Sentencia Civil 372/2023 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 705/2021 de 09 de mayo del 2023

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

Els actors van atribueixen als demandats una actuació negligent a partir de que l'any 2006 l'actor es donés d'alta com a autònom i passés a tributar pel sistema de mòduls "siendo aconsejado en todo momento, como no podía ser de otra manera, por su asesor fiscal, señor Inocencio".

A l'agost de l'any 2012 l'AEAT va iniciar actuacions inspectores per les declaracions d'IVA i IRPF dels anys 2009 i 2010, que van finalitzar amb les sancions dineràries que s'indiquen, en entendre que els treballs que constaven en les factures que l'actor presentava al demandat no corresponia incloure-les en l'epígraf 501.3, "obres de paleta i petits treballs de construcció", sinó en els epígrafs 502.1 i 504.4, que obligaven a tributar no pas pel sistema de mòduls sinó pel d'estimació directa.

L'actor atribueix negligència a la demandada en quatre actuacions concretes.

La primera, haver subsumit la seva activitat en aquell epígraf "pel seu risc i ventura" sense apreciar que alguns dels conceptes que apareixien en les factures obligaven a tributar pels altres epígrafs indicats.

La segona actuació negligent consisteix en que d'haver repassat amb l'actor el contingut d'aquelles factures s'hagués pogut constatar que realment corresponien a treballs que incardinaven en l'epígraf "obres de paleta i petits treballs de construcció" i no en els altres, doncs realment l'actor mai havia fet operacions com a "encofrats, clos, abocament de formigó" o similars i malgrat constaven així descrites en les factures. Per a acreditar-ho aporten diferents documents a l'efecte.

La tercera actuació negligent és haver recomanat a l'actor signar les actes de conformitat i acceptar les sancions, quan es podrien haver impugnat sobre la base dels arguments anteriors.

Finalment, s'atribueix també negligència a haver confeccionat les declaracions d'IRPF d'aquests anys de manera conjunta entre tots dos demandants, la qual cosa va fer a la senyora Raquel responsable solidària d'una part del deute.

La demandada es va oposar i la sentència desestimà la demanda indicant en primer lloc que l'actor no atribueix a la demandada un deficient assessorament sinó un incompliment de la seva tasca.

Per a això parteix que el començament de la tributació pel règim d'autònoms i mòduls l'any 2006 es va fer amb el consentiment de l'actor, encara que segons ell per consell de la demandada. Tampoc es discuteix que en els exercicis 2006 a 2008 ja estava donat d'alta com a autònom en el règim simplificat i en l'epígraf 501.3, "acceptant amb això un adequat assessorament i servei fins a aquesta data". D'això el jutge extreu que la negligència vindria motivada pel concret emplenament dels formularis fiscals i no pas pel règim triat per a la declaració.

Dit l'anterior, la sentència estima que no s'ha acreditat que l'activitat de la demandada exigís "repassar" les factures que aportava l'actor per a la presentació de la tributació per mòduls, factures que el mateix demandant indica que redactava per si sol i que contenen "els errors" expressats en la demanda. El jutge fa constar que les factures emeses per la demandada a l'actor inclouen únicament treballs per al càlcul i confecció de les declaracions presentades pel demandant, això és, "un servicio puramente mecánico de presentación de los formularios correspondientes para cada trimestre, sin mención alguna al estudio de la documentación, la revisión de las facturas por la suma de los importes facturados".

També indica el jutge que el règim de tributació per mòduls és un sistema simplificat en el qual únicament s'han de fer constar els ingressos i despeses obtingudes pel declarant, així com les prèvies liquidacions de l'IVA, declaracions que es confeccionen exclusivament amb manifestacions del declarant i sense aportar factures per serveis realitzats i cobrats. Això va ser ratificat pel perit de la demandada, que conclou que l'assessor no havia d'examinar en cap moment les factures elaborades pel declarant. En conclusió, "la asesoría no necesitaba disponer de las facturas emitidas por el actor, sino conocer una serie de datos objetivos, facilitados por el propio declarante, tales como el número de asalariados, el % dedicado a la actividad, los metros cuadrados de su oficina o local, la potencia fiscal de su vehículo y las facturas de compras y gastos, así como el importe de facturación del ejercicio anterior". Era l'actor qui facilitava a la demandada aquestes dades i el jutge cita la sentència d'aquesta Audiència de 12 de novembre de 2020 referent al coneixement que s'ha de pressuposar al subjecte passiu d'un impost.

