Sentencia Civil 604/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 192/2022 de 27 de julio del 2023

PRIMER.- La sentència de primera instància estima parcialment la demanda i condemna SegurCaixa Adeslas a pagar a les demandants la indemnització de 200.000 € prevista a la pòlissa d'assegurances subscrita el dia 25-4-19, arran del traspàs com a conseqüència d'un accident de trànsit del pare i marit de les actores. Interposa recurs d'apel·lació la demandada per combatre els raonaments del Sr. Jutge de primera instància pels quals considera que no concorren les exclusions de cobertura previstes contractualment, consistents en què el sinistre hagi succeït a conseqüència d' "un acte d'imprudència o negligència greu de l'assegurat o notòriament perillós" (apartat c.), i "tenir una taxa d'alcohol en sang igual o superior al límit previst en cada moment per la legislació sobre trànsit, circulació de vehicles de motor i seguretat viària per permetre la conducció de qualsevol vehicle no especial, amb independència dels símptomes externs i de comportament de l'assegurat i que el sinistre tingui lloc o no amb motiu de la conducció d'un vehicle de motor per l'assegurat o per causa d'alcoholisme" (apartat e.). En el primer cas, es basa l'apel·lant en que constitueix fet declarat provat que el conductor circulava entre 79 i 88 km/h en un tram on el límit de velocitat era de 50 km/h. En el segon cas, es basa en el fet que el conductor tenia una taxa d'alcohol equivalent a 0,95 g/l, mentre que el límit administratiu legal era de 0,50 g/l. Les demandants s'oposen al recurs i, a més, impugnen la sentència per sostenir que les clàusules d'exclusió no són aplicables atès que l'assegurat no en va ser informat ni les va acceptar mitjançant la seva signatura. També apel·len el pronunciament de la sentència de primera instància que exclou l'aplicació dels interessos de l' art. 20 de la LCA. Atesa la naturalesa de les qüestions plantejades amb tots dos recursos, ha de ser resolt en primer lloc el plantejat per les actores, atès que la seva estimació faria innecessari resoldre el de la demandada.

SEGON.- La sentència de primera instància considera que ens trobem davant una assegurança col·lectiva en la què no és necessari que es produeixi l'expedició d'un butlletí d'adhesió per poder adquirir la condició d'assegurat, supòsit en el qual considera que no és necessària l'acceptació per part de cada assegurat de les clàusules limitatives, com són les dues clàusules d'exclusió de cobertura aquí controvertides, i que n'hi ha prou amb l'acceptació del prenedor, única que consta en la pòlissa aportada. Afegeix, a més, que d'acord amb el que estableix l' art. 106 del Real Decret 2486/1998, de 20 de novembre, que aprova el Reglament d'ordenació i supervisió de les assegurances privades, el condicionat particular, quan defineix el grup al què va adreçat l'assegurança col·lectiva, afegeix que "El prenedor assumeix l'obligació de subministrar a l'assegurat / als assegurats la informació de l'assegurança que n'afecti els drets i les obligacions en tot moment". D'aquí extreu la conclusió que el defecte d'informació o transparència ja no seria responsabilitat de l'asseguradora si no que ho seria del prenedor. Per això el Sr. Jutge d'instància entra a analitzar la concurrència de les dues causes d'exclusió oposades per la demandada, per acabar concloent que no concorren, la qual cosa motiva el recurs d'apel·lació de SegurCaixa.

