Rebudes les actuacions s'hi nomenà ponent el magistrat JOAN L. CARDONA IBÁÑEZ, es va celebrar la deliberació i les actuacions van quedar vistes per a sentència.
En la tramitació d'aquest recurs s'han acomplert les prescripcions legals fonamentals.
PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.
L'actor va interposar una demanda en la qual sol·licitava que es condemnés la demandada a lliurar-li la documentació a què fa referència la decisió de la sentència. Això perquè al·legava que l'hi havia sol·licitat en diverses ocasions, fins i tot personalment en la sucursal corresponent, sense resultat. Finalment, el 18 de novembre de 2021 l'actor va remetre a la demandada una reclamació prèvia en la qual li reclamava aquella documentació, tal com s'acredita amb els documents 3 i 4 aportats amb la demanda. No obstant això, no va tenir resposta i va haver de presentar la demanda judicial.
La demandada va assentir a la pretensió principal, però va sol·licitar que no s'imposessin les costes processals pels motius següents.
En primer lloc, perquè sostenia que el contracte ja va ser remès a l'actor en el seu moment i també se li enviaven mensualment els extractes periòdics.
En segon lloc, perquè tal com acreditava amb els documents adjunts a la contestació, li havia remès aquella documentació abans de ser citada a terme per contestar a la demanda.
En tercer lloc, perquè l'actor havia modificat el domicili que havia fet constar en el contracte, situat a Lleida, i s'havia traslladat a Alcarràs sense comunicar-l'hi tal com era preceptiu.
En quart lloc, perquè havia intentat reiteradament comunicar amb l'actor tant per a lliurar-li la documentació com per reclamar el deute pendent amb l'entitat (2579,60 €), però l'actor rebutjava les trucades i les comunicacions i no li va estar possible actualitzar les dades. S'acompanya com a document 5 les gestions realitzades pel seu departament d'atenció al client. Per tot l'anterior, s'indica que finalment es va optar per remetre la documentació a l'empresa que diu representar l'actor i després d'intentar enviar-la-hi al mateix per correu ordinari.
I en cinquè lloc, perquè per obtenir la documentació s'hauria pogut presentar una petició de diligències preliminars o fins i tot un procediment verbal, però se sosté que s'ha optat per presentar una demanda d'ordinari amb quantia indeterminada amb la veritable finalitat d'obtenir un pronunciament favorable a costes.
La sentència d'instància va adoptar la decisió que es va transcriure anteriorment, la qual apel·la l'actor únicament quant al pronunciament en costes, amb l'oposició de la demandada.
SEGON. RESOLUCIÓ DE L'APEL·LACIÓ.
La resolució impugnada fonamenta la seva decisió en els següents arguments.
El primer, que el correu electrònic pel qual es reclamava la documentació a la demandada té data del 17 de novembre de 2021, que la demanda es presentà el 30 de març de 2022 que la demandada va aportar un altre correu de 19 d'abril de 2022 en el qual acreditava haver remès aquella documentació. Aquest correu és efectivament anterior a la citació a termini per contestar a la demanda, "lo cual habría sido suficiente para que el actor reclamase el archivo del expediente por carencia sobrevenida del procedimiento al haberse satisfecho ya sus expectativas al margen del procedimiento judicial".
El segon argument, que "el procedimiento elegido por el actor para la aportación de esta documentación resulta de difícil justificación, teniendo en cuenta que en ningún caso se ha negado que se le entregase una copia del contrato en el momento mismo de formalizarse el acuerdo, por lo que no habría infracción alguna del artículo 63.1 LGDCU mencionado en la demanda ni podría considerarse incumplido la normativa bancaria específica contenida en la Orden EHA/2899/2011, de 28 de octubre, de transparencia y protección del cliente de servicios bancarios y en la Circular 5/2012, de 27 de junio, del Banco de España, sobre transparencia de los servicios bancarios y responsabilidad en la concesión de préstamos".
