Sentencia Administrativo Nº 81/2015, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 611/2011 de 11 de Febrero de 2015

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD

PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00081/2015

SENTÈNCIAnúm. 81

Palma, a 11de febrer de 2015

Il·lès. Srs.

PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila.

MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions acumulades números 611 i 750 de 2011 , dimanants dels recursos contenciosos administratius seguits entre parts, d'una, com a demandants i codemandats, respectivament, el Consell Insular de Mallorca, representat per la procuradora dels Tribunals Sra. Vidal Ferrer i assistit pel seu advocat, i les Sres. Rosana , Zulima , Angelina i Consuelo representades pel procurador Sr. Pascual Fiol i dirigides pel lletrat Sr. Ripoll Torres i, d'altra, com a Administració demandada, la General de l'Estat, representada i assistida pel seu advocat.

L'objecte del recurs és la resolució dictada el 15 de juliol de 2011, a l'expedient núm. NUM001 , pel Jurat Provincial d'Expropiació forçosa desestimant recurs de reposició interposat per ambdós recurrents contra resolució anterior del dit Jurat, dictada el 11 de febrer de 2011, i en què es fixava el preu just de l'expropiació de la finca núm. NUM000 del terme municipal de Pollença (Mallorca) amb motiu de les obres de la variant del port de Pollença, tram II des de la Ma-2200 a la Ma-2210.

La quantia es va fixà en els dos contenciosos posteriorment acumulats, una en 42.455,19 € i l'altre en 59.570,70 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposats els recursos en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria, successivament a ambdues parts recurrents perquè formalitzessin la demanda. Les referides demandes foren deduïdes dins el termini legal al·legant-se en elles els fets i els fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat dels escrits de demanda a la representació de l'Administració demandada perquè les contestés, així ho va fer en temps i forma, oposant-se a elles i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per les actores i codemandades respectives. Proposta i admesa que fou en forma, es practicà amb el resultat que és de veure en les actuacions.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita i el període probatori, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 27 de gener de 2015.

Fundamentos

PRIMER .- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada el 15 de juliol de 2011, a l'expedient núm. NUM001 , pel Jurat Provincial d'Expropiació forçosa desestimant recurs de reposició interposat per ambdós recurrents contra resolució anterior del dit Jurat, dictada el 11 de febrer de 2011, i en què es fixava el preu just de l'expropiació de la finca núm. NUM000 del terme municipal de Pollença (Mallorca) amb motiu de les obres de la variant del port de Pollença, tram II des de la Ma-2200 a la Ma-2210.

La finca era propietat de les germanes Doña. Rosana , Zulima , Angelina i Consuelo .

El preu just fou fixat en 90.782,15 € i era comprensiu del valor de les edificacions, 12.631,47 €; l'arbrat, 120 € i el valor del sòl (531 m2), 73.707,72 € amb més el 5% del premi d'afecció, 4.322,96 €.

El Consell Insular de Mallorca, primera de les recurrents, actuacions 611 de 2011, com a qüestió principal d'oposició a l'actuació administrativa assenyala que les ponències cadastrals no han perdut la seva vigència i que per tant la fixació del preu just no és l'adequada. Com a qüestió subsidiària, discrepa de la forma en què s'ha aplicat el mètode residual dinàmic.

L'altra recurrent, part expropiada, qüestiona l'informe de valoració aplicat pel Jurat i entén que per veure quin és l'aprofitament que correspon s'ha d'aplicar l'aprofitament mitjà de tots els urbanitzables del municipi referit a l'ús preponderant i és procedent prendre en consideració el corresponent a les finques representatives de l'entorn. L'aprofitament a prendre en compte havia d'haver estat el d'138 m2/m2 o, subsidiàriament el 0,72 m2/m2 que no el del Jurat que fou de 0,48542 m2/m2. Ens parla també, i com a segon punt, dels interessos guanyats des del 21 de març de 2001.

SEGON .- Calgui assenyalar com a dades fàctiques rellevants les següents:

1era.- Mitjançant acord del consell de Govern del 21 de setembre de 2001 es va declarar l'urgent ocupació de la finca núm. NUM000 del terme municipal de Pollença. Ocupació que va determinar dues actes, una prèvia i altra d'ocupació, materialitzades, respectivament, els dies 22 d'octubre de 2002 i 25 de juny de 2003.

La superfície afectada era de 531 m2 i la classificació del sòl urbanitzable programat UP-7 'La Gola'.

2na.- En virtut de resolució del conseller executiu d'Obres Públiques del Consell Insular de Mallorca, dictada el dia 1 de desembre de 2005, es va notificar als interessats, propietaris afectats per l'expropiació, la compareixença a l'acta de mutu acord de començament de l'expedient de determinació del preu just. Fou intentat el dia 8 de febrer de 2006 sense arribar-se a un acord.

