Sentencia Administrativo Nº 199/2013, Juzgado de lo Contencioso Administrativo - Barcelona, Sección 15, Rec 446/2012 de 25 de Junio de 2013

Encabezamiento

JUTJAT CONTENCIÓS-ADMINISTRATIU número 15

de BARCELONA

Procediment Abreujat 446/2012 - A

Part actora: Leandro Lletrada: Mireia Carballo Alsina

Part demandada: Generalitat de Catalunya (Departament de Justícia)

Lletrada de la Generalitat de Catalunya: Matilde Quiñoa Cánovas

SENTÈNCIA NÚM. 199/13

Barcelona, 25 de juny de 2013.

Vistes per mi, Montserrat Morera Ransanz, jutge en comissió de serveis als Jutjats del Contenciós-Administratiu de Barcelona, les presents actuacions de procediment abreujat, he dictat aquesta sentència, en nom de Sa Majestat el Rei, en base als següents

Antecedentes

PRIMER.- El dia 8 de novembre de 2012 la part actora va interposar recurs contenciós-administratiu mitjançant demanda contra la resolució dictada el dia 30 d'agost de 2012 per la Direcció General de Serveis Penitenciaris que desestimava la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada per l'actor per les lesions i seqüeles que va patir el dia 7 d'agost de 2005 a conseqüència d'haver estat agredit pel Sr. Samuel , essent ambdós interns del centre penitenciari Brians 1 i trobant-se l'actor desenvolupant tasques d'ordenança en el Departament d'Infermeria Psiquiàtrica de l'esmentat centre penitenciari.

SEGON.-Mitjançant Decret de la Secretària Judicial de 13 de desembre de 2012 es va admetre a tràmit el recurs i es va traslladar a la part demandada, reclamant a l'Administració demandada l'expedient administratiu.

TERCER.- Citades les parts per a la celebració de la vista, va tenir lloc el passat dia 20 de juny, compareixent ambdues parts degudament representades i assistides pels respectius lletrats. L'actora es va ratificar en la demanda i la part demandada s'hi va oposar, contestant oralment la demanda. Les parts varen proposar la prova que van estimar pertinent i, un cop practicada la que va ser admesa i formulades les conclusions per les parts, varen quedar les actuacions vistes per a sentència.

QUART.- La vista oral va quedar registrada en suport apte per la gravació i reproducció del so i la imatge.

CINQUÈ.- S'han tingut en compte les prescripcions legals en la tramitació d'aquest procediment.

Fundamentos

PRIMER.- La part actora pretén que s'anul li la resolució impugnada i es declari el dret de l'actor a ser indemnitzat per l'Administració demandada en la quantitat de 4.486'85 euros. Fonamenta la seva pretensió en què, en síntesi, va existir un funcionament anormal del servei públic perquè, per una banda, l'intern agressor va ser donat d'alta hospitalària i traslladat al Departament d'Infermeria psiquiàtrica (on es va produir l'agressió) sense que constés que la malaltia psiquiàtrica que li havia estat diagnosticada i que implicava que fos considerat un intern molt agressiu, hagués millorat, i perquè, per altra banda, la manca de coordinació entre els serveis mèdics penitenciaris i el servei de vigilància va provocar que no s'adoptessin suficients mesures de vigilància sobre l'intern agressor, atesos els antecedents i el perfil psicològic del mateix.

Al respecte, la part demandada reconeix que es va produir un dany individualitzat i econòmicament indemnitzable (les lesions sofertes per l'actor), però nega l'existència de relació de causalitat entre dites lesions i el funcionament dels serveis públics, atès que l'agressió es va produir de manera sobtada i espontània, sense que s'hagués pogut preveure amb anterioritat, i atès que el dany el va causar un tercer (l'intern agressor) i no es va donar cap tipus d'anormalitat en el funcionament del servei. Subsidiàriament, al lega pluspetició en el quantum indemnitzatori que, en el seu cas, hauria de reduir-se a 2.658'90 euros.

Per tant, són fets no controvertits (en quan no negats o discutits per la part demandada) la realitat de l'agressió que va patir l'actor el dia 7 d'agost de 2005 per part de l'intern Samuel i les lesions i seqüeles causades. Les úniques qüestions controvertides són l'existència de relació causal entre el funcionament del servei públic i el dany causat i l'existència de pluspetició en el quantum indemnitzatori.