I el tercer argument, insistint sobre la falta d'acreditació d'un veritable interès que justifiqui la reclamació, que ja s'havia exposat "en procedimientos anteriores en los que intervenía la misma defensa que existían procedimientos mucho más rápidos, sencillos y económicos para reclamar el cumplimiento de su obligación", com la reclamació prèvia en qualsevol de les oficines o departaments de la demandada o una petició de diligències preliminars, a més de considerar que és un fet públic i notori que tot client pot accedir a la informació relativa als seus productes contractats a través del seu canal privat d'usuari o en la pàgina web del banc.
Al seu torn, el recurs d'apel·lació es fonamenta els motius següents.
El primer, que la resolució és contrària a la redacció literal de l' article 395 LEC, que estableix "si el demandat assentís a la demanda abans de contestar-la, no escaurà la imposició de costes tret que el tribunal, raonant-ho degudament, apreciï mala fe en el demandat. S'entendrà que en tot cas existeix mala fe, quan abans de presentada la demanda s'hagués formulat al demandat un requeriment fefaent i justificat de pagament o si s'hagués dirigit contra ell una demanda de conciliació". De l'anterior l'apel·lant extreu que la demandada ha incorregut en mala fe, perquè amb la seva demanda havia justificat que li havia dirigit la ja indicada reclamació extrajudicial per correu electrònic.
El segon, que entre la reclamació extrajudicial i la presentació de la demanda van transcórrer més de quatre mesos, temps que considera més que suficient perquè la demandada contestés.
El tercer, es nega haver rebut el correu electrònic de 19 d'abril de 2022 amb el qual segons la demandada li va remetre la documentació després de la presentació de la demanda però abans d'haver estat citada a terme per a contestar-la. S'insisteix que es tracta d'una mera captura de pantalla d'un correu electrònic que no compleix amb els requisits que han de contenir les comunicacions electròniques per poder-les considerar un mitjà de prova vàlid, que al seu judici són la constància de l'autenticitat de la comunicació, l'autenticitat del contingut, la constància fefaent de la remissió i el lliurament i del moment que succeeix, i per recolzar la seva posició cita la interlocutòria del Tribunal Suprem 855/2010. Conclou que és necessari un certificat electrònic que acrediti tot l'anterior, que no s'aporta, i que a més tampoc consta el contingut íntegre del correu electrònic perquè únicament apareixen les denominacions dels documents que es diuen adjuntar, sense que es pugui comprovar el seu contingut. I s'indica que l'actora sí va acomplir aquests requisits en remetre-li el correu electrònic de reclamació extrajudicial. En suport de la seva posició cita diferents resolucions judicials, entre les quals es troba la d'aquesta Sala número 226/2019, de 8 de maig.
En quart lloc, s'impugna l'argument del jutge d'instància que es podia haver optat per la presentació d'una petició de diligències preliminars, indicant d'una banda que es tracta d'un procediment potestatiu i que l'actor podia optar per la presentació d'una demanda de declaratiu. I per una altra, que la petició de la documentació objecte del procediment no tenia encaix en cap dels apartats de l' article 249 LEC, tal com estableixen diferents resolucions judicials que se citen en el recurs.
En l'oposició al recurs es reiteren els mateixos arguments que en la contestació a la demanda i s'afegeixen altres dues.
El primer, que malgrat que l'actora nega haver rebut el correu electrònic remès per la demandada, es pot comprovar com el lletrat que va enviar la reclamació extrajudicial prèvia consta com el seu advocat en la pàgina web a la qual la demandada va enviar el correu.
I el segon, es reitera la idoneïtat de les diligències prèvies per tal d'obtenir la documentació sol·licitada, més tenint en compte que en la reclamació extrajudicial ja s'indicava que es pretenia obtenir la documentació per a "gestionar la reclamación de Crédito revolving". S'insisteix que l'actora disposava ja dels elements suficients per poder plantejar aquest judici declaratiu, en indicar en la reclamació judicial que s'havien aplicat interessos usuraris, per la qual cosa podia haver iniciat la seva pretensió de nul·litat del contracte, requerir en el mateix procediment la documentació i diferir a execució de sentència les liquidacions.
Plantejats així els termes de la discussió, resoldrem les diferents qüestions a continuació i començant per l'última d'elles.
