Sentencia Civil 74/2023 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 16, Rec. 99/2021 de 21 de febrero del 2023

PRIMER. Resum d'antecedents

1. La societat mercantil adquirent d'un immoble en virtut d'escriptura del 18 de gener de 2019 exercita contra els venedors una acció principal de rebaixa del preu (99.059,95 €) fundada en el sanejament por vicis ocults previst en l' article 1486 del Codi civil (CC), atès que l'edifici objecte de la transmissió compta amb bigues de ciment aluminós.

Amb caràcter subsidiari, exercita l'acció d'incompliment de contracte ex art. 1101 CC, raó per la qual reclama una indemnització també de 90.059,95 euros, coincident amb el cost de reparació del defecte consistent en l'existència de bigues de ciment aluminós.

Els venedors s'oposaren a la demanda tot negant la concurrència de vici de cap mena en la finca alienada; en tot cas, afirmen que la clàusula tercera de l'escriptura conté una renúncia expressa del comprador tant a les acciones del sanejament com a la d'incompliment de contracte.

2. La sentència de primera instancia refusa íntegrament la demanda, raonant en síntesi que l'estipulació tercera de l'escriptura, posada en relació amb les circumstàncies del cas (qualitats personals de comprador i venedors; visites reiterades a l'immoble prèvies a la perfecció de la venda; rebaixa del preu en el curs de la negociació del contracte; projecte edificatori del comprador), suposa una renúncia del comprador a les accions del sanejament, tal com autoritza l' article 1485 CC, i també a l'acció comuna d'indemnització per incompliment de contracte ex art. 1101 CC, atès que, seguint la doctrina jurisprudencial (s'invoca la STS 635/2014), una i altra acció -connectades en relació de gènere i espècie- són compatibles.

3. La part actora ha interposat recurs d'apel·lació contra dita sentència.

SEGON. De la normativa aplicable. Iura novit curia

1. Conformement s'ha exposat en el fonament precedent, la part demandant invoca en suport de les seves pretensions tan sols el Codi civil espanyol, sigui la regulació del sanejament pels vicis o defectes ocults de la cosa venuda (arts. 1484- 1499), sigui la responsabilitat per l'incompliment dolós o negligent de les obligacions (art. 1101).

Succeeix però que la present litis tracta de la compravenda d'un immoble situat a Catalunya, en la transmissió del qual intervingueren un comprador i uns venedors domiciliats en territori català: la societat compradora té fixat el domicili social en el domicili barceloní del seu administrador únic; els cònjuges venedors també estan domiciliats a Barcelona. A més, la venda es formalitzà en una escriptura atorgada davant un notari de Mataró, sense que el títol transmissiu inclogui cap estipulació per la qual els contractants establissin la subjecció del negoci a un determinat ordenament jurídic.

2. És prou sabut que la coexistència d'ordenaments jurídics diversos a Espanya obliga a establir normes per a resoldre els eventuals conflictes de lleis que puguin aparèixer (conflictes interregionals). Aquestes normes son les dels articles 8 a 12 del CC, per expressa declaració de l'article 16.1 del mateix cos legal.

L' article 10.5 CC estableix que "a falta de sometimiento expreso, se aplicará a los contratos relativos a bienes inmuebles la ley del lugar donde estén sitos". Aquesta declaració, connectada amb la categòrica afirmació que el dret civil de Catalunya té eficàcia territorial i que les disposicions del Codi civil de Catalunya (CCCat) "constitueixen el dret comú a Catalunya i s'apliquen supletòriament a les altres lleis" ( arts. 111-3.1 i 111-4 CCCat i STC 132/2019), permet concloure que la compravenda objecte del litigi es regeix per allò previst en los articles 621-1 i següents del codi civil català.

En particular, és d'aplicació la regulació originària de la compravenda aprovada per la Llei 3/2017, del 15 de febrer, del llibre sisè del Codi civil de Catalunya relatiu a les obligacions i els contractes, que va entrar en vigor l'1 de gener del 2018, atès que la seva disposició transitòria primera disposa que les normes del llibre sisè relatives al contracte de compravenda "s'apliquen als contractes conclosos a partir de l'entrada en vigor d'aquesta llei".

