Sentencia Civil 735/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 838/2022 de 16 de octubre del 2023

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

L'actora va interposar una demanda en què sostenia que era el pare del demandat i que ostentava l'usdefruit sobre la finca que ocupava sense cap títol, la nua propietat de la qual corresponia a un altre fill, el senyor Juan Ramón.

S'indicava tot seguit que "por la relación familiar existente, desde aproximadamente el año 2012 mi representado cedió de forma puntual la explotación de la referida finca al demandado sin solicitar ninguna contraprestación dineraria a cambio y esta cesión se realizó sin mediar contrato alguno". Durant tots aquests anys el demandat havia anat explotant la finca i rebent-ne els rendiments, mentre que l'actor "ha podido alguna vez y cuando así se lo ha permitido el demandado coger alfalfa para los animales que tiene".

També s'al·legava que s'havia ofert al demandat la possibilitat de regularitzar la situació mitjançant la concertació d'un contracte d'arrendament rústic, a la qual cosa s'havia negat al·legant que té tot el dret a posseir la finca i que no pensava abandonar-la si no se li abonaven unes millores que havia fet sense consentiment de l'actor.

Després d'haver-li remès diversos burofax i telegrames requerint-lo perquè abandonés la finca, l'actor i el seu segon fill, nus propietari, van entendre que podien recuperar-ne la possessió i hi van entrar el 18 d'abril de 2018, la qual cosa va donar lloc a que el demandat presentés una denúncia per danys contra el seu germà i propietari, que en el moment d'interposar la demanda es tramitava en el Jutjat d'Instrucció 1 de Lleida com a diligències prèvies 363/2018 (i que després es va acreditar que acabà amb una condemna per un delicte lleu d'amenaces).

El demandat es va oposar a la demanda, per dos motius.

El primer, i a pesar que es plantejà en segon lloc, el defecte legal en la manera de proposar la demanda per falta de claredat en la petició, pels arguments que s'exposaran i resoldran en el fonament jurídic següent.

I el segon motiu, per l'excepció processal d'inadequació de procediment, doncs al seu parer el tràmit adequat no era pas un judici de desnonament per precari sinó el corresponent a un arrendament, ja que entre les parts existia un contracte d'arrendament signat l'any 2012 i que s'aportava juntament a la denúncia penal a què es feia referència en la demanda.

En relació amb aquest document, s'al·legava que el demandat tenia la condició laboral de ramader i pagès i que la finca no era cultivable en no disposar de reg, per la qual cosa el demandat va haver d'assumir una sèrie d'inversions per instal·lar- lo.

Sosté a més que el preu de l'arrendament consistia en una part de la collita que el demandat havia de lliurar a l'actor perquè alimentés un petit ramat de cabres que té. A aquest efecte es fa referència a la declaració que l'actor va prestar en qualitat de testimoni en les diligències penals indicades i en la qual va manifestar que l'acord consistia en el pagament de 150 bales petites de palla. I a més a més el demandat també abonava l'IBI de la parcel·la, els rebuts del qual li remetia anualment el seu germà i nus propietari. Igualment, també es feia càrrec del pagament de l'aigua consumida en el reg.

Malgrat tenir coneixement dels fets anteriors, el demandat sosté que l'actor i el seu segon fill van entrar en la finca el 20 d'abril de 2018 i es van emportar tota l'herba que s'estava embalant, la qual cosa va donar lloc al procediment penal indicat.

La sentència va arribar al pronunciament que es va reproduir anteriorment, el qual impugna el demandat reiterant les dues excepcions del seu escrit de contestació i discutint l'argumentació de la jutgessa pels motius que resoldrem en el fonament jurídic tercer.

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE EL DEFECTE EN LA MANERA DE PROPOSAR LA DEMANDA.

