Sentencia Civil 431/2024 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 436/2024 de 28 de mayo del 2024

Tema litigiós.

PRIMER. El dia 15 de maig de 2.017, la Sra. Irene, que era la propietària d'un negoci de food truck denominat The Coca Co, mitjançant un contracte privat, el va vendre al Sr. Jose Luis per un preu de 50.000 euros, que s'havien de fer efectius en diversos terminis, cadascun per un import de 10.000 euros.

El primer pagament es va fer en el moment de la signatura del contracte.

La resta s'havien de pagar, respectivament, els dies 30 d'agost de 2.019, 15 de juliol de 2.020, 15 de juliol de 2.021 i 15 de juliol de 2.022.

SEGON. Atès que el comprador només va pagar la primera de les quantitats previstes, la Sra. Irene va presentar una demanda on reclamava que, en aplicació del que preveia la clàusula tercera del contracte, es condemnés al comprador demandat a pagar els 40.000 euros que no havia fet efectius.

Igualment sol·licitava el pagament de 740,60 euros pels danys que presentava la camioneta i que va haver d'arreglar i de 326,45 euros en concepte de despeses d'aparcament que també va pagar.

De manera subsidiària, pel cas que no es fes aplicació del que disposava la clàusula esmentada del contracte, reclamava la mateixa indemnització per les despeses que havia assumit, així com els 10.000 euros deguts en el moment de la resolució del contracte i, en concepte de lucre cessant, els ingressos que va deixar de percebre en el període entre maig i setembre de 2.019.

TERCER. El comprador Sr. Jose Luis es va oposar a la demanda al·legant que el contracte s'havia resolt de mutu acord entre les parts, el que faria que la demandant no tingués dret a percebre cap quantitat perquè no s'havia previst en l'acord resolutori.

Es va aplanar al pagament de les quantitats assumides per la Sra. Irene en concepte de danys en la camioneta i per aparcament del vehicle.

De manera subsidiària, pel cas que s'apliqués la clàusula tercera, sol·licitava la seva moderació.

QUART. La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la demanda.

Aquesta decisió es basa en què s'hauria produït un mutu dissens entre les parts, que hauria determinat que estiguessin d'acord en resoldre el contracte, sense que en aquell acte la venedora reclamés al comprador el pagament de cap quantitat, el que faria que ara no la pogués demanar.

CINQUÈ. La demandant no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es pot resumir en dos motius diferents.

Primer, la prova presentada no hauria estat correctament valorada pel que fa a la voluntat de la venedora de no reclamar cap quantitat al comprador més enllà de la que ja havia pagat.

Segons el que argumenta, una correcta valoració de la totalitat de la prova presentada hauria de portar a la conclusió que no hi va haver un mutu dissens entre les parts per resoldre el contracte, sinó que la resolució es va produir a causa de l'incompliment del demandat.

Per altra banda, mai va condonar el pagament del termini que havia vençut i que no s'havia pagat, que ja era degut en el moment de la resolució contractual.

Segon, la sentència impugnada seria incongruent perquè no ha condemnat al pagament de la quantitat acceptada pel demandat en concepte de danys a la furgoneta i per despeses d'aparcament.

SISÈ. Les qüestions discutides entre els litigants fan necessari que, prèviament a estudiar el fons de l'assumpte, recordem quina és la jurisprudència aplicable en matèria de mutu dissens determinant de la resolució contractual, actes propis i clàusules penals i la seva eventual moderació.

L'acord per a la resolució contractual o mutu dissens.

SETÈ. Les sentències del Tribunal Suprem de 15 de juliol de 2.022 i de 4 d'octubre de 2.010 , entre altres, estableixen una equiparació entre les conseqüències jurídiques derivades d'un incompliment d'ambdues parts en les obligacions recíproques i les que resulten en els supòsits de mutu dissens.

VUITÈ. La sentència del mateix Tribunal dem 13 de gener de 2.021 recorda la jurisprudència sobre aquesta figura jurídica.