SEGON.- La Constitució Espanyola proclama en el seu art. 9.3 el principi de responsabilitat dels poders públics i en el seu art. 106.2 estableix que 'els particulars, en els termes establerts per la llei, tindran dret a ser indemnitzats per qualsevol lesió que pateixin en qualsevol dels seus béns i drets, llevat dels casos de força major, sempre que la lesió sigui conseqüència del funcionament dels serveis públics.' Aquesta remissió que el precepte constitucional fa a la llei ordinària es tradueix en els articles 139 a 146 de la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú , dels quals es dedueix que la responsabilitat patrimonial de l'Administració ha estat configurada en el nostre sistema, legal i jurisprudencialment, com de naturalesa objectiva, de manera que qualsevol conseqüència danyosa derivada del funcionament dels serveis públics ha de ser, en principi, indemnitzada perquè com diu en múltiples resolucions el Tribunal Suprem 'd'una altra manera es produiria un sacrifici individual en favor d'una activitat d'interès públic que ha de ser suportada per la comunitat'. Tal com deia la STS de 5 de juliol de 2006 , 'la responsabilidad patrimonial de la administración por funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos ( arts 106 CE y 139 y ss. Ley 30/92 ) tiene carácter objetivo, lo que impone que no es menester demostrar que los titulares o gestores de la actividad administrativa que ha generado el daño han actuado con dolo o culpa, que tampoco es necesario probar que el servicio público se ha desenvuelto de manera anómala, que tampoco es necesario demostrar un funcionamiento anormal sino que, la antijuridicidad impone sólo que el riesgo inherente a la utilización del servicio público de que se trate haya rebasado los límites impuestos por los estándares de seguridad exigibles conforme a la conciencia social'.

No obstant això, el Tribunal Suprem també ha declarat de forma reiterada (entre d'altres, en sentències de 5 de juny de 1998 o de 7 de febrer de 2006, a les que també es remeten, entre d'altres, les sentències de la Sala del Contenciós - Administratiu del TSJ de Catalunya, Secció 2, de 18 de desembre de 2007 i de la Secció 4ª, de 7 d'abril de 2011 ) que aquell principi de responsabilitat patrimonial objectiva no es pot generalitzar més enllà del principi de causalitat, encara que sigui de manera immediata, indirecta o concurrent. Així, per a què existeixi aquella responsabilitat és imprescindible l'existència de nexe causal entre l'actuació de l'Administració i el resultat lesiu o danyós produït, i que la socialització de riscos que justifica la responsabilitat objectiva de l'Administració quan actua al servei dels interessos generals, no permet estendre dita responsabilitat fins a cobrir qualsevol esdeveniment; el que, en altres paraules, significa que la prestació per l'Administració d'un determinat servei públic i la titularitat per part d'aquella de la infraestructura material per a la seva prestació no implica que el sistema vigent de responsabilitat patrimonial objectiva de les administracions públiques converteixi aquestes en asseguradores universals de tots els riscos amb la finalitat de prevenir qualsevol eventualitat desfavorable o danyosa per als administrats que pugui produir-se amb independència de l'actuació administrativa perquè, de forma contrària, es transformaria aquell en un sistema provindencialista no previst en el nostre ordenament jurídic.

Per tal de que es produeixi la responsabilitat patrimonial de l'Administració cal que, d'acord amb l'article 139 abans esmentat, concorrin els requisits següents:

a) Un fet imputable a l'Administració. És suficient, per tant, que s'acrediti que en el desenvolupament d'una activitat, la titularitat de la qual correspon a un ens públic, s'ha produït un dany antijurídic.

b) Un dany antijurídic produït amb detriment patrimonial injustificat o, dit d'una altra manera, que qui el sofreixi no tingui el deure jurídic de suportar-lo. Ha de ser un dany efectiu i real, no basat en meres esperances o conjectures, avaluable econòmicament i individualitzat en relació a una persona o un grup de persones que no tinguin el deure de suportar-lo (antijuridicitat) o que excedeixi del que es pot considerar com a càrregues comuns de la vida social. És a dir, per a què el dany sigui antijurídic, el risc inherent a la utilització del servei públic ha d'haver sobrepassat els límits imposats pels estàndards de seguretat exigibles conforme la consciència social. El perjudicat no haurà, aleshores, de suportar de suportar el dany.

c) Relació de causalitat directa i eficaç entre el fet que s'imputa a l'Administració i el dany produït, de manera que la lesió ha de ser conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics. Aquesta relació causal ha de ser exclusiva, sense interferències estranyes procedents de tercers o del lesionat, doncs en aquests casos, la culpa exclusiva de la víctima o la intervenció exclusiva i excloent d'un tercer trencarien el nexe causal.

