Sentencia Civil 396/2023 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 166/2023 de 17 de mayo del 2023

TEMA LITIGIÓS.

PRIMER. La sentència de primera instància ha establert les mesures que han de regir la dissolució del matrimoni de la Sra. Caridad i del Sr. Jose Augusto.

La jutgessa que l'ha redactat ha decidit que aquest darrer haurà de pagar a la filla petita del litigants, que ja és major d'edat, la quantitat mensual de 200 euros mensuals, susceptibles d'actualització, en concepte d'aliments fins que adquireixi la total independència econòmica en el sentit que defineix.

Les seves despeses de caire extraordinari les pagarà el pare en un 70 per cent i la mare en el 30 per cent restant.

Ha atribuït l'ús del darrer domicili familiar, propietat exclusiva del Sr. Jose Augusto, a la Sra. Caridad per dos anys des de la notificació de la sentència de primera instància (desembre de 2.022).

Ha reconegut a la Sra. Caridad el dret a percebre del Sr. Jose Augusto una prestació compensatòria en forma de pensió d'un import de 200 euros al mes, actualitzables, per un termini de tres anys.

Finalment, condemna al Sr. Jose Augusto a pagar en concepte de compensació econòmica a la Sra. Caridad, la quantitat de 32.563.32 euros.

SEGON. Els dos litigants discrepen de determinades decisions de la sentència impugnada.

A continuació farem esment, de manera separada per a cada mesura, als seus respectius motius de recurs.

ALIMENTS PER A LA FILLA DELS LITIGANTS.

Plantejament dels recursos.

TERCER. La sentència impugnada ha reconegut a la filla petita de la Sra. Caridad i del Sr. Jose Augusto, que actualment té 21 anys, una pensió en concepte d'aliments a càrrec del seu pare, d'un import de 200 euros al mes.

Igualment, ha determinat que les seves despeses de caire extraordinari les pagui la mare en un 30 per cent i el pare en un 70 per cent.

QUART. Cap dels litigants està d'acord amb aquesta decisió.

La mare considera que la quantia dels aliments s'hauria de pujar fins els 511 euros mensuals, per mantenir la proporcionalitat entre les despeses de la filla i la distribució que ha fet la sentència impugnada del pagament de les despeses extraordinàries.

També al·lega que no és correcta l'afirmació de l'esmentada resolució en el sentit que en el judici rebaixés aquesta petició a 300 euros. Al·lega que ho va fer només en el cas d'atribució del domicili familiar i com a contribució proporcional a aquelles despeses.

Contràriament, el recurs del Sr. Jose Augusto propugna una rebaixa de la pensió a 150 euros mensuals i que les despeses extraordinàries es reparteixin en un 60 per cent al seu càrrec i en un 40 al de la mare.

Normativa i jurisprudència aplicables.

CINQUÈ. D'acord amb el que preveuen els articles 237-7.1 i 237-9.1 del Codi civil de Catalunya, la pensió d'aliments ha de ser proporcionada a les necessitats de qui l'ha de rebre i a les respectives possibilitats econòmiques de les persones obligades a pagar-la, el que fa que s'hagin de ponderar no només els seus ingressos o rendiments periòdics, sinó també el seu patrimoni.

En aquest mateix sentit, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 7 de juny de 2.018 diu:

"En relación con el juicio de proporcionalidad y ponderación entre las posibilidades económicas del obligado a prestar alimentos y las necesidades del alimentista, las sentencias de esta Sala números 58/2016 y 59/2016 , de 12 y 14 de julio respectivamente, dictadas en aplicación del vigente artículo 237-9.1 CCCat , cuyo primer inciso reproduce el tenor del que fuera artículo 267.1 del Codi de familia , establecen que " la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats dels alimentistes i als mitjans econòmics i les possibilitats de les persones obligades a prestar-los, proporcionalitat que ha de considerar el binomi "necessitat" de qui ha de rebre'ls i "possibilitat" de qui ha de satisfer-los, per la qual cosa en cada cas concret cal ponderar els dos factors tenint en compte, pel que fa a la persona obligada, els recursos propis, les seves possibilitats, mitjans econòmics i fins i tot les rendes i el seu patrimoni ".

La citada sentencia 59/2016 precisa que los ingresos de cada deudor a computar para la distribución de la carga alimenticia comprenden no solo los derivados del trabajo personal sino también los rendimientos de su patrimonio, significando con ello que ha de incluirse en el cómputo toda atribución patrimonial que redunde en una mejora de las posibilidades económicas de cada obligado; por su parte, la sentencia 58/2016 especifica que el hecho de que la formación universitaria de un hijo alimentista se atendiera total o parcialmente con becas públicas, sin duda redunda en una correlativa disminución de las necesidades alimenticias a cargo de sus progenitores".

SISÈ. Específicament pel que fa al dret d'aliments dels fills majors d'edat, al seu abast i a les diferències amb els aliments dels fills menors, la sentència del TSJ de Catalunya de 10 de desembre de 2.018 , argumenta:

"3 .- Los alimentos de origen familiar (en los que se encuentran los de los hijos mayores de edad) tienen un contenido en que se incluyen, como declaramos en las SSTSJC 50/2017, de 30 de octubre y 45/2018, de 14 de mayo , todo lo que sea indispensable para el mantenimiento, habitación , vestido y asistencia médica así como los gastos para la continuación de la formación si no la ha terminado por una causa que no le sea imputable una vez ha llegado a la mayoría de edad, siempre que mantenga un rendimiento regular. No encuentran su fundamento en el deber de la potestad parental, que al ser mayores de edad se ha extinguido, sino en los alimentos de origen familiar que se regulan en los artos. 237-1 ss. CCCat.

Asimismo, la STSJC 25/2016, de 14 de abril con cita de otras resoluciones de la S. 1ª TS ( SSTS 5 de octubre de 1993 , 8 de noviembre de 2013 y 2 de diciembre de 2015 ) declaraba que la obligación legal que pesa sobre los progenitores, se encuentra basada en un principio de solidaridad familiar y tiene un fundamento constitucional en el art. 39. 1 y 3 CE siendo uno de los de mayor contenido ético del ordenamiento jurídico. Y se añadía que "...

".. No se niega, por tanto, que por imperativo constitucional, los padres tienen la obligación de prestar asistencia de todo orden a los hijos habidos dentro o fuera del matrimonio durante su minoría de edad y en los demás casos en que legalmente proceda, como dice el art. 39 CE , y que conforme a tal mandato existe un deber de diligencia de los padres en orden a satisfacer las necesidades de sus hijos: en todo caso, tratándose de menores ...... como consecuencia directa de la patria potestad, sin que ello signifique que en los casos en que realmente el obligado a prestarlos carezca de medios para, una vez atendidas sus necesidades más perentorias, cumplir su deber paterno, no pueda ser relevado, por causa de imposibilidad, del cumplimiento de esta obligación ( STS 5 de octubre 1993 ).... (por ello)..... En el primer caso -menores- los alimentos se prestan conforme "a las circunstancias económicas y necesidades económicas de los hijos en casa momento". En el segundo - mayores- los alimentos son proporcionales "al caudal de quien los da y a las necesidades de quien los recibe" y se reducen a los alimentos que sean indispensables para el sustento, habitación, vestido y asistencia médica...".

Valoració del cas.

SETÈ. Per situar adequadament les peticions respectives dels progenitors, hem de tenir en compte que, efectivament, la mare va rebaixar en el judici la seva pretensió de pagament de 511 euros, fins als 300.

Certament que ho va fer ponderant l'assumpció de part dels aliments a càrrec del pare mitjançant l'atribució de l'ús del domicili familiar, que és de la seva exclusiva propietat, per als seus fills i per a la Sra. Caridad.

Tot i que la sentència no ho argumenta d'una manera específica, dels seus raonaments interpretats de manera conjunta, sembla clar que la jutgessa d'instància, quan determina la quantitat que en concepte d'aliments ha de pagar el pare, ja té en compte aquella cessió d'ús.

Per tant, la discussió se centra en aquesta segona instància en si s'ha de modificar la quantitat establerta (200 euros) per la de 300, que proposa la mare, o per la de 150 que demana el pare.

VUITÈ. La jutgessa de primera instància fixa els ingressos de la Sra. Caridad en uns 1.311 euros mensuals en catorze pagues, derivats de la seva feina com auxiliar de geriatria en un centre de la Generalitat.

Els del Sr. Jose Augusto, en situació de prejubilació en el banc en què treballava, els valora en uns 3.200 euros mensuals en dotze mesos.

De la seva declaració de la renda corresponent a l'exercici de 2.021, es constata que els seus ingressos bruts pugen a 55.441,59 euros, que a efectes fiscals, suposen un rendiment net de 40.448,83 euros, amb unes retencions a compte de l'IRPF de 13.518,53.

El seu recurs no té en compte que el rendiment net a efectes fiscals implica una deducció de 2.000 euros amb un abast exclusivament tributari, però que no impedeix que aquesta quantitat la rebi en realitat.

