Sentencia Civil 839/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 1066/2021 de 23 de noviembre del 2023

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

Les senyores Carla i Bibiana van interposar una demanda contra l'ara apel·lant en la qual sol·licitaven el seu desnonament de l'habitatge que ocupava en precari, la propietat del qual corresponia a la senyora Carla, així com unes altres peticions de condemna que s'indicaran més endavant.

La demanda es fonamentava en què la senyora Carla havia adquirit a la senyora Bibiana diferents finques rústiques, en una de les quals es trobava l'habitatge que ocupava el demandat.

La compravenda s'havia fet el 12 de desembre de 2019, i fins al 31 d'octubre d'aquell any la venedora tenia concertat amb el Sr. un contracte de "parceria/masoveria" pel qual tenia el dret a l'explotació agrària de les finques a canvi de lliurar-li la meitat dels rendiments a la propietària. En virtut d'aquest contracte també ocupava l'habitatge objecte de discussió i fins a aquella data.

El 31 d'octubre de 2019 el demandat va abandonar la possessió dels camps i els va posar a la disposició de l'anterior propietària, però va continuar ocupant l'habitatge i així ho va notificar per burofax a l'anterior propietària el dia 28 d'aquest mes. No obstant això, si s'examina aquest document es pot comprovar com efectivament el demandat "posa a la disposició de la demandada les terres de cultiu" perquè a l'inici de l'any agrícola del 31 d'octubre en pogués fer ús, però no fa cap referència al fet que continués ocupant l'habitatge sinó que "recorda a l'actora" que "estic a l'espera que em siguin abonades les millores realitzades tant a la casa com en les terres de cultiu i que queden en el seu benefici, reservant-me el dret que m'assisteix de reclamar-les judicialment sinó atengués aquesta petició".

Per acreditar l'existència del contracte de parceria/masoveria amb la demanda es van aportar les liquidacions dels beneficis i despeses de les collites dels anys 2016, 2017 2018, en les quals es pot comprovar que es va rebre el 50% del benefici net, així com que la collita de l'any 2019 estava pendent de liquidar.

Aquest contracte de parceria/masoveria es va concertar de verbal "des de temps immemorial" entre el sogre de la senyora Bibiana i el pare del demandat, i es va anar prorrogant fins als actuals litigants. La llavors propietària ja havia comunicat al demandat diverses vegades la seva intenció de vendre la finca i finalitzar el contracte que els unia, i concretament li va remetre un burofax el 4 de juny de 2014 en el qual li comunicava la seva intenció de vendre, i un altre el 8 de juny de 2018 en el qual li notificava la seva voluntat de no continuar prorrogant el contracte de parceria i li va indicar que després de finalitzar el següent any agrícola ho donaria per extingit, el 31 d'octubre de 2019 ja indicat, i a més l'informava de la seva voluntat de recuperar en aquella data tant les terres de cultiu com l'habitatge. També li va remetre un burofax el 14 de juny de 2019 en el qual el va informar que la codemandant i actual propietària de la finca estava interessada en la compra, i el va informar del preu i la les circumstàncies de la venda perquè en el cas d'al·legar un dret de tanteig al seu favor pogués exercitar-lo en el termini de dos mesos. No obstant això, l'única resposta que va rebre va ser la remesa per l'indicat burofax de 28 d'octubre de 2019, en el qual el demandat li va manifestar que quedava l'espera que se li abonessin les millores que indicava.

En relació a aquestes millores, les actors neguen que existissin i al·leguen que, si és el cas, que es fessin amb el consentiment de la propietat, perquè mai no va haver-hi cap comunicació del demandat sobre aquest tema i per tant no escau l'abonament de cap quantitat.

De tot l'anterior s'extreu que el contracte de parceria/masoveria va finalitzar el 31 d'octubre de 2019 i a pesar que el demandat havia posat les terres de cultiu a disposició de la propietat, continuava mantenint la possessió de l'habitatge sense títol, això és, en precari.

Com es va indicar, la senyora Bibiana va vendre a la senyora Carla les finques el 12 de desembre de 2019 i la nova propietària va remetre un burofax al demandat el 21 de desembre perquè abandonés la finca i liquidés la collita de l'any 2019, sense que hagi atès aquestes peticions. I a més, es nega retornar a la propietat una màquina d'extracció de pedres que formava part dels mobles integrants de la finca i transmesos amb la compravenda.

En base en tot l'anterior se sol·licitava que es dictés una sentència "por la que estimando la demanda se declare el desahucio por precario con expresa condena en costas al demandado", i s'incloïen fins a cinc altressís en els quals se sol· licitava que es fixés data i hora per al llançament "sense necessitat d'ulterior petició", que se'l condemnés a presentar la liquidació del contracte de masoveria/parceria de l'anualitat 2019 i a abonar a la senyora Bibiana el 50% del benefici net, i a abonar a la senyora Carla una indemnització de 500 € per cadascun dels mesos que romangués en aquest habitatge fins que tingués lloc el llançament i en concepte d'indemnització pels danys i perjudicis soferts per no haver pogut fer ús del seu habitatge en aquest període. No es feia però, cap petició en relació a la màquina que s'havia indicat en el cos de la demanda.

El demandat es va oposar a la demanda i va plantejar diverses excepcions: l'acumulació indeguda d'accions, la falta de legitimació activa de la senyora Bibiana, la inadequació de procediment, l'existència d'un contracte verbal d'arrendament, l'obligació de la demandada d'abonar una indemnització per l'extinció d'un contracte d'arrendament rústic històric i l'obligació d'abonar-li l'import que indicava per les obres de millora realitzades en la finca.

