Sentencia Civil 78/2023 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 1, Rec. 1165/2022 de 02 de febrero del 2023

PRIMER. Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel·la.

SEGON. En el present procediment, la part demandant reclama la declaració abusiva de la clàusula comissió de posicions deutores i de la comissió d'obertura del contracte de préstec amb garantia hipotecària subscrit amb l'entitat demandada BANCO DE SABADELL, SA en el dia 26.8.2005 amb la conseqüència de la devolució de totes les sumes lliurades en compliment de la dita clàusula l'obertura, i els interessos legals des de cada pagament.

La demandada es va oposar a la demanda per estimar vàlides les clàusules impugnades, i a la restitució de quantitats per prescripció.

La sentència d'instància estima la demanda amb imposició de costes. Contra la mateixa decisió s'alça la part demandada.

TERCER.Cosa jutjada. Preclusió de l' article 400 de la LEC . Inexistència

El primer motiu del seu recurs consisteix en reclamar per l'excepció de cosa jutjada material. Considera la part recurrent que concorre l'excepció esmentada en el seu efecte negatiu de l' article 222 1, 2,i 3 de la LEC, perquè en un plet anterior (núm. 209/2020) el mateix demandant va reclamar la nul·litat de la clàusula de despeses i la d'interessos de demora.

En efecte, s'equivoca la recurrent perquè no concorre el requisit que preveu l'article 222.1, 2 i 3 que són els que regulen l'efecte negatiu de la cosa jutjada perquè "l'objecte" del primer plet era que es declaressin nul·la per abusiva la seva clàusula de despeses i la d'interessos de demora. En canvi, en el segon plet (aquest actual) l'objecte és reclamar la nul·litat de la clàusula d'obertura i la comissió per reclamació de posicions deutores, així com la restitució de les sumes pagades indegudament amb els seus interessos legals. Per tant "la causa de demanar" (entesa com el títol que serveix de base al dret reclamat, SSTS 27.10.00; 15.11.01 i 15.7.04) d'aquest plet és totalment diferent al plet anterior entre les parts. Per tant, no hi ha "objecte idèntic" per considerar l'excepció de cosa jutjada en el seu efecte negatiu (impossibilitat de tornar a discutir allò que ja es discutir i resoldre de manera ferma).

Vinculat a l'anterior, el motiu de la demandada recurrent rau també en una errònia interpretació de l' article 400 de la LEC. Recordem que diu el següent:

" Art. 400 Preclusión de la alegación de hechos y fundamentos jurídicos:

1. Cuando lo que se pida en la demanda pueda fundarse en diferentes hechos o en distintos fundamentos o títulos jurídicos, habrán de aducirse en ella cuantos resulten conocidos o puedan invocarse al tiempo de interponerla, sin que sea admisible reservar su alegación para un proceso ulterior.

La carga de la alegación a que se refiere el párrafo anterior se entenderá sin perjuicio de las alegaciones complementarias o de hechos nuevos o de nueva noticia permitidas en esta Ley en momentos posteriores a la demanda y a la contestación.

2. De conformidad con lo dispuesto en al apartado anterior, a efectos de litispendencia y de cosa juzgada, los hechos y los fundamentos jurídicos aducidos en un litigio se considerarán los mismos que los alegados en otro juicio anterior si hubiesen podido alegarse en éste." (la negreta és nostra).

El Tribunal Constitucional, Sala Segunda, en Sentencia 106/2013 de 6 Maig 2013 ha dit que "El art. 400 LEC (LA LEY 58/2000) se refiere nítidamente a la carga que pesa sobre el demandante de alegar todos los "hechos, fundamentos y títulos jurídicos" en los que pueda basar "lo que se pida" en la demanda, sin que sea admisible reservar su alegación para un proceso ulterior."

És ilustrativa al respecte la STS de 6 de febrer de 2012, al dir que: " En aras de la seguridad jurídica la parte actora no puede iniciar una serie de procedimientos sucesivos contra el mismo demandado, para obtener una respuesta judicial que ya pudo conseguir en un primer procedimiento... pues la vida jurídica no puede soportar una renovación continua del proceso. El ordenamiento jurídico prefiere el efecto preclusivo de la cosa juzgada como mal menor ante el principio de seguridad jurídica y este efecto preclusivo se da cuando el proceso terminado haya sido susceptible jurídicamente de un agotamiento del caso".

