Última revisión
07/07/2023
Sentencia Civil 246/2023 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 1102/2022 de 22 de marzo del 2023
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 66 min
Orden: Civil
Fecha: 22 de Marzo de 2023
Tribunal: AP Girona
Ponente: MARIA ISABEL SOLER NAVARRO
Nº de sentencia: 246/2023
Núm. Cendoj: 17079370022023100236
Núm. Ecli: ES:APGI:2023:514
Núm. Roj: SAP GI 514:2023
Encabezamiento
Plaza Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona - C.P.: 17001
TEL.: 972942368
FAX: 972942373
EMAIL:upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat
N.I.G.: 1702242120228121161
Materia: Apelación civil
Entidad bancaria BANCO SANTANDER:
Para ingresos en caja. Concepto: 1647000012110222
Pagos por transferencia bancaria: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274.
Beneficiario: Sección nº 02 Civil de la Audiencia Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)
Concepto: 1647000012110222
Parte recurrente/Solicitante: Inocencio
Procurador/a: Lluis Vergara Colomer
Abogado/a: Sandra Lopez Lucena
Parte recurrida: Rita, Ruth
Procurador/a: Aurea Tetilla Iglesias
Abogado/a: JOAN BAPTISTA MUNTADA ARTILES
Ilmos. Sres:
MAGISTRADOS
D. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT
Dª. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO
D. JAUME MASFARRÉ COLL
Girona, 22 de marzo de 2023
Antecedentes
Se señaló fecha para la celebración de la deliberación, votación y fallo que ha tenido lugar el 20/03/2023.
Se designó ponente a la Magistrada Dª MARIA ISABEL SOLER NAVARRO .
Fundamentos
La parte apelada solicita la confirmación de la sentencia apelada.
3º Se declare la nulidad de la inscripción de solicitud de anotación preventiva delderecho hereditario de las Sras. Rita y Ruth sobre la finca titularidadde la causante inscrita en el Registro de la Propiedad de La Bisbal d' Empordà, enTomo: NUM000 Libro: NUM001 Folio: NUM002 Inscripción: 8, Finca número NUM003, con referenciacatastral: NUM004.
Señalar que La
Ante todo tenemos que partir de los hechos acreditados para la resolución de la controversia y que son:
Que la Sra. Camila, madre del actor y abuela de las demandadas otorgó testamento en fecha 19 de noviembre de 1999.
Que en dicho testamento se recogía lo siguiente:
"(...) III.- I després de fer aquestes declaracions ordena elseu testament d'acord amb les següents, CLÀUSULES: PRIMERA. - Institueix HEREUUNIVERSAL I LLIURE al seu espòs, el señor Camilo, substituïdavulgarment pels seus fills Palmira i Inocencio,per parts iguals. SEGONA. - Llega a qui li correspongui la legítima que determini el DretCatalà." (documento nº 2 del escrito de contestación a la demanda).
La premoriencia de la hija de la Sra. Camila, Dª Palmira a su madre, ya que falleció en fecha 27 de diciembre de 2018 y la causante la Sra. Camila en fecha 24 de septiembre de 2021.
Sobre dicha base fáctica y el contenido de la cláusula testamentaria deberá resolverse la controversia con arreglo a la normativa aplicable.
En cuanto a la normativa aplicable no es objeto de controversia que es la recogida en la sentencia de Instancia y que se reproduce en esta alzada:
Siendo en consecuencia de aplicación como recoge la sentencia de instancia en base a lo anterior, tal y como expone la actora, en el supuesto aquí planteado, debe aplicarse el Código de Sucesiones del 1991, legislación vigente al otorgamiento del testamento (año 1999), en cuanto a la interpretación sobre la verdadera voluntad de la testadora al otorgar el mismo
Y a los efectos que aquí interesan la recogida en la sentencia de Instancia los Arts 144 y 145 del código de sucesiones que recogían:
Artículo 144
Salvo que aparezca ser otra la voluntad del testador, si éste llama a sus herederos y legatarios o sus sustitutos sin designación de nombres y mediante la expresión "hijos", se entenderán incluidos en esta denominación todos los hijos matrimoniales, no matrimoniales y adoptados, hombres y mujeres, así como los nietos y descendientes cuyos respectivos padres hubieran fallecido antes de la delación, excluyendo el grado más próximo al más remoto y entrando por estirpes los del siguiente grado en lugar de los de grado anterior.
Se aplicará la misma regla en caso de que los hijos sean designados nominativamente por partes iguales.
