Rebudes les actuacions es va nomenar ponent al magistrat JOAN L. CARDONA IBÁÑEZ, es va assenyalar la deliberació per al 20/04/23 i una vegada celebrada aquesta les actuacions van quedar llestes per a la seva resolució.
PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.
L'ara apel·lant va presentar una demanda de complement de legítima en relació a la successió del pare de totes dues litigants, que va morir el 9 de desembre de 2007 després d'haver atorgat testament el 14 de febrer de 1996. En aquest testament va instituir hereva universal la demandada, va deixar l'usdefruit universal de tots els seus béns a la seva esposa i no va fer cap disposició a favor de l'actora ni de la tercera filla, Victoria, en indicar textualment que "ya tienen recibido en vida del testador todo lo que les pueda corresponder por su herencia".
L'actora sosté que aquesta última indicació "fue del todo vacía de contenido" i al·lega que la demandada ho va reconèixer així en un procediment de conciliació anterior que la tercera germana, Victoria, havia dirigit contra ella en reclamació de la seva legítima. En aquella conciliació es va arribar a un acord pel qual es va fixar la legítima d'aquesta tercera germana en la quantitat de 68.000 €, tal com consta en l'acta que s'aporta amb la demanda.
Com a béns integrants del cabal hereditari l'actora fixa un local comercial situat en la planta baixa d'un edifici del carrer DIRECCION001 d'Alpicat, un habitatge situat en el pis NUM001 del mateix edifici, tres finques rústiques a Alpicat i Lleida, i diferents comptes corrents, dipòsits amb imposicions i fons d'inversió. També indica que faltarien per computar diferents productes bancaris que el causant ostentava en l'extint BANCO PASTOR SAU, actual BANCO de Santander SA; finalment, en l'audiència prèvia es va indicar que existia una quarta finca rústica, cosa que va acceptar la demandada (en el judici).
Com a donació computable en la seva legítima l'actora inclou la quina rebé del causant el 5/5/2000, consistent en una finca urbana descrita com "patio solar, o porción de terreno, de forma triangular en Alpicat, con fachada a la calle de nuevo trazado DIRECCION000, que tiene una superficie de 25' 61 m²" , en l'escriptura notarial de la qual es va fixar una valoració de 600,01 euros.
En la contestació a la demanda, i després de fer algunes indicacions sobre el cabal relicte, la demandada s'oposa a que el dret de l'actora hagi de tenir el mateix abast que la determinació de la llegítima de la tercera germana, tot indicant que la situació és "totalment diferent".
A continuació, i en relació a l'única donació computable que s'indica en la demanda, s'explica que l'actora i la seva família han edificat sobre aquell solar un edifici de planta baixa i tres pisos, per acabar atribuint a aquesta porció de 25,61 m un valor de 18.235,30 € conforme al dictamen pericial que va encarregar per a fixar el valor del cabal relicte i que es va aportar amb la mateixa demanda.
A més de la liberalitat anterior, sosté que el 7/07/1992 el causant va donar a l'actora un habitatge situat al carrer DIRECCION001 NUM000 d'Alpicat i el valor del qual es fixa en 149.936,05 euros, i que a més el 23/04/1985 va rebre d la quantitat d'1.012.056 Pts (6082,58 €), tal com es pretén acreditar amb el document número cinc.
La sentència desestima la demanda en entendre que l'actora va rebre en vida del causant béns suficients per cobrir la seva llegítima. En primer lloc considera provada la donació de l'habitatge del carrer DIRECCION001 NUM000 d'Alpicat i que el seu valor són els 149.936 05 euros, i conclou el jutge que no es pot considerar una donació no computable conforme al que estableix l' article 451-8. 4 del Ccc. En segon lloc, a la porció de terreny donada i computable que ja s'indica en la demanda li atorga un valor de 18.235,30 € i no dels 600 que defensa l'actora. I en tercer lloc, també considera provat el lliurament de l'1.012.056 Ptes. Finalment, la sentència considera que el cabal hereditari ha d'incrementar-se amb una finca rústica i amb algunes quantitats dels comptes del Banco Santander, però conclou que els béns lliurats en vida del causant a la seva filla excedeixen de la llegítima que li correspon. L'actora va apel·lar la sentència, pels dos motius que es resolen separadament en els fonaments següents i als quals s'oposa la demandada.
SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LA IMPUTACIÓ A LA LLEGÍTIMA DE LA DONACIÓ DE L'HABITATGE DISCUTIT.
Se sosté que la sentència aplica erròniament l'article 451-10 del Ccc, quan el que s'hauria d'haver aplicat és el Codi de successions per causa de mort (Llei 40/1991).
Escau recordar que el causant va morir el 9 de desembre de 2007 i que havia atorgat testament el 14 de febrer de 1996. La Llei 10/2008, de 10 de juliol, que va aprovar el Llibre quart del Codi civil de Catalunya relatiu a les successions, va entrar en vigor amb caràcter general l'1 de gener de 2009 (disposició final quarta), per la qual cosa conforme l'article 411-2 d'aquesta norma la successió s'obre en el moment de la mort de causant i per tant és aplicable la legislació anterior.
Quant al possible dret transitori, la disposició transitòria primera estableix que " es regeixen pel llibre quart del Codi Civil les successions obertes i els testaments, codicils, memòries testamentàries i pactes successoris atorgats després que hagi entrat en vigor". I la disposició transitòria segona estableix al punt segon que "En les successions obertes després de l'entrada en vigor de la present llei, però regides per actes atorgats abans, s'apliquen les regles merament interpretatives de la voluntat del causant que establís la legislació derogada. No obstant això, ha d'aplicar-se a aquests actes el que s'estableix en els articles 422-13 , 427-21 i 427-27 del Codi civil de Catalunya ".
