Sentencia Civil 198/2024 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 14, Rec. 133/2022 de 29 de febrero del 2024

I.- ANTECEDENTS

PRIMER.- Resum d'antecedents.

1.- Heraclio vivia l'any 2017 juntament amb la seva parella a una casa unifamiliar aïllada de la seva propietat al carrer DIRECCION000 núm. NUM000 de la urbanització DIRECCION001 de Torrelles de Foix, que tenia assegurada amb Mapfre, amb qui tenia concertada i en vigor una pòlissa d'assegurança combinada de la llar que entre altres cobertures cobria la de robatori.

2.- Al llarg del dia 24 de setembre de 2017, quan no havia ningú a la casa, persona/persones desconegudes hi van entrar a robar. Van causar diversos danys i se'm van emportar diverses coses. Al dia següent el Sr. Heraclio va presentar denúncia per robatori davant dels Mossos d'Esquadra de Vilafranca del Penedès en què va manifestar que els intrusos després de forçar les portes d'entrada havien sostret joies, diner en efectiu, uns abrics i jaquetes de pell i divers material informàtic i electrònic, que va detallar en la seva declaració a la policia (document 3 de la demanda)

3.- Mapfre, malgrat que va procedir a la reparació dels portes trencades, va refusar fer-se càrrec de la resta de les conseqüències econòmiques del sinistre perquè -va comunicar al Sr. Heraclio- les dades i altres circumstàncies declarades en la seva comunicació per l'assegurat no es corresponien amb els resultats de les comprovacions efectuades per la companyia (document 8 de la demanda).

4.- Davant la resposta de l'asseguradora, Heraclio va presentar demanda de procediment ordinari contra Mapfre en la qual va sol·licitar que la demandada fos condemnada a pagar-li 15.906,76 € com indemnització pels objectes i diner sostrets (12.040 € pels abrics i jaquetes; 3.000 € per les joies; i 180 € de diners en metàl·lic; més els interessos moratoris de l'art. 20 de la Llei del contracte d'assegurança, liquidats a la demanda), i les costes del plet.

5.- Mapfre va presentar contestació a la demanda en què va sol·licitar la desestimació d'aquesta per no haver quedat acreditat el robatori en si mateix ni dels objectes ressenyats per l'actor, tot i que subsidiàriament va al·legar pluspetició.

6.- Celebrats l'audiència prèvia, la vista del judici i diligències finals, la jutgessa a quo va dictar el 9 de febrer de 2021 sentència en què va tenir per acreditat el robatori, així com la sostracció dels abrics i jaquetes; va tenir per no acreditada la sostracció de la resta d'objectes i el diner reclamats; i en la part dispositiva de la resolució va estimar parcialment la demanda tot condemnant Mapfre a pagar al Sr. Heraclio l'import de 12.040 € dels abrics més els interessos de l' art. 20 de la Llei del contracte d'assegurança (LCA), sense costes.

7. - L'actor va interposar recurs d'apel·lació quant a la desestimació de la indemnització pel robatori del diner i les joies i la no imposició de les costes del plet a la demandada.

8.- La demandada va impugnar el pronunciament de la sentència relatiu a la seva condemna al pagament dels interessos de l'art. 20 de la Llei del contracte d'assegurança.

SEGON.- La sentència de primera instància.

Assumim i compartim la seva valoració probatòria i fonamentació jurídica -que per a ser breus donem per reproduïda-, llevat d'aquells particulars que puguin quedar desvirtuats o contradits per aquesta resolució.

Les dues qüestions més rellevants de primers instància, la realitat del robatori i, pel seu valor, la indemnització per la sostracció dels abrics, no són controvertides per Mapfre en aquesta alçada.

II.- EL RECURS D'APEL·LACIÓ DE LA PART ACTORA

TERCER.- La desestimació de la reclamació per les joies i el diner.

1.- Les joies.

L' art. 38, segon paràgraf, de la LCA diu que incumbeix a l'assegurat la prova de la preexistència dels objectes, afegint que no obstant això, el contingut de la pòlissa constituirà una presumpció a favor de l'assegurat quan raonablement no puguin aportar-se proves més eficaces.

