Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 08/11/2023.
Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.
Tema litigiós.
PRIMER. La societat demandant (BTL SPAIN ACQUISITIONS SLU) va presentar una demanda instant la tramitació d'un procediment verbal de precari.
Ho va fer contra els ignorats ocupants de l'immoble, sol·licitant que se'ls condemni al desallotjament de la finca de la seva propietat.
Els compareguts com a demandats eren uns anteriors propietaris de l'immoble objecte del procés que en van perdre el domini arran d'un procediment d'execució hipotecària, tramitat davant del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Blanes en què la part demandant era BANKIA SA.
La demandant el va comprar a aquesta societat financera.
SEGON. La sentència de primera instància ha estimat de manera íntegra la pretensió.
Considera que ha quedat demostrat, primer, el fet de la titularitat de la demandant i, segon, que els demandats no tenen cap títol que legitimi la seva ocupació.
També argumenta que la demandant no resta obligada a oferir als demandats cap lloguer social en aplicació de la llei 24/2.015.
Finalment, deixa oberta la porta a una eventual suspensió del llançament en fase d'execució.
TERCER. Els demandats no estan d'acord amb aquestes decisions.
El seu recurs es fonamenta sobre la base diversos motius.
Primer, inadequació del procediment seguit.
La demanda seria fraudulenta perquè la societat demandant ha obviat la possibilitat de recuperar la possessió de l'immoble dins del procediment d'execució hipotecària, sense necessitat de instar la tramitació d'un procediment de desnonament per precari.
Segon, es troba en una situació de vulnerabilitat i risc d'exclusió social, reclamant l'aplicació de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya en les modificacions introduïdes pel Decret llei 17/2019, de 23 de desembre i per la Llei1/2.022, de 3 de març.
Tercer, de manera subsidiària als motius anteriors, al·lega que s'ha d'aplicar la Ley 1/2.013 de protecció dels executats hipotecaris, així com el Real Decreto 11/2.020, de 31 de marzo.
Quart, finalment, no procediria la imposició de les costes per dubtes jurídics.
Concepte de precari.
QUART. El Tribunal Suprem ha definit reiteradament que s'ha d'entendre per precari.
Les seves sentències de 19 de setembre i 28 de febrer de 2.013 i d'1 d'octubre de 2014, entre altres, el configuren de la següent manera:
"Se define el precario como una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho y que "el hecho de pagar merced que excluya la condición de precarista no está constituido por la mera entrega de una cantidad de dinero, sino que ha de ser esa entrega por cuenta propia y a título de merced o de alquiler por el arrendamiento constituido o presunto a nombre del que paga... ( SSTS 30 de octubre 1986 ; 31 de enero 1995 i 6-11-2008 )".
Específicament la de 28 de maig de 2.015 diu:
"La jurisprudencia ha considerado el precario en un sentido muy amplio, sin entrar en conceptuaciones dogmáticas. Lo considera en todo caso de disfrute o simple tenencia de una cosa sin título y sin pagar merced o de detentar una cosa con la tolerancia o por cuenta de su dueño o sin ella, carente de título o abusiva; lo resume como situación de hecho que implica la utilización gratuita de una cosa ajena; en todo caso, falta de título que justifique la posesión; y también en todo caso, sin pagar merced".
CINQUÈ. Més recentment, la sentencia del mateix Tribunal de 16 de setembre de 2022, fa una recopilació de les últimes sentències que ha dictat sobre aquesta matèria:
"como declaramos en las sentencias 134/2017, de 28 de febrero ; 379/2021, de 1 de junio ; 502/2021, de 7 de julio y 783/2021, de 15 de noviembre , entre otras, el precario es una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho ( sentencias 110/2013, 28 de febrero ; 557/2013, 19 de septiembre ; 545/2014, de 1 de octubre ).
En el mismo sentido, se han pronunciado las sentencias 109/2021, de 1 de marzo y 212/2021, de 19 de abril .