d) Absència de força major, com a causa estranya a l'organització i diferent del cas fortuït, supòsit aquest que sí imposa l'obligació d'indemnitzar. La força major entroncaria amb la idea del fet extraordinari, catastròfic o desacostumat, mentre que el cas fortuït faria referència a aquells esdeveniments interns, intrínsecs al funcionament dels serveis públics, produïts per la mateixa naturalesa, per la mateixa consistència dels seus elements, pel seu mateix desgast amb causa desconeguda, i correspondria en tot cas a l'Administració, tal com reiteradament assenyala el Tribunal Suprem (entre d'altres, la de 6 de febrer de 1996), provar la concurrència de força major, per tal que d'aquesta forma se la pugui exonerar de la seva responsabilitat patrimonial.

Per tant, malgrat la responsabilitat envers l'Administració és objectiva, és necessari que, a l'empara de l' article 217 de la LEC , la part que reclama acrediti la concurrència d'aquells requisits o pressupòsits legals, doncs és a qui correspon fer-ho, mentre que l'Administració té la càrrega d'acreditar la força major o altres causes que s'al leguin com a causes d'exoneració. Aquell article 217 LEC és aquí aplicable en base a la Disposició Final Primera de la LJCA que disposa l'aplicació supletòria de la LEC en allò que no reguli la LJCA, que no conté cap disposició reguladora de la càrrega de la prova. Les regles de distribució de la càrrega de la prova que estableix aquell article 217 LEC imposen a la part actora la càrrega d'acreditar els fets que, no essent notoris ni negatius i tractant-se de fets controvertits, constitueixin el supòsit de fet de la norma quina conseqüència jurídica invoca al seu favor, corresponent a la demandada la càrrega d'acreditar els fets impeditius, extintius o enervadors d'aquella conseqüència jurídica. El darrer apartat d'aquell precepte imposa al Tribunal la obligació de tenir present, al aplicar aquestes regles, la disponibilitat i facilitat probatòria que correspon a cadascuna de les parts del litigi.

TERCER.- En els supòsits de mort o lesions patides per interns penitenciaris, la doctrina jurisprudencial és unànime al exigir la presència d'algun element d'anormalitat en el servei públic penitenciari suficient per establir una relació de causalitat entre el dany i l'actuació (o omissió) administrativa. Així ho establia la sentència dictada pel Tribunal Suprem (Sala del Contenciós- Administratiu) el dia 3 de març de 2010, quin Fonament Jurídic Sisè assenyalava:

'En supuestos de fallecimiento de internos en establecimientos penitenciarios, especialmente si ha tenido lugar la intervención de una tercera persona como agente activo, la jurisprudencia es constante en exigir la presencia de algún elemento de anormalidad en el servicio penitenciario suficiente para establecer un nexo de causalidad entre la omisión administrativa y el fallecimiento, y determinar con ello el carácter antijurídico del daño producido a pesar de haber intervenido terceras personas en su producción ( sentencias de 22 de octubre de 2004 , 23 de marzo de 2000 , 4 de mayo de 1999 , 5 de mayo de 1998 , 13 de junio de 1995 , 25 de enero de 1997 , 18 de noviembre de 1996 , 4 de enero de 1991 , 5 de noviembre de 1997 , 26 de abril de 1997 , 13 de marzo de 1989 , 22 de julio de 1988 y 5 de julio de 1988 , entre otras).

En esa misma línea y como complemento de lo anterior, añade también que no es obstáculo a la existencia de responsabilidad patrimonial de la Administración en los casos de fallecimiento de internos en establecimientos penitenciarios, ya por obra de otra persona, ya por su propia voluntad suicida, el carácter directo, inmediato y exclusivo con que la jurisprudencia viene caracterizando el nexo causal entre la actividad administrativa y el daño o lesión, pues, como afirman las sentencias citadas de 25 de enero de 1997 , 4 de mayo de 1999 y 22 de octubre de 2004 , entre otras, la imprescindible relación de causalidad entre la actuación de la Administración y el resultado dañoso producido puede aparecer bajo formas mediatas, indirectas y concurrentes (aunque admitiendo la posibilidad de una moderación de la responsabilidad en el caso de que intervengan otras causas, la cual debe tenerse en cuenta en el momento de fijarse la indemnización).

