Sentencia ADMINISTRATIVO Nº 639/2021, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 4/2020 de 23 de Noviembre de 2021

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00639/2021

N.I.G:07040 45 3 2012 0002110

Procedimiento:AP RECURSO DE APELACION 0000004 /2020

Sobre RESPONS. PATRIMONIAL DE LA ADMON.

De D/ña. ZURICH, IBSALUT DE LES ILLES BALEARS

Abogado: , LETRADO DE LA COMUNIDAD

Procurador: ONOFRE PERELLO ALORDA,

Contra D/ña. Landelino

Abogado:

Procurador: MARIA ISABEL JUAN DANUS

SENTÈNCIAnúm. 639

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

Palma, a 23 de novembre de 2021

VIST per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el Rotlle d'apel·lació número 4 de 2020, dimanant de les actuacions número 252 de 2012 del Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma, tramitades pel procediment ordinari, seguit entre parts, d'una, com a apel·lants, l'Administració demandada, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears - el Servei de l'IBSALUT -, representada i assistida per la seua direcció lletrada i la mercantil ZURICH ESPAÑA CIA. DE SEGUROS Y REASEGUROS representada pel procurador Sr. Perelló Alorda i assistit de l'advocat Sr. Asensi Pallarés, i, com a apel·lada el Sr. Landelino, representat per la procuradora Sra. Juan Danús i dirigida pel la lletrada Sra. Rosselló Gelabert.

L'objecte del recurs és la desestimació presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, per part de l'IBSalut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, de la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada el dia 8 d'abril de 2011 pel Sr. Landelino.

La quantia es fixà en 240.000 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit de l'apel·lació, previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila, en qualitat de Magistrat ponent expressà el parer de la Sala.

Antecedentes

1r.- El Jutjat número 2 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma, el dia 7 d'octubre de 2019, dictà la sentència núm. 269 on va estimar el contenciós i va imposar les costes processals a les parts demandada i codemandada. En concret, digué:

'Estimo el recurso contencioso- administrativo interpuesto por DON Landelino contra la desestimación presunta de la reclamación de responsabilidad patrimonial presentada el día 8 de abril de 2011 ante el IBSalut de les Isles Baleares, siendo parte demandada EL IBSALUT y ZURICH INSURANCE PLC, sucursal en España, condeno a las parte demandadas al pago de una indemnización de 240.000 euros, más intereses, y al pago de las costas procesales devengadas en esta primera instancia'.

2n.- Interposat el recurs d'apel·lació per part de les representacions processals de les parts demandada i codemandada, en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional de 1998, se li donà el tràmit processal adequat, oposant-se al mateix la direcció lletrada de la part actora.

3r.- Per provisió s'assenyalà, per a la votació i decisió, el dia 30 de juny de 2021.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la desestimació presumpta, per la ficció legal del silenci administratiu, per part de l'IBSalut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, de la reclamació de responsabilitat patrimonial presentada el dia 8 d'abril de 2011 pel Sr. Landelino.

El Jutjat número 2 de l'Ordre Contenciós Administratiu de Palma, el dia 7 d'octubre de 2019, dictà la sentència núm. 269 on va estimar el contenciós i va imposar les costes processals a les parts demandada i codemandada. En concret, digué:

'Estimo el recurso contencioso- administrativo interpuesto por DON Landelino contra la desestimación presunta de la reclamación de responsabilidad patrimonial presentada el día 8 de abril de 2011 ante el IBSalut de les Isles Baleares, siendo parte demandada EL IBSALUT y ZURICH INSURANCE PLC, sucursal en España, condeno a las parte demandadas al pago de una indemnización de 240.000 euros, más intereses, y al pago de las costas procesales devengadas en esta primera instancia'.

El recurs d'apel·lació l'aixequen les parts demandada i codemandada. La primera d'elles, assenyala la inadequada desestimació de la prescripció. Ens recorda que l'actor fou intervingut quirúrgicament el dia 3 de desembre de 2009 i que no fou fins el dia 11 d'abril de 2011 que va formular la reclamació de responsabilitat patrimonial.

