Última revisión
07/05/2024
Sentencia Civil 103/2024 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 1469/2022 de 25 de enero del 2024
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 34 min
Orden: Civil
Fecha: 25 de Enero de 2024
Tribunal: AP Lleida
Ponente: JOAN LLUIS CARDONA IBAÑEZ
Nº de sentencia: 103/2024
Núm. Cendoj: 25120370022024100081
Núm. Ecli: ES:APL:2024:81
Núm. Roj: SAP L 81:2024
Encabezamiento
Carrer Canyeret, 1 - Lleida
25007 Lleida
Tel. 973705820
Fax: 973700281
A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat
NIG 2504042120218229802
Matèria: Procediment Ordinari
Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Balaguer (UPSD)
Procediment d'origen: Judici verbal (desnonament precari - art. 250.1.2) 464/2021
Entitat bancària:
Per a ingressos en caixa, concepte: 2206000012146922
Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274
Beneficiari: Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil
Concepte: 2206000012146922
Part recurrent / Sol·licitant: Trinidad, Teodosio, Visitacion, Victoriano, Vidal, Jose Manuel
Procurador/a: Silvia Berge Arroniz, Silvia Berge Arroniz, Silvia Berge Arroniz, Silvia Berge Arroniz, Silvia Berge Arroniz, Xavier Pijuan Sanchez
Advocat/ada: ANTONI CUDOS PUIG,
Part contra la qual s'interposa el recurs:
Procurador/a:
Advocat/ada:
Il.lm. Sr. Albert Guilanyà i Foix
Il.lma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez
Il.lm. Sr. Joan Cardona Ibáñez
Ponent: Joan Cardona Ibañez
Lleida, 25 de gener de 2024
Antecedentes
Rebudes les actuacions s'hi nomenà ponent el magistrat JOAN L. CARDONA IBÁÑEZ, es va celebrar la deliberació i les actuacions van quedar vistes per a sentència.
En la tramitació d'aquest recurs s'han acomplert les prescripcions legals fonamentals.
Fundamentos
Els actors i ara apel·lats van interposar una demanda en la qual pretenien la recuperació de la finca que els pertanyia propietat i que sostenien havien cedit al demandat
El demandat es va oposar a la demanda, al·legant que l'any 2016 havia concertat verbalment amb la propietat un contracte d'arrendament rústic pel termini de 10 anys i una renda anual de 400 €, a més d'haver-se pactat que la propietat rebria els ingressos derivats de la PAC/DUN. El preu de l'arrendament s'abonava en mà al demandat senyor Vidal, qui actuava en nom del seu oncle i anterior propietari, i per acreditar-ho aportaven quatre extractes bancaris de disposició d'efectiu per aquelles quantitats corresponents als anys 2017 a 2020.
Subsidiàriament, i per al cas d'estimar-se la demanda i perdre la possessió de la finca, va interposar reconvenció perquè se li permetés recollir la collita de l'any agrícola o perquè se li indemnitzés per les despeses de cultiu, que quantificava en un total de 5879,85 € conforme les factures que adjuntava.
Els actors es van oposar a la reconvenció, tot al·legant que el demandat no podia tenir la consideració de posseïdor de bona fe ja que havia rebut el burofax indicat i malgrat això hagi decidit continuar en el cultiu de la finca, a més de que les factures que aportava eren de data posterior a aquell burofax.
La sentència va arribar als pronunciaments que s'han reproduït sobre la base de que el demandat no havia acreditat l'existència del contracte d'arrendament, però va estimar també la reconvenció en considerar que el demandat era un posseïdor de bona fe.
Cadascuna de les parts impugna els pronunciaments respectius que li són perjudicials.
El demandat impugna la declaració que no s'ha provat el seu contracte d'arrendament, sense indicar-ho expressament però fonamentant-ho en l'error en valoració de la prova.
Aquesta Sala ha establert un criteri mantingut en el temps sobre aquest motiu d'apel·lació i que es resumeix en la nostra Sentència 50/2023, de 13 de gener:
I en la nostra Sentència número 55/2023, de 13 de gener, vam dir:
Quant a la naturalesa i abast del procediment de precari, en la nostra Sentència 357/2023, de 2 de maig, indicàvem el següent:
Plantejades així les línies jurisprudencials aplicables al cas, no existeix cap error en la valoració de la prova que justifiqui la revocació del pronunciament impugnat.
Efectivament, la jutgessa manifesta que el contracte se sosté haver celebrat de manera verbal quan la Llei 1/2008 de contractes de cultiu n'exigeix la forma escrita, i que únicament s'han aportat quatre extractes de retirada d'efectiu i que a més no són tots ells per l'import indicat de 400 €. Efectivament, el primer és per un import de 500 € i amb data 11/10/2017, el segon de 400 € i data 4/10/2018, el tercer de 500 € i data 6/11/2019, i el quart de 400 € i data 4/10/2020.
El pagament correspon acreditar-lo al demandat, els actors ho neguen i l'única prova que s'ha aportat per justificar que els lliuraments es van fer a l'actor senyor Vidal, com es va indicar en l'acte del judici, és la declaració del pare del demandat, qui va manifestar que havia estat l'arrendatari anterior i que a més el compte del qual es van retirar els imports anteriors estava al seu nom. Això implica un interès directe en el resultat del plet, que ha d'unir-se a la relació de parentiu amb el demandat. Això no seria causa per si sola per privar de tota eficàcia a la seva declaració testifical, però per atorgar-li major credibilitat seria necessari que la resta de proves practicades presentessin indicis més rellevants del pagament d'aquest preu, i no és pas així. A més de que dos dels imports no són de 400 sinó de 500 €, com es va dir, no s'ha aportat cap altra testifical que acrediti aquest pagament ni cap altra constància per escrit, com hauria pogut estar missatges de correu electrònic o d'aplicacions de telefonia mòbil.
