Sentencia Civil 359/2024 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 150/2024 de 20 de mayo del 2024

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

L'ara apel·lant va interposar una demanda de divorci, en la qual sol·licitava diversos pronunciaments i dels quals només apel·la ara els relatius a la quantia de la pensió que se li ha reconegut i la divisió del saldo d'un compte bancari que compartia amb el demandat. Demandat que s'oposa al recurs. Resoldrem separadament els motius del recurs en els fonaments següents.

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LA QUANTIA DE LA INDEMNITZACIÓ ECONÒMICA.

El primer que escau indicar és que la demanda és imprecisa quant a la naturalesa de la indemnització que se sol·licita i que la sentència no resol aquesta imprecisió més que indirectament.

Això perquè, quant a la demanda, el seu Fet setè es titula "Prestació compensatòria" i en ell se sol·licita expressament que:

En conseqüència, a l'empara del que preveuen els articles 233.14 i següents del Codi civil de Catalunya , en relació a l'article 232.5 del mateix codi, que regula la compensació econòmica per raó de treball domèstic no retribuït, aquesta part sol· licita que es determini com a mesura definitiva del divorci, que el demandat ha de satisfer a la meva representada la quantitat de quinze mil euros, per raó del treball no remunerat dedicat a les tasques de la llar i de tenir cura de la família (...).

Més endavant, en els fonaments jurídics, se cita tant l' art. 232.5 Cc relatiu a la compensació econòmica per raó de treball, com l'art. 233.15 aplicable a la prestació compensatòria.

I en la pètita se sol·licita que la quantia es lliuri "en concepte de prestació compensatòria".

Això és, que se sol·licita indistintament que la indemnització es reconegui tant per la via de la compensació econòmica per raó de treball de l' art. 232-5 Ccc, com per la via de la prestació compensatòria de l'art. 233-14, indemnitzacions que obeeixen a realitats fàctiques i jurídiques diferents tot i que els seus supòsits fàctics hi pugin coincidir parcialment segons el cas. Així ho hem establert reiteradament tal i com es pot comprovar, per exemple, en la nostra Sentència núm. 824/2023, de 13 de novembre:

SEGUNDO.- Para la resolución del recurso conviene recordar la naturaleza y finalidad de la prestación compensatoria, regulada en los arts. 233-14 y siguientes CCCat , destacando igualmente, al hilo de las alegaciones de la recurrente, que no puede confundirse con la compensación económica por razón de trabajo, regulada en los arts. 232- 5 y siguientes del mismo Código , sobre la que no se ha planteado en este caso pretensión alguna.

Como hemos dicho en múltiples ocasiones se trata de dos derechos de contenido económico, de naturaleza distinta, que no pueden ni deben ser confundidos puesto que dan respuesta a situaciones bien distintas en casos de ruptura conyugal, debiendo centrarnos en este caso la primera de ellas, tal como ha hecho la resolución recurrida.

Al seu torn, la sentència resol la confusió únicament de manera indirecta i ho fa perquè hi aplica l' art. 97 Cc espanyol, quan resulta que la legislació adient són les disposicions de dret foral català exposades anteriorment. I cita resolucions al respecte del TS i cap del TSJ Catalunya que examini la normativa catalana.

Finalment, en el recurs d'apel·lació s'al·lega "Error en la valoración de la prueba en relación a la determinación del importe de la prestación compensatoria que procede abonar a favor de Dña. Ana María por el desequilibrio económico que padece, como consecuencia de la ruptura de la convivencia" . I més endavant, que la conclusió de la sentència "va contra los criterios establecidos por el art. 233.15 del Código Civil de Cataluña y por el art. 97 del Código Civil ".

De tot plegat el que escau concloure és que en aquesta alçada es pretén que la qüestió es resolgui per la via de l' art. 233.15 Ccc, doncs ni en el recurs ni s'impugna la qualificació jurídica que hi feu la jutgessa d'instància ni se citen ja els articles 232-5 i concordants. Petició que ens vincula conforme al principi tantum devolutum quantum apellatum i que és l'única que podem atendre.

