Sentencia Civil 356/2024 ...o del 2024

Última revisión
13/09/2024

Sentencia Civil 356/2024 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 217/2024 de 20 de mayo del 2024

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico

Relacionados:

Tiempo de lectura: 36 min

Orden: Civil

Fecha: 20 de Mayo de 2024

Tribunal: AP Lleida

Ponente: JOAN LLUIS CARDONA IBAÑEZ

Nº de sentencia: 356/2024

Núm. Cendoj: 25120370022024100352

Núm. Ecli: ES:APL:2024:461

Núm. Roj: SAP L 461:2024


Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2507242120208140918

Recurs d'apel·lació 217/2024 A

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Cervera

Procediment d'origen: Modificació mesures supòsit contenciós 318/2023

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 2206000012021724

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Concepte: 2206000012021724

Part recurrent / Sol·licitant: Plácido

Procurador/a: Macarena Olle Corbella

Advocat/ada: Roser Segura Ribalta

Part contra la qual s'interposa el recurs: Luisa

Procurador/a: Ana Maria Suils Arcon, Montserrat Xucla Comas

Advocat/ada: OSCAR VILAPINYO TERUEL

SENTÈNCIA NÚM. 356/2024

President:

Il·lm. Sr. Albert Guilanyà i Foix

Magistrats/des:

Il·lma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez

Il·lm. Sr. Joan Cardona Ibáñez

Ponent: Joan Cardona Ibáñez

Lleida, 20 de maig de 2024

Antecedentes

PRIMER. El dia 1 de març de 2024 es van rebre aquestes actuacions del recurs d'apel·lació interposat per Plácido contra la Sentència núm. 13/2024, de 15 de gener, dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Cervera en el procediment de modificació de mesures de Família núm. 318/2023. S'hi oposen Luisa i el Ministeri Fiscal.

Rebudes les actuacions s'hi nomenà ponent el magistrat JOAN L. CARDONA IBÁÑEZ, es va celebrar la deliberació i les actuacions van quedar vistes per a sentència.

En la tramitació d'aquest recurs s'han acomplert les prescripcions legals fonamentals.

SEGON. La decisió de la resolució impugnada és la següent:

ESTIMO parcialmente la demanda interpuesta por DOÑA Luisa, representada por la Procuradora Dª Montserrat Xuclà Comas y asistida por el Letrado D. Oscar Vilapinyó Teruel, frente DON Plácido, representado por la Procuradora Dª. Macarena Ollé Corbera y asistida de la Letrada Dª. Roser Segura Ribalta, y ACUERDO LA MODIFICACIÓN DE LAS MEDIDAS, en el siguiente sentido:

A) Se acuerda la privación de la Patria Potestad del demandado D. Plácido para con su hijo, el menor Luis Pedro.

B) Acuerdo la suspensión del régimen de visitas del Sr. Plácido.

C) Se acuerda una Pensión de alimentos, a favor del menor Luis Pedro en el importe de será de 200 euros mensuales, que deberá abonar el padre en la cuenta bancaria que la madre designe a tal efecto dentro de los 5 primeros días de cada mes y que se actualizará anualmente conforme al IPC.

D) Se acuerda que los gastos extraordinarios se establecen por mitad entre ambos progenitores. Todo ello sin expresa imposición de costas.

Fundamentos

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

La part ara apel·lada va interposar una demanda en la qual va sol·licitar la privació de la potestat parental del demandat respecte al fill comú, amb l'extinció del règim de visites, així com l'obligació de pagar 300 € mensuals com a pensió d'aliments i la meitat de les despeses extraordinàries.

El demandat s'hi va oposar, la sentència va arribar als pronunciaments que s'han reproduït i ara la pela el demandat pels motius que resolem tot seguit.

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LA PRIVACIÓ DE LA POTESTAT PARENTAL I ELS CONTACTES ENTRE EL FILL I EL MENOR.

Cal recordar que la demandant sostenia que el fill comú va néixer l'any 2010, que la parella es va separar quan tenia dos anys i que l'any 2013 es va dictar una sentència de divorci per un tribunal marroquí. Aquesta sentència no establia cap règim de contactes entre el menor i el pare, doncs ho deixava a la decisió de la mare, ni tampoc cap pensió d'aliments a càrrec d'aquell.