Es pronuncia, a continuació, sobre l'adequada informació subministrada al demandant i, per tant, sobre la validesa del consentiment informat que se'l va donar. Després de l'acceptació en relació a la doctrina legal i jurisprudencial envers la responsabilitat patrimonial sanitària, afirma que no hi hagut dilació indeguda en el diagnòstic de la malaltia o dolència del Sr. Landelino. També, l'apel·lant demandada, fa referència a l'informe pericial de part i a la inexistent pèrdua d'oportunitat. Per últim, es queixa de la valoració efectuada dels danys i seqüeles.

L'asseguradora codemandada invoca, com a 1era consideració, que la sentència recorreguda infringeix l' article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil per una valoració de la prova de forma contraria a les regles de la sana crítica. A l'igual que la demandada fa esment especial a la incidència en el cas de l'institut de la prescripció.

Ens diu que, després de la prova practicada va quedar acreditat que el pacient no presentava simptomatologia pròpia del síndrome de coa de cavall, que és la patologia responsable de les seqüeles. Assumint l'informe emès pel doctor Jose Pablo assenyala que una vegada instaurades les seqüeles aquesta ja no es pot recuperar. La rehabilitació pot millorar la seua qualitat de vida però no afecta a aquelles seqüeles que ja estan instaurades.

A més, afirma, en cap moment s'indica a la sentència d'instància perquè es considera que l'actuació sanitària no fou correcta en les tres assistències prestades en el mes de desembre de 2008.

Finalment, ens dirà que, en qualsevol cas, el quantum atorgat és abusiu ja que es valoren, varies vegades les mateixes seqüeles i no es pren en compte la teoria de la pèrdua d'oportunitat, tot i que es va fer expressa al·lusió a ella.

La part apel·lada, com a 1era consideració, assenyala que és procedent una:

'Desestimación 'ab initium' del recurso .Procedería ya sin más a la desestimación del recurso simplemente porque la representación procesal de la parte demandada se limita a reiterar los mismos argumentos vertidos en la instancia y que ya obtuvieron una respuesta los mismos argumentos vertidos en la instancia y que obtuvieron una respuesta clara, exhaustiva y excelentemente fundamentada en la sentencia de instancia'.

En ordre a la possible prescripció fa referència a la teoria de l'actio nataemprada per la sentència en relació al fet que el que és determinant és la estabilització de les seqüeles. A partit d'aquí s'inicia el termini de prescripció.

Per últim, i en ordre a les altres consideracions de fons les qüestiona així com l'anàlisi de part que efectuen les apel·lants al voltant dels informes emesos a les actuacions, el de la pèrdua d'oportunitat i el quantum indemnitzador sol·licitat i concedit.

SEGON.- En la mesura que la part apel·lada s'hi oposa a partir de la desestimacióab initiumdel recurs d'apel·lació, cal que li donem resposta.

Doncs bé, hem anat dient de forma reiterada a nombroses sentències, i aquesta reflexió és important als efectes de la forma i manera en què ve plantejada l'apel·lació per les parts demandada i codemandada a la instància, que quan s'aixeca aquesta, la jurisprudència ha declarat, que l'escrit d'apel·lació no s'ha de constrenyí a reproduir els arguments de la demanda o contestació, sinó que, i degut a què estem en presència d'un procés impugnador, es fa precís assenyalar quin són, al seu parer, els arguments de la sentència d'instància que no donen resposta adequada, per omissió, incongruència o falta de correspondència en l'aplicació del dret o la doctrina, amb el supòsit de fet plantejat.

És evident que el Tribunal ad quemha de saber, i això és indispensable, les raons o motius de l'oposició a la sentència de primera instància.