Dit això, en la nostra recent Sentència núm. 188/2024, de 20 de febrer, dictada en el recurs d'apel·lació núm. 1520/2022, ja recordàrem la jurisprudència del TSJ Catalunya al respecte de l'abast i naturalesa de la pensió compensatòria, tot referint-nos a la nostra Sentència núm. 412/2022. Resolucions que no reproduirem per la seva extensió i, però, sí citarem el que vam dir en la nostra Sentència núm. 82/2023, de 24 de gener:

Pues bien, para dar respuesta a las alegaciones de ambos litigantes necesariamente hemos de referirnos en primer lugar a la finalidad de la prestación compensatoria, conforme a lo previsto en el art. 233-14 del Código Civil de Cataluña (CCCat ) y la doctrina jurisprudencial sobre la materia, de la que es claro exponente la sentencia del Tribunal Superior de justicia de Cataluña de 15de julio de 2022 (nº 46/2022 ) cuando indica que:

"1. Tras la entrada en vigor del artículo 233-17.4, la Sala Civil del TSJCat en Sentencias de fecha 27 de septiembre de 2012 y 27 de noviembre de 2.014, ha venido resaltando la función de la prestación compensatoria como readaptación del cónyuge acreedor a la vida activa como consecuencia de la desmejora económica consiguiente a la disolución del vínculo matrimonial y a la pérdida de oportunidades.

Su contenido debe vincularse al nivel de vida durante el matrimonio teniendo y determinarse en función de una serie de parámetros legales establecidos en el art. 233-15 el cual dispone que:

"Para fijar el importe y duración de la prestación compensatoria, debe valorarse especialmente: a) La posición económica de los cónyuges, teniendo en cuenta, si procede, la compensación económica por razón de trabajo o las previsiblesatribuciones derivadas de la liquidación del régimen económico matrimonial. b) La realización de tareas familiares u otras decisiones tomadas en interés de la familia durante la convivencia, si eso ha reducido la capacidad de uno de los cónyuges para obtener ingresos. c) Las perspectivas económicas previsibles de los cónyuges, teniendo en cuenta su edad y estado de salud y la forma en que se atribuye la guarda de los hijos comunes. d) La duración de la convivencia e) Los nuevos gastos familiares del deudor, si procede."

2 . En orden a su extensión temporal la misma es esencialmente limitada pero la ley también contempla, como hemos visto, que pueda acordarse en forma indefinida si concurren circunstancias excepcionales.

3. La STSJCat de 3 de mayo 2018 resume la doctrina legal, recordando que conforme a nuestra jurisprudencia, SSTSJCat 76/2014, de 27 de noviembre, 75/2015, de 29 de octubre y 85/2015, de 17 de diciembre ya no se concibe esta prestación como una garantía de sostenimiento vital por parte del antiguo cónyuge ni como un derecho automático a una prestación económica permanente. Se presume que cada uno de los cónyuges debe ser capaz de mantenerse por sí mismo y que tras la disolución del vínculo el menos favorecido debe actuar en forma proactiva para adquirir bienes propios que permitan su digna sustentación sin quedar sujeto a la permanente dependencia del otro. En las SSTSJCat 85/2015, de 17 de diciembre, 14/2017, de 14 de marzo y en las SSTSJCat 28/2017, de 31 de mayo, 47/2017, de 19 de octubre y 3/2018, de 8 de enero dijimos que siendo la limitación el principio o regla general y el otorgamiento con carácter indefinido, la excepción, esta no puede ser interpretada en forma extensiva y la carga de la prueba incumbe aquien invoca o aduce la existencia de la excepcionalidad.

4. Igualmente constituye doctrina legal la expuesta en las sentencias de contraste que se citan en el recurso y en muchas otras (ad. ex. STJCat de 6 de julio de 2020 ( ROJ: STSJ CAT 6100/2020 - ECLI:ES: TSJCAT: 2020:6100 ). Conforme a dicha doctrina sólo podrá establecerse una permanencia de la pensión por tiempo indefinido cuando en el caso concreto concurra una potencialidad real y acreditada de que el beneficiario, como consecuencia de sus circunstancias personales (edad, estado de salud, formación profesional, posibilidades de adquirir ayudas públicas etc.) y de la ausencia de patrimonio, no podrá alcanzar, en un plazo mayor o menor, aquella autonomía pecuniaria de la que hubiera podido disfrutar de no haber mediado el matrimonio, permitiéndole subvenir a sus necesidades"

Així doncs, com a cap primer cal remarcar que tots els fets i arguments jurídics que es pretenen articular per la via de l' art. 232.5 Ccc no són admissibles,. És clar que s'han de valorar per al reconeixement de la pensió compensatòria que ara es reclama, però alguns d'ells perden gran part de la seva importància.

Dita la qual cosa, la jutgessa d'instància considera que totes les circumstàncies valorades donen lloc a un "desequilibri econòmic lleu" o un "perjudici econòmic lleu" en la situació de l'actora i que justifica una indemnització per la quantia que resol, a més de fer constar que les càrregues familiars no van incloure atendre fills o persones al seu càrrec, sinó únicament a l'actora i del seu marit, i que això no acredita que hagués de deixar de treballar per aquest motiu.