L'any 2021 el pare va instar l'exequàtur de la sentència, que es va acordar per la interlocutòria de 12 de febrer de 2021. Posteriorment va instar-hi l'execució i va sol·licitar poder tenir contacte amb el menor, però la mare s'hi va oposar i el jutge va denegar l'execució, ja que la sentència no reconeixia cap dret de visites a favor del pare.

Ara la mare sol·licita la modificació de les mesures que es contenen en la sentència marroquina, i pel que es fa la privació de la potestat parental i la suspensió del règim de visites, a més de reiterar que la sentència de divorci no reconeix cap dret del pare a estar en companyia del seu fill, sosté que el demandat no ha tingut cap relació amb el menor des que tenia dos anys ni ha contribuït de cap manera econòmicament a les seves despeses.

El pare, per part seva, sosté que ha estat la mare qui li ha privat contínuament de tenir contacte amb el seu fill, i que l'any 2013 i després d'haver-se dictat la sentència de divorci li va remetre un burofax en la qual la requeria perquè li permetés estar en companyia del menor, al qual va contestar la demandada negant-s'hi. Per això sol·licitava en la seva contestació que s'establís un règim de visites segons el pla de parentalitat que aportava.

Plantejada així la discussió, en la vista van declarar tots dos progenitors i essencialment van mantenir les seves versions respectives. No s'ha practicat cap altra declaració, per la qual cosa la qüestió s'ha de resoldre tenint en compte tant aquelles declaracions com les proves documentals.

Respecte a aquestes últimes, el demandat va aportar un certificat mèdic en el qual es feien constar símptomes d'ansietat per la impossibilitat de tenir contactes amb el seu fill.

Però, per descomptat, és clar que la prova definitiva per a resoldre la qüestió és l'informe emès pel SATAV, que ha examinat el nucli familiar i que conclou que "en data d'avui no es considera adient l'establiment d'un règim de visites en relació al progenitor, ja que s'aprecia que el jove, en el moment actual, es troba en un procés de rebuig i d'ira, des d'un punt de vista psicològic, que requereix d'un temps prudencial per a processar la informació".

Entenem que la conclusió anterior està perfectament motivada a la vista que, per les circumstàncies que les parts discuteixen, el menor (que en la data d'aquesta resolució té 14 anys) ha estat sense tenir contacte amb el seu pare des dels dos anys. Certament el pare podrà defensar que va estar la mare qui la va privar dels contactes amb el fill, però és innegable que no s'ha acreditat cap intent efectiu d'acostament entre el burofax de l'any 2013 i la demanda d'exequàtor del 2020.

A més a més, el menor té edat suficient per a valorar la situació i per tant hem de concloure que l'establiment d'un règim de visites no faria més que perjudicar tant el menor com a la relació amb el seu pare.

Escau per tant desestimar el recurs en aquest punt i sense perjudici de valorar novament la situació en el futur a instància de qualsevol de les parts, sempre que hagin canviat favorablement les circumstàncies i s'hi acreditin en el procediment adient.

No obstant l'anterior, sí hem d'estimar el recurs quant a la privació de la potestat parental, pels motius següents.

En la nostra Sentència 567/2022 vam dir això següent al respecte dels requisits necessaris per adoptar una mesura tan extrema com la privació de la potestat parental:

El Art.236-2 CCC establece que la potestad parental es una función inexcusable que, en el marco del interés general de la familia, se ejerce personalmente en interés de los hijos, de acuerdo con su personalidad y para facilitar el pleno desarrollo. El artículo 236-4 configura la relación entre padres e hijos como un derecho de los menores y el artículo 236-6 regula la privación de la titularidad de la potestad parental por incumplimiento grave o reiterado de sus deberes. Es el artículo 236-7 el que recoge los deberes que integran el contenido de la potestad parental. Estos deberes son: velar por los hijos, prestarles alimentos en el sentido más amplio, convivir, educarlos y proporcionarles una formación integral.