Per tant, s'ha de partir de la xifra de 42.448,83 euros, del qual s'ha de descomptar la retenció a compte de l'IRPF, que puja a 13.518,53 euros, el que fa que els seus ingressos nets siguin d'una mica més de 2.400 euros mensuals.

Les elucubracions del recurs de la Sra. Caridad sobre el caràcter voluntari de la seva prejubilació i sobre l'impacte que té sobre les contribucions a la seguretat social i l'adició interessada del que li torna Hisenda, no amaguen aquella realitat. Per altra banda, a ella també li resulten negatives les declaracions de renda i no reclama que s'augmentin correlativament els seus ingressos amb les corresponents devolucions.

De la informació fiscal de la Sra. Caridad obtinguda en el Punto Neutro Judicial, resulta que l'any 2.021 va tenir una retribució neta d'uns 1.550 euros mensuals, prorratejant les dues pagues extraordinàries i fent el còmput en dotze mesos a fi i efecte d'establir una comparativa més correcta entre tots dos.

En definitiva, de la valoració de la prova resulta que els ingressos nets mensuals del Sr. Jose Augusto són més reduïts dels que considera demostrats la jutgessa d'instància, mentre que els de la Sra. Caridad són molt semblants.

NOVÈ. Pel que fa als seus respectius patrimonis la diferència és molt substancial.

En aquest punt coincidim bàsicament amb la valoració probatòria explicitada a la sentència impugnada, que ve a situar el patrimoni del Sr. Jose Augusto en una mica més de 233.000 euros i el de la Sra. Caridad de poc més de 16.000 euros.

Pel que argumentarem més endavant quan ens referim a la compensació econòmica, el patrimoni del primer és encara superior i, al nostre parer, s'ha de valorar en una mica més de 282.000 euros.

Ara bé, no podem passar per alt que als efectes de pagament d'aquesta pensió d'aliments, i també de la prestació compensatòria a què farem al·lusió més endavant, no podem obviar que no tot el patrimoni del Sr. Jose Augusto és susceptible de generar de manera immediata ingressos o rendiments que permetin aquell pagament.

És el cas del pis del carrer CALLE000 de Girona, que va ser l'últim domicili familiar, l'ús del qual ha estat atribuït a la Sra. Caridad.

També ho és del pis i aparcament del carrer DIRECCION000, que és el seu domicili habitual, o dels drets consolidats del seu pla de pensions d'empresa, que només pot percebre a partir de la data de la seva jubilació.

Les úniques copropietats de tots dos, l'aparcament i el traster adjunt situats a la plaça DIRECCION001 d'aquesta ciutat, s'hauran de dividir, el que tampoc permetrà una immediata disponibilitat del preu que eventualment se n'obtingui.

En definitiva, la seva capacitat econòmica s'ha de ponderar tenint en compte, als sols efectes de les prestacions periòdiques que haurà de satisfer, la possibilitat de generar ingressos que en resulta.

DESÈ. Respecte a les necessitats de la filla major d'edat però depenent econòmicament dels seus pares, la Sra. Caridad intenta fer una quantificació molt aproximada d'aquestes despeses.

Topa, però, amb les dificultats inherents a la concreta determinació del cost d'un fill pels tots els conceptes que s'inclouen en els aliments.

Sigui com sigui, ens trobem amb una noia que està molt a prop de complir els 22 anys, que estudia infermeria a la Universitat de DIRECCION002, a on s'ha de desplaçar de manera irregular des de Girona en funció de les pràctiques que faci aquí i de les classes que tingui allà.

Viu amb la seva mare i el seu germà en el que va ser el darrer domicili familiar, propietat exclusiva del seu pare.

No tenim cap motiu per pensar que les seves despeses siguin diferents a les d'un jove d'aquesta edat que depèn econòmicament dels pares en funció de la situació econòmica d'aquests darrers.

ONZÈ. Ponderant el conjunt de circumstàncies en joc, tot i que entenem que els ingressos mensuals del Sr. Jose Augusto són inferiors als que diu la sentència impugnada, no podem passar per alt que el seu patrimoni és superior al que aquella resolució especifica, introduint la matisació a què hem fet al·lusió respecte de la seva real capacitat de proporcionar-li ingressos.

Per altra banda, de la computació en dotze mesos dels ingressos de la Sra. Caridad, arribem a la conclusió que són una mica superiors als que es van considerar provats a la resolució apel·lada.

Hem de recordar que d'acord amb la normativa i jurisprudència aplicables, la quantificació de la pensió no s'ha de fer atenent només als ingressos respectius, sinó a la total capacitat econòmica dels obligats al pagament, el que inclou tot el seu patrimoni.

Quant a les despeses de la filla, tot i que ja hem dit que no és possible fixar-les amb l'exactitud que pretén la seva mare i que la sentència tampoc les quantifica, entenem que han de ser superiors als que sembla que s'han tingut en compte en aquella resolució per acabar fixant la pensió d'aliments en 200 euros.

D'acord amb l' article 233-20.7 del CCCat, atès que el domicili on viu la filla és propietat del pare, l'ús que ella en fa també s'ha de considerar com una contribució del seu progenitor al pagament dels aliments.

Per tot el que hem exposat, la pensió que ha de percebre la filla dels litigants queda fixada en 250 euros mensuals, fins que arribi a la seva independència econòmica de la manera que l'ha definit la jutgessa d'instància.

DOTZÈ. Finalment, la distribució de les despeses extraordinàries, sobre la base del que acabem d'argumentar, considerem que és correcta i s'ha de mantenir.

ATRIBUCIÓ DE L'ÚS DEL DOMICILI FAMILIAR.

Plantejament del recurs.

TRETZÈ. La Sra. Caridad reclamava l'atribució del seu ús per un període de vuit anys.

El Sr. Jose Augusto, que estava d'acord amb aquella atribució, la reduïa temporalment fins el mes de juny de 2.023.

La sentència de primera instància li ha atorgat per dos anys des de la data de la seva notificació (desembre de 2.022).

CATORZÈ. La Sra. Caridad no hi està d'acord.

En el seu recurs insisteix que se li hauria d'atribuir l'ús durant vuit anys.

Segons el que argumenta, el Sr. Jose Augusto ja té cobertes les seves necessitats d'habitatge amb un altre pis de la seva propietat. En canvi, el temps d'atribució de l'ús és massa reduït per poder buscar un altre habitatge.

El Sr. Jose Augusto no impugna aquella decisió i demana la seva confirmació.

Normativa i jurisprudència aplicables.

QUINZÈ. L' article 233-20.3 del CCCat preveu que en aquells casos en què els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d'edat, com passa en el nostre cas, l'ús s'atribuirà al cònjuge més necessitat.

Aquesta atribució s'haurà de fer amb caràcter temporal, sens perjudici de la possibilitat de prorrogar-la a petició del beneficiari (article 233-20.5).

El llibre segon del Codi civil de Catalunya ha introduït algunes modificacions rellevants pel que fa a l'atribució de l'ús del domicili en el cas de ruptura de parelles matrimonials o extra matrimonials.

Entre aquestes modificacions respecte del règim jurídic del Codi de Família, hi trobem la que pretén limitar la separació entre titularitat de l'habitatge i el seu ús.

Aquesta atribució es farà de manera temporalment limitada (articles 233-20 números 3 i 5) sens perjudici de possibles pròrrogues.

SETZÈ. En aquest sentit s'han pronunciat les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 16 de febrer de 2.017 i de 22 i 5 d'octubre de 2.015.

Aquesta darrera explica:

"la nueva normativa, vigente desde el 1 de enero de 2011, parte de una mayor flexibilización en orden a la atribución del uso de la vivienda familiar en el entendido de que después del cese de la convivencia marital los inmuebles deben volver al régimen jurídico ordinario, que liga disposición del uso con la titularidad del bien, y por el designio de que los vínculos económicos entre los miembros del matrimonio se liquiden en el menor tiempo posible. Ello salvo que intereses superiores exijan otra solución como el de los menores de edad, o la prolongación temporal de la solidaridad conyugal cuando uno de los cónyuges estuviese necesitado de especial protección.

Lo dice con claridad el Preámbulo del libro II del CCCat cuando aborda este tema:

Las reglas sobre la atribución del uso de la vivienda familiar presentan novedades importantes. A pesar de partir de atribuirlo, preferentemente, al cónyuge a quien corresponda la guarda de los hijos, se pone énfasis en la necesidad de valorar las circunstancias del caso concreto. Por ello, se prevé que, a solicitud del interesado, pueda excluirse la atribución del uso de la vivienda familiar si quien sería beneficiario tiene medios suficientes para cubrir sus necesidades y las de los hijos, o bien si quien debe cederlo puede asumir y garantizar suficientemente el pago de los alimentos a los hijos y la prestación que pueda corresponder al cónyuge en una cuantía que permita cubrir las necesidades de vivienda de este. Inversamente, si pese a corresponder a un cónyuge el uso de la vivienda por razón de la guarda de los hijos es previsible que la necesidad de este se prolongue después de llegar los hijos a la mayoría de edad, la atribución del uso de la vivienda familiar puede hacerse inicialmente por este concepto. En todo caso, la atribución por razón de la necesidad es siempre temporal, sin perjuicio de que puedan instarse las prórrogas que procedan. Quiere ponerse freno a una jurisprudencia excesivamente inclinada a dotar de carácter indefinido la atribución, en detrimento de los intereses del cónyuge titular."