Tot i que les condicions particulars de la pòlissa d'assegurança inclouen entre els béns assegurats joies per valor de 3.000 € (document 1 de la demanda), confirmem la desestimació d'aquesta pretensió de l'assegurat perquè malgrat la nombrosa quantitat de joies sostretes que el Sr. Heraclio va relacionar en la seva denúncia davant dels Mossos d'Esquadra (un rellotge, un anell, uns pendents, varies cadenes, polseres, una esclava, un bolígraf, i restes de cadenes, polseres i pendents desparellats, tots aquests objectes d'or), no és 'raonable' (emprant l'expressió de l' art. 38 de la LCA) que la part actora / apel·lant no hagi aportat cap prova directa o almenys indirecta de la preexistència de les joies que diu que li van sostreure, ni encara menys cap prova del seu valor. Quant a l'ampliació de la denúncia davant dels Mossos d'Esquadra que va efectuar el 26 de setembre de 2017, en la qual el Sr. Heraclio va manifestar que trobava a faltar una carpeta blava on havia les escriptures de la casa, factures, garanties dels electrodomèstics, altres coses i alguna foto de família (document 3 de la demanda), és possible que això succeís així, però és poc probable, considerant que no és habitual que els lladres s'emportin els justificants documentals de la compra pel perjudicat dels objectes sostrets i d'altra documentació aliena al robatori.

Per tant, desestimem el motiu del recurs d'apel·lació relatiu a les joies.

2.- El diner.

La part actora / apel·lant manté que els lladres també van sostreure 180 € en metàl·lic.

La clàusula 2.3 de les condicions generals de la pòlissa d'assegurança indica que en el cas de sostracció de diners, el límit d'indemnització amb càrrec a l'asseguradora serà de 305 € per sinistre i les condicions particulars afegeixen que la suma assegurada en joies i diner es contracta sota la modalitat de 'primer risc'. De nou manca la prova de la preexistència dels 180 € en metàl·lic en casa de l'actor el dia del robatori, però, d'una banda, és habitual que tot assegurat tingui una mínima quantitat de diners a casa seva; d'una altra, com diu l' art. 38 de la LCA, el contingut de la pòlissa constitueix una presumpció a favor de l'assegurat; i, per últim, és complicat que l'assegurat pugui aportar cap prova de la preexistència dels diners a casa seva.

Per tant, encara que sigui a nivell de presumpció, tenim per acreditada la preexistència dels 180 € a casa de l'actor.

Amb la qual cosa estimem aquest motiu del recurs.

QUART.- Les costes de primera instància.

L' art. 394 de la LEC segueix el principi del venciment objectiu en matèria de costes que en llenguatge planer vol dir que la part que perd el plet ha de ser condemnada al pagament de les costes de l'altra, amb l'única excepció que el tribunal apreciï seriosos dubtes de fet o de dret. Tanmateix, el Tribunal Suprem i l'anomenada a jurisprudència menor de les Audiències Provincials equiparen a l'estimació total de la demanda l'estimació substancial d'aquesta. 'Substancial' que és un adjectiu que a tenor del Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua significa important o essencial,

En l'assumpte litigiós resulta que del principal de 15.220 € reclamat a la demanda estimem la suma, corresponent als abrics i el diner sostrets, de 12.220 €, i desestimem els 3.000 € també reclamats per joies. En definitiva, de les tres partides reclamades a la demanda (abrics, joies, i diners) només n'estimem dos (abrics i diners), i de l'import total de la quantia reclamada estimem el 80 %.

Conforme als criteris que acostuma a manejar aquest Tribunal, les dades anteriors suposen que només s'ha produït una estimació parcial de la demanda.

El que significa que desestimem aquest motiu del recurs.

CINQUÈ.- Conclusió sobre el recurs d'apel·lació de la part actora.

L'estimem parcialment ja que als 12.040 € de la condemna pels abric afegim els 180 € del diner també sostret, però desestimem la reclamació dels 3.000 € de les joies i la pretensió d'imposar les costes de primera instància a la part demandada.

III.- LA IMPUGNACIÓ DE LA SENTÈNCIA DE LA PART DEMANDADA

SISÈ.- Els interessos moratoris de l' art. 20 de la LCA.

1.- La sentència de primera instància condemna Mapfre al pagament dels interessos de l' art. 20 de la LCA perquè considera que no concorre la causa justificada de l'apartat 8è del precepte, que diu que no cap la indemnització per mora de l'assegurador quan la manca de satisfacció de la indemnització o de pagament de l'import mínim estigui fonamentada en una causa justificada o que no li sigui imputable.