Conforme a l'anterior, considera que per a resoldre la qüestió ha d'aplicar-se el que s'estableix en l'article 359 del Codi de successions i particularment el que disposa l'últim paràgraf del seu apartat tercer:
Són imputables a la llegítima de qualsevol legitimari les donacions per causa de mort atorgades al seu favor pel causant, tret de pacte en contra o si el causant ho exceptua en testament o codicil, així com les donacions entre vius atorgades pel donant com a imputables a elles o que serveixin de pagament o de bestreta a compte de la llegítima. En la imputació de totes aquestes donacions és aplicable el que es disposa en l'article 355, regles segona i tercera.
L'apel·lant accepta que a més de la donació del solar a Alpicat va rebre també la de l'habitatge que s'ha inclòs en el còmput, però que únicament en la primera es va establir expressament que la donació es feia en paga de la llegítima i concretament amb aquest text:
Dicha donación se verifica a cuenta de los derechos legitimarios paternos y maternos le pudieran corresponder a la donataria, en la herencia de sus padres, los donantes.
Reprodueix a continuació el text de l'escriptura de la segona donació, en la qual no es conté cap previsió similar.
Per tant, insisteix que perquè una donació s'entengui imputa la llegítima conforme la normativa aplicable és indispensable que així s'estableixi expressament en l'escriptura, i cita en suport de la seva argumentació la sentència d'aquesta sala número 8/2020.
En l'escrit d'oposició al recurs se sosté que en la demanda s'havia "ocultat" la donació hora discutida i també la de la quantitat declarada provada igualment. A continuació es fan una sèrie d'al·legacions sobre la determinació del cabal delicte, la seva valoració i els béns rebuts per l'actora, i en el Fet 10è considera aplicable la mateixa legislació que la sentència, en el 11è indica que la pròpia actora va sostenir l'aplicació del Codi Civil de Catalunya durant tot el procés, en el 12è reprodueix parcialment el contingut de l'article 358 del Codi de successions i finalment considera que els tres béns rebuts per l'actora en vida del causant han de ser imputats a la llegítima. No obstant això, no es planteja una argumentació jurídica contradictòria amb la de l'apel·lant.
Plantejat el debat d'aquesta manera, escau estimar el recurs d'apel·lació doncs aquesta Sala ha resolt reiteradament la qüestió en el sentit que indica la recurrent, i no únicament en la nostra sentència 8/2020 sinó en altres posteriors com la 518/2020, en la qual vam dir:
SEGUNDO.- Así planteados los diferentes extremos del recurso y empezando por la indefensión que dice la parte apelante que le causó la denegación de prueba en primera instancia, hay que señalar que este motivo decae en el momento en que se solicitó a esta sala la admisión de dicha prueba y fue resuelto por el auto de fecha 27 de febrero de este año al que nos remitimos.
El segundo de los motivos de recurso se refiere a la infracción del articulo 452 y ss. del CCCat por omisión de bienes colacionables en el cómputo de la legitima, concretamente una donación de 1.000.000 Ptas. para la compra de un apartamento en Cambrils, y el importe de un tercio del saldo de la cuenta acabada en 4132 de la que su hermana era cotitular junto con sus padres.
Pues bien, habida cuenta que la parte apelante parece sostener, como base de dos de sus motivos de recurso, que en materia de imputación de donaciones a la legitima la situación derivada de la aplicación del artículo 359 del CS y que regirá para la sucesión del padre, es diferente a la del artículo 451-8 del CCCat que regiría para la sucesión de la madre, puesto que a su entender en el primer caso no es preciso pacto expreso de imputación para que la donación se impute a la legitima, y en el segundo caso, la herencia de la madre, sí lo seria, debemos manifestar que no estamos de acuerdo con tal conclusión.
Así recordemos que, recogiendo la tradición jurídica catalana, reiterada jurisprudencia en interpretación del artículo 359 del CS, ya venía declarando que, aun no exigiéndose la forma escrita, las donaciones inter vivos sólo son imputables al pago de la legítima cuando al otorgarlas se hubieran efectuado con tal expresa prevención, no siendo eficaz la posterior declaración en testamento o por cualquier otra vía. Y es que, al afectar tal imputación a un derecho de naturaleza forzosa e irrenunciable -como al menos a priori es la legítima-, ha de conocerla el donatario en el preciso momento de la donación para decidir si la acepta o no ( SSTSJC de 21 de marzo de 1991 , 4 de abril de 2005 y 30 de mayo de 2007 y ATSJC de 28 de noviembre de 2005).
En tal sentido se ha pronunciado esta Sala en Sentencia 19-11-2010, nº 423/2010 , estableciendo: " Una altra cosa diferent és que, un cop calculada la llegítima global de la forma anteriorment feta, i atès que la testadora va efectuar en vida donacions a favor dels dos legitimaris, s'hagi d'efectuar el que s'anomena imputació. És a dir, de la quantitat total de l'herència que ha de destinar-se a pagar la llegítima (aquella quarta part del total), i que s'ha de dividir per parts iguals entre els legitimaris, s'ha de restar de la part que hauria de rebre cada un d'ells, el què ja va rebre en concepte de llegítima en vida del causant. Diu al respecte la STSJC de 10-10-05 que: "També hi ha suficient doctrina d'aquest Tribunal Superior de Justícia en relació a les diferències entre la computació i la imputació hereditària, consistint la primera operació en el càlcul de la legítima global i regint-se per normes imperatives i alienes a la voluntat del causant i la imputació que opera sobre la quota individual i es regeix per normes dispositives derivades de la voluntat del finat". A això fa referència, pel que fa a les donacions que van rebre els legitimaris del causant, l' art. 359, regla 3ª, segons el qual, són imputables a la llegítima de qualsevol legitimari les donacions entre vius que els va fer el causant en vida. I aquesta institució de la imputació, que serveix per calcular la llegítima individual de cada legitimari, tampoc es pot confondre amb la col·lació anteriorment esmentada. En aquesta fase de la imputació, i a diferència del que succeeix amb la computació que hem fet als paràgrafs anteriors, sí que hi té un paper important la voluntat del causant, atès que com diu l' art. 359, regla 3ª, en allò que ara interessa, per a que la donació feta en vida pel causant a qui serà quan ell mori legitimari seu, es compti el bé donat com a part de la seva llegítima, cal que el donatari hagi especificat en el moment de fer-les que aquella donació s'haurà d'imputar a la llegítima. Si es tracta d'una donació pura i simple, en la qual res s'especifica al respecte, no poden imputar-se en la llegítima individual. Així ho diu la STSJC de 30-5-07 fa: "como decíamos en nuestra sentencia núm.18/2005, de 4 de abril (con referencia de la núm. 4/1991, de 21 de marzo), que si bien es cierto que "per tal que les donacions atorgades entre vius pel testador puguin ésser imputables a la legítima, es necessari que la donació s'hagi fet amb l'expressa prevenció de que l'acte de liberalitat sigui imputat al pagament de la legítima o que serveixi de pagament o bestreta de la mateixa, prevenció que s'ha de fer en el moment d'atorgar la donació, i no per declaració efectuada amb posterioritat en testament o en un altre declaració fefaent de voluntat del de cuius, posat que en resultar afectat el donatari en un dret de caire forçós i irrenunciable (almenys a priori) és clar, que ha de conèixer les circumstàncies referents a la imputació, per a decidir si accepta allò donat amb l'expressa atribució legitimaria".