En la contestació es fonamentava aquesta excepció en que malgrat en la demanda es pretenia exercitar una acció de desnonament per precari es fixà la quantia del procediment en 4610 € conforme a la regla primera de l'article 251 LEC, i essencialment perquè en el fonament jurídic II s'indicava que la demanda s'havia de tramitar pel judici verbal "al versar sobre reclamación de cantidades por impago de rentas y cantidades asimiladas y pretender la recuperación de la finca". En l'escrit d'oposició s'al·lega que la jutgessa d'instància va indicar en el judici que resoldria la qüestió en la sentència i que no ho va fer, però tal i com indica l'apel·lada un cop visionada la vista es pot comprovar que sí va resoldre les qüestions processals en el seu inici, amb la protesta de la demandada.

Plantejat així el debat, entenem que no concorre cap motiu que hagi de portar a la desestimació de la demanda perquè, tal i com s'argumenta en l'oposició a l'apel·lació, la inclusió d'aquelles referències al procediment d'arrendament constitueixen un simple error involuntari que en res altera els fonaments fàctics i jurídics de l'acció basada en un judici de desnonament per precari. En la demanda s'indiquen clarament els fets en què es fonamenta i es reitera que el demandat manca de títol per a la possessió, es fa servir contínuament el terme precari i la pètita és la pròpia d'una demanda d'aquesta naturalesa. Per tant, insistim, es tracta d'un simple error que en res altera aquells fonaments i que no ha causat cap indefensió a la part contrària, qui ha sabut des de l'inici de què havia de defensar. Així, escau desestimar aquest motiu d'oposició.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA NATURALESA DE LA RELACIÓ POSSESSÒRIA DISCUTIDA.

La sentència d'instància arriba al pronunciament que es va reproduir argumentant que "la relación inicial vigente de las partes era de comodato y ha devenido en precario".

La jutgessa parteix de la realitat del document de l'any 2012, doncs indica que a pesar que l'actor va manifestar en la vista que mai hi havia hagut cap contracte la seva declaració va ser contradictòria "pues llega a admitir que puede haberlo firmado y no hay indicios que conduzcan a estimar que el demandado ha aportado tanto la causa penal como al presente procedimiento un contrato falso".

No obstant això, la jutgessa descarta que aquell document reculli un contracte d'arrendament rústic, perquè segons els articles 623.11 i següents del Cc català aquests contractes estan subjectes a una durada determinada i l' article 1543 Cc espanyol estableix que l'arrendament és el gaudi o ús d'una cosa aliena per un temps determinat. El document aportat l'única cosa que estableix és que la parcel·la pot ser conreada pel demandat, però no estableix pas cap termini concret i un preu a canvi.

Respecte a aquest preu, però, les parts estan d'acord que s'havia acordat el lliurament de 150 bales d'alfals, però el segon germà i nus propietari va declarar que aquesta part de la collita es lliurava "per dignitat" i no pas com a contraprestació a un arrendament. La jutgessa considera que el lliurament d'aquestes bales no pot considerar-se com a renda, perquè no hi consta en el contracte, s'ignora si el preu és proporcional al valor de l'immoble cedit i no es justifica que s'hagi abonat de manera continuada, doncs el segon germà va declarar que des de l'enfrontament de l'any 2012 ja no rep cap contraprestació. I conclou que el preu de l'IBI no pot considerar-se renda segons la jurisprudència i tret que si s'hi hagi pactat expressament.

I finalment la jutgessa indica que el demandat estava gaudint de la finca abans d'haver-se confeccionat el document de l'any 2012, perquè les factures que va aportar proven que les inversions que diu haver fet són de l'any 2010.

De tot plegat la jutgessa conclou que el demandat "dio en préstamo la finca a su hijo para que la cultivara libremente, como había hecho con sus otros hijos", que en principi la cessió no estava subjecta a cap termini conforme a la relació familiar que totes les parts van manifestar havia estat excel·lent fins a l'any 2017, quan es va deteriorar i provocà que l'actora volgués recuperar la finca. I quant a les millores que es reclamen, la jutgessa resol que pronunciament és "sin perjuicio de la reclamación que en su caso pueda hacer de las inversiones efectuadas por el cauce que corresponda".