L'al·legació única de la impugnació de la sentència efectuada per Mapfre al·lega que havent estat objecte del plet la realitat del robatori, això constitueix el que el Tribunal Suprem admet com causa justificada de l' art. 20.8è de la LCA, per haver tingut que acudir als tribunals per a dirimir el naixement de l'obligació de l'asseguradora a indemnitzar.

2.- La doctrina legal del Tribunal Suprem sobre l'obligació de l'asseguradora a de els interessos moratoris de l' art. 20 de la LCA i la causa justificativa 8à del precepte, està recollida, entre altres, a les sentències següents:

STS 110/2021, de 2 de març:

[ N]o concurre causa justificada, conforme al art. 20.8 de la LCS , que ampare la pasividad de la aseguradora en la liquidación del siniestro, cuando: (i) no cuestiona su realidad; (ii) tampoco la responsabilidad del asegurado; (iii) ni la existencia de cobertura derivada del contrato de seguro.

Por el contrario, cuando únicamente se discrepa de la cuantía de la indemnización postulada en la demanda, ese desacuerdo cuantitativo no constituye causa justificada para la elusión de los intereses, conforme a una reiterada jurisprudencia ( sentencias 328/2012, de 17 de mayo ; 641/2015, de 12 de noviembre ; 317/2018, de 30 de mayo ; 47/2020, de 22 de enero ; y 643/2020, de 27 de noviembre ; entre otras muchas).

STS 269/2019, de 17 de maig:

Decisión del tribunal: aplicación del art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro a la aseguradora de la responsabilidad civil del transportista aéreo

1.- En primer lugar, la regulación de la demora del asegurador de la responsabilidad civil del transportista aéreo está regulada en nuestro ordenamiento jurídico por el art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro y no por el Reglamento (CE) n.º 2027/1997 y el Convenio de Montreal, como ya se ha dicho al resolver el anterior motivo.

2.- El pago del anticipo exigido por el art. 5 de dicho Reglamento tiene una función diferente a la del pago del importe mínimo que prevé el inciso final del art. 20.3 de la Ley del Contrato de Seguro . Lo regulado en aquel precepto no es el "importe mínimo de lo que el asegurador pueda deber, según las circunstancias por él conocidas", sino "los anticipos necesarios para cubrir las necesidades económicas inmediatas", cuya cuantía está muy alejada de la indemnización mínima que el asegurador pudiera estar obligado a pagar por el fallecimiento de un pasajero.

Por tal razón, el pago de aquel anticipo no impide el devengo del interés de demora del art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro respecto del resto de la cantidad a que asciende la indemnización.

3.- Respecto de la invocación que la recurrente hace al art. 18 de la Ley del Contrato de Seguro , su interpretación de tal precepto dejaría sin efecto la previsión del art. 20.3 de la Ley del Contrato de Seguro , puesto que, según Mapfre, el asegurador solo incurriría en mora si dejara de abonar la indemnización "al término de las investigaciones y peritaciones necesarias para establecer la existencia del siniestro y, en su caso, el importe de los daños que resulten del mismo", cualquiera que fuera la duración de tales investigaciones y peritaciones.

4.- La consideración conjunta de ambos preceptos muestra que la Ley del Contrato de Seguro impone al asegurador una celeridad y diligencia extrema en la realización "de las investigaciones y peritaciones necesarias para establecer la existencia del siniestro y, en su caso, el importe de los daños que resulten del mismo", así como en el cumplimiento de su prestación. De este modo, si no anticipa en el plazo de cuarenta días desde la recepción de la notificación del siniestro el importe mínimo que "pueda deber" según las circunstancias por él conocido, y no cumple su prestación (generalmente, el pago de una indemnización) en el plazo de tres meses desde la producción del siniestro, incurre en mora en los términos previstos en el art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro , salvo que "la falta de satisfacción de la indemnización o de pago del importe mínimo esté fundada en una causa justificada o que no le fuere imputable" ( art. 20.8.º de la Ley del Contrato de Seguro ).

5.- En el presente caso, la existencia del siniestro era conocida por Mapfre desde el momento en que el mismo se produjo, dada su repercusión pública, y los daños, al menos los daños personales consistentes en el fallecimiento de un número elevado de pasajeros, también fueron conocidos inmediatamente, sin que la aseguradora cumpliera su obligación de indemnizar en el plazo fijado en el citado precepto legal.