TERCER.- La pòlissa que motiva aquest procediment és una assegurança d'accidents en la qual la prenedora és la societat mercantil GLS Consorcio del Hormigón SL. L'assegurat se'l defineix sota la rúbrica, destacada en negreta, ombrejat i en una mida més gran que el text, de "Grup assegurat", de la següent manera: "Les persones físiques que en la data de contractació de l'assegurança corresponent siguin majors de 18 anys i menors de 67 anys i no incapacitades, i que mantinguin amb el prenedor qualsevol tipus de relació aliena a l'àmbit laboral, sempre que a més el prenedor n'autoritzi l'assegurament a la pòlissa. Com a conseqüència d'això, en aquesta pòlissa no són assegurables les persones que mantinguin una relació laboral amb el prenedor, i la pòlissa no pot instrumentar un compromís per pensions del prenedor". Tot seguit afegeix que "El prenedor assumeix l'obligació de subministrar a l'assegurat / als assegurats la informació de l'assegurança que n'afecti els drets i les obligacions en tot moment". A aquest paràgraf segueix el següent: "Activitat professional: Comercial-Administrativo/Desplazamiento. Total d'assegurats vigents: 002". No és controvertit en aquesta alçada que es tracta d'una assegurança col·lectiva, que no es va lliurar cap butlletí d'adhesió i que tampoc s'ha acreditat que la societat prenedora facilités als assegurats cap informació.

QUART.- Aquest tipus d'assegurança, també anomenades de grup, es caracteritza en que no hi ha coincidència entre el prenedor i l'assegurat atès que la pòlissa la contracta el prenedor amb la companyia asseguradora per facilitar la incorporació de tots aquells que formen part d'un grup, units per qualsevol circumstància, però que ha de ser aliena a la mera voluntat d'assegurar-se. En principi, els integrants del grup manifesten la seva voluntat d'incorporar-s'hi mitjançant la signatura d'un butlletí d'adhesió, tot rebent, a canvi, una certificació individual expressiva de les condicions de l'assegurança ( STS 6-4-01). D'aquesta manera, el prenedor actua com a cap o líder de la pòlissa, és qui fa les declaracions que escauen, qui assumeix l'obligació de pagar la prima i, sobre tot, és qui accepta les clàusules contractuals, incloses les que són limitatives i definidores del risc. L'única activitat que ha de fer l'assegurat és, amb caràcter general, acceptar el contracte que se li ofereix, mitjançant la subscripció del corresponent butlletí d'adhesió. Aquets tipus d'assegurança és molt emprat dintre de l'àmbit d'empreses, associacions i col·legis professionals, sindicals, entitats financeres, etc., les quals contracten amb companyies d'assegurances una assegurança en forma de "conveni marc" al qual de forma progressiva, i gairebé mai amb possibilitat de negociació individual, es van incorporant els diferents treballadors, associats o clients. Aquesta modalitat d'assegurança col·lectiva s'ha definit com una mena de contracte a favor de tercer, ex. art. 1257.2 del C.c., segons el qual. "Si el contrato contuviere alguna estipulación en favor de un tercero éste podrá exigir su cumplimiento, siempre que hubiese hecho saber su aceptación al obligado, antes de que haya sido aquella revocada". Es tracta, així, d'un contracte celebrat vàlidament entre GLS Consorcio del Hormigón SL, per una banda, i SegurCaixa, per l'altra, però adreçat a atribuir un dret a altres persones que no han estat part en l'elaboració i perfecció del contracte, ni directa ni indirectament, però que podran tenir els drets derivats del mateix, de forma que tindran acció directa contra l'asseguradora per poder fer-los efectius. Aquesta possibilitat està expressament prevista a l' art. 7 de la LCA que estableix que: "El tomador del seguro puede contratar el seguro por cuenta propia o ajena [...] El tercer asegurado puede ser una persona determinada o determinable por el procedimiento que las partes acuerden. Si el tomador del seguro y el asegurado son personas distintas, las obligaciones y los deberes que derivan del contrato corresponden al tomador del seguro, salvo aquellos que por su naturaleza deban ser cumplidos por el asegurado. No obstante, el asegurador no podrá rechazar el cumplimiento por parte del asegurado de las obligaciones y deberes que correspondan al tomador del seguro. Los derechos que derivan del contrato corresponderán al asegurado o, en su caso, al beneficiario, salvo los especiales derechos del tomador en los seguros de vida". Aquest precepte, doncs, ja dona una important distribució subjectiva de la titularitat dels drets i deures d'aquest tipus d'assegurances, quan estableix que el prenedor, en aquest cas GLS Consorcio del Hormigón SL, és qui assumeix les obligacions i els deures contractuals i legals derivats de la pòlissa, mentre que el titular dels drets són els assegurats. Des d'aquesta perspectiva, en tant que titulars dels drets, a ells els són predicables les disposicions de l' art. 3 de la LCA o, si més no, difícilment podrà ser admès que no els ho siguin. Per tant, quan aquest darrer precepte estableix que "Las condiciones generales, que en ningún caso podrán tener carácter lesivo para los asegurados, habrán de incluirse por el asegurador en la proposición de seguro si la hubiere y necesariamente en la póliza de contrato o en un documento complementario, que se suscribirá por el asegurado y al que se entregará copia del mismo. Las condiciones generales y particulares se redactarán de forma clara y precisa. Se destacarán de modo especial las cláusulas limitativas de los derechos de los asegurados, que deberán ser específicamente aceptadas por escrito", han de ser els assegurats els titulars d'aquests drets i destinataris de la informació contractual que se'n deriva.