Així les coses, de les proves practicades resulta el següent quant als elements que hem de tenir en compte per a resoldre la qüestió.

En primer lloc, pel que fa a la capacitat econòmica actual de l'actora no es discuteix que en el moment d'interposició de la demanda rebia una pensió de jubilació per import de 671,43 € mensuals, sense perjudici de les actualitzacions posteriors, que no té domicili en propietat i que havia d'abonar un lloguer de 300 € mensuals, més l'import dels subministraments. Igualment, que la seva edat de 70 anys i la percepció d'aquesta pensió de jubilació fa més que difícil la incorporació al mercat laboral.

El demandat, per part seva, tenia 71 anys d'edat, cobrava una pensió de jubilació de 1114 € mensuals, actualitzacions també al marge, era propietari de dos habitatges i de les finques rústiques que consten a les actuacions.

Pel que fa a les circumstàncies que van concórrer durant la vigència del seu matrimoni, la seva durada va ser de 21 anys, els contraents tenien 50 i 51 anys i que no van tenir descendència.

Respecte a la dedicació de l'actora a les feines domèstiques, no sembla existir dubte que va ser ella qui habitualment se n'ocupava, tal com va reconèixer el propi demandat en la vista en manifestar que ell treballava durant tota la setmana, tot i que també va indicar que feia alguns treballs durant els dissabtes i diumenges. I també el primer dels testimonis, parella de la filla del demandat, va manifestar que era habitualment l'actora qui se n'ocupava. Cosa diferent és que això impedís de manera definitiva o molt rellevant a l'actora incorporar-se al món laboral.

Això últim perquè resulta certament important destacar que el matrimoni no va tenir fills comuns, que la filla del demandat tenia 20 anys quan l'actora va passar a viure amb el seu pare i que va estar convivint amb ells únicament durant tres o quatre anys, segons la declaració d'aquell primer testimoni. Per tant, l'actora no va haver d'atendre la cura de fills menors amb la càrrega important que això comporta, i tampoc no s'ha acreditat que la filla de l'actor, ja major d'edat, fos una càrrega rellevant durant aquell temps.

Quant a l'atenció de la seva sogra, la qüestió va quedar també perfectament aclarida amb l'interrogatori de totes dues parts. L'actora va abandonar inicialment un lloc de feina per a atendre-la, però com que mai s'hi havien avingut ràpidament va haver de deixar la seva cura i es van contractar dues dones per a fer-ho. Únicament durant la seva última setmana de vida va estar l'actora qui se n'ocupà, per la qual cosa tampoc sembla que fos una càrrega que impedís desenvolupar les seves activitats laborals.

Finalment, la cura dels nets del demandat també va resultar acreditada per la seva pròpia declaració i fonamentalment per la parella de la filla de l'actor, que no obstant això es va limitar a indicar que l'atenció se circumscrivia a recollir-los o portar-los alguns dies a estudi, així com atendre'ls durant alguns dels caps de setmana en els quals la parella sortia fora de casa, caps de setmana que va indicar podien ser la meitat dels anuals i que no tots ells hi estaven a càrrec de l'actora, perquè també s'ocupava d'atendre'ls la família del pare.

D'altra banda, la vida laboral de l'actora es va aportar a les actuacions i consta com abans del matrimoni celebrat l'any 2001 treballà en una indústria a DIRECCION000 durant 29 dies, de l'any 2000, l'any 2002 treball altres 89 dies entre el 01/02/2002 i el 30/04/2002, i a continuació ho va fer 467 dies entre el 18/11/2002 i el 27/02/2004, que a continuació va estar cobrant la prestació de desocupació 245 dies entre el 4/03/2004 i el 3/11/2004, que dos anys més tard treballà 70 dies entre el 13/11/2006 i el 13/02/2007, a continuació ho va fer 533 dies en la mateixa empresa des de l'extinció del contracte anterior i fins al 31/12/2008, que va estar sense activitat i sense cobrar prestació fins a 15/02/2010 quan treballà 205 dies fins al 21/01/2011, que a continuació va percebre la prestació per desocupació durant justament un any complet, que el 15/04/2014 treballà durant 150 dies fins al 28/02/2015, que va tornar a estar un temps sense treballar i tret un període d'una setmana l'any 2016, i que finalment va tornar a treballar 155 dies entre el 15/02/2017 i fins el 12/01/2018. Per tant, no sembla que les càrregues domèstiques li impedissin desenvolupar una activitat professional, o en el millor dels casos hagués estat necessària una major activitat probatòria per acreditar que les circumstàncies que ja es van exposar sobre l'atenció que havia de prestar a aquelles van tenir la incidència que es pretén.