En este sentido, hemos afirmado asimismo en esas dos últimas sentencias que acabamos de citar, y en otras, que entre las diversas concepciones con arreglo a las cuales la causalidad puede concebirse, se imponen, en materia de responsabilidad patrimonial de la Administración, aquéllas que explican el daño por la concurrencia objetiva de factores cuya inexistencia, en hipótesis, hubiera evitado aquél, por lo que no son admisibles, en consecuencia, concepciones restrictivas que irían en contra del carácter objetivo de la responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas (así también en la sentencia de 5 de junio de 1997 ). E igualmente hemos declarado en ellas que el concepto de relación causal se resiste a ser definido apriorísticamente con carácter general, y se reduce a fijar qué hecho o condición puede ser considerado como relevante por sí mismo para producir el resultado final como presupuesto o «conditio sine qua non» esto es, como acto o hecho sin el cual es inconcebible que otro hecho o evento se considere consecuencia o efecto del precedente, aunque es necesario además que resulte normalmente idóneo para determinar el concreto evento o resultado teniendo en consideración todas las circunstancias del caso ( sentencia de 5 de diciembre de 1995 ).

Por último, la repetida sentencia de 25 de enero de 1997 , enjuiciando un supuesto en el que la Administración ponía en tela de juicio la existencia de nexo causal entre el funcionamiento del servicio público penitenciario y la muerte producida a consecuencia de la herida sufrida por el recluso, valoró como determinante de la cuestionada relación de causalidad que dicho servicio 'no fue capaz de eliminar de la prisión la existencia de armas susceptibles de producir tan brutal agresión ni de percatarse del peligro que corría el recluso agredido por la presencia de otra u otras personas capaces de perpetrar tamaño atentado a su integridad'.

QUART.- Partint del marc legal i jurisprudencial anterior i dels fets no controvertits establerts en el fonament de dret primer, la demanda ha de ser desestimada, atesa la manca de prova sobre la concurrència d'algun element d'anormalitat en el funcionament del servei públic penitenciari, que determina la inexistència de nexe causal necessari per a la derivació de responsabilitat patrimonial de l'Administració.

En efecte, de l'escrit de demanda s'extreu que l'actor fonamenta l'existència d'un funcionament anormal en dos fets concrets: la improcedència d'haver donat l'alta hospitalària a l'intern agressor, traslladant-lo al Departament d'Infermeria Psiquiàtrica, i la manca de coordinació entre els serveis mèdics penitenciaris i els serveis de vigilància. Ara bé, pel què fa al primer element, i si bé és cert que el perfil psicològic de l'intern agressor era el d'una persona agressiva, amb elevada impulsivitat i trobant-se diagnosticat de trastorn psicòtic no especificat (fet que en cap moment nega la demandada), també és cert que no consta que aquest diagnòstic impedís el seu trasllat de la Unitat Hospitalària Psiquiàtrica al Departament d'Infermeria, també Psiquiàtrica, del centre penitenciari, dons per una banda no s'ha acreditat que aquell diagnòstic o perfil psiquiàtric desaconsellés la seva alta hospitalària o aquell trasllat i, per altra banda, consta en el foli 87 i 88 de l'expedient administratiu un informe de l'Àrea de Sanitat de la Direcció General de Serveis Penitenciaris en què es considera que la ubicació de l'intern agressor era l'adient malgrat les característiques conductuals vinculades al trastorn de la personalitat que se li havia diagnosticat.

En quan al segon element, tampoc s'ha acreditat en cap moment la manca de coordinació al legada entre els serveis mèdics penitenciaris i els serveis de vigilància, doncs enlloc consta que els serveis mèdics no haguessin informat al personal de vigilància del perfil agressiu de l'intern agressor, o que dit personal no en tingués coneixement.

Tanmateix, no es constata cap altre tipus d'anormalitat en el servei, donat que en el moment de l'agressió, en què l'actor es trobava realitzant tasques d'ordenança, servint el sopar als interns d'aquell Departament, hi havia tres funcionaris de vigilància ( NUM000 , NUM001 i NUM002 ), sense que consti que existís cap disposició reglamentària que imposés la presència de més funcionaris de control en el mòdul, i l'actor es trobava correctament ubicat, darrera del mostrador on es serveix el sopar (fent les funcions de barrera). Per tant, no consta que es produís cap mena de deficiència en el control o vigilància que efectuaven aquells tres funcionaris penitenciaris, com ho demostra el fet de que l'agressió no es va produir a conseqüència d'una mala ubicació de l'actor o de l'agressor, o el fet de que el funcionari NUM000 , amb l'auxili d'altres interns, varen intervenir ràpidament evitant que prosseguís l'agressió.