En definitiva, com assenyalen les Sentències de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1998 i 22 de juny de 1999, el recurs d'apel·lació té per objecte la depuració d'un resultat processal obtingut a la instància, de tal manera que l'escrit d'al·legacions de l'apel·lant 'ha de contener una crítica de la sentencia impugnada que es la que debe servir de base para la pretensión sustitutoria del pronunciamiento recaído en primera instancia'. També, en aquesta línia, la Sentència del Tribunal Constitucional 1998/101, de 18 de maig, digué, que no era admissible, en aquesta fase del procés, plantejar el debat amb els mateixos termes en què ho fou a la primera instància 'como si en ella no hubiera recaido sentencia, pues con ello se desnaturaliza la función del recurso, ello sin perjuicio claro está de recordar que el recurso de apelación es unnovum iudicium'.

Cal esbrinar, aleshores, sí, efectivament, s'ha contestat amb més o menys amplitud a la resposta total de la sentència apel·lada, en les consideracions que es fan a la seva fonamentació i es surt al pas de l'aspecte que la defensa de la part apel·lant entén com a rellevants. Hi surt; per tant, el Tribunal de segona instància està en condicions de donar resposta al debat envers la crítica de la sentència efectuades per ambdues parts apel·lants.

TERCER.- En el 2n dels fonaments de dret de la sentència apel·lada 269/2019 del Jutjat núm. 2 dels de Palma, de l'ordre contenciós administratiu, fent-se ressò del que s'exposava a l'escrit de demanda per la part actora, com a relació fàctica, l'assumeix expressament. Relació que no és qüestionada per les altres parts litigants, amb l'excepció del moment o inici del'actio nataque derivaria en l'aplicació o no al cas de l'institut de la prescripció. Els fets assenyalats foren els següents:

'el actor, con antecedentes de estenosis de canal lumbar desde noviembre de 2007, se dirigió el día 7 de diciembre de 2008 al PAC de Manacor con un fuerte dolor lumbar y le inyectan y le mandan a casa, dos días después va a su casa y le inyectan durante una semana el mismo fármaco.

El 15 de diciembre de 2008, acudió a consultas externas y se le remite a traumatología y nefrología y le mandan a urgencia, por su estado. Tras hacerle una radiografía en urgencias le mandan a medicina general y con un medicamento le mandan a casa. El 21 de diciembre empeora su estado y va a urgencia, con muletas porque no puede caminar, se le hace análisis de orina y se manda a urgencias de traumatología, donde se le diagnostica de lumbalgia y con un medicamento se le manda a casa. El 23 de diciembre acude a la doctora de cabecera y le aumenta la dosis de medicamento. El 25 de diciembre volvió a llamar por teléfono a la doctora porque el dolor persistía, y telefónicamente le volvió a subir la dosis.

El 3 de enero de 2009 volvió al hospital, y el 4 de enero le operaron de urgencia, al apreciar que tenía una lesión muy grave (Síndrome de cola de caballo y retención de orina por vejiga neurogena). El consentimiento informado no fue firmado.

El día 5 de febrero de 2009 el actor reclamó en el Hospital de Manacor, al entender que hubo una falta de atención o negligencia, ya que con los antecedentes deberían haberle realizado una resonancia magnética. Y, por la tardanza se produjo una intervención de urgencia con riesgo de discapacidad funcional grave y con la producción de secuelas, actualmente a sus 50 años, sufre parestesia bilateral S1, SD Cola de Caballo intervenida, retención crónica urinaria, gonalgia derecha e impotencia sexual. En fecha 30 de junio de 2010 la seguridad Social declaro su estado de Incapacidad absoluta para todo trabajo con un grado de discapacidad de 56%'

Afegim, nosaltres ara, que consta a l'expedient administratiu, foli 1, una reclamació a la mercantil asseguradora Zurich i una reclamació de responsabilitat sanitària d'altre expedient - folis 10 i 11 del 2009/085 RP - de 27 de juliol de 2009. Es transcriuen uns correus electrònics entre la instructora de l'expedient i una responsable de l'esmentada entitat mercantil. En ells es deixa constància de l'existència d'un expedient obert sobre responsabilitat patrimonial.