6.- La sentencia 73/2017, de 8 de febrero , con cita de otras anteriores, resume la jurisprudencia sobre la interpretación y aplicación de la regla del artículo 20.8.º de la Ley del Contrato de Seguro .

Como se recuerda en dicha sentencia, la jurisprudencia ha mantenido una interpretación restrictiva de las causas que excluyen el devengo del interés de demora del art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro , en atención al carácter sancionador que cabe atribuir a la norma, para impedir que se utilice el proceso como excusa para dificultar o retrasar el pago a los perjudicados.

La mera existencia de un proceso judicial no constituye causa que justifique por sí sola el retraso en la indemnización, o permita presumir la racionalidad de la oposición. El proceso no es un óbice para imponer a la aseguradora los intereses, a no ser que se aprecie una auténtica necesidad de acudir al litigio para resolver una situación de incertidumbre o duda racional en torno al nacimiento de la obligación misma de indemnizar.

En lo que aquí interesa, la sentencia afirma que no se ha considerado causa justificativa que excluya el devengo del interés de demora acudir al proceso para dilucidar la discrepancia suscitada por las partes en cuanto a la culpa, ya sea por negarla completamente, ya sea por disentir del grado de responsabilidad atribuido al demandado en supuestos de posible concurrencia causal de conductas culposas. Asimismo, la iliquidez inicial de la indemnización que se reclama, cuantificada definitivamente por el órgano judicial en la resolución que pone fin al pleito, no implica valorar ese proceso como causa justificadora del retraso, ya que debe prescindirse del alcance que se venía dando a la regla in iliquidis non fit mora [tratándose de sumas ilíquidas, no se produce mora], y atender al canon del carácter razonable de la oposición para decidir la procedencia de condenar o no al pago de intereses y concreción del día inicial del devengo, habida cuenta que la deuda nace con el siniestro y que la sentencia que la cuantifica definitivamente no tiene carácter constitutivo sino meramente declarativo de un derecho que ya existía y pertenecía al perjudicado.

7.- Otros argumentos expuestos en el desarrollo del motivo para impugnar el devengo del interés de demora parten de una base fáctica distinta a la fijada en la instancia, por lo que no pueden ser tomados en consideración.

8.- Lo expuesto determina que la discrepancia de las partes sobre la cuantía de la indemnización, las dudas que inicialmente pudieran haber existido sobre las causas del siniestro, las propuestas de acuerdo o el ofrecimiento de pago de cantidades inferiores a las finalmente fijadas en sentencia, no pueden ser consideradas como circunstancias excepcionales que enerven el devengo de los intereses de demora del art. 20 de la Ley del Contrato de Seguro desde la fecha del siniestro hasta la consignación de la cantidad a cuyo pago fue condenada la demandada en primera instancia.

STS 687/2017, de 19 de desembre:

SEGUNDO.- El recurso se desestima. Es cierto que en la interpretación y aplicación de la regla del artículo 20. 8.º LCS esta Sala ha mantenido una interpretación restrictiva en atención al carácter sancionador que cabe atribuir a la norma al efecto de impedir que se utilice el proceso como excusa para dificultar o retrasar el pago a los perjudicados ( sentencias 206/2016, de 5 de abril , 514/2016, de 21 de julio , 456/2016 de 5 de julio , 36/2017 de 20 de enero , 523/2017, de 27 de septiembre ). Es cierto también que conforme a dicha jurisprudencia si el retraso viene determinado por la tramitación de un proceso, para que la oposición de la aseguradora se valore como justificada a efectos de no imponerle intereses ha de examinarse la fundamentación de la misma, partiendo de las apreciaciones realizadas por el tribunal de instancia, al cual corresponde la fijación de los hechos probados y de las circunstancias concurrentes de naturaleza fáctica necesarias para integrar los presupuesto de la norma aplicada.