Per la mateixa raó d'irretroactivitat, no és d'aplicació la reforma de la compravenda duta a terme mitjançant el Decret llei 27/2021, de 14 de desembre, d'incorporació de les Directives (UE) 2019/770 i 2019/771 al llibre sisè, ja que la disposició transitòria d'aquesta norma d'urgència també expressa que els contractes conclosos abans de la seva entrada en vigor "es regeixen íntegrament per les normes vigents en el moment de la seva conclusió".

3. No hi fa res la circumstància que ni els litigants ni la jutgessa de primera instància hagin considerat que la compravenda litigiosa resta sotmesa al codi català, atès que l' article 218.1 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) obliga els tribunals a resoldre "conforme a las normas aplicables al caso, aunque no hayan sido acertadamente citadas o alegadas por los litigantes", per bé que "sin apartarse de la causa de pedir acudiendo a fundamentos de hecho o de derecho distintos de los que las partes hayan querido hacer valer", per tal de no causar indefensió per raó d'incongruència.

La doctrina legal sosté que " la identidad objetiva de la acción queda determinada por la causa de pedir y el petitum [lo pedido] aunque en ocasiones no basta para configurar aquella el componente fáctico y es preciso tener en cuenta la individualización jurídica ( STS de 20 de octubre de 2005 ). La incongruencia de la sentencia se producirá cuando no se respeta la causa de pedir y lo pedido, incurriendo en desviación procesal" ( STS 411/2010, de 28 de juny) .

En paraules de la STS 592/2010, de 8 d'octubre, "la inalterabilidad fáctica y la previsibilidad de calificación jurídica, que entra en el ámbito del iura novit curia, alejan cualquier asomo de efecto sorpresivo que pudiera justificar la alegación de indefensión". Aquesta sentència de cassació descarta tota falta de concordança entre els fets amb rellevància jurídica de la demanda i els que determinen la sentència, amb independència que puguin ser qualificats de cessió de crèdit o de cessió de contracte .

En el cas enjudiciat no és apreciable el risc d'incongruència perquè el pressupost fàctic de la demanda (l'immoble venut presenta defectes constructius) pot ser enjudiciat tant des de la perspectiva dels defectos ocultos de l' article 1484 CC com des de la perspectiva de la no-conformitat del llibre sisè, i perquè un i altre ordenament posa a disposició del comprador damnificat per la manca de conformitat uns remeis o accions similars (rebaixa del preu i resolució de contracte: arts. 1486 CC i 621- 37.1 CCCat), a banda que no s'ha suscitat cap qüestió en relació amb la subsistència de l'acció des de l'òptica dels articles 1490 CC o 621- 44 CCCat.

De fet, l'estipulació tercera del contracte remet pel que fa a la conformitat del bé venut, " sus características, precio y demás elementos", a la regulació de la compravenda del codi civil català, senyal inequívoc de la seva voluntat de sotmetre's a l'ordenament civil català.

TERCER. De la conformitat del bé en la compravenda

1. En el règim de la compravenda introduït pel llibre sisè una de les obligacions del venedor consisteix en "garantir que el bé és conforme al contracte" ( art. 621-9.1, b/), havent-se de determinar la conformitat per la conjunció dels criteris subjectius i objectius que enumeren respectivament els apartats 1 i 2 de l' article 621-20 CCCat.

El preàmbul de la llei 3/2017 subratlla que la regulació de la conformitat constitueix una de les " grans innovacions" del text, i que amb l'obligació de conformitat hom " pretén aconseguir que el bé lliurat al comprador correspongui a allò pactat, atenent no només les especificacions del contracte, sinó també els criteris proposats per la llei per a valorar si es dona la dita correspondència", generalitzant d'aquesta manera a " tota compravenda" -tant la comuna com la de consum- els criteris introduïts per la Directiva 1999/44/CE, del Parlament Europeu i del Consell, sobre determinats aspectes de la venda i les garanties dels bens de consum, que pretenia establir " un conjunto de medidas tendentes a garantizar un nivel mínimo uniforme de protección de los consumidores en el marco del mercado interior en todos y cada uno de los Estados miembros".

Aquesta Directiva partia del principi segons el qual per sobre de tot " els béns s'han de correspondre amb les especificacions contractuals", i feia responsable al venedor final davant el comprador de la no-conformitat, dotant aquest darrer d'un conjunt de remeis escaients: de primer nivell (compliment específic, que inclou la reparació o substitució del bé) o de segon nivell (suspensió del pagament del preu, reducció del preu i, només pel cas d'incompliment essencial, resolució del contracte).