Valoració del cas.

DISSETÈ. Com ja hem vist, i com argumentarem amb més extensió quan ens ocupem de la compensació econòmica, la diferència entre les respectives capacitats econòmiques entre els litigants és considerable.

El Sr. Jose Augusto, efectivament, disposa de dos habitatges de la seva exclusiva propietat: el familiar, situat al carrer de CALLE000 de Girona, i on viu ell ara, ubicat al carrer DIRECCION000 de la mateixa ciutat. En el segon també té en el mateix edifici una plaça d'aparcament igualment de la seva propietat.

Per tant, és cert que té coberta la seva necessitat d'habitatge.

Ara bé, el que proposa la Sra. Caridad, per la durada tant extensa de l'atribució de l'ús que demana, va en contra de la finalitat d'aquestes atribucions i del principi de limitar la seva durada.

És completament cert que s'haurà de buscar un altre habitatge on viure i que això suposa un trasbals, el que fa que requereixi d'un període raonable per obtenir-lo.

No podem menystenir que com a conseqüència d'aquesta resolució, obtindrà una atribució patrimonial en forma de compensació econòmica, com veurem tot seguit, que també suposarà un increment patrimonial que li permeti disposa d'un habitatge ja sigui en règim de lloguer o de propietat.

Tampoc podem obviar que obté uns ingressos periòdics derivats del seu treball, ni que ha continuat ocupant el pis des del cessament de la convivència matrimonial, que es va produir l'abril de 2.021, el que vol dir més de dos anys a aquesta data i que haurà mantingut l'ús durant gairebé quatre anys.

Per molt que el Sr. Jose Augusto disposi d'un altre pis, on viu, no se'l pot desposseir de les facultats inherents al domini sobre el darrer domicili familiar durant un temps tan elevat com el que proposa la Sra. Caridad, sense que hi hagi unes causes que ho justifiquin d'una manera suficient.

DIVUITÈ. Pel que acabem d'exposar, considerem que la decisió de la jutgessa d'instància sobre la durada de l'atribució de l'ús, és totalment correcta i s'ha de confirmar.

COMPENSACIÓ ECONÒMICA.

Plantejament dels recursos.

DINOVÈ. La sentència impugnada ha reconegut el dret de la Sra. Caridad a percebre una compensació d'aquesta classe perquè ha considerat demostrat que la dedicació que ha tingut a la llar familiar i a la pròpia família, ha estat substancialment més important que la del Sr. Jose Augusto.

La quantificació d'aquesta atribució patrimonial l'ha fixat en 32.563.32 euros.

VINTÈ. La Sra. Caridad considera que no s'ha determinat correctament l'actiu patrimonial del Sr. Jose Augusto en el moment del cessament de la convivència.

Segons el que argumenta, s'hi haurien d'haver inclòs dues partides més:

Primera, l'amortització de la hipoteca que gravava el pis situat al carrer CALLE000 de Girona, darrer domicili familiar, que pertany exclusivament al Sr. Jose Augusto, però que en part es va fer durant la convivència matrimonial.

En aquest concepte considera que s'haurien d'incloure 31.964,56 euros.

Segona, el valor de la col·lecció de rellotges del Sr. Jose Augusto, que fixa en 38.967 euros, que seria el seu valor d'adquisició.

Per altra banda, també discrepa del percentatge aplicat sobre la diferència patrimonial (15 per cent), que a la vista dels anys i la intensitat de dedicació a la família, entén que hauria de ser d'un 25 per cent.

VINT-I-UNÈ. El Sr. Jose Augusto discrepa del criteri de la jutgessa d'instància pels següents motius.

Primer, No es pot incloure en el seu haver els pagaments derivats de la prejubilació com a empleat del BBVA, que pugen a 23.160,33 euros, perquè es tracta d'un pagament semestral i no mensual.

Segon, no s'han d'incloure, tampoc, els drets consolidats derivats del pla de pensions per als empleats del BBVA per un import de 42.855,30 euros.

Tercer, s'ha d'incloure en el patrimoni de la Sra. Caridad la quantitat de 9.015,18 euros que va aportar a l'inici del matrimoni per adquirir el mobiliari i els electrodomèstics del pis que seria el domicili familiar.

Quart, de la quantitat que es fixi en concepte de compensació econòmica, s'hauria de descomptar el valor de la meitat indivisa de l'aparcament i del traster adjunt que pertanyen a tots dos, situats a la Plaça DIRECCION001 de Girona, perquè va ser ell qui va pagar la totalitat del preu, el que comporta una donació, que s'ha de ponderar com una atribució patrimonial a la Sra. Caridad.

Cinquè, el percentatge de la compensació hauria de ser d'un 10 per cent.

Normativa i jurisprudència aplicables.

VINT-I-DOSÈ. Per tal de situar jurídicament aquesta qüestió litigiosa, convé recordar la interpretació que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet de la naturalesa i la finalitat d'aquesta compensació.

La sentència de 30 de juny de 2.022, fent cita de les anteriors de 26 d'octubre de 2.017, 17 d'octubre de 2.019, 5 de novembre de 2.021 i 25 de març de 2.022, argumenta:

"la compensació econòmica per raó de treball...constitueix "un mecanisme corrector dels efectes no desitjables que pot arribar a produir un estricte règim econòmic matrimonial de separació de béns -com ara el supletori legal a Catalunya", i que " tracta de compensar el desequilibri entre els patrimonis del cònjuges derivat del fet que un d'ells primordialment es dediqui a la llar, sense cap remuneració, mentre que l'altre obté guanys fruit de la seva activitat -laboral, empresarial- fora de la llar, amb la qual cosa incrementa el seu patrimoni una cop satisfetes les càrregues familiars".

VINT-I-TRESÈ. La d'1 d'abril de 2.022 recorda:

"Hemos declarado en las SSTSJC 49/2016, de 27 de junio , 64/2016, de 8 de septiembre y 94/2016, 17 de noviembre , entre otras, que la compensación económica se establece para equilibrar las desigualdades patrimoniales que pudieran resultar al final de la convivencia matrimonial o de la pareja estable conviviente... [y] obedece a un intento de mitigar los efectos propios de los regímenes de separación de bienes que se caracteriza por la nula comunicación patrimonial entre los bienes de los cónyuges, recogiendo las recomendaciones de la Resolución 37/1978, de 27 de septiembre, del Consejo de Europa, referida a la igualdad de los cónyuges en derecho civil. En su art. 14, se recogía el compromiso de los Estados miembros cuyo régimen económico fuera el de separación de bienes para arbitrar fórmulas que hicieran posible que, en caso de separación, divorcio o nulidad del matrimonio, el cónyuge más perjudicado (que denominamos cónyuge acreedor) pudiera acceder a una parte equitativa de los bienes del anterior consorte (cónyuge deudor) o bien a una indemnización que reparase la desigualdad económica resultante de la institución matrimonial ...

3. Quant a la raó de ser de la compensació econòmica per raó de treball, aquest tribunal va significar en la sentència 49/2017, del 26 d'octubre , i ho ha revalidat en les sentències 62/2019, del 17 d'octubre , i 54/2021, del 5 de novembre , entre moltes altres, que "un mecanisme corrector dels efectes no desitjables que pot arribar a produir un estricte règim econòmic matrimonial de separació de béns -com ara el supletori legal a Catalunya- és el que tracta de compensar el desequilibri entre els patrimonis del cònjuges derivat del fet que un d'ells primordialment es dediqui a la llar, sense cap remuneració, mentre que l'altre obté guanys fruit de la seva activitat -laboral, empresarial- fora de la llar, amb la qual cosa incrementa el seu patrimoni una cop satisfetes les càrregues familiars".

En el mateix sentit, la sentència de 5 de novembre de 2.021.

VINT-I-QUATRÈ. Pel que fa a la seva evolució històrica i a les diferències més rellevants amb el sistema del Codi de Família, la sentència de 6 de setembre de 2.016 explica:

"La nova compensació econòmica per raó del treball que es regula en el llibre II del Codi civil de Catalunya, segons s'assenyala en l'exposició de motius, abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d'un enriquiment injust i es fonamenta en el desequilibri que es produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un desenvolupi una tasca que no genera excedents acumulables i l'altre en realitzi una altra que sí que en genera...