Y el Art 145
Cuando el testador llame a sus herederos o legatarios sin designación de nombres y mediante las expresiones "herederos míos", "herederos legítimos", "herederos intestados"," parientes más próximos", "parientes", "sucesores", "aquellos a quien por derecho corresponda", "los míos", o utilizando expresiones parecidas, se entenderán llamados como herederos testamentarios aquellos parientes que, al tiempo de deferirse la herencia o el legado, habrían sucedido abintestato al testador, pero sin limitación de grado, salvo que aparezca ser otra su voluntad.
Ésta misma línea se sigue en la vigente Ley 10/2008 en cuyo articulo 423.8 se recoge " 1.Salvo que se infiera que la voluntad del testador es otra, si este llama a sus herederos y legatarios o a sus sustitutos sin designación de nombres, mediante la expresión hijos, se entiende que están incluidos todos sus descendientes, con aplicación del orden legal de llamamientos de la sucesión intestada. 2. Lo establecido por el apartado 1 se aplica tambiénsi se designan nominativamente todos los hijos por partes iguales."
La sentencia de Instancia de la normativa sobre la interpretación de las disposiciones testamentarias y de la prueba documental no estima acreditado que haya existido una voluntad de la causante de excluir a sus nietos. ya que recoge la sentencia de Instancia que no prevé expresamente una sustitución o representación de sus nietos, si bien el mero hecho de no contener dicha manifestación no puede entenderse, máxime teniendo en cuenta la prueba documental practicada, una voluntad contraria de la causante a ésta institución. Entendiendo que ha lugar al derecho de representación de las demandadas de la cuota hereditaria de su progenitora, premuerta a la causante.
Pronunciamiento que esta Sala debe ratificar al compartir la fundamentación de la misma como se analizara a continuación.
PRIMERA.- INFRACCIÓN DEL ART. 218 DE LA LEC Y ART. 24 DE LA CE, POR ERRÒNEA VALORACIÓN DE LA PRUEBA
SEGUNDA.- VULNERACIÓN DEL ART. 218 DE LA LEC POR FALTA DE MOTIVACIÓN DE LA SENTENCIA O FALTA DE EXHAUSTIVIDAD EN LA MOTIVACIÓN
Por razones sistemáticas entraremos en primer lugar en el examen del segundo motivo del recurso. No puede compartirse que la sentencia incurra en una falta de motivación o de exhaustividad.
Como se recoge en la sentencia de la AP de Madrid, Sec. 19 de fecha 13/10/2022:
En este caso como se ha señalado no se aprecia tal
Y en cuanto a la exhaustividad, como se recoge en la Sentencia AP de Madrid Sec.8,de fecha 5 de mayo de 2022:
: Dispone el artículo 218.2 LEC :
Sobre la interpretación jurisprudencial de este requisito de la sentencia traemos la STS 438/2021 DE 22 de junio : " La motivación de las resoluciones judiciales constituye una manifestación del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva consagrado en el art. 24.1 de la CE , y se corresponde con el derecho, que ostentan todos los ciudadanos, a obtener una respuesta fundada de los tribunales de justicia con respecto a las pretensiones ante ellos formuladas, al tiempo que constituye expresión de la sujeción de los jueces al imperio de la ley en el ejercicio de sus exclusivas funciones jurisdiccionales.
Esta exigencia de motivación, consagrada normativamente en los arts. 120.3 de la Carta Magna y 218.2 de la LEC , cumple tres funciones fundamentales en un Estado de Derecho, a las que nos referimos en la sentencia 465/2019, de 17 de septiembre, cuales son: garantizar la aplicación de la ley al margen de cualquier clase de arbitrariedad, comprobando que la resolución judicial que zanja el conflicto responde a una razonada aplicación del ordenamiento jurídico ( art. 9.3 CE ); permitir el control jurisdiccional interno a través del régimen legal de los recursos devolutivos establecidos en las leyes; y la consideración del ciudadano como centro del sistema merecedor de explicaciones dimanantes de la Administración de Justicia, de manera tal que tenga constancia de las razones por mor de las cuales se estiman o desestiman sus pretensiones.
La motivación, en definitiva, ha de ser manifestación suficiente de la justificación causal del fallo, mediante la expresión de las razones de hecho y de Derecho que integran el proceso lógico-jurídico que conduce a la decisión, al margen de que satisfaga o no los intereses y pretensiones de las partes ( sentencias del Tribunal Constitucional 14/91 , 28/94 , 153/95 y 33/96 y sentencias de esta Sala 889/2010, de 12 de enero de 2011 y 465/2019, de 17 de septiembre, entre otras). En consecuencia, se vulnera tan ineludible exigencia cuando no hay motivación -carencia total-, o cuando es completamente insuficiente, también cuando la motivación está desconectada con la realidad de lo actuado o da lugar a un resultado desproporcionado o paradójico ( Sentencia 180/2011, de 17 de marzo ).