Igualment, no existia cap circumstància que fes preveure l'agressió i que hagués obligat a l'Administració a adoptar mesures especials de contenció entre l'intern agressor i l'actor, doncs no és fet controvertit (doncs cap part el nega) que les relacions prèvies entre ambdós interns eren inexistents i que l'agressió va ser totalment sobtada, inesperada i espontània, sense haver mediat cap discussió prèvia, ni tan sols cap paraula entre ambdós, motiu pel qual l'Administració no podia haver previst l'agressió de cap manera.

Per últim, en quan a l'element emprat per l'agressor per cometre l'agressió (dos plats de vidre), s'han d'acollir les al legacions efectuades per l'Administració demandada en el sentit de que es tracta d'un utensili de menjador, no perillós quan s'utilitza per a l'ús al que va destinat (menjar), no essent doncs la seva perillositat intrínseca a l'instrument sinó a l'ús que se li dóna.

En relació amb aquesta qüestió, tornem a fer referència a l'abans esmentada sentència del Tribunal Suprem de dia 3 de març de 2010, que sí apreciava l'existència de responsabilitat patrimonial de l'Administració, però per no haver pogut aquesta controlar una situació de discussió i agressió entre interns ni haver impedit que alguns d'ells estiguessin en possessió d'armes blanques. Així, assenyalava en el seu Fonament Jurídic Setè que:

'Aplicando la anterior doctrina al caso de autos, hemos de afirmar que concurren todos y cada uno de los requisitos exigidos por el art. 139.1 y 2 de la Ley 30/1992 y por nuestra jurisprudencia para apreciar la existencia de responsabilidad patrimonial de la Administración del Estado; y entre ellos, también, el de la cuestionada relación de causalidad.

El perjuicio económico y el daño moral, de realidad nada dudosa, que a la menor, hija única del interno, originó y origina el fallecimiento de su padre, tienen como causa no menos eficiente que el hecho delictivo imputable al tercero o terceros desconocidos que lo cometieran, un defectuoso funcionamiento del servicio público penitenciario, sobre el que pesa el deber de velar por la integridad de detenidos, presos y penados, pues en aquella ocasión no fue capaz de controlar de modo eficaz una situación de discusión, riña y agresión entre internos , o de unos con otro, ni, sobre todo, de impedir que en el Centro Penitenciario , a disposición o en posesión de alguno o algunos de ellos, existieran armas blancas, encontrándose hasta cuatro , según leemos en algunos pasajes de los autos, en los registros efectuados inmediatamente después de aquel hecho.'

A conseqüència de tot l'exposat, mancant els elements de nexe de causalitat i d'antijuridicitat del dany, que són essencials per a l'exigència de responsabilitat patrimonial a les Administracions Públiques, procedeix desestimar el recurs interposat, considerant que la resolució impugnada és ajustada a Dret, sense ser necessari examinar la qüestió controvertida secundària i subsidiària relativa al quantum indemnitzatori.

CINQUÈ.- D'acord amb l' article 139.1 LJCA , en la redacció vigent en la data en què es va interposar el recurs contenciós- administratiu, que és l'actualment vigent, i malgrat el dictat d'una sentència desestimatòria hauria de comportar la imposició de les costes a l'actor, és aplicable en aquest cas l'excepció que preveu dit precepte sobre l'apreciació de dubtes de fet o de dret, ja que la resolució del procés es centra bàsicament en una qüestió d'interpretació sobre l'antijuridicitat del dany causat o, dit d'altra manera, el grau de normalitat o anormalitat en el funcionament del servei públic penitenciari.

Vistos els preceptes legals citats i demés de general i pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMO el recurs interposat pel Sr. Leandro contra la resolució dictada el dia 30 d'agost de 2012 per la Direcció General de Serveis Penitenciaris, sense imposició de costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts, retornant l'expedient administratiu a l'Administració demandada i feu saber a les parts que aquesta resolució és ferma, ja que contra ella no es pot interposar cap recurs ordinari, d'acord amb l' article 81.1.a) de la LJCA .

Lliureu i uniu un certificat d'aquesta resolució a les actuacions i incloeu l'original al Llibre de Sentències.

Així ho disposo, mano i signo.

PUBLICACIÓ. Avui la jutgessa ha llegit i ha publicat aquesta Sentència en audiència pública. En dono fe.