Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 03/04/2024.
Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.
Tema litigiós.
PRIMER. La societat immobiliària demandant ha presentat una demanda instant la tramitació d'un procediment verbal de protecció dels drets reals inscrits previst per l' article 250.1. 7 de la LEC.
Ho ha fet contra els ignorats ocupants de l'immoble, sol·licitant que se'ls condemni al desallotjament de la finca de la seva propietat.
SEGON. La sentència de primera instància ha estimat íntegrament la demanda.
Aquesta decisió es fonamenta en què la demandant ha acreditat el seu domini sobre l'immoble objecte del litigi, i el demandat comparegut no ha demostrat que tingui cap títol que el legitimi per posseir-lo.
TERCER. El demandat comparegut no està d'acord amb aquesta decisió.
El seu recurs es fonamenta en què es troba en una situació de vulnerabilitat, risc d'exclusió social i en el seu dret constitucional a un habitatge digne, reclamant l'aplicació de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya en les modificacions introduïdes pel Decret llei 17/2019, de 23 de desembre i per la Llei1/2.022, de 3 de març.
El procediment de protecció dels drets reals inscrits.
QUART. El procediment per a la protecció dels drets reals inscrits en el Registre de la Propietat, és de naturalesa sumària.
Té com a finalitat protegir als esmentats titulars de qualsevol pertorbació que pateixin en la possessió del dret inscrit sense que la persona que el pertorba tingui títol que el legitimi per a fer-ho.
Aquest procediment, que abans estava regulat per l' article 41 de la Llei hipotecària, ara ho està dins de la LEC com un procediment verbal per raó de la matèria (article 250.1.7), que presenta algunes especialitats.
La LEC preveu uns casos que permetran no admetre a tràmit la demanda (article 439.2), contempla l'adopció de mesures cautelars amb la finalitat d'assegurar l'efectivitat de la sentència(article 441.3), limita els motius d'oposició als que especifica l'article 444.2 i condiciona la possibilitat de fer oposició a la constitució d'una caució (article 439.2). Finalment, la sentència que es dicti no tindrà força de cosa jutjada (article 447.3)
Aquesta protecció especial deriva de la presumpció que el dret real inscrit pertany al seu titular registral i que en té la seva possessió ( article 38 de la Llei hipotecària), el que fa que la legitimació activa per instar-lo es limiti als titulars de drets reals inscrits.
Exempció de la constitució de caució pel benefici de justícia gratuïta.
CINQUÈ. Del contingut de la diligència d'ordenació de 18 de desembre de 2.023, resulta que el demandat comparegut no va constituir la caució fixada (500 euros).
SISÈ. L' article 439.2.2 de la LEC imposa al demandant en aquesta classe de processos que indiqui l'import de la caució que haurà de constituir el demandat per a poder contestar a la demanda.
Al seu torn l'article 440.2 preveu que si el demandat compareix a la vista però no ha prestat caució, es dictarà sentència estimatòria de la pretensió de recuperació de la possessió.
Segons aquest mateix precepte, la caució s'haurà de fixar després de sentir el demandat sobre aquesta qüestió.
Igualment, l'article 444.2 preveu com un requisit de procedibilitat per contestar la demanda en aquesta classe de procediments que el demandat hagi constituït la corresponent caució.
SETÈ. L'exigència de la prestació de caució malgrat que el demandat tingui reconegut el dret a la justícia gratuïta, és unànime en les decisions de les Audiències.
Per exemple, la sentència de la Secció Cinquena de l'Audiència de Palma de 4 de maig de 2.015 argumenta.
" debe tenerse en cuenta la compatibilidad de esa caución con el beneficio de justicia gratuita deriva de lo dispuesto en el artículo 6.5 de la Ley 1/96 , de asistencia jurídica gratuita , donde se precisa que dicho beneficio sólo abarca la exención del pago de depósitos para recurrir, mas no para interponer demandas, como ha refrendado el Tribunal Constitucional (sentencias 202/87 y 45/02 ). Por tanto, el beneficio de justicia gratuita no exime, sin más de prestar determinadas cauciones, cuestión distinta es el alcance que la concreta situación económica de los interesados pueda tener en la flexibilización o fijación del importe de las fianzas exigibles, a fin de no convertir en un obstáculo formal pero insalvable, en el acceso a la justicia".