La sentència d'instància recorda que el propi actor reconeix que era ell qui elaborava les factures, que no era un particular que s'iniciava en l'activitat laboral per primera vegada sinó que tenia molts anys d'experiència, tal com s'acredita amb la documentació presentada amb la contestació, i que "no resulta lógico ni admisible que manifieste su falta de conocimiento sobre los conceptos que hacía constar en las facturas y su falta de correspondencia con los trabajos efectivamente realizados", per referència al fet que les factures fessin constar actuacions com a encofrats i ompliment de plaques d'ancoratge per a posteriorment pretendre "revisar-les" i fer-hi constar altres de diferents.

I sobre aquesta última qüestió, el jutge indica que no és admissible tal "revisió" de les factures en tractar-se d'una modificació d'un document mercantil, i així ho estableix l' article 8 del RD 1619/2021, pel qual s'aprova el Reglament pel qual es regulen les obligacions de facturació, norma que estableix la invariabilitat de les factures i tret dels supòsits que estableix l'article 15, en el qual no s'incardina el cas que ara discutim.

Encara en el cas que s'acceptés l'obligació del gestor de supervisar la veracitat de les dades facilitades pel client, cosa que el jutge no considera acreditat, tampoc s'ha provat que l'actor lliurés les factures per a ser revisades abans de la presentació dels formularis. Això perquè malgrat les dificultats que s'indiquen en la demanda que posava l'assessoria per a rebre a l'actor i que va confirmar en el judici la filla del demandant, no consta cap correu electrònic o dada objectiva que acrediti la seva remissió o una cita per a la seva revisió. Tampoc consta el pagament de cap servei d'examen de facturació, ni requeriments mutus sobre aquest tema, a més que la "captura de pantalla" del programa informàtic de la gestoria que s'aporta com a document número 13 permet acreditar que el primer moment en el qual l'actor va facilitar en les factures a la demandada va ser l'any 2012 i una vegada iniciada ja l'activitat inspectora, molt després dels anys 2009 i 2010, cosa que també al crèdit i testimoni proposada per la demandada.

Tot l'anterior ha de portar també i desestimar la demanda quant a la suposada negligència en el Consell d'acceptar les actes de conformitat. Això a més que en la demanda no s'indica quins havien de ser els motius concrets d'impugnació de les actes d'inspecció, i sense que s'hagi acreditat algun vici del consentiment en la seva acceptació.

Finalment, el jutge indica que en la demanda no es justifica de manera precisa quina és la relació causal entre l'actuació dels demandats i el perjudici causat a l'esposa de l'actor. En l'audiència prèvia es va fixar que s'havia encarregat a la demandada que es presentés la declaració de l'IRPF en la modalitat conjunta entre tots dos esposos, sense que s'apreciï cap negligència en aquest punt. La responsabilitat vindria derivada de l'acceptació de les actes de conformitat i la responsiva solidària derivada, negligència que no pot imputar-se a la demandada.

Resumida així la Sentència, el recurs d'apel·lació es fonamenta en error en la valoració de la prova, però ja no es pretén negligència en el Consell de la demandada a l'actor perquè acceptés les actes de conformitat, pronunciament que per tant ha adquirit la força de la cosa jutjada. També se sol·licita subsidiàriament que en el cas de confirmar-se la sentència d'instància no s'imposin les costes a l'actora.

SEGON. RESOLUCIÓ DELS MOTIUS DEL RECURS.