3era.- Les afectades varen presentar el seu full d'apreciació el dia 4 d'agost de 2008. Full que presentava tres annexos i on s'establia que el preu just era de, respectivament, 247.680,55 €, 150.532,85 € i 387.356,55 €.

4rta.- L'administració expropiant va presentar el seu full de valoració el 15 de setembre de 2008 el qual ascendia a 31.337,65 €.

5ena.- L'expedient per fixar el preu just va tenir entrada en el Jurat el 29 de setembre de 2009. Es va establir, inicialment, que la datació de valoració del preu just ho era al 8 de febrer de 2006 conforme als criteris establerts a la Llei 6/1998.

6ena.- A la resolució dictada pel Jurat l'11 de febrer de 2011, s'han va fer ressò de la discrepància entre les informes de valoració emesos pels tècnics vocals, especialment el termini per computar des de que es va començar la urbanització, si 5 o 7 anys. En qualsevol cas, es prenia com a tal el mateix d'anteriors acords, el de 5 anys. L'acord majoritari dels vocals del Jurat va prendre en compte l'informe dut a terme per l'arquitecte designat pel Col·legi el Sr. Aquilino . Aleshores, i com ho hem significat al 3r. paràgraf del fonament anterior, el preu just fou fixat en 90.782,15 € i era comprensiu del valor de les edificacions, 12.631,47 €; l'arbrat, 120 € i el valor del sòl (531 m2), 73.707,72 € amb més el 5% del premi d'afecció, 4.322,96 €.

TERCER .- Hem de reiterar, una vegada més, com ho hem anat fent una i altra vegada, assenyalar que els acords del Jurat fixant el preu just disposen de la presumpció iuris tantumd'encert en la fixació del just preu del bé expropiat. Però, això no és impediment perquè les seves decisions puguin ser posades en qüestió i que la part actora afronti la modificació de l'acord adoptat.

Els acords tenen que motivar-se i raonar-se, art. 35.1 de la Llei d'Expropiació For çosa, els criteris de valoració. Motivació racional i suficient. No cal, no obstant, una detallada constància de dates.

Així, en aquest sentit podem assenyalar, per totes, la ja llunyana sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 26 d'octubre de 1991 , seguida per posteriors, i entre les quals es pot citar la de 3 de juny de 2002. Es deia aleshores:

'la presunción iuris tantum de veracidad y acierto de los acuerdos del Jurado de Expropiación puede ser combatida y revisada en vía jurisdiccional, tanto en los supuestos de notorio error material o infracción de preceptos legales, como en aquellos en que acredite una desajustada apreciación de los datos materiales o la valoración no esté en consonancia con la resultancia fáctica del expediente'.

També fou reiterada i constant doctrina del Tribunal Suprem, vide ad exemplum la sentència de 17 de febrer de 1997 en què s'assenyalava:

'las resoluciones de los Jurados de Expropiación gozan de una presunción de acierto que está basada en la competencia, especialización y presumible objetividad de sus componentes, presunción que por su naturaleza puede y debe ser revisada en vía jurisdiccional, correspondiente a la jurisdicción contencioso-administrativa decidir sobre el acierto de la resolución impugnada, sin que pueda legalmente mantenerse la tesis de que sólo pueden reformarse las valoraciones de los Jurados en los dos únicos supuestos de que incurran en un notorio error material o de preceptos legales, ya que las facultades revisoras se extienden, además, a los casos en los que acredite una desajustada apreciación de los datos materiales o cuando la valoración no esté en consonancia con la resultancia fáctica del expediente o represente un desequilibrado justiprecio en atención a datos, referencias o circunstancias que acrediten la falta o exceso de compensación material para el expropiado que el instituto jurídico de la expropiación debe necesariamente comportar para él, resultando un medio eficaz para desvirtuar tal presunción el dictamen pericial emitido en la vía jurisdiccional con las garantías procesales establecidas en los artículos 610 y siguientes de la LECiv , por tener las mismas características de imparcialidad y objetividad que el acuerdo del Jurado de Expropiación, por lo que, si existen discordancias entre las valoraciones a que llega el órgano tasador administrativo y el dictamen pericial, el Tribunal puede fijar el justiprecio siguiendo el dictamen emitido en autos, valorado conforme a las reglas de la sana critica'.

Tesi referendada posteriorment per nombrosos sentències de la referida Sala Tercera del Tribunal Suprem i de les quals podem citar, entre d'altres, les de 13 de juny i 26 de setembre de 2012 .

