Sentencia Civil 368/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 461/2021 de 09 de mayo del 2023

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

El senyor Adolfo, ara apel·lant, va interposar una demanda declarativa de domini contra els demandats, a la qual es van oposar i van formular-hi reconvenció, que al seu torn va ser contestada per l'actor en termes d'oposició.

Després de la celebració de l'audiència prèvia es va dictar una interlocutòria que va estimar l'excepció de cosa jutjada plantejada per la demandada i es va sobreseure la demanda principal, per la qual cosa el judici va seguir per la resolució de la reconvencional. L'actor va apel·lar la resolució, que va estar confirmada per l'Audiència Provincial.

Es va celebrar el judici i es va dictar sentència que va estimar la demanda reconvencional, amb imposició de costes al senyor Adolfo, resolució que aquest apel·la amb l'oposició dels demandats reconvinients.

La sentència fonamenta la seva decisió en què la documentació aportada per l'actora reconvencional sobre el pagament d'impost sobre la finca "no acredita la propietat però si és un signe inequívoc que els avantpassats dels actors reconvencionals i els propis actors reconvencionals actualment estimaven que la propietat era seva. Ningú paga els impostos d'un veí i no els reclama amb posterioritat". També fa referència als documents cadastrals i que les liquidacions "no determinen en si mateixes la propietat del pagador, però si determinen que cap administració consideri el pati objecte d'aquest plet com a seu", i fa referència també a la sentència del TSJ introduïda en el procés. A continuació resumeix les diferents declaracions que es van prestar en el judici, recorda els requisits per a la usucapió i conclou succintament que "una manera d'acreditar que s'actua com a titulars del dia en què es vol usucapir serà la liquidació impositiva. Extrem acreditat per l'actor reconvencional".

Tot seguit cita l' article 531-27 Ccc i el termini de 20 anys per usucapir, així com que la Compilació en fixava un de 30, i fa referència a les causes interrupció de la possessió per acabar indicant que el procés s'havia instat el 14 de setembre de 2017 "declarant tots els processos anterior (sic) la possessió de la família Juan Ramón, per tant superat amb escreix el període de 20 anys i l'anterior període de 30 anys".

SEGON. PLANTEJAMENT DELS MOTIUS DEL RECURS.

En el seu escrit de recurs, l'apel·lant es queixa que la sentència no estableix amb claredat si considera aplicable el termini de 20 o de 30 anys per a la usucapió, ni determina els dies inicials i finals de la possessió, la qual cosa considera li causa indefensió a l'hora de plantejar el recurs.

Denuncia també que la sentència no té en compte els diferents actes que haurien interromput el termini de prescripció, com la presentació de la demanda d'aquest procediment i les anteriors diligències preliminars, el procediment davant el TSJ entre els anys 1998 a 2005, el judici de cognició de l'any 1989 o la demanda negatòria de servitud que va interposar el senyor Ambrosio en 1995.

A continuació s'al·lega error en la valoració de la prova al respecte de la declaració d'una possessió immemorial i se sosté que tots els actes possessoris fets per la família Juan Ramón no van ser en concepte d'amo sinó com a titulars d'una servitud de pas. Impugna també la, segons ell, eficàcia erga omnes que la sentència pretén atorgar a la declaració de possessió de les resolucions recaigudes en el judici de cognició i en el TSJ, així com la força probatòria que atribueix als documents que acrediten el pagament d'impostos i, en termes generals, es fa una crítica total a la sentència. Aquesta crítica general podria no ser admissible en altres supòsits, però certament la sentència és escarida en la seva argumentació i no resol la majoria de les qüestions discutides, les quals haurem d'atendre en aquesta segona instància a l' art. 218 Lec, que ens obliga a resoldre la reclamació de la propietat d'acord amb el títol defensat pels reconvinents (usucapió) i els fets introduïts en el procés per totes dues parts. La qual cosa fa que s'hagin de determinar els de partida.

En la reconvenció s'indica que "almenys des de l'any 1899 la família del senyor Ambrosio ostenta la propietat, la possessió, ús i totes les facultats de disposició sobre el pati objecte de litigi duent a terme comportaments dominicals exterioritzats de manera pública". Això és, que es pretén haver adquirit el domini per usucapió i se citen els articles 522-1, 531-23, 531-24 i 531-28 del Codi Civil de Catalunya. Els actes en els quals es fonamentaria la seva possessió serien els següents.

En primer lloc, l'actuació de l'any 1899, respecte a la qual s'indica que "el rebesavi causahavent dels nostres mandants, senyor Camilo, ja en aquell any va realitzar actes de disposició propis de qui ostenta la propietat".

En segon lloc, se sosté que la sentència dictada en el judici de cognició el 1990 "va reconèixer que l'avi del nostre mandant i també el seu pare ja posseïen pública, pacífica i ininterrompudament el pati objecte de litigi i duien a terme actes externs de domini, la qual cosa comporta necessàriament que en algun moment des de 1899 haguessin els causahavents avantpassats dels meus mandants usucapit el pati".

En tercer lloc, que els reconvinients i els seus causahavents "han vingut durant dècades liquidant el pagament de les contribucions i impostos que graven la propietat urbana, com així s'acredita mitjançant l'aportació de la documental com a blocs documentals 1 i 2".

En quart lloc, que el cadastre inclou en la parcel·la cadastral el pati amb la indicació "PTO", i en el document de liquidació de la contribució territorial urbana de la Llei de 1964 es feia constar per la Delegació d'Hisenda que l'avi del reconvinient, Sr. Diego, era el seu propietari, així com que la superfície descoberta d'aquesta finca era de 48 m² i la coberta de 84, superfícies que sumades donen els 132 m² de l'actual propietat actualitzada en el cadastre.

En cinquè lloc, que la sentència del TSJ de Catalunya que va concloure l'expedient municipal 2249/98 que va instar l'actor i demandat perquè el pati es declarés bé de domini públic va desestimar aquesta pretensió i va indicar que la possessió corresponia a la família Juan Ramón.

En sisè lloc, finalment, se sosté que la sentència dictada en el judici de cognició va declarar que el Sr. Adolfo no és el propietari del passatge i que la dictada pel TSJ declarà que tampoc no era un bé de domini públic, i que (la redacció no permet concretar a quin de les dues resolucions anteriors es refereix) "es reconeix l'evidència del públic, pacífic i ininterromput ús privatiu per part de diverses generacions anteriors al senyor Ambrosio i la senyora Regina, sent la seva família la que durant totes aquestes generacions ha assumit les despeses, impostos i tributs sobre aquesta propietat, realitzant actes de disposició externs propis del domini o dret de propietat i constant els seus causahavents com a titulars i propietaris en diferent documentació incunable", per la qual cosa "no cap sinó declarar que la propietat del pati" els correspon a ells.