No obstante, es también jurisprudencia de esta sala la que viene sosteniendo que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones que vengan apoyadas en razones, que permitan invocar cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión; es decir, la ratio decidendi del fallo pronunciado ( sentencias 294/2012, de 18 de mayo , 95/2014, de 11 de marzo , 759/2015, de 30 de diciembre , 26/2017, de 18 de enero ; 10/2018, de 11 de enero ; 201/2021, de 13 de abril y 375/2021, de 1 de junio )."
La sentencia de Instancia en modo alguno infringe dicho precepto ya que la misma, como se ha señalado es más que suficiente ya que de forma razonada y motivada ha justificado las razones de hecho y de Derecho que la han llevado a desestimar la demanda cuestión distinta ,se reitera es que la parte no comparta la valoración probatoria y que la misma parte ya articula a través de otro motivo del recurso.
Procediendo en consecuencia desestimar este motivo del recurso.
"Por lo que respecta al documento nº 8 de la demanda, estamos ante un contrato de precario entre la causante y una de las demandadas, a través del cual, podemos constatar actos de la testadora posteriores a la redacción del testamento determinantes para saber cuál era la verdadera voluntad de la testadora.
Como se expuso por esta parte en su demanda, en el año 2011, Ruth, firmó con su abuela un contrato de cesión de uso de precario sobre la finca que forma parte del haber hereditario. En el contrato, se estableció expresamente que a la muerte de la Sra. Camila dicho contrato de cesión de uso en precario quedaría resuelto. Si realmente la testadora hubiese querido favorecer a sus nietas en su testamento como herederas, ¿no lo hubiese expuesto claramente en un nuevo testamento? y más sabiendo que una de ellas tenía su vivienda y actividad laboral en dicha finca? No lo hizo por qué no tenía ninguna pretensión de dejarles en herencia a sus nietas la finca familiar por toda una serie de motivos internos familiares, y esa era su voluntad cuando establece en el pacto cuarto del contrato de precario, lo siguiente:
No puede compartirse lo mantenido por la parte recurrente en el sentido que dicha documental evidencia la voluntad de la testadora de excluir a sus nietas de la su herencia, ya que dejando al margen que ello solo afectaría a una de las nietas, la parte recurrente obvia un hecho fundamental y que es la fecha en que se suscribió dicho contrato que lo fue en fecha 15 de mayo de 2011, con lo cual al momento de la suscripción del mismo no había fallecido la madre de las demandadas instituida heredera junto con su hermano el recurrente, ya que la misma falleció en el año 2018, ni podía la causante prever a dicha fecha (año 2011) dicha premoriencia a la causante, con lo cual lo natural era prever que sus herederos fueran sus hijos que le sobrevivieran a los que atribuía o no la facultad de otorgar un nuevo contrato. Con lo cual dicho contrato en nada modifica lo resuelto en la sentencia de Instancia sobre la voluntad de la testadora.
En cuanto al documento nº 1, la parte recurrente mantiene:
Respecto al documento nº 1, certificado de últimas voluntades de la causante, emitido en fecha posterior al mail de 18 de octubre de 2021, documento éste último en el que se basan las demandadas para justificar la doctrina de los actos propios. Comprobada la fecha del certificado de últimas voluntades (19 de octubre de 2021), en ningún caso podría aplicarse dicha doctrina cuando el demandante desconocía, a la fecha de emisión del referido mail, en primer lugar, que hubiese un testamento, y segundo lugar, su contenido.
Señalar al respecto que la sentencia de Instancia no aplica la doctrina de los actos propios, con fundamento en dicho documento, con lo cual no cabe apreciar error alguno en cuanto a la valoración de dicha prueba documental.
Por último el recurrente mantiene que:
En el caso que nos ocupa, la testadora no estableció ninguna sustitución vulgar a favor de los descendientes de la hija premuerta, tal y como expresa la Juzgadora en la sentencia impugnada. Las nietas no aparecen mencionadas en el testamento, donde a fecha de su otorgamiento, Rita contaba con 19 años de edad y Ruth con 11 (según las fechas de nacimiento que constan en el documento nº 5 aportado con la demanda). Así pues, la testadora pudo perfectamente cambiar dicho testamento del año 1999 en favor de sus nietas si así lo hubiese querido, pero no lo hizo porque esa no era su voluntad. Parece clara la voluntad contraria de la testadora a la llamada de sus nietas y por tanto a la aplicación de las previsiones del artículo 144.2 del Código de Sucesiones
Y todo y que se cumplan los dos requisitos exigidos por el art.144.2 Código de Sucesiones para que el mismo pueda aplicarse (designación nominativa de hijos e institución por partes iguales). Mas no puede olvidarse, como se ha advertido anteriormente, que incluso concurriendo estos requisitos, el precepto puede no ser aplicable si "aparece que es otra la voluntad del testador" y de los hechos anteriormente expuesto se deduce que es otra la voluntad de la testadora no siendo aplicable el art. 144 del Código de Sucesiones.
