Sentencia Administrativo Nº 429/2015, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 61/2015 de 23 de Junio de 2015

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00429/2015

APEL·LACIÓ

Rotlle Sala núm. 61 de 2015

Actuacions Jutjat núm. 1 PO 230/2012

SENTÈNCIAnúm. 429

Il·lès. Srs. Palma, a 23 de juny de 2015

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón. ------------------------- VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 61 de 2015, dimanant de les actuacions número 230/2012 del Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Palma, tramitades pel procediment abreujat, seguit entre parts, d'una, com a apel·lant, l'entitat Hospitalet de Desarrollos SA., representada pel procurador Sr. Cabrer Acosta i assistida de lletrada i com a apel·lada, l'Ajuntament de Manacor (Mallorca), representada per la procuradora Sra. Gayà Font i dirigida pel lletrat Sr. Pou Català.

L'objecte del recurs és la resolució dictada per la batlia de Manacor, el 24 d'octubre de 2012, a l'expedient núm. 727/2006, desestimant el recurs de reposició aixecat contra anterior de 23 de juliol de 2012 que, a la vegada, desestimava la sol·licitud formulada per l'entitat Hospitalet de Desarrollos SA. de devolució de la taxa urbanística prèviament abonada.

La quantia es fixà en 143.040,26 €.

El procediment seguit ha estat el previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 1 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma de Mallorca, el dia 4 de setembre de 2014, dictà la sentència número 290, on va desestimar el recurs contenciós administratiu, confirmant l'acte administratiu impugnat i imposant les costes processals a la part actora.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de la representació de la part actora, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, oposant-se al mateix la direcció lletrada de la part demandada.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 9 de juny de 2015.

Fundamentos

PRIMER .- S'accepten els raonaments jurídics que empra la sentència d'instància i la decisió a la qual arriba.

Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada per la batlia de Manacor, el 24 d'octubre de 2012, a l'expedient núm. 727/2006, desestimant el recurs de reposició aixecat contra anterior de 23 de juliol de 2012 que, a la vegada, desestimava la sol·licitud formulada per l'entitat Hospitalet de Desarrollos SA. de devolució de la taxa urbanística prèviament abonada. Import o quantia que ascendia a 143.040,26 €.

La motivació de la denegació estrebà en l'aplicació, segons la referida resolució administrativa que culminava la citada via, entre d'altres, de l'article 2 de l'Ordenança fiscal reguladora del tribut.

La sentència d'instància apel·lada se'n fa ressò, precisament d'aquesta norma, on s'assenyala que el fet imposable del tribut està constituït per l'activitat municipal, tècnica i administrativa, tendent a comprovar si els actes d'edificació i ús del sòl, s'ajusten al que ve previst a la Llei del sòl, a les Normes Subsidiàries del municipi, i, en el seu cas, al Pla General d'ordenació urbana.

Posada la norma en relació causa a efecte, la sentència afirma, de forma terminant, que si bé és cert que la taxa fou abonada a l'Ajuntament quan va sol·licitar llicència d'obres, 'al haber desistido la recurrente no tiene derecho a su devolución en aplicación estricta del precepto transcrito'.

Més endavant, i també dins el segon fonament de dret, es va afirmar al 4t. paràgraf, el següent:

'Con independencia de ello, lo cierto es que la obligación de contribuir surge con la solicitud de licencia y no contempla la Ordenanza ningún supuesto de devolución, por lo que aún en el supuesto de inactividad por parte de la Administración, no procedería la referida devolución, sino instar la actividad o, como así realizó - con registro de entrada 13 de marzo de 2008 -, solicitar el otorgamiento de la licencia de obras por silencio positivo'.

Afegint-se, a continuació:

'Así pues, ante el desestimiento de la recurrente, la obligación de contribuir que nació con la solicitud de licencia no se ve afectada, por lo que no ha lugar a la devolución de la tasa'.

SEGON .- La part apel·lant entén que s'ha produït, amb el dictat de la sentència, una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva donada la incongruència amb les pretensions de les parts i l'absència de motivació de la resolució recorreguda.

La mancança de motivació i incongruència l'observa, des d'una triple perspectiva; a saber: primera, l'omissió de dades rellevants en la resolució judicial; segona, extrapetitumentre la sentència i les pretensions de les parts i, tercera, en l'error en fets rellevants. Arrodoneix el seu escrit d'apel·lació amb el relatiu a la imposició de costes processals que considera que, donades les circumstàncies del debat, estrictament jurídic, i els dubtes que en el cas es plantejaven, procedia una aplicació de l' article 139 de la Llei jurisdiccional matisant la seva imposició.