En l'escrit d'apel·lació es discuteix fonamentalment que "su señoría fundamenta dicha sentencia en la existencia de un comodato".

Dit l'anterior, es fa referència a determinats fets que es consideren provats en la sentència i que afavoreixen la versió del demandat, com l'existència del contracte de 2012 que permet conrear la finca i que segons el recurs "va unido al hecho de entregar al señor Juan Ramón la cantidad de 50 balas de alfalfa de cada cosecha (siendo varias las que se realizan cada año) y el pago del IBI de la meritada finca".

No obstant això, se sosté que " es falso, tal y como expusieron en el plenario del juicio oral, que todos los hermanos explotaban la finca, dando a entender con ello que tenían igual derecho sobre la finca que mi cliente", perquè aquestes afirmacions ja van ser exposades en el procés penal i desvirtuades.

Alhora incideix sobre la diferent naturalesa jurídica del comodat i el precari, i cita la sentència d'aquesta Sala número 257/2014, de 30 de maig. S'indica també que conforme a l' article 1750 i 1741 Cc en el cas de comodat el comodant conserva la propietat de la cosa prestada, mentre que l'actor era usufructuari i no pas propietari de la finca. I cita aquests articles del Codi civil espanyol malgrat més endavant indica que la jutgessa s'equivoca de legislació en fer esment al Cc català quan la normativa aplicable és la Llei 1/2008, de 20 de febrer, de contractes de cultiu.

Per tot l'anterior reitera que ens trobem davant un contracte d'arrendament rústic, perquè segons l' article 13 de la Llei 1/2008 la renda pot consistir tant en diners com en una quantitat determinada dels fruits, i el testimoni del demandat va manifestar en la vista que a pagès és habitual pagar la renda en diners o en espècie. I el seu article 17 estableix que la durada mínima és de set anys i l' article 18 que s'hi podrà prorrogar per terminis de cinc anys, de manera que quan se li va remetre el burofax de 16/6/2017 encara estava vigent aquell últim termini.

I finalitza indicant que la declaració del nus propietari està viciada de parcialitat, en tenir interès evident en la causa i a més haver estat condemnat en un procés penal, i que tampoc " es de recibo" l'argument de la jutgessa que no s'ha acreditat que el preu de les bales de palla sigui proporcional al valor de l'immoble cedit.

En l'escrit d'oposició a l'apel·lació s'insisteix que el document d'any 2012 no és un contracte d'arrendament sinó un simple permís per poder conrear la finca i així resulta de l'expressió "el camp pot conrea'l" (sic) que hi conté. Igualment, que tant el Ccc actual com la Llei de contractes de cultiu de 2008 exigeixen un pacte exprés perquè el pagament pugui ser en espècie, pacte que no es conté en el document ni enlloc. I quant al lliurament de les bales d'herba, es reitera que no constitueix pas renda sinó que es tractava d'una part de la producció que l'actor es reservava per aliment dels seus animals, de la mateixa manera que ho feien els altres dos germans. I quant al pagament de l'IBI, s'al·lega que el demandat no ha acreditat que ho pagava ni a quina finca es referia, perquè també és nu propietari d'una altra finca en el mateix lloc, i a més a més l' article 13.2 de la Llei de contractes de cultiu i l'actual article 623-12.2 Ccc no admeten aquesta mena de pactes. I quant a la durada del suposat contracte d'arrendament, coincideix amb la jutgessa d'instància que ni tan sols s'ha acreditat des de quina data es va iniciar, doncs el document tant repetit és de l'any 2012 però les factures de les actuacions de millora són de l'any 2010.

Plantejats així els termes del debat, escau recordar la posició d'aquesta Sala tant respecte a la naturalesa jurídica del judici de desnonament per precari com sobre l'abast de la revisió probatòria en segona instància, doncs els motius del recurs incideixen en totes dues qüestions.