1. Resolució sobre el procediment adient per sol·licitar la documentació.
En les nostres recents Sentències núm. 693/2023, de 2 d'octubre, 658/2023, de 18 de setembre, vam resoldre peticions de documentació presentades contra una entitat creditícia diferent de la d'aquestes actuacions, peticions instades a més a més davant el mateix jutjat que ha dictat la resolució que ara s'apel·la. I en aquelles Sentències vam resoldre, d'una banda, que el procediment de diligències preliminars no és idoni per reclamar dita documentació i, d'una altra, que els peticionaris tenien dret a instar un procediment declaratiu amb l'únic objecte de reclamar-la i conforme a la doctrina del Suprem.
Efectivament, quant a la inidoneitat de les diligències preliminars, en la primera resolució esmentada vam indicar això següent:
I ja hem resolt anteriorment que una diligència preliminar no és el procés adient per sol·licitar la documentació que ara es reclama, com es pot comprovar en la nostra interlocutòria núm. 103/2023, de 31 de març, que també reproduírem en la Sentència 658/2023 esmentada:
PRIMER. La representació de la part actora recorre contra la interlocutòria de primera instància que li denega la pràctica de diligencies preliminars. En un extens escrit de recurs justifica la seva pètita en el fet de que seria necessària conèixer els documents que demana per tal de decidir si presenta o no demanda ja que fins ara s'ha seguit tot un íter judicial que no ha permès satisfer els interessos tutelables del actors.
La part demandada s'hi oposa i demana la confirmació de la resolució atès que entén que l'únic que pretén la part actora és preconstituir una prova.
SEGON. Tal i com disposa la resolució recorreguda el tipus i classe de diligències preliminars que es poden demanar han de ser, estrictament, les què enumera la llei processal, en forma de "numerus clausus". No es tracta de diligències indeterminades o indefinides, si no que són diligències específiques i tipificades.
Així ho va indicar el Tribunal Suprem a la seva interessant interlocutòria d'11-11-02, on diu: " Pueden considerarse las Diligencias Preliminares como el conjunto de actuaciones de carácter jurisdiccional por las que se pide al Juzgado de Primera Instancia competente la práctica de concretas actuaciones para resolver los datos indispensables para que el futuro juicio pueda tener eficacia. Ya la sentencia de esta Sala de 20 de junio de 1986 , estimó tales diligencias como el conjunto de actuaciones dirigidas a aclarar las cuestiones que pudieran surgir antes del nacimiento de un proceso principal, por lo que se trata de un proceso aclaratorio que carece de ejecutabilidad. Resultan tradicionales en nuestro Derecho Procesal, pues no sólo se encuentran en la Ley de 1881, sino en su precedente de 1855 y se regulan en la Ley vigente, que no se limita a reproducir el texto precedente, sino que amplía los supuestos de aplicabilidad de tales diligencias, si bien elimina alguno de los existentes en la legislación anterior. Interesa destacar que, planteada en la praxis, si tales diligencias se encuentran o no sujetas a un numerus clausus, o sea si sólo pueden pedirse las consignadas expresamente en la ley o pueden pedirse respecto a otros supuestos de análoga finalidad, la solución fue contradictoria, pues mientras que algunas Audiencias Provinciales en sus sentencias siguieron el criterio taxativo, otras las admitieron en supuestos no previstos en la ley, si bien predominó el criterio restrictivo. Tal criterio es el hoy existente en la nueva Ley pues aunque no lo dice expresamente, hay que entenderlo así, porque ha suprimido alguno de la Ley precedente -ad exemplum, la exhibición de títulos en casos de evicción a que se refería el art. 497,4º LEC. 1881 , pero ha creado nuevos supuestos, como el nº 6 del actual art. 256 referido a la defensa de intereses colectivos de consumidores o usuarios. Finalmente, el nº 7 admite otros supuestos para la protección de determinados derechos previstos en leyes especiales. Por tanto, la conclusión, es que sólo pueden considerarse Diligencias Preliminares las establecidas en el Art. 256 de la vigente Ley de Enjuiciamiento Civil o "las establecidas en las correspondientes leyes especiales", a que se refiere el nº 7 de dicho artículo".