La STS 189/2011, de 30 març, resumeix els requisits d'aplicació de l' art. 400 LEC, després d' assenyalar que la seva finalitat pretén que " el actor haga valer en el proceso todas las causas de pedir de la pretensión deducida", afirmando que su juego normativo se integra "(a) por la realidad de dos demandas - sentencia 452/2010, de 7 de octubre -; (b) por ser diferentes las causas de pedir alegadas en ellas, lo que puede deberse tanto a que lo sean sus elementos fácticos -"diferentes hechos"-, como normativos -" distintos fundamentos o títulos jurídicos "-; (c) por haber podido ser alegada en la primera demanda la causa de pedir, en cualquiera de los aspectos de su doble vertiente, que fue reservada para el proceso ulterior- "resulten conocidos o puedan invocarse"-; y (d) por haberse pedido lo mismo en las dos demandas".

També tenim present la decisió del Tribunal Suprem, en la interpretació de l' art. 400 de la LEC, en STS 671/2014, de 19 de novembre, quan afirma que:

"4.- El art. 400 LEC permite tener por aducidos todos los hechos y fundamentos o títulos jurídicos en que el demandante pudiera haber fundado lo pretendido en su demanda, hayan sido alegados efectivamente en la demanda o no lo hayan sido, pero no permite tener por formulado un pedimento, a efectos de litigios posteriores, que efectivamente no lo haya sido en el litigio anterior. La preclusión alcanza solamente a las causas de pedir deducibles pero no deducidas, no a las pretensiones deducibles pero no deducidas".

Per acabar, en el mateix sentit, la STS 515/2016, de 21 de julio, proclama que el art. 400: " Extiende por ello la cosa juzgada material a todas las posibles "causas de pedir" con que pudiera contar el demandante en el momento de formular su demanda pero únicamente respecto de la concreta pretensión que formula. Si no fuera así, carecería de sentido la norma del artículo 219.3 LEC que permite al demandante formular exclusivamente una pretensión de condena al pago de cantidad de dinero, frutos, rentas, utilidades o productos, dejando para un proceso posterior los problemas de liquidación concreta de las cantidades".

És a dir, que el que busca el legislador és que el mateix plet no s'allargui amb un de posterior trobant arguments nous o reparant els defectes incorreguts en el primer procés. No és aquest el cas. Ja hem explicat que no es reclama el mateix (" lo que se pida") en cada plet.

El motiu no pot prosperar.

QUART. Prescripció

Al·lega la part recurrent que la restitució de les quantitats abonades en raó de la nul·litat de la clàusula de despeses (no impugna en el recurs aquesta declaració de nul·litat per abusivitat de la clàusula) estan sotmeses a un termini de prescripció, doncs cal distingir entre l'acció declarativa que postula en la demanda de la pretensió de restitució de les sumes abonades. Efectivament aquesta distinció la compartim. Però oblida un detall important la part recurrent : el dies a quo.

Efectivament existeix un termini màxim de 10 anys en la nostra legislació catalana ( art. 121-20 del CCC) i si prenguéssim la data del contracte de préstec que es remunta al 2010, la restitució de quantitats podria haver prescrit. Però també cal tenir present l' article 121-23 del mateix CCC que regula el còmput del termini de reclamació fixant el dies a quo " s'inicia quan, nascuda i exercida la pretensió, la persona titular coneix o pot conèixer raonablement les circumstancies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir "

Aquest matís ja exclou que a l'any 2005 pogués conèixer raonablement que la clàusula era abusiva perquè això no s'ha pogut conèixer raonablement pel consumidor fins que no s'ha pronunciat el Tribunal Suprem en la seva sentència de 23.12.15, en la qual per primer cop i amb voluntat de fixar criteri jurisprudencial es decideix que la clàusula genèrica per la qual es pacta que totes les despeses del contracte aniran a càrrec del prestatari, sense tenir en compte en cada despesa quin ha estat el beneficiari o l'obligat per llei. Així doncs, el dies a quo cal fixar-lo en la sentència indicada i el transcurs dels 10 anys de l'article 121-20 del CCC no havia transcorregut evidentment en interposar la demanda.

En conclusió, el motiu ha de ser rebutjat

CINQUÈ. Comissió d'obertura

Aquesta qüestió ja ha estat resolta després de la STJUE de 16.7.20 i ho dèiem en el recurs d'apel·lació 903/20 en els termes següents:

" En esta cuestión la Sala ha venido siguiendo el criterio establecido por la STS de Pleno de 23.1.19 que estimaba que la comisión de apertura era objeto principal del contrato de préstamo y que solo podía ser analizada desde la óptica de una transparencia formal, es decir que su redactado fuera claro y comprensivo para el prestatario.