La sentència va estimar les excepcions d'acumulació indeguda d'accions, la qual cosa portava aparellada la desestimació de les accions de rendició de comptes per l'any 2019 i d'indemnització per l'ocupació de la finca fins a la recuperació de la possessió (que, però, havia estat desistida en la mateixa vista), així com la declaració de falta de legitimació activa de la senyora Bibiana. Aquests pronunciaments han esdevingut ferms, en no recórrer-los les actores, però l'apel·lant indica que degué condemnar-se en costes a les actores i, com veurem, ho sol·licita en la seva apel·lació.

Dit l'anterior, va desestimar l'excepció d'inadequació de procediment, va declarar que el demandat ocupava la finca en precari i quant a la resta de motius d'oposició va indicar que "en el escrito de contestación a la demanda se ejercitan una serie de pretensiones por la demandada, sin que se haya formulado la debida reconvención conforme lo establecido en los artículos 405 y siguientes de la LEC , por lo que no se entrará a su examen en la presente resolución".

El demandat apel·la la sentència i reitera els mateixos motius d'oposició que en primera instància, tot i que donant un sentit diferent d'alguns d'ells, motius que resoldrem separadament en els fonaments jurídics següents.

SEGONA. RESOLUCIÓ SOBRE LA INADEQUACIÓ DE PROCEDIMENT.

Resoldrem en primer lloc aquesta qüestió, a pesar que no és la primera que es planteja en el recurs, perquè la seva eventual estimació implicaria que quedessin sense sentit la resta.

En el recurs s'insisteix que el judici verbal de precari " es idóneo para plantear el desahucio de fincas cedidas en precario a terceros, pero no en aquellos casos en que la finca se encuentra ocupada por otros motivos", supòsit en el qual escau tràmit a la demanda pel judici ordinari. I es reitera que la possessió del demandat "no se trata de una mera concesión de gracia de la propiedad sino que proviene de un contrato de arrendamiento rústico histórico reconocido por la propia actora en su escrito de demanda", que existeix una controvèrsia entre les parts sobre si s'ha produït no la resolució del contracte i que per tant escauria acudir al judici ordinari.

Quant a la naturalesa i abast del procediment de precari, en la nostra recent Sentència 357/2023, de 2 de maig, indicàvem el següent:

Lo primero que tener en cuenta es que estamos ante una demanda de desahucio por precario. En relación con este tipo de procedimientos indica, entre otras, la sentencia del Tribunal Supremo nº 605/2022, de 16 de septiembre de 2022 :

"La cuestión relativa al ámbito del procedimiento de desahucio por precario la abordamos en las sentencias 691/2020, de 21 de diciembre y 502/2021, de 7 de julio , en los términos siguientes:

" 3.- El art. 250.1 nº 2 LEC ha establecido el juicio verbal como cauce para ejercitar la acción de desahucio por precario:

"Se decidirán en juicio verbal, cualquiera que sea su cuantía, las demandas siguientes: [...] 2º Las que pretendan la recuperación de la plena posesión de una finca rústica o urbana, cedida en precario, por el dueño, usufructuario o cualquier otra persona con derecho a poseer dicha finca".

Los presupuestos de este tipo de proceso son: (i) el título que ostenta el demandante, (ii) la identificación del bien poseído en precario y (iii) la insuficiencia o carencia de título del demandado.

La prueba de la existencia de un título habilitante que ampare la posesión o el pago de renta o merced corresponden a los demandados al tratarse de hechos positivos frente a la pretensión de desahucio articulada en la demanda.

4.- La LEC introdujo la novedad de suprimir el carácter de procedimiento sumario del desahucio por precario, pues la sentencia que le pone término tiene plenos efectos de cosa juzgada, ya que no está incluida en el apartado segundo del art. 447 LEC , conforme al cual:

"no producirán efectos de cosa juzgada las sentencias que pongan fin a los juicios verbales sobre tutela sumaria de la posesión ni las que decidan sobre la pretensión de desahucio o recuperación de finca, rústica o urbana, dada en arrendamiento, por impago de la renta o alquiler o por expiración legal o contractual del plazo, y sobre otras pretensiones de tutela que esta Ley califique como sumarias" (....)".

Por tanto, conforme a estos criterios, incumbe a los demandados acreditar cumplidamente el título habilitante de la ocupación que esgrimen frente a la parte actora, conforme a los criterios generales que se derivan del art. 217- 2 y 3 de la LEC , debiendo sufrir en otro caso las consecuencias negativas que se deriven de la falta de prueba o de la insuficiencia probatoria ( art. 217-1 de la LEC ).

Dit això, la Sra. Lletrada del demandat va reiterar en la vista que en discutir-se una "qüestió complexa" i ser el de judici de precari un procediment sumari esqueia la tramitació de l'acció pel procediment ordinari. Emperò, quant a la tradicionalment coneguda com a "qüestió complexa" vam dir això següent en la nostra Sentència 419/2022:

SEGON. Els motius de recurs al·legats no poden ser admesos. No hi ha cap mena de dubte que atesa la naturalesa jurídica de la què ha estat dotat el procediment de precari, no té cabuda l'excepció d' inadequació de procediment que ha estat invocada, havent quedat superada la idea que les anteriorment anomenades "qüestions complexes" només podien ser resoltes en l'àmbit d'un procediment declaratiu. Així ho ha indicat, per exemple, el TSJC a la seva sentència de 27-5-20, on raona el següent:

"El desahucio por precario, según declaramos en la STSJC 73/2015, de 22 de octubre, tiene por finalidad la recuperación de una finca rústica o urbana que se disfruta sin satisfacer renta o merced de ninguna clase y sin otro título para ello que la mera tolerancia o liberalidad de quien tenga la posesión real de la misma a título de dueño, usufructuario o de cualquier otro que le dé derecho a disfrutarla y de cuya voluntad depende poner fin a dicha situación.