TERCER. Atesa aquesta doctrina, és evident que no tenen cabuda en el precepte esmentat les mesures sol·licitades per l'ara recorrent, consistent en que el Banc de Sabadell exhibeixi una sèrie de documents com ara, i citem literalment: a) Extractos bancarios de las cuentas corrientes aperturadas en la CAM (Actual Banc de Sabadell), durante los años 1995 a 2006, a nombre de Promociones Vilanova 2002, S.L. b) Copias del préstamo hipotecario suscrito por la promotora Promociones Vilanova 2002, S.L. con la entidad bancaria demandada así como los justificantes de las disposiciones realizadas por Promociones Vilanova 2002, S.L. c) Se aporte copia íntegra y testimoniada del procedimiento Diligencias Previas 3172/2008 seguido ante el Juzgado de Instrucción núm. 2 de Lleida y del Procedimiento Abreviado 19/2014 seguido ante la Sección 1 ª de la Audiencia Provincial de Lleida.En caso de que la demandada alegue no disponer de copia íntegra y testimoniada del referido procedimiento, por medio del presente escrito, se solicita se libre exhorto a la Sección 1ª de la Audiencia Provincial de Lleida y al Juzgado de Instrucción núm. 2 de Lleida a fin de que aporten al procedimiento copia íntegra y testimoniada de los Procedimientos abreviado 19/14 (Sección 1 ª Audiencia Provincial de Lleida) y Diligencias Previas 3172/2008 (Juzgado Instrucción núm. 2 de Lleida). d) Se aporte copia íntegra y testimoniada del procedimiento 30/10 seguido ante el Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de Lleida. En caso de que la demandada alegue no disponer de copia íntegra y testimoniada del referido procedimiento, por medio del presente escrito se solicita se libre exhorto al Juzgado de Primera Instancia núm. 5 de Lleida para que aporte copia íntegra y testimoniada de los autos 30/10.
Cap dubte genera les mesures c) y d), però tampoc les dues primeres ja que contràriament al que pretén l'apel·lant al seu escrit de recurs, no es pot efectuar una interpretació extensiva del supòsit previst a l'art. 256.1.2, per incloure dintre del substantiu "coses", a uns documents. A més a més l'objecte del procés que s'anuncia no ho constitueix els documents que es demanen, si no que ho serà, evidentment, una pretensió de responsabilitat contractual per presumpte incompliment de les obligacions que correspondria a l'entitat bancaria. És tracta, per tant, d'una acció de naturalesa personal, no d'una acció de naturalesa real. En aquest sentit interlocutòries d' aquest Tribunal de 4/3/2013, nº 31/2013 i 7/7/2017, nº 135/2017.
Cal advertir que el mecanisme processal de les diligències preliminars no pot ser desvirtuat en la seva naturalesa i finalitat, amb la intenció d'aconseguir finalitats que li són totalment alienes i, així, com ja ha indicat la Sala en més d'una ocasió, ni pot utilitzar-se per preconstituir proves sobre qüestions de fons que s'han de resoldre en el procediment posterior, ni es pot utilitzar per conèixer anticipadament les proves que pugui arribar a utilitzar el futur demandat, forçant-lo a descobrir en contra de la seva voluntat i sense empara legal, els mitjans en què pugui arribar a basar la seva defensa.
De la mateixa manera, tampoc tenen com a finalitat la de formar la convicció d'una de les parts per decidir si litiga o no contra una altra persona (que pel que sembla és la finalitat que persegueix la part actora i així ho verbalitza en el seu escrit), atès que la decisió i voluntat de litigar pertany a l'àmbit extra processal, de forma que no es poden utilitzar amb la finalitat d'esvair els possibles dubtes alhora de decidir si s'interposarà o no una demanda.
En definitiva, les diligències interessades no estan compreses a cap dels supòsits previstos a l' Art 256.1 LEC i el recurs s' ha de desestimar, confirmant la resolució recorreguda.
I pel que fa al dret del client a presentar una demanda declarativa amb l'única pretensió d'obtenir la documentación, vam dir això següent:
TERCER. RESOLUCIÓ DE L'OBLIGACIÓ DE LA DEMANDADA D'APORTAR LA DOCUMENTACIÓ EXIGIDA.