Doctrina sobre la qual es pot afegir que la prova pericial ve determinada ara pel contingut dels articles 335 i següents de la Llei d'Enjudiciament civil. Ara bé, amb la matisació efectuada per les eludides sentències en tant en quant en elles s'afirma:

'El difícil encaje del procedimiento previsto en la LEC/2000 en cuanto a la práctica de la prueba pericial -aplicable de modo supletorio en el proceso contencioso-administrativo- adquiere su máxima expresión en los recursos en los que se impugnan acuerdos del Jurado Provincial de Expropiación ya que si el mecanismo inicialmente previsto en la LEC/2000 es el de presentación de dictamen junto a la demanda del particular, ello obligaría a la Administración a recabar informe que a su vez ratificase lo sostenido en el escrito de contestación, de tal modo que sólo una nueva pericial judicial tendría verdadera fuerza probatoria para desvirtuar el acuerdo del Jurado. Si expropiado y expropiante presentan como 'pericial' los informes adjuntos a sus hojas de aprecio previas al acuerdo del Jurado, su valor probatorio es nulo ya que precisamente el acuerdo del Jurado tomó como punto de partida de su valoración tales informes, y desde luego discrepará de uno de ellos o de los dos, sin que el preterido o preteridos informes sean merecedores de constituir 'prueba judicial' para desvirtuar la presunción de acierto del acuerdo del Jurado.

En definitiva, es insuficiente el valor probatorio consiste en documental o pericial tendente a que se dé por reproducido el informe adjunto a la hoja de aprecio o que su autor se ratifique en su íntegro contenido sin valorar para nada los criterios técnicos del posterior acuerdo del Jurado.

Como quiera que para el caso el Jurado ya rechazó el criterio del informe adjunto a la hoja de aprecio y estableció un criterio de valoración diferente, desde luego para combatir este acto administrativo no es suficiente con reiterar el informe sino en su caso interesar la práctica de una nueva prueba pericial que desvirtúe el criterio del Jurado y la repetida presunción de acierto.'

QUART .- Vist el debat en la forma i manera en què esta plantejat i que no hi ha discrepàncies amb l'objecte de l'expropiació, identificació i superfície de la finca, ni tampoc la seva classificació com a sòl urbanitzable al temps d'iniciar-se el present expedient de preu just, cal respondre a les següents qüestions; primera, si a la datació a la qual es refereix la valoració havien perdut o no la seva vigència els valors de la Ponència cadastral; segona, si procedia o no valorar conforme al mètode residual dinàmic i, si per cas, sobre la seva correcció; tercera, sobre l'aprofitament a considerar i, quarta, si hi ha reconeixement d'interessos.

Pel que fa al primer punt, el de la pèrdua o no dels valors de la Ponència cadastral se'ns diu que havien transcorregut més de 10 anys, segons els termes de l' article 28.3 del Reial decret legislatiu 1/2004. La Ponència de valors del municipi de Pollença era de 1993 amb vigència a partir del dia 1 de gener de 2004.

Calgui dir, no obstant, que a partir del dia 1 de gener de 2007 regeixen en el municipi de Pollença unes noves ponències cadastrals que foren aprovats el mes de maig de 2006. No obstant, i en el que té de rellevant i ja ho hem dit a la relació fàctica explicada a l'anterior, el Jurat va determinar que la datació de valoració del preu just s'establia al 8 de febrer de 2006 conforme als criteris establerts a la Llei 6/1998.

La prova documental acompanyada, folis 300 i següents de les actuacions, emesa per la Gerència Regional assevera les referides afirmacions. Per tant, la Ponència de valors de 1993 havia perdut la seva vigència. Tesi ja abandonada per la primera de les recurrents, el Consell Insular de Mallorca, que en fase de conclusions escrites ja no hi fa cap tipus de menció.

En qualsevol cas però i no obstant, donat que la nova Ponència ja estava elaborada i aprovada el maig de 2006, és a dir, amb una datació molt pròxima a la qual es referia la valoració, febrer del dit any, no es va prendre en compte com a mètode de valoració però sí, en canvi, com a estudi de mercat per tal de valorar i taxar els terrenys expropiats. En conseqüència, hi havia informació suficient per no haver d'aplicar el mètode objectiu que és un mètode residual - entre d'altres, sentència del Tribunal Suprem de 9 de juny de 2014 -.

Doncs bé, a partir de l'anterior afirmació i en conseqüència, s'ha d'estar al que es preveu a l' article 27.1.2n paràgraf de la Llei del Sòl de 1998 i que estava vigent l'any 2006:

'En los supuestos de inexistencia, pérdida de vigencia de los valores de las ponencias catastrales o inaplicabilidad de éstos por modificación de las condiciones urbanísticas tenidas en cuenta al tiempo de su fijación, el valor del suelo se determinará de conformidad con el método residual dinámico definido en la normativa hipotecaria, considerando en todo caso los gastos que establece el art. 30 de esta ley .'

D'aplicació en el cas atès que el sòl és urbanitzable programat sector UP-7 La Gola de 48.600 m2. Sector que no atribueix cap aprofitament lucratiu donat que els terrenys estan destinats a vials, parcs i aparcaments públics i que, segons la Norma 146 del Pla general d'ordenació urbana de Pollença, el sistema de gestió és el d'expropiació.