"s'opta per un sistema més objectiu basat en el desequilibri que es produeix entre les economies dels cònjuges i que parteix del desenvolupament d'un treball del cònjuge menys beneficiat (creditor) que no genera excedents acumulables i, en canvi, sí ho és per al qui resulta més beneficiat (deutor), i és suficient justificar que un dels dos s'ha dedicat substancialment a la casa més que no pas l'altre o bé sense remuneració o amb una que sigui insuficient, motiu pel qual s'hagi obtingut un increment patrimonial superior d'acord amb les regles establertes a l' art. 232- 6 CCCat , que pretenen fer-ne més previsible la fixació de la compensació econòmica, restringint el marge de discrecionalitat per apreciar els factors determinants de la seva concepció i proporcionant, com diu l'exposició de motius, unes pautes normatives més clares i unes regles que facilitin la determinació de la seva procedència i el càlcul de la compensació".

En el mateix sentit podem fer cita de les sentències del Tribunal avantdit de 27 de juny de 2016 , 23 de gener de 2.017 o de 30 de juny de 2.022.

VINT-I-CINQUÈ. Les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 6 de setembre i 27 de juny de 2.016 han perfilat quin són els requisits que condicionen la procedència d'aquest dret.

La primera recorda:

"En la vigent normativa, els requisits per a la seva aplicació ( art. 232. 5 i 6 CCCat ) són que:

a) El matrimoni es trobi sotmès al règim de separació de béns del dret Civil de Catalunya.

b) Es produeixi la liquidació del règim econòmic matrimonial per separació, divorci, nul·litat matrimonial o declaració de mort d'algun dels cònjuges.

c) Un dels cònjuges hagi treballat per a la casa substancialment més que l'altre o per a l'altre cònjuge sense remuneració o amb una que sigui insuficient, i

d) En el moment de l'extinció del règim s'hagin produït o generat excedents acumulables en el patrimoni d'un dels cònjuges, configurat com un element objectiu . La doctrina més autoritzada declara que la reforma gravita sobre la descompensació dels guanys entre ambdós cònjuges amb un límit que no es relaciona amb l'enriquiment sinó amb un percentatge de la diferència entre els guanys".

Una novetat rellevant de la regulació de la compensació econòmica per raó del treball introduïda pel llibre segon del CCC, és que es pot meritar també quan la causa de l'extinció del règim econòmic matrimonial de separació de béns català sigui la defunció d'un dels cònjuges o convivents, supòsit que no preveia l' article 41 de l'antic Codi de Família de Catalunya.

VINT-I-SISÈ. Aquesta dedicació a la llar familiar, no cal que sigui exclusiva per poder meritar el dret a la compensació.

Aquest és el criteri de la sentència de 26 d'octubre de 2.020:

" El trabajo para la casa y el cuidado de los hijos no necesariamente debe ser en exclusiva y así lo hemos establecido en alguna de las sentencias de contraste que se citan en el recurso y en las SSTSJCat 56/2018 de 21 de junio o 39/2019 de 30 de mayo, cuando la dedicación de uno de los cónyuges al hogar y a la atención de los hijos ha sido más intensa y relevante que la del otro....".

VINT-I-SETÈ. La càrrega de demostrar la procedència de la compensació i el seu import correspon a la part que la reclama.

En aquest sentit s'ha pronunciat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 d'octubre de 2.014 que diu:

"debemos precisar que la carga de la prueba sobre si procede la compensación económica y en qué cuantía, corresponde a la parte solicitante - art. 217 LEC - a cuyo efecto resulta de trascendental importancia la presentación de una propuesta de inventario ( DA 3ª CCCat )".

La sentència de 23 de gener de 2.017 insisteix en aquest aspecte:

" La nueva forma de establecer si existen excedentes capitalizados por uno de los cónyuges o pareja de hecho exige que quien demande esa compensación facilite al Juzgado los datos precisos para hacer los cálculos necesarios. El derecho tiene carácter dispositivo por lo que no cabe la actuación de oficio".

El mateix criteri trobem a la sentència de 26 d'octubre de 2.020.

VINT-I-VUITÈ. La disposició addicional tercera de la llei 25/2010, de 29 de juliol del Llibre segon del CCCat preveu que si es demana una compensació per raó del treball, sigui per via de demanda o de reconvenció, qui la sol·liciti haurà de presentar una proposta d'inventari, on hi hauran de constar tant els béns propis com els de l'altre cònjuge i la seva valoració, així com la documentació patrimonial rellevant.

Fins i tot contempla la possibilitat de demanar abans de la vista l'auxili judicial per poder accedir a aquesta informació, en el cas que no estigui a l'abast de qui en pretén el pagament.

Aquest requisit, innovació de la citada llei, es perfila com un instrument necessari per a la viabilitat de les operacions de càlcul necessàries per a poder determinar, per una banda, la procedència de la compensació i, per una altra, el seu import.

No podem oblidar que la procedència de la compensació econòmica no descansa només sobre la base del treball d'un a favor de l'altre durant la convivència, sigui a la llar familiar o a la feina o el negoci de l'altre o d'ambdues maneres combinades, sinó que també implica que per aquesta raó s'hagi obtingut un increment patrimonial superior.

La determinació d'aquest increment patrimonial requereix d'uns càlculs comparatius del patrimoni inicial i final de cadascun ( article 232-6 del CCC), difícils de fer sense aquesta relació de béns i la seva valoració.

VINT-I-NOVÈ. Nogensmenys, la jurisprudència ha matisat el rigor formal d'aquesta exigència, en el sentit que no cal la presentació d'un inventari independent adjuntat com un document a la demanda o a la reconvenció.

N'hi haurà prou amb una relació clara dels béns de cadascú i de la seva valoració justificada i acreditada fet en la demanda.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 23 de gener de 2.017 explica:

"La nueva forma de establecer si existen excedentes capitalizados por uno de los cónyuges o pareja de hecho exige que quien demande esa compensación facilite al Juzgado los datos precisos para hacer los cálculos necesarios. El derecho tiene carácter dispositivo por lo que no cabe la actuación de oficio.

Esta aportación ha de ser realizada en forma de inventario, en el cual deben relacionarse los bienes que a cada uno pertenecían al inicio del matrimonio o convivencia y los bienes existentes al cese de la convivencia, así como sus cargas y los restantes datos a los que se refiere el artículo 232-6 CCCat .

A dichos bienes debe atribuírseles un valor y además acompañarse los documentos que acrediten la titularidad de los bienes o las pruebas periciales de que se pretende valer para establecer su valor.

Sin embargo, la ley no exige que el inventario deba guardar una forma especial o que se presente en escrito separado, de modo que basta que se relacionen los bienes que se conozcan en el cuerpo de la demanda".

TRENTÈ. La determinació de la quantia s'haurà de fer de manera necessària d'acord amb les regles de l'article esmentat.

La sentència del mateix Tribunal de 27 de juny de 2.016 recorda que aquestes normes:

"pretenden hacer más previsible su fijación, restringiendo el margen de discrecionalidad para apreciar los factores determinantes de su concesión y proporcionando, como dice la Exposición de Motivos, unas pautas normativas más claras y unas reglas que faciliten la determinación de su procedencia y el cálculo de la compensación".

La sentència de 27 de juny de 2016 s'ocupa d'establir quines hauran de ser les regles de càlcul de la prestació d'acord amb la normativa vigent:

"Per establir el patrimoni dels cònjuges, s'ha de calcular l'actiu de cadascun d'ells, integrat pels béns i drets que tingui en el moment de l'extinció del règim o del cessament de la convivència, amb deducció de les càrregues que els afectin i les obligacions (ap. 1. a) de l'art. 232-6). A l'esmentat patrimoni s'hi ha d'afegir el valor dels béns que s'estableixen en l'ap. 1.b) de l'esmentat precepte. I com a béns i drets a detreure de la suma resultant obtinguda per aplicació dels apartats 1.a ) i 1.b) de l'art. 232-6 CCCat , descomptar-se aquells altres especificats en l'apartat 1.c) de l'esmentat art. 232-6 CCCat .

Obtinguda la quantitat corresponent, segons les regles de càlcul assenyalades, comparant ambdós patrimonis, a la quantitat resultant s'aplica un percentatge a la diferència entre els increments patrimonials dels cònjuges. Respecte a l'esmentat percentatge sobre la quantia de l'increment patrimonial resultant, ja vam declarar en l' STSJC 57/2015, de 15 de juliol, que s'ha de tenir en compte, de conformitat amb el que estableix l' art. 232-5.3 CCCat , la durada i la intensitat de la dedicació en funció dels anys de convivència i, concretament, en cas de treball domèstic, el fet de la dedicació als fills o altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges; com a límit del percentatge s'estableix la quarta part - art. 232-5.4 CCCat - de la diferència entre els increments patrimonials dels cònjuges, que es pot augmentar si es justifica que la seva contribució ha estat notòriament superior.

Finalment, d'acord amb el que disposa l' art. 232-6.2 CCCat , que conté una norma d'imputació a la compensació econòmica, s'ha de minorar la suma resultant, amb aquelles atribucions patrimonials rebudes pel cònjuge creditor durant la vigència del matrimoni, pel valor que tenen en el moment de l'extinció del règim...."