Com s'ha exposat a bastament, la discussió gira al voltant de la posició que el Suprem va establir en la seva Sentència 547/2021 , posició que fixava els principis següents:
a. L'existència de l'obligació de les entitats de crèdit de conservar la documentació contractual i de facilitar-la als seus clients: "Las normas invocadas por la recurrente permiten afirmar la existencia a cargo de las entidades de una prestación legal accesoria o complementaria de las obligaciones que asumen contractualmente y que consiste en la entrega de la documentación contractual. Ello con la finalidad de que quede constancia de la existencia del contrato y su contenido y que el cliente pueda fácilmente verificar si durante su ejecución se está cumpliendo conforme a lo acordado".
b. La determinació dels terminis durant els quals s'ha de conservar la documentació contractual correspon a la legislació corresponent i no s'ha de confondre aquest termini amb el de la prescripció de l'acció per reclamar-la, ni aquesta institució pot servir per ampliar-lo: "Obviamente, no podemos declarar la existencia de "obligación legal" que no está prevista en la ley y que tampoco resulta de la interpretación de la función de la prescripción, que se refiere al ejercicio de los derechos relativos al cumplimiento de una pretensión. Por lo demás, no tendría ningún sentido entender que, agotada la obligación de conservar una documentación, mediante el juego de la prescripción pudiera exigirse su cumplimiento.".
c. La normativa que estableix els terminis de conservació és, amb caràcter general, l' article 30 Cco ; l' article 9 del RD 609/1993, de 9 de maig , sobre normes d'actuacions en els mercats de valors i registres obligatoris, posteriorment derogat pel RD 217/2008, de 15 de febrer, sobre el règim jurídic de les empreses de serveis d'inversió i de les altres entitats que presten serveis d'inversió; i la norma 2a, punt 8è, de la Circular 3/1993, de 29 de desembre, de la Comissió Nacional del Mercat de Valors sobre registre d'operacions i arxiu de justificants d'ordres, modificada per la Circular 1/1995, de 14 de juny. Aquestes normes fixen en sis anys el temps durant el qual s'ha de conservar aquesta documentació i, reiterem, sense perjudici que altres normes sectorials en determinin de diferents.
d. El fet que l'entitat creditícia ja no conservi ni pugui aportar la documentació contractual la perjudicarà processalment a ella o al client segons resulti de les càrregues de la prova en cada cas particular: "Cuestión diferente es que, cuando el cliente invoque, dentro de plazo, la tutela de un interés concreto respecto del cumplimiento de un contrato, de acuerdo con la jurisprudencia citada, la entidad demandada no pueda basar su defensa en que ya no conserva la documentación relativa al contrato por no estar obligada a ello si, por las circunstancias, la prueba del hecho que le favorecería corre a su cargo.". I en el mateix sentit: "En casos en los que los clientes han presentado contra una entidad una reclamación de cantidad por saldos bancarios, devolución de un depósito o imposición cuya cancelación no constaba, esta sala ha rechazado que el art. 30.1 del Código de comercio "releve a la entidad de la carga de conservar, en su propio interés toda aquella documentación relativa al nacimiento, modificación y extinción de los derechos y de las obligaciones que le incumben, al menos durante el período en que, a tenor de las normas sobre prescripción, pueda resultarle conveniente promover el ejercicio de los primeros o sea posible que les llegue a ser exigido el cumplimiento de las segundas" ( sentencias 1046/2001, de 14 de noviembre , 277/2006, de 24 de marzo , y 323/2008, de 12 de mayo ). Es decir que, según esta jurisprudencia, el art. 30.1 del Código de comercio (o las normas que de manera semejante exigen a los empresarios conservar la documentación y justificantes de su negocio durante seis años) no exonera de la carga de la prueba que, según las circunstancias y en atención a la prueba practicada y al principio de facilidad probatoria, incumba a la entidad demandada."
A la vista de la posició del Suprem, en resolucions anteriors hem establert que conforme a les càrregues de la prova vigents en el cas concret era a l'entitat creditícia a qui perjudicava la falta de conservació o d'aportació de la documentació contractual ( Sentències 352/2023, de 28 d'abril , o 327/2023, de 13 d'abril ). No obstant això, en el supòsit que ara resolem del que es tracta és de resoldre la petició de lliurament de documentació no pas com un mitjà de prova proposat en un procediment en què es discuteixi, per exemple, la nul·litat o l'incompliment contractual sinó que la demanda té com a objecte exclusiu el lliurament d'aquesta documentació.