Per tant, ja estem donant resposta a si procedia o no valorar conforme al mètode residual dinàmic, que sí, tal i com ho va efectuar el Jurat segons el criteri del tècnic designat pel Col·legi Oficial d'Arquitectes el Sr. Aquilino donada la discrepància amb l'altre arquitecte i una correcta interpretació del citat precepte amb més el 25.1 del mateix Text legal que preveu que el sòl s'ha de valorar conforme a la seva classificació urbanística. Mètode residual dinàmic que, i pel que feia a la vigència pel moment en què s'estava aplicant, febrer de 2006, era el que venia establert als articles 34 i següents de l'Ordre ECO/805/2003, de 227 de març.

Mètode que calcula el valor de repercussió en el sòl a partir del valor de l'edifici ja acabat o producte immobiliari amb les correccions oportunes com a deduccions de les despeses necessàries.

Hem d'assenyalar, en qualsevol cas i abans d'endinsar-nos en la valoració de les proves, que el criteri en ordre al període a considerar és el de 5 anys i no el de 7. La determinació en aquest sentit - 5 anys - per part del Jurat no ha merescut cap prova suficient en contrari. El Tribunal l'assumeix. Assumpció que es fa a partir de la determinació que ve plasmada a l'article 37.4t. de l'Ordre abans citada, d'atendre's a les hipòtesis més probables. Veiem:

'se tendrán en cuenta, además de los sistemas de pagos a proveedores, las hipótesis más probables atendiendo a las características del inmueble proyectado y, en su caso, al grado de desarrollo del planeamiento, de la gestión urbanística y de la urbanización'.

El període de 5 anys és un període adequat i raonable. No ha estat desvirtuat com hem afirmat i tot això a pesar que aquí, en aquest contenciós, el perit Sr. Juan Ramón hagi optat pel de 7 anys. Opció, en qualsevol cas, no raonada suficientment en el nostre parer per desvirtuar el criteri que plasmem a altres contenciosos semblants que es deliberen pel Tribunal en dates molt properes a rel d'altres perícies dutes a terme en ells, i del que n'és un exemple ara la sentència núm. 72 que dictem amb aquesta mateixa datació a les actuacions acumulades 167 i 192 de 2011.

CINQUÈ .- Hem de continuar, en resposta al debat, assenyalant que l'aprofitament lucratiu d'una determinada finca és l'edificabilitat que el planejament urbanístic li atorga, és a dir, el volum que pot edificar-se en relació a la superfície. No totes les edificacions previstes o permeses pel planejament urbanístic estan destinades a ser de titularitat privada sinó que algunes són dotacions públiques.

L'edificabilitat a prendre's en compte no és qualsevulla de totes les existents al polígon fiscal, sinó únicament les referides a l'ús predominant. D'aquesta manera, si en un mateix polígon fiscal s'ha previst edificabilitat per a usos diferents, tan sols es tindrà en compte aquella que correspongui a l'ús més profús o copiós, això és, a l'ús que pugui qualificar-se de predominant.

Per al càlcul de l'aprofitament cal excloure la superfície destinada a usos no susceptibles d'apropiació privada, és a dir, vials i dotacions públiques. A més a més, si no hi ha un entorn adequat perquè l'aprofitament pugui ser aplicat a la finca a valorar, haurà d'agafar-se l'aprofitament mitjà de tot el planejament general.

Així ens ho explica la sentència del Tribunal Suprem d'11 d'octubre de 2011 , després d'analitzar el significat i abast de l'article 29 de la LVS que disposa:

''En los supuestos de carencia de planeamiento o cuando, en suelo urbano o urbanizable, no se atribuya aprovechamiento lucrativo alguno al terreno no incluido en un determinado ámbito de gestión, el aprovechamiento a tener en cuenta a los solos efectos de su valoración será el resultante de la media ponderada de los aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal en que a efectos catastrales esté incluido el mismo.'

Ens diu la referida sentència de 2011:

'Este precepto, como puede verse, contempla el supuesto consistente en que el planeamiento urbanístico no atribuya aprovechamiento lucrativo a un terreno clasificado como suelo urbano o urbanizable; algo que constituye un serio problema a efectos de su valoración, la cual con arreglo a los arts. 27 y 28 LSV debe hallarse -si bien con algunas diferencias, ahora irrelevantes, de una clase de suelo a otra- aplicando el aprovechamiento al valor de repercusión. Pues bien, el correcto entendimiento del art. 29 LSV exige examinar varias cuestiones: ¿Qué debe entenderse por 'aprovechamiento lucrativo', cuya carencia constituye el supuesto de hecho mismo de la norma? ¿Qué debe entenderse, como criterio valorativo a seguir en tal supuesto, por 'media ponderada de los aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal'? ¿ Qué ocurre cuando el uso predominante de un polígono fiscal es de carácter no lucrativo?