Como recuerda la sentencia del TSJC de 1-12-16: "La potestad parental es una función inexcusable que se ejerce siempre en beneficio de los hijos para facilitar el pleno desarrollo de su personalidad y conlleva una serie de deberes personales y materiales hacia ellos en el más amplio sentido. De ahí que se afirme por autorizada doctrina que se trata de una función con un amplio contenido, no de un mero título o cualidad, y es por ello que resulta incompatible mantener la potestad y, sin embargo, no ejercer en beneficio del hijo ninguno de los deberes inherentes a la misma ( STS, Sala 1ª de 9 nov. 2015 ).

La privación de la titularidad de la potestad se ha considerado una medida restrictiva que debe acordarse sólo cuando sea necesaria para la protección de los hijos menores, de tal manera que no es suficiente la constatación de un incumplimiento, sino que es necesario valorar que el mantenimiento de la titularidad de la potestad comporte una situación de riesgo, de peligro o de desprotección del menor o venga exigida por su único interés que debe ser siempre prioritario.

Así se ha pronunciado en numerosas ocasiones tanto la jurisprudencia del Tribunal Supremo como la del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, interpretando de forma restrictiva las causas y supuestos en los que resulta procedente la privación de la patria potestad, dado que las leyes civiles sancionadoras, con pérdida de derechos, han de ser interpretadas restrictivamente, añadiendo que cualquier limitación a su ejercicio debe venir determinada por el principio de protección de interés del menor, de modo que la privación, en tanto que sanción máxima, debe reputarse excepcional y únicamente podrá acordarse en casos extremos y en protección del menor, cuando redunde en beneficio de éste

La doctrina del Tribunal Supremo se contiene entre otras en las siguientes sentencias:

- Sentencias de 12-7-2004 y 10-11-2005 que señalan que "aun cuando el art. 170 del CCivil, vincula el incumplimiento de los deberes que integran el contenido de la patria potestad a su privación, esta última no constituye sin embargo una consecuencia necesaria e inevitable del incumplimiento, sino solo posible en función de las circunstancias concurrentes en cada caso y siempre si el beneficio del menor lo aconseja. La última de las citadas sentencias recuerda que esa posibilidad de privación de la patria potestad que establece el art. 170 ha de ser objeto de una interpretación restrictiva, y en todo caso interpretada siempre atendiendo al interés del menor, de forma que esta procederá solo en aquellos casos en que el incumplimiento grave de los deberes y cuidados de asistencia que la integran, imputable de forma relevante al titular, lleve aparejado un daño o peligro grave y actual del menor derivado del mismo".

- Sentencia de 10-2-2012 , que señala que "La patria potestad constituye un officium que se atribuye a los padres para conseguir el cumplimiento del interés del menor."

- Sentencia de 6-6-2014 que ha declarado en relación con la privación de la potestad parental, que "la institución de la patria potestad viene concedida legalmente en beneficio de los hijos y requiere por parte de los padres el cumplimiento de los deberes prevenidos en el artículo 154 del Código Civil , pero en atención al sentido y significación de la misma, su privación, sea temporal, parcial o total, requiere, de manera ineludible, la inobservancia de aquellos deberes de modo constante, grave y peligroso para el beneficiario y destinatario de la patria potestad, el hijo".

- Sentencia de 13-1-2017 que dispone que "la privación requiere que los progenitores incumplan tales deberes de forma grave y reiterada así como que sea beneficiosa para el hijo, pues la potestad es una función inexcusable que se ejerce siempre en beneficio de los hijos para facilitar el pleno desarrollo de su personalidad y conlleva una serie de deberes personales y materiales hacia ellos en el más amplio sentido. De ahí que se afirme por autorizada doctrina que se trata de una función con un amplio contenido, no de un mero título o cualidad, y es por ello que resulta incompatible mantener la potestad y, sin embargo, no ejercer en beneficio del hijo ninguno de los deberes inherentes a la misma". Esta última sentencia hace especial mención a que el interés del menor debe tenerse en cuenta a la hora de examinar si la privación de la patria potestad es conveniente o no para la menor y que dicho interés se ha visto potenciado y desarrollado por la Ley Orgánica 8/2015, de 22 julio, de modificación del sistema de protección de la infancia y a la adolescencia.