En parecidos términos la sentencia de 10 de octubre de 2012 también de esta Sala , que dispone: " El segon problema que es planteja, en aquest cas respecte del donatum, és el relatiu a si, les presumptament 50.000 ptes donades en concepte de dot, són o no computables a la llegítima de la part actora. Al respecte val a dir que no existeix cap rastre documental de l'existència d'aital dot (no existeixen capítols matrimonials ni escriptura pública posterior atribuint-la, art 29 Compilació). Però és que encara que ho podéssim considerar com una donació pura i simple, no és imputable al pagament de la llegítima de l'actora doncs no es tracta d'una donació mortis causa sinó inter vius, i a aquest efectes i per ser imputable a la llegítima o servir de pagament de drets legitimaris, seria necessari que en el moment d'atorgar-la així s'hagués disposat ( art. 359 C.S). En aquest sentit, i com apunta la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, sec.4ª, de 4 d'abril de 2001 , " el art. 132.2 de la CDCC establecía que se imputarán a la legítima las donaciones inter vivos otorgadas por el donante con la expresa prevención de que sea imputable a la legítima o sirva de anticipo de la misma, habiéndose planteado ya de antiguo el problema de si la donación inter vivos pura y simple puede imputarse a la legítima en virtud de una declaración posterior del donante, por ejemplo, como en el caso que nos ocupa, en testamento. La respuesta ha de ser claramente negativa ya que tanto la Compilación como el vigente Codi de Successions prevén que es imputable esa donación sólo cuando se hace con la prevención de que sea imputable a la legítima o de que sirva como anticipo de la misma. La mejor doctrina ha entendido que esa declaración debe hacerse en el momento mismo de la donación, no siendo válida la imputación ulterior, pues siendo la donación un acto de liberalidad, perdería ese carácter si, posteriormente se imputara a la legítima, pues esa naturaleza de acto gratuito se perdería si mediante el mismo el donante anticipa el cumplimiento de un deber jurídico previo, cual es el futuro derecho a la legítima". El dit ens ha de menar a estimar també aquest motiu de recurs".
También el TSJC se ha pronunciado en tal sentido en Sentencia 20-6-2013, nº 42/2013, estableciendo: " 1.- La primera de las cuestiones a examinar resulta ser si la suma señalada en el citado documento de 28 de diciembre de 1987 resulta o no imputable a la legítima, citándose como vulnerados los artos. 355.2 y 359. 2 CS por oposición a jurisprudencia de esta Sala declarada en sus SSTSJC 18/2005, de 4 de abril y 19/2007, de 30 de mayo .
2.- Esta Sala, de forma reiterada, conforme las resoluciones señaladas por la recurrente así como el ATSJC 28 noviembre 2005 (rec. cas. 112/2005) (con cita de la STS 11 diciembre 1991 aplicando el art. 132 de la Compilación), ha declarado que los artos. 352. 2 CS y 359. 3. II CS, revelan, por sus términos, que la prevención de imputación de la donación a la legítima, o de que sirva de pago o anticipo a cuenta de ella, se ha de manifestar al tiempo de llevar a cabo la correspondiente donación, y no por atribución realizada con posterioridad a ella, ya que al venir afectado por esa atribución el donatario claro es que desde el instante en que se produjo la donación debe tener conocimiento de esa imputación a la legítima para decidir si debería estimar lo donado como atribución legitimaria. "
Por lo tanto, la distinción que la parte apelante hace entre la herencia de su padre y la de su madre a los efectos de imputar las donaciones hechas por aquellos en vida a legitimarios, no son válidas, y en este sentido, el régimen a seguir es el mismo en ambas sucesiones ya que la regulación legal en ambos es similar.