El mateix criteri manté la sentència de 10 d'abril de 2.015 de la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona explica:
"la caución para oponerse a la demanda formulada por el titular registral a que se refieren los arts.439.2.2 º, 440.2 y 444.2 LEC constituye un requisito necesario para que el demandado pueda oponerse, de modo que, en caso de que no constituya la misma, el Juez debe dictar sentencia "acordando las actuaciones que, para la efectividad del derecho inscrito, hubiere solicitado el actor" ( art.440.2 LEC ); lo que determina el carácter imperativo de la misma, que no puede verse afectado por el hecho de que los demandados litiguen con derecho de justicia gratuita dado que, conforme a lo dispuesto en el artículo 6.5 de la Ley 1/96 , de asistencia jurídica gratuita , dicho beneficio sólo abarca la exención del pago de depósitos para recurrir, mas no para interponer demandas, y así viene siendo declarado por el Tribunal Constitucional (sentencias 202/87 (LA LEY 920- TC/1988 ) y 45/02 (LA LEY 4514/2002))".
Aquest tribunal comparteix íntegrament aquest criteri i l'hem expressat, per exemple, a les sentències de 25 d'abril de 2.022, 11 de novembre de 2.019, 28 de març de 2.018 i 30 d'octubre de 2.015.
VUITÈ. El que acabem de dir ja abocaria a la no admissió del recurs.
Tanmateix, farem unes consideracions addicionals.
Aplicació de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya.
NOVÈ. L'article 5.2 d'aquesta norma disposava:
"2. Abans d'interposar qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, el demandant ha d'oferir als afectats una proposta de lloguer social, si el procediment afecta persones o unitats familiars que no tinguin una alternativa d'habitatge pròpia i que es trobin dins els paràmetres de risc d'exclusió residencial que defineix aquesta llei, la qual cosa ha de comprovar el mateix demandant, que ha de requerir prèviament la informació als afectats, i sempre que es doni un dels dos supòsits següents:
a) Que el demandant sigui persona jurídica que tingui la condició de gran tenidor d'habitatge.
b) Que el demandant sigui persona jurídica que hagi adquirit després del 30 d'abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d'execucions hipotecàries, provinents d'acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari".
DESÈ. Aquest apartat de l'article 5, així com els seus números 1, 3, 4 i 9, van quedar suspesos en virtut del que va decidir la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 24 de maig de 2.016, publicada al BOE el 3 de juny del mateix any.
Aquesta suspensió es va produir per la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per part del Govern espanyol contra els esmentats apartats i altres disposicions de la llei.
Mentre va durar aquesta suspensió, vam argumentar de manera reiterada quan els recursos d'apel·lació al·legaven la seva aplicació que, a banda d'altres raons, mentre durés la seva suspensió, esdevenia impossible aplicar-la.
ONZÈ. La sentència de l'esmentat Tribunal de 31 de gener de 2.019, publicada al BOE el 21 de febrer del mateix any, va aixecar la suspensió d'aquell article sobre la base del desistiment parcial del recurs d'inconstitucionalitat, que va afectar a aquells apartats.
DOTZÈ. Aixecada la suspensió, vam argumentar en moltes sentències que l'article 5.2 de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya, condicionava la seva aplicació a l'existència d'un procediment d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de rendes i que no era aplicable a les situacions de precari o de protecció dels drets reals inscrits, perquè la norma es limitava a aquells dos supòsits sense incloure els posseïdors sense títol.
TRETZÈ. L' article 5.8 del Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge, que va entrar en vigor el dia 31 de desembre del mateix any, va introduir en la llei 24/2015 una disposició addicional primera amb el següent contingut:
"1. L'obligació a què fa referència l'article 5.2, d'oferir una proposta de lloguer social abans d'interposar determinades demandes judicials, es fa extensiva en els mateixos termes a qualsevol acció executiva derivada de la reclamació d'un deute hipotecari i a les demandes de desnonament següents:
a) Per venciment de la durada del títol jurídic que habilita l'ocupació de l'habitatge. La proposta de lloguer social és exigible durant un període de tres anys comptadors a partir de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
b) Per manca de títol jurídic que habiliti l'ocupació, quan el demandant tingui la condició de gran tenidor d'acord amb la lletra a de l'apartat 9 de l'article 5 i amb la lletra a de l'apartat 3 d'aquesta disposició, sempre que concorrin les circumstàncies següents:
1r. Que l'habitatge es trobi en la situació d'utilització anòmala a què fa referència l' article 41.1.a de la Llei 18/2007, de 28 de desembre , del dret a l'habitatge.