Abans de la reclamació del mes d'abril de 2011 consten en el si de l'expedient administratiu un informe del 23 de febrer de 2010 de la Dra. Genoveva - foli 311 - en què s'assenyala que segueix rehabilitació i que per impotència es remet al Servei d'Urologia. Es va marcar tractament el mes de juliol de 2010.

Dades i dates que venen corroborades en el foli 314 on, en referència al dia 19 d'octubre de 2010, es destaca que: 'Mejora en general ,camina bien por la espalda pero ha tenido dos esguinces de tobillo y el DR Agapito del HOSPITAL DE SON DURETA le solicitó una resonancia magnética y que lo remitia al COT de Manacor' .

Segons es desprèn dels folis 337 a 340 i 408 a 411 de l'expedient, el Sr. Landelino va anar a rehabilitació de traumatologia - mantenint-se una inestabilitat en els turmells - des del dia 9 de febrer de 2009 al 14 de setembre de 2010. És més, després de la intervenció quirúrgica - folis 413, 414 i 415 - va estar en tractament per urologia des del dia 12 de març de 2009 i fins el 6 d'abril de 2011.

L'alta de rehabilitació del dia 4 de maig de 2011 assenyala que camina amb carrosses i que presentava limitació en el turmell i flexió plantar - foli 412 - . Informe d'alta de rehabilitació que el trobem amb data 14 de setembre de 2011 emès per la inspectora metge - foli 533 -.

La reclamació de responsabilitat es va produir el dia 11 d'abril de 2011.

QUART.- En el 4t dels fonaments de dret la sentència apel·lada esvaeix la qüestió relativa a la incidència de la prescripció en el cas. En concret, assenyala:

'Por lo que respecta a la primera de las cuestiones, es decir, la prescripción o no de la acción, hemos de aplicar la teoría de la actio nata en relación con la estabilización de las secuelas, de tal modo que, siguiendo la teoría del Tribunal Supremo (véase la sentencia de 19 de febrero de 1998, en la que cita otras) hasta que no se estabilicen las mismas no cabe hablar de inicio del plazo de prescripción'.

I segueix dient, més endavant:

'Por otro lado, de lo que puede acusarse al actor es de haber reclamado anticipadamente, o apresuradamente, ya que estuvo realizando reclamaciones desde el día 5 de febrero de 2009, tanto a la administración como a la compañía aseguradora desde el inicio de las dolencias (firmados con letrada, escritos de fecha 5 de febrero y 27 de julio de 2009, antes de la del año 2011 que da lugar al silencia por el que se reclama en esta jurisdicción)'.

El relat fàctic, explicitat a l'anterior fonament, buida ja qualsevol dubte en ordre a la incidència en el cas de l'institut de la prescripció. No va existir. No havia transcorregut el termini d'1 any. Tal com afirma la jutgessa i es corrobora pel contingut de l'expedient administratiu, el Sr. Landelino va anar reiterant reclamacions interí seguia amb un procés de rehabilitació llarg.

CINQUÈ.- Sense necessitat d'analitzar i argumentar ara sobre la doctrina de la responsabilitat patrimonial referida als casos de caire general ens hem d'endinsar, en canvi, en el què és, pròpiament, la responsabilitat patrimonial sanitària amb l'afirmació inicial que el servei públic sanitari ha de procurar sempre la curació del pacient.

És una obligació de medis i no una obligació de resultats; per tant, s'ha de partir que no tot resultat que succeeixi per l'atenció prestada es pot imputar a l'Administració sanitària, amb l'excepció, clar està, que la pràctica mèdica sigui incorrecta conforme a l'estat actual de coneixements. Reflexió i afirmació que serveis tant pel que fa al tractament que es dispensa com al de diagnòstic.