Però és que fins i tot en el cas d'haver-se plantejat la discussió sobre quina és la normativa aplicable, s'arribaria a la mateixa conclusió per l'aplicació de l'actual Ccc ja que el seu article 451-8, citat en la sentència, disposa que " Són imputables a la legítima les donacions entre vius atorgades pel causant amb pacte exprés d'imputació o fetes per paga de compte de la llegítima. El caràcter imputable de la donació ha de fer-se constar expressament en el moment en què s'atorga i no pot imposar-se amb posterioritat per actes entre vius ni per causa de mort". Així doncs, l'esperit de totes dues normes és coincident i així ho indiquem també en la nostra Sentència 698/2020:
SEGON.- Pel que fa a la donació efectuada pel causant a l'actor, al pagar 4.207,08 € del mobiliari que va comprar pel seu nou habitatge que va adquirir en propietat, es planteja si pot ser imputat a la llegítima individual del demandant. És a dir, de la quantitat total de l'herència que ha de destinar-se a pagar la llegítima (la quarta part del total), i que s'ha de dividir per parts iguals entre els legitimaris (en aquest cas en són tres), s'ha de restar de la part que hauria de rebre cada un d'ells aquella quantitat que ja va rebre en concepte de llegítima en vida del causant. Diu al respecte la STSJC de 10-10-05 que: "També hi ha suficient doctrina d'aquest Tribunal Superior de Justícia en relació a les diferències entre la computació i la imputació hereditària, consistint la primera operació en el càlcul de la legítima global i regint-se per normes imperatives i alienes a la voluntat del causant i la imputació que opera sobre la quota individual i es regeix per normes dispositives derivades de la voluntat del finat". A això fan referència, pel que fa a la donació que va rebre el legitimari demandant, els anteriors art. 132 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya de 1960 i art. 359, regla 3ª, del Codi de Successions de 1991 , dels quals prové l'actual art. 451-8 del CCCat , que estableixen, tots ells, que són imputables a la llegítima de qualsevol legitimari les donacions entre vius que els va fer el causant en vida. Alhora d'efectuar la imputació hi té un paper important la voluntat del causant, atès que com diu l'art. 451-8, en allò que ara interessa, per a que la donació feta en vida del causant a qui serà legitimari seu quan ell mori, es pugui comptar com a part de la seva llegítima individual, és necessari que el donatari hagi especificat en el moment de fer- la que aquella donació s'haurà d'imputar a la llegítima. Si es tracta d'una donació pura i simple, en la qual res s'especifica al respecte, no poden imputar-se en la llegítima individual. Així ho diu la STSJC de 30-5-07 , que fa: "como decíamos en nuestra sentencia núm 18/2005, de 4 de abril (con referencia de la núm. 4/1991, de 21 de marzo), que si bien es cierto que "per tal que les donacions atorgades entre vius pel testador puguin ésser imputables a la legítima, es necessari que la donació s'hagi fet amb l'expressa prevenció de que l'acte de liberalitat sigui imputat al pagament de la legítima o que serveixi de pagament o bestreta de la mateixa, prevenció que s'ha de fer en el moment d'atorgar la donació, i no per declaració efectuada amb posterioritat en testament o en un altre declaració fefaent de voluntat del de cuius, posat que en resultar afectat el donatari en un dret de caire forçós i irrenunciable (almenys a priori) és clar, que ha de conèixer les circumstàncies referents a la imputació, per a decidir si accepta allò donat amb l'expressa atribució legitimaria".
Més recentment, la sentència del TSJC de 25-7-19 diu: "La imputación permite determinar si el legitimario ha recibido de otro modo su legítima y en consecuencia la parte que puede reclamar en tal concepto en la sucesión.
En Cataluña, a diferencia del derecho castellano, las donaciones hechas por el causante en vida a los legitimarios -normalmente hijos- no lo son a cuenta o en pago de la legítima futura.
Para que dichas atribuciones deban considerarse así, es necesario que el causante lo establezca expresamente en el momento de la donación o bien se trate de donaciones con determinadas finalidades que la ley entiende son imputables salvo que el causante disponga otra cosa. En el caso de que existan donaciones imputables a la legítima el legitimario deberá descontar lo percibido para establecer lo que tiene derecho a reclamar como legítima individual.
La imputación, a diferencia de la computación, se rige por reglas dispositivas (STSJCat 9/2015 de 9 de febrero)". En el mateix sentit, les SSTSJC de 20-6-13 i 4- 3-19 , entre altres.
Per tant, és indiferent quina sigui la legislació temporalment aplicable i també quina hagi defensat cadascuna de les parts, doncs ha d'aplicar-se el que es disposa en l' article 218 Lec. En qualsevol cas, i a pesar que l'apel·lada sosté en la seva oposició al recurs que l'actora ha defensat des de l'inici l'aplicació del Ccc, és suficient amb comprovar que en la demanda se cita una part del text de la STSJ Catalunya 17/2019 que s'ocupa tangencialment de la qüestió, i que també en les seves conclusions finals va argumentar precisament sobre aquesta qüestió discutida.
TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA VALORACIÓ DE LA FINCA DISCUTIDA.
La recurrent impugna la valoració de 18.235,30 € que accepta la sentència sobre la base de l'informe pericial del senyor Alejandro, per "considerar-la totalment incongruent". S'insisteix que es tracta d'una parcel·la d'únicament 21,60 m², que el propi perit va reconèixer en la vista que no era susceptible d'aprofitament urbanístic o edificabilitat independent al no ser lògica la construcció d'un edifici o habitatge unifamiliar de tan sols 21,60 m², i que també va reconèixer que en el cas de no haver- se fet la citada donació/agrupació probablement la parcel·la hagués estat expropiada per l'Ajuntament en no tenir sentit l'existència d'un xamfrà sense cap aprofitament urbanístic. Se sosté també que no té sentit que aquesta parcel·la tingui un valor superior al de la contigua, amb una superfície de 134,20 m², que va ser adquirida per l'actora i el seu marit per un import de 9529,15 €. Per tant, conclou que s'ha d'establir el valor de 600 € que va ser el que va determinar el propi donant en l'escriptura de donació.
En l'oposició al recurs se sosté que el solar discutit constitueix el xamfrà d'un edifici de quatre plantes "i un gran valor", propietat de l'actora i el seu marit. Res més s'indica sobre el partícular, per la qual cosa l'oposició ha d'entendre's com una ratificació de l'informe pericial.
El jutge d'instància va considerar acreditat el valor en base "al rigor técnico de la pericial del señor Alejandro, aportado por la parte actora, no debe olvidarse, y el que no haya medios de prueba en contrario conllevan declarar que el valor del solar es el indicado" .