CINQUÈ.- És cert, però, que sobre aquesta qüestió la jurisprudència s'ha mostrat amb certes vacil·lacions, provocades pel fet inqüestionable que és el prenedor, i no els assegurats integrants del grup, qui accepta la pòlissa i, per tant, perfecciona el contracte d'assegurança, la qual cosa l'aboca a ser qui ha de conèixer i acceptar el condicionat general i, pel que ara interessa, les clàusules limitatives. Això ha portat a que el Tribunal Suprem no consideri suficient amb que sigui només el prenedor qui conegui i accepti les clàusules d'exclusió pactades, per a que aquestes puguin produir vàlidament efectes en relació als assegurats. Així ho va indicar a les seves sentències de 18-9-07 i 15-7-09, on diu: "Sin embargo, la exigencia de transparencia contractual, especialmente en lo que afecta a las cláusulas limitativas, exige que, al menos cuando la perfección del contrato está subordinada a un acto de voluntad por parte de solicitante, consistente en su adhesión al seguro colectivo, el asegurador cumpla con el deber de poner en conocimiento del asegurado dichas cláusulas limitativas con la claridad y énfasis exigido por la ley y recabe su aceptación especial, para lo cual constituye instrumento idóneo la solicitud de adhesión que se prevé para este tipo de seguros". En el mateix sentit la STS de 27-7-06, que en un supòsit d'assegurança col·lectiva on "los únicos documentos que fueron facilitados al demandante fueron el boletín de adhesión y el certificado de seguro", declara la impossibilitat d'opossar a l'assegurat el contingut de les clàusules limitatives del risc incloses al condicionat general de la pòlissa: "por cuanto a ellas ha de proyectarse la voluntad contractual, en la medida en que integran el objeto del contrato, y sobre ellas ha de recaer el consentimiento que lo perfecciona, lo que se resume en la necesidad de aceptación de las mismas previo su conocimiento". En tots aquests supòsits examinats pel Tribunal Suprem existia un butlletí d'adhesió de l'assegura i l'expedició d'una certificació de l'assegurança per part de la companyia asseguradora, la qual cosa el porta a concloure l'exigència que quan l'asseguradora expedeix un document individual a favor del sol·licitant que es vol adherir a una assegurança col·lectiva, i que implica que l'assegurat atorga el seu consentiment per a la perfecció del contracte, faci constar en el document individual o butlletí d'adhesió, amb claredat suficient, no només la cobertura de l'assegurança, si no també l'existència de clàusules limitatives, amb els requisits formals exigits per l' art. 3 de la LCA.