Tal i com vàrem recollir, entre d'altres, a la sentència núm. 221 de 30 de maig de 2017, actuacions 272/2015, en tesi que cal reiterar:

'como ha puesto de manifiesto la jurisprudencia del Tribunal Supremo y la doctrina del Consejo de Estado, conviene tener en cuenta también que para estimar las reclamaciones de indemnización en materia de responsabilidad patrimonial sanitaria, no resulta suficiente con que la existencia de la lesión se derive de la atención de esos servicios sanitarios, porque ello llevaría a configurar la responsabilidad administrativa de forma objetiva o por el resultado. Ya hemos dicho y lo hemos reflejado en la Sentencia nº 606/2012 de 4 de septiembre, que la medicina no es una ciencia de resultados, sino de medios, y la Administración, a lo que se compromete frente al paciente, es a poner a su disposición cuantos medios diagnósticos y terapéuticos sean necesarios y existen para curar, mejorar o paliar su enfermedad o dolencia.

Esa obligación de poner al servicio del paciente todos los medios, viene desglosada por la Jurisprudencia en los siguientes deberes:

-Utilizar cuantos medios conozca la ciencia médica y estén a su disposición en el lugar donde se produce el tratamiento.

-Informar al paciente del diagnóstico de la enfermedad y del pronóstico.

-Continuar el tratamiento al enfermo hasta que pueda ser dado de alta advirtiendo de los riesgos del abandono del tratamiento'.

Una i altra vegada ens hem anat pronunciant sobre la doctrina que fonamenta les reclamacions de responsabilitat patrimonial sanitària. Per no fer-ne una cita exhaustiva, citarem, tan sols, la sentència núm. 115 de 9 de març de 2016 , dictada per aquest Tribunal a les actuacions 388 de 2014. Veiem:

'La pretensión indemnizatoria no se puede hacer descansar sin más en la doctrina del carácter objetivo de la responsabilidad de la Administración, como si ello supusiera obligación de indemnizar siempre que el daño tuviese su origen en una intervención administrativa. En este punto, y en particular para los supuestos de responsabilidad sanitaria, la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común ha sido modificada en su art. 141 por la Ley 4/1999 , de modo que a su primer párrafo que rezaba: 'Sólo serán indemnizables las lesiones producidas al particular provenientes de daños que éste no tenga el deber jurídico de soportar de acuerdo con la Ley', se le ha añadido: 'No serán indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquellos, todo ello sin perjuicio de las prestaciones asistenciales o económicas que las leyes puedan establecer para estos casos', con lo que el principio de la 'responsabilidad objetiva' no alcanza para cubrir supuestos imprevisibles o inevitables, de tal modo que si los informes de la Administración atribuyen tal carácter a lo sucedido, sólo la prueba en contrario puede conducir a la estimación de la pretensión del particular'.

És rellevant, als dits efectes, la sentència dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem el dia 14 d'octubre de 2002, en especial quan al 7è dels fonament de dret, digué:

'Aunque en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración sanitaria tiene una importancia secundaria si la actuación del servicio médico ha sido correcta o incorrecta, lo cierto es que tal apreciación permite, en primer lugar, determinar con alto grado de certeza la relación de causalidad y, en segundo lugar, concluir si el perjuicio sufrido por el paciente es o no antijurídico, es decir si éste tiene o no el deber jurídico de soportarlo, ya que, según la jurisprudencia tradicional, ahora recogida por el precepto contenido en el artículo 141.1 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común redactado por Ley 4/1999, no son indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existente en el momento de producción de aquéllos'.

I segueix dient la referida, amb cita d'anterior del 22 de desembre de 2001, recurs de cassació 8406/1997, i on en ella:

'declaramos que en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre , redactado por Ley 4/1999, de 13 de enero, que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto.

La jurisprudencia ( Sentencias de 25 de enero de 1997, 21 de noviembre de 1998, 13 de marzo, 24 de mayo y 30 de octubre de 1999) ha precisado que lo relevante en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas no es el proceder antijurídico de la Administración, dado que tanto responde en supuestos de funcionamiento normal como anormal, sino la antijuridicidad del resultado o lesión.