Escau, doncs, resoldre separadament les qüestions discutides.

TERCER. EXCLUSIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE COSA JUTJADA SOBRE LA USUCAPIÓ.

Malgrat no ho va plantejar formalment en la reconvenció, en les seves conclusions finals el lletrat dels reconvenients va fer una referència a l'eficàcia que les dues Sentències esmentades havien de tenir conforme a l' article 222.4 Lec.

Quant a aquesta disposició vam dir el següent en la nostra Sentència 235/2022:

"Cal reproduir el que ja va dir aquesta secció segona de l' Audiència Provincial de Lleida a la sentència e 3-12-10 , en relació a la cosa jutjada. Dèiem en aquesta resolució que:

"Según dispone el art. 222-4 de la LEC lo resuelto con fuerza de cosa juzgada en la sentencia firme que haya puesto fin a un proceso vinculará al tribunal de un proceso posterior cuando en éste aparezca como antecedente lógico de lo que sea su objeto, siempre que los litigantes en ambos procesos sean los mismos o la cosa juzgada se extienda a ellos por disposición legal.

La cosa juzgada material es el estado jurídico de una cuestión sobre la que ha recaído sentencia firme -con autoridad de cosa juzgada formal- que tiene la eficacia de vincular al órgano jurisdiccional en otro proceso. En relación con esta excepción la Jurisprudencia distingue un doble aspecto, positivo y negativo, con relevancia distinta en el curso del proceso y así, señala la sentencia del Tribunal Supremo de 24 de febrero de 2001 que "...la cosa juzgada material presupone la firmeza de la sentencia que resuelve el fondo de la controversia y produce dos clases de efectos. Uno negativo o preclusivo y que hay que referir a que impide plantear un nuevo proceso sobre asunto ya resuelto, y otro positivo (vinculante o prejudicial) y opera en el sentido de no poder decidirse en proceso ulterior un tema o punto litigioso de manera distinta o contraria a como ya ha sido resuelto por sentencia firme en pleito precedente, ( sentencia de 26 de febrero de 1990 ), con lo que cabe en otra contienda invocar cosa juzgada para que sirva de base o punto de partida a la correspondiente sentencia ( sentencias de 23 de marzo de 1990 y 12 de diciembre de 1994 ). Es decir, que mediante este efecto se crea una premisa que vincula a lo que se resuelva en la resolución judicial de futuro, al desplegar su eficacia en el juicio siguiente (S. 21 de marzo de 1996 )".

Abundando en la cuestión, la sentencia del Tribunal Supremo de 29 de Julio de 1998 recogiendo la doctrina sentada, con cita de otras muchas, en la de 20 de Mayo de 1994 señala que "se ha declarado por la jurisprudencia - SS 27-10-1944 , 3- 2- 1961 , 26-2 y 18-7-1990 , 22-2-19992, y otras- que si bien la cosa juzgada en un aspecto negativo, o sea para impedir un nuevo fallo sobre lo ya juzgado tiene necesariamente que alegarse por vía de excepción, en cambio para que sólo surta el efecto de obligar al juzgador a reconocer su existencia en todas las resoluciones que adopte no requiere ser articulada como excepción, y aunque así ocurra, los órganos jurisdiccionales no pueden desconocerla en absoluto como algo fuera de la realidad procesal sino que deben resolver los problemas planteados en el mismo litigio exactamente igual que ya fueron definidos en el primero, respetando sus declaraciones, ya que lo resuelto en anterior juicio, mediante sentencia firme, tiene efectividad jurídica con el efecto de cosa juzgada, pues alterar posteriormente esta sentencia firme supondría violar los principios constitucionales de seguridad jurídica, cuyo origen es de orden público, con independencia del alcance y naturaleza de la concreta relación jurídica juzgada. El principio "non bis in idem", es decir, la imposibilidad de juzgar dos veces la misma cuestión impide volver a plantear la misma cuestión debatida entre las mismas partes en anterior proceso y obtener una nueva decisión, en cuanto el Tribunal posterior deberá partir necesariamente de la resolución anterior".

El efecto positivo de la cosa juzgada consiste, por tanto, en no poder decidirse en un proceso un tema o punto litigioso de manera distinta o contraria a como ya ha sido resuelto por sentencia firme en otro proceso precedente, de forma que la cosa juzgada no opera como excluyente de una decisión sobre el fondo del asunto (efecto negativo) sino que le sirve de base, sin que para ello sea necesaria la más perfecta identidad entre uno y otro sino que basta que el objeto de ambos procesos sea "parcialmente idéntico" o "conexo" ( SSTS 30-12-1986 , 20-5-1992 , 12-12-1994 y 6-6-1998 y STSJ Cataluña 2-7-1990 )".

Cal afegir, a més, les sentències del Tribunal Suprem de 14-7-03 i de 3-3-04 que recullen la doctrina del Tribunal Constitucional continguda a les seves sentències núm. 190/1999, de 25 d'octubre i núm. 151/2001, de 2 de juliol , que fa: "los órganos jurisdiccionales han de ajustarse a lo juzgado en un proceso anterior cuando hayan de decidir sobre una relación o situación respecto de la cual la sentencia recaída se encuentra en estrecha conexión; ello obliga a que la decisión que se adopte en esa sentencia siga y aplique los mandatos y criterios establecidos por la sentencia firme anterior [...] Por ello, si bien es cierto que la libertad de interpretación de la norma ha de ser respetada como parte integrante de la propia función jurisdiccional, los principios de igualdad jurídica y de legalidad en materia procesal ( arts. 9.3 y 117.3 CE ) vedan a los Jueces y Tribunales, fuera de los casos previstos por la Ley, revisar el juicio efectuado en un caso concreto si consideran con posterioridad que la decisión no se ajusta a la legalidad, puesto que la protección jurisdiccional carecería de efectividad si se permitiera reabrir el análisis de lo ya resuelto por sentencia firme en cualquier circunstancia ( sentencia del Tribunal Constitucional 77/1983, de 3 de octubre , 67/1984, de 7 de junio , y 189/1990, de 26 de noviembre , entre otras). Este efecto no sólo puede producirse con el desconocimiento por un órgano judicial de lo resuelto por otro en supuestos en que concurran las identidades propias de la cosa juzgada ( art. 1252 del Código Civil ); también se produce cuando se desconoce lo resuelto por sentencia firme en el marco de procesos que examinan cuestiones que guardan con aquélla una relación de estricta dependencia, aunque no sea posible apreciar el efecto mencionado en el referido art. 1252 del Código Civil ( sentencias del Tribunal Constitucional 171/1991, de 16 de septiembre y 219/2000, de 18 de septiembre )".