En idèntic sentit, les sentències de 23 de gener de 2.017 i de 6 de setembre i 21 de gener de 2.016.

TRENTA-UNÈ. Pel que fa específicament a les amortitzacions fetes durant el matrimoni per un dels cònjuges dels préstecs concedits per l'adquisició d'immobles de la seva exclusiva propietat, la sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 7 de novembre de 2.022 i de 27 de juny de 2.017 raonen:

"En la STSJC de 26 de novembre de 2018 (ROJ: STSJ CAT 9914/2018 - ECLI: ES: TSJCAT: 2018:9914 ) amb menció d'unes altres anteriors declarem que:

"....las SSTSJC 51/2014, de 17 de julio y 24/2016, de 11 de abril ... a la hora de precisar qué bienes no podían computarse para establecer el aumento patrimonial, excluimos los bienes que los cónyuges hubieren adquirido privativamente antes del matrimonio y aquellos otros que adquirieren durante la convivencia en sustitución o merced a la inversión de aquellos, así como las plusvalías de los mismos debidas al simple transcurso del tiempo, a las oscilaciones del mercado o a cualesquiera otras circunstancias ajenas a su administración, conservación, reparación, renovación, reforma o ampliación. Pero, en cambio, debían incluirse:

(a) los bienes adquiridos mediante la inversión de rentas obtenidas durante la convivencia matrimonial, especialmente las procedentes del trabajo o de la actividad mercantil o industrial, así como el aumento y la conservación del valor experimentados por los bienes privativos de los cónyuges en razón a su actuación directa (administración, conservación, reparación, renovación, reforma o ampliación) o a las inversiones realizadas con las antedichas rentas, y

(b) Aquellas rentas generadas por uno de los cónyuges constante el matrimonio y dedicadas a la amortización de los préstamos concertados para financiar la adquisición, reparación, conservación o mejora de sus bienes privativos, estuvieren dedicados o no al uso familiar...".

TRENTA-DOSÈ. Respecte del tractament dels plans de pensions als efectes que ara ens interessen, les sentències de 20 d'octubre de 2.020 i de 27 de juny de 2.016, s'han pronunciat respecte dels plans de caire individual en què un dels cònjuges ha fet aportacions a favor del pla de l'altre, en el següent sentit:

" se computará el valor de dicho plan al momento de la extinción del régimen o el cese de la convivencia, como activo para el cónyuge acreedor, con dos precisiones, se adicionará en el patrimonio del cónyuge deudor, como donación, el dinero satisfecho para las aportaciones, al momento en que se realicen, y se descontará, como adquisición a título gratuito dicho importe, en el patrimonio del cónyuge acreedor...."

TRENTA-TRESÈ. La de 14 de novembre de 2.019, distingeix, d'acord amb la normativa aplicable, entre les diverses classes de plans de pensions que regula el Texto refundido de la Ley de regulación de los planes y fondos de pensiones, aprobado por R. D. L. 1/2002, de 29 de noviembre:

"En relación con los sujetos constituyentes y de conformidad con el art. 4 RDL. 1/2002, de 29 de noviembre y art. 2.3 a) del RD 304/2004, de 20 de febrero , que aprueba el Reglamento de planes y fondos de pensiones (en lo sucesivo, RPF) se distinguen:

a) Sistema de empleo: corresponde a los planes cuyo promotor es cualquier empresa, sociedad, corporación o entidad y cuyos partícipes sean los empleados de éstas.

b) Sistema asociado: corresponde a planes cuyo promotor sea cualesquiera asociación o sindicato, siendo los partícipes sus asociados, miembros o afiliados, y

c) Sistema individual: corresponde a planes cuyo promotor es una entidad de carácter financiero y cuyos partícipes son cualesquiera personas físicas".

A continuació argumenta:

"los derechos consolidados de los partícipes constituyen una "modalidad de ahorro" y afirmar, como señala la sentencia recurrida, que no se pueden gravar, retener ni embargar y no se tiene la libre disponibilidad no es decir mucho a los efectos examinados para su inclusión como patrimonio del cónyuge deudor, en el caso controvertido, a los efectos de determinar la compensación económica por razón del trabajo, puesto que:

(i)El art. 511-1. 1 del Código Civil de Catalunya (en adelante CCCat) establece que se consideran bienes todas las cosas y los derechos patrimoniales. Y en el art. 232-6 a) CCCat se señala que el patrimonio de cada uno de los cónyuges está integrado por todos los bienes que tenga al momento de la extinción del régimen o cese efectivo de la convivencia, una vez deducidas las cargas o las obligaciones que les afecten. Y los derechos consolidados de un plan de pensiones del sistema de empleo son derechos patrimoniales de crédito computables a los efectos de fijar el patrimonio del cónyuge deudor, en el presente supuesto.

(ii) Se trata de una modalidad de ahorro a largo plazo que se integra en el patrimonio del cónyuge deudor...

iii) No resulta cierto que sean inembargables, pues de conformidad con lo dispuesto en los artos. 8. 8 y 10 TRLFP el embargo realizado sobre los derechos consolidados es válido y eficaz, si bien no se ejecutará hasta que se cause el derecho a la prestación o concurran los supuestos previstos para su rescate como enfermedad grave o desempleo de larga duración, en los términos legalmente establecidos...".

Aquesta resolució conclou:

"y el valor económico de los derechos consolidados de los partícipes que son una modalidad de ahorro que uno de los cónyuges ha obtenido y el otro no y que tienen un indudable contenido económico...

procede la inclusión de los derechos consolidados del plan de pensiones del sistema de empleo del Sr. Teodulfo en su patrimonio final, por constituir una inversión con retribución diferida, como modalidad de ahorro conseguido durante la convivencia en el que la titularidad de los derechos consolidados de carácter económico recae en los partícipes que ha de tener su reflejo en el patrimonio establecido en el art. 232-6. 1 a) CCCat para determinar la compensación económica por razón del trabajo.

TRENTA-QUATRÈ. Finalment, pel que fa aquest estudi de la jurisprudència rellevant per resoldre els recursos que s'han plantejat, escau fer esment a la que pondera la transcendència de les donacions als efectes de la compensació econòmica i de quina manera s'ha de fer el seu còmput.

La sentència del TSJC de 25 de març de 2.022, explica:

"3. L' article 232-6.2 CCCat disposa que "les atribucions patrimonials que el cònjuge deutor hagi fet al cònjuge creditor durant la vigència del règim s'imputen a la compensació pel valor que tenen en el moment de l'extinció del règim".

La STSJ 54/2021 raonava que la regla d'imputació transcrita pressuposa que els béns donats pel cònjuge deutor de la compensació al cònjuge creditor s'hauran inclòs de manera fictícia en el patrimoni final del donant i s'hauran descomptat del patrimoni final del donatari, incrementant-se així la diferència dels patrimonis, la qual cosa fa necessària -semblantment al que succeeix en matèria de llegítima- la regla d'imputació de les atribucions a títol lucratiu rebudes pel creditor pel valor que tenen en el moment de l'extinció del règim.

Aquesta imputació recau sobre la concreta atribució patrimonial materialitzada en un bé, sigui una cosa o un dret patrimonial (art. 511-1), feta pel cònjuge deutor al creditor i pel valor d'aquesta atribució específica en el moment de l'extinció del règim...

És significatiu en aquest sentit que la STSJ 69/2014, del 30 d'octubre , en referència a les donacions d'immobles entre cònjuges materialitzades a través de la via tradicional de ' posar a nom' d'un d'ells feta servir també com a pal·liatiu del règim estricte de separació de béns, imputa a la compensació que correspondria al cònjuge donatari els immobles rebuts de l'altre cònjuge pel seu valor en la data de l'extinció del règim, atès que l'atribució patrimonial havia consistit pròpiament en una donació immobiliària.

En conseqüència, les alteracions de valor del bé objecte de l'atribució degudes a causes extrínseques (oscil·lacions del mercat, variacions del valor de diner o d'altres) afavoriran el deutor de la compensació si són a l'alça o al creditor si consistissin en una depreciació del valor originari.

El mateix principi guia, entre altres, les sentències de 5 de novembre de 2.021, 17 d'octubre de 2.019.

Valoració del cas.

TRENTA-CINQUÈ. Sobre la base d'aquestes premisses jurisprudencials, entrarem a valorar els diferents motius d'impugnació de la sentència plantejats per cadascuna de les parts en aquesta matèria.

Partirem de la base que el recurs del Sr. Jose Augusto no qüestiona pròpiament el dret a la meritació d'aquesta atribució patrimonial, sinó la inclusió de certes partides en el seu actiu patrimonial, la no inclusió d'alguna en el de la Sra. Caridad i la no imputació al seu pagament del que considera una atribució patrimonial feta durant el matrimoni a la cònjuge creditora.