No estamos en este caso delante de dos voluntades presuntas de la testadora que obliguen a escoger entre la previsión del art. 38 o del 144 del Código de Sucesiones, sino delante la voluntad clara contraria a la llamada de las nietas como herederas.
El derecho de acrecer entre herederos instituidos conjuntamente opera, en todo caso, de modo preferente a la vocación presunta del art. 144.2 CS; la razón es que el acrecimiento entre herederos instituidos conjuntamente se fundamenta en una llamada tácita del testador (
La vocación ex art. 144.2 CS es legal, no voluntaria. Es la ley y no el testamento quien llama a suceder a los nietos del testador, que no aparecen en el testamento ni siquiera de modo tácito. Por lo tanto, el principio de primacía del llamamiento voluntario frente al legal que rige en el CS (Preámbulo, ap. II) conlleva que el derecho de las personas vocadas expresamente por el testador deba prevalecer frente a aquellas vocadas por la ley.
Els motius del recurs de cassació fan referència a la presumpta infracció de l'article 144 del Codi de successions català i a la de l'article 38 del mateix Codi. Per la seva íntima connexió s'estudiaran conjuntament.
Les sentències de primera i segona instància varen argumentar, en estimar l'acció principal, que en virtut del que disposa l'article 144, paràgraf 2, en relació amb l'article 144.1 del Codi de successions s'havia d'entendre que anomenats per la testadora els fills nominativament però en parts iguals, la institució d'hereu concernia també els fills de l'hereu premort, ja que les regles particionals contingudes en el testament no variaven la comunitat hereditària prèviament formada entre els germans. Per aquesta raó, segons les sentències d'instància, no era aplicable el dret d'acréixer previst per la testadora. Concretament, deia la Sentència de segona instància que no podia establir-se "una sinonimia entre la expresión con derecho de acrecer y el efecto expulsivo de los nietos de una sucesión", ja que perquè això es pogués entendre així la Sra. Teresa ho hauria d'haver dit de forma expressa. Continua afirmant la Sentència objecte de recurs que l'expressió "con derecho de acrecer" que consta en el testament no es veu avalada pels actes anteriors, coetanis, ni posteriors a l'atorgament que són, a criteri de la Sala, els que s'havien de tenir en compte. Els actes considerats per la Sala eren els següents: 1r) el fill premort Juan Ignacio i els seus fills, els actors principals, van residir habitualment en la part de finca que va ser finalment atribuïda al fill Juan Ignacio, i aquesta possessió la van mantenir després que la testadora atorgués el testament i també després de la mort de Juan Ignacio; i 2n) la realització per part del fill Juan Ignacio, continuada a la seva mort pels seus fills, d'actes d'administració en relació amb la finca; fins i tot hi havia una autorització de la causant a favor del seu fill Juan Ignacio perquè pogués gestionar la finca davant el cadastre (punt b del paràgraf 10 del quart fonament jurídic de la Sentència de segona instància).
Quart. Per resoldre més correctament la qüestió nuclear que es planteja en aquest plet hem de tenir en compte que ens trobem davant d'una successió testamentària regida pel testament atorgat notarialment l'any 2001 per la Sra. Candelaria, en la qual es relacionen el dret d'acréixer i la presumpció que estableix l'article 144 del Codi de successions en matèria d'institució d'hereu.
Començant pel dret d'acréixer s'ha de dir que apareix regulat en l'article 38 del Codi de successions, en el títol 1r "De les disposicions generals".
El dret romà va conèixer dues classes d'acreixement, que també apareixen recollides en la legislació catalana actual: el dret d'acréixer pròpiament dit, que és el que ara ens interessa, i el dret d'increment de la part d'herència vacant als hereus instituïts sigui o no en forma conjunta, conseqüència de la incompatibilitat entre la successió testada i la intestada.
El primer es troba regulat avui en els articles 38 i següents del Codi i el segon, en l'article 41.
El dret d'acréixer respon al criteri que la institució conjunta a diversos hereus consisteix a donar a cadascun d'ells l'herència sencera encara que s'ho reparteixin entre ells, de forma que en aquesta delació solidària si un d'ells no pot heretar la quota vacant acreix la resta.