Exposada així la doctrina sobre la qüestió, cal recordar que la sentència dictada en el judici de cognició argumentà en el seu fonament jurídic primer que el senyor Adolfo no havia acreditat la propietat sobre el pati discutit, mentre que quant a la possessió del senyor Ambrosio va indicar això següent en el fonament jurídic segon:

El demandado por su parte acredita cumplidamente la posesión del referido patio e incluso la de su padre, así que deducirlo de la propia confesión del demandante al responder a la primera posición, de la testifical en que coinciden todos los testigos examinados y de la prueba de reconocimiento judicial a través de la que se pudo comprobar que el demandado utiliza el patio para guardar enseres, tiene la llave de la puerta de acceso y ha construido en su perímetro hasta dos cobertizos en uno de los cuales están los depósitos y conducciones del combustible para la calefacción de su casa. No obstante, ningún pronunciamiento cabe hacer sobre las consecuencias jurídicas de tal relación de hecho, ya que el demandado no formula escrito de reconvención y la ley impone al juez el deber de congruencia respecto al fallo.

De l'anterior no s'extreu que el jutge estimés que es donaven tots els requisits per l'adquisició del domini per usucapió amb l'eficàcia que exigeix l' article 222.4 Lec, doncs l'única cosa que va declarar és que la possessió corresponia al senyor Ambrosio i "fins i tot al seu pare" però no pas que es complís el termini necessari per usucapir ni que hi concorreguessin la resta de requisits legals. Potser si, com s'apunta en la sentència, el demandat hi hagués reconvingut el jutge hauria entrat entrat a concretar la qüestió, però no va ser pas el cas.

Quant a la sentència del TSJ que va resoldre el recurs del senyor Adolfo contra la negativa de l'Ajuntament a iniciar el procés per a declarar el passatge com de domini públic, l'única cosa que indica és que en el procediment de cognició "se declaró la posesión pacífica del bien por el señor Ambrosio y el uso privativo del bien (folios 36 y 39 expediente administrativo), y de esta última que proclama la inexistencia de una servidumbre de paso a favor del recurrente (folios 29 al 31 del expediente administrativo)", així com que "las pruebas practicadas en sede administrativa evidencian su posesión por el señor Ambrosio y no por el ente local".

Per tant, repetim, el que determinen aquestes resolucions és que la possessió efectiva del pati corresponia al Sr. Ambrosio però no pas que es complissin tots els requisits per a la usucapió, requisits que s'hauran d'acreditar en aquest procediment doncs no concorren els efectes positius de la cosa jutjada. Així ho va apreciar correctament la jutgessa d'instància en indicar que el compliment dels requisits "no és una conseqüència de la pròpia sentència sinó que requereix d'acreditació".

Emperò, el que sí estableix la sentència de cognició amb efectes de cosa jutjada positiva és que la possessió del pati discutit pertanyia a la família Juan Ramón, de manera que resol la discussió al respecte amb el Sr. Adolfo, qui no podrà tornar a discutir-la posteriorment. Això és força rellevant perquè, com analitzarem més endavant, implica que els actes que sosté va fer després de la Sentència per interrompre la possessió útil per la usucapió no pugin tenir aquesta eficàcia.

TERCER. LEGISLACIÓ APLICABLE PER A RESOLDRE LA QÜESTIÓ I INTERRUPCIÓ DELS TERMINIS D'USUCAPIÓ PEL PROCEDIMENT DE COGNICIÓ DE L'ANY 1989.

Com a cap primer cal indicar que la reconvenció no es fonamenta en la prescripció immemorial, com s'al·lega en el recurs, ni tampoc no s'hi fa esment en la Sentència. Prescripció immemorial que en qualsevol cas seria inadmissible perquè l'actual Ccc no l'admet i la Compilació únicament la preveia en el seu art. 343 per a l'adquisició de les servituds discontínues però no pas per l'adquisició del domini.

Dit això, en la reconvenció se citen els articles del Codi Civil de Catalunya que es van indicar, articles que van entrar en vigor l'1 de juliol de 2006, i malgrat s'hi sosté que ja s'havien realitzat actes de possessió amb anterioritat a aquella data no es fa cap esment a la normativa que en resultaria aplicable. La qual cosa obliga a establir quina és i quina seria la regulació transitòria.

La disposició transitòria segona del Llibre cinquè del Codi civil estableix:

La usucapió iniciada abans de l'entrada en vigor del present llibre es regeix per les normes d'aquest, tret dels terminis, que són els que establia l'article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya. No obstant això, si la usucapió havia de consumar-se més enllà del temps per usucapir establert en el present Codi, se li apliquen els terminis que fixa aquest, que comencen a comptar a partir de l'entrada en vigor del present llibre.

I la Compilació, aprovada per la Llei 40/1960, de 21 de juliol, establia en el seu conegut article 342 que la usucapió "tindrà lloc per la possessió en concepte d'amo pel temps de 30 anys, sense necessitat de títol, ni de bona fe".

Quant als requisits per a la possessió, simplement recordarem que l'article 531-24 estableix que "ha de ser en concepte de titular del dret, pública, pacífica i ininterrompuda i no necessita títol ni bona fe", tot remetent-nos a la jurisprudència citada per les parts sobre la qüestió per no fer encara més feixuga aquesta resolució.

Establerts el termini i els requisits per a la usucapió, s'ha de resoldre sobre si s'ha provat el seu compliment i concretament quin ha estat el dia inicial i final de la possessió. I per a això el més entenedor és dividir tot el període al·legat pel reconvinent en dues parts, l'anterior i la posterior al judici de cognició dels anys 1989-90. Això perquè la presentació d'aquella demanda tenia indiscutiblement efectes interruptius sobre la possessió per usucapir.