La transposició al dret espanyol de la Directiva 1999/44/CE va tenir lloc mitjançant la Llei 23/2003, de 10 de juliol, de garanties en la venda de consum. Aquesta norma legal subratlla que la regulació que conté " implica crear un régimen específico aplicable a los contratos de compraventa civil de bienes de consumo celebrados entre los consumidores y los vendedores profesionales", de caràcter netament imperatiu, sense afectar el règim de sanejament de vicis ocults del Codi civil, que continuava sent d'aplicació a les compravendes civils no compreses en l'àmbit de la Directiva.

En conseqüència, l'obligació de conformitat i les acciones a què dona lloc en cas d'incompliment (reparació/substitució del bé, rebaixa del preu i resolució de la compravenda) va desplaçar, en l'àmbit de les compravendes de béns de consum, les acciones redhibitòria i quanti minoris derivades del sanejament per vicis ocults.

Això explica la disposició addicional de la Llei 23/2003, segons la qual "el ejercicio de las acciones que contempla esta ley derivadas de la falta de conformidad será incompatible con el ejercicio de las acciones derivadas del saneamiento por vicios ocultos de la compraventa".

Aquesta incompatibilitat d'accions va ser ratificada per l' article 117 de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris (LGDCU), text refós aprovat pel Decret legislatiu 1/2007, de 16 de novembre, que va comportar -en allò que ara interessa- la derogació de l'esmentada Llei 23/2003 en incorporar els seus preceptes a la LGDCU.

En l'actualitat, recull aquesta incompatibilitat d'accions l' article 116, primer paràgraf, LGDCU, segons la redacció donada pel Decret-Llei 7/2021, de 27 d'abril, d'incorporació al dret espanyol de les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2019/770, relativa a determinats aspectes dels contractes de subministrament de continguts i serveis digitals, i 2019/771, relativa a determinats aspectes dels contractes de compravenda de béns.

3. L'opció explícita del legislador català per una " regulació unificada" del contracte de compravenda, evitant l'aprovació de textos paral·lels destinats a la compravenda en general i a la compravenda de consum, connectada amb la configuració de les obligacions del venedor al voltant del concepte de conformitat del bé, permet concloure que el llibre sisè ha comportat l'abandó del model romanista de la compravenda amb l'eliminació del règim del sanejament del Codi civil espanyol, substituït per les obligacions de conformitat material i jurídica del bé i per un marc de remeis generals a disposició del comprador en cas d'incompliment.

Esdevé així inaplicable la doctrina forjada pel Tribunal Suprem a fi de superar les restriccions de l'acció de sanejament per defectes ocults, amb la distinció entre l'incompliment essencial pel lliurament d'una cosa diversa de la convinguda - doctrina alliud pro allio- i el mer incompliment que obliga a sanejar derivat del lliurament d'un bé amb defectes ocults (entre les darreres, STS 801/2022, de 22 de novembre). Precisament aquesta doctrina va fer-se servir per distingir entre la mera presència de ciment aluminós i l'incompliment amb virtualitat resolutòria quan ja s'ha desenvolupat la patologia de l'aluminosi ( SSTS 777/2005, de 17 d'octubre, i 542/2011, de 22 de juliol).

4. El llibre sisè fixa la conformitat del bé en funció de criteris subjectius i objectius, que operen cumulativament (així ho explicita la redacció actualment vigent de l'incís que obre l'article 621-20.2, per bé que en la redacció originària aquest caràcter hi era implícit), destacant entre els primers que el bé ha de tenir "la quantitat, la qualitat, el tipus, les prestacions i l'ús pactats", i entre els criteris objectius, llevat que s'hagi pactat altrament o que per les circumstàncies del cas algun d'aquests criteris no sigui aplicable, subratllarem -en allò que ara interessa- que el bé "s'ajusti a la descripció feta pel venedor", que "sigui idoni per a l'ús habitual a què es destinen els béns del mateix tipus" i que "tingui les qualitats i prestacions habituals que el comprador pot esperar segons la naturalesa del bé en béns del mateix tipus" ( art. 621-20, apartat 1, lletra a/, i apartat 2, lletres a/, b/ i c/ CCCat).

5. Valorades les circumstàncies del cas sota la llum de les normes exposades, cal descartar que l'immoble transmès a la societat demandant no fos conforme al contracte.