Com a fonament de la institució la doctrina valora un element subjectiu: la voluntat del testador, voluntat que es pot manifestar implícitament mitjançat la institució conjunta (art. 38.1 i 39.1 CS) o bé en forma expressa (art. 39.2), i/o un element objectiu, segons el qual la raó del dret d'acréixer ha de buscar-se en la mateixa crida o assignació conjunta d'una herència o d'una cosa d'una herència a una pluralitat de persones, encara que també en aquesta tesi la voluntat del causant sempre és pressupòsit de l'actuació del dret.
Sigui quina sigui la posició doctrinal que es consideri, és clar que la llei estableix l'acreixement perquè creu que aquesta és la voluntat presumible del testador, encara que aquesta voluntat ha de venir expressada d'alguna forma, bé mitjançant la crida conjunta, bé de forma expressa, de tal manera que sempre prevaldrà la voluntat real del causant quan es tracti de la successió testamentària.
Així ho ha afirmat tradicionalment la jurisprudència ( STS 6-11-1962 o 8-5-1979). El dret d'acréixer és un dret voluntari que no s'imposa, atès que el testador pot suprimir-lo expressament o bé nomenant un substitut en previsió que manqui algun dels cridats conjuntament. Fins i tot quan no es pot deduir de la forma en què el testador ha fet la institució, també pot establir el dret d'acréixer expressament.
Per tant, el dret d'acréixer que preveu la llei té lloc quan hi ha una institució conjunta a favor de diversos hereus instituïts en una mateixa quota o en una mateixa clàusula o en la totalitat de l'herència sense assignació numèrica de parts o bé si aquesta es correspon al nombre d'hereus instituïts, i falta un dels cridats conjuntament.
No és obstacle que el testador, després d'establir la institució conjunta, disposi regles particionals.
Contràriament el dret d'acréixer no té lloc de conformitat amb l'article 38 del CS:
quan el testador l'hagi prohibit,
quan en lloc de l'hereu que falta arriba a ser-ho algun dels seus hereus per dret de transmissió successòria,
quan en lloc de l'hereu que falta ho esdevenen els cridats per via de substitució vulgar o per fideïcomís.
Cinquè. Un dels problemes ja clàssics en el dret successori català ha estat el fet de determinar el sentit que havia de donar-se a la institució hereditària en favor dels fills quan aquesta designació es realitzava genèricament.
Abans de la Compilació de 1960 la qüestió es resolia mitjançant l'aplicació de certes regles romanes condensades fonamentalment en el Digesto.
La jurisprudència, fent-se ressò d'aquestes disposicions, va arribar a una interpretació àmplia del concepte "fills", tot entenent que en aquesta expressió es trobaven incloses les filles, i també els néts i els descendents.
Així ho van expressar les sentències del TS de 14-2-1914, 17-3-1927, 1-5-1941, 29-2-1952 o 30-4-1981.
No obstant això, també la jurisprudència entenia que això no es podia aplicar quan el testador distingia clarament entre uns i altres excloent-ne els néts quan els fills eren instituïts nominalment i no en forma genèrica.
El principi general favorable a la interpretació àmplia de la paraula "fills" va passar a l'article 260 del projecte de Compilacio i després a l'article 114 de la Compilació segons el qual: "Llevat que aparegui ésser una altra la voluntat del testador, si aquest cridava els seus hereus i legataris, o llurs substituts sense designació de noms i mitjançant l'expressió "fills", s'entendran inclosos en aquesta denominació tots els fills matrimonials, no matrimonials i adoptats en forma plena, homes o dones, així com els néts i descendents els pares respectius dels quals haguessin mort abans de la delació, excloent el grau més pròxim al més remot i entrant per estirps els del grau següent en lloc dels del grau anterior".
D'aquesta forma la norma només era d'aplicació quan s'utilitzava la expressio "fills" però no quan els fills eren designats pels seus noms i cognoms, en el cas del qual s'entenia que no era voluntat del testador incloure-hi els néts o altres descendents.
Així ho van recollir la Sentència del TSJC de 25-1-2001 i la interlocutòria presidencial de data 21-7-2000.
Segons la primera, en el dret tradicional català la substitució dels fills premorts pels seus descendents només operava en el supòsit de successió intestada i de llegítima. En concret diu la Sentència: "que si amb referència a la successió testamentària no s'estableix la mateixa prevenció, és perquè la llei no considera escaient establir un dret de representació a favor de la descendència del fill premort, ja que en els supòsits de successió testamentària el nostre legislador parteix de la tesi que la descendència del fill premort sols arriba a succeir si el causant de la successió ha tingut la precaució d'inserir una substitució vulgar en la seva disposició testamentària. A diferència, per exemple, d'allò que preveu l'article 141 de la Compilació del dret civil d'Aragó, que preveu la substitució legal de l'hereu testamentari que no arriba a succeir per la seva descendència; o d'allò que preveu la Llei 309.II de la Compilació foral de Navarra, que estableix de forma expressa el dret de representació en els casos de successió testamentària a favor de la línia recta descendent.