Efectivament, la interrupció de la possessió es regula actualment en l' article 531-25 Ccc, que als efectes que interessa estableix que s'interromp "quan qui adquireix per usucapió reconeix expressa o tàcitament el dret dels titulars del bé" i " quan els titulars del bé o una tercera persona interessada s'oposen judicialment a la usucapió en curs".

I pel que fa a la regulació de la interrupció de la prescripció sota la vigència de la Compilació, el TSJ de Catalunya té establert des de fa molts anys que hi esqueia aplicar el Codi civil espanyol. En la seva Sentència de 17 de juliol de 1995 va dir:

"Conviene destacar que la parquedad del texto compilado en materia de usucapión obliga a su integración tomando en consideración las leyes, las costumbres, la jurisprudencia y la doctrina que constituyen la tradición jurídica catalana, de acuerdo con los principios generales que inspiran el Ordenamiento Jurídico de Cataluña ( artículo 1.2 de la Compilación). En defecto de leyes y costumbres específicas, lo mismo la jurisprudencia que la doctrina acuden aquí al articulado del Código Civil en todo aquello que se oponga al artículo 342 de la Compilación y que no aparece desarrollado en ella. Concretamente, y por lo que hace a la interrupción de la prescripción del dominio, jurisprudencia y doctrina integran la Compilación con lo dispuesto en los artículos 1943 y siguientes del Código Civil ".

Així, l'article 1945 preveia la interrupció per la citació judicial feta al posseïdor i l'article 1947 disposava que també ho feia l'acte de conciliació sempre que dins dels dos mesos de celebrat es presentés davant el jutge la demanda sobre possessió o domini de la cosa qüestionada.

Conforme a la normativa citada, és clar que la possessió útil per a la usucapió es va interrompre amb la presentació de la demanda del judici de cognició el 4 de desembre de 1989, perquè l'ara demandant va sol·licitar la seva declaració de propietat sobre la porció discutida. Així, com hem indicat, aquella actuació divideix clarament el període de possessió de la família Juan Ramón en dos trams que escau analitzar separadament.

1. Còmput del termini per a la usucapió amb posterioritat al procediment de cognició.

La sentència ferma es va dictar el 8 de maig de 1990 i des d'aquell moment va començar a córrer novament el termini per adquirir per usucapió, doncs l'apartat segon de l'article 531-25 estableix que després de la interrupció de la possessió per oposició judicial "el nou termini s'inicia a partir de la fermesa de l'acte que posa fi al procediment".

Quant a com ha de computar-se el termini d'una usucapió iniciada sota la vigència de la Compilació, en la nostra recent sentència número 4/2023, de 9 de gener, vam dir el següent:

SEGUNDO.- El derecho catalán en materia de prescripción adquisitiva o usucapión de bienes inmuebles no hace distinción de plazos y es irrelevante que la posesión sea entre presentes o ausentes, con o sin justo título y buena fe. En inmuebles el plazo para usucapir es único, 20 años, a contar ( dies a quo) desde el inicio de la posesión en concepto de dueño o titular del derecho, siempre y cuando la posesión se hubiera iniciado a partir del 1 de julio de 2006.

Con anterioridad a 1 de julio de 2006, fecha ésta de entrada en vigor del libro Quinto del CCCat, la usucapión en Cataluña se regía por la Compilación del Derecho Civil de Cataluña (CDCC), en cuyo art. 342 establecía el plazo de 30 años para usucapir inmuebles. ¿Qué ocurre entonces y qué plazo se aplica a las usucapiones aún no consumadas, cuya posesión ad usucapionem se inició con anterioridad al 1 de julio de 2006?, ¿se les aplica el plazo de 30 años sí o sí, o en qué supuesto se ha de considerar el plazo más breve de 20 años? ¿Y en este caso, a contar desde cuándo?

Las respuestas a estas cuestiones se abordan en la Disposición Transitoria Segunda del libro Quinto del CCCat , en una suerte de retroactividad media, estableciendo al respecto que la usucapión iniciada antes del 1 de julio de 2006 se regirá en cuanto al plazo a lo previsto en el art. 342 CDCC (30 años). No obstante, si el plazo recae más allá del tiempo para usucapir establecido en el CCCat (20 años), a contar desde el 1 de julio de 2006, se aplicará éste. Con lo que el operador jurídico en la usucapión de inmuebles se encuentra con una fecha que necesariamente ha de contemplar: el 1 de julio de 2026, fecha en la que vencen los 20 años de usucapión según el CCCat. Fijada esta fecha, no queda otra que hacer un simple cálculo para concluir que, si la possessio ad usucapionem se inició antes del 1 de julio de 1996, el plazo de 30 años a contar desde entonces será el de aplicación, pues, todo y ser más largo, la consumación de la usucapión resulta más corta (al producirse antes del 1 de julio de 2026) que si aplicáramos el plazo más breve del CCCat (20 años) a contar a partir del 1 de julio de 2006.

Por lo tanto, en el caso de autos, es claro que, a no ser que se acredite que se esta poseyendo desde antes de julio de 1996, la fecha en que se adquiere por prescripción adquisitiva o usucapión será el 1 de julio de 2026.

Per tant, la usucapió no s'hauria consumat sinó fins el 8 de maig de 2020 i la reconvenció es va interposar el 14 de desembre de 2017, per la qual cosa escau declarar que després de la interrupció de la possessió pel judici de cognició no s'ha acomplert el termini per usucapir. I evidentment els art. 410 i 411 Lec impedeixen declarar que en la data de d'aquesta Sentència s'hi hagi pogut acomplir, i sense perjudici del que direm més endavant.

Malgrat això, i a la vista de la reiterada discussió entre les parts, considerem necessari pronunciar-nos sobre si els actes produïts amb posterioritat a aquella sentència han estat útils o no per interrompre la prescripció.

Per a això començarem amb els efectes interruptius de la demanda que ha donat origen a aquest procediment, presentada el 14 de setembre de 2017, així com l'anterior acte de conciliació de 25 d'octubre de 2015 i els que s'hi deriven, actuacions que considerem no són útils per interrompre el còmput.

Això perquè el citat article 531-25 exigeix per la interrupció que qui s'oposen judicialment a la usucapió siguin "els titulars del bé o una tercera persona interessada", i l'ara demandant no és ni l'un ni l'altre.