A) Por lo que se refiere a la locución 'aprovechamiento lucrativo', no es ocioso recordar lo obvio: la idea de aprovechamiento tal como se emplea en la legislación urbanística equivale, en una primera aproximación, a edificabilidad. El aprovechamiento de una determinada finca es la edificabilidad que el planeamiento urbanístico le otorga, es decir, el volumen que puede edificarse en relación a la superficie. De aquí que el aprovechamiento se cifre en metros cuadrados edificables por metro cuadrado de superficie. Es importante destacar que, en este sentido, pueden y deben tener aprovechamiento todos los terrenos en que sea lícito realizar algún tipo de edificación, incluso si se trata de terrenos que el planeamiento urbanístico destina a usos no lucrativos, como son señaladamente las dotaciones públicas. No lucrativo, como es obvio, es lo no susceptible de apropiación por los particulares ni, por consiguiente, de tráfico jurídico-privado. La noción subyacente es clara: no todas las edificaciones previstas o permitidas por el planeamiento urbanístico están destinadas a ser de titularidad privada, sino que algunas son dotaciones públicas; y también con respecto a éstas últimas debe el planificador establecer el volumen edificable. En este supuesto, hay aprovechamiento en su sentido primario de edificabilidad, por más que ese aprovechamiento no sea lucrativo. Aprovechamiento lucrativo, en suma, es sólo la edificabilidad que puede ser objeto de apropiación privada.

Ello significa que el art. 29 LSV es de aplicación, a efectos valorativos, siempre que una finca no tenga atribuida edificabilidad susceptible de apropiación privada; lo que abarca no sólo el supuesto de ausencia de edificabilidad, sino también el de edificabilidad destinada a usos no lucrativos, como son las dotaciones públicas.

B) Algo más complejo es el discurso con respecto a la locución 'media ponderada de los aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal'. Es útil comenzar recordando que la idea de aprovechamiento hace también referencia a algo distinto de la edificabilidad, a saber: un componente del valor económico de una finca que, como consecuencia del proceso de transformación urbanística, se ve afectada por la exigencia de equidistribución de beneficios y cargas. Dado que es prácticamente impensable que todas las fincas incluidas en una zona sometida a transformación urbanística tengan el mismo uso y la misma edificabilidad, no sería equitativo que los propietarios afectados hicieran suyo el valor que sus respectivas fincas tuvieran al culminar el proceso; y ello sencillamente porque dicho valor depende del uso y la edificabilidad que, en ejercicio del margen de discrecionalidad de que dispone, confiere el planificador. De aquí que a los propietarios afectados se les reconozca el derecho a un aprovechamiento que es independiente de cualquier uso y edificabilidad concretos. Este aprovechamiento era designado por la antigua legislación urbanística estatal, de la que se hace eco el art. 29 LSV , como 'aprovechamiento medio'. Se trata del número de metros cuadrados edificables por metro cuadrado de superficie que, una vez hecha la equidistribución de beneficios y cargas, deberían corresponder a cada propietario afectado. En este segundo sentido, la idea de aprovechamiento no equivale a edificabilidad, ya que también los propietarios de fincas sin edificabilidad susceptible de apropiación privada -tales como, destacadamente, aquéllas que en virtud del planeamiento urbanístico están llamadas a alojar viales y dotaciones públicas- tienen derecho a él. Si los propietarios de tales fincas no tuviesen derecho a ese aprovechamiento medio, las consecuencias de la transformación urbanística serían puramente aleatorias, enriqueciendo a unos y empobreciendo a otros en función únicamente de las previsiones del planeamiento general; previsiones que, como es evidente, poco tienen que ver con el valor originario de las fincas afectadas. Ello sería manifiestamente contrario al derecho fundamental de propiedad privada proclamado por el art. 33 CE , y antes todavía absurdo. En este segundo sentido, por tanto, el aprovechamiento es un elemento para valorar el suelo urbano o urbanizable.