Dit l'anterior, en relació a l'abast i contingut del recurs d'apel·lació per error en la valoració de la prova, aquesta Sala ha establert un criteri mantingut en el temps i que, per citar una resolució recent, es resumeix en la nostra Sentència 50/2023, de 13 de gener:
Para ello debemos partir del reiterado criterio mantenido por la Sala en el sentido que, cuando a través del recurso de apelación se cuestiona la valoración de la prueba efectuada por el juzgador a quo sobre la base de la actividad desarrollada en el acto del juicio, debe partirse, en principio, de la singular autoridad de la que goza la apreciación probatoria realizada por el Juez ante el que se ha celebrado el acto de juicio, en el que adquieren plena efectividad los principios de inmediación, contradicción, concentración y oralidad, pudiendo el juzgador de instancia intervenir de modo directo en la actividad probatoria y apreciar personalmente su resultado, así como la forma de expresarse y conducirse de las partes, los testigos y peritos en su narración de los hechos y la razón del conocimiento de éstos.
Tras la entrada en vigor de la LEC 1/2000 el Tribunal de apelación también puede apreciar a través del soporte audiovisual, en el que se recoge y documenta el acto de juicio, la actitud de quienes intervienen y la razón de ciencia que expresan, a efectos de analizar si las pruebas se han valorado correctamente, pero siempre teniendo en cuenta que la actividad valorativa del juzgador de instancia se configura como esencialmente objetiva, sin que quepa decir lo mismo de la de las partes, que por regla general, y con cierta lógica en ejercicio del derecho de defensa, se presenta de forma parcial y subjetiva.
Por ello, la Sala ha indicado reiteradamente que la apreciación y valoración de la prueba es función privativa del juzgador de instancia, que debe realizar con arreglo a las reglas de la sana crítica, siempre con la posibilidad de que la valoración probatoria se practique mediante apreciación conjunta a fin de obtener una conclusión cierta, debiendo prevalecer su criterio, por imparcial y objetivo, sobre el de las partes, de tal modo que únicamente pueden estimarse incorrectas las conclusiones obtenidas por el juzgador a quo cuando éstas resulten absurdas, ilógicas o irracionales, o cuando haya dejado de observar alguna prueba objetiva que las contradiga, pero sin que este motivo de apelación pueda servir para intentar sustituir el criterio objetivo del juzgador por el subjetivo y propio del apelante.
I en la nostra Sentència número 55/2023, de 13 de gener, vam dir:
De conformidad con lo dispuesto en el art. 458-2 de la LEC la apelación habrá de realizarse por medio de escrito en el que se expondrán las alegaciones en que se base la impugnación, de forma que como esta Sala tiene dicho en múltiples resoluciones la parte apelante debe exponer claramente los motivos por lo que impugna la resolución de primera instancia, tanto en interés del Tribunal que ha de resolver el recurso como de la parte contraria, que ha de saber a qué ha de oponerse. En este caso el recurso formulado no se ajusta a estos requisitos pues, como ya hemos dicho, se limita a reproducir literalmente todas las alegaciones vertidas en su contestación a la demanda, sin concretar en modo alguno cual son los vicios o errores que se imputan a la resolución recurrida, los medios de prueba que habrían sido incorrectamente apreciadas o valoradas y/o, en su caso, la normativa aplicada erróneamente, o dejada de aplicar, en definitiva, las razones de su disconformidad con la decisión adoptada en la instancia.
El recurso, por tanto, adolece de falta de motivación pues no se concretan los motivos en que se sustenta, no se cita norma material o procesal que se considere infringida por la resolución recurrida, ni se denuncia error en la valoración de la prueba practicada. No se esgrime, en definitiva, alegación alguna propiamente dicha pues no puede considerarse como tal la simple reiteración de cada una de las alegaciones vertidas en primera instancia, a las que ya se ha dado debida y razonada respuesta en el auto recurrido, argumentando sobradamente los motivos por los que procede decretar la nulidad de las dos cláusulas cuestionadas, sin que en el escrito de recurso se haga valer el más mínimo argumento para desvirtuarlos. El juzgador de instancia ha analizado todas las cuestiones planteadas, y lo ha hecho de forma suficientemente motivada, sin que la argumentación contenida en la resolución recurrida resulte rebatida en forma alguna por las alegaciones de la apelante pues nada nuevo se añade a todo aquello que ya ha sido analizado y resuelto en primera instancia.
En el recurso de apelación el tribunal "ad quem" goza de competencia para revisar todas las cuestiones planteadas en primera instancia pero no puede revisar de oficio los razonamientos de la resolución apelada, al margen de los motivos esgrimidos por la parte como fundamento de su pretensión revocatoria, por lo que es la parte apelante la que debe individualizar los motivos de su recurso, a fin de que puedan examinarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que vengan ejercitados. Y como esta Sala tiene dicho en reiteradas ocasiones, lo que no puede pretenderse es que sea el Tribunal quien supla las omisiones de las partes, so pena de desconocer los principios dispositivos y de rogación que informan el proceso civil ( art. 216 y 218 de la LEC ) que también son aplicables en sede de apelación porque según establece el art. 465-4 de la LEC la sentencia que se dicte en apelación deberá pronunciarse exclusivamente sobre los puntos y cuestiones planteados en el recurso y, en su caso, en los escritos de oposición o impugnación a que se refiere el art. 461 de la LEC .
En este sentido, y como ya apuntaba la sentencia del Tribunal Supremo de 31 de enero de 2000 , refiriéndose al art. 733 de la LEC de 1.881, de similar redacción al art. 458 de la LEC , "...la Sala de apelación desestimó el recurso, cuya Sentencia se impugna, al tener por incumplido el requisito que exige el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Civil que exige la expresión de las razones por las que el apelante difiere de la Sentencia y de la solución que en la misma se adopta en relación con las cuestiones planteadas por las partes en sus respectivos escritos de demanda y contestación, a fin de que la contraparte pueda tener conocimiento de las bases de la impugnación y pueda ejercitar con mayor amplitud el derecho a la defensa que vería lógicamente mermado de admitirse el recurso carente de fundamentación...".