No és "titular del bé" perquè la sentència dictada en el judici de cognició ja va declarar que no ho era, i per això es va declarar en aquest procediment que hi concorria cosa jutjada. Admetre que una mateixa demanda amb el mateix objecte que el primer és un acte útil per interrompre la prescripció implicaria privar als reconvinents del seu legítim dret a usucapir, doncs permetria al senyor Adolfo i els seus causahavents interrompre eternament el termini per a fer-lo mitjançant la presentació reiterada de demandes amb el mateix objecte i encara que estiguessin abocades a la desestimació per la cosa jutjada.

I el senyor Adolfo tampoc és "una tercera persona interessada", perquè el seu interès sobre la qüestió és que se'l declari propietari i no pas titular d'un altre dret, i això mateix va ser el que va sol·licitar en les seves dues demandes. I si el seu interès fora el reconeixement de la possessió, la sentència de 1990 ja va resoldre que hi pertanyia a la família Juan Ramón.

Establert l'anterior, la primera actuació posterior a la sentència del judici de cognició que podria interrompre la prescripció van estar les obres que el senyor Adolfo va fer l'any 1995, obres que van motivar que el senyor Ambrosio presentés una demanda d'acció negatòria de servitud de pas, llums i vistes, en la qual indicava que la part contrària havia obert una porta en la paret de la seva casa que donava accés al pati. La sentència de 17 de març de 1998 va desestimar la demanda en considerar que l'acció exercitada només es podia presentar pel propietari i no pel posseïdor, condició aquesta que era la que s'atribuïa el mateix demandant Sr. Ambrosio.

Podria defensar-se que aquesta actuació interrompria el termini de prescripció perquè motivaria que la possessió no pogués considerar-se pacífica, però no compartim pas aquesta conclusió. S'ha d'insistir que la sentència dictada en el judici de cognició va resoldre definitivament no sols l'exclusió de la propietat per part del senyor Adolfo sinó també la ligitiositat sobre la possessió, que va atribuir al senyor Ambrosio. Aquesta declaració, direm una vegada més, té efectes de cosa jutjada entre les parts, pel que de la mateixa manera que el senyor Adolfo i els seus causahavents no poden interrompre el termini de la prescripció amb ulteriors demandes judicials reclamant de nou la propietat, que es va declarar no tenia, tampoc pot entendre's que cada acte amb què discuteixi la possessió torni a interrompre el termini per usucapir en convertir una possessió pacífica en violenta o controvertida, doncs aquella sentència també va acabar amb la controvèrsia i va reconèixer com a posseïdor al senyor Ambrosio amb efectes de cosa jutjada.

Dit això, és cert que la presentació de l'acció negatòria pel senyor Ambrosio estava abocada al fracàs, però no pas perquè tingués algun vici en la seva possessió sinó perquè l'acció únicament podia exercitar-se pel propietari i ell no ho era, doncs la sentència del judici de cognició no el va declarar com a tal sinó únicament com a posseïdor i en aquesta qualitat hi accionava. Així, si el que s'hagués produït hagués estat una altra pertorbació en la possessió per la defensa de la qual la qual la llei sí concedís acció al posseïdor, la sentència dictada en el judici de cognició hagués produït efectes prejudicials a favor del senyor Ambrosio i el resultat del segon procés hauria pogut ser un altre. Per tant, la desestimació d'aquella demanda el va mantenir incòlume en la seva possessió, que no va deixar de ser pacífica pels motius que ja hem indicat.

La següent actuació seria la petició del senyor Adolfo davant l'Ajuntament de Naut Aran perquè es declarés que el passatge tenia la condició de bé de domini públic. L'Ajuntament va dictar una resolució de 8 de març de 2002 en què indicà que "no existint prova que el terreny en qüestió sigui de domini públic, l'Ajuntament no té competència per a la recuperació d'ofici, per la qual cosa remet a les parts interessades a la jurisdicció ordinària perquè aquesta decideixi la qüestió de la propietat".

El senyor Adolfo va interposar un recurs de reposició que va ser desestimat i a continuació un recurs contenciós-administratiu, que també va estar desestimat per la sentència del TSJ de 6 d'octubre de 2005 ja esmentada. En aquesta resolució es fa constar que la part actora era el senyor Adolfo i la demandada l'Ajuntament, sense que consti en cap moment que es demandés els ara reconvinents ni els seus ascendents, per la qual cosa no pot entendre's que ens trobem en un dels supòsits de l' article 531-25 Ccc i que l'actuació tingués per objecte "que una tercera persona interessada s'oposi judicialment a la usucapió en curs". A més a més, la sentència recorda quin era l'abast de l'anterior resolució dictada en el judici de cognició, que ja es va reproduir, per la qual cosa aquest expedient administratiu tampoc no va ser una actuació idònia per interrompre la prescripció.

El següent acte que va afectar la possessió van ser les obres que l'ara reconvinent va fer en el lloc l'any 2010. El senyor Adolfo s'hi va oposar i va sol·licitar la intervenció d'un notari perquè aixequés una acta del seu estat. En la mateixa demanda es reprodueix part del seu text literal, en el qual el notari indica que el senyor Adolfo sol·licita expressament que hi consti que "aquest passatge era un pas particular que permetia des de temps immemorial l'accés directe des del carrer a l'hort de la seva casa. (...) No es tractava ni es tracta en cap cas d'un carrer o pas públic, ja que només condueix a l'hort de la casa del requirent i sempre va tenir històricament la naturalesa de passatge particular annex a la propietat del requirent, a la qual servia manifestament", i s'hi insisteix en diverses ocasions en el "caràcter privat o particular, annex a la propietat de la casa que diu ser seva".

Novament entenem que aquest acte no va ser útil per a interrompre la possessió. Això perquè a pesar que hi va intervenir un notari no estem en el supòsit previst en l'art. 531-25.1.d), això és, "Quan els titulars del bé requereix notarialment als posseïdors que li reconeguin el títol de la possessió". El notari simplement va reflectir les seves apreciacions i les manifestacions del senyor Adolfo, però no va haver-hi cap requeriment al senyor Ambrosio en el sentit indicat. I a més a més, i ho retirarem novament, la qüestió de si es tractava de "un passatge particular annex a la propietat del requiriente" ja havia estat resolta per la sentència del judici de cognició i també s'havia declarat que la possessió corresponia a la família Juan Ramón.

Finalment, l'última actuació que s'ha acreditat en el procés i que podria incidir sobre el transcurs de la possessió seria la presentació pel senyor Ambrosio en 2010 d'un expedient davant el Registre de la Propietat per inscriure l'excés de cabuda de 73 m, al qual es va oposar el senyor Adolfo. Novament entenem que aquest acte no interromp la possessió, doncs el que s'hi discutia era la propietat, que no ostentava cap dels dos, i no pas la possessió, que es mantenia incòlume.