Tras la promulgación de la LEC 2000, el proceso de precario es plenario en relación con el título esgrimido. Por esa razón, puede debatirse, con toda la amplitud que fuera necesario y con plenitud de medios probatorios, el título invocado por el actor, la cosa poseída y la situación jurídica del demandado, sin que pueda acudirse a la anterior doctrina que remitía al proceso ordinario cuando se planteaba una "cuestión compleja". Nótese que la sentencia recaída en el proceso de desahucio tiene efectos de cosa juzgada al no encontrarse entre los supuestos que el art. 447 LEC recoge sobre resoluciones recaídas en juicios verbales que no producen cosa juzgada, reseñándose en la Exposición de Motivos de la LEC (ap. XII "in fine") que ".... la experiencia de ineficacia, inseguridad jurídica, vicisitudes procesales excesivas aconseja, en cambio, no configurar como sumarios los procesos en que se aduzca, como fundamento de la pretensión de desahucio, una situación de precariedad: parece muy preferible que el proceso se desenvuelva con apertura a plenas alegaciones y prueba y finalice con plena efectividad...". Ello no significa que hayan desaparecido las limitaciones propias de este proceso dirigido, exclusivamente, al lanzamiento y recuperación de la cosa, por lo cual, no será apto para su debate en estos procesos la resolución del título invocado por el poseedor o la acumulación objetiva de acciones distintas al desahucio".

En conclusió, en no discutir-se ni la propietat de la finca ni la seva identificació, les parts únicament divergeixen sobre el títol del demandat: les autores consideren que posseeix la finca en precari en haver-se extingit el contracte de parceria/masoveria que legitimava la seva possessió, mentre que el demandat defensa que gaudeix de títol per la persistència del contracte d'arrendament rústic antecedent o pel nou contracte concertat amb l'actual propietària

La pretensió de l'actora, per tant, és plenament idònia per articular-se per un judici de precari i la qüestió es remet al fons de l'assumpte, això és, que el demandat aconsegueixi acreditar que gaudeix d'un títol per arrendament o masoveria. Escau per tant desestimar aquest motiu d'apel·lació.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE EL PRONUNCIAMENT EN COSTES PER LA DESESTIMACIÓ DE LES ACCIONS DE RENDICIÓ DE COMPTES I CONDEMNA DINERÀRIA.

La sentència va indicar que les accions exercitades eren la de desnonament per precari i la de rendició de comptes i reclamació de quantitat derivada d'un contracte de masoveria, i que la legitimació per a la primera acció corresponia a l'actual propietària i que l'anterior tenia legitimació per a la segona. Cal recordar que la Sra. Carla va renunciar en la vista a l'acció de reclamació de 500 euros mensuals per danys i perjudicis.

La sentència va declarar que les accions no es podien acumular i que únicament podia continuar la de precari, la qual cosa implicava necessàriament la declaració de falta de legitimació activa de la propietària anterior, i aquests pronunciament han esdevingut ferms perquè les actores no han apel·lat.

El demandat, per part seva, sí que planteja en el seu recurs que la declaració de la falta de legitimació activa de la senyora Bibiana implicava la desestimació íntegra de la seva demanda i que per tant que se li havien d'imposar les costes conforme al criteri general del venciment objectiu. I també que la desestimació de l'acció que denomina de "reclamación de cantidad derivada del contrato de arrendamiento rústico histórico" ejercitada por la señora Carla también debería implicar la imposición de las costas "al haberse estimado improcedente la acumulación de dichas acciones".

Així les coses, escau estimar parcialment aquest motiu de recurs i únicament quant a la senyora Bibiana.

Això perquè, efectivament, ella era l'única legitimada per exercitar l'acció de rendició de comptes per l'any 2019, perquè no ho era per a l'acció de desnonament en no ostentar ja ni la propietat ni la possessió de l'immoble, i per descomptat tampoc ho era per a la tercera acció de condemna dinerària. I això entenent que les dues actores ja acceptaven que aquell dret a la rendició de comptes no s'havia transmès a la nova propietària com un crèdit inclòs en la compravenda, perquè en aquest cas la senyora Bibiana no tindria ni tan sols legitimació per a aquesta acció. Per tant, el pronunciament de la sentència implica una desestimació íntegra de la seva acció i això ha de portar aparellada la imposició de les costes processals conforme al criteri del venciment objectiu de l' article 394 LEC.

No succeeix el mateix respecte a la senyora Carla, perquè a pesar que en la vista va renunciar a la reclamació de quantitat es va estimar la seva acció de desnonament per precari, la qual cosa implica una estimació parcial de la demanda que és congruent amb el pronunciament a costes que fa la sentència. De fet, el propi apel·lant sembla ben conscient d'això perquè en el seu escrit de recurs no fonamenta la seva petició en el venciment objectiu, com en el cas de la senyora Bibiana, sinó en "haberse estimado improcedente la acumulación de dichas acciones" sense cap més justificació.

QUART. RESOLUCIÓ SOBRE L'EXISTÈNCIA D'UN CONTRACTE DE LLOGUER AMB LA NOVA PROPIETÀRIA.

Enfront de la posició de les actores sobre el títol del demandat, que ja vam exposar i no reiterarem, aquest va sostenir en la seva demanda que el contracte d'arrendament rústic es va iniciar pel seu avi amb anterioritat a l'any 1935 i que es va ser perpetuat en el temps.

I manté que la senyora Carla coneixia perfectament abans de la compravenda que l'habitatge constituïa el domicili familiar del demandat, i que uns mesos abans i quan ja havia lliurat una quantitat important en concepte d'arres, tots dos van concertar verbalment un contracte en els termes següents: el senyor Gervasio lliuraria les terres a la senyora Carla abans de l'inici de l'any agrícola de 2019 (1 de novembre) perquè pogués començar a conrear-les fins i tot abans d'adquirir la seva propietat (el que va tenir lloc el 12 de desembre), i a canvi la nova propietària arrendava l'habitatge al demandat per un termini de set anys, pactant que durant els dos primers anys no es reclamaria renda perquè s'havia cedit prematurament l'ús de les finques, i que durant els cinc següents s'hauria d'abonar una renda de 450 € mensuals.