"En el mutuo disenso se persigue dejar sin efecto el contrato, pero el mutuo disenso no implica una atribución de culpa o dolo a una de las partes, sino la voluntad concurrente de ambas de no cumplir lo pactado, dejándolo sin efecto. Para que exista mutuo disenso debe existir una voluntad común, que cumpla con los requisitos del consentimiento para la formación del contrato: consentimiento sobre el objeto y la causa ( sentencia 169/2016, de 17 de marzo ), se trata de un nuevo negocio jurídico dirigido a dejar sin efecto una relación obligacional preexistente ( sentencia 39/2015, de 16 de febrero ); "el mutuo disenso, como negocio jurídico, requiere de su propia y autónoma existencia, con sus presupuestos de validez y eficacia, de forma que precisa su plasmación expresa o su constatación inequívoca a través de la doctrina de los actos propios llevado a cabo por las partes" ( sentencia 639/2012, de 7 de noviembre ). Sobre actos propios inequívocos, en relación con el mutuo disenso la sentencia 78/2013, de 26 de febrero ....

Esta sala debe declarar que la extinción de las obligaciones desde la plasmación del mutuo disenso, conlleva que a partir de ese momento las partes nada se adeudan con respecto a las posibles prestaciones de futuro no pactadas, pero ello no es óbice para que deban afrontar los pagos por prestaciones efectuadas antes del mutuo disenso ( sentencia 1170/2001, de 14 de diciembre )".

Actes propis.

NOVÈ. L' article 111-8 del Codi civil de Catalunya, aplicable al cas d'acord amb el principi de territorialitat que preveu el seu article 111-3.1, disposa:

"Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual".

DESÈ. El Tribunal Suprem s'ha ocupat moltes vegades de definir què s'ha d'entendre per un acte propi i de perfilar els requisits necessaris per a l'aplicació d'aquesta doctrina.

En la seva sentència de 9 d'abril de 2.015 argumenta:

"La doctrina de los propios actos, como dice la sentencia de esta Sala núm. 936/2006 de 6 octubre , tiene su fundamento en la protección de la confianza y en el principio de la buena fe ( Sentencias de 25 de octubre y 28 de noviembre de 2000 ) pues se falta a la buena fe en sentido objetivo, es decir, como exigencia de lealtad y honestidad en los tratos y en el ejercicio de los derechos ( artículo 7.1 Código Civil ) cuando se va contra la resultancia de los propios actos ( Sentencias de 16 de julio y 21 de septiembre de 1987 , 6 de junio de 1992 , etc.), pero ello exige que los actos propios sean inequívocos, en el sentido de crear, definir, fijar, esclarecer, modificar o extinguir una determinada situación que afecta jurídicamente a su autor, para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, de modo que entre la conducta anterior y la pretensión actual exista una incompatibilidad o contradicción, con el sentido que, de buena fe, hubiera de atribuirse a la conducta anterior ( Sentencias de 9 de mayo de 2000 , 27 de febrero , 16 de abril y 24 de mayo de 2001 , 25 de enero de 2002 entre otras muchas), por lo que no es de aplicación cuando los precedentes fácticos que se invocan tienen carácter ambiguo o inconcreto ( Sentencias de 23 de julio de 1997 y 9 de julio de 1999 ) o carecen de trascendencia para producir el cambio jurídico (Sentencias de 28 de enero de 2000 , 7 de mayo de 2001 , 25 de enero de 2002 ) y, aún menos, cuando el cambio de actitud obedece a una reacción ante nuevos hechos o actos".

El mateix criteri trobem en la seva sentència de 5 d'octubre de 2.020.

ONZÈ. Al seu torn, la sentència del Tribunal Suprem de 24 de juny de 2.020 recorda:

" 1.- La doctrina de los actos propios queda definida en la sentencia del Tribunal Constitucional ( STC) 73/1988, de 21 de abril , cuando declara:

"[l]a llamada doctrina de los actos propios o regla que decreta la inadmisibilidad de venire contra factum propium surgida originariamente en el ámbito del Derecho privado, significa la vinculación del autor de una declaración de voluntad generalmente de carácter tácito al sentido objetivo de la misma y la imposibilidad de adoptar después un comportamiento contradictorio, lo que encuentra su fundamento último en la protección que objetivamente requiere la confianza que fundadamente se puede haber depositado en el comportamiento ajeno y la regla de la buena fe que impone el deber de coherencia en el comportamiento y limita por ello el ejercicio de los derechos objetivos".