En conclusió, i tret que resulti acreditat algun altre fet interruptiu de la usucapió, aquesta s'hauria consumat en qualsevol cas el 8 de maig de 2020, amb els efectes que estableix l' art. 531-23 Ccc quan diu que "L'efecte adquisitiu es produeix sense necessitat que la persona que adquireix per usucapió hi faci cap actuació".

2. Còmput del termini per a la usucapió amb anterioritat al procediment de cognició.

Tal i com s'ha indicat, el termini havia de ser el de 30 anys que marcava la Compilació i la demanda es va presentar el 4 de desembre de 1989, per la qual cosa els reconvinents i els seus ascendents haurien d'haver iniciat la possessió el mateix dia de 1959. Els reconvinents han pretès acreditar la seva usucapió tant amb proves documentals com testificals, que han estat contradites per unes altres del senyor Adolfo. Analitzarem separadament totes elles, començant per les documentals.

La documentació més antiga és la primera inscripció registral de la finca de la família Juan Ramón, de l'any 1868, en la qual consta que la seva propietat limitava amb "casa i passatge de Adolfo". La qual cosa és coherent amb el contingut de la carta que un avantpassat del senyor Adolfo va adreçar al Registre de la Propietat l'any 1886 i en la qual, per referència als béns que havia adquirit per testament, s'indica que la seva propietat limitava amb la casa de la família Juan Ramón i no amb el passatge. Si bé aquests indicis de propietat a favor de la família Narciso ja no tenen interès per resoldre si la finca els pertanyia, perquè s'ha declarat que manquen d'acció, sí que s'han de tenir en compte per determinar que en aquella època l'única documentació aportada indica que la propietat pertanyia a la família Narciso i que escau presumir que també n'ostentaven la possessió, de manera que, tret d'una altra prova en contrari, la família Juan Ramón encara no havia iniciat la possessió útil per a usucapir.

El segon document fa referència a l'actuació de l'any 1899, això és, a la interposició d'un interdicte per un avantpassat del senyor Ambrosio per tal de recuperar la possessió de la servitud de pas sobre el lloc. Tal com sosté el senyor Adolfo, el que escau extreure d'aquesta actuació és que es va tractar de la defensa de la possessió com a titulars d'una servitud de pas i no pas com a propietaris, interpretació que ve a més ratificada pel contingut de la inscripció a què s'ha fet esment anteriorment. De fet, com es va exposar, en la reconvenció ja s'indica que aquest acte "reconeixia drets a favor del senyor Ambrosio sobre aquest pati" però la part ja sembla conscient que difícilment es pot sostenir que va constituir un acte possessori en concepte d'amo i per això sembla evitar aquesta qualificació.

Saltem ja al 15 de març de 1952, quan l'avi del reconvinent, Diego, va presentar una relació jurada davant l'Oficina del Registre Fiscal per comunicar la contribució urbana de les finques de la seva propietat. Entre elles apareix l'actual habitatge dels reconvinents i s'indica que per la seva banda esquerra fita amb "passatge". Aquest document va precedit d'un altre de la mateixa data estès a instàncies de Adolfo, pare de l'actor, qui en relació a la seva propietat indica que a la dreta fita amb " Diego".

La interpretació conjunta de tots dos documents no pot portar a una altra conclusió que els causahavents dels litigants havien emès unes declaracions de voluntat per les quals el senyor Adolfo manifestava que la seva propietat limitava amb la del Sr. Ambrosio, i el segon indicava que ho feia amb "passatge". Es podia defensar que amb aquesta indicació el senyor Ambrosio no acceptava necessàriament que la seva propietat confrontés amb una porció, el passatge, que pertanyia al senyor Adolfo, però el que sí que va declarar és que no el considerava de la seva propietat doncs si pensava que hi confrontava amb la seva finca és perquè no en formava part. I, a falta d'una altra prova, escauria concloure que la propietat implicava la possessió.

La següent documentació que apareix en el temps està aportada pel reconvinent, en la pàgina 215 de les actuacions, i és una declaració que el pare Sr. Ambrosio va fer davant la Delegació d'Hisenda en la qual s'indica que la part descoberta de la seva finca identificada amb la referència "CL DIRECCION000 NUM000" (passatge) és de 48 m² i la coberta de 84 m², superfície que sumades donen els 132 m² de la seva actual propietat, la qual cosa al seu judici acreditaria el seu domini sobre la porció discutida.

En aquesta documentació es fa referència a la normativa de l'any 1966, però del seu contingut no es pot extreure que fos emès en una altra data anterior a l'any 1981. Això perquè al peu de la tercera de les seves fulles s'indica que la certificació s'expedeix el 30 de setembre de 1981, en aquesta mateixa fulla i a sobre del segell de pagament apareix la data "5 OCT" i a continuació la referència a l'any que, malgrat ser poc llegible, sembla ser el mateix d'expedició de la certificació, 1981, cinc dies més tard de la data que consta al peu. En qualsevol cas, els dubtes sobre la data han de perjudicar el reconvinent perquè a ell li correspon la càrrega de la prova sobre el seu títol de domini conforme l' article 217 Lec. Quant a l'eficàcia d'aquest document sobre la propietat i possessió, la resoldrem juntament amb la de les obres que el Sr. Adolfo va fer al passatge aquell mateix any 1981.

El reconvinent també pretén justificar documentalment la seva possessió amb els justificants de pagament de l'IBI, el més antic dels quals és de l'any 1975 i sobre els quals argumentarem més endavant.

La següent documentació està aportada pel senyor Adolfo i fa esment les obres de 1981 indicades (diferents de les que va fer en 1995 i que ja es van exposar). La seva data s'ha acreditat tant per la factura aportada com document 10 de la demanda inicial com per la declaració en el judici del senyor Camilo, industrial que es va encarregar de dur-les a terme i que va manifestar que les obres s'havien fet a la primavera de 1981. També va indicar que van consistir en uns desguassos, unes escales i en la pavimentació del sol, i que la família Juan Ramón no va posar-hi cap impediment, que ell sabés. Certament el pare de l'actor va declarar en el judici que el senyor Adolfo va fer les obres aprofitant que tota la seva família va haver de desplaçar-se a Barcelona durant un mes per atendre els problemes que havia tingut el seu fill en néixer, però aquesta circumstància no s'ha acreditat per cap altre mitjà de prova i evidentment el testimoni té interès en el resultat del plet o si més no una relació tan estreta amb els demandats que s'ha de dubtar de l'eficàcia probatòria del seu testimoniatge. La càrrega de la prova correspondria també als reconvinents i no han aportat cap altra que ho ratifiqui.