Hemos dicho también que existe el precario: (i) cuando hay una situación de tolerancia sin título; (ii) cuando sobreviene un cambio de la causa por cesar la vigencia del contrato antes existente, (iii) o incluso la posesión gratuita sin título y sin la voluntad del propietario ( SSTS de 3 de diciembre de 1.958 y 30 de octubre de 1.986 , entre otras).
Por su parte, en las sentencias 691/2020, de 21 de diciembre y 502/2021, de 7 de julio , precisamos:
"El precario no se refiere exclusivamente a la graciosa concesión al detentador y a su ruego del uso de una cosa mientras lo permite el dueño concedente (en el sentido que a la institución del precario le atribuyó el Digesto), sino que se extiende a cuantos sin pagar merced utilizan la posesión de un inmueble sin título para ello o cuando sea ineficaz el invocado para enervar el cualificado que ostente el actor ( sentencias de 13 de febrero de 1.958 , 30 de octubre de 1.986 y 6 de noviembre de 2008 )".
Precari i execució hipotecària anterior contra els ocupants de la finca.
SISÈ. La sentència del Tribunal Suprem de 7 de setembre de 2.023, repassa i sistematitza la jurisprudència respecte de si és possible instar una demanda de precari contra els anteriors titulars de la finca litigiosa quan anteriorment han perdut la seva propietat en un procediment d'execució hipotecària o si, contràriament, la possessió s'ha de reclamar en el aquest darrer procediment.
Aquesta resolució argumenta:
"2.1. La primera de las citadas cuestiones fue abordada por la sentencia del Pleno de esta Sala Primera 771/2022, de 9 de noviembre , en la que fijamos una doctrina que, en lo sustancial, ha sido reiterada por las sentencias 515/2023, de 19 de abril , y 999/2023, de 20 de junio , y que ahora procede mantener. Al analizar la cuestión, tras exponer el régimen legal derivado de la Ley 1/2013, de 14 de mayo, distinguíamos entre los supuestos en que el demandante en el juicio de desahucio fuese el adjudicatario de la vivienda hipotecada (ejecutante o no) o un tercero que hubiese adquirido su título de dominio fuera del procedimiento de ejecución hipotecaria.
2.2. Para el primer caso, concluíamos que el juicio de desahucio por precario no es un procedimiento idóneo para que el adjudicatario obtenga la entrega de la posesión, al deber instar esa entrega en el propio seno del procedimiento de ejecución hipotecaria, a través de la diligencia prevista en el art. 675 LEC , y sin que el plazo de un año para instar la entrega que prevé este precepto resulte aplicable a los supuestos en que el ocupante sea el deudor ejecutado...
3.1. Por el contrario, cuando el propietario que insta la acción de desahucio es un tercero ajeno al procedimiento de ejecución hipotecaria, que no ha sido parte ni intervenido en el mismo, y cuya buena fe se presume, por no haberse acreditado ninguna connivencia con el adjudicatario del procedimiento ni intención fraudulenta alguna, en ese caso, como declaramos en la citada sentencia 771/2022, de 10 de noviembre , el juicio de precario sí resulta un procedimiento idóneo para obtener el lanzamiento del ocupante del inmueble:
"En el presente caso, la acción es ejercitada por un tercero, cuya buena fe se presume, que es ajeno al procedimiento de ejecución hipotecaria, sin que conste actuación alguna de connivencia con la adjudicataria de la vivienda litigiosa para perjudicar los derechos del demandado. Su título proviene de una transmisión onerosa llevada a efecto al margen o extramuros del procedimiento hipotecario en el que no intervino ni fue parte. En cuyo caso, no cabe negarle la posibilidad legal de acudir al procedimiento de desahucio por precario del art. 250.1 2º LEC ".
En el mateix sentit, sentències del Tribunal Suprem de 10 de juliol, 20 de juny i 19 d'abril de 2.023, així com la sentència del Ple de la Sala Primera de 9 de novembre de 2.022.