Y como más reciente destacar la Sentencia de 01-10-2019, nº 514/2019, que contempla un supuesto análogo al de autos, en la que el TS declara que debe atenderse al interés del menor y privar de la patria potestad al progenitor que de forma recurrente incumple gravemente las obligaciones inherentes a la patria potestad, tanto en la esfera patrimonial como en la afectiva del régimen de visitas.

En concreto dispone: " Decisión de la sala

La sentencia nº 621/2015, de 9 de noviembre , a la que remite la sentencia n.º 291/2019, de 23 de mayo , hace una síntesis de la doctrina de la sala sobre la privación de la patria potestad, que vamos a transcribir.

La síntesis es la siguiente:

"1.- El artículo 170 del Código Civil prevé la facultad de que se pueda privar total o parcialmente de la patria potestad al que incumple los deberes inherentes a ella. No obstante la privación requiere que los progenitores incumplan tales deberes de forma grave y reiterada así como que sea beneficiosa para el hijo, pues la potestad es una función inexcusable que se ejerce siempre en beneficio de los hijos para facilitar el pleno desarrollo de su personalidad y conlleva una serie de deberes personales y materiales hacia ellos en el más amplio sentido. De ahí que se afirme por autorizada doctrina que se trata de una función con un amplio contenido, no de un mero título o cualidad, y es por ello que resulta incompatible mantener la potestad y, sin embargo, no ejercer en beneficio del hijo ninguno de los deberes inherentes a la misma.

"2.- Recuerda la Sala en la sentencia de 6 junio 2014 , que "la institución de la patria potestad viene concedida legalmente en beneficio de los hijos y requieren por parte de los padres el cumplimiento de los deberes prevenidos en el artículo 154 del Código Civil , pero en atención al sentido y significación de la misma, su privación, sea temporal, parcial o total, requiere, de manera ineludible, la inobservancia de aquellos deberes de modo constante, grave y peligroso para el beneficiario y destinatario de la patria potestad, el hijo, en definitiva, lo cual supone la necesaria remisión al resultado de la prueba practicada ( SSTS de 18 octubre 1996 ; 10 noviembre 2005 )"

"3.- A la hora de valorarse alcance y significado del incumplimiento de los referidos deberes también tiene sentado la sala (STS de 6 febrero 2012 ) que se exige una amplia facultad discrecional del juez para su apreciación, de manera que la disposición se interprete con arreglo a las circunstancias del caso, "[...] sin que pueda prevalecer una consideración objetiva exclusivamente de su supuesto de hecho" ( STS 523/2000, de 24 mayo ). Como afirmábamos antes la patria potestad constituye un officium que se atribuye a los padres para conseguir el cumplimiento del interés del menor, formulándose las causas de su privación en forma de cláusula general en el artículo 170 CC , requiriendo que se apliquen en cada caso en atención a las circunstancias concurrentes. Por ello la STS 183/1998, de 5 marzo , dijo que la amplitud del contenido del artículo 170 CC y la variabilidad de las circunstancias "exigen conceder al juez una amplia facultad discrecional de apreciación [...] en modo alguno puede prescindirse de que se trata de una facultad reglada, en cuanto que su aplicación exige tener siempre presente el interés del menor [...]."

"Por tanto este interés del menor debe tenerse en cuenta a la hora de examinar si la privación de la patria potestad es conveniente o no para la menor.

"Interés que se ha visto potenciado y desarrollado por la Ley Orgánica 8/2015, de 22 julio, de modificación del sistema de protección de la infancia y a la adolescencia.

"4. Aplicando tales criterios la STS 998/2004, de 1 de octubre , confirmaba una sentencia de privación de la patria potestad porque el padre sólo había pagado algunas mensualidades de pensión y ello porque la madre las había reclamado, o cuando el padre entregó a su hija a la administración por no poder atenderla ( STS 384/2005, de 23 mayo )."