Davant la sorpresa que va implicar la presentació de la demanda, s'indica que el fill del demandat va contactar telefònicament amb el marit de la senyora Carla perquè confirmés si els seus pares podien continuar vivint en la finca o si la interposició de la demanda era "una forma tàcita d'entendre que es volia resoldre unilateralment el contracte d'arrendament verbal". El fill del demandat va enregistrar la conversa telefònica, el suport d'àudio de la qual es va aportar amb la contestació juntament amb una acta notarial que reprodueix la transcripció escrita, transcripció que també es va incloure en la contesta.

Les actores, o almenys la senyora Carla, van acceptar existència de converses perquè el demandat pogués continuar en l'habitatge però van sostenir que aquesta possibilitat seria sempre supeditat al fet que arribés a un acord amb l'anterior propietària per a resoldre els temes pendents entre ells.

La sentència apel·lada valora les declaracions prestades en la vista i conclou que "si bé van existir negociacions sobre un futur contracte d'arrendament o de qualsevol altre títol que pogués legitimar al demandat en la tinença i possessió de l'habitatge, aquest no s'ha aconseguit". La demandada impugna aquest pronunciament per error en la valoració de la prova.

No obstant això, abans de resoldre sobre aquesta valoració s'han de resoldre diverses qüestions prèvies.

La primera d'elles, que en el recurs d'apel·lació s'al·lega la "omisión de valoración de pruebas admitidas y practicadas, y vulneración del derecho la tutela judicial efectiva del artículo 24 CE , causando indefensión", al no fer la sentència recorreguda cap valoració de la gravació de la conversa entre el marit de la senyora Carla i el fill del demandat, doncs "a pesar de ser una prueba muy relevante para la defensa de esta parte, en la sentencia recurrida se omite totalmente Santiago y práctica de esta prueba, sin que se haga la más mínima mención a la misma ni siguiera poniéndola en relación con el interrogatorio de la Sra. Carla y la testifical del señor Jose Daniel".

No obstant això, no s'entén quina indefensió s'ha causat a la part i quina és la vulneració de l' article 24 CE, perquè la gravació i la seva transcripció escrita es van admetre com a prova i la primera es va reproduir en la vista fins i tot malgrat l'oposició reiterada del lletrat d'una de les actores, qui va manifestar que s'havia admès com a documental la transcripció de la gravació però que no s'havia sol·licitat la reproducció del suport d'àudio en la vista conforme a l' article 382.1 Lec. Es podrà al·legar que la jutgessa incorre en un error en la valoració de la prova en no tenir en compte, segons l'apel·lant, el contingut d'aquella gravació però no que això hagi causat alguna indefensió al demandat en primera instància.

La segona qüestió, que en el recurs se sol·licita la nul·litat de la declaració del marit de l'actora, en haver-la prestat sense fer-li els advertiments dels articles 366 i 367 Lec, petició que hem de desestimar per diverses raons.

La primera, perquè abans de la seva declaració la jutgessa li va preguntar si "jurava o prometia dir la veritat", encara que és cert que no li va advertir de les penes per fals testimoniatge, però les lletrades del demandat no van advertir l'omissió en aquest moment sinó uns minuts més tard i quan el testimoni no responia a les seves preguntes en la manera que a elles els convenia.

La segona, i especialment, perquè després d'aquesta indicació la jutgessa va fer els advertiments al testimoni i aquest va ratificar amb les seves manifestacions posteriors les indicacions que havia fet amb anterioritat.

I la tercera perquè les lletrades de la demandada es van conformar amb l'anterior i no van fer cap altra protesta ni van al·legar una eventual causa de nul·litat que permeti sostenir-la en aquesta segona instància conforme a l' article 459.2 Lec.

La tercera qüestió a resoldre prèviament, és que en el recurs es denuncia que no es van admetre algunes de les preguntes que les lletrades van dirigir al testimoni i que amb això s'ha vulnerat el dret de defensa i s'ha infringit l' article 368.2 LEC.

També hem de desestimar aquestes al·legacions, perquè l' article 369.3 Lec indica que "la part que es mostri disconforme amb la inadmissió de preguntes, podrà manifestar-lo així i demanar que consti en acta la seva protesta", i en cap moment les lletrades el demandat van fer aquella petició en la vista. Aquest requisit és indispensable per sostenir un recurs d'apel·lació per infracció de normes o garanties processals, doncs l' article 459 Lec ja citat anteriorment exigeix per a això que "l'apel·lant acrediti que va denunciar oportunament la infracció, si hagués tingut oportunitat processal per a això". En aquest mateix sentit es manifesten diferents Audiències Provincials, com la Secció 3a de la de Granada en la seva sentència 205/2019, de 19 de març, o de la Secció 21a de la de Madrid en la seva sentència de 2 d'octubre de 2018, per citar algunes resolucions.

Resolt l'anterior, cal recordar que aquesta Sala ha establert un criteri mantingut en el temps sobre l'error en la valoració de la prova com a motiu d'apel·lació, per citar una resolució recent, és resumeix en la nostra Sentència 50/2023, de 13 de gener:

Para ello debemos partir del reiterado criterio mantenido por la Sala en el sentido que, cuando a través del recurso de apelación se cuestiona la valoración de la prueba efectuada por el juzgador a quo sobre la base de la actividad desarrollada en el acto del juicio, debe partirse, en principio, de la singular autoridad de la que goza la apreciación probatoria realizada por el Juez ante el que se ha celebrado el acto de juicio, en el que adquieren plena efectividad los principios de inmediación, contradicción, concentración y oralidad, pudiendo el juzgador de instancia intervenir de modo directo en la actividad probatoria y apreciar personalmente su resultado, así como la forma de expresarse y conducirse de las partes, los testigos y peritos en su narración de los hechos y la razón del conocimiento de éstos.