Finalment, és cert que la demandant no disposa d'un habitatge en propietat, però tampoc no ho tenia abans del matrimoni. I també ha resultat acreditat, pel propi interrogatori de l'actora, que des que es va jubilar va ingressar l'import de la seva pensió en un compte privatiu i que des de l'any 2016 havia aconseguit estalviar uns 24-25.000 euros.

En conclusió, i tot reiterant un cop més que ens movem en l'àmbit de l'art. 233-15, entenem que totes les circumstàncies exposades fan que la quantia reconeguda en instància sigui adequada i cal desestimar el recurs en aquest punt.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA DISTRIBUCIÓ DEL SALDO DEL COMPTE COMÚ.

La sentència d'instància recorda que l'actora sosté que el compte es va obrir de comú acord entre els cònjuges en iniciar-se el matrimoni, que tots dos hi ingressaven les seves retribucions i que s'emprava indistintament per atendre les necessitats de la casa. El saldo en finalitzar la convivència era de 50.449 i reclama que se li aboni la seva meitat, 25.244,50 €.

A continuació, i com ja hem indicat, també recorda que la pròpia actora va manifestar en el seu interrogatori que en el moment de jubilar-se, l'any 2016, va obrir un compte corrent al seu nom exclusiu per a ingressar-hi l'import de la seva pensió i que el seu saldo era d'uns 24- 25.000 €. D'aquesta circumstància i que la pròpia actora hagi sostingut que treballà períodes curts de temps amb salaris baixos que ingressa en el compte, la jutgessa conclou que els fons "procedien en percentatge netament major del demandat", i que encara que la prova practicada no permet determinar quina part del saldo és titularitat de l'un i l'altre al temps del cessament de la convivència, "clarament" no s'ha de dividir per meitat com reclama la part actora. I conclou que ha de dividir-se en un percentatge del 80/20% a favor del demandat.

En el recurs d'apel·lació se sosté un error en la valoració de la prova, fonamentat en dos únics motius: el primer, l'estalvi de diners que la dedicació a les tasques domèstiques de l'actora va implicar per a la unitat familiar, diners que es van ingressar en aquell compte i que per tant han de repartir-se ara tenint en compte aquella dedicació; i el segon, que segons l'actora dels extractes del compte bancari que s'han aportat des de l'any de la seva obertura i fins a la finalització de la convivència "s'extreu fàcilment que les aportacions dineràries de la meva representada superen clarament el 20% que li presumeix la sentència".

Enfront de les al·legacions anteriors, en l'escrit d'oposició a l'apel·lació el demandat sosté que ingressà en aquell compte comú l'import d'una assegurança de vida rebut per la defunció d'un parent. Igualment, que mentre el demandat va fer-hi aportacions contínuament ja que la seva activitat laboral no es va interrompre, de la vida laboral de l'actora resulta que únicament treballà 1012 dies dels 7217 de tot el període de durada del matrimoni, i que quan es va jubilar l'any 2016 va deixar de fer-hi aportacions, tal i com s'ha exposat.

Plantejada així la discussió, escau desestimar els dos motius del recurs.

El primer, que la dedicació a les tasques domèstiques de l'actora va implicar per a la unitat familiar un l'estalvi de diners que ara s'ha de tenir en compte, perquè s'hi resol per tot l'exposat en el fonament jurídic anterior, això és, que hem considerat que la seva atenció no va tenir la rellevància que es pretén i pels motius que no reiterarem.

I el segon, que dels extractes del compte bancari que s'han aportat des de l'any de la seva obertura i fins a la finalització de la convivència "s'extreu fàcilment que les aportacions dineràries de la meva representada superen clarament el 20% que li presumeix la sentència", s'ha de desestimar perquè si se sosté aquest motiu concret s'haurà de provar. I en cap de les dues instàncies ha fet l'actora una quantificació de les diferents aportacions de cada cònjuge al compte comú, malgrat es disposava del llistat de moviments i de la documentació adient. El més semblant a una liquidació o quantificació van estar les indicacions que hi feu el lletrat del demandat en les seves conclusions finals, que si alguna cosa reforcen és clar que és la seva posició. El recurs queda configurat pels motius que s'hi al·leguen, no ens hi podem apartar i per tant aquest de concret s'ha de desestimar.

TERCER. COSTES PROCESSALS.

La desestimació del recurs implica la imposició de les costes a la recurrent, conforme els articles 394 i 398 Lec i en tractar-se d'una qüestió de Dret de Família en què, però, només es discuteixen temes econòmics i sense la implicació de fills que faci entrar en joc un altre criteri.