TERCERO.-

A partir de la citada doctrina procede el examen del caso enjuiciado a fin de valorar si la sentencia recurrida se aparta de ella, bien entendido que el análisis habrá de compadecerse con las circunstancias del caso, sin prevalecer una consideración exclusivamente objetiva del supuesto de hecho.

1.- Tanto la sentencia de primera instancia, como la de la Audiencia, coinciden en la dejación por el recurrente de las obligaciones inherentes a la patria potestad, tanto en la esfera patrimonial como en la afectiva del régimen de visitas, en los términos que se han recogido en el resumen de antecedentes.

La sentencia de primera instancia, sin embargo, entiende, pese a la gravedad de tales incumplimientos, que no procede la privación de la patria potestad.

Funda su decisión en dos hechos: (i) que el recurrente ha expresado su voluntad de cumplir sus obligaciones, y (ii) que, y es lo esencial, que no ha quedado acreditado que la privación de la patria potestad suponga un beneficio para la menor y para el interés de ésta.

La sentencia recurrida discrepa de la valoración jurídica por inferir, pese a lo parco de la motivación, que en supuestos tan graves e injustificados de incumplimiento de las obligaciones paterno-filiales, lo que exige el interés del menor es esa privación.

2.- Un caso similar al presente fue el enjuiciado en la sentencia nº 621/2015, de 9 de noviembre , y en ella se reconocía cómo unos incumplimientos tan graves de las obligaciones paterno-filiales afectaba la relación paterno filial de manera seria, y justifica que proceda, en beneficio de la menor, la pérdida de la patria potestad del progenitor recurrente.

No tendría sentido, por ir en contra del interés de la menor, que quien se ha desentendido gravemente de ella, tanto en lo afectivo como en lo patrimonial, conserve, potencialmente, facultades de decisión sobre ella derivadas de la patria potestad.

Ello no impide ( STS 5 de marzo de 1998 ) que en el futuro, y en beneficio de la hija, si el recurrente cumple lo declarado y prometido, los Tribunales puedan acordar la recuperación de la patria potestad, cuando hubieran cesado las causas que motivaron la privación ( art. 170, párrafo segundo, CC ).

Tampoco impide la decisión acordada que el recurrente pueda relacionarse con su hija en los términos del art. 160 del CC , si así se solicita y se considerase procedente en el futuro".

La doctrina anteriormente expuesta se considera perfectamente aplicable o extrapolable al CCC.

Esta Sala ha hecho referencia a la consideración primordial del interés del menor ( art. 211-6 CCC ) en esta materia haciendo hincapié o poniendo el acento no tanto en la conducta del progenitor en relación con el cumplimiento de sus deberes parentales aisladamente considerada, sino en la repercusión o incidencia que el comportamiento del padre tiene en la formación y desarrollo integral del niño o niña, o lo que es lo mismo, ha venido entendiendo que procede adoptar una medida tan grave como la privación de la potestad, cuando pueda afirmarse que es perjudicial para el niño o niña el mantenimiento de la potestad por parte del progenitor. Y que se ha de tener en cuenta la función principal de la potestad que debe ejercerse personalmente en interés del hijo de acuerdo con su personalidad y para facilitar su pleno desarrollo.

Cap de les circumstàncies anteriors concorren en el supòsit que ara discutim, en el qual els fets són els que s'han exposat i els que es valoren en el dictamen SATAV. Dictamen que malgrat desaconsellar l'establiment d'un règim de visites i aconsellar mantenir la custòdia materna, ni aconsella la privació de la potestat del pare ni recull cap fet del qual pugui derivar-se una mesura tan greu.

Cosa diferent és que resulta evident que la mare apareix com el referent únic del menor durant aquests últims 12 anys i que s'ha acreditat que el pare s'ha oposat a prestar el seu consentiment a tràmit rellevants per a l'interès del menor, com la renovació del passaport o l'obtenció de la nacionalitat espanyola. Els motius que va posar de manifest en la vista per oposar-s'hi va ser que se li privava dels contractes amb el menor, però per descomptat això no justifica que es tracti d'actuacions que pretenen garantir el benestar del menor i que la negativa fos injustificada.