Així ho avalen els següents fets acreditats:

1r/ el contracte de compravenda no fa cap indicació sobre la qualitat que havia de reunir l'immoble objecte de la transmissió;

2n/ la societat compradora es dedica a la rehabilitació d'edificis, i en les tres o quatre visites que el seu administrador únic -acompanyat d'un tècnic de la seva confiança- va fer a l'hostal abans de concloure l'operació, va poder fer-se una idea de l'antiguitat de l'edificació (el pèrit arquitecte A. Mühlbacher fixa la seva construcció en la primera meitat del segle XX i esmenta obres d'ampliació dutes a terme en els anys 1950-1970 del mateix segle) i comprovar el seu estat de conservació;

3r/ l'arquitecte Eloy, contractat per la societat compradora per a dirigir les obres de rehabilitació de l'hostal, va exposar amb tota claredat al judici que el projecte originari de Vavarda Invest era el de convertir l'hostal en un hotel de tres estrelles, de manera que la reforma obligava a una substitució integral dels forjats primitius, raó per la qual era innecessari comprovar l'estat de les bigues mitjançant la retirada puntual del fals sostre, i que aquesta va ser també l'opció decidida pel propietari un cop descoberta la presència d'aluminosi en algunes bigues de formigó; per això, havent-se alterat les altures de les plantes en la reforma executada, el deteriorament parcial dels elements estructurals primitius és un fet innocu;

4rt/ l'aparellador Feliciano, director de l'execució de l'obra de reforma, va expressar-se en el mateix sentit, fent èmfasi en que el projecte originari del comprador en adquirir l'hostal consistia en un buidatge complet de l'edifici conservant només les parets mestres i la façana.

En conseqüència, l'immoble presentava un estat de conservació ajustat a allò que el comprador podia esperar en funció del tipus d'immoble objecte de la transmissió, i que el mateix comprador no podia raonablement ignorar en el moment de concloure el contracte ateses les àmplies possibilitats d'inspeccionar l'edifici de què va gaudir abans de la firma de l'escriptura ( arts. 621-20.2, c/ i 621-25.1 CCCat).

QUART. De la renúncia a l'acció per manca de conformitat del bé

1. Enfront de la declaració judicial de validesa i eficàcia de la renúncia a tota reclamació fundada en les característiques de la finca venuda, el recurs sosté que la sentència efectua una indeguda interpretació extensiva de l'estipulació tercera de l'escriptura, que " no constituye cláusula de renuncia", ja que " no se incluye de forma literal mención alguna a los vicios ocultos, ni mucho menos a renuncia alguna de posibles reclamaciones y tampoco se menciona el artículo 1485 del Código civil ".

S'afegeix que les clàusules de renúncia han de ser clares, expresses i no donar lloc a dubtes sobre el seu objecte.

2. L' article 111-6 CCCat estableix que "les disposicions d'aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats".

Amb ocasió d'analitzar la vigència en dret català del pacte comissori la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 12/2019, de 18 febrer, seguida per la 16/2019, de 28 de febrer, recordava que " un dels principis informadors del dret civil català és el de la llibertat civil" en els termes que enuncia l' article 111-6 CCCat.

Abans, la STSJCat 8/2011, de 10 de febrer, havia desenvolupat aquest principi advertint que, "de conformitat amb el que disposa l' article 111-6 de la llei primera del Codi civil de Catalunya , de més abast que l' article 1255 del Codi Civil , circumscrit als contractes, existeix un ample marge de llibertat civil en la manera de constituir o regular les relacions jurídico-privades entre els ciutadans, de manera que llevat que les normes estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament del seu contingut, les parts poden excloure l'aplicació del dret codificat que en aquest cas tindrà caràcter supletori".

Precisament, un exemple de norma imperativa és la regulació de la responsabilitat del venedor per la manca de conformitat en la compravenda de consum, segons que disposa l' article 621-25.2 CCCat ("en la compravenda de consum, el venedor respon sempre de la manca de conformitat, llevat que el comprador la conegués i l'hagués acceptada expressament"), desenvolupant la declaració general segons la qual "en la compravenda de consum és ineficaç qualsevol pacte, clàusula o estipulació que modifiqui, en perjudici del consumidor, el règim imperatiu de protecció que estableix la llei" ( art. 621-2.2 CCCat).

Fora de l'àmbit de la compravenda de consum, les disposicions de la compravenda de llibre sisè han de considerar-se per regla general disponibles.