2.- Conforme a la jurisprudencia de esta sala, la doctrina de los actos propios impone un comportamiento futuro coherente a quien en un determinado momento ha observado una conducta que objetivamente debe generar en el otro una confianza en esa coherencia ( sentencias 1/2009, de 28 de enero y 301/2016, de 5 de mayo ). Para que sea aplicable esa exigencia jurídica se hace necesaria la existencia de una contradicción entre la conducta anterior y la pretensión posterior, pero, también, que la primera sea objetivamente valorable como exponente de una actitud definitiva en determinada situación jurídica, puesto que la justificación de esta doctrina se encuentra en la protección de la confianza que tal conducta previa generó, fundadamente, en la otra parte de la relación, sobre la coherencia de la actuación futura ( sentencias 552/2008, de 17 de junio ; 119/2013, de 12 de marzo ; 649/2014, de 13 de enero de 2015 ; 301/2016, de 5 de mayo ; y 63/2018, de 5 de febrero )".

Els requisits que condicionen la seva aplicació estan desenvolupats en les sentències del mateix Tribunal de 5 de febrer de 2.018 i 19 de setembre de 2.017.

Clàusula penal i moderació.

DOTZÈ. Les sentències del Tribunal Suprem de 20 i 4 d'abril de 2.020 i de 23 de novembre i 5 de juliol de 2.021 , entre moltes més, s'ocupen de definir la naturalesa de les clàusules penals, els seus efectes i la possibilitat de moderar-les judicialment.

La primer d'elles, argumenta:

"El art. 1152 CC dispone que, en las obligaciones con cláusula penal, la pena sustituirá a la indemnización de daños y el abono de intereses en caso de falta de cumplimiento, si otra cosa no se hubiere pactado. La cláusula penal desempeña una función liquidatoria y de garantía del cumplimiento de la obligación principal a la que va ligada, pudiendo pactarse incluso como medio para facilitar el desistimiento ( arts. 1152 y 1153 CC ), como reconocen las sentencias de esta sala 615/2012, de 23 de octubre , y 530/2016, de 13 de septiembre , y las citadas en ésta última. Por su parte, el art. 1154 CC , cuya infracción se denuncia en el recurso de casación, establece que: "el juez modificará equitativamente la pena cuando la obligación principal hubiera sido en parte o irregularmente cumplida por el deudor".

Es jurisprudencia reiterada que no cabe hacer uso de la facultad de moderación judicial del art. 1154 CC cuando las partes contemplaron expresamente el incumplimiento total o parcial como supuesto concreto de aplicación de la cláusula penal, determinando las consecuencias jurídicas derivadas de la inobservancia de las estipulaciones contractuales o posibilitando el desistimiento unilateral...

""Hemos dicho que para justificar la aplicación del art. 1154 del CC no basta el hecho de que, producido precisamente el incumplimiento contractual que la cláusula penal contempla, la cuantía de la penalidad a pagar resulte ser mayor que la cuantía de los daños y perjuicios efectivamente causados por el referido incumplimiento, ni aun cuando la diferencia entre una y otra cuantía venga a sobrepasar la que era, ex ante, proporcionada a la función punitiva de la cláusula penal de que se trate: pacta sunt servanda.

"Sin embargo, sí parece compatible con el principio pacta sunt servanda que la pena pueda moderarse judicialmente aplicando el artículo 1154 CC por analogía, cuando aquella diferencia sea tan extraordinariamente elevada, que deba atribuirse a que, por un cambio de circunstancias imprevisible al tiempo de contratar, el resultado dañoso efectivamente producido se ha separado de manera radical, en su entidad cuantitativa, de lo razonablemente previsible al tiempo de contratar sobre la cuantía (extraordinariamente más elevada) de los daños y perjuicios que causaría el tipo de incumplimiento contemplado en la cláusula penal. Aplicar, en un supuesto así, la pena en los términos pactados resultaría tan incongruente con la voluntad de los contratantes, como hacerlo en caso de que "la obligación principal hubiera sido en parte o irregularmente cumplida por el deudor".