A/. Amortització d'un préstec sobre un habitatge exclusiu del Sr. Jose Augusto.

TRENTA-SISÈ. La jutgessa que ha redactat la sentència de primera instància ha considerat acreditat que respecte del domicili familiar del carrer CALLE000 de Girona, propietat exclusiva del Sr. Jose Augusto i que li pertanyia des d'abans del matrimoni, durant la convivència matrimonial va amortitzar un total de 3.685.072 milions de pessetes.

Tanmateix, no li ha donat cap rellevància especial als efectes del càlcul de la compensació.

TRENTA-SETÈ. La Sra. Caridad no hi està d'acord.

En el seu recurs al·lega que aquesta amortització s'ha de computar en el seu patrimoni per un valor de 31.964,56 euros (5.318.456 euros).

Tampoc ho està el Sr. Jose Augusto.

Segons el seu recurs, la quantitat amortitzada només seria d'1.635.000 pessetes, que és la quantitat que va retenir per amortitzar la hipoteca, quan va comprar la meitat indivisa de l'immoble de la qual era titular la seva anterior parella.

També diu que si s'ha d'incloure aquest import, s'hauria de computar en el patrimoni de la Sra. Caridad la meitat de la hipoteca que gravava l'aparcament i el traster situats a la Plaça CALLE000 de Girona, perquè l'hauria pagat ell íntegrament.

TRENTA-VUITÈ. Abans de resoldre aquest qüestió litigiosa hem de fer una precisió.

Aquest pis, atès que ja pertanyia al Sr. Jose Augusto des d'abans de contraure matrimoni, d'acord amb les lletres a i c del número 1 de l'article 232-6, s'havia d'incloure en el seu patrimoni pel seu valor en el moment del cessament de la convivència, però també s'havia de descomptar el que tingués en el moment de l'adquisició.

D'acord amb la jurisprudència extractada, si l'increment del seu valor derivés exclusivament de les oscil·lacions a l'alça del preu dels immobles experimentada durant aquestes anys, esdevindria irrellevant als efectes de la compensació econòmica.

Tanmateix, si part d'aquest increment prové de l'alliberament de càrregues que el gravaven produïda durant la convivència, sí seria transcendent.

No tenim cap prova de quin era el seu valor en el moment de la seva adquisició.

Per altra banda, la pericial presentada per la Sra. Caridad amb la finalitat de demostrar el seu valor, està feta el març de 2.022, sense que la pèrit Sra. Carmen, digui que ha ponderat el valor en el moment del cessament de la convivència, com seria preceptiu d'acord amb l'article 236-1 a.

És el mateix problema que existeix amb la valoració de la resta dels immobles.

Ara bé, les parts no han plantejat cap discussió sobre aquesta qüestió, acceptant les valoracions de la pèrit, de les quals també parteix la sentència apel·lada.

En definitiva, no sabem el valor inicial d'aquest pis.

Les parts donen per bo que el seu increment de valor s'haurà produït bàsicament pel transcurs del temps i el correlatiu increment del mercat immobiliari.

Per tant, només caldrà analitzar l'increment de valor derivat de l'amortització del deute que el gravava.

TRENTA-NOVÈ. D'acord amb la jurisprudència que hem resumit, les amortitzacions d'un préstec sobre un bé privatiu que hagi fet el titular durant el matrimoni, s'han de computar en el seu actiu patrimonial en el moment de cessar la convivència.

Si el cònjuge deutor de la compensació, com a conseqüència de la dedicació superior de l'altre membre de la parella a les tasques domèstiques i familiars, ha pogut obtenir més rendiments i els ha dedicat a l'extinció de les càrregues que pesaven sobre el seu patrimoni, no hi ha dubte que ha obtingut un increment patrimonial.

Aquest augment o guany implica l'alliberament total o parcial de la càrrega. En definitiva, un increment del valor del bé i, per extensió, del seu patrimoni.

Per tant, s'ha d'estimar aquest motiu del recurs i incloure la quantitat total per la quals s'ha produït l'amortització en el patrimoni del Sr. Jose Augusto.

QUARANTÈ. Del document fet a ma pel Sr. Jose Augusto, queda acreditat que l'import pendent d'amortitzar de l'esmentat préstec pujava a 3.685.072 milions de pessetes (22.147,72 euros).

No es demostra cap quantitat superior, com al·lega la Sra. Caridad.

Si considerava que aquest document no era completament fiable pel que fa a les quantitats que hi consten, hagués pogut reclamar al banc que va atorgar el préstec que especifiqués les quantitats pagades durant el matrimoni.

Per altra banda, els càlculs que proposa el seu recurs, a més de ser completament contradictoris amb els actes propis del Sr. Jose Augusto, que va determinar la quantitat pendent d'amortitzar en el moment de contraure matrimoni, no són rigorosos.

El que s'ha de valorar no és quina part del preu pagat a l'altra titular del pis va retenir per fer efectiva l'amortització del préstec amb garantia hipotecària, sinó quant es va amortitzar durant la convivència matrimonial, al marge completament que coincideixi o no amb les quantitat retingudes del preu.

QUARANTA-UNÈ. Tampoc té cap rigor aquesta mena de contrapartida que preconitza el recurs pel cas que s'inclogui en el patrimoni del Sr. Jose Augusto les quantitats invertides en l'amortització de la hipoteca esmentada durant el matrimoni, consistent en què també es tingui en compte la meitat de les quantitats satisfetes per la compra de les copropietats de tots dos (aparcament i traster situats a la Plaça DIRECCION001) i les despeses pagades.

La inclusió de les quantitats amortitzades durant el matrimoni per alliberar un pis de l'exclusiva propietat del Sr. Jose Augusto de la hipoteca que el gravava (el del carrer CALLE000), es basa com ja hem dit, en què ell va obtenir uns ingressos superiors durant la convivència, situació que va ser possible ni que sigui en part, per la dedicació molt superior de la Sra. Caridad a les atencions familiars, el que va provocar que els destinés a eliminar les càrregues que tenia, amb un increment patrimonial clar.

És evident que, per definició, aquesta situació no es va produir respecte d'ella: no va tenir ingressos superiors als del Sr. Jose Augusto a causa de la dedicació més intensa d'aquest darrer a les tasques de la família, de manera que els pogués destinat a augmentar el seu patrimoni.

Per tant, la identitat de raó que veu el recurs, és inexistent.

El que d'alguna manera vol introduir, és la problemàtica que es derivaria d'un suposat pagament íntegre del preu d'aquells dos immobles per part del Sr. Jose Augusto, malgrat que pertanyen per meitats indivises a ambdós.

Aquesta eventualitat podria implicar una donació per la meitat del preu a la Sra. Caridad, transcendent als efectes de la quantificació de la compensació.

Com aquesta qüestió també la planteja un altre motiu del recurs del Sr. Jose Augusto, ens remetem al que direm més endavant.

Per tot el que hem exposat, és procedent la inclusió en el patrimoni del Sr. Jose Augusto de la quantitat de 22.147,72 euros, que va invertir durant el matrimoni en la cancel·lació de la hipoteca d'un pis de la seva exclusiva propietat.

B/. Valor d'una col·lecció de rellotges del Sr. Jose Augusto.

QUARANTA-DOSÈ. La jutgessa que ha redactat la sentència apel·lada, ha entès que no s'havia d'incloure cap valor en aquest concepte, perquè no hi hauria una prova suficient sobre els que conserva i quin valor tenen.

QUARANTA-TRESÈ. La Sra. Caridad al·lega que va presentar la factura de compra i altres documents per mirar de demostrar tant la compra dels rellotges pel Sr. Jose Augusto com el seu valor, i ell podria haver acreditat, per exemple, que els havia venut.

Per tot això, sol·licita que s'incloguin en l'actiu del seu patrimoni per un valor de 38.967 euros, que és el seu valor d'adquisició.

QUARANTA-QUATRÈ. La Sra. Caridad va presentar un seguit de factures de compra de diversos rellotges de gama alta per part del Sr. Jose Augusto.

A partir d'aquí, si en tot o en part els ha venut, ben fàcil era presentar la factura corresponent.

El Sr. Jose Augusto ha presentat una valoració dels rellotges feta per iniciativa seva en la que es fixa un preu d'entre 26.000 i 27.500 euros.

Atès que no ha demostrat la venda de cap dels rellotges que ell mateix relaciona, és procedent considerar que el seu preu està aproximadament en el punt mig de l'esmentada valoració.

Per tant, s'haurà d'incloure en el seu actiu i per aquest concepte, la quantitat de 26.750 euros.

C/. Inclusió de la retribució sencera de sis mesos per la prejubilació del Sr. Jose Augusto

QUARANTA-CINQUÈ. En el seu recurs qüestiona que s'inclogui en el seu patrimoni un saldo de 23.160,33 euros que deriven de la seva retribució com a prejubilat de la seva feina en el BBVA.

Al·lega que aquesta retribució la rep cada semestre, el que fa que només s'hagués de computar un mes i no els sis.