SETÈ. Pel que fa a l'aplicació del règim de protecció als executats vulnerables que estableix la Ley1/2.013, la mateixa sentència recorda:
"Por último, dada la naturaleza plenaria del proceso por precario ( SSTS 691/2020, de 21 de diciembre ; 502/2021, de 7 de julio y 605/2022, de 16 de septiembre ), cabe alegar y debatir dentro de dicho procedimiento, la cuestión relativa a la aplicación de la Ley 1/2013, que deberá ser resuelta, como cuestión de fondo o, en su caso, mediante la aplicación de la normativa de la prejudicialidad civil ( art. 43 LEC ), por el juez que conozca del procedimiento de precario".
El mateix criteri expressava la sentència de 10 de novembre de 2.022.
VUITÈ. En aquest cas queda demostrat que la societat demandant va adquirir per compravenda l'immoble de la societat a la qual se li va adjudicar en el procediment d'execució hipotecària i que no va ser part en aquell procés.
D'acord amb la jurisprudència que acabem d'extractar, s'ha de presumir la seva bona fe.
No tenim cap prova que acrediti, i de fet tampoc ho al·lega el recurs, que la seva actuació s'hagi fet amb una finalitat fraudulenta, derivat de la seva condició de societat filial, participada o propietat de l'adjudicatària en el procediment d'execució hipotecària, sense que consti cap mena de connivència amb aquesta darrera.
Per tant, en aplicació de la jurisprudència que hem resumit, no estava obligada a instar el desallotjament de la finca de la seva propietat en el precedent procediment d'execució hipotecària, sinó que està legitimada per fer-ho en un procediment verbal de desnonament per precari com ha fet.
Per tot el que hem exposat, és procedent desestimar aquest motiu del recurs, sens perjudici de les consideracions que farem més endavant respecte de la suspensió del llançament.
Aplicació de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya.
NOVÈ. L'article 5.2 d'aquesta norma disposava:
"2. Abans d'interposar qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, el demandant ha d'oferir als afectats una proposta de lloguer social, si el procediment afecta persones o unitats familiars que no tinguin una alternativa d'habitatge pròpia i que es trobin dins els paràmetres de risc d'exclusió residencial que defineix aquesta llei, la qual cosa ha de comprovar el mateix demandant, que ha de requerir prèviament la informació als afectats, i sempre que es doni un dels dos supòsits següents:
a) Que el demandant sigui persona jurídica que tingui la condició de gran tenidor d'habitatge.
b) Que el demandant sigui persona jurídica que hagi adquirit després del 30 d'abril de 2008 habitatges que siguin, en primera o en ulteriors transmissions, provinents d'execucions hipotecàries, provinents d'acords de compensació de deutes o de dació en pagament o provinents de compravendes que tinguin com a causa la impossibilitat de retornar el préstec hipotecari".
DESÈ. Aquest apartat de l'article 5, així com els seus números 1, 3, 4 i 9, van quedar suspesos en virtut del que va decidir la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 24 de maig de 2.016, publicada al BOE el 3 de juny del mateix any.
Aquesta suspensió es va produir per la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per part del Govern espanyol contra els esmentats apartats i altres disposicions de la llei.
Mentre va durar aquesta suspensió, vam argumentar de manera reiterada quan els recursos d'apel·lació al·legaven la seva aplicació que, a banda d'altres raons, mentre durés la seva suspensió, esdevenia impossible aplicar-la.
ONZÈ. La sentència de l'esmentat Tribunal de 31 de gener de 2.019, publicada al BOE el 21 de febrer del mateix any, va aixecar la suspensió d'aquell article sobre la base del desistiment parcial del recurs d'inconstitucionalitat, que va afectar a aquells apartats.
DOTZÈ. Aixecada la suspensió, vam argumentar en moltes sentències que l'article 5.2 de la llei 24/2.015 del Parlament de Catalunya, condicionava la seva aplicació a l'existència d'un procediment d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de rendes i que no era aplicable a les situacions de precari o de protecció dels drets reals inscrits, perquè la norma es limitava a aquells dos supòsits sense incloure els posseïdors sense títol.