Quant al precari, en la nostra recent Sentència 357/2023, de 2 de maig, indicàvem el següent:

Lo primero que tener en cuenta es que estamos ante una demanda de desahucio por precario. En relación con este tipo de procedimientos indica, entre otras, la sentencia del Tribunal Supremo nº 605/2022, de 16 de septiembre de 2022 :

"La cuestión relativa al ámbito del procedimiento de desahucio por precario la abordamos en las sentencias 691/2020, de 21 de diciembre y 502/2021, de 7 de julio , en los términos siguientes:

" 3.- El art. 250.1 nº 2 LEC ha establecido el juicio verbal como cauce para ejercitar la acción de desahucio por precario:

"Se decidirán en juicio verbal, cualquiera que sea su cuantía, las demandas siguientes: [...] 2º Las que pretendan la recuperación de la plena posesión de una finca rústica o urbana, cedida en precario, por el dueño, usufructuario o cualquier otra persona con derecho a poseer dicha finca".

Los presupuestos de este tipo de proceso son: (i) el título que ostenta el demandante, (ii) la identificación del bien poseído en precario y (iii) la insuficiencia o carencia de título del demandado.

La prueba de la existencia de un título habilitante que ampare la posesión o el pago de renta o merced corresponden a los demandados al tratarse de hechos positivos frente a la pretensión de desahucio articulada en la demanda.

4.- La LEC introdujo la novedad de suprimir el carácter de procedimiento sumario del desahucio por precario, pues la sentencia que le pone término tiene plenos efectos de cosa juzgada, ya que no está incluida en el apartado segundo del art. 447 LEC , conforme al cual:

"no producirán efectos de cosa juzgada las sentencias que pongan fin a los juicios verbales sobre tutela sumaria de la posesión ni las que decidan sobre la pretensión de desahucio o recuperación de finca, rústica o urbana, dada en arrendamiento, por impago de la renta o alquiler o por expiración legal o contractual del plazo, y sobre otras pretensiones de tutela que esta Ley califique como sumarias" (....)".

Por tanto, conforme a estos criterios, incumbe a los demandados acreditar cumplidamente el título habilitante de la ocupación que esgrimen frente a la parte actora, conforme a los criterios generales que se derivan del art. 217- 2 y 3 de la LEC , debiendo sufrir en otro caso las consecuencias negativas que se deriven de la falta de prueba o de la insuficiencia probatoria ( art. 217-1 de la LEC ).

I quant a la revisió provatòria, aquesta Sala ha establert un criteri mantingut en el temps sobre aquest motiu d'apel·lació i que, per citar una resolució recent, es resumeix en la nostra Sentència 50/2023, de 13 de gener:

Para ello debemos partir del reiterado criterio mantenido por la Sala en el sentido que, cuando a través del recurso de apelación se cuestiona la valoración de la prueba efectuada por el juzgador a quo sobre la base de la actividad desarrollada en el acto del juicio, debe partirse, en principio, de la singular autoridad de la que goza la apreciación probatoria realizada por el Juez ante el que se ha celebrado el acto de juicio, en el que adquieren plena efectividad los principios de inmediación, contradicción, concentración y oralidad, pudiendo el juzgador de instancia intervenir de modo directo en la actividad probatoria y apreciar personalmente su resultado, así como la forma de expresarse y conducirse de las partes, los testigos y peritos en su narración de los hechos y la razón del conocimiento de éstos.

Tras la entrada en vigor de la LEC 1/2000 el Tribunal de apelación también puede apreciar a través del soporte audiovisual, en el que se recoge y documenta el acto de juicio, la actitud de quienes intervienen y la razón de ciencia que expresan, a efectos de analizar si las pruebas se han valorado correctamente, pero siempre teniendo en cuenta que la actividad valorativa del juzgador de instancia se configura como esencialmente objetiva, sin que quepa decir lo mismo de la de las partes, que por regla general, y con cierta lógica en ejercicio del derecho de defensa, se presenta de forma parcial y subjetiva.