La antijuridicidad de la lesión no concurre cuando el daño no se hubiese podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquél, incluyendo así nuestro ordenamiento jurídico como causa de justificación los denominados riesgos del progreso.'

Altra sentència del Tribunal Suprem, aquesta de 15 d'octubre de 2007, reitera l'anterior doctrina:

'Es doctrina jurisprudencial reiterada, por todas citaremos las Sentencias de 20 de marzo de 2007 (Rec.7915/2003), 7 de marzo de 2007 (Rec.5286/03) y de 16 de marzo de 2005 (Rec.3149/2001) que 'a la Administración no es exigible nada más que la aplicación de las técnicas sanitarias en función del conocimiento de la práctica médica, sin que pueda sostenerse una responsabilidad basada en la simple producción del daño, puesto que en definitiva lo que se sanciona en materia de responsabilidad sanitaria es una indebida aplicación de medios para la obtención del resultado, que en ningún caso puede exigirse que sea absolutamente beneficioso para el paciente'.

SISÈ.- Doncs bé, tal com hem remarcat a l'inici de l'anterior fonament de dret, la medicina no és una ciència de resultats, sinó de medis, y la Administració, al que es compromet en front del pacient, és a posar a la seva disposició quants medis i diagnòstics terapèutics siguin necessaris i existents per tal de curar, millorar o pal·liar una malaltia o dolència.

Ambdues parts apel·lants critiquen la sentència d'instància al·legant error en la valoració de la prova. Valoració que va efectuar la jutgessa i que va descriure en el 7è dels fonaments de dret. Veiem:

'Así, consta en el expediente administrativo, página 13 el historial médico del actor, en el que consta que un año antes de acudir a urgencias por este problema, ya tenía antecedentes de canal lumbar. Consta como se dirigió el día 7 de diciembre de 2008 al PAC de Manacor con un fuerte dolor lumbar y le inyectan un fármaco y le mandan a casa, dos días después va a su casa y le inyectan durante una semana el mismo fármaco. El 15 de diciembre de 2008, acudió a consultas externas y se le remite a traumatología y nefrología y le mandan a urgencias, por su mal estado. Tras hacerle una radiografía en urgencias le mandan a medicina general y con un medicamento le mandan a casa. El 21 de diciembre empeora su estado y va a urgencias, con muletas porque no puede caminar, se le hace análisis de orina y se manda a urgencias de traumatología, donde se le diagnostica de lumbalgia y con un medicamento se le manda a casa. El 23 de diciembre acude a la doctora de cabecera y le aumenta la dosis de medicamento y le da preferencia, algo que no se cumple. El 25 de diciembre volvió a llamar por teléfono a la doctora porque el dolor persistía, y telefónicamente le volvió a subir la dosis. El 3 de enero de 2009 volvió al hospital, y el 4 de enero le operaron de urgencia, al apreciar que tenía una lesión muy grave (Síndrome de cola de caballo y retención de orina por vejiga neurogena). El consentimiento informado no fue firmado.

Dicen los perirtos Sr Ceferino y Daniel que no se actuó a tiempo, que no se hicieron las pruebas necesarias, que se pasaron por alto síntomas como de dolor en la micción, problemas al deambular, los antecedentes de estenosis.... El Sr. Ceferino, traumatólogo manifestó que con estos síntomas se tiene 48 horas para actuar o el daño puede ser permanente, como en el presente caso.

Por otro laso la Sra. Sandra manifestó que no sabe cómo en urgencias le daban el alta si refería mucho dolor.

La administración dice que no había medios técnicos disponibles para diagnosticar este síndrome de cola de caballo, pero lo cierto es que se diagnosticó y trató casi un mes después'.