3. Dit això, l'al·legació del recurs relativa a una incorrecta interpretació de la estipulació tercera de la escriptura no pot reeixir.

La controvertida estipulació diu a la lletra: " El otorgamiento de esta escritura surte los efectos de la tradición y la parte compradora presta su conformidad en cuanto al objeto vendido, sus características, precio y demás elementos a lo que se refiere los art. 621-10 y siguientes del C. C . Catalán, por lo que no cabe reclamación alguna por estos conceptos, según manifiestan los comparecientes" ( sic).

En primer lloc, de conformitat amb l' article 621-2.1 CCCat, la compravenda litigiosa no constitueix un contracte de consum, ja que la compradora és una societat mercantil que actua en l'àmbit de la seva activitat empresarial.

D'altra banda, la interpretació literal d'aquesta estipulació a l'empara de l' article 1281 CC no reflecteix de cap manera una mera clàusula d'estil destinada a posar únicament de relleu que el comprador coneixia l'estat de l'immoble sense vicis o defectes aparents a la vista.

La seva redacció es inequívoca quan indica que " no cabe reclamación alguna" en relació amb l'objecte venut i les seves característiques, entre les quals cal incloure naturalment les relatives a la seguretat estructural de l'edifici, és a dir, als suports, bigues, forjats, murs de càrrega i altres elements que comprometen directament la resistència mecànica i l'estabilitat de l'edifici, per emprar els termes de l'article 3.1,b/ de la Llei d'ordenació de l'edificació.

Atès que "para juzgar de la intención de los contratantes, deberá atenderse principalmente a los actos de éstos, coetáneos y posteriores al contrato" ( art. 1282 CC), la interpretació es reforça encara més en vista de les circumstàncies del cas que subratlla la sentència apel·lada.

En particular, atenent que (i) la societat compradora, dedicada entre altres fins socials a " la promoción y construcción de fincas", va tenir ocasió d'inspeccionar en diverses ocasions l'edifici en el semestre anterior a la conclusió de la venda a través de persones de la seva confiança, com ara Jacinto y Eloy, expert en construcció i arquitecte respectivament, (ii) en aquestes tres o quatre visites es va constatar que l'immoble era un edifici vell, (iii) en el curs de les negociacions el preu inicialment demanat pels venedors es va rebaixar en 150.000 euros, (iv) el projecte inicial del comprador consistia a fer una rehabilitació integral de l'edifici, per la qual cosa la disposició i estat de conservació de las bigues originàries li era irrellevant tota vegada que l'obra de reforma havia de prescindir d'aquests elements originaris, tal com finalment s'esdevingué, ja que la remodelació ha consistit en la supressió de las bigues primitives i la col·locació de nous forjats a diferent alçada de la que tenien a fi d'adaptar l'edifici a la normativa municipal i aconseguir la qualificació d'hotel de tres estrelles.

En darrer terme, l'expressa declaració que " no cabe reclamación alguna por estos conceptos", en referència a l'objecte venut i a les seves característiques, al preu i a los " demás elementos a lo que se refiere los art. 621-10 y siguientes del C. C . Catalán" (sic), no pot ser més reveladora, per la seva amplitud, que el comprador renunciava a qualsevol acció de reclamació enfront dels venedors motivada per l'incompliment de les obligacions del transmitent descrites en els articles 621-10 i següents del codi civil català.

És notori que dites accions es corresponen amb el ventall de remeis que el CCCat posa a disposició del comprador en cas d'incompliment de les obligacions de l'altra part contractant (art. 621- 37), un dels quals -reducció del preu- és el que exercita en aquesta litis la societat compradora.

4. S'addueix també en el recurs que la renúncia no seria oposable al comprador ja que els venedors coneixien l'existència de ciment aluminós en la finca, segons que evidenciaria el fet que l'edifici presentava reforços en algunes bigues i que els senyors Romualdo i Antonia ja fossin propietaris de l'immoble mig segle abans de la compravenda litigiosa.

Sense perjudici de deixar constància que els consorts demandats, per bé que regents de l' Hostal Tossa d'ençà els anys 60-70 del segle XX, només van convertir-se en propietaris de la finca que comprèn l'establiment hoteler arran de l'escriptura de compra del 5 de febrer de 2001 (no hi ha indicis del " títol privat" d'adquisició molt anterior al·ludit pel recurrent), l'al·legació no pot ser acollida, ja que la renúncia convencional del comprador és incondicionada, i per tant no quedava supeditada a un fet (eventual coneixement de la no conformitat pel venedor) que, en el pitjor dels casos pel venedor en una compravenda entre particulars, només determina l'exclusió del coneixement de la manca de conformitat pel comprador en el sentit de l' article 621-25.1 CCCat.