Cal recordar que en relació a l'abast de la valoració probatòria en segona instància aquesta Sala ha establert un criteri mantingut en el temps i que, per citar una resolució recent, és resumeix en la nostra Sentència 50/2023, de 13 de gener:

Para ello debemos partir del reiterado criterio mantenido por la Sala en el sentido que, cuando a través del recurso de apelación se cuestiona la valoración de la prueba efectuada por el juzgador a quo sobre la base de la actividad desarrollada en el acto del juicio, debe partirse, en principio, de la singular autoridad de la que goza la apreciación probatoria realizada por el Juez ante el que se ha celebrado el acto de juicio, en el que adquieren plena efectividad los principios de inmediación, contradicción, concentración y oralidad, pudiendo el juzgador de instancia intervenir de modo directo en la actividad probatoria y apreciar personalmente su resultado, así como la forma de expresarse y conducirse de las partes, los testigos y peritos en su narración de los hechos y la razón del conocimiento de éstos.

Tras la entrada en vigor de la LEC 1/2000 el Tribunal de apelación también puede apreciar a través del soporte audiovisual, en el que se recoge y documenta el acto de juicio, la actitud de quienes intervienen y la razón de ciencia que expresan, a efectos de analizar si las pruebas se han valorado correctamente, pero siempre teniendo en cuenta que la actividad valorativa del juzgador de instancia se configura como esencialmente objetiva, sin que quepa decir lo mismo de la de las partes, que por regla general, y con cierta lógica en ejercicio del derecho de defensa, se presenta de forma parcial y subjetiva.

Por ello, la Sala ha indicado reiteradamente que la apreciación y valoración de la prueba es función privativa del juzgador de instancia, que debe realizar con arreglo a las reglas de la sana crítica, siempre con la posibilidad de que la valoración probatoria se practique mediante apreciación conjunta a fin de obtener una conclusión cierta, debiendo prevalecer su criterio, por imparcial y objetivo, sobre el de las partes, de tal modo que únicamente pueden estimarse incorrectas las conclusiones obtenidas por el juzgador a quo cuando éstas resulten absurdas, ilógicas o irracionales, o cuando haya dejado de observar alguna prueba objetiva que las contradiga, pero sin que este motivo de apelación pueda servir para intentar sustituir el criterio objetivo del juzgador por el subjetivo y propio del apelante.

I en la nostra Sentència número 55/2023, de 13 de gener, vam dir:

De conformidad con lo dispuesto en el art. 458-2 de la LEC la apelación habrá de realizarse por medio de escrito en el que se expondrán las alegaciones en que se base la impugnación, de forma que como esta Sala tiene dicho en múltiples resoluciones la parte apelante debe exponer claramente los motivos por lo que impugna la resolución de primera instancia, tanto en interés del Tribunal que ha de resolver el recurso como de la parte contraria, que ha de saber a qué ha de oponerse. En este caso el recurso formulado no se ajusta a estos requisitos pues, como ya hemos dicho, se limita a reproducir literalmente todas las alegaciones vertidas en su contestación a la demanda, sin concretar en modo alguno cual son los vicios o errores que se imputan a la resolución recurrida, los medios de prueba que habrían sido incorrectamente apreciadas o valoradas y/o, en su caso, la normativa aplicada erróneamente, o dejada de aplicar, en definitiva, las razones de su disconformidad con la decisión adoptada en la instancia.

El recurso, por tanto, adolece de falta de motivación pues no se concretan los motivos en que se sustenta, no se cita norma material o procesal que se considere infringida por la resolución recurrida, ni se denuncia error en la valoración de la prueba practicada. No se esgrime, en definitiva, alegación alguna propiamente dicha pues no puede considerarse como tal la simple reiteración de cada una de las alegaciones vertidas en primera instancia, a las que ya se ha dado debida y razonada respuesta en el auto recurrido, argumentando sobradamente los motivos por los que procede decretar la nulidad de las dos cláusulas cuestionadas, sin que en el escrito de recurso se haga valer el más mínimo argumento para desvirtuarlos. El juzgador de instancia ha analizado todas las cuestiones planteadas, y lo ha hecho de forma suficientemente motivada, sin que la argumentación contenida en la resolución recurrida resulte rebatida en forma alguna por las alegaciones de la apelante pues nada nuevo se añade a todo aquello que ya ha sido analizado y resuelto en primera instancia.