"Naturalmente, la carga de alegar y de probar que la cuantía de la pena aplicable según lo pactado ha resultado ser extraordinariamente más elevada que la del daño efectivamente causado al acreedor corresponderá al deudor incumplidor que pretenda la moderación judicial de la pena ( art. 217.3 LEC ). Sin prueba bastante al menos para fundar una presunción judicial de que así ha ocurrido, no cabrá invocar la "disponibilidad y facilitad probatoria" ( art. 217.7 LEC ) a fin de imponer o trasladar al acreedor la carga de acreditar la existencia y cuantía del daño efectivamente sufrido".

Valoració de la Sala.

TRETZÈ. En una primera aproximació al tema litigiós i abans d'entrar a valorar la prova sobre els fets discutits, constatem que la jutgessa substituta que ha redactat la sentència de primera instància no ha tingut en compte la jurisprudència aplicable a les conseqüències jurídiques que es deriven del mutu dissens resolutori del contracte que considera que s'ha produït.

Segons la jurisprudència extractada, els efectes de la resolució per aquesta causa es produeixen de cara al futur, però no pot deixar sense efecte les obligacions de pagament ja vençudes.

En aquest cas, si admetem com a hipòtesi purament inicial l'existència d'un mutu dissens entre les parts, atès que segons la resolució apel·lada s'hauria produït el 9 d'octubre de 2.019, no podia implicar la desestimació de la demanda respecte del pagament que el comprador havia d'haver fet el 30 d'agost del mateix any d'acord amb l'estipulació tercera del contracte.

En definitiva, la demanda hauria d'haver estat estimada com a mínim respecte d'aquesta quantitat.

CATORZÈ. Les parts estan d'acord en què el primer pagament previst en el contracte es va fer el mateix dia que es va signar (15 de maig de 2.019).

També ho estan en què el segon pagament, que s'havia de fer efectiu el 30 d'agost del mateix any, no es va fer.

Igualment coincideixen que a causa d'aquest impagament, hi va haver una reunió entre venedora i comprador en què van decidir resoldre el contracte, tornant a la primera les claus de la furgoneta on es desenvolupava el negoci de food-truck.

En el que discrepen és en els efectes jurídics d'aquesta devolució.

Mentre la Sra. Irene interpreta que en cap cas va renunciar als drets que li conferia el contracte, i més concretament la seva clàusula tercera, el Sr. Jose Luis interpreta que manifestava la voluntat de la venedora de no reclamar-li res més.

QUINZÈ. El dia 28 d'octubre de 2.019, la demandant, a través del lletrat que la defensa, va enviar un burofax al demandat, que va rebre el 5 de novembre del mateix any, on es feia constar la conformitat de la venedora amb la resolució del contracte.

Immediatament feia esment a la seva estipulació tercera i, sobre la base del seu contingut, li reclamava el pagament de 40.000 euros, que eren la part del preu que encara faltava per pagar, més els seus interessos legals.

El dia 6 de novembre de 2.019, el comprador va respondre al·legant que entenia que del contingut de la reunió del dia 9 d'octubre, s'havia quedat en què no havia de pagar res més com a conseqüència de la devolució de les claus de la furgoneta on es desenvolupava el negoci de restauració, rebutjant el pagament reclamat.

A aquest burofax va respondre la venedora amb un altre, de data 14 de novembre del mateix any, on insistia en la seva petició, discrepant de la interpretació del Sr. Jose Luis i oferint una solució per evitar un procediment judicial, condicionada a la seva acceptació i a què no fos necessari atansar-se al tribunals per fer efectiu el que considerava que era el seu dret.

SETZÈ. Dels fets acreditats és impossible fer la interpretació que de la voluntat mútua de resolució preconitza el Sr. Jose Luis.