En cas contrari, i per mantenir la igualtat, s'haurien de computar sis mesos de sou de la Sra. Caridad.

QUARANTA-SISÈ. Ha quedat acreditat, i ni tan sols s'ha discutit, que el Sr. Jose Augusto es troba en situació de prejubilació i que les retribucions que percep, derivades del conveni amb el banc per al qual treballava, no les rep cada mes, sinó que les cobra cada sis mesos i a l'avançada pel total que correspon al període.

No hi ha cap dubte que aquests pagaments s'integren en el seu patrimoni i que en té una absoluta disponibilitat.

A partir d'aquí, s'han de comptar als efectes de determinar quin és el seu patrimoni, per molt que siguin la retribució anticipada de sis mesos.

No té cap sentit pretendre establir una mena d'equiparació amb el sou de sis mesos de la Sra. Caridad. Ella el rep cada mes, no cada sis, per tant, només fa seu el sou d'un mes no el de sis.

En definitiva, sistemes de retribució diferents, es fan mereixedors de respostes igualment diverses.

D/. Inclusió dels drets consolidats del pla de pensions del Sr. Jose Augusto.

QUARANTA-SETÈ. També qüestiona aquesta inclusió.

Al·lega que no s'ha d'incorporar perquè no en té cap disponibilitat fins que no es jubili definitivament l'any 2.026.

Per altra banda, la quantia que percebrà no se sap, perquè depèn de les fluctuacions que pugui tenir en el mercat i dels tipus impositius en el moment que la rebi.

També al·lega que s'hauria de descomptar almenys l'impacte fiscal que s'ha calculat que tindria si s'apliqués la normativa tributària actual.

QUARANTA-VUITÈ. Les parts no qüestionen que el pla de referència deriva del conveni entre l'empresa per a la que treballava el Sr. Jose Augusto i els seus treballadors.

D'acord amb la jurisprudència que hem extractat, aquest tipus de pla respon a les característiques pròpies dels d'ocupació (el promotor és l'empresa i el partícips, els seus treballadors).

Com hem vist, s'han de considerar una modalitat d'estalvi i els seus drets consolidats són drets patrimonials de crèdit que s'han de computar als efectes de fixar el patrimoni de l'obligat a pagar la compensació econòmica.

E/. Inversió inicial de la Sa. Caridad.

QUARANTA-NOVÈ. El recurs del Sr. Jose Augusto al·lega que una partida de 9.015,18 euros que la Sra. Caridad va incloure en els seus càlculs, i que es corresponia a una aportació que va fer abans del matrimoni per comprar mobles i electrodomèstics per a l'habitatge familiar, s'ha d'incloure en el seu patrimoni perquè ella el va incloure.

CINQUANTÈ. És cert, com també ho és que el quadre que va presentar a mode d'inventari amb la seva demanda reconvencional, hi figurava tant en el patrimoni final (quan es va extingir la convivència), com en l'anterior al matrimoni.

Com es va incloure pel mateix import i aquesta comptabilització no va ser impugnada, quedava neutralitzat, que és el que es desprèn que ha fet la jutgessa d'instància atès que no l'ha tingut en compte.

Però és que, a més, la contestació a la reconvenció, va acceptar que es descomptés aquesta quantitat, el que fa que aquest motiu del recurs sigui contradictori amb les al·legacions d'aquell escrit d'al·legacions.

F/. Donació de la meitat del preu de l'aparcament i del traster de la Plaça DIRECCION001.

CINQUANTA-UNÈ. El recurs del Sr. Jose Augusto afirma que, com el preu d'aquests dos immobles, malgrat que pertanyen per meitats indivises a tots dos, va ser pagat íntegrament per ell, això implicaria que li ha fet una aportació patrimonial equivalent a la meitat del preu pagat.

Per això, i d'acord amb el que disposa 232-6.2 del CCCat, s'hauria de deduir la quantitat de 14.407,50 euros (meitat del seu valor) de la compensació que es fixi.

CINQUANTA-DOSÈ. Aquest motiu del recurs parteix de la base que la Sra. Caridad ha admès que no va pagar res del preu.

Aquesta afirmació no s'ajusta a la realitat dels seus arguments.

De la lectura de la contestació a la demanda, en resultaria el contrari: que malgrat que els diners que guanyava la Sra. Caridad s'empraven per pagar despeses de la casa, quan van comprar l'aparcament i el traster, ella va dir que també volia contribuir al seu pagament.

Ha quedat acreditat que la Sra. Caridad també percebia rendiments per la seva activitat professional en aquell moment.

A partir d'aquí, el recurs del Sr. Jose Augusto es limita a fer una afirmació i a donar-la per bona, sense que hi hagi cap demostració de la procedència dels diners emprats per aquella adquisició.

CINQUANTA-TRESÈ. Al que acabem de dir s'ha d'afegir, que l'aplicació del dret que preconitza aquest recurs, no és correcta o, com a mínim, és totalment incompleta.

Segons la jurisprudència que hem resumit, en el cas que hagués quedat acreditada la donació de la meitat del preu d'adquisició, d'acord amb l'article 632-6.1 b, el patrimoni final del Sr. Jose Augusto, s'hagués hagut d'integrar amb el valor de la donació, ja que es tractaria d'una disposició a títol gratuït.

Igualment, del patrimoni de la Sra. Caridad en el moment de l'extinció de la convivència, s'hauria hagut de restar el valor d'aquesta donació a l'empara de la lletra c del mateix número i article.

És a dir, el que no es pot fer és aplicar el valor de la presumpta donació a disminuir l'import de la compensació en concepte d'aportació feta durant el matrimoni, i oblidar la resta de regles de càlcul dels patrimonis respectius pel que fa a aquesta mateixa operació.

Per tot això, s'ha de refusar aquesta pretensió.

G/. Increment patrimonial.

CINQUANTA-QUATRÈ. Del que acabem d'exposar resulta que al valor de l'actiu patrimonial del Sr. Jose Augusto fixat per la sentència de primera instància en 233.363,82 euros, se li hauran d'afegir 22.147,72 euros per l'amortització de la càrrega hipotecària que pesava sobre el pis del carrer CALLE000 de Girona, i 26.750 euros pel valor de la col·lecció de rellotges, el que totalitza 282.256,54 euros.

H/. Percentatge de participació en l'increment patrimonial del Sr. Jose Augusto.

CINQUANTA-CINQUÈ. La sentència de primera instància l'ha fixat en un 15 per cent.

Pondera que el matrimoni ha durat 20 anys, que el matrimoni té dos fills i que la dedicació de la Sra. Caridad a la família, va ser molt superior a la del Sr. Jose Augusto.

CINQUANTA-SISÈ. El recurs de la Sra. Caridad al·lega que s'ha produït un error a l'hora de quantificar la durada del matrimoni, que va ser de 30 anys i no de 20.

A més, la seva dedicació a la família va ser molt intensa.

Per la seva banda, el que ha presentat el Sr. Jose Augusto, sense qüestionar aquella major dedicació, considera que tampoc ha estat tant intensa i que ell també va participar en les tasques familiars, el que fa que el percentatge correcte s'hagués de fixar en un deu per cent de la diferència patrimonial.

CINQUANTA-SETÈ. L' article 232-5 del Codi civil de Catalunya, disposa:

"3. Per a determinar la quantia de la compensació econòmica per raó de treball, s'ha de tenir en compte la durada i la intensitat de la dedicació, atesos els anys de convivència i, concretament, en cas de treball domèstic, el fet que hagi inclòs la criança de fills o l'atenció personal a altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges.

4. La compensació econòmica per raó de treball té com a límit la quarta part de la diferència entre els increments dels patrimonis dels cònjuges, calculada d'acord amb les regles que estableix l'article 232-6. Tanmateix, si el cònjuge creditor prova que la seva contribució ha estat notablement superior, l'autoritat judicial pot incrementar aquesta quantia".

CINQUANTA-VUITÈ. Els litigants van contraure matrimoni el dia 1 d'agost de 1.992.

Segons el que diu la sentència de primera instància, el cessament de la convivència matrimonial es va produir l'abril de 2.021.

Aquesta darrera afirmació no ha estat controvertida per cap de les parts.

Això vol dir que, efectivament, la durada del matrimoni va ser de poc menys de trenta anys, no de vint.

De la prova presentada, valorada correctament per la jutgessa d'instància, queda demostrat que durant aquest temps la dedicació a la família de la Sra. Caridad va ser molt més intensa i superior a la del Sr. Jose Augusto, dins de l'esquema de repartiment de funcions que van fer en la seva convivència familiar.

Que durant certs períodes de temps la compatibilitzés amb les seves tasques professionals i en altres no, tampoc té cap rellevància, ja que la procedència de la compensació no depèn d'una dedicació exclusiva a les tasques familiars.

La cura de la família va implicar la criança dels dos fills de la parella.

Per tot això considerem que sense arribar al 25 pretès per l'apel·lant, s'ha d'incrementar la seva participació en el patrimoni del Sr. Jose Augusto a un 20 per cent.