Així les coses, escau revocar el pronunciament ara apel·lat però atorgar a la mare les facultats necessàries per evitar que es puguin reiterar situacions com les exposades.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA QUANTIA DE LA PENSIÓ D'ALIMENTS.

L'apel·lant sol·licita que s'hi rebaixi de 200 a 100 € perquè al seu judici la sentència d'instància fixa la quantia tenint en compte únicament la situació econòmica de l'alimentant i sense que s'hagi acreditat quines són les necessitats reals del menor.

Respecte la seva pròpia capacitat econòmica, sosté que actualment té una altra parella i un fill menor, que ha de pagar 165 € pel lloguer del seu habitatge i 275 pel d'un local en què desenvolupa el seu treball, així com que en la declaració de la renda de l'any 2022 consten uns ingressos de 3422 € anuals i, textualment, "en l'acte de la vista va declarar que guanyava entre 700 i 1000 € mensuals". Finalment, que el propi Ministeri Fiscal va fixar en 150 € la quantia de la pensió que procedia abonar.

Certament, la sentència d'instància té en compte especialment la capacitat econòmica del pare i no fa referència a les necessitats del fill ni la capacitat econòmica de la mare. No obstant això, entenem que escau mantenir l'import de la pensió per dos fets fonamentals.

El primer d'ells, perquè 200 € sembla l'adequat a les necessitats d'un menor de l'edat i circumstàncies del cas, que són les ordinàries, i més tenint en compte que durant 12 anys ha estat la mare qui s'ha fet càrrec exclusivament de les seves necessitats, la qual cosa per descomptat ha d'haver repercutit en la seva pròpia capacitat econòmica. A més a més, la mare i el fill formen a hores d'ara una família monoparental.

I el segon, que per descomptat s'han generat dubtes molt importants quant a la capacitat econòmica real del pare i ha estat ell mateix qui les ha generat. Això perquè resulta incoherent sostenir que en la declaració de renda va tenir aquells pocs ingressos, per acabar declarant en la vista que realment eren molt superiors. Això a més que tampoc s'ha acreditat si la seva parella desenvolupa alguna activitat econòmica, la qual cosa per descomptat suposaria una ajuda més que rellevant per atendre les necessitats de la seva actual família, ajuda de la qual no disposa l'actora perquè no s'ha discutit que no convisqui amb cap altra persona.

En conclusió, escau desestimar el recurs en aquest punt.

TERCER. COSTES PROCESSALS.

L'estimació parcial del recurs implica que cada part hagi d'abonar les seves costes, conforme els articles 394 i 398 Lec.

Fallo

Estimem parcialment el recurs d'apel·lació interposat per Plácido contra la Sentència núm. 13/2024, de 15 de gener, dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Cervera en el procediment de modificació de mesures de Família núm. 318/2023, que revoquem únicament quant al pronunciament de privació de la potestat parental del recurrent respecte al seu fill Luis Pedro, i:

PRIMER. La guarda ordinària sobre el fill menor s'atorga a la mare, Luisa, mentre que tots dos progenitors exerciran de manera conjunta la seva potestat parental.

SEGON. Atribuïm a la mare les facultats per a fer unilateralment les gestions relatives a l'obtenció i renovació del passaport i documents administratius del menor i les relatives a l'obtenció de la nacionalitat, així com els tractaments mèdics i l'educació escolar del menor.

TERCER. Cada part ha d'abonar les seves costes processals.

Aquesta resolució s'ha de notificar a les parts.

S'han de retornar les actuacions al jutjat de procedència, amb certificació d'aquesta resolució, perquè es compleixi el que s'ha acordat.

Contra aquesta resolució es pot interposar el recurs de cassació en els supòsits de l' article 477.2 LEC, i el recurs extraordinari per infracció processal ( regla 1. 3 de la DF 16a LEC), davant el Tribunal Suprem, sempre que es compleixin els requisits legals i jurisprudencialment establerts. També es pot interposar el recurs de cassació en relació amb el dret civil català en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març. Els recursos s'han d'interposar en aquest òrgan en el termini de 20 dies, amb la justificació d'haver consignat el dipòsit a què es refereix la DONA 15a LOPJ.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.