TRETZÈ. L' article 5.8 del Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge, que va entrar en vigor el dia 31 de desembre del mateix any, va introduir en la llei 24/2015 una disposició addicional primera amb el següent contingut:
"1. L'obligació a què fa referència l'article 5.2, d'oferir una proposta de lloguer social abans d'interposar determinades demandes judicials, es fa extensiva en els mateixos termes a qualsevol acció executiva derivada de la reclamació d'un deute hipotecari i a les demandes de desnonament següents:
a) Per venciment de la durada del títol jurídic que habilita l'ocupació de l'habitatge. La proposta de lloguer social és exigible durant un període de tres anys comptadors a partir de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
b) Per manca de títol jurídic que habiliti l'ocupació, quan el demandant tingui la condició de gran tenidor d'acord amb la lletra a de l'apartat 9 de l'article 5 i amb la lletra a de l'apartat 3 d'aquesta disposició, sempre que concorrin les circumstàncies següents:
1r. Que l'habitatge es trobi en la situació d'utilització anòmala a què fa referència l' article 41.1.a de la Llei 18/2007, de 28 de desembre , del dret a l'habitatge.
2n. Que els ocupants acreditin per qualsevol mitjà admès en dret que l'ocupació sense títol es va iniciar, com a mínim, sis mesos abans de l'entrada en vigor del Decret llei de 23 de desembre de 2019, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
3r. Que els ocupants no hagin rebutjat cap opció de reallotjament social en els darrers dos anys oferta per qualsevol administració pública o d'acord amb l'article 5.2.
4t Que els serveis municipals emetin informe favorable sobre el compliment, per part dels ocupants, dels paràmetres de risc d'exclusió residencial i sobre l'arrelament i la convivència en l'entorn veïnal".
CATORZÈ. Arran d'aquesta modificació normativa, la Junta General de Magistrats de les Seccions Civils de l'Audiència de Girona de 10 de febrer 2020, va adoptar el següent Acord respecte de l'aplicació d'aquesta norma i la seva eventual transcendència processal en els procediments de desnonament o d'execució hipotecària.
"El posicionament sobre si cal considerar o no com a requisit de procedibilitat per admetre o no una demanda d'execució hipotecària o una determinada demanda de desnonament en el fet que no s'hagi ofert el lloguer social, en els supòsits previstos en l' article 5. 2 i la disposició addicional primera de la Llei 24/2015 de 29 de juliol després de la redacció operada pel RD Llei 17/2019 de 23 de desembre (abans de qualsevol demanda judicial d'execució hipotecària o de desnonament per impagament de lloguer, desnonament per expiració del termini o desnonament d'ocupants sense títol), és, a judici unànime de la Junta de magistrats de les seccions civils de Girona, negatiu".
QUINZÈ. Les raons que ens van portar a aquest Acord són les següents segons el seu contingut:
"1/. Perquè no hi ha cap norma ni substantiva ni processal que determini que si no es fa l'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic sigui el de la no admissió de la demanda o el seu sobreseïment, tal i com exigeix l' article 403 de la LEC .
No es pot passar per alt que l'accés a demanar l'auxili dels Tribunals es troba inclòs en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva, recollit en l' article 24.1 de la Constitució i, per aquesta raó, qualsevol restricció a aquest dret fonamental ha de ser interpretada de manera restrictiva.
2/. La norma que exigeix l'oferiment de lloguer social en determinats supòsits té una dimensió legislativa de caire administratiu i d'aquí que la pròpia llei 24/2015 hagués modificat parcialment la llei 18/2007 del dret a l'habitatge, concretament el seu article 124 que recull les infraccions greus, amb unes noves infraccions de les lletres i ) i j) referides al no oferiment de lloguer social, i que la Llei 4/2016 hagi també modificat l' article 118 de la Llei 18/07 que preveu les sancions aplicables als diferents tipus d'infraccions.