Añade esta misma sentencia que · ....el artículo 733 en su redacción conforme a la reforma precitada determina que el recurso de apelación se formaliza por escrito que se presentará ante el órgano jurisdiccional que hubiera dictado la resolución que se impugna, en el que se exponen las alegaciones en las que se base la impugnación", y concluye "no cabe soslayar que la apelación que regula el artículo 733 es una apelación fundada, de manera, que, como expresa la Sentencia impugnada, no cabe una remisión a escritos de alegaciones de la primera instancia, sino que es preciso, que a la luz de la Sentencia objeto de la apelación, se señalen las razones concretas de discrepancia, ya que, en otro caso, se defraudaría el contenido y sentido de la norma. "
Si s'examina l'escriptura de donació de l'immoble, de 05/05/2000, es pot comprovar com els donants són tots dos pares de l'actora, el pare com a propietari i la mare com usufructuària, i que es tracta d' "un local comercial en planta baja, destinado a almacén, que tiene una superficie construida de 123 m y 34 dm², sin distribución interior pero con los servicios correspondientes". D'aquesta finca segreguen una porció que és la que donen a l'actora, sota la descripció de "dicho patio o resto de solar, que tiene la siguiente descripción, para formar finca independiente" i amb una cabuda "después de reducción de su superficie para la formación de calle" de 21, 61 m. Li atorguen un valor de 100.000 Pts (601,01 €).
Quant a l'informe de valoració, que va ser aportat per la pròpia actora amb la seva demanda però en el cos de la qual s'indica que va ser sol·licitat per la demandada per a "determinar el valor de mercat de les propietats que integren l'herència de Joan Masanés", consta el valor ja indicat.
En la seva declaració com a testimoni, el marit de l'actora va manifestar que juntament amb la seva esposa havien comprat una superfície de 134 m a tocar de la porció ara discutida, per un preu d'un milió i mig de pessetes, i que sobre ella van construir una casa també a les seves expenses. I tot seguit va indicar que després de la compra en el solar únicament quedaven els 21, 61 m discutits, propietat del seu sogre, que l'Ajuntament havia obert un carrer en el lloc i que "o s'ho quedaven ells o ho expropiava l'Ajuntament", per la qual cosa els seus sogres van decidir donar-lo a la seva esposa.
Quant a la declaració del perit, escau exposar-la en el fonamental, doncs difícilment es pot arribar a la conclusió que pretén atribuir-li la recorrent.
Pel que fa a quins eren els paràmetres de valoració dels solars va respondre que "los solares, por normativa, se valoran siempre pensando en la hipótesis que yo hago una promoción, puedo vender, y de lo que me queda resultante de gastos menos ingresos es el valor del solar; los solares todos son distintos y lo que se vende al final son las promociones, no el suelo, por normativa". A continuació va manifestar que havia valorat els dos solars urbans que formen part del cabal amb el mateix mètode, "los solares todos, todos, se valoran por el mismo método, a no ser que haya un mercado de comparables, de comparativas con solares iguales al que queremos tasar; es el método residual, o estático-dinámico, no hay otro método, ya sea grande, pequeño, mediano, de forma extraña, forma cuadrada, rectangular...". Va indicar que els dos solars en qüestió són pròxims, separats únicament per un vial, i que la porció ara discutida és un triangle que constitueix el vèrtex del xamfrà del solar.
El lletrat contrari li va preguntar si una parcel·la d'únicament 21, 61 m² era edificable de manera independent, i va respondre que " es edificable, si lo permite la normativa y si existe un mercado; edificable si, depende de lo que quieras hacer con la parcela". L'advocat va reformular la pregunta i va demanar-li si es podia construir un bloc d'edificis o una casa en només 21 m², i va respondre que "si me pregunta si se puede, la respuesta es que sí, porque la normativa no lo impide y está adjunta (en el informe)". L'advocat li va insistir si "era lógico construir un edificio de 21 m²" i respongué "que en este triangulito que hablamos ahora, no es lógico construir, pero esto es un solar, y cuántas parcelas y cuántos bloques de pisos están formados por distintos solares...". L'advocat va insistir de nou si de manera independent es podia construir alguna cosa allà, i el perit va manifestar que sí, que la normativa ho permetia, que el que no admetia era una segregació, però sí edificar-hi i al 100% (cal entendre que de percentatge d'ocupació). El lletrat li va preguntar a continuació si li constava que, de no haver-se fet l'agrupació d'aquesta parcel·la amb la quina era propietat de l'actora l'Ajuntament l'hagués expropiada, i va respondre "a nadie le interesa que haya un triangulito en la calle, molesta; lo lógico es que alguien de los dos, tres o cuatro propietarios se quede con él y pueda tomar la decisión de promover un edificio mayor, y si es el Ayuntamiento quien quiere hacer una plaza o lo que sea, tendría que expropiarlo". El lletrat li va precisar si havia d'entendre's que tret que algun dels propietaris de les parcel·les confrontants hagués agrupat amb la seva aquesta petita porció, l'Ajuntament l'hagués expropiada i, després de dubtar i dir que no, i tornar a insistir l'advocat si "era possible", va respondre que "lo normal es que uno de los dos, un el pequeño o el grande se quede con lo otro"; el lletrat va tornar insistir que si era lògic que si cap propietari es quedés amb la porció l'Ajuntament l'expropiés, i va respondre que "cuántos terrenos o rincones hay como este, y los ayuntamientos tienen los recursos que tienen, y más en esta época, no sé, porque este triangulito es muy raro, y no tiene ningún sentido un triángulo en un chaflán de un edificio, qué vas a hacer allí, no tiene sentido, lo razonable es lo que ha pasado, que uno de los propietarios se quede con el y edifique". E lletrat va indicar que si al final es podia concloure que el lògic és que aquesta porció se la quedés un dels propietaris limítrofs i edifiqués, si es podia entendre que no tenia cap valoració, a la qual cosa el perit va manifestar " no, claro que la tiene, la misma valoración que el de al lado, porque si el grande se queda el pequeño es porque le interesa, y el pequeño puede decir ¿ah sí, tú lo quieres?, pues ahora paga más, al igual que pasa con las fincas rústicas, que por el rincón que apetece al grande el pequeño le hace "pagar las ganas", o al revés, depende del mercado, es muy relativo".