2n. Que els ocupants acreditin per qualsevol mitjà admès en dret que l'ocupació sense títol es va iniciar, com a mínim, sis mesos abans de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
3r. Que els ocupants no hagin rebutjat cap opció de reallotjament social en els darrers dos anys oferta per qualsevol administració pública o d'acord amb l'article 5.2.
4t Que els serveis municipals emetin informe favorable sobre el compliment, per part dels ocupants, dels paràmetres de risc d'exclusió residencial i sobre l'arrelament i la convivència en l'entorn veïnal".
CATORZÈ. Arran d'aquesta modificació normativa, la Junta General de Magistrats de les Seccions Civils de l'Audiència de Girona de 10 de febrer 2020, va adoptar el següent Acord respecte de l'aplicació d'aquesta norma i la seva eventual transcendència processal en els procediments de desnonament o d'execució hipotecària.
"El posicionament sobre si cal considerar o no com a requisit de procedibilitat per admetre o no una demanda d'execució hipotecària o una determinada demanda de desnonament en el fet que no s'hagi ofert el lloguer social, en els supòsits previstos en l' article 5. 2 i la disposició addicional primera de la Llei 24/2015 de 29 de juliol després de la redacció operada pel RD Llei 17/2019 de 23 de desembre (abans de qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, desnonament per expiració del termini o desnonament d'ocupants sense títol), és, a judici unànime de la Junta de magistrats de les seccions civils de Girona, negatiu".
QUINZÈ. Les raons que ens van portar a aquest Acord són les següents segons el seu contingut:
"1/. Perquè no hi ha cap norma ni substantiva ni processal que determini que si no es fa l'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic sigui el de la no admissió de la demanda o el seu sobreseïment, tal i com exigeix l' article 403 de la LEC .
No es pot passar per alt que l'accés a demanar l'auxili dels Tribunals es troba inclòs en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, recollit en l' article 24.1 de la Constitució i, per aquesta raó, qualsevol restricció a aquest dret fonamental ha de ser interpretada de manera restrictiva.
2/. La norma que exigeix l'oferiment de lloguer social en determinats supòsits té una dimensió legislativa de caire administratiu i d'aquí que la pròpia llei 24/2015 hagués modificat parcialment la llei 18/2007 del dret a l'habitatge, concretament el seu article 124 que recull les infraccions greus, amb unes noves infraccions de les lletres i ) i j) referides al no oferiment de lloguer social, i que la Llei 4/2016 hagi també modificat l' article 118 de la Llei 18/07 que preveu les sancions aplicables als diferents tipus d'infraccions.
És a dir, que en cas d'incompliment d'aquell deure d'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic pot ser el d'una sanció econòmica per part de l'Administració.
3/. En la línia de reforçar la convicció de que el requisit d'oferiment d'un lloguer social en determinats supòsits és una exigència de caire administratiu (que pot comportar sancions fins a 90.000€) i no de caire processal (com a requisits de procedibilitat), destaquem que la defensa lletrada de la Generalitat de Catalunya davant el Tribunal Constitucional en fer les al·legacions en escrit de 6.7.16 al recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei 24/2015 presentat pel President del Govern, ja va fer constar expressament que: "El objetivo del artículo 5 no es limitar la contratación ni establecer requisitos procesales a la interposición de las acciones judiciales, sino delimitar el derecho de propiedad, estableciendo una obligación conforme a una finalidad o utilidad social..." (Antecedent de fet 7 è lletra d ) de la STC 13/2019 de 31 de gener ).
Per la seva banda, el Lletrat del Parlament afirmà en les seves al·legacions a l'article 5 apartats 1 a 4 i 9 que no vulneren el sistema de distribució de competències i que ".... el Letrado autonómico (sic) razona ampliamente que hallan cobertura en las competencias estatutarias en materia de vivienda y Derecho civil" (Antecedent de fet 8è lletra d) de la mateixa STC).
Així doncs, ja des de Catalunya es constata que "en cap moment s'han volgut afegir requisits processals en aquesta qüestió".
SETZÈ. La sentència del Tribunal Constitucional de 28 de gener de 2.021, en el que ara ens interessa, ha considerat inconstitucional la disposició addicional primera de la llei 24/2015 , introduïda pel Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
DISSETÈ. El Decret llei 37/2.020 de 3 de novembre, va modificar l'esmentada disposición adicional primera.