És a dir, que en cas d'incompliment d'aquell deure d'oferiment de lloguer social, l'efecte jurídic pot ser el d'una sanció econòmica per part de l'Administració.
3/. En la línia de reforçar la convicció de que el requisit d'oferiment d'un lloguer social en determinats supòsits és una exigència de caire administratiu (que pot comportar sancions fins a 90.000€) i no de caire processal (com a requisits de procedibilitat), destaquem que la defensa lletrada de la Generalitat de Catalunya davant el Tribunal Constitucional en fer les al·legacions en escrit de 6.7.16 al recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei 24/2015 presentat pel President del Govern, ja va fer constar expressament que: "El objetivo del artículo 5 no es limitar la contratación ni establecer requisitos procesales a la interposición de las acciones judiciales, sino delimitar el derecho de propiedad, estableciendo una obligación conforme a una finalidad o utilidad social..." (Antecedent de fet 7 è lletra d ) de la STC 13/2019 de 31 de gener ).
Per la seva banda, el Lletrat del Parlament afirmà en les seves al·legacions a l'article 5 apartats 1 a 4 i 9 que no vulneren el sistema de distribució de competències i que ".... el Letrado autonómico (sic) razona ampliamente que hallan cobertura en las competencias estatutarias en materia de vivienda y Derecho civil" (Antecedent de fet 8è lletra d) de la mateixa STC).
Així doncs, ja des de Catalunya es constata que "en cap moment s'han volgut afegir requisits processals en aquesta qüestió".
SETZÈ. La sentència del Tribunal Constitucional de 28 de gener de 2.021, en el que ara ens interessa, ha considerat inconstitucional la disposició addicional primera de la llei 24/2015 , introduïda pel Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l'accés a l'habitatge.
DISSETÈ. El Decret llei 37/2.020 de 3 de novembre, va modificar l'esmentada disposición adicional primera.
El seu contingut també va ser declarat inconstitucional per la sentència del Tribunal Constitucional de 24 de febrer de 2.022.
DIVUITÈ. La llei 1/2.022, de 3 de març, ha introduït una altra vegada la disposició addicional primera amb un redactat semblant a les versions anteriors declarades inconstitucionals.
DINOVÈ. Per tant, dels arguments que hem exposat resulta que per dos vegades ha estat declarada inconstitucional l'obligació del propietari que legalment tingui la qualitat de gran tenidor d'habitatges, d'oferir un lloguer social que establia la llei 24/2.015, el que fa que no sigui exigible aquell oferiment.
VINTÈ. Del que acabem d'exposar resulta que aquesta norma no permet suspendre el procediment o desestimar les demandes d'execució hipotecària com sol·licita el recurs, per la manca d'oferiment d'un lloguer social, sens perjudici d'una eventual suspensió del llançament si concorren els requisits temporals i objectius que preveu la legislació actual o de l'activació dels protocols vigents en aquesta matèria.
Per tant, no es pot al·legar que la interlocutòria impugnada és incongruent perquè no s'ha pronunciat sobre la procedència d'un lloguer social.
Aplicació del Real Decreto Ley 11/2020, de 31 de marzo.
VINT-I-UNÈ. En la redacció introduïda pel Real Decreto Ley 5/2.023, de 28 de junio, l'article 1 bis d'aquesta norma disposa:
"1. Desde la entrada en vigor del presente real decreto-ley y hasta el 31 de diciembre de 2023, en todos los juicios verbales en los que se sustancien las demandas a las que se refieren los apartados 2 .º, 4 .º y 7.º del artículo 250.1 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil , y en aquellos otros procesos penales en los que se sustancie el lanzamiento de la vivienda habitual de aquellas personas que la estén habitando sin ningún título habilitante para ello, el Juez tendrá la facultad de suspender el lanzamiento hasta el 31 de diciembre de 2023.
2. Estas medidas de suspensión que se establecen con carácter extraordinario y temporal, dejarán de surtir efecto en todo caso el 31 de diciembre de 2023".
