstos y de resolver en consecuencia, en principio será preciso declarar la obligación de la Administración de tramitar dicha solicitud de acuerdo con el procedimiento establecido en el artículo 102 de la Ley 30/1992 ( 217 de la LGTen el supuesto de autos), siempre que el solicitante esgrima una causa de nulidad de pleno derecho de las previstas en dicho precepto y lo haga en los términos contemplados en él.
Es claro, por otro lado, que entre las posibilidades que contempla el artículo 102 de la mencionada Ley 30/1992 está la inadmisión ad limine porque la solicitud no se base en alguna de las causas de nulidad del artículo 62 o por manifiesta carencia de fundamento, pero tal inadmisión deberá hacerse, en principio y a reserva de supuestos claramente ajenos a los términos del artículo 102 de la Ley 30/1992 , de forma motivada y expresa, tal como ya se ha argumentado.
Por otro lado, el Tribunal Supremo, en sentencia de fecha 13 de abril de 2004 (recurso de casación 3983/2002 ) establece 'la doctrina de esta Sala recogida en las Sentencias de la Sala Especial del artículo 61 de la LOPJde 7 de mayo de 1992 y también en la de 24 de octubre de 2000, 12 de noviembre y 12 de diciembre de 2001 especifican que el trámite de revisión de oficio por parte de la Administración de los actos considerados nulos de pleno derecho ha de ajustarse a un procedimiento distribuido en dos fases: la apertura del expediente que ha de tramitarse con arreglo a las disposiciones del Título VI de la Ley 30/92 sin excluir la intervención del Consejo de Estado o del organismo consultivo de la correspondiente Comunidad Autónoma, y la fase resolutiva de la pretensión de declaración de nulidad del acto; de suerte que si, ya sea de modo expreso o presunto, la Administración deniega la apertura del expediente de revisión (como en este caso ocurre) lo procedente será que se acuda a la Jurisdicción contenciosa para que ordene a la Administración que inicie el trámite correspondiente a la segunda fase y se pronuncie expresamente sobre si realmente existe la nulidad pretendida. Lo que no es posible es instar en la Jurisdicción un pronunciamiento directo sobre la nulidad del acto cuya revisión se pretende en la vía administrativa.
Esta es la doctrina en general aplicable a la interposición de los recursos contra la negativa a iniciar el expediente de revisión, aunque sin negar la existencia de supuestos muy especiales (que no son los de este caso) en los que la evidencia 'prima facie' de una causa de nulidad radical y absoluta pueda aconsejar, en aras del principio de economía procesal, que el tribunal se pronuncie directamente sobre la validez o nulidad del acto impugnado'. '
D'acord amb l'anterior doctrina, en aquest cas partint de que la regla general és que el pronunciament de la sentència s'ha de limitar a ordenar a l' Administració que iniciï el procediment de revisió d' ofici, es considera que la sentència número 49 de 28.1.2019 dictada per la secció 3ª d'aquesta Sal, que cita l'apel·lant, no permet considerar que concorrin les circumstàncies especials que permetrien entrar a resoldre el fons de l'assumpte, per la qual cosa cal que l'administració incoï i tramiti el corresponen procediment de revisió d'ofici i per tant, cal desestimar el recurs d'apel·lació interposat i confirmar la sentència d'instància.
ULTIM.-D'acord amb l' article 139 de la LJCA, i a la vista que el recurs contenciós administratiu va ser estimat parcialment, és procedent no imposar les costes processals en cap de les dues instàncies.
Vistos els preceptes legals esmentats i d'altres de general i pertinent aplicació,
Fallo
1.-DESESTIMARel recurs d'apel·lació interposat per l'AGÈNCIA DE L'HABITATGE DE CATALUNYA contra la sentència número 117/2019 de 13 de maig de 2019 del Jutjat Contenciós Administratiu número 9 de Barcelona, en el procediment ordinari 14/2015.
2.- NO IMPOSARles costes processals en cap de les dues instàncies .
Notifiqui's a les parts la present Sentència, que no és ferma. Contra la mateixa es pot deduir, si s'escau, recurs de cassació a través d'aquesta Sala, de conformitat amb allò que disposa la Secció 3ª, Capítol III, Títol IV de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA). El recurs haurà de preparar-se en el termini que preveu l' art. 89.1LJCA.
Alhora, s'adverteix que al BOE núm. 162, de 6 de juliol de 2016, apareix publicat l'Acord de 20 d'abril de 2016, de la Sala de Govern del Tribunal Suprem, sobre l'extensió màxima i altres condicions extrínseques dels escrits processals referits al recurs de cassació.
D'acord amb el que disposa el Reglament (EU) 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell de 27 d'abril de 2016 relatiu a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d'aquestes dades, en la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, a la qual remet l' art. 236 bis de la Llei Orgànica 6/1985, d'1 de juliol, del Poder Judicial, i en el reial Decret 1720/2007 pel qual s'aprova el Reglament de desenvolupament de la LOPD, faig saber a les parts que les seves dades personals han estat incorporades al fitxer d'assumptes d'aquesta Oficina judicial, on es conservaran amb caràcter confidencial i únicament per al compliment de la tasca que té encomanada i sota la salvaguarda i la responsabilitat de la mateixa i on seran tractades amb la màxima diligència.
D'aquesta sentència, uniu-ne una certificació al procediment. Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.La Sentència anterior ha estat llegida en Sala i en audiència pública pel ponent . Com Advocada de l'Administració de Justícia ho certifico.