D'aquestes consideracions se'n deriva que el fet d'admetre'ls el dret de representació successòria en els casos de successió intestada o de llegítima, i a manca de disposició expressa per part del legislador (com és el cas dels ordenaments civils aragonès o navarrès), el dret successori català no és favorable a establir una solució semblant a favor de la descendència en els casos de successió testamentària. Com resulta també de l'article 114.I de la Compilació del dret civil de Catalunya, que, en els casos d'institució hereditària a favor dels fills, si aquests són cridats nominativament a succeir, cal entendre que la voluntat del testador no és favorable a incloure en la crida els descendents dels fills premorts. I no hem d'oblidar que en el cas del litigi, els fills són cridats a succeir nominativament."
Això va canviar, és clar, amb la promulgació del Codi de successions l'any 1991. Diu a l'efecte l'article 144:
"Llevat que aparegui que és una altra la voluntat del testador, si aquest crida els seus hereus i legataris o llurs substituts sense designació de noms i mitjançant l'expressió "fills", s'entenen inclosos en aquesta denominació tots els fills matrimonials, no matrimonials i adoptats, homes i dones, i els néts i els descendents els pares respectius dels quals hagin mort abans de la delació, excloent el grau més pròxim al més remot i entrant per estirps els del grau següent en lloc dels de grau anterior.
S'aplica la mateixa regla en el cas que els fills siguin designats nominativament per parts iguals".
Aquesta novetat és destacada per la interlocutòria del president del TSJC de 21-7-2000, la qual estableix que, si bé en el paràgraf primer l'article 144 actualitza l'antic article 114 de la Compilació, el segon paràgraf, segons l'exposició de motius, suposa una novetat en aquests capítols ja que introdueix el dret de representació en la successió testada en el supòsit d'institució genèrica de fills o de la institució nominada i sense parts de tots els fills.
En conseqüència -diu la interlocutòria presidencial- es tracta d'una regla interpretativa no recolzada en la tradició jurídica catalana que el legislador adopta segurament perquè entén que es conforme amb la voluntat probable del testador. I atès l'anterior en forma immediata ha de quedar clar que tal criteri legal es troba subordinat a l'autèntica voluntat del testador.
Encara que el legislador català parli, en l'exposició de motius del Codi de successions, de "dret de representació", la doctrina catalana es troba dividida entre els que entenen que, no obstant ser el dret de representació propi de la successió intestada, la previsió de l'article 144 participa d'aquesta naturalesa, mentre que l'altra part entén que tècnicament es tracta de una substitució vulgar tàcita pel cas de premoriència en la mesura que la norma considera que els fills del premort ocuparan el seu lloc en la successió del causant.
Pressupòsit essencial de l'aplicació de l'article 144.2 del CS és que no en resulti un altra la voluntat del testador, ja que el fonament de la previsió legal és integrar la voluntat presumpta del testador no tenint sentit si aquesta està manifestada.
Sisè. Segons la posició doctrinal majoritària no té gaire transcendència pràctica com es configuren les previsions de l'article 144 en relació amb l'article 38 del CS, ja que es tracti d'un veritable dret de representació, ja es tracti d'una substitució vulgar tàcita en ambdós casos, l'article 144 seria preferent al dret d'acréixer: si es tracta d'una substitució vulgar tàcita en virtut del que disposa l'article 38.3 del CS, si es tracta d'un dret de representació per aplicació analògica d'allò que disposa l'article 327.2 del C.S.
Això no obstant, s'ha de tenir en compte que en el projecte del nou Codi de successions presentat al Parlament de Catalunya l'article 462.1 preveu com a excepció d'aplicació del dret d'acréixer, el dret de representació únicament en el cas de la successió intestada.
Setè. Però avançant una mica més en el raonament, hem de recordar, com vam fer en la STSJ de 24-4-2006, que en el dret civil català la voluntat del testador és la norma de la successió. Ho és fins al punt que d'acord amb l'article 110 del Codi de successions no ha d'acudir-se necessàriament al significat literal de les paraules. Així ho ha posat en relleu també aquesta Sala en diverses sentències (TSJC de 11-11-2002 o 20-12-2004).
El primer que ha de fer, doncs, l'intèrpret és aplicar les regles interpretatives usuals, entre les quals no es pot prescindir de la pròpia literalitat quan les paraules emprades no resultin ambigües, contradictòries o dubtoses o es reveli que una altra va ser la intenció del causant. És conegut que el primer axioma in claris non fit interpretatio es pronuncia en contra de la interpretació quan no cal, en presumir-se que les paraules reflecteixen la voluntat i la intenció de qui les empra.