Tras la entrada en vigor de la LEC 1/2000 el Tribunal de apelación también puede apreciar a través del soporte audiovisual, en el que se recoge y documenta el acto de juicio, la actitud de quienes intervienen y la razón de ciencia que expresan, a efectos de analizar si las pruebas se han valorado correctamente, pero siempre teniendo en cuenta que la actividad valorativa del juzgador de instancia se configura como esencialmente objetiva, sin que quepa decir lo mismo de la de las partes, que por regla general, y con cierta lógica en ejercicio del derecho de defensa, se presenta de forma parcial y subjetiva.

Por ello, la Sala ha indicado reiteradamente que la apreciación y valoración de la prueba es función privativa del juzgador de instancia, que debe realizar con arreglo a las reglas de la sana crítica, siempre con la posibilidad de que la valoración probatoria se practique mediante apreciación conjunta a fin de obtener una conclusión cierta, debiendo prevalecer su criterio, por imparcial y objetivo, sobre el de las partes, de tal modo que únicamente pueden estimarse incorrectas las conclusiones obtenidas por el juzgador a quo cuando éstas resulten absurdas, ilógicas o irracionales, o cuando haya dejado de observar alguna prueba objetiva que las contradiga, pero sin que este motivo de apelación pueda servir para intentar sustituir el criterio objetivo del juzgador por el subjetivo y propio del apelante.

I en la nostra Sentència número 55/2023, de 13 de gener, vam dir:

De conformidad con lo dispuesto en el art. 458-2 de la LEC la apelación habrá de realizarse por medio de escrito en el que se expondrán las alegaciones en que se base la impugnación, de forma que como esta Sala tiene dicho en múltiples resoluciones la parte apelante debe exponer claramente los motivos por lo que impugna la resolución de primera instancia, tanto en interés del Tribunal que ha de resolver el recurso como de la parte contraria, que ha de saber a qué ha de oponerse. En este caso el recurso formulado no se ajusta a estos requisitos pues, como ya hemos dicho, se limita a reproducir literalmente todas las alegaciones vertidas en su contestación a la demanda, sin concretar en modo alguno cual son los vicios o errores que se imputan a la resolución recurrida, los medios de prueba que habrían sido incorrectamente apreciadas o valoradas y/o, en su caso, la normativa aplicada erróneamente, o dejada de aplicar, en definitiva, las razones de su disconformidad con la decisión adoptada en la instancia.

El recurso, por tanto, adolece de falta de motivación pues no se concretan los motivos en que se sustenta, no se cita norma material o procesal que se considere infringida por la resolución recurrida, ni se denuncia error en la valoración de la prueba practicada. No se esgrime, en definitiva, alegación alguna propiamente dicha pues no puede considerarse como tal la simple reiteración de cada una de las alegaciones vertidas en primera instancia, a las que ya se ha dado debida y razonada respuesta en el auto recurrido, argumentando sobradamente los motivos por los que procede decretar la nulidad de las dos cláusulas cuestionadas, sin que en el escrito de recurso se haga valer el más mínimo argumento para desvirtuarlos. El juzgador de instancia ha analizado todas las cuestiones planteadas, y lo ha hecho de forma suficientemente motivada, sin que la argumentación contenida en la resolución recurrida resulte rebatida en forma alguna por las alegaciones de la apelante pues nada nuevo se añade a todo aquello que ya ha sido analizado y resuelto en primera instancia.

En el recurso de apelación el tribunal "ad quem" goza de competencia para revisar todas las cuestiones planteadas en primera instancia pero no puede revisar de oficio los razonamientos de la resolución apelada, al margen de los motivos esgrimidos por la parte como fundamento de su pretensión revocatoria, por lo que es la parte apelante la que debe individualizar los motivos de su recurso, a fin de que puedan examinarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que vengan ejercitados. Y como esta Sala tiene dicho en reiteradas ocasiones, lo que no puede pretenderse es que sea el Tribunal quien supla las omisiones de las partes, so pena de desconocer los principios dispositivos y de rogación que informan el proceso civil ( art. 216 y 218 de la LEC ) que también son aplicables en sede de apelación porque según establece el art. 465-4 de la LEC la sentencia que se dicte en apelación deberá pronunciarse exclusivamente sobre los puntos y cuestiones planteados en el recurso y, en su caso, en los escritos de oposición o impugnación a que se refiere el art. 461 de la LEC .

En este sentido, y como ya apuntaba la sentencia del Tribunal Supremo de 31 de enero de 2000 , refiriéndose al art. 733 de la LEC de 1.881, de similar redacción al art. 458 de la LEC , "...la Sala de apelación desestimó el recurso, cuya Sentencia se impugna, al tener por incumplido el requisito que exige el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Civil que exige la expresión de las razones por las que el apelante difiere de la Sentencia y de la solución que en la misma se adopta en relación con las cuestiones planteadas por las partes en sus respectivos escritos de demanda y contestación, a fin de que la contraparte pueda tener conocimiento de las bases de la impugnación y pueda ejercitar con mayor amplitud el derecho a la defensa que vería lógicamente mermado de admitirse el recurso carente de fundamentación...".

Añade esta misma sentencia que · ....el artículo 733 en su redacción conforme a la reforma precitada determina que el recurso de apelación se formaliza por escrito que se presentará ante el órgano jurisdiccional que hubiera dictado la resolución que se impugna, en el que se exponen las alegaciones en las que se base la impugnación", y concluye "no cabe soslayar que la apelación que regula el artículo 733 es una apelación fundada, de manera, que, como expresa la Sentencia impugnada, no cabe una remisión a escritos de alegaciones de la primera instancia, sino que es preciso, que a la luz de la Sentencia objeto de la apelación, se señalen las razones concretas de discrepancia, ya que, en otro caso, se defraudaría el contenido y sentido de la norma. "

Plantejada així la discussió, per descomptat coincidim amb la jutgessa d'instància que ha resultat acreditat que almenys la senyora Carla i el seu marit van tenir converses amb el demandat perquè aquest pogués continuar habilitant l'habitatge. Això pel simple que els dos primers els van reconèixer l'acte de la vista, però insistim que sempre supeditant-ho al fet que el demandat arribés a un acord amb l'anterior propietària.