Les indicacions anteriors són suficients per a la desestimació tant de la demanda com del recurs, sense necessitat d'entrar a valorar les indicacions contingudes en la sentència i en l'apel·lació quant a la capacitat que pogués tenir l'anterior propietari de la finca per atorgar el contracte, la qual va ser fins i tot posada en dubte pel demandat en el seu interrogatori.
Escau per tant confirmar la sentència i desestimar l'apel·lació.
La sentència recorda que l'article 521-7 Ccc estableix que la bona fe es presumeix i que "hi ha bona fe amb la creença justificable de la titularitat de dret", i que la part actora no ha aportat cap prova que ho desvirtuï. Per tant, procediria la liquidació de l'estat possessori conforme la regla de l' article 522-3 Ccc i concordants.
Els actors reprodueixen en la seva impugnació els mateixos arguments que van introduir en primera instància, respecte als quals val a dir el següent.
La sentència del Tribunal Suprem núm. 123/2018 de 7 març, (certament quant al dret de retenció, però aplicable al cas) recorda que ""[...] como solamente cabe reputar poseedor de buena fe, conforme al art. 433, al que ignora que su título o modo de adquirir existe un vicio que lo invalide, resulta evidente que el derecho a la retención de la cosa únicamente puede reconocerse en el poseedor con título, es decir, en el poseedor civil, pero no en el precarista, que carece de título y goza sólo de la mera tenencia o posesión natural de la cosa, y por tal motivo no puede retener ésta en su poder por los gastos que en la misma hubiere realizado, ni impedir el desahucio..."".
A més a més, si bé és cert que l'apartat primer de l'article 521-7 citat per la jutgessa d'instància estableix que "la bona fe en la possessió és la creença justificable de la titularitat del dret", i que el seu apartat segon estableix que "la bona fe es presumeix sempre", l'apartat tercer disposa que "els efectes de la bona fe cessen a partir del moment en què els posseïdors saben, o poden saber raonablement, que no tenen dret a posseir".
El demandat va reconèixer en la vista que havia rebut el burofax aportat per la demandada, i a pesar que va indicar que ho havien contestat no consta cap resposta a les actuacions. Per tant, i havent-se acreditat que mancava de títol per conservar la possessió de la finca i que estava assabentat de la intenció dels actors no pot invocar la seva bona fe.
Emperò, l'article 522-3 no priva de tots els drets al posseïdor de mala fe, doncs aquesta disposició estableix:
Així les coses, el demandat no tindria dret a recollir la collita però sí a que s'abonessin les despeses realitzades, la qual cosa ens porta a una segona discussió.
Això perquè en les conclusions finals el lletrat de l'actora va indicar que el demandat va reconèixer que es dedica a la pagesia, i que les dues factures aportades no fan cap indicació a que els productes i treballs que recullen s'apliquessin a la finca discutida, per la qual cosa podien haver-se aplicat a qualsevol altra de les quines explota el demandat, així com que era a aquest a qui corresponia acreditar aquella aplicació mitjançant l'aportació dels mitjans de prova adients, com podia ser la testifical de les persones que havien emès les factures o fet els treballs.
Certament, això podria ser així, però aquestes al·legacions no es van incloure en la contestació a la reconvenció sinó que es van plantejar per primera vegada en les conclusions finals, que a més no són obligatòries en un judici verbal. Així, la seva introducció en aquell moment vulnera el que s'estableix en l' article 412.1 Lec i va causar indefensió a la demandada, perquè d'haver-ne tingut coneixement en la contestació a la reconvenció podria haver-ne proposat en el judici les proves adients, com les testificals indicades. I a més a més, la lletrada del demandat va recordar en les seves conclusions finals que l'actora no havia impugnat pas les factures.
També és cert que la sentència considera acreditades les despeses simplement per la remissió a les factures, però això no implica que les al·legacions de l'actora no es presentessin en el moment processal incorrecte, que no impugnà les factures en el tràmit de proposició de prova i que tampoc no hi va proposar cap prova contradictòria.
Finalment, qualsevol eventualitat quant a si procediria amb caràcter principal la recollida de la collita o l'abonament de les despeses sembla quedar resolta per les indicacions que la pròpia part impugnant fa en el seu escrit, en manifestar que
Per tant, escau desestimar la impugnació.
La desestimació del recurs d'apel·lació i la impugnació implica la imposició de les costes a la recurrent i les impugnants, conforme els articles 394 i 398 Lec.
Fallo
Aquesta resolució s'ha de notificar a les parts.
S'han de retornar les actuacions al jutjat de procedència, amb certificació d'aquesta resolució, perquè es compleixi el que s'ha acordat.
Contra aquesta resolució es pot interposar el recurs de cassació en els supòsits de l' article 477.2 LEC, i el recurs extraordinari per infracció processal ( regla 1. 3 de la DF 16a LEC), davant el Tribunal Suprem, sempre que es compleixin els requisits legals i jurisprudencialment establerts. També es pot interposar el recurs de cassació en relació amb el dret civil català en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març. Els recursos s'han d'interposar en aquest òrgan en el termini de 20 dies, amb la justificació d'haver consignat el dipòsit a què es refereix la DONA 15a LOPJ.
Així ho manem i ho signem.
Els magistrats
Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.
Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.
Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.
Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.
L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.
Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.
Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.