És a dir, encara que en el dret civil català prevalgui, com mana l'article 110 del CS, la veritable voluntat del causat per davant del significat literal de les paraules emprades, el que no es pot fer és prescindir de les expressions utilitzades per anar a una suposada intenció diferent que no estigui recolzada per altres elements intrínsecs o extrínsecs que demostrin que la voluntat del testador era una altra.
En el testament notarial obert s'ha de presumir la concordança entre la voluntat del testador i la literalitat de les paraules i expressions que utilitza un tècnic en dret tan qualificat com el notari. S'ha de suposar que el notari, que coneix la transcendència de les diferents institucions, ha traduït correctament la voluntat del testador en les expressions que utilitza.
Vuitè. En el cas que ens ocupa, la testadora no va establir cap substitució vulgar a favor dels fills o descendents dels fills premorts i, al contrari, va instituir els seus quatre fills "amb dret d'acréixer".
És per això que es pot afirmar que, mentre el testador no hagi exterioritzat la seva voluntat contrària, s'ha d'entendre que si concorren els supòsits de l'article 144, paràgraf primer o segon, no hi ha vacant que pugui incrementar la quota dels altres hereus, mentre que si es fa palesa la voluntat contrària del causant ha de prevaldre el dret d'acréixer.
Així doncs, contràriament al que entenen les sentències d'instància, ens sembla clara l'existència de voluntat contrària del testador a la crida del néts i per tant a l'aplicació de les previsions de l'article 144.2 del CS.
No ens trobem en aquest cas davant de dues voluntats presumptes o probables del testador que obliguin a escollir entre la previsió de l'article 38 o la de l'article 144 sinó davant la voluntat clara i expressada, contrària a la crida del néts.
Com s'ha dit, quan la Sra. Candelaria va anar al notari, el seu fill Juan Ignacio ja tenia una malaltia greu i també eren vius els tres fills d'aquest que ara litiguen, ja que el primer tenia més de 70 anys.
En el testament institueix hereus els 4 fills pels seus noms en parts iguals. No estableix la substitució vulgar pels descendents sabent que la mort de Juan Ignacio era probable quan aquesta precisament és la clàusula més habitual si es vol deixar l'herència en cas de premoriència als descendents, i, a més, afegeix en forma expressa el dret d'acréixer.
No creiem que es pugui imposar una substitució ex lege no tan sols no contemplada pel testador que no la va establir, sinó expressament exclosa amb la introducció expressa del dret d'acréixer entre els hereus designats.
Davant de la claredat del testament no és necessari forçar cap interpretació acudint a actes anteriors o posteriors de dubtosa significació, ja que contra els arguments de la Sentència recorreguda: a) el testador no ha de dir quins no són hereus, sinó quins han de ser-ho.
b) L'expressió "dret d'acréixer" tenint en compte les circumstàncies -existència d'un fill ja gran i amb una malaltia greu amb néts també majors- no pot suposar en cap cas que el testador va fer una previsió d'estil o inútil en la mesura en que aquest dret d'acréixer només podria ser efectiu -en la tesi de la part actora- si morissin tots els néts de la testadora abans que els seus pares, supòsit absurd.
c) Cap dels actes que la Sentència menciona en el fonament quart pot desvirtuar la clara voluntat de la Sra. Candelaria exposada en el seu testament.
Així la possessió d'una part de la finca per part del seu fill Juan Ignacio abans que la Sra. Candelaria fes el testament o després ja que el fill Juan Ignacio era hereu com la resta dels seus germans sent la possessió del seus fills merament derivada de la del pare.
A més, segons resulta de l'escrit de demanda i de contestació a la demanda reconvencional, la Sra. Candelaria passava temporades llargues a la finca de la seva propietat, a la casa que posseïa el fill Juan Ignacio fins que aquest va emmalaltir i, de fet, tots els germans Juan Ignacio Rodolfo Marí Jose Teresa ocupaven temporalment la finca fins que van ser propietaris dels seus habitatges.
La Sra. Candelaria va morir tan sols un mes i mig després que el seu fill Juan Ignacio, raó per la qual, hagués o no conegut la mort anterior del seu fill, no es pot extraure cap conseqüència del manteniment de la situació possessòria dels seus néts a la finca.