En el recurs es va continuar insistint que la gravació aportat a les actuacions i les seves transcripció acredita la versió defensada per l'actora, perquè el marit de l'actora i en referència a la indicació del fill del demandat que el seu pare havia rebut la demanda i que "aquí posa que la teva dona, la Carla, ens demaneu un lloguer de 500 euros" , respongué emprant expressions com "ja et vaig dir que no et demanàvem res, nosaltres", "per la nostra part no et demanem pas res", "pots estar ben tranquil que et demanem pas res", "és lo que havíem quedat, que en dos anys us podíeu quedar", "per la nostra part tranquil, perquè en dos anys no, no, d'això res".

Certament acceptem que la qüestió és molt dubtosa, però de la valoració de tot plegat arribem a la conclusió que el demandat, qui ha de provar el seu títol de possessió no ha esvaït els dubtes que es plantegen.

Fonamentalment perquè de les declaracions que es van escoltar en judici no podem arribar a cap conclusió definitiva, doncs és evident que són part interessada en el resultat del litigi i/o tenen vincles afectius directes amb les parts.

I de la conversa no es pot extreure que el pacte a què haurien arribat les parts fos el concret que se sosté en la contesta, sinó únicament les indicacions que s'han fet anteriorment quant a que "res on es demanava", sense cap més indicació més enllà dels dos primers anys.

A més a més, i fonamentalment, el demandat parteix de la base que les manifestacions eren sinceres i que així ho ha de valorar la jutgessa d'instància i aquesta Sala, però el cert és que eren del tot incompatibles amb la presentació de la demanda que ara resolem en apel·lació.

Això i l'al·legació reiterada de l'actora i el seu marit al respecte que "s'arreglessin les coses amb l'anterior propietària" i el fet que en el burofax que el demandat va adreçar a la contrapart no fes cap esment a aquests pactes ens duu a considerar que les indicacions de la nova propietària es feien per simple tolerància i en converses informals que han de cedir davant la presentació d'una demanda judicial, que sí és un acte formal, però que no són suficients per acreditar l'existència, insistim, d'un contracte d'arrendament amb el contingut que es pretén en la contesta.

CINQUÈ. RESOLUCIÓ SOBRE L'APLICACIÓ DE LA LLEI 1/1992, D'ARRENDAMENTS RÚSTICS HISTÒRICS.

En la contestació a la demanda s'indicava que no s'havia abonat al demandat la indemnització que li corresponia per l'extinció de l'arrendament rústic històric i que a més a més tenia dret continuar vivint en la masia fins la seva defunció i la del del seu cònjuge, amb suport legal en la "indemnització per abandonament" prevista en l' article 3 de la indicada Llei 1/1992.

En la contestació ja s'indicava que aquesta indemnització es pretenia reclamar davant la jurisdicció social, i s'aportava com a document sis la papereta de conciliació prèvia. Per tant, hem d'entendre que en aquest procediment únicament oposa el que s'estableix en l'article 4.3, que estableix:

3. Sense perjudici del que es disposa en l'apartat 1, si l'arrendament comprengués casa de labor en la qual habitar l'arrendatari, aquest tingui dret, tret que aquesta fos expropiada, a continuar en l'arrendament de la casa de labor i en un 100 per 100 de la superfície total de les finques arrendades, a elecció de l'arrendatari, amb un màxim d'1 ha, fins a la defunció d'aquest i el del seu cònjuge amb qui convisqués, pagant la renda pertinent que sigui la usual en el lloc per a finques anàlogues, sense que aquesta pugui accedir al que pagui l'arrendatari per la totalitat de les finques arrendades.

L'apel·lant reitera les al·legacions anteriors, mentre que les apel·lades sostenen que no resulta d'aplicació la Llei d'arrendaments rústics històrics de 1992 sinó la Llei de contractes de cultiu de Catalunya de 2008, la qual ja no conté una previsió com la que invoca el demandat, i citen en suport de la seva pretensió la STSJ Catalunya número 21/2020, de 7 de juliol, que reproduirem a continuació.

I, efectivament, escau declarar que la legislació aplicable és la que sosté la part actora i pels motius que consten en la Sentència que cita, el text de la qual és el següent:

SEGUNDO.- Hechos probados .

Los hechos probados de los que hemos de partir son los siguientes:

(a) El arrendamiento cuya resolución se postula data de principios del S. XX, siendo la primera referencia en 1.917 cuando constan satisfechas las primeras rentas por el arrendamiento de la finca DIRECCION000 del Pla del Mallol, siendo el demandado nieto del primer arrendatario.

(b) El demandado que cuenta con una edad superior a los 72 años y que nació y vive en la finca, se ha dedicado a su cultivo de modo personal y directo.

(c) En enero de 2.017, la actora requirió al demandado para que abandonara la finca en 31 de diciembre de 2.018. En enero de 2018 nuevamente instó al demandado para que reconociera que le fue remitido el requerimiento precedente por burofax y se aviniera a que el 31 de diciembre de 2.018 debía dejar libre la finca y casa en la que habita.

El demandado se opuso alegando que si se le ofreciera alguna indemnización por marchar la valoraría. Según afirma en la contestación de la demanda, en síntesis, mientras no se realice el preceptivo ofrecimiento de la indemnización, el contrato continúa vigente y con ello el derecho del arrendatario a continuar en la explotación de la finca, extremo, el del ofrecimiento de la indemnización, que no ha sido realizado por la actora.

TERCERO. - Normativa aplicable .