I/. Quantificació de la compensació.

CINQUANTA-NOVÈ. Del que hem dit en els fonaments precedents, el patrimoni del Sr. Jose Augusto quedarà fixat als efectes que ens interessen, en 282.256,54 euros i el de la Sra. Caridad en 16.271,65 euros.

La diferència és de 265.984,89 euros.

Aplicant a aquest increment patrimonial el percentatge avantdit, la compensació econòmica que té dret a percebre la Sra. Caridad serà la de 53.196,97 euros.

PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA.

Plantejament dels recursos.

SEIXANTÈ. La sentència de primera instància ha reconegut a la Sra. Caridad una prestació compensatòria en forma de pensió periòdica per un import de 200 euros mensuals i amb una durada de tres anys.

SEIXANT-UNÈ. Cap dels litigants i està d'acord.

La Sra. Caridad considera que hauria de tenir una durada de quatre anys i un import mensual de 400 euros.

Contràriament, el Sr. Jose Augusto entén que no se li hauria de reconèixer.

Normativa i jurisprudència aplicables.

SEIXANTA-DOSÈ. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s'ha ocupat en reiterades ocasions de fixar el concepte, finalitat, requisits i durada d'aquesta prestació.

En aquest sentit, la sentència de 16 de març de 2.017 argumenta:

"La finalidad actual de la prestación compensatoria es la readaptación del cónyuge acreedor a la vida activa como consecuencia de las desmejoras económicas consiguientes a la disolución del matrimonio y a la pérdida de oportunidades experimentada precisamente por éste. No se concibe ya como una garantía de sostenimiento vital por parte del antiguo cónyuge ni como un derecho automático a una prestación económica permanente.

Se presume que cada uno de los cónyuges debe ser capaz de mantenerse por si mismo y que tras la disolución del vínculo el menos favorecido debe actuar en forma proactiva para adquirir bienes propios que permitan su digna sustentación sin quedar sujeto a la permanente dependencia del otro.

La pensión o prestación compensatoria tiende pues a compensar la disparidad en las condiciones de vida entre ambos creadas por el divorcio por el tiempo necesario para que el cónyuge que perdió o disminuyó sus oportunidades laborales pueda volver a adquirirlas y restablecer el desequilibrio que se produce en relación con el nivel de vida del otro y el mantenido durante el matrimonio".

En el mateix sentit sentències de 14 de febrer de 2.019 i de 7 de novembre, 29 d'octubre i 17 de desembre de 2.015.

SEIXANTA-TRESÈ. En síntesi, aquesta prestació implica una comparació entre la situació econòmica de cada cònjuge immediatament anterior al trencament del matrimoni i aquella en la que quedarà arran del cessament de la convivència, de manera que si un dels cònjuges empitjora, tindrà dret a percebre aquesta prestació.

L'element de comparació és la diferència entre la situació de cadascun arran del cessament de la convivència i la que tenia abans.

En aquest sentit és prou clar el primer incís de l'article 233-14.1 quan parla expressament de "el cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada...".

SEIXANT-QUATRÈ. Pel que fa a la seva durada, en el cas que es reconegui en forma de pensió periòdica i no en forma de capital, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 2 de juny de 2.016, explica:

"En la actualidad el artículo 233-17.4 CCCat dispone que: la prestación compensatoria en forma de pensión se otorga por un período limitado, salvo que concurran circunstancias excepcionales que justifiquen fijarla con carácter indefinido.

Tras la entrada en vigor del precepto esta Sala, en las SSTJC de 27-9-2012 y de 27-11-2014 , citadas por el recurrente, ha declarado que siendo la prestación compensatoria otorgada en forma de pensión esencialmente temporal, tal como indica el Preámbulo de la Ley, sólo podrá establecerse una permanencia de la pensión por tiempo indefinido cuando en el caso concreto concurra una potencialidad real y acreditada de que el beneficiario, como consecuencia de sus circunstancias personales (edad, estado de salud, formación profesional, posibilidades de adquirir ayudas públicas, etc.) y de la ausencia de patrimonio , no podrá alcanzar, en un plazo mayor o menor, aquella autonomía pecuniaria de la que hubiera podido disfrutar de no haber mediado el matrimonio, permitiéndole subvenir a sus necesidades".

La de 27 de novembre de 2.014 raona:

"De este modo solo podrá establecerse una permanencia de la pensión por tiempo indefinido cuando en el caso concreto concurra una potencialidad real y acreditada de que el beneficiario, como consecuencia de sus circunstancias personales (edad, estado de salud, formación profesional, posibilidades de adquirir ayudas públicas, etc.) y de la ausencia de patrimonio, no podrá alcanzar, en un plazo mayor o menor, aquella autonomía pecuniaria de la que hubiera podido disfrutar de no haber mediado el matrimonio, permitiéndole subvenir a sus necesidades".

Amb el mateix criteri, la sentència de 19 de novembre de 2.018, que afegia:

"la excepción no puede ser interpretada en forma extensiva y la carga de la prueba incumbe a quien invoca o aduce la existencia de la excepcionalidad".

Per tant, només cal afegir que d'acord amb el disposa l' article 233-17.4 del Codi civil de Catalunya, el reconeixement d'aquesta prestació en forma de pensió essencialment ha de quedar limitada temporalment, llevat que de les circumstàncies de caire excepcional concurrents justifiquin fixar-la de manera indefinida.

Valoració del cas.

SEIXANTA-CINQUÈ. Del que hem argumentat, queda demostrat que la situació econòmica del Sr. Jose Augusto és substancialment millor que la de la Sra. Caridad.

Per tant, durant el matrimoni aquesta darrera disposava d'un nivell de vida superior al que podria haver tingut tenint en compte exclusivament els seus ingressos pel treballi el seu patrimoni.

Partint d'aquesta premissa, la valoració probatòria que ha fet la jutgessa d'instància i la seva conclusió jurídica al reconèixer la procedència d'aquesta prestació, són totalment encertades.

Per tot això, no podem acceptar la impugnació del Sr. Jose Augusto en el sentit que no és procedent el seu atorgament.

SEIXANTA-SISÈ. Pel que fa a la seva durada i el, seu import mensual, igualment estem d'acord amb el criteri que expressa la resolució apel·lada.

Si la finalitat d'aquesta atribució patrimonial és mirar de corregir la situació d'empitjorament que per a un dels cònjuges representa el cessament de la convivència, no pot suposar per la seva durada i llevat de situacions excepcionals (article 237- 17.4), una mena de pensió vitalícia.

En aquest cas s'ha de ponderar que la Sra. Caridad percep ingressos periòdics derivats de la seva feina com auxiliar de geriatria, per molt que siguin inferiors als que rep el Sr. Jose Augusto.

Igualment, rebrà una compensació econòmica com a conseqüència de l'increment patrimonial superior que ha experimentat el deutor durant la convivència matrimonial. Òbviament aquesta atribució implicarà una millora de la seva capacita econòmica.

Aquesta atribució s'ha de tenir en compte d'acord amb el que preveu l' article 233-15 a del CCCat per fixar la prestació compensatòria.

Per altra banda, la sentència impugnada ha decidit la divisió dels immobles en comú (aparcament i traster), el que farà que obtingui un ingrés per aquest concepte.

Se li ha atribuït, també, l'ús del domicili familiar durant dos anys, el que ja implica un pagament "en espècie" per part del deutor i que també s'ha de ponderar segons el que disposen els articles 232.10 233-15 a de la mateixa llei civil.

La lletra d del mateix precepte, fixa com un altre dels paràmetres que s'han de tenir en compte a l'hora de determinar l'import i la durada de la prestació quan es fixa en forma de pensió, precisament el temps de convivència.

Com ja hem dit, va durar gairebé trenta anys.

Tampoc podem menystenir que el Sr. Jose Augusto, a més de la compensació econòmica i d'aquesta prestació compensatòria, ha de contribuir al pagament del aliments de la filla dels litigants que no és independent econòmicament parlant, el que també s'ha de valorar a l'hora de ponderar la capacitat del Sr. Jose Augusto per pagar aquesta pensió a la Sra. Caridad.

SEIXANTA-SETÈ. Per tot això, considerem que tant la durada com l'import de la pensió fixats per la sentència apel·lada, s'ajusten adequadament a les circumstàncies del cas i que permeten a la Sra. Caridad mitigar el perjudici derivat del cessament de la convivència juntament amb l'atribució del domicili, i li possibiliten adequar-se econòmicament a la dissolució del matrimoni.

COSTES DELS RECURSOS.

SEIXANTA-VUITÈ. L'estimació en part del recurs de la Sra. Caridad fa que de conformitat amb l' article 398.2 de la LEC, no imposem les costes de la segona instància derivades d'aquest recurs.

SEIXANTA-NOVÈ. La desestimació íntegra del recurs del Sr. Jose Augusto determina la imposició de les que resultin del seu recurs.