En conseqüència, la qüestió litigiosa s'ha de resoldre amb l'anàlisi del material probatori existent a les actuacions. El Tribunal ha de comprovar - ho fa - que la valoració de la prova en la fase judicial de primera instància sigui degudament expressada en la sentència recorreguda en apel·lació i que les conclusions fàctiques a què d'aquesta manera s'arriben no posin de manifest un error evident o resultin incompletes, incongruents o contradictòries.

La finalitat de la valoració de la prova és la de fer arribar al jutge o Tribunal el convenciment sobre la certesa o falsedat dels fets provats. El sistema de lliure valoració de la prova que impera en el nostre ordenament jurídic, lluny d'identificar-se amb una valoració arbitrària de la prova, obliga el jutjador a formar la seva convicció prenent en consideració els criteris del raonament comú, les regles científiques i tècniques i tot això conjugat conformement a la sana critica. El Jutjador valora lliurement el resultat de la prova, però ha de reflectir en la seva sentència els motius de la seva valoració. És aquesta motivació la que justifica i dóna sentit a la conclusió que s'aconsegueix en la sentència.

En fase d'apel·lació, quan l'apel·lant fonamenta la crítica en què la sentència incideix en error en la valoració de la prova, la Sala ha d'examinar si la valoració efectuada per la jutgessa i exposada en la seva motivació resulta il·lògica o incoherent a tenor de les proves existent en les actuacions.

En la forma i manera en què s'ha dilucidat el debat, apareix clar que ens trobem davant una qüestió de tècnica probatòria, havent de recordar les normes que distribueixen la càrrega de la prova entre les parts, com a regles que davant l'estat d'incertesa que pot recaure sobre els fets que sustenten les posicions d'aquelles després d'haver-se realitzat la corresponent activitat probatòria, assenyalen qui ha de passar pels efectes desfavorables de tal estat, la qual cosa recau inicialment sobre el recurrent a la instància. Escull, aquest, no superat, tot i que així, com a contrari, s'encarregà d'assenyalar la sentència apel·lada, la qual, no va prendre en compte, de forma correcta, la valoració de tota la prova emesa a les actuacions.

La conclusió aconseguida per la jutgessa d'instància resulta desencertada, tot i que no és, ni molt menys, il·lògica ni irracional ni absurda. Ara bé, a altre resultat arribem nosaltres quan analitzem la prova existents a les actuacions i a l'expedient administratiu - veure les diferents declaracions prestades pels testimonis i perits intervinents en fase probatòria -.

Afegir, per altra banda i degut a l'existència de diversos informes, que la sentència del Tribunal Constitucional, núm. 36/2006, de 13 de febrer, digué:

'la tarea de decidir ante distintos informes periciales cuál o cuáles de ellos, y con qué concreto alcance, deben ser utilizados para la resolución de un determinado supuesto litigioso es una cuestión de mera interpretación y valoración, conforme a las reglas de la lógica y de la sana crítica, de la prueba, que en virtud del artículo 117.3 CE constituye una función exclusiva de los órganos judiciales ordinarios (por todas, SSTC 229/1999, de 13 de diciembre, FJ 4; y 61/2005, de 14 de marzo',

De la valoració de la prova no es dedueix que el procés assistencial prestat el mes de desembre de 2008 en els PAC, Servei d'urgències de l'hospital de Manacor (Mallorca) i en el propi hospital, no fou l'adient. És cert que no es varen realitzar les proves neurològiques complertes, de tal manera que el retard en el diagnòstic, possiblement, va provocar un agreujament de l'estenosi de canal lumbar del Sr. Landelino, tot i que, hi havia constància, com a mínim des de feia un any abans, que tenia antecedents de canal lumbar.

SETÈ.- La sentència d'instància es va plantejar dues consideracions; una primera, la del consentiment informat el qual no va acceptar, desestimant-ho, en punt ja esvaït a la segona instància, i, segona, el de la pèrdua d'oportunitat que observà, al final de la seva dissertació quan resolgué sobre el quantum indemnitzador reclamat per la part actora, pel transcurs de quasi 1 mes entre principis de desembre de 2008 i gener de 2009.