1.- Hemos de resolver si se trata de un contrato de cultivo sometido a la LARH de 1992 como se declara en la sentencia recurrida o bien si por aplicación de la DT de la LCCCat de 2008, queda extinguido el citado contrato sin derecho a indemnización que el arrendador deba satisfacer al arrendatario, con anterioridad al desalojo de la finca.

La LAHR en su art. 1. b) incluye en su ámbito al contrato de autos, pues es un contrato concertado con anterioridad a la Ley de 15 de marzo de 1935 , cuando el arrendatario fuese cultivador personal.

El art. 2.1 LARH establece que los arrendamientos rústicos históricos a los que se refiere el artículo anterior, que se hallan vigentes a la entrada en vigor de la presente Ley, quedan prorrogados hasta el 31 de diciembre de 1997 y se añade en el art. 2. 2 que hasta la citada fecha podrá ejercitar el derecho de acceso a la propiedad. Seguidamente, en el art. 3 LARH se regula una prórroga complementaria y en el art. 4.3 LARH la indemnización reclamada por el demandado que no ha ofrecido la arrendadora.

La jurisprudencia del TS S. 1ª - STS 172/2011, de 22 de marzo que se reitera, entre otras en la STS. 276/2012, de 8 de mayo - declaraba que:

".. La Ley 1/92 de arrendamientos rústicos históricos se promulga con diversos objetivos: a) prorrogar estos arrendamientos por un único y ultimo periodo -31 de diciembre de 1.997- durante el cual el arrendatario podrá ejercitar el derecho de acceso a la propiedad, prohibiendo al arrendatario hacer uso del derecho de subrogación "inter vivos" que reconocía al arrendatario el artículo 73 de la Ley de Arrendamientos Rústicos de 31 de diciembre de 1.980 ; .... c) indemnizar al arrendatario cuando deje, a requerimiento del arrendador, las fincas libres y a disposición del arrendador al finalizar el año agrícola en el que se extingan los contratos de arrendamientos....".

.........

En definitiva, la LARH 1/92 modifica la LAR 83 /80, incluso deroga los artículo 98.1 y 99 , en lo que respecta al derecho de acceso a la propiedad del arrendatario, y al complemento indemnizatorio por abandono, que refiere el artículo 4.1 , sin la limitación temporal impuesta para el acceso, pero ello no obstante, y en lo demás, los arrendamientos comprendidos en el ámbito de aplicación de la LAR 1980 siguen rigiéndose por la misma que es la que determina su régimen jurídico, salvo en lo que respecta al tiempo de duración, que es el propio de la tácita reconducción del contrato de arrendamiento en el que se mantiene la relación arrendaticia y en cuya situación no pierde la condición de arrendatario .....".

El contrato litigioso no se encuentra extinguido a pesar de que el arrendatario ya no puede acceder a la propiedad. Y persiste hasta la notificación fehaciente del arrendador destinado a recuperar la finca.

2.- La notificación fehaciente en el caso litigioso fue realizada en 2017 y 2018, como expusimos precedentemente ya que se encontraba en tácita reconducción desde 1997 hasta el momento del requerimiento de desalojo. En la fecha del requerimiento, en 2017, se hallaba en vigor la LCCCat (su entrada en vigor fue en 3 de abril de 2008). Incluso la normativa -no aplicable a autos- del L. VI del CCCat nos remite a la LCCCat para aquellos contratos constituidos antes de la entrada en vigor de esta Ley.

En resumen, la " questio iuris" planteada es si la LCCCat de 2008 es aplicable a un contrato de arrendamiento histórico rústico que se encuentra en tácita reconducción desde 1997, al momento de entrada en vigor de la citada Ley 1/2008, de 20 de febrero.

A tales efectos, la DT. LCCCat de 2008 establece que:

" Las disposiciones de la presente ley son aplicables a los contratos de cultivo existentes antes de que entre en vigor, una vez se haya cumplido el plazo mínimo de duración del contrato y a partir de la primera prórroga o las sucesivas".

Y en su Exposición de Motivos se declara que:

".. En lo concerniente a la aplicación temporal de la nueva ley, su disposición transitoria establece que se aplique a los nuevos contratos pero también a los ya existentes a partir de la primera prórroga o las sucesivas. De este modo se consigue que, en poco tiempo, se aplique a todos los contratos de cultivo en Cataluña el derecho civil catalán, lo cual no se produciría si la ley solamente se aplicase a los nuevos contratos."

Al tratarse de contratos de duración o continuados y no de tracto único, la LCCCat de 2008, que conforma una especialidad de derecho propio de Catalunya y que se aplica con preferencia a cualquier otra normativa para los arrendamientos de fincas rústicas sitas en Catalunya - art. 111-5 CCCat - (como así lo corrobora la disposición adicional primera de la LARH al afirmar su carácter supletorio respecto de "la legislación civil, foral o especial, que afecte a las materias reguladas en la misma"), no prevé su aplicación inmediata a los contratos preexistentes sino a partir de que se haya cumplido el plazo mínimo de duración del contrato y a partir de la primera prórroga o sucesivas..

Al respecto, en la STSJ Cataluña 74/2019, de 21 de noviembre recogiendo anterior jurisprudencia declaramos que:

".. En la STSCat 76/2018 de 17 de septiembre, afirmamos, que la retroactividad de las leyes, es decir, la posible aplicación de una ley nueva a situaciones surgidas y desarrolladas bajo el imperio de otra anterior, plantea ciertos problemas que el conocido como derecho transitorio está llamado a solucionar.

Normalmente trata de conjugar dos clases de intereses.

De un lado, la seguridad jurídica, constitucionalmente consagrada ( art. 9.3 CE ), que postula el respeto a los derechos nacidos al amparo de una determinada norma; de otro, el progreso jurídico, que impone la aceptación de los nuevos principios de justicia, adaptados a la nueva realidad social, para favorecer el desarrollo y evolución del Derecho.