Hem anat reiterant, de forma continuada a nombroses sentències, i aquesta reflexió és important als efectes de la forma i manera en què ve plantejada l'apel·lació, que quan s'aixeca aquesta la jurisprudència ha declarat, i ho ha reiterat, que l'escrit d'apel·lació no s'ha de constrenyí a reproduir els arguments de la demanda o contestació, sinó que, i degut a què estem en presència d'un procés impugnador, es fa precís assenyalar quin són, al seu parer, els arguments de la sentència d'instància que no donen resposta adequada, per omissió, incongruència o falta de correspondència en l'aplicació del dret o la doctrina, amb el supòsit de fet plantejat.

És evident que el Tribunal ad quemha de saber, i això és indispensable, les raons o motius de l'oposició a la sentència de primera instància.

En definitiva, com assenyalen les Sentències de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1998 i 22 de juny de 1999 , el recurs d'apel·lació té per objecte la depuració d'un resultat processal obtingut a la instància, de tal manera que l'escrit d'al·legacions de l'apel·lant 'ha de contener una crítica de la sentencia impugnada que es la que debe servir de base para la pretensión sustitutoria del pronunciamiento recaído en primera instancia'. També, en aquesta línia, la Sentència del Tribunal Constitucional 1998/101, de 18 de maig, digué, que no era admissible, en aquesta fase del procés, plantejar el debat amb els mateixos termes en què ho fou a la primera instància 'como si en ella no hubiera recaido sentencia, pues con ello se desnaturaliza la función del recurso, ello sin perjuicio claro está de recordar que el recurso de apelación es un novum iudicium'

Cal esbrinar, aleshores, sí, efectivament, s'ha contestat amb més o menys amplitud a la resposta total de la sentència apel·lada, en les consideracions que es fan a la seva fonamentació i es surt al pas de l'aspecte que la defensa de la part apel·lant entén com a rellevant.

S'hi surt. El resultat, no obstant, no és el perseguit per l'apel·lant. En qualsevol cas, però, l'apel·lació està ben engarjolada i mereix una resposta.

TERCER .- Pel que fa a la falta de motivació hem anat dient a altres anteriors, de forma reiterada, que:

'El deber de motivar la resolución que impone la Ley es la manifestación del deber general de motivar todo acto que suponga sacrificio de derechos. La motivación que se impone no es un mero requisito formal sino que forma parte de la cartera de derechos fundamentales del ciudadano.

La Administración tiene el deber de motivar la resolución que dicta, deber que no solo actúa como principio básico del procedimiento sino, y además, como derecho público subjetivo del ciudadano.

El sacrificio del derecho fundamental a la motivación de la resolución que se dicta comporta vulneración de garantías en el procedimiento administrativo y determina, sin duda, que nos encontremos en presencia de un vicio de nulidad radical - artículo 62.1.a. de la Ley 30/1992 -.

Obviamente, la correcta motivación de las resoluciones no tan solo es un puro requisito formal sino, además, un mecanismo de garantía para el administrado, el cual, de esta manera, puede conocer las razones de las resoluciones administrativas y, consecuentemente, combatirlas en aquello con el que se estuve en desacuerdo. El deber de la Administración de motivar sus actos está previsto en el artículo 54 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y del Procedimiento Administrativo Común

La falta de motivación del acto, comporta la imposibilidad de conocer el razonamiento administrativo e impide al administrado una efectiva defensa. La falta de motivación en la medida en que causé indefensión, es motivo de anulación de las resoluciones administrativas, por lo que tan relevante es el análisis de la motivación expresada, como la realidad de la indefensión eventualmente provocada'.

Mancança o falta de motivació que també és predicable de les sentències en tant en quant, i d'aquí la queixa de l'apel·lant, han de guardar la deguda correspondència amb el que és l'objecte del debat i les pretensions que en ella s'han plantejat.