Novè. En definitiva, la Sala d'apel·lació ha infringit l'article 144 del Codi de succesions, ja que en el cas consta la voluntat contrària de la causant. Mentre ens moguem davant d'elements d'integració considerats per la llei pressuposant quina seria la voluntat del testador, podem parlar d'inexistència de quota vacant als efectes d'excloure el dret d'acréixer quan es crida els fills genèricament o els fills nominativament en parts iguals, però entre la presumpció de voluntat del testador de l'article 144.2 i la determinació expressa del dret d'acréixer en el testament, ha de prevaldre aquest últim"
De dicha sentencia a destacar a los efectos que aquí interesan lo siguiente:
És per això que es pot afirmar que, mentre el testador no hagi exterioritzat la seva voluntat contrària, s'ha d'entendre que si concorren els supòsits de l'article 144, paràgraf primer o segon, no hi ha vacant que pugui incrementar la quota dels altres hereus, mentre que si es fa palesa la voluntat contrària del causant ha de prevaldre el dret d'acréixer.
Y dicha sentencia aplica el derecho de acrecer porque de forma expresa así se recoge en el testamento de la causante lo que no acontece en el caso presente y en donde además si nos atenemos al contenido de la disposición testamentaria, así como a la normativa aplicable, no cabe duda alguna de cual era la voluntad de la testadora ya que el contenido de la mismas no excluye en modo alguno a las nietas en aplicación de la normativa aplicable y que la sentencia transcrita recoge. Ni del contenido del testamento ni de la voluntad de la testadora cabe excluir a las nietas por sustitución vulgar.
La parte también fundamenta su recurso lo en el hecho de que una vez conocido por la Sra. Camila el fallecimiento de su hija bien pudo modificar su testamento e incluir como herederas a sus nietas si esta era su intención. Señalar que tal modificación no era necesaria ya que tal como estaba redactada la clausula testamentaria en la misma ya estaban incluidas como herederas por sustitución vulgar. En consecuencia ninguno de los motivos aducidos por la parte recurrente pueden llevar a a apreciar que las sentencia de Instancia ha vulnerado la normativa catalana sobre la interpretación testamentaria.
Como recoge la sentencia de referencia, de tal modo que en el caso presente no habiendo exteriorizado su voluntad la testadora de modo expreso su voluntad contraria de ha de entender que concurren los requisitos del Art. 144 párrafo primero o segundo y por tanto no hay vacante que pueda incrementar la cuota de los otros herederos: ya que en el caso presente no consta la voluntad expresa contraria de la causante única posibilidad que podría dar lugar al derecho de acrecer. Voluntad del derecho de acrecer que no se da en el supuesto presente.
Vistos los preceptos legales citados y demás de pertinente aplicación
Fallo
Y con pérdida del depósito consignado para recurrir al cual se le dará el destino legal.
De conformidad con lo dispuesto en la disposición final decimosexta y transitoria tercera de la LEC 1/2000 , contra esta sentencia cabe recurso de casación ante el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña si concurre la causa prevista en el apartado tercero del número 2 del artículo 477 y también podrá interponerse recurso extraordinario por infracción procesal previsto en los artículos 468 y siguientes ante el mismo Tribunal, si concurre alguno de los motivos previstos para esta clase de recurso y se interpone conjuntamente con el recurso de casación.
Notifíquese esta Sentencia a las partes y, una vez firme, devuélvanse las actuaciones originales al Juzgado de procedencia y, archívese el presente procedimiento.
Así por esta nuestra sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
Puede consultar el estado de su expediente en el área privada de seujudicial.gencat.cat
Los interesados quedan informados de que sus datos personales han sido incorporados al fichero de asuntos de esta Oficina Judicial, donde se conservarán con carácter de confidencial, bajo la salvaguarda y responsabilidad de la misma, dónde serán tratados con la máxima diligencia.
Quedan informados de que los datos contenidos en estos documentos son reservados o confidenciales y que el tratamiento que pueda hacerse de los mismos, queda sometido a la legalidad vigente.
Los datos personales que las partes conozcan a través del proceso deberán ser tratados por éstas de conformidad con la normativa general de protección de datos. Esta obligación incumbe a los profesionales que representan y asisten a las partes, así como a cualquier otro que intervenga en el procedimiento.
El uso ilegítimo de los mismos, podrá dar lugar a las responsabilidades establecidas legalmente.
En relación con el tratamiento de datos con fines jurisdiccionales, los derechos de información, acceso, rectificación, supresión, oposición y limitación se tramitarán conforme a las normas que resulten de aplicación en el proceso en que los datos fueron recabados. Estos derechos deberán ejercitarse ante el órgano judicial u oficina judicial en el que se tramita el procedimiento, y las peticiones deberán resolverse por quien tenga la competencia atribuida en la normativa orgánica y procesal.
Todo ello conforme a lo previsto en el Reglamento EU 2016/679 del Parlamento Europeo y del Consejo, en la Ley Orgánica 3/2018, de 6 de diciembre, de protección de datos personales y garantía de los derechos digitales y en el Capítulo I Bis, del Título III del Libro III de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial.