Pues bien, la sentencia vincula la existencia de causa justificada "al juicio crítico del atestado efectuado por la fuerza actuante, entender que el conductor del vehículo asegurado por ella no era el responsable del siniestro". Lo que se dice en el atestado policial es que de las manifestaciones de un testigo y del conductor del autobús "parece desprenderse que el peatón irrumpe en la calzada, precipitadamente y por lugar no habilitado, interponiéndose en la trayectoria del autobús" y que "el citado peatón se encontraba con un grupo de personas, todas ellas con signos de haber ingerido gran cantidad de alcohol". Existe, sin duda, una situación de incertidumbre o duda razonable sobre la forma de suceder los hechos y consiguiente obligación de indemnizar, mientras estuvieron activas las diligencias penales, que desaparece en el momento en que estas concluyen y se declara la responsabilidad penal del conductor del autobús, a partir de lo cual la aseguradora oferta, primero, el pago, y paga después; situación de incertidumbre o de razonabilidad que la parte recurrente pretende desvirtuar mediante una descalificación de los términos en que aparece configurado el atestado, lo que no es posible.

TERCERO.- En consecuencia, se estima razonable la apreciación de la resolución recurrida de considerar causa justificada el planteamiento observado por la aseguradora por lo que no vulnera la regla 8.ª del artículo 20.8 LCS en la interpretación que de su aplicación hace la jurisprudencia.

STS 6/2017, de 12 de gener:

La jurisprudencia de la Sala Primera, dice la sentencia de 29 de noviembre 2005 , contempla específicamente algunos supuestos en los que estima que concurre una circunstancia que libera al asegurador del pago de los intereses moratorios:

a) Cuando la determinación de la causa del pago del asegurador haya de efectuarse por el órgano jurisdiccional, en especial cuando es discutible la existencia o realidad del siniestro, como sucede cuando no se han determinado sus causas y esto es determinante de la indemnización o de su cuantía, y cuando exista discusión entre las partes, no sobre el importe exacto de la indemnización, sino sobre la procedencia o no de cubrir el siniestro.

b) Cuando junto a la necesidad de acudir al órgano jurisdiccional competente para la determinación de la causa, culposa o no, de la producción del siniestro, sea necesaria la decisión judicial para la fijación exacta de la cantidad que debe abonar el asegurador por vía de indemnización ante las discrepancias existentes entre las partes, y.

c) Aquellos supuestos en los que la complejidad de las relaciones habidas entre las partes litigantes excluyen la fácil determinación de la cantidad realmente adeudada.

A su vez, la sentencia que también se cita en el motivo de 14 de noviembre 2002 declara que para eliminar la condena de intereses no basta con la mera incertidumbre de la cantidad a pagar por la aseguradora sino que es preciso valorar, fundamentalmente, si la resistencia de la aseguradora a abonar lo que, al menos con toda certeza, le incumbía, estaba o no justificada o el retraso en el pago le era o no imputable, siendo lo decisivo por tanto la actitud de la aseguradora ante una obligación resarcitoria no nacida de la sentencia ni necesitada de una especial intimación del acreedor.

3.- Decisió de la Sala.

Sospesant les dades que consten a les actuacions, a tenor de la jurisprudència que hem reproduït a l'apartat anterior, considerem que en l'assegurança litigiosa no concorre la causa justificada de l' art. 20.8è de la LCA que alliberi l'asseguradora d'indemnitzar l'assegurat, per les raons següents: (i) La pàg. 8 de la demanda diu que Mapfre ja va reparar els danys materials soferts a l'habitatge en el sinistre, cosa que la contestació a la demanda no nega; el que en la pràctica suposa l'acceptació per l'asseguradora de la realitat del robatori. (ii) En aquest sentit, la contestació a la demanda tampoc no nega expressament la realitat del robatori. (iii) La prova practicada en el procediment ordinari no aporta res als fets sobre la realitat del robatori que Mapfre ja coneixia. (iv) La demandada s'ha aquietat a la realitat del robatori al no apel·lar ni impugnar aquesta conclusió de la magistrada a quo. (v) A tenor de la jurisprudència que hem reproduït, la discussió en seu judicial sobre l'abast del sinistre no constitueix causa que justifiqui la manca de pagament de la indemnització per l'asseguradora.

SETÈ.- Conclusió sobre la impugnació de la sentència de la part demandada.

Pel que portem dit, desestimem la impugnació de la sentència efectuada per la part demandada.

IV.- LES COSTES PROCESSALS D' AQUESTA ALÇADA

VUITÈ.- Les costes de segona instància.

És d'aplicació l' art. 398 de la LEC.

Atesa l'estimació parcial del recurs d'apel·lació de la part actora, no l'imposem el pagament de les costes de segona instància.

Atesa la desestimació de la impugnació de la sentència de la part demandada, l'imposem el pagament de les costes causades amb ella a la part actora.