Emperò, insistint sobre aquest consentiment, en la contestació a la demanda s'indica (pàgina 14) que "van ser autoritzades i consentides pel senyor Ambrosio, cosa que no significa en cap cas que la propietat fora del senyor Adolfo, sinó al contrari, perquè aquestes obres es van fer sobre el seu habitatge, no sobre el passatge, encara que sí que ocupant part d'ell amb consentiment del senyor Ambrosio". Certament, es podria entendre que el pare del Sr. Ambrosio va reaccionar a aquestes obres presentant davant la Delegació d'Hisenda la declaració a què es va fer referència anteriorment, expedida el 5 d'octubre. En qualsevol cas, les obres de 1981 són d'una certa importància, perquè es va pavimentar tot el passatge i es van fer les escales d'obra que apareixen en les fotografies. Que el senyor Adolfo es creia amb dret a fer-les és evident i que es considerava propietari també, perquè vuit anys més tard va interposar la demanda tan repetida; i sembla evident que el senyor Ambrosio també s'hi considerava propietari, doncs en cas contrari no hagués fet la declaració davant la Delegació d'Hisenda al setembre i octubre d'aquell any. Per tant, el que es pot considerar acreditat és que la propietat i la possessió del pati eren discutides en aquell moment, per la qual cosa la suposada possessió de la família Juan Ramón ja no era útil per la usucapió, en existir un acte evident de pertorbació. Això fa que la interrupció de la prescripció s'avanci del judici de cognició de 1989 fins a la primavera de 1981, i que per tant els 30 anys necessaris per usucapir haguessin d'haver començat en la primavera de 1951. La qual cosa fa que manqui d'interès la immatriculació de l'any 1983, la de 2010 i la documentació de l'any 1973.

Amb això finalitza la prova documental, en el que interessa.

I d'aquesta prova resulta que en la primera inscripció registral de la finca dels senyors Juan Ramón, de 1868, apareix que limita amb el passatge discutit, que no s' inclou en la seva propietat; l'actuació de l'any 1899 no es va fer en concepte d'amo sinó com titular d'una servitud de pas; la interpretació de l'actuació de l'any 1952 no es pot entendre com a atributiva de la propietat del passatge i com un indici de possessió al seu favor sinó, al contrari, s'ha de presumir que la propietat i per tant la possessió pertanyia a la família Narciso; i els últims documents són dels anys 1975, 1981 i 1983 (el de 2010 és posterior al judici de cognició). Per tant, en la documental no hi ha cap indici favorable al fet que almenys entre la primavera dels anys 1951 i 1981 la família Juan Ramón posseís el passatge en concepte d'amo exclusiu. No obstant això, tampoc existeix cap circumstància s'acrediti cap conflicte sobre la possessió, i per tant el seu caràcter no pacífic, abans de les obres de l'any 1981.

L'anterior quant a la prova documental, perquè pel que fa a la testifical cal indicar el següent.

El testimoni senyor Imanol va manifestar que era veí de la localitat des que hi havia nascut feia 60 anys i que coneixia les cases i la realitat física del pati en discussió "perfectament". Va declarar que des que tenia record sempre havia vist que a l'entrada del pati havia un portal de justa amb un passador, del qual va donar detalls molt concrets, que estava subjecte amb dos filferros gruixut, que tenia un cadenat i que "sempre havia vist" que la clau la tingués la família Juan Ramón. Va manifestar que en aquest espai els Juan Ramón tenien porcs i gallines, que ho recordava perfectament perquè la família del testimoni anava a ajudar-los durant la matança, i va remarcar que "sempre he vist que aquest pati els feien servir ells". El lletrat li va preguntar directament si la propietat era d'aquesta família i va respondre que sí, i també va afirmar que les escales i els annexos que hi ha actualment no estaven encara en aquells anys. Indicà a continuació que al darrere del pati hi ha un hort propietat del senyor Adolfo però que antigament era de la CASA000, a qui l'havia comprat, i que la família de la seva mare havia treballat aquella finca quan era de l'antic propietari. Va concretar que la seva mare no accedia a l'hort pel pati discutit sino pel carrer DIRECCION001, per un mur "que estava mig desfet", i va insistir que coneixia el litigi entre les parts i que la família de la seva mare tenia el pas a l'hort per aquest punt i no pas pel pati, perquè així li ho havia explicat la seva mare. Igualment, que en el lloc en què actualment hi ha unes escales anteriorment hi havia un mur, que no recordava exactament com era, però sí que va detallar el lloc en què es trobaven els porcs i que fins i tot habitualment n'eren dos, i que a sobre hi havia les gallines. El lletrat contrari li va demanar si anteriorment hi havia una porta de fusta amb un arc que donava a l'hort i va manifestar clarament que no. Se li va preguntar si sabia que hi havia un dret de pas a favor d'una tercera finca, per travessar-hi una vegada a l'any amb una parella de bous per llaurar-la, i va manifestar que no li constava. Va insistir que la seva mare passava pel lloc que havia indicat i, textualment, que "perfectament tinc visualitzat el mur aquell, que no era una porta, era mig derruït i per allí hi passaven". També va manifestar que quan ajudaven la família Juan Ramón en la matança no hi havia finestres ni elements d'accés des de la casa dels Narciso al pati, ni plantes o tests, i que quan va veure que aquestes s'hi havien col·locat ja no estaven els porcs en el lloc, així com que actualment sí s'hi poden veure perquè s'havia canviat la porta de fusta per una amb reixes que deixava veure les escales i les plantes. Finalment, la jutgessa li va preguntar concretament si recordava quan s'havia canviat el mur per les escales, i va respondre que havia de ser uns 30 o 40 anys endarrere.