Resumida així la discussió, a simple el valor que la demandada pretén atorgar a aquesta porció de terreny pot resultar massa elevat. No obstant això, té el seu favor no únicament el dictamen pericial sinó a més les explicacions del seu autor en l'acte del judici, que va ratificar el dictamen de manera convincent i sense que s'hagi presentat cap mètode de valoració alternatiu, ni tampoc comparació amb altres parcel·les similars. A més, tal com s'ha exposat detalladament, no és cert que el perit acceptés que aquesta cantonada seria finalment expropiada per l'Ajuntament, expropiació que en qualsevol cas donaria lloc al corresponent justi preu i no pas a una confiscació sense més, justi preu que no s'ha determinat en el procés.
Per tant, si l'actora pretenia contradir l'informe pericial hauria d'haver-ho fet amb proves eficaces i més enllà de la simple referència al valor que les parts van pretendre atorgar en l'escriptura de donació. Certament, el marit de l'actora va declarar que havien adquirit una finca contigua de 134 m² per 1 milió i mig de pessetes, però aquesta dada no va ser introduïda sinó fins a l'acte del judici i vulnera l' article 412 Lec, tot causant indefensió a la part contrària que no ha pogut aportar cap prova per desacreditar l'afirmació. A més a més, per a ratificar la declaració del testimoni, que està unit amb l'actora amb un evident vincle i va manifestar la seva enemistat amb la demandada, si més no s'hauria d'haver aportat l'escriptura de compravenda en què constés aquell preu. Igualment, cal tenir en compte que l'apartat setè de l' article 217 Lec estableix que els tribunals han de tenir en compte la facilitat i disponibilitat probatòria de cadascuna de les parts en el judici, i l'actora, a qui corresponia acreditar el valor que pretén, no únicament podia haver aportat aquella escriptura pública amb la demanda sinó que a més ja coneixia el contingut del dictamen pericial de la demandada, perquè ella mateixa el va aportar amb la seva demanda, per la qual cosa podia haver presentat un dictamen pericial alternatiu o altres proves en suport de la seva pretensió.
En conclusió, no veiem motiu per a apartar-nos de la valoració del jutge d'instància i escau desestimar l'apel·lació en aquest punt.
QUART. DETERMINACIÓ DE LA QUANTIA OBJECTE DE CONDEMNA.
En el Fet sisè de la demanda s'indica que "a la vista de que aún no se han podido determinar la totalidad de los bienes que integran el haber hereditario, esta parte no puede concretar en este momento el importe definitivo al que asciende la legítima", la qual cosa és habitual en aquesta mena d'accions i a més comprensible, a la vista que en moltes ocasions el legitimari desconeix quins són els béns concrets que integren el cabal relicte i no pot fer els càlculs adients. Així, la pètita pretenia que s'estimés la demanda i es condemnés la demandada "a pagar a mi representada el suplemento de legítima que le corresponda en la herencia de su difunto padre, más el interés legal de la misma desde la fecha de su reclamación extrajudicial en fecha 12/09/2017, así como al pago de las costas".
No obstant això, després d'haver obtingut la documentació pertinent i haver-se celebrat el judici, el lletrat de l'actora no va fixar tampoc en les seves conclusions finals la quantia que reclamava, i malgrat el jutge li ho va indicar expressament la seva resposta va ser "No tenemos, bueno, en dependencia de cuál sea su decisión respecto a la imputación o no de la vivienda como donación imputable a la legítima, variará el cálculo de la legítima". Això a pesar que perfectament es podien fer els càlculs conforme a la documentació i les proves presentades.
Però és que a més a més en el recurs d'apel·lació tampoc se sol·licita cap quantia concreta ni es fan els càlculs d'imputació o col·lació, sinó que se sol·licita que "se estime íntegramente la demanda de juicio ordinario formulada contra Coral, siendo condenada al pago del suplemento que le corresponda a la señora Carolina de la herencia de su difunto padre, más el interés legal desde la fecha de su reclamación judicial en fecha 12/09/17 y todo ello con expresa condena en costas".
En l'oposició al recurs d'apel·lació s'indica en el Fet quart que "la apelante, no obstante quedar fijada la cuota legitimaria en la participación de 8,33% del caudal hereditario, no ha fijado cantidad alguna de reclamación del pretendido suplemento". En el Fet sisè es fan uns càlculs sobre l'import del cabal relicte i es determina quina és la quota que, en la seva opinió, correspondria a l'actora. No obstant això, no es demana la desestimació del recurs per no haver determinat l'actora en primera instància quina és la quantia que reclamava.
Així les coses, hem d'advertir que la part actora ha jugat perillosament amb l'abast de l' article 218 Lec i que per descomptat hagués estat més que recomanable que hagués fet els càlculs que determinen la quantitat que reclama, per no arriscar-se a una desestimació del recurs per indeterminació de la quantia sol·licitada. Això no obstant, pensem que l'abast de l'article 218 ens faculta a establir la quantitat concreta, en haver-se citat en la demanda les normes jurídiques aplicables, haver-se determinat en el plenari el cabal hereditari i la seva valoració, així com les persones legitimàries i les quanties corresponents. Hem de procedir per tant a les operacions legals de col·lació i imputació, aplicant-hi el Codi de successions, que era la legislació que corresponia al moment de morir el causant i obrir-se la successió. Concretament els articles següents.
Art. 355.