Pero la sentencia del TJUE de 16.7.20 (C-224/19 y C-259/19 ) resulta concluyente declarando que además concluir i) que la comisión de apertura no está incluida entre las prestaciones esenciales del contrato pues se trata de una cláusula de carácter accesorio; ii) que el hecho de que su importe esté incluido en el coste total de un préstamo hipotecario, no implica que sea una prestación esencial de éste y iii) que debe ser objeto también del control de transparencia formal ( redactada de forma clara y comprensible), también concluye en los siguientes términos:

<< 3) El artículo 3, apartado 1, de la Directiva 93/13 debe interpretarse en el sentido de que una cláusula de un contrato de préstamo celebrado entre un consumidor y una entidad financiera que impone al consumidor el pago de una comisión de apertura puede causar en detrimento del consumidor, contrariamente a las exigencias de la buena fe, un desequilibrio importante entre los derechos y obligaciones de las partes que se derivan del contrato, cuando la entidad financiera no demuestre que esta comisión responde a servicios efectivamente prestados y gastos en los que haya incurrido, extremo cuya comprobación incumbe al órgano jurisdiccional remitente. >>

Y en el caso presente no se acredita que su importe 864,50€ corresponda a unos servicios determinados efectivamente prestados por la Entidad prestamista y a unos gastos justificados. Por todo ello el motivo debe prosperar y declarar nula dicha cláusula de apertura y condenar a la entidad a la devolución de su importe más los intereses legales desde la fecha de su efectivo cobro."

En conseqüència cal aplicar el mateix criteri i confirmar la decisió del jutge d'instància, sense oblidar la primacia del Dret europeu que inclou la jurisprudència TJUE sobre el dret nacional ( art. 4 bis de la LOPJ).

No podem compartir que es tracta d'explicar els fluxgrama de la concessió de riscos de l'entitat per justificar que calgui imposar una comissió d'obertura per aquests serveis. Aquests serveis no són específics pel client d'aquest cas sinó que són els serveis propis d'una entitat que es dedica com a part del seu important negoci a la concessió d'operacions financeres que exigeixen una organització. Resulta obvi que la concessió calgui ser filtrada per diferents comissions internes pròpies del negoci bancari però no justifica que en el client en concret se li pugui repercutir una comissió injustificada i discrecional de l'entitat i l prova és que hi ha operacions de finançament amb hipoteca que inexplicablement no tenen comissió d'obertura. El que hauria d'haver acreditat l'entitat és que per les especificitats del client en concret s'han generat unes actuacions no habituals que han justificat unes despeses específiques en el seu benefici, però com les que són propis de l'activitat del negoci que desenvolupa i que el que expliquen és que hi hagin interessos remuneratoris que cobreixin les despeses generals i també un marge de benefici empresarial.

El motiu no pot prosperar.

SISÈ. Comissió per reclamació de posicions deutores

També hem tingut nombroses ocasions de resoldre per aquesta Sala aquests tipus de comissions i com a mostra el que dèiem en el recurs d'apel·lació 167/2021 en aquests termes:

"El segundo motivo del recurso de la parte apelante consiste en impugnar la decisión de nulidad de la cláusula de posiciones impagadas (35€ per cuota impagada). En efecto, consta la cláusula 5 , letra D) número 4 de la escritura de subrogación y novación del préstamo hipotecario de 9.7.2010, se pacta dicha cláusula por cada cuota que haya de ser reclamada.

Como se puede comprobar el importe de la comisión de 35,00 € per cuota impagada solo puede corresponder a una voluntad sancionadora per parte de la entidad y no por responder a ningún servicio especial desarrollado. I para una sanción al deudor ya se pactan los intereses de demora que también tienen una voluntad sancionadora y disuasoria de incumplimiento hacia la parte prestamista. En consecuencia, resulta reiterativa la voluntad de sancionar a la parte prestataria y, por ello, excesiva e injustificada plenamente coincidente con la cláusula abusiva que prevé el artículo 85.6 del TRLGCU . Ello ya comporta que se pueda considerar abusiva frente al consumidor. En conclusión compartimos plenamente la decisión al respecte de la resolución impugnada."

Aplicada aquesta doctrina al cas present, el motiu ha de decaure.