SISÈ.- Succeeix, però, que en el supòsit que aquí es planteja, no existeix butlletí d'adhesió signat per l'assegurat ni tampoc certificació emesa per l'asseguradora amb el condionat de la pòlissa. La sentència de primera instància conclou que en els supòsits diferents als d'assegurances de vida, com és aquí el cas al tractar-se d'una assegurança d'accidents, no és obligatori que existeixi butlletí d'adhesió,supòsit en el qual considera que no és necessària l'acceptació per part de cada assegurat de les clàusules limitatives, de forma que en seria suficient l'acceptació del prenedor. Basa aquesta conclusió en l' art. 76.4 del Real Decret 2486/1998, de 30 de novembre que aprova el Reglament d'ordenació i supervisió d'assegurances privades, i que disposa que "En los seguros colectivos de vida, además de la póliza, deberá utilizarse el boletín de adhesión suscrito conjuntamente por el tomador del seguro y por el asegurado". Ara bé, tenen raó les apel·lants quan fan notar que en el moment de ser subscrita la pòlissa el 25-4-19, aquest reglament ja estava parcialment derogat, gairebé en la seva totalitat, pel Real Decret 1060/2015, de 20 de novembre, d'ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores. Així, la seva Disposició derogatòria única estableix que "Quedan derogadas cuantas disposiciones de igual o inferior rango se opongan a lo establecido en este real decreto y, en particular, las siguientes:

a) El Real Decreto 2486/1998, de 20 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Ordenación y Supervisión de los Seguros Privados, salvo lo dispuesto en:

i) el artículo 11, en lo que no se oponga al artículo 41.3 de la Ley 20/2015, de 14 de julio;

ii) los artículos 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22 y 23;

iii) las disposiciones adicionales quinta y sexta;

iv) y los artículos que regulan el régimen del cálculo de provisiones técnicas a efectos contables recogidos en la disposición adicional quinta de este real decreto".

D'aquesta manera, quan es va subscriure la pòlissa objecte de litigi ja estava derogat l' art. 76 del Real Decret 2486/1998 , però també el seu art. 106, també esmentat a la sentència de primer grau. Per tant, és aplicable l ' art. 122 de Real Decret 1060/2015 , on ja no es realitza la distinció entre assegurances de vida, de tota la resta d'assegurances, atès que sota la rúbrica de "Deber general de información a facilitar a los tomadores de seguros o asegurados", disposa al seu paràgraf quart que:

" En los seguros colectivos o de grupo, el asegurador deberá suministrar la información que afecte a los derechos y obligaciones de los asegurados, con anterioridad a la firma del boletín de adhesión cuando proceda dicha firma o, durante la vigencia del contrato en caso contrario, salvo que dicha obligación sea asumida por el tomador del seguro.

En los boletines de adhesión y certificados de seguro deberá figurar la información que afecte a los derechos y obligaciones de los asegurados. El asegurador informará por escrito, o mediante soporte electrónico duradero, sobre cualquier cambio en el contenido de dichos documentos".

D'aquesta manera, en tota assegurança de grup, existeix l'obligació d'informar a l'assegurat dels seus drets i obligacions, incloses les cobertures i les exclusions a les mateixes, amb coherència amb el que disposen els arts. 7 i 3 de la LCA .

SETÈ.- Però a més, tal i com senyala el Sr. Jutge de primera instància, és cert que poden existir assegurances col·lectives o de grup envers les quals hagi butlletí d'adhesió (que és el cas d'algunes de les de vida, ex. art. 117), i d'altres on no s'expedeixi, per bé que, en tot cas, l'assegurador té obligació de proporcionar informació sobre els drets i les obligacions dels assegurats, que haurà de figurar al butlletí d'adhesió (si nŽhi ha) i a les certificacions d'assegurança. Quan no és obligatori el butlletí d'adhesió, el precepte estableix que l'obligació d'informació s'ha de satisfer " durante la vigencia del contrato". Succeeix, però, que, com bé fa notar el Sr. Jutge d'instància, el precepte transcrit, a l'igual com feia el seu precedent art. 106 del Real Decret 2486/1998 , l'obligació de l'asseguradora d'informar existeix " salvo que dicha obligación sea asumida por el tomador del seguro". Aquesta excepció concorre en el supòsit que ara ens ocupa, atès que, com s'ha transcrit anteriorment, es va estipular que "El prenedor assumeix l'obligació de subministrar a l'assegurat / als assegurats la informació de l'assegurança que n'afecti els drets i les obligacions en tot moment".