Una vez sentado lo anterior, la comprensión del art. 29 LSV exige examinar tanto la noción de 'media ponderada' como la de 'aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal'. Comenzando por ésta última, es claro que el ámbito espacial a tener en cuenta es el polígono fiscal donde se halle la finca, por lo que cualquier utilización de aprovechamientos ajenos al polígono fiscal correspondiente no resulta conforme al art. 29 LSV . Dicho esto, es claro que en el inciso que se acaba de transcribir la palabra 'aprovechamiento' vuelve a significar edificabilidad, como ocurría en la descripción del supuesto de hecho, pues de lo que se trata es de tener en cuenta, a los solos efectos valorativos, las edificabilidades existentes en el polígono fiscal. Pero las edificabilidades que hay que tener en cuenta -y éste es un punto crucial- no son todas las existentes en el polígono fiscal, sino únicamente las referidas al uso predominante. Si en un mismo polígono fiscal hay edificabilidad para usos diferentes, sólo se tendrá en cuenta aquélla que corresponda al uso más abundante o numeroso y que, por consiguiente, pueda calificarse de 'predominante'. Las edificabilidades correspondientes a usos no predominantes en el polígono fiscal no se computan a efectos de hallar la media ponderada. Repárese que esto es lo mismo que, con anterioridad a la aprobación de la Ley del Suelo y Valoraciones de 13 de abril de 1998, venía ya aplicando la jurisprudencia para dar respuesta al problema planteado por el suelo urbano o urbanizable carente de aprovechamiento lucrativo: se acudía al aprovechamiento de las llamadas 'fincas representativas del entorno', en el bien entendido que esa representatividad venía dada precisamente por el uso predominante en el entorno. Véanse, entre otras, las sentencias de esta Sala de 30 de abril de 2001 , 25 de marzo de 2004 , 30 de marzo de 2004 , 21 de junio de 2006 y 17 de noviembre de 2010 . El art. 29 LSV no hace, en definitiva, sino encapsular en una fórmula legal el mencionado criterio de origen jurisprudencial, lo que confirma ulteriormente la exigencia de descartar, al calcular la media ponderada, las edificabilidades para usos diferentes del predominante en el polígono fiscal.

Incidentalmente, conviene señalar que puede a veces resulta difícil determinar con precisión cuál es el uso predominante de un polígono fiscal, por existir dos o más usos en similar proporción. En esta hipótesis, lo procedente con arreglo al art. 29 LSV es considerar que esos usos existentes en proporción similar son predominantes y, una vez ponderados, tenerlos todos en cuenta para hallar el aprovechamiento a efectos valorativos.

En cuanto a 'la media ponderada' de los aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal, se trata de un concepto matemático cuya previsión por el art. 29 LSV responde seguramente a la necesidad de reducir a cantidades conmensurables edificabilidades que, por tener intensidades diferentes, no son automáticamente comparables. Ello se logra mediante la ponderación. Así, la media ponderada de que habla el art. 29 LSV no es la simple media aritmética, sino que en palabras del Diccionario de la Real Academia Española es el 'resultado de multiplicar cada uno de los números de un conjunto por un valor particular llamado su peso, sumar las cantidades así obtenidas, y dividir esa suma por la suma de todos los pesos'. No es ocioso, por lo demás, recordar que los aprovechamientos cuya media ponderada debe hallarse son los de aquellos sectores o unidades territoriales -cualquiera que sea su denominación según la legislación urbanística autonómica de cada lugar- que, dentro del polígono fiscal, están destinados al uso predominante. Para el cálculo del aprovechamiento dentro de cada uno de esos sectores -donde se lleva a cabo la equidistribución de beneficios y cargas y, en su caso, las cesiones obligatorias- habrá que excluir la superficie que esté destinada a usos no susceptibles de apropiación privada, es decir, a viales y dotaciones públicas. La razón de esta exclusión es que, como ha observado repetidamente esta Sala, el suelo llamado a un destino no lucrativo no puede ser tenido en cuenta al aplicar el art. 29 LSV , pues ello equivaldría a hacer depender el valor de las fincas afectadas de la finalidad a que el planificador destina la zona donde se hallan: por la misma razón por la que, a tenor del art. 36 LEF , las plusvalías derivadas del proyecto que legitima la expropiación no pueden ser tenidas en cuenta para valorar el bien expropiado, tampoco pueden ser tomadas en consideración las minusvalías dimanantes de aquél. Véanse en este sentido, entre otras muchas, las sentencias de esta Sala de 21 de abril de 2009 , 17 de mayo de 2011 y 21 de septiembre de 2011 .

C) Llegados a este punto y para dejar nítidamente perfilado el significado y alcance del art. 29 LSV , es necesario destacar que esta disposición no es aplicable si el uso predominante en el polígono fiscal tiene carácter no lucrativo. Así, el valor de las fincas situadas en un polígono fiscal cuya superficie es destinada mayoritariamente a viales o a dotaciones públicas no puede ser calculado mediante el art. 29 LSV , incluso si en dicho polígono fiscal hay, como excepción a la pauta general, algunos usos susceptibles de apropiación privada. La razón tiene que ver con lo arriba señalado a propósito del antiguo criterio jurisprudencial de 'las fincas representativas del entorno': la razón por la que el aprovechamiento a efectos valorativos es sólo el referido al uso predominante es precisamente que éste representa el destino principal de la zona y, por consiguiente, es racional en términos económicos utilizarlo para valorar las fincas allí situadas. Por el contrario, valorar una finca a partir de un aprovechamiento que no refleja lo predominante en el entorno conduciría a resultados carentes de justificación económica y, por ello mismo, arbitrarios. Del mismo modo que la Administración no puede pretender que el valor de las fincas dependa del uso no susceptible de apropiación privada -es decir, no lucrativo- que el planificador ha atribuido a la zona, tampoco pueden los propietarios afectados pretender que el aprovechamiento a efectos valorativos de sus fincas sea ajeno a aquél que es representativo o predominante en el entorno.