Com vam dir, la sentència d'instància recorda quina és la legislació que estableix l'obligació de conservació de la documentació i el dret del client a obtenir-la, però desestima la demanda (entre altres motius) perquè el seu judici el TS "no reconoce en ningún caso un derecho del cliente a reclamar este contrato de forma absoluta e ilimitada, sino que se sujeta a criterios de proporcionalidad y de oportunidad y de limitación temporal, tendentes a evitar actuaciones manifiestamente abusivas o carentes de especial interés a proteger". I per una altra, que el TS condiciona la reclamació de la documentació contractual a l'existència d'un veritable interès que el justifiqui, i concretament que la petició s'incardina dins d'una acció per l'exercici de la "la STS alegada condiciona la reclamación del cliente a la entidad para la entrega de documentos a la existencia de un verdadero interés que justifique esta reclamación y afirma que la petición debe entenderse dentro de una acción para el ejercicio de la "tutela de un interés concreto respecto del cumplimiento de un contrato, de acuerdo con la jurisprudencia citada"".
Emperò, no compartim, si més no parcialment, la interpretació que el jutge d'instància fa de la sentència indicada, pels motius següents.
En primer lloc, perquè l'única limitació que estableix el Tribunal Suprem per la reclamació de la documentació és temporal, això és, l'indicat termini de sis anys o el que estableixi la legislació específica. Enlloc de la Sentència esmentada es fa referència a uns altres "criterios de proporcionalidad y de oportunidad y de limitación temporal, tendentes a evitar actuaciones manifiestamente abusivas o carentes de especial interés a protegir", o almenys no es fa en el sentit que sembla defensar la sentència d'instància. Ans el contrari, el Suprem estableix expressament el dret del client a reclamar la documentació durant tota la durada contractual: "Aunque las normas tampoco establecen el momento exacto en el que debe entregarse el contrato, atendiendo a su finalidad, podemos concluir que, si por las circunstancias de su celebración no se hace en ese momento (contratos a distancia), será exigible inmediatamente. En función de las circunstancias es razonable igualmente reconocer que el cliente pueda solicitar su entrega durante el tiempo que se mantenga la relación contractual (como ya hacen algunas de las normas mencionadas, por ejemplo, para los servicios de pago)". Així, les úniques referències que es contenen en aquella resolució quant a la proporcionalitat de la petició de l'actora s'han de posar en relació amb el cas concret que resolia el Suprem, això és, una demanda que es va presentar davant l'òrgan de primera instància el 29 de setembre de 2015 i en la qual se sol·licitava el lliurament d'una documentació corresponent al període entre 1992 a 2004, tot sostenint que el termini per l'exercici de l'acció era de 15 anys. I les mencions "a la tutela de l'interès concret" que conté la Sentència entenem que s'han d'interpretar no pas en relació a l'obligació de lliurar la documentació sinó en relació a qui perjudicarà la càrrega de la prova en en el cas que no s'aporti, això és, i com conclou la Sentència del Suprem: "Cuestión diferente es que, cuando el cliente invoque, dentro de plazo, la tutela de un interés concreto respecto del cumplimiento de un contrato, de acuerdo con la jurisprudencia citada, la entidad demandanda no pueda basar su defensa en que ya no conserva la documentació relativa al contrato por no estar obligada a ello si, por las circunstàncias, la prueba del hecho que le favorecería corre a su cargo". I també seria una qüestió distinta el cas de pretensions de reclamació de documentació que clarament vulneressin la bona fe o l'abús del dret, com peticions reiterades per lliurar vàries vegades una documentació que ja ha estat entregada efectivament, però en aquell cas el que entraria en joc seria l' art. 7 Cc espanyol i les regles generals de la relació contractual.
2. Resolució sobre l'abast i validesa de la reclamació extrajudicial prèvia a la demanda.
Per resoldre la qüestió escau examinar si les al·legacions de les parts concorden amb la documentació en què les fonamenten.