En aquest àmbit és d'interès recordar la sentència del Tribunal Suprem núm. 87/2021, de17 de febrer , que diu:

"La jurisprudencia se ha referido con reiteración a esta clase de seguros, señalando que "[...] en los seguros colectivos o de grupo no hay coincidencia entre el tomador del seguro y el asegurado porque la póliza se contrata con la aseguradora por aquél para facilitar la incorporación de quienes forman parte del grupo, unidos por alguna circunstancia ajena a la mera voluntad de asegurarse, los cuales manifiestan ordinariamente su voluntad de incorporarse mediante la firma de un boletín de adhesión y reciben una certificación individual expresiva de las condiciones del aseguramiento" ( sentencias de 6 de abril de 2001, rec. 878/1996; 1058/2007, de 18 de octubre, 516/2009, de 15 de julio; 541/2016, de 14 de septiembre; 570/2019, de 4 de noviembre y 636/2020, de 25 de noviembre entre otras).

El art. 50.3 del Real Decreto 1348/1985, de 1 de agosto, por el que se aprueba el Reglamento de ordenación del seguro privado, vigente a la fecha de adhesión del demandante, señalaba que, en los seguros colectivos de vida, además de la póliza, deberá utilizarse el boletín de adhesión suscrito conjuntamente por el tomador del seguro y el asegurado, lo que conformaba una exigencia derivada de la necesidad de contar con la voluntad exteriorizada del adherente de incorporarse al seguro de vida pactado por el tomador, sometiéndose a su régimen jurídico. De tal regulación se deduce que el asegurado, por un elemental deber de transparencia, ha de contar, al tiempo de su adhesión, con la información básica derivada del contrato al que se va a incorporar y que garantizará los riesgos objeto de cobertura.

Este deber de transparencia contractual se refleja expresamente en disposiciones ulteriores, no vigentes al tiempo de contratar, como en el Real Decreto 2486/1998, de 20 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Ordenación y Supervisión de los Seguros Privados, en cuyos artículos 106 y 107, se refleja que el asegurado ha de recibir con anterioridad a la celebración del contrato de seguro o a la suscripción del boletín de adhesión, la información requerida para conocer el alcance del contrato, lo que hoy en día se reproduce, en el Real Decreto 1060/2015, de 20 de noviembre, de ordenación, supervisión y solvencia de las entidades aseguradoras y reaseguradoras, que deroga la disposición anterior.

Esta necesidad de facilitar información a los asegurados en los seguros colectivos, es recordada por la jurisprudencia ( sentencias de 27 de julio de 2006, en recurso 2294/1999 ; 1058/2007, de 18 de octubre ; 516/2009, de 15 de julio ; 541/2016, de 14 de septiembre y 555/2019, de 22 de octubre ), que reconoce la inoponibilidad de cláusulas no informadas al adherente, especialmente las limitativas" (la cursiva és nostra).