Este supuesto extremo no está contemplado por el art. 29 LSV y, así las cosas, el aprovechamiento a efectos valorativos sólo puede ser hallado regresando a la mencionada jurisprudencia sobre 'las fincas representativas del entorno'. El entorno a tomar en consideración será más o menos amplio dependiendo del grado de dificultad para determinar qué es lo representativo. Tan es así que, como ya dijo la sentencia de esta Sala de 29 de noviembre de 2005 , en ausencia de un entorno adecuado cuyo aprovechamiento pueda ser razonablemente aplicado a la finca que se debe valorar, cabe tener en cuenta el aprovechamiento medio de todo el Plan General de Ordenación Urbana: a falta de otros datos, el único entorno representativo viene dado por todo el territorio comprendido en el planeamiento general. Este criterio ha sido más tarde reiterado por la sentencia de esta Sala de 21 de febrero de 2006 .'

SISÈ .- És més que evident la discrepància que hi ha en el cas entre la valoració del jurat i la valoració que en fan les parts.

Una de les proves presentades a instància de la segona de les recurrents, propietàries afectades per l'expropiació, i acceptada pel Tribunal com a documental, fou la de la pericial judicial emesa en el si de les actuacions nostres 218 de 2009 en els quals dictàrem la sentència núm. 432 el dia 6 de juny de 2012. Prova que la considerem conjuntament amb la resta de les practicades a les presents, documentals i pericial emesa per l'arquitecte Sr. Juan Ramón i presa en consideració a partir del fet que allí analitzaven l'adequació jurídica d'una expropiació duta a terme a altra finca inclosa en el mateix sector urbanitzable UP-7

Valoració de prova conjunta, com també la dels informes discrepants dels vocals tècnics del Jurat Don. Aquilino i Basilio .

La valoració del metre quadrat és on hi ha la gran divergència. Veiem. El Jurat i Don. Aquilino en el seu informe entenen que el preu és de 138,81 €. En canvi, el vocal Sr. Basilio ho estima en 62,66 €. Les expropiades havien sol·licitat a 414,47 € i l'expropiant a 58,64. Aquí, en aquesta alçada jurisdiccional, el perit judicial Sr. Juan Ramón ho quantifica en 218,40 €, xifra no molt allunyada de la que va entendre com a correcte el Jurat a l'expedient que va determinar les actuacions 218 de 2009 i que ho era en relació a l'expropiació de les parcel·les 9 i 29 del referit sector UP-7; en concret, 200 €.

Xifres, totes elles que haurien ab initiode prendre's en consideració pel Tribunal. No obstant, hi ha que significar que cap de les proves practicades ha tingut la força de convicció suficient per tal de desvirtuar l'acord del Jurat fixant el preu just; aquest, tant en la forma com en el fons, és força acurat i raonat. Assenyala, fil per randa, quines són les característiques, de tot tipus, que giren al voltant de la finca expropiada i quin és, a la fi, el mètode adequat de valoració.

A un cas força semblant amb el que nosaltres ara contemplem, és a dir que els terrenys no estaven integrats a cap polígon fiscal i, per tant, s'estava a la mitjana ponderada dels aprofitaments de l'ús més nombrós dins de l'àmbit espacial del planejament, la sentència del Tribunal Suprem de 23 d'octubre de 2014 , tal com nosaltres recollim a la nostra núm. 72 del dia d'avui a les actuacions acumulades 167 i 192 de 20111, va dir:

'El art. 29 de la Ley 6/98 , determina, a efectos de valoración y para el supuesto que el suelo urbano o urbanizable no tenga atribuido aprovechamiento lucrativo por no estar incluido en un determinado ámbito de gestión, que 'será el resultante de la media ponderada de los aprovechamientos, referidos al uso predominante, del polígono fiscal en que, a efectos catastrales esté incluido el mismo '.

Este Tribunal, como acabamos de anticipar, ha interpretado dicho precepto, de difícil comprensión, en nuestras Sentencias de 11 de octubre de 2011 (casación 1596/08 ), 12 de diciembre de 2012 (casación 495/10 ) y 5 de marzo de 2013 (casación 3033/10 ).

Con arreglo a esta doctrina, cuando no hay polígono fiscal - como aquí acaece, sin que la jurisprudencia acepte la utilización del aprovechamiento de un polígono fiscal distinto -, o, aun habiéndolo, el aprovechamiento del mismo no es lucrativo, es decir, no es susceptible de patrimonialización por los particulares, y, por tanto, no tiene sentido utilizarlo para un cálculo económico, ha de acudirse, como sustitutivo, al aprovechamiento del entorno, ya que, como decimos en dichas Sentencias, el art. 29, ' en el fondo, no es sino un intento de formulación legislativa del mencionado criterio jurisprudencial, que venía de más atrás en el tiempo; es decir, la referencia legal al aprovechamiento del polígono fiscal opera como un modo de objetivar qué debe entenderse por aprovechamiento del entorno', así cabe recordar, entre otras, las Sentencias de esta Sala de 30 de abril de 2001 , 25 de marzo de 2004 , 30 de marzo de 2004 , 21 de junio de 2006 y 17 de noviembre de 2010 .