Que el dia 9 d'octubre venedora i comprador es reunissin i decidissin resoldre el contracte, instrumentant-t'ho amb el lliurament de les claus de la furgoneta, no implica una renúncia de la Sra. Irene a reclamar les quantitats que li poguessin correspondre en virtut del que s'havia pactat en el contracte.

No podem obviar que entre aquesta reunió i la reclamació del pagament íntegre del preu mitjançant l'enviament del primer burofax, no van passar ni tres setmanes.

Aquesta primera reclamació era completament clara, tant pel que fa al que demanava com respecte de la fonamentació jurídica que fonamentava la petició.

No ha quedat demostrat que en aquella reunió, d'una manera clara i inequívoca, la venedora renunciés a reclamar res més.

No s'avé amb la interpretació del comprador que aquella, de forma pràcticament immediata, busqués una assistència lletrada, que no es pot entendre d'una altra manera que una clara voluntat de conèixer els seus drets i la manera de fer-los efectius.

DISSETÈ. En definitiva, de la voluntat comú de resoldre el contracte i de la recepció de les claus, no es pot inferir una renúncia clara i concloent de la demandant a no reclamar res més, amb la contundència necessària per considerar que ha existit un acte propi amb les conseqüències jurídiques inherents segons la jurisprudència que hem esmentat.

Per altra banda, l'escassíssim temps que va passar entre la reunió i la reclamació extrajudicial, exclou completament que es pugui entendre que ens trobem davant d'un retard deslleial.

DIVUITÈ. Tampoc podem obviar que en el moment en què es va resoldre el contracte, ja s'havia produït un incompliment per part del comprador de la seva obligació essencial, com era la del pagament del preu en els terminis convinguts.

Amb altres paraules, el Sr. Jose Luis havia incomplert el que s'havia pactat perquè no va fer el segon pagament convingut.

Davant d'aquesta realitat, seria estrany que la Sra. Irene renunciés als efectes econòmics que preveia el contracte en cas d'incompliment en els terminis de pagament convinguts.

Una altra cosa és que, com veurem a continuació, la interpretació que fa de la clàusula penal i de l'abast econòmic que considera que té, sigui correcte.

DINOVÈ. Sobre la base de les anteriors premisses, s'ha d'estudiar si el contracte permet que la demandant reclami la totalitat del preu previst malgrat la seva resolució anticipada.

La seva estipulació tercera, després de fixar el calendari de pagaments deia:

"Se hace constar que cualquier incumplimiento en los pagos daría derecho al vendedor a exigir el pago total pendiente y rescindir el contrato y recuperar la propiedad, sin poder el comprador pedir devolución alguna de los pagos ya realizados o mejoras hechas en la propiedad".

VINTÈ. Les parts no qüestionen que es tracti d'una clàusula penal.

El que discuteix el Sr. Jose Luis és que sigui aplicable perquè, al seu entendre, el contracte es va resoldre per la voluntat comú dels contractants.

El contingut d'aquesta clàusula és clar.

Pretén sancionar qualsevol incompliment dels pagaments convinguts.

Ho fa establint, també d'una manera nítida, que l'efecte d'aquesta eventualitat serà la resolució contractual i l'obligació del comprador de pagar la totalitat del preu pactat que estigui " pendiente", no de tot el que faltés per pagar en aquell moment, perquè s'havia de fer efectiu en un moment posterior a la resolució.

No es discuteix que en el moment en què es va resoldre el contracte només hi havia un termini pendent de pagament perquè ja havia vençut, que era el del mes d'agost de 2.019.

VINT-I-UNÈ. Per tant, d'acord amb la seva literalitat, la venedora tenia dret a quedar-se amb les quantitats rebudes i, a més, a resoldre el contracte amb la correlativa devolució de la furgoneta venuda, devolució que tampoc es qüestiona que es va produir.

D'acord amb la jurisprudència que hem citat, necessàriament hem d'entendre que quan es va pactar aquesta clàusula, d'alguna manera les parts estaven liquidant anticipadament el perjudici estimat que se li produiria a la venedora en el cas d'impagament de qualsevol dels terminis estipulats.