VUITÈ.- És cert, doncs, que a la pòlissa que aquí és objecte de litigi, la prenedora va assumir l'obligació d'informar als assegurats dels seus drets i deures, possibilitat admesa expressament per l'actual art. 122 i pel seu precedent art. 106. Ara bé, que aquesta obligació que correspon a l'assegurador es desplaci, pel que fa al seu compliment, al prenedor, no pot alterar el règim de les conseqüències del seu incompliment, atès que, en el cas de les exclusions de cobertura, que constitueixen clàusules limitatives, és una norma legal imperativa la que estableix la seva inoposabilitat a l'assegurat ( art. 3 de la LCA). Constitueix una obligació de l'asseguradora comunicar a l'assegurat les clàusules limitatives, obligació que en les assegurances de grup pot assumir el prenedor perquè així ho autoritza l' art. 122 del Real Decret 1060/2015 (abans art. 106 del 2486/1998), però en cas d'incompliment d'aquesta obligació d'informar, ja sigui de part de l'asseguradora, ja sigui de part del prenedor, no pot quedar afectat el contingut dels drets de l'assegurat ni modificar o, fins i tot, deixar sense efecte, les conseqüències jurídiques legalment establertes en cas d'incompliment. Les conseqüències de l'incompliment no varien en funció de qui sigui l'element subjectiu que incideix en incompliment (assegurador o prenedor), doncs en tot cas sempre són les mateixes. D'aquesta manera, no es pot produir l'efecte, que insinua la sentència de primera instància, que el desplaçant del compliment d'aquesta obligació de l'asseguradora al prenedor, la primera pugui eludir les conseqüències del seu incompliment. Primer perquè l'obligació és de l'asseguradora, tal i com estableix l' art. 3 de la LCA, no del prenedor, encara que aquest pugui assumir-la, essencialment per motius pràctics al ser-li més fàcil el contacte amb els membres del grup. En segon lloc, perquè si s'admetés que l'asseguradora pogués oposar a l'assegurat clàusules limitatives pel fet que el prenedor hagués incomplert l'obligació assumida d'informar a l'assegurat, ens trobaríem davant un frau de llei. I en tercer lloc, perquè es tractaria d'una excepció establerta per un reglament, en contra del que estableix la llei, que no preveu cap excepció a les conseqüències previstes per una norma de rang de llei, de caràcter imperatiu, com és l' art. 3 de la LCA. La conseqüència és que, al no haver-se complert amb aquesta obligació, encara que el prenedor va signar la pòlissa on figuren les excepcions de cobertura que constitueixen, tal i com raona el Sr. Jutge d'instància, veritables clàusules limitatives, no són oposables als ara demandants, per efecte de l' art. 3 de la LCA, la qual cosa fa que no sigui necessari entrar a examinar el recurs interposat per la demandada que pretén que siguin aplicables les dues exclusions de cobertura anteriorment transcrites.

NOVÈ.- La sentència de primera instància no aplica els interessos de l' art. 20 de la LCA per considerar que la manca de pagament de l'asseguradora està justificada atès que la concurrència de les dues causes d'exclusió debatudes (negligència greu i alcoholèmia), eren sostenibles. Doncs bé, sobre aquesta qüestió el Tribunal Suprem ha desenvolupat una doctrina recollida, entre altes, a la seva sentència de 6-9-21, que fa:

"En la sentencia 96/2021, de 23 de febrero, hemos dicho sobre los intereses del art. 20 LCS y la causa justificada para no imponerlos, lo siguiente:

"Es reiterada jurisprudencia de la sala la que viene proclamando sin fisuras que los intereses del art. 20 de la LCS ostentan un carácter marcadamente sancionador, imponiéndose una interpretación restrictiva de las causas justificadas de exoneración del deber de indemnizar, al efecto de impedir que se utilice el proceso como excusa para dificultar o retrasar el pago a los perjudicados ( sentencias 743/2012, de 4 de diciembre; 206/2016, de 5 de abril; 514/2016, de 21 de julio; 456/2016, de 5 de julio; 36/2017, de 20 de enero; 73/2017, de 8 de febrero; 26/2018, de 18 de enero; 56/2019, de 25 de enero; 556/2019, de 22 de octubre; 419/2020, de 13 de julio y 503/2020, de 5 de octubre).

"En congruencia con ello, se ha proclamado que sólo concurre la causa justificada del art. 20.8 de la LCS, en los específicos supuestos en que se hace necesario acudir al proceso para resolver una situación de incertidumbre o duda racional en torno al nacimiento de la obligación de indemnizar; esto es, cuando la resolución judicial deviene imprescindible para despejar las dudas existentes en torno a la realidad del siniestro o su cobertura ( sentencias 252/2018, de 10 de octubre; 56/2019, de 25 de enero, 556/2019, de 22 de octubre; 570/2019, de 4 de noviembre, 47/2020, de 22 de enero y 419/2020, de 13 de julio, entre otras muchas).