Doncs bé, adduïda la falta de congruència, hem de dir que la incongruència, segons constant jurisprudència, ha de ser examinada a la llum dels articles 24.1 i 120.3 de la Constitució , de manera que, per definir-la, no basta en comparar la pètita de la demanda i de la contestació amb la decisió de la sentència, sinó que ha d'atendre's també a la causa petendid'aquelles i a la motivació d'aquesta, perquè la incongruència es produeix essencialment quan no hi ha correlació entre les pretensions de les parts i la decisió de la sentència, fins i tot quan en la fonamentació d'aquesta es produeix una preterició causa petendii es pren en consideració alguna raó petitòria diferent de l'esgrimida per les parts en les al·legacions o motius que van servir de fonament als escrits de demanda i contestació.

Arguments, qüestions i pretensions són perfectament discernibles en el procés contenciós administratiu i la congruència exigeix del tribunal que no tan sols es pronunciï sobre les pretensions, sinó que efectuï una anàlisi dels motius d'impugnació i de les correlatives excepcions o oposicions que s'han plantejat davant d'ell, sense que pugui resoldre o decidir sobre les dites pretensions amb base en motius diferents dels al·legats per les parts. No succeint així amb els arguments jurídics, que no integren la pretensió ni constitueixen en rigor qüestions, sinó el discórrer lògic jurídic de les parts, que el tribunal no ve imperativament obligat a seguir en un iterparal·lel a aquell discurs.

Feta l'anterior reflexió, cal a dir, que no apareix ni mancança de motivació ni incongruència omisiva en la sentència d'instància en tant en quant la resposta fou suficient i adequada al que, a la fi, era el debat en la forma i manera en què es va plantejar. En conseqüència, aquest al·legat ha de desestimar-se.

QUART .- Igual rebuig han de merèixer els altres arguments de l'apel·lació. La sentència resol la problemàtica plantejada de forma contundent; agradi o no a l'apel·lant. És cert que la sol·licitud de devolució derivava d'un previ abonament de la taxa que per a l'atorgament de la llicència urbanística era preceptiva. Taxa, l'import de la qual no ha estat objecte de discussió a partir de quina era la base imposable - 19.072.035,01 € i el tipus de gravamen a aplicar, 0,78% -. En total sortia una quota de 143.040,26 €, segons la Ordenança reguladora de l'Ajuntament de Manacor i que regia en el moment de la sol·licitud, el dia 27 de setembre de 2006, per tal de realitzar obres consistents en construir aparcaments en planta soterrani 1 i 2, locals en planta baixa i habitatges en plantes pisos 1r, 2n, 3r i 4t a Via Majorica, c/ Pedro Riche, c/Creuers i altra de Manacor.

La discussió principal estreba en que la part actora, ara apel·lant, ha considerat, en tot moment, que amb el desistiment de la sol·licitud de la llicència va finalitzar el període en el qual l'Administració local hagués pogut prestar els serveis que graven la taxa. No va sorgir el guany; a la fi, doncs, no hi ha hagut realització i prestació del servei.

Reforça la seva tesi amb l'afirmació que entre la sol·licitud de llicència el 27 de setembre de 2006 i el seu desistiment, el 26 d'abril de 2012, no hi ha a l'expedient cap reflex d'activitat municipal, tècnica o jurídica. Entén, que no li és d'aplicació l'article 2 de l'Ordenança que hem citat nosaltres al 4r paràgraf del primer fonament de dret. Precisament, per aquesta mancança d'activitat.

Afirmació que no assumim en tant del contingut de l'expedient i de les actuacions es reflexa que sí, que haver-hi activitat municipal i que, en conseqüència, no procedia la devolució de la taxa tal com va ho declarar la sentència d'instància apel·lada que confirmava la resolució administrativa recorreguda. L'obligació de contribuir s'origina amb la petició de llicència. No és d'aplicació al cas, l' article 12 de la Llei de Taxes i Preus públics respecte a la devolució, sinó, en canvi, l'article 2 de l'Ordenança reguladora de l'Ajuntament de Manacor, per molt que qüestioni l'apel·lant, l'expressió 's'origina'.

Es destaca en el litigi que la part apel·lant, el dia 11 de març de 2008, 2 anys després de l'entrada de la sol·licitud de llicència, va entendre-la atorgada per la figura jurídica del silenci administratiu de caràcter positiu. Silenci que, en paraules de la demandada, no podia gaudir d'aquest caràcter atès el que es preveu a la Llei 10/1990, de 23 d'octubre - article 7.2 -.