Tampoc podem acceptar -com ja hem declarat en resolucions precedents- que la doctrina del Tribunal Suprem hagi variat per una sentència (621/2021 de 4 de maig de la Sala Tercera del Tribunal Suprem) que és de la jurisdicció contenciosa i no de la civil (que ja sabem que operen des de criteris molt diferents i legislació també molt diferent) però es que a més en el cas que tracta aquella sentència no consta que també s'haguessin pactat en la factura que es reclama el pagament d'interessos de demora, sinó que ha de suposar-se que només es va pactar una suma per cada factura impagada. En conseqüència, la doble sanció que atribuïm a la concurrència de la comissió per posicions deutores amb el pacte d'interessos de demora i per això la declarem nul·la per abusiva no és dona en aquell cas ni tampoc consta que sigui un consumidor el deutor. És més, cal concloure que en aquell cas es tractava de l'aplicació de la llei 3/2004 de lluita contra la morositat i en aplicació de la Directiva 2011/7/UE i no de la Directiva 1993/13/CEE que és la que apliquem en aquests casos en la jurisdicció civil.

El motiu ha de fracassar

SETÈ.Retard deslleial

Tot i que pel que ja hem dit anteriorment resulta conseqüent que no es pugui estimar aquest motiu articulat entorn de la doctrina del retard deslleial recordarem que la STS de 26.4.18 fa un repàs del que significa i ha significat aquesta doctrina en la jurisprudència espanyola, per concloure que els requisits són els següents:

" (i) El transcurso de un período dilatado de tiempo durante el cual el titular del derecho se ha mantenido inactivo sin ejercitarlo. No obstante, a diferencia de lo que sucede con la prescripción o la caducidad, no basta con el mero transcurso

del tiempo, sino que tiene que ir acompañado de unas circunstancias que hagan desleal el retraso en el ejercicio del derecho.

(ii) La inactividad del titular del derecho durante ese periodo de tiempo, pudiendo haberlo ejercitado.

(iii) Y, por último, como ya ha quedado apuntado, la confianza legítima del sujeto pasivo de que el derecho ya no va a ser ejercitado. Debe ser el titular del derecho quien genere esa confianza, lo que supone algo más que su mera inactividad."

En el cas present no esmenta la part demandada i recurrent cap circumstancia que suposi que facin deslleial el retard en l'exercici de la reclamació. O dit en altres paraules no hi ha hagut cap conducta dels demandants que poguessin fer creure de manera raonable a l'entitat que no li reclamaria aquells perjudicis derivats de la seva conducta abusiva. Entre d'altres raons perquè no va ser fins a la jurisprudència del TJUE que la doctrina jurisprudencial espanyola es va apartar de la doctrina consolidada tradicionalment que considerava iguals a les dues parts en el pla real i sacralitzava en conseqüència l'aplicació de l' article 1255 del CC (la lliure voluntat de les parts).

El motiu ha de ser rebutjar.

VUITÈ. Costes de la instància

En haver estat desestimats tots els motius del recurs, resulta obvi que es manté l'estimació íntegra de la demanda i en aplicació de l' article 394.1 de la LEC han d'imposar-se les costes a la part demandada.

Recordem -que fins i tot en cas d'estimació parcial- el TJUE en la sentència de 16.4.20 ja recull expressament aquesta qüestió i conclou que seria contraria a la interpretació de l' article 6.1 i 7 de la Directiva 93/13/CEE i al principi d'efectivitat del Dret de la Unió una argumentació que sostingués que amb l'estimació parcial de la demanda d'un consumidor que s'ha vist sotmès a una clàusula declarada abusiva comportés que hagués de suportar una part de les costes del procés. I en la mateixa línia ja s'havia expressat el Tribunal Suprem en la sentència STS 419/17 de 4 de juliol creant el concepte denominat " efecte dissuasori invers" el qual calia evitar i en la darrera STS 35/21 de 27 de gener es diu:

"3. Estimada la acción de nulidad por abusiva de la cláusula gastos, aunque no se hayan estimado todas las pretensiones restitutorias, imponemos las costas de la primera instancia al banco demandado, de acuerdo con la Sentencia del Tribunal de Justicia de 16 de julio de 2020 ."

De manera que, en tractar-se el demandant d'un consumidor front condicions generals de la contracció abusives i en aplicació de normes que deriven de la legislació que desenvolupa la Directiva 93/13/CEE i atesa la primacia del Dret de la UE, el criteri ja pacífic del Tribunal Suprem és el d'imposar les costes a l'entitat professional per evitar l'efecte dissuasori invers. I això ho torna reiterar en la STS 40/2021 de 2 de febrer. Per tant en tractar-se aquí de que la qüestió litigiosa esta regulada per normes derivades de la Directiva esmentada, cal seguir aplicant aquell criteri ja reiterat des de la STS 419/2017.

El motiu tampoc pot tenir èxit i amb ell cal desestimar el recurs.

NOVÈ. Costes del recurs

Atesa la desestimació del recurs, imposen les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant, en aplicació de l' article 398.1 de la LEC.