"Ahora bien, como es natural, la mera circunstancia de judicializarse la reclamación, ante la negativa de la aseguradora de hacerse cargo del siniestro, no puede dejar sin efecto la aplicación del art. 20 de la LCS, pues en tal caso su juego normativo quedaría desvirtuado y su aplicación subordinada a la oposición de las compañías de seguro. Es decir, la judicialización, excluyente de la mora, habrá de hallarse fundada en razones convincentes que avalen la reticencia de la compañía a liquidar puntualmente el siniestro; dado que no ha de ofrecer duda que acudir al proceso no permite presumir la racionalidad de la oposición a indemnizar, puesto que no se da un enlace preciso y directo, conforme a las directrices de la lógica, entre ambos comportamientos con trascendencia jurídica ( sentencia 503/2020, de 5 de octubre).

"En definitiva, como señala la sentencia del Tribunal Supremo 317/2018, de 30 de mayo, citada por la más reciente 419/2020, de 13 de julio: "[...] solamente cuando la intervención judicial sea necesaria para fijar el derecho a la indemnización y razonable la oposición de la compañía, ante la situación de incertidumbre concurrente, podrá nacer la causa justificada a la que se refiere el art. 20.8 LCS". De esta manera, se expresan igualmente las recientes sentencias 56/2019, de 25 de enero; 556/2019, de 22 de octubre; 116/2020, de 19 de febrero o 503/2020, de 5 de octubre"."

Y añade más adelante que:

"En la sentencia 678/2013, de 6 de noviembre, una de las citadas por el recurrente, dijimos:

"[E]n la sentencia 10/2013, de 21 de enero, expusimos la procedencia de someter la regla octava del artículo 20 a una interpretación que no lleve a convertir el proceso en una excusa para retrasar la indemnización debida por las aseguradoras a los perjudicados. Destacamos en dicha resolución que la tramitación del proceso o el hecho de defenderse en él no constituyen, por sí solos, causas que justifiquen el retraso en el cumplimiento de la obligación de indemnizar y que no es forzoso presumir la racionalidad de la oposición de la aseguradora.

"En las sentencias 743/2012, de 4 de diciembre, y 117/2013, de 25 de febrero, indicamos que, para determinar si el retraso estuvo o no justificado, a los fines de decidir sobre la imposición a la aseguradora de la obligación de satisfacer los intereses a que se refiere la regla cuarta del artículo 20 -como dispone la regla octava del mismo artículo-, ha de examinarse el fundamento de su oposición, partiendo de los hechos declarados probados por el Tribunal de apelación"".

Si tenim en compte les circumstàncies concurrents, tal i com s'ha raonat al llarg d'aquesta resolució, ha estat objecte de debat l'abast del deure d'informació i de l'oposabilitat de les clàusules limitatives en l'àmbit de les assegurances col· lectives que, com s'ha dit en aquesta resolució, i també resulta de la sentencia de primera instancia, ha estat objecte de jurisprudència del Tribunal Suprem de diferent caràcter, sent pràcticament inexistent en supòsits, com el que aquí s'ha plantejat, en què no hi ha butlletí d'adhesió. Per altra banda, també ha estat abastament analitzat a la sentència de primera instancia, la procedència d'aplicar les exclusions de cobertura contractualment previstes, amb la dificultat afegida d'una prova, la d'alcoholèmia, que en primer grau es raona la seva il·licitud. Per tant, cal compartir amb el Sr. Jutge de primera instància que concorre l'excepció a l'aplicabilitat dels interessos de l' art. 20 de la LCA.

DESÈ.- L'estimació parcial del recurs dels demandants comporta que no escaigui efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades amb el mateix en aquesta alçada, mentre que al ser desestimat el recurs de la demandada, li han de ser imposades les costes causades en segona instància amb el seu recurs ( arts. 394 i 398 de la LEC).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,