VINT-I-DOSÈ. Al seu torn, el segon paràgraf del número 3 del mateix article disposa:
"En todo caso, la persona o personas que ocupan la vivienda sin título deberán acreditar, además, que se encuentran en alguna de las situaciones de vulnerabilidad económica descritas en la letra a) del artículo 5 del presente real decreto-ley mediante la presentación de los documentos previstos en el artículo 6.1. El Letrado de la Administración de Justicia, dará traslado de dicha acreditación al demandante o denunciante".
VINT-I-TRESÈ. Dels dos preceptes que acabem d'extractar resulta que, efectivament, es contempla la possibilitat de suspendre els llançaments en els procediments de precari, entre altres.
La norma el que preveu és la suspensió del llançament, no del procediment.
Per tant, serà en el moment en què la decisió de llançament sigui ferma, quan es podrà demanar la seva suspensió, no abans.
El que acabem d'exposar implica, per una banda, que és la part demandada qui té la càrrega processal de demostrar la concurrència dels requisits que condicionen aquella suspensió i, per una altra, que s'haurà de demanar davant del jutge o la jutgessa competent per acordar el llançament, no davant d'aquesta Audiència.
Aplicació de la Ley 1/2.013. Suspensió del llançament.
VINT-I-QUATRÈ. L' article 1 de la Ley 1/2013, en la modificació introduïda pel Real Decreto Ley 6/2.020, de 10 de marzo, disposa:
"1. Hasta transcurridos once años desde la entrada en vigor de esta Ley, no procederá el lanzamiento cuando en un proceso judicial o extrajudicial de ejecución hipotecaria se hubiera adjudicado al acreedor, o a cualquier otra persona física o jurídica la vivienda habitual de personas que se encuentren en los supuestos de especial vulnerabilidad y en las circunstancias económicas previstas en este artículo".
VINT-I-CINQUÈ. De la jurisprudència que hem extractat, referida als casos en què és adequat el procediment de desnonament per precari quan els demandats siguin els anteriors propietaris de l'immoble i n'hagin perdut el domini en una execució hipotecària, resulta que és admissible aquesta possibilitat quan l'executat hipotecari es troba en alguna de les situacions que descriu.
També sobre la base d'aquesta norma, la suspensió s'haurà de ponderar en el moment anterior al llançament, no en la interlocutòria que resol els motius d'oposició a l'execució hipotecària o, en un cas com aquest, en la sentència que posa fi al procediment de desnonament per precari.
La norma el que preveu és la suspensió del llançament, no del procediment.
Per tant, serà en el moment en què la decisió de llançament sigui ferma, quan es podrà demanar la seva suspensió, no abans.
Igualment en aquest cas, això implica que la part demandada haurà de demostrar la concurrència dels requisits que condicionen aquella suspensió i ho haurà de demanar en execució d'aquesta sentència davant del jutge o la jutgessa competent per acordar el llançament, no davant d'aquesta Audiència.
VINT-I-SISÈ. El que acabem de dir determina la desestimació d'aquest motiu del recurs, sens perjudici que els demandats puguin instar un incident de suspensió per vulnerabilitat a l'empara del que disposa la Ley 1/2.013.
Costes.
VINT-I-SETÈ. En el darrer motiu del recurs l'apel·lant sol·licita de manera subsidiària en cas de desestimació dels anteriors, la no imposició de costes pels dubtes jurídics que ha generat la procedència del precari quan ha estat precedit d'una execució hipotecària contra els demandats.
VINT-I-VUITÈ. Certament aquesta qüestió ha generat dubtes i pronunciaments discrepants entre les Audiències, com resulta de les pròpies sentències del Tribunal Suprem que hem resumit.
Per això, a l'empara de l' article 394.1, darrer paràgraf de la LEC, malgrat la desestimació de la contestació a la demanda, no considerem procedent fer imposició de les costes de cap de les dues instàncies.
VINT-I-NOVÈ. De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.