8. El legislador catalán ha optado generalmente en la promulgación de los distintos libros que conforman el Código Civil de Cataluña en cuanto a los derechos en curso, por una retroactividad de grado medio o débil acorde con la pretensión de que la nueva normativa se aplique en el menor tiempo posible.

El efecto inmediato de la ley supone que ésta se aplica a los efectos futuros de hechos o relaciones jurídicas ya constituidas mientras que los efectos propiamente retroactivos afectarían a los efectos jurídicos ya producidos y a los derechos adquiridos.

El efecto inmediato es una excepción a la regla general tempus regit factum que supone que tanto en cuanto a sus condiciones de forma o fondo, como en cuanto a todos sus efectos pasados, presentes y futuros, los hechos y las relaciones jurídicas deberían regirse por la ley existente al tiempo de su constitución.

De este modo, la auténtica retroactividad afectaría o dejaría sin efecto los efectos jurídicos ya producidos o consumados mientras que la que también se conoce como retroactividad de grado medio o débil......, sometería al imperio de la nueva ley las relaciones jurídicas nacidas antes, pero para las eventualidades futuras, no para los efectos anteriores ya consumados...."

A tenor de lo expuesto, conforme la jurisprudencia precedente y la mejor doctrina, la DT LCCCat dispone la aplicación de la misma a los contratos preexistentes a partir del cumplimiento del plazo mínimo de duración, tanto si se trata de un plazo inicial como si lo es de una primera prórroga o sucesivas, sea legal o convencional.

En el caso controvertido, la "única y última" prórroga legal concedida por la LARH al contrato de autos venció el 31 de diciembre de 1997, quedando sometido desde entonces, en cuanto a su duración, conforme a la doctrina del Tribunal Supremo ya expuesta, a tácita reconducción con arreglo a lo dispuesto en el art. 1566 en relación a los artos. 1577 y 1581 del Código Civil . Vigente uno de estos períodos se publica la LCCCat de 2008 que conforme a su DT somete a su régimen todos los contratos de arrendamiento de fincas rústicas sitas en Catalunya, según se recoge en su Exposición de Motivos, de modo que quedan sujetas a la nueva ley de Catalunya de 2008 las relaciones jurídicas nacidas anteriormente, como el contrato de arrendamiento de finca rústica de autos que se encontraba en tácita reconducción, y las eventualidades futuras como es la duración del contrato y su prórroga de tal modo que finalizadas las mismas queda extinguido el contrato y el arrendatario debe proceder al desalojo de la finca, sin derecho a indemnización.

Téngase presente que el contrato pasó a regirse por la LCCCat a partir de su entrada en vigor, con prórrogas legales sucesivas de 5 años -art. 18 LCCCat-, por lo cual, la arrendadora tiene derecho a extinguirlo al vencimiento de la segunda prórroga legal en diciembre de 2018, como se solicita en la demanda.

Por todo lo expuesto, ha de estimarse el recurso de casación.

En resultar aplicable la normativa anterior, cal recordar que els seus articles articles 36 a 39 regulen els contractes de parceria i masoveria, i tal com indica la part apel·lada l'art. 39.2 estableix que "el masover o masovera no ha de pagar cap contraprestació per l'ús del mas, però aquest segueix la sort del contracte".

L'arrendadora va exercitar el dret a no renovar el contracte i va procedir a la seva extinció sense l'oposició del demandat, qui va lliurar els camps el 31 d'octubre de 2019. Per tant, l'habitatge ha de seguir la mateixa sort que les finques, tal i com ja vam apuntar en la nostra Sentència núm. 460/2022, de 4 de juliol, en resoldre una acció de precari a la qual es contraposava l'existència d'un contracte de masoveria.

SISÈ. RESOLUCIÓ SOBRE LA INDEMNITZACIÓ DE LES MILLORES REALITZADES PEL DEMANDAT EN LA PROPIETAT.

Malgrat que en la pàgina 13 de la contestació s'encapçalava aquest apartat amb el títol de "despeses necessàries per al correcte ús de les terres i habitabilitat del més", a continuació s'indicava que es tracta d'obres de millora i es detallen i valoren en l'import pericial aportat com a document 7. Se sosté també que les millores van ser sempre fetes amb el consentiment de l'anterior propietària i s'aporta diferent documentació que ho acreditaria.

En l'apel·lació s'insisteix que es van fer aquelles millores i s'indica que l' article 361 Cc espanyol estableix que el propietari del terreny en el qual s'hagi edificat, sembrat o plantat de bona fe tindrà dret a fer seva l'obra o plantació previ abonament de la indemnització prevista en els articles 453 i 454, i a més el primer article faculta al posseïdor de bona fe per retenir la cosa fins que li siguin abonades les despeses necessàries, per concloure que " dicho derecho de retención se concede al poseedor de buena fe con título y no al precarista, pero tal y como se ha expuesto y ha quedado acreditado en autos, el señor Gervasio no tiene la condición de precarista, por lo que quedaría facultado para permanecer en la finca litigiosa" .

Com es pot veure, en el recurs d'apel·lació no se sol·licita cap reclamació per aquelles millores i sense perjudici de reiterar el seu dret.

Les al·legacions anteriors no són admissibles, pel simple fet que no són aplicables els articles del Codi civil espanyol que cita l'apel·lant sinó el que es disposa en la Llei de contractes de cultiu de Catalunya de 2008 anterioment exposada, que estableix una regulació expressa per a les despeses i millores en els articles 20 a 24, la qual en cap moment concedeixen el dret a retenció de la finca.

Finalment, la jurisprudència ha establert reiteradament que la possessió per precari no legitimar per a retenir la finca, tal com establert el Tribunal Suprem en la seva sentència de 17 de novembre de 2020, a la qual ens remetem per a evitar reiteracions innecessàries.

SETÈ. COSTES PROCESSALS.

L'estimació parcial del recurs implica que cada part hagi d'abonar les seves costes, conforme els articles 394 i 398 Lec.