Por ello, la Sala ha indicado reiteradamente que la apreciación y valoración de la prueba es función privativa del juzgador de instancia, que debe realizar con arreglo a las reglas de la sana crítica, siempre con la posibilidad de que la valoración probatoria se practique mediante apreciación conjunta a fin de obtener una conclusión cierta, debiendo prevalecer su criterio, por imparcial y objetivo, sobre el de las partes, de tal modo que únicamente pueden estimarse incorrectas las conclusiones obtenidas por el juzgador a quo cuando éstas resulten absurdas, ilógicas o irracionales, o cuando haya dejado de observar alguna prueba objetiva que las contradiga, pero sin que este motivo de apelación pueda servir para intentar sustituir el criterio objetivo del juzgador por el subjetivo y propio del apelante.

I en la nostra Sentència número 55/2023, de 13 de gener, vam dir:

De conformidad con lo dispuesto en el art. 458-2 de la LEC la apelación habrá de realizarse por medio de escrito en el que se expondrán las alegaciones en que se base la impugnación, de forma que como esta Sala tiene dicho en múltiples resoluciones la parte apelante debe exponer claramente los motivos por lo que impugna la resolución de primera instancia, tanto en interés del Tribunal que ha de resolver el recurso como de la parte contraria, que ha de saber a qué ha de oponerse. En este caso el recurso formulado no se ajusta a estos requisitos pues, como ya hemos dicho, se limita a reproducir literalmente todas las alegaciones vertidas en su contestación a la demanda, sin concretar en modo alguno cual son los vicios o errores que se imputan a la resolución recurrida, los medios de prueba que habrían sido incorrectamente apreciadas o valoradas y/o, en su caso, la normativa aplicada erróneamente, o dejada de aplicar, en definitiva, las razones de su disconformidad con la decisión adoptada en la instancia.

El recurso, por tanto, adolece de falta de motivación pues no se concretan los motivos en que se sustenta, no se cita norma material o procesal que se considere infringida por la resolución recurrida, ni se denuncia error en la valoración de la prueba practicada. No se esgrime, en definitiva, alegación alguna propiamente dicha pues no puede considerarse como tal la simple reiteración de cada una de las alegaciones vertidas en primera instancia, a las que ya se ha dado debida y razonada respuesta en el auto recurrido, argumentando sobradamente los motivos por los que procede decretar la nulidad de las dos cláusulas cuestionadas, sin que en el escrito de recurso se haga valer el más mínimo argumento para desvirtuarlos. El juzgador de instancia ha analizado todas las cuestiones planteadas, y lo ha hecho de forma suficientemente motivada, sin que la argumentación contenida en la resolución recurrida resulte rebatida en forma alguna por las alegaciones de la apelante pues nada nuevo se añade a todo aquello que ya ha sido analizado y resuelto en primera instancia.

En el recurso de apelación el tribunal "ad quem" goza de competencia para revisar todas las cuestiones planteadas en primera instancia pero no puede revisar de oficio los razonamientos de la resolución apelada, al margen de los motivos esgrimidos por la parte como fundamento de su pretensión revocatoria, por lo que es la parte apelante la que debe individualizar los motivos de su recurso, a fin de que puedan examinarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que vengan ejercitados. Y como esta Sala tiene dicho en reiteradas ocasiones, lo que no puede pretenderse es que sea el Tribunal quien supla las omisiones de las partes, so pena de desconocer los principios dispositivos y de rogación que informan el proceso civil ( art. 216 y 218 de la LEC ) que también son aplicables en sede de apelación porque según establece el art. 465-4 de la LEC la sentencia que se dicte en apelación deberá pronunciarse exclusivamente sobre los puntos y cuestiones planteados en el recurso y, en su caso, en los escritos de oposición o impugnación a que se refiere el art. 461 de la LEC .