Per tant, el seu pagament tenia la finalitat de rescabalar-la d'aquells danys.

VINT-I-DOSÈ. Per tot això, la clàusula empara la petició de la demandant, però només en part.

Dona cobertura a la reclamació dels 10.000 euros que s'haurien d'haver pagat el mes d'agost de 2.019, però no de la resta, que vencien amb posterioritat al moment de la resolució i que, per tant, no estaven pendents en aquell instant.

La interpretació que proposa la demandant portaria a un enriquiment injust des del moment que la venedora ha recuperat la furgoneta, de la que pot disposar lliurament, conserva el preu ja pagat i rebrà el degut en el moment de la resolució.

Si a això afegíssim també els terminis no pagats perquè encara no havia arribat el moment del seu pagament, ens trobaríem en què pot tornar a explotar la furgoneta personalment, llogar-la o tornar-la a vendre malgrat que hauria rebut la totalitat del preu pactat.

Aquesta opció exigiria que la clàusula hagués estat totalment clara en aquest sentit, quan el que resulta de la seva lectura és que només es va voler que es pagués allò que ja havia vençut i que s'hauria d'haver pagat.

VINT-I-TRESÈ. Pel que fa a la possibilitat de moderar-la judicialment, atès que la clàusula contemplava tant un incompliment total com parcial ("cualquier incumplimiento en los pagos"), fent aplicació de la jurisprudència extractada, s'ha de rebutjar.

En definitiva, es demostra l'existència, no discutida, d'un incompliment parcial, que s'ha concretat en l'impagament del segon termini.

El que acabem de dir aboca a l'aplicació de la clàusula penal establerta però de la manera que acabem d'exposar, no com la interpreta la demandant.

VINT-I-QUATRÈ. Resta per valorar si l'aplicació de la clàusula pot implicar una situació abusiva o desproporcionada entre el perjudici produït i la quantitat que s'ha de pagar a causa de circumstàncies que no es podien tenir en compte en el moment de signar el contracte.

Segons la jurisprudència més amunt resumida, la càrrega processal de demostrar aquest desequilibri correspondrà al deutor que no ha complert la seva obligació.

Aquesta prova no s'ha produït.

Contràriament, el que s'ha demostrat és que en els mesos que el Sr. Jose Luis va desenvolupar el negoci, va obtenir uns ingressos gens menyspreables, que fan difícil d'entendre el seu incompliment.

VINT-I-CINQUÈ. Per tot el que hem argumentat, és procedent estimar en part aquest motiu del recurs i condemnar al demandat a pagar la quantitat de 10.000 euros, més els seus interessos legals des de la data de presentació de la demanda, que s'incrementaran en dos punts des de la d'aquesta resolució.

Aquesta estimació, ni que sigui parcial, exclou entrar a valorar la pretensió subsidiària de la demanda, que es plantejava pel cas que no s'apliqués la clàusula penal.

Atès que s'ha fet aplicació de la clàusula penal, tot i que amb una interpretació diversa a la que proposava la demandant, no és procedent entrar a estudiar la petició subsidiària.

Incongruència de la sentència.

VINT-I-SISÈ. Ni tan sols discuteix el demandat que en la seva contestació a la demanda es va aplanar a la petició de la demandant de pagar els danys produïts a la furgoneta i les despeses derivades del seu aparcament.

La jutgessa d'instància no ha entrat a valorar aquesta qüestió, desestimant íntegrament la demanda.

Per tant, ha incorregut en incongruència, ja que no atorga allò que ha estat reconegut pel demandat.

Per tot això, és procedent condemnar-lo, també, al pagament de 1.135,60 euros, més els interessos a què hem fet esment en el fonament jurídic anterior.

Costes.

VINT-I-SETÈ. D'acord amb el que disposa l' article 394.2 de la LEC , no imposem les costes de la primera instància a cap de les parts.

VINT-I-VUITÈ. De conformitat amb l' article 398.2 de la mateixa llei processal, no imposem les costes de la segona instància.

Fallo