Y, en ausencia de un entorno adecuado, como aquí también acontece, y, como ya dijo nuestra Sentencia de 29 de noviembre de 2005 (criterio reiterado en la de 21 de febrero de 2006 y asumido por las citadas de 11/10/11, 12/12/12 y 5/3/13), el único entorno representativo vendrá dado por 'todo el territorio comprendido en el planeamiento general', siendo el aprovechamiento medio el fijado en el Plan General'.

En conseqüència i sense més consideracions cloem el debat, es desestimen ambdós contenciosos, les resolucions recorregudes són conformes amb l'ordenament jurídic.

SETÈ .- S'ha d'estimar en canvi la pretensió referida als interessos i sol·licitada pels recurrents Doña. Rosana , Zulima , Angelina i Consuelo al contenciós 750 de 2011 acumulat al 611 de 2011.

En relació als interessos guanyats el dies a quo- i prenent-se en compte que l'expropiació era pel tràmit d'urgència - serà la del dia 22 de març de 2002, és a dir el següent als sis mesos després de l'acord del Consell de Govern declarant la urgència - 21 de setembre de 2001 - ja que les actes prèvia i d'ocupació foren més tard dels sis mesos assenyalats, octubre de 2002 i juny de 2003, respectivament, i que s'expandirà com a dies ad quemfins l'efectiu abonament del preu just. Criteri aquest seguit de forma reiterada per la jurisprudència del Tribunal Suprem en aplicació i interpretació de l' article 58 de la Llei d'Expropiació forçosa i per tal de no fer a l'expropiat per aquest tràmit d'urgència de pitjor condició que l'expropiat de forma ordinària - sentències de 22 de mar ç i 24 de juliol de 2001 i 30 d'octubre de 2012 , entre d'altres -.

Doncs bé, arribats a n'aquest punt hem de matisar a qui pertoca la imputació d'abonament dels interessos de demora, la qual, és evident, ho serà en funció de les distintes fases del procediment per tal de fixar el preu just; responsabilitat que en una d'elles, si així es verifica, serà del Jurat d'Expropiació Forçosa quan a ell, i a ningú més, li sigui atribuïble el retard. Veiem:

1r. període comprensiu dels dies inicial que fou el 22 de març de 2002, següent als 6 mesos, com hem dit abans, després de l'acord del Consell de Govern declarant la urgència i fins com a final, el que el Jurat va incórrer en mora per la fixació del preu just - disposava de 3 mesos per resoldre segons l' article 42.3r de la Llei 30/1992 - és a dir, el 29 de desembre de 2009, ja que l'expedient havia entrat a la seu del Jurat el 29 de setembre de 2009. Aquí la responsabilitat d'abonament és del Consell Insular de Mallorca.

2n. període que ve dividit en dues fases. Primera i com a dies inicial el 30 de desembre de 2009fins la notificació - 22 de febrer del 2011- de la resolució del Jurat fixant el preu just i segona, entre els dies 23 d'abril i 27 de juliol de 2011, dates respectives de transcurs d'1 mes des de l'entrada en el Jurat del recurs de reposició i notificació de la resolució que li posava fi a la via administrativa. Retards, ambdós, imputables al Jurat Provincial d'Expropiació Forçosa i a qui li pertoca fer-se'n càrrec.

3r. període que abasta des del dia 23 de febrer de 2011i fins el 22 d'abril de 2011, responsabilitat del Consell Insular de Mallorca.

4t. període des del 28 de juliol de 2011i fins l'efectiu abonamentdel preu just fixat pel Jurat, i avalat per aquest Tribunal a n'aquesta sentència, va a càrrec del Consell Insular de Mallorca.

VUITÈ .- No s'estimen mèrits per a una expressa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional .

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.- Desestimemel contenciós articulat pel Consell Insular de Mallorca a les actuacions acumulades 611 i 750 de 2011 i estimemparcialment el present recurs contenciós administratiu interposat per Doña. Rosana , Zulima , Angelina i Consuelo però tan sols en el parcial relatiu a la pretensió de fixació dels interessos guanyats els quals hauran d'abonar-se conforme al que s'ha assenyalat al setè fonament de dret de la present.

SEGON.- DECLARARadequats a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats els quals CONFIRMEM.

TERCER.- No s'hi fa una expressa imposició de costes processals.

Contra la present no hi cap recurs ordinari

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il·lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.