En este sentido, y como ya apuntaba la sentencia del Tribunal Supremo de 31 de enero de 2000 , refiriéndose al art. 733 de la LEC de 1.881, de similar redacción al art. 458 de la LEC , "...la Sala de apelación desestimó el recurso, cuya Sentencia se impugna, al tener por incumplido el requisito que exige el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Civil que exige la expresión de las razones por las que el apelante difiere de la Sentencia y de la solución que en la misma se adopta en relación con las cuestiones planteadas por las partes en sus respectivos escritos de demanda y contestación, a fin de que la contraparte pueda tener conocimiento de las bases de la impugnación y pueda ejercitar con mayor amplitud el derecho a la defensa que vería lógicamente mermado de admitirse el recurso carente de fundamentación...".

Añade esta misma sentencia que · ....el artículo 733 en su redacción conforme a la reforma precitada determina que el recurso de apelación se formaliza por escrito que se presentará ante el órgano jurisdiccional que hubiera dictado la resolución que se impugna, en el que se exponen las alegaciones en las que se base la impugnación", y concluye "no cabe soslayar que la apelación que regula el artículo 733 es una apelación fundada, de manera, que, como expresa la Sentencia impugnada, no cabe una remisión a escritos de alegaciones de la primera instancia, sino que es preciso, que a la luz de la Sentencia objeto de la apelación, se señalen las razones concretas de discrepancia, ya que, en otro caso, se defraudaría el contenido y sentido de la norma. "

Resumides així els termes dels recursos i la jurisprudència legislació aplicable, escau desestimar l'apel·lació pels motius següents.

En primer lloc, perquè no és cert que, com pretén l'apel·lant, la jutgessa hagi qualificat la relació jurídica entre les parts com un contracte de comodat i no de precari, o almenys no ho és en la manera que pretén l'apel·lant. Tal com es va exposar, la jutgessa conclou que la relació jurídica inicial a què feia referència el contracte de l'any 2012 era de comodat i que posteriorment es va convertir en precari, pels motius que indica, cosa que és força distinta.

En segon lloc, la jutgessa arriba a aquesta conclusió per la valoració dels diferents elements probatoris que indica en la seva sentència, els quals valora conforme a la jurisprudència que citem amb anterioritat i que motiva correctament, per la qual cosa no existeix cap argument per substituir aquesta valoració per la quina interessa a la demandada.

Això perquè, efectivament, la pròpia documentació sobre les millores que va aportar la part demandada acredita que almenys des de l'any 2010 va fer actuacions en la finca, per la qual cosa la relació era anterior al document de l'any 2012.

Tal com es pot comprovar, en aquell document atorgat el 06/08/2012 l'autor s'identifica com a propietari del camp, malgrat que en la nota simple aportada amb la demanda consta únicament com a usufructuari i el seu segon fill com a propietari per títol de compravenda atorgat el 21/08/1997, i en la seva declaració en seu penal l'actor va manifestar que en la data de la seva redacció era usufructuari. I l' article 5 de la Llei de contractes de cultiu permet als usufructuaris signar contractes de cultiu, amb les limitacions temporals que s'indiquen, i l' art. 561-9 Ccc estableix que l'usdefruit és disponible per qualsevol títol i que els contractes que fan els usufructuaris s'extingeixen al final de l'usdefruit.

La redacció del document es limita a indicar que l'actor "certifica que el camp pot conrea'l Luis Francisco amb DNI X" i que "actualment el camp està sembrat de blat de de moro que ha estat sembrat i ensulfatat per l'empresa X". Per tant, està bastant lluny del que hauria de ser un contracte d'arrendament rústic, doncs no indica el termini de durada ni el pagament de la renda, tal com sosté la part apel·lada i sense perjudici del que direm més endavant.