CINQUÈ. De l'incompliment de contracte

1. El darrer apartat del recurs postula la subsistència de l'acció autònoma d'incompliment de contracte a l'empara de l' article 1101 CC, tot dient que la societat compradora ha sofert un perjudici en forma d'increment del cost de l'obra en haver de substituir les bigues amb ciment aluminós.

2. La coherència del règim normatiu de la compravenda en el dret civil català condueix a refusar l'al·legació impugnatòria.

En efecte, la regulació unificada de la compravenda en un cos normatiu que constitueix el dret comú de la compravenda a Catalunya i l'absorció del règim del sanejament per defectes ocults per la noció cabdal de la conformitat del bé al contracte, comporta que tota reclamació derivada d'un possible incompliment de l'obligació del venedor de "garantir que el bé és conforme al contracte" s'ha de dilucidar a través dels remeis posats a disposició del comprador perjudicat, i més si tenim en compte que aquests remeis són acumulables, "en tot cas", amb la indemnització per danys i perjudicis ( art. 621- 37.2 CCCat), que és justament la conseqüència de l'acolliment d'una acció de responsabilitat contractual per dol, negligència o mora en el compliment de les obligacions ( art. 1101 CC).

3. Val a dir que la STS 635/2014, del 19 de novembre, en què es recolza la sentencia del jutjat, sosté certament la tesi de "la compatibilidad de las acciones edilicias con las acciones generales que disciplinan la tutela del comprador en atención al vicio o defecto oculto de la cosa vendida, delimitándose dicho vicio desde un sentido funcional".

Ho explica dient que, " fuera de razones en aras de soluciones justas y prácticas o de aplicaciones técnicas, como la doctrina del "aliud pro alio", la compatibilidad indicada también pueda sostenerse en orden a una interpretación sistemática de las regulaciones en liza. En este sentido, tanto el abolengo histórico que informó el peculiar régimen del saneamiento en nuestro Código Civil, como la función de las acciones edilicias, orientadas objetivamente al plano de la distribución de este riesgo, permiten sustentar una sistematización de estos regímenes que supere la dicotomía existente de la aplicación preferente de la ley especial (lex especialis), frente a la norma general, en orden a la relación de compatibilidad que ofrece el régimen general con el particular. En efecto, esta razón de sistematización y, por tanto, de compatibilidad, se produce cuando el punto de conexión de ambos regímenes, esto es, la transcendencia o alcance del defecto de la cosa, afecte al ilícito contractual comprometiendo los planos sustantivos de la protección general dispensada al comprador, ya respecto de la validez del contrato (con la acción de anulación por error), o bien, con relación al cumplimiento de la prestación (tras la insatisfacción de la prestación recibida, y la consiguiente acción de incumplimiento contractual); planos o extremos que quedan fuera del particular régimen del saneamiento por vicios o defectos ocultos y que deben ser resueltos, si así se solicita, en atención al régimen general en sede contractual" .

En cas que aquesta tesi hagués arribat a constituir una veritable doctrina jurisprudencial en ser reiterada per altres sentències posteriors ( art. 1.6 CC), no seria aplicable al cas enjudiciat, atesa la validesa de la renúncia d'accions continguda en el pacte tercer de l'escriptura.

Escau recordar que la pròpia STS 635/2014 acaba afirmant que " la diferenciación trazada respecto de los planos citados del ilícito contractual, junto con la marcada función de distribución del riesgo (periculum emptoris), permite la posibilidad de pacto en contrario en el régimen del saneamiento, ya por evicción o por vicios ocultos (1477 y 1485 del Código Civil), que es tratado como un elemento natural pero no esencial del contrato" .

SISÈ. De les costes i del dipòsit legal

Les costes del recurs son a càrrec de l'apel·lant per imperatiu de l' article 398.1 LEC, amb pèrdua del dipòsit constituït per apel·lar ( disposició addicional 15ª LOPJ, segons redacció donada per la Llei Orgànica 1/2009).

Vistos els preceptes legals esmentats,