El senyor Adriano , també veí de la localitat, va manifestar que es va col·locar una porta de fusta en el lloc perquè en aquella època les gallines anaven soltes pel carrer durant el dia i a la família Juan Ramón li havien atropellat alguna, per la qual cosa van demanar permís al senyor Adolfo per col·locar la porta i que no s'hi escapessin. Se li va preguntar a continuació respecte a l'accés a l'hort del CASA000 pel carrer DIRECCION001, i va manifestar que en aquest carrer "hi havia una paret, pedres amuntegades de punta a punta" i que a l'hort s'accedia per "la placeta" discutida. També va indicar que al final del pati hi havia un portal de fusta amb l'entrada a l'hort, i que més enrere hi havia un altre hort que tenia un dret a passar pel pati una vegada a l'any amb una parella de bous per poder-lo llaurar. Va explicar a continuació que una dona de la família que explotava l'hort havia tingut un incident amb una altra de la família Juan Ramón ("es van tirar dels cabells") i que el seu marit va desmuntar una mica la paret del carrer DIRECCION001 perquè en endavant hi passés per allà i no hi haguessin més problemes. A continuació va respondre que el senyor Ambrosio mai havia manifestat a l'Ajuntament que era el propietari del pati, que no sabia com estava escripturada la propietat però que al poble "tothom tenia la percepció que el pas pertanyia a la família dels Narciso". Tot seguit el lletrat d'aquest últim va intentar interrogar-li al respecte del dret de pas que ja existia sobre l'hort, però la jutgessa no va admetre parcialment la pregunta i el testimoni va manifestar que aquell dret de pas ja existia abans i que "aquesta és la percepció que tenia tot el poble, del que sí que estic segur és que ningú pensava que era dels Juan Ramón".

Tal com es pot veure, la seva declaració va reforçar de manera important la versió del senyor Adolfo, però en el seu torn de preguntes el lletrat de la part contrària va preguntar el testimoni si havia estat família d'aquell, al que va respondre que havia estat casat amb la seva filla, amb la qual tenia un fill, i que s'hi havia divorciat. A continuació el lletrat li va preguntar si el testimoni havia estat un dels impulsors del procediment administratiu dels anys 2003-2005 perquè es declarés el pati de domini públic, i encara que amb algunes reticències va manifestar que sí. El lletrat li va insistir sobre la incoherència que sostingués que tant ell com tot el poble considerava que el pati era propietat dels Narciso i que no obstant això ell mateix hagués instat aquell expedient, a la qual cosa va respondre de manera poc coherent, i encara ho va ser més quan la pròpia jutgessa el va interrogar sobre el particular. Finalment, va manifestar que s'havia divorciat de la filla del senyor Adolfo sobre l'any 98.

De la manera en què van declarar tots dos testimonis sembla evident que les manifestacions del senyor Imanol han de tenir una major eficàcia probatòria que les del senyor Adriano. No únicament perquè aquest va manifestar haver estat casat amb la filla del senyor Adolfo sinó també perquè no va donar explicacions raonables a haver intervingut com a promotor de l'expedient administratiu en qüestió. Per contra, no consta que el primer testimoni tingui cap vinculació amb les parts ni cap interès en el plet.

Cal recordar, però, que el Sr. Imanol va manifestar que tenia 60 anys i que la vista es va celebrar l'1 de desembre de 2020, per la qual cosa cal entendre que va néixer l'any 1960. Fins i tot si la possessió s'hagués iniciat aquest any encara no s'haurien acomplert els 30 anys necessaris per la usucapió complert quan el senyor Adolfo va presentar la demanda de l'any 1989 i menys encara quan les obres de l'any 1981. Per tant, caldria estendre el termini fins abans del naixement del testimoni i si més no fins a la primavera de l'any 1951. L'anterior seria un inconvenient per atorgar eficàcia probatòria a aquesta declaració, si no fos perquè el testimoni va manifestar que el seu coneixement no era únicament directe sinó també transmès per la seva mare i per la seva família materna, que s'havien encarregat de conrear l'hort al qual dona accés el passatge. Igualment, i com es va indicar, el testimoni va facilitar molts detalls concrets sobre la configuració del lloc, va manifestar fins i tot que ajudaven a la família en la matança i va explicar coherentment la configuració del passatge en diferents èpoques. A més, no manté vincle aparent amb cap de les parts i, això és important, el seu testimoniatge també es va tenir en consideració en el procediment de cognició i en l'expedient administratiu que es va resoldre amb la sentència del TSJ, doncs en la primera sentència ja es va fer esment a que la família Juan Ramón tenia la clau de la porta del passatge.

A l'anterior s'ha d'afegir que, malgrat el que ha sostingut el senyor Adolfo durant tot el procediment, la possessió de la família Juan Ramón en els termes que va declarar el testimoni són propis del concepte d'amo i no pas d'una simple servitud de pas. Difícilment és compatible amb aquest últim concepte tancar el passatge amb una porta i un cadenat per criar-hi porcs i gallines, porta que a més es veu clarament en la fotografia que va aportar el mateix Sr. Adolfo. A més a més, reiterem, algunes d'aquestes circumstàncies ja es declaren expressament en la sentència del judici de cognició. Igualment, així com s'ha considerat provat que amb les obres de 1981 es va alterar el gaudi pacífic de la possessió pels motius que no retirarem, no s'ha acreditat cap circumstància que acrediti que en els anys anteriors la possessió descrita pel senyor Imanol fos pertorbada per algun acte obstatiu de la família Narciso.

En conclusió, si bé la prova documental és més favorable a la família Narciso, la testifical ho ha estat molt més a la família Juan Ramón. Tal i com vam exposar, la documentació aportada fa pensar que la propietat formal corresponia a la primera família i es podia presumir que qui tenia la propietat formal tenia la possessió, però la testifical del senyor Imanol, interpretada amb la resta d'indicis que s'han indicat, acredita que a la pràctica era la família Juan Ramón qui exercitava actes de domini inequívocs i que ho va fer durant un període de temps suficient per adquirir la propietat per usucapió. Escau per tant desestimar el recurs i sense perjudici del que es dirà tot seguit sobre el pronunciament a costes.

CINQUÈ. PRONUNCIAMENT SOBRE LES COSTES PROCESSALS.

Les indicacions que s'han fet en els fonaments jurídics anteriors quant a que la usucapió posterior a la Sentència de 1990 no s'havia consumat en el moment de la reconvenció, així com que la prova documental existent en el període anterior sigui més favorable al senyor Adolfo ens fa concloure que existeixen dubtes de fet suficients per no imposar a cap de les parts les costes ni en primera ni en segona instància, tot mantenint, però, el pronunciament de condemna a costes per la desestimació de la demanda principal.