Quant a les manifestacions de l'actor en la seva declaració com a testimoni en el procediment penal, en cap moment accepta que aquest contracte constitueixi un arrendament, i l'apel·lant tampoc no justifica en quin punt de la declaració s'hi conté aquesta manifestació. Quant a la Sentència penal, enlloc dels fets provats es fa esment a la naturalesa de la relació possessòria més enllà d'indicar que en el moment dels fets el demandat "estava efectuant treballs en la finca".

Quant al pagament de l'IBI, l'apartat segon de l'article 13 de la Llei de contractes de cultiu estableix que "són nuls de ple dret els pactes pels quals obliga a l'arrendatari arrendatària al pagament total o parcial de qualsevol dels tributs que graven la propietat de la finca arrendada".

Resta, doncs, per determinar l'abast del lliurament de les bales d'herba alfals.

Pel que fa a la declaració de l'actor, no escau més que indicar que l'estat d'alteració que va mostrar fa força complicat que se'n pugui treure l'aigua clara.

Quant a la declaració dels dos germans del demandat, van manifestar que l'herba alfals era per autoconsum de les explotacions ramaderes de tots plegats, que hi conreaven conjuntament i que consumien la producció "en règim familiar", així com que en el moment dels fets que van donar lloc a la denúncia penal el pare tenia 600 caps de ramat, que necessitava l'herba alfals per als animals, i que, com indica la jutgessa, el demandat "no estava obligat a lliurar les bales, era per dignitat" (en relació al respecte al pare), així com que l'IBI el devia al pare perquè tots treballaven les finques plegats.

Certament, el Sr. Juan Ramón va manifestar en la seva declaració com investigat en el procés penal que "avisaron a la Urbana para recoger la siega ya que el Sr. Luis Francisco no cumplió el pacto que tenía de cultivo de la finca por el que tenía que entregar al Sr. Juan Ramón 150 pacas de producción de los primeros 3 cortes del año" , i que va reconèixer aquesta declaració en la vista.

I el testimoni aportat per la demandada va respondre que no havia vist a la resta de germans conreant la finca, i que "li consta i havia escoltat a algun veí" que el pacte era lliurar al pare unes bales d'herba, i que el pare era ramader i tenia cabres, i malgrat no va poder concretar-ho va indicar que tots els germans i el pare "suposava que s'ajudaven a conrear les finques", tot i que "no lo veía cada día, yo".

Plantejades així les coses, la demandada podrà discutir la valoració que la sentència d'instància fa de les declaracions anteriors, però en base a dues premisses.

La primera, que conforme a l' art. 217.7 Lec els tribunals han de valorar la disponibilitat i facilitat provatòria de cada part en judici, i l'actora difícilment pot aportar testimonis que tinguin coneixement directe dels fets i que no estiguin, però, units amb el demandat per una relació familiar que ha esdevingut conflictiva. L'eventual manca d'imparcialitat dels testimonis no es pot valorar, doncs, en abstracte, sinó tenint en compte les seves manifestacions concretes, que van estar versemblants i sense incórrer en cap contradicció evident entre ells.

I la segona, que les manifestacions del testimoni de la demanda podran ser parcialment contradictòries amb la de la resta de declarants, però és evident que el fet discutit no és el lliurament de les paques d'herba sinó el concepte en què s'hi lliuraven: si com una renda per un arrendament o com una contribució al pare i, en el seu cas, als germans i en el sí de les relacions familiars. I aquesta disjuntiva no restà lliure de dubtes per la declaració del testimoni de la demandada, per la qual cosa la valoració conjunta que fa de la prova la Sentència apel·lada no incorre en cap dels vicis que obligui a corregir-la en aquesta instància.

Escau, doncs, desestimar aquest motiu d'apel·lació i el recurs.

QUART. COSTES PROCESSALS.

La desestimació del recurs implica la seva imposició a l'apel·lant, ex art. 398 i 394 Lec.