El seu contingut també va ser declarat inconstitucional per la sentència del Tribunal Constitucional de 24 de febrer de 2.022.
DIVUITÈ. La llei 1/2.022, de 3 de març, ha introduït una altra vegada la disposició addicional primera amb un redactat semblant a les versions anteriors declarades inconstitucionals.
DINOVÈ. Per tant, dels arguments que hem exposat resulta que per dos vegades ha estat declarada inconstitucional l'obligació del propietari que legalment tingui la qualitat de gran tenidor d'habitatges, d'oferir un lloguer social que establia la llei 25/2.014, el que fa que no sigui exigible aquell oferiment.
VINTÈ. Del que acabem d'exposar resulta que aquesta norma no permet suspendre el procediment o desestimar les demandes de protecció dels drets reals inscrits, com sol·licita el recurs, per la manca d'oferiment d'un lloguer social, sens perjudici d'una eventual suspensió del llançament si concorren els requisits temporals i objectius que preveu la legislació actual o de l'activació dels protocols vigents en aquesta matèria.
Dret constitucional a l'habitatge.
VINT-I-UNÈ. El recurs considera infringits els articles 33 i 47 de la Constitució espanyola.
El primer, reconeix el dret a la propietat privada i la funció social d'aquest dret.
El segon, reconeix el dret a un habitatge digne, imposant als poders públics l'obligació de fer-lo efectiu.
VINT-I-DOSÈ. El Tribunal Constitucional s'ha ocupat de perfilar aquest dret, de definir la seva naturalesa i de relacionar-lo amb les situacions de precari.
La seva sentència de 28 de febrer de 2.019 argumenta:
"El art. 47 CE no reconoce un derecho fundamental, sino que enuncia "un mandato o directriz constitucional que ha de informar la actuación de todos los poderes públicos ( art. 53.3 CE ) en el ejercicio de sus respectivas competencias" ( STC 152/1988, de 20 de julio , FJ 2; y en el mismo sentido, SSTC 59/1995, de 17 de marzo, FJ 3 , y 36/2012, de 15 de marzo , FJ 4). [...] La cognición limitada del proceso especial creado por la Ley 5/2018, propia de este tipo de juicios sumarios, no veda al demandado la posibilidad de defenderse en el extremo nuclear del asunto que se ventila, por lo que no existe indefensión material. Partiendo de la premisa de que la ocupación no consentida ni tolerada no es título de acceso a la posesión de una vivienda, ni encuentra tampoco amparo en el derecho de los españoles a disfrutar de una vivienda digna y adecuada ( art. 47 CE ), el demandado en el proceso sumario instituido por la Ley 5/2018 podrá oponerse eficazmente a la pretensión del actor acreditando que dispone de título suficiente que justifique su situación posesoria -lo que excluiría la pretendida ocupación ilegal-, o que el título esgrimido por el demandante no es bastante para fundar su alegado derecho a poseer la vivienda. Como ha señalado el abogado del Estado, el proceso especial introducido por la ley impugnada tiene por objeto exclusivamente la recuperación de la posesión de viviendas por razón de su ocupación fáctica, sin título jurídico alguno. Si el 5 demandado puede aportar un título, cualquiera que sea, que justifique su situación posesoria -para lo cual la ley habilita un plazo suficiente-, ello le basta, sin necesidad de otro alegato, para oponerse eficazmente a la pretensión ejercitada por el actor en este proceso sumario. Al bastar la presentación de ese título por el demandado para oponerse a la pretensión del demandante, frente al título que debe presentar este para fundamentar su demanda de recuperación de la posesión de la vivienda, se da una igualdad de armas procesales que hace efectivo el principio de contradicción en el proceso especial creado por Ley 5/2018. Además, la ausencia de cosa juzgada material de la sentencia estimatoria definitiva que en este proceso sumario se dicte, en caso de que el demandado no conteste la demanda o no aporte título justificativo de su situación posesoria, deja abierta la puerta a una cognición plena en un posterior proceso declarativo ordinario, en su caso".
VINT-I-TRESÈ. En definitiva, el dret constitucional a l'habitatge no empara situacions de precari ni justifica en aquests casos un dret a romandre sense cap títol en un habitatge aliè.
Costes.
VINT-I-QUATRÈ. Atès que el recurs no s'hauria d'haver admès a tràmit perquè la demandada ara apel·lant no ha constituït la caució exigida, no és procedent imposar les costes d'aquesta segona instància.