Quant a que, segons la demandada, l'actor va canviar de domicili i no l'hi va notificar, en la demanda ja s'indica que el domicili de l'actor en presentar-la es trobava en la localitat d'Alcarràs, al carrer DIRECCION000 núm. NUM000, mentre que en el contracte que es va aportar amb l'escrit d'assentiment consta efectivament que en la data del seu atorgament (29 de maig de 2019) es trobava a Lleida.
No obstant això, en el llistat de comunicacions que la demandada al·lega haver fet fallidament amb l'actor es pot comprovar com el 4/11/2019 consta l'anotació "se modifica domicilio", i el 23/11/2019 hi consta "solicita cambio DOBA. OK gestionado", acrònim el significat del qual es desconeix. I en una anotació del 2/3/2021 s'indica " GCAR GEN. CARTA AUTOMÁTICA EFECTO NEGATIVA Bartolomé" i "EPY NFR OFICIAL: CL DIRECCION000 Nº NUM001" . Això és, que almenys des d'aquesta última data consta acreditat que la demandada coneixia el canvi de domicili i a més a més conforme al contingut d'aquesta segona nota es podia presumir que l'anotació del 4/11/2019 de modificació de domicili era per a fer constar aquesta nova adreça, doncs entre totes dues anotacions no consta cap altra. Així, aquest argument de la demandada decau.
Respecte a les gestions que la demandada al·lega haver fet per contactar amb l'actor, es pretenen acreditar amb el document número cinc, que és un llistat d'aquestes actuacions amb 491 "entradas de agenda". La més antiga és del 17/05/2017, dos anys anterior a la concertació del contracte ara discutit, però la segona i les successives apareixen precisament a partir de l'endemà de la celebració d'aquest contracte.
Si es consulten aquestes anotacions, es pot comprovar com es reiteren intents de comunicació fallits, es recullen les manifestacions del client que no pot pagar el deute i que s'ha acollit a un programa d'unificació de deutes, així com la indicació que se li han rebut diferents SMS i correus electrònics.
I el 22/11/2021 consta la següent anotació: "CORREO SCINFO DIRECCION001 SE RECIBE RECLAMACIÓN S INTERESES ABUSIVOS Y SOLICITUD DE DOCUMENTACIÓN. TRASLADAMOS A ASESORÍA JU". Anotació que, encara que no es discuteix, acredita que es va rebre el correu electrònic de reclamació extrajudicial que va remetre l'actora. A partir d'aquesta data apareixen múltiples anotacions amb la indicació " NO LO COGEN NUNCA COMUNICA", però cap nota que indiqui que s'ha remès al client la documentació que havia sol·licitat.
Així, l'agenda de contactes anterior acredita efectivament que la demandada va intentar múltiples reiteradament comunicar amb l'actor, però tots els seus intents eren per reclamar-li el deute que mantenia amb l'entitat i únicament l'anotació que s'ha reproduït anteriorment fa referència a la documentació sol·licitada en aquest procediment. I la demandada tampoc ha aportat cap mitjà de prova que acrediti que va intentar remetre-li la notificació amb anterioritat a la reclamació extrajudicial ni tampoc entre aquesta i el correu electrònic amb el qual indica que se li va lliurar i que va aportar a les actuacions, que és de quatre mesos més tard.
Finalment, entenem que ni tan sols seria necessari entrar a valorar si l'actora va rebre efectivament el correu electrònic remès per la demandada, perquè el que interessa per resoldre la qüestió és la reclamació extrajudicial i la resta de dates que hem exposat en els paràgrafs anteriors.
En resum, l'actora ha acreditat la remissió de la reclamació extrajudicial, la recepció de la qual va quedar registrada en l'agenda d'anotacions aportada per la mateixa demandada, i no obstant això aquesta no la va contestar fins més de quatre mesos més tard i una vegada ja s'havia presentat la demanda, a pesar que no se li havia notificat encara. No s'ha acreditat que hagués remès la documentació al client amb anterioritat i l'al·legació que l'actor canvià el seu domicili i que no l'hi va notificar, la qual cosa va impedir-li notificar-l'hi, també ha quedat desacreditada per la mateixa agenda de notificacions pels motius que no reiterarem.
Per tot això, escau estimar el recurs.
TERCER. COSTES PROCESSALS.
L'estimació del recurs implica que cap de les parts hagi d'assumir les costes, ex article 398 lec.