En qualsevol cas, i per cloure el debat, cal citar la sentència del Tribunal Suprem de 5 de febrer de 2010, Recurs 4267/2007 ; sentència assenyalada per la demandada en el seu escrit de conclusions, i en la qual s'afirma, 4t fonament de dret, que:

'La configuración de las tasas que diseña el art. 26.a) de la Ley General Tributaria 230/1963y hoy el art. 2.2.a) de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre , y el art. 20.1 del Texto Refundido de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales , aprobado por el Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de marzo, en los que se previene la posibilidad de exigir este tributo en los supuestos de prestación de servicios públicos o realización de actividades (de competencia local) en régimen de derecho público que se refieran, afecten o beneficien de modo particular a los sujetos pasivos, nos lleva a entender que en las tasas por prestación de servicios urbanísticos el hecho imponible viene determinado por la realización, por los servicios municipales correspondientes, de la actividad municipal de estudio precisa para la determinación de la adecuación o inadecuación a la legalidad urbanística del proyecto presentado, con independencia del resultado de tal estudio y, consiguientemente, con independencia de que el solicitante obtenga finalmente la licencia pretendida o no la obtenga porque no se ajuste, en este último caso, a la legalidad urbanística'.

Per a més endavant, també en el 4t fonament de dret, assenyalar:

'Esta Sala entiende, superando concepciones como la mantenida por la sentencia citada de 19 de enero de 2000 y las que la recurrente invoca (8 de julio de 1996 , 18 de diciembre de 1995 y 11 de febrero de 2005 ) que no es aceptable, como ha puesto de manifiesto la doctrina más reciente, exigir la concurrencia de un beneficio particular para el contribuyente, en el sentido de que se satisfagan las pretensiones ejercitadas al instar la puesta en marcha de la actividad administrativa de que se trate. En otras palabras, siendo cierto que la efectiva realización de la actividad o del servicio es requisito fundamental para que se entienda realizado el hecho imponible de la tasa, no lo es menos que esa actividad administrativa no tiene por qué finalizar con un acto en que se acceda a las pretensiones del solicitante, ya que el hecho imponible se articula en el aspecto material de su elemento objetivo en torno a la realización de la actividad administrativa o la prestación del servicio, más allá de cúales sean sus resultados.

La existencia de la actividad o del servicio legitiman, pues, la exigencia de la tasa, incluso aunque como resultado de la misma no se produzca un acto administrativo formal que de fin al procedimiento correspondiente, según tiene dicho la sentencia de esta Sala de 27 de mayo de 1977 , que estimó correcta la liquidación de la tasa correspondiente a una licenciaque resultó otorgada en virtud de silencio positivo,al entender que la Administración había realizado las actuaciones de su incumbencia, practicando diversas actuaciones y realizando gestiones para decidir si se otorgaba o no la licencia; aplicando una doctrina que resulta correcta, al conectar la tasa a la actividad o servicio prestados, que integran el aspecto material del elemento objetivo del hecho imponible, si se produce la actividad administrativa provocada por el solicitante, se realizará el hecho imponible de la tasa, por mucho que el resultado de dicha actividad no le sea favorable. Que la actividad administrativa se refiera, afecte o beneficie al sujeto pasivo no significa que deba ser necesariamente, y en todo caso, favorable a sus pretensiones, sino sólo que ha sido provocada por él, como interesado'.

En conseqüència, rebutgem el recurs d'apel·lació i fins i tot l'al·legat relatiu a la imposició de costes processals en la primera instància, conforme al que es preveu a la Llei reguladora de la jurisdicció, donat que la jutgessa no va estimar la consideració, en el cas, de dubtes de fet o de dret que poguessin determinar la seva no imposició.

CINQUÈ .- S'estimen mèrits per a una expressa imposició de costes processals a la part apel·lant de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional . No obstant, i en la consideració de la quantia i objecte del debat plantejat a les dues instàncies jurisdiccionals, determinem que aquestes ho seran amb un límit màxim de 2.000 € per tots els conceptes.

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- DESESTIMARel present recurs d'apel·lació contra la sentència número 290 de 4 de setembre de 2014 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 1 dels de Palma en el si de les seves actuacions 230/2013 tramitades pel procediment ordinari, la qual CONFIRMEM.

SEGON .- Es fa imposició de costes processals d'aquesta alçada jurisdiccional a la part apel·lant, si més no, però amb un límit màxim de 2.000 € per tots els conceptes.

Contra la present no hi cap recurs ordinari.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.