En concret, en el 7è fonament de dret in fine; després d'una cita jurisprudencial, va assenyalar:

'En el presente caso nos encontramos ante un supuesto en el que, efectivamente, existe la incertidumbre acerca de si la aplicación de la intervención adecuada, a principios de diciembre de 2008, pudiera haber provocado su sanación sin secuelas o no, cosa que puede afirmarse, según los peritos de la parte actora, sin que los medios de prueba de la administración (dr. Roberto) hayan destruido la rotundidad de sus conclusiones'.

La pèrdua d'oportunitat es caracteritza per la incertesa sobre que l'actuació mèdica omesa pogués haver evitat o millorat el deficient estat de salut del pacient, amb la conseqüent entrada en joc a l'hora de valorar els danys, així causats, de dos elements o sumands de difícil concreció, com són el grau de probabilitat que aquesta actuació hagués produït l'efecte beneficiós, i el grau, entitat o abast d'aquest mateix.

Pèrdua d'oportunitat que la jutgessa observa entre el període de 7 de desembre de 2008 i 3 de gener de 2009 en què fou intervingut.

Ara bé, de la prova practicada no es va acreditar que el Sr. Landelino presentés, el dia 7 de desembre de 2008, simptomatologia pròpia del síndrome de coa de cavall que permetés diagnosticar-la amb encert. Segons l'historial clínic no hi havia dèficit neurològic - causa, aquesta, d'haver-se donat que suposaria un diagnòstic encertat -. Tot el contrari, la simptomatologia apuntava a una lumbàlgia crònica - vide foli 563 on consta l'informe de la Inspecció mèdica -.

El primer símptoma neurològic, segons els Drs. Jose Pablo, Rosendo i Serafin, especialistes en neurocirurgia, va aparèixer en la consulta realitzada el 3 de gener de 2009, extrem que igualment corroboren tots els informes existents a l'expedient administratiu, amb l'excepció dels aportats per la part apel·lada-actora - foli 611 de l'expedient -.

A destacar, per part dels perits, el fet que, segons la literatura mèdica, el síndrome de coa de cavall és impossible de preveure i, per tant, d'evitar. Afirmació que suposa, acceptant-la, capgirar el resultat de la sentència d'instància ja que no estem davant un retard en el diagnòstic, sinó davant la impossibilitat dels facultatius dependents del Ib Salut de realitzar-ho amb anterioritat. No resulta possible, en conseqüència, atribuir als mateixos les seqüeles d'aquesta síndrome, ja que la seva assistència no guarda cap relació causal, ni amb l'aparició de la síndrome ni amb les seves seqüeles, sinó únicament amb la patologia del pacient.

Cloem el debat estimant l'apel·lació aixecada contra la sentència núm. 269 de 7 d'octubre de 2019 dictada pel Jutjat contenciós administratiu núm. 2 dels de Palma a les actuacions 252 de 2012, tramitades pel procediment ordinari, la qual revoquem. Conseqüència obligada és la desestimació del contenciós administratiu.

SETÈ.- No es fa imposició de costes processals a cap de les dues instàncies judicials de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional.

VISTels articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- ESTIMARel present recurs d'apel·lació contra la sentència número 269 de 7 d'octubre de 2019 dictada pel Jutjat Contenciós Administratiu número 2 de Palma en el si de les seves actuacions 252/2012, tramitades pel procediment ordinari, la qual REVOQUEM.

SEGON.-DESESTIMARel contenciós administratiu.

TERCER.- No es fa imposició de costes processals a cap de les dues instàncies.

Contra la present, i conforme a la modificació operada per la Llei Orgànica 7/2015, de 21 de juliol, en quant afecta a la Secció 3era del Capítol III del Títol IV integrada pels articles 86 a 93 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa, hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència amb la forma prevista als citats articles i amb més prenent- se en compte l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel Magistrat d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol i Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.