L'import de la legítima és la quarta part de la quantitat basi que resulta d'aplicar les següents regles:
1a Es parteix del valor que els béns de l'herència tenien al temps de morir el causant, amb deducció dels seus deutes i de les despeses de la seva última malaltia, enterrament i funeral.
2a A aquest valor líquid s'afegirà el dels béns donats pel causant, sense una altra excepció que les despeses d'aliments, educació i aprenentatge, cura de malalties, equip ordinari o regals de costum, l'esponsalici o "escreix" i la "soldada".
El valor dels béns objecte de les donacions computables és el que tenien al temps de morir el causant, prèvia deducció de les millores útils costejades pel donatari en els béns donats i de l'import de les despeses extraordinàries de conservació o reparació que ell hagi sufragat, no causats per la seva culpa.
En canvi, s'afegeix al valor d'aquests béns l'estimació de les deterioracions ocasionades per culpa del donatari que puguin haver minvat el seu valor.
3a Si el donatari ha alienat els béns donats, se li afegeix el valor que tenien en el moment de la seva alienació i, d'haver perit els béns per culpa del donatari, el valor d'aquests al temps en què es va produir la seva destrucció.
Art. 359.
S'imputaran a la legítima dels fills o descendents:
1r El dot o les arres constituïdes pel causant o les altres donacions matrimonials realitzades per ell.
2n Les quantitats assenyalades o assignades pel causant en capítols matrimonials en concepte de dot, arres, donació o simplement en concepte de legítima, quan es facin efectives.
3r En l'herència dels avis, quant hagin rebut els pares premorts i hagi estat imputable a legítima, si aquests haguessin estat legitimaris.
Són imputables a la legítima de qualsevol legitimari les donacions per causa de mort atorgades al seu favor pel causant, excepte pacte en contra o si el causant ho exceptua en testament o codicil, així com les donacions entre vius atorgades pel donant com a imputables a elles o que serveixin de pagament o de bestreta a compte de la legítima.
En la imputació de totes aquestes donacions és aplicable el que es disposa en l'article 355, regles 2a i 3a.
Article 451-10. Suplement de legítima.
1. La institució d'hereu, el llegat, l'atribució particular en pacte successori i les donacions imputables a la legítima no priven als afavorits de la seva qualitat de legitimaris. Si el valor d'aquestes atribucions excedeix de l'import de la legítima, els legitimaris fan seu l'excés com a mera liberalitat.
2. Si el que han rebut els legitimaris pels conceptes a què es refereix l'apartat 1 és inferior a la legítima que els correspon, poden exigir el que falti com a suplement de legítima, tret que, després de la mort del causant, s'hagin donat per totalment pagats de la legítima respectiva o hagin renunciat expressament al suplement.
3. Si després del pagament de la legítima apareixen nous béns del causant, el legitimari té dret al suplement que li correspongui encara que s'hagi donat per totalment pagat de la legítima o hagi renunciat al suplement.
Tal com es va indicar, en la demanda se sosté que formen part del cabal hereditari diversos béns immobles, als quals es va afegir en l'audiència prèvia la finca NUM002, amb la inclusió i la valoració de la qual va estar conforme la demandada. El valor final i no discutit són 588.599,27 euros.
Quant als comptes i productes bancaris, en la demanda se'n relacionen i és fixa una participació del causant de 51.727, 81 €, quantia que tampoc no es discuteix.
En la demanda també s'indicava que el causant disposava de diferents productes bancaris en l'anterior BANCO PASTOR SAU, actual Banco Santander. Posteriorment es va obtenir la documentació corresponent, però cap de les parts s'ha molestat a fer indicacions sobre quin import s'ha d'incloure en el cabal per aquests productes, ni tampoc si s'ha de tenir en compte la columna "valor líquid", la de "import operació" o la de "net operació", així que a falta de més elements de judici tindrem en compte la xifra d'aquesta última columna a la data de la mort del causant o en el moviment anterior més recent, això és:
- el contracte amb numeració finalitzada en 1186, a 07/11/2007 un import de 154,32 €.
- el contracte amb numeració finalitzada en 1569, a 21/10/2004, un import de 6010, 81 €
- el contracte amb numeració finalitzada en 1584, a 21/10 2014, un import de 4378, 21 €.
- el compte amb numeració finalitzada en 221, a 08/11/2007, un import de 397,74 €.
- el compte amb numeració finalitzada en 137, a 20/11/2004, un import de 0 euros.
- la certificació sobre el fons d'inversió Santander 105, a 09/12/2007, un import de 10.529,50 €.
- la certificació sobre les accions de banc Santander SA, Ibèria Línies Aèries i Telefónica, a 09/12/2007, un import de 0 euros.
La suma total dels productes anteriors és de 21.470,58 €, i en la documentació apareixen tres persones com a titulars. Mancant una altra prova sobre l'origen del quin es nodrien els productes, cal entendre que únicament una tercera part pertanyia al causant, això és 14.450, 91 €.
La suma de tots els béns anteriors dona un resultat de 654.777,99 €.
Com a donacions colacionables s'ha d'incloure la de la cantonada del solar discutida, amb una valoració de 18.235,30 €, la de l'habitatge situat al carrer DIRECCION001 NUM000 d'Alpicat, el valor del qual és fixa en 149.936,05 euros, i la donació d'1.012.056 Pts (6082,58 €). Sumades aquestes tres donacions a la xifra anterior, el resultat són 829.031, 92 €.
La legítima és una quarta part d'aquesta quantitat, 207.257,98 €, a dividir entre les tres filles i legitimàries, la qual cosa dona una quota per a l'actora de 69.085 €. Quantia a la qual s'hauran d'aplicar els interessos legals des de de la reclamació judicial, ex art. 451.12.2 .
CINQUÈ. COSTES PROCESSALS.
L'estimació parcial del recurs ha de fer que tant en primera com en segona instància cada part n'hagi d'assumir les pròpies, ex art. 394 i 398 Lec.