En el recurso de apelación el tribunal "ad quem" goza de competencia para revisar todas las cuestiones planteadas en primera instancia pero no puede revisar de oficio los razonamientos de la resolución apelada, al margen de los motivos esgrimidos por la parte como fundamento de su pretensión revocatoria, por lo que es la parte apelante la que debe individualizar los motivos de su recurso, a fin de que puedan examinarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que vengan ejercitados. Y como esta Sala tiene dicho en reiteradas ocasiones, lo que no puede pretenderse es que sea el Tribunal quien supla las omisiones de las partes, so pena de desconocer los principios dispositivos y de rogación que informan el proceso civil ( art. 216 y 218 de la LEC ) que también son aplicables en sede de apelación porque según establece el art. 465-4 de la LEC la sentencia que se dicte en apelación deberá pronunciarse exclusivamente sobre los puntos y cuestiones planteados en el recurso y, en su caso, en los escritos de oposición o impugnación a que se refiere el art. 461 de la LEC .

En este sentido, y como ya apuntaba la sentencia del Tribunal Supremo de 31 de enero de 2000 , refiriéndose al art. 733 de la LEC de 1.881, de similar redacción al art. 458 de la LEC , "...la Sala de apelación desestimó el recurso, cuya Sentencia se impugna, al tener por incumplido el requisito que exige el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Civil que exige la expresión de las razones por las que el apelante difiere de la Sentencia y de la solución que en la misma se adopta en relación con las cuestiones planteadas por las partes en sus respectivos escritos de demanda y contestación, a fin de que la contraparte pueda tener conocimiento de las bases de la impugnación y pueda ejercitar con mayor amplitud el derecho a la defensa que vería lógicamente mermado de admitirse el recurso carente de fundamentación...".

Añade esta misma sentencia que · ....el artículo 733 en su redacción conforme a la reforma precitada determina que el recurso de apelación se formaliza por escrito que se presentará ante el órgano jurisdiccional que hubiera dictado la resolución que se impugna, en el que se exponen las alegaciones en las que se base la impugnación", y concluye "no cabe soslayar que la apelación que regula el artículo 733 es una apelación fundada, de manera, que, como expresa la Sentencia impugnada, no cabe una remisión a escritos de alegaciones de la primera instancia, sino que es preciso, que a la luz de la Sentencia objeto de la apelación, se señalen las razones concretas de discrepancia, ya que, en otro caso, se defraudaría el contenido y sentido de la norma. "

I quant a la càrrega de la prova en supòsits com els quin ara discutim, en la nostra Sentència núm. 431/2019 vam dir:

En efecto, en primer término, debemos señalar, tal y como se indica en la Sentencia de instancia, que estamos ante un supuesto de acción de indemnización de daños por responsabilidad por incumplimiento contractual (art. 1101 y concordantes CCivil) con relación a un contrato de asesoramiento fiscal o tributario que se configura como un contrato de arrendamiento de servicios o prestación de servicios profesionales (art. 1544 CCivil), por tanto, "tratándose el asesoramiento fiscal de un arrendamiento de servicios, no garantiza un resultado, como es el caso de un arrendamiento de obra, sino una obligación de medios " ( STS nº 572 de 8 de octubre de 2013, rec. 1344/2011 ).

Para que, ex art. 1101 CCivil, surja la obligación de indemnizar por responsabilidad por culpa del asesor fiscal es preciso acreditar la concurrencia de una acción u omisión imputable a título de culpa a dicho asesor por infringir la lex artis propia de su actividad, que se produzca un daño o perjuicio al cliente con el que media la relación de servicios, y que exista un nexo o relación de causalidad entre la actuación negligente del asesor y el daño al cliente. La carga de la prueba de todos estos presupuestos de la responsabilidad contractual del asesor le corresponde al cliente que ejercita la acción, al hallarnos en un ámbito en el que no opera la inversión de la prueba ni existe una presunción de culpa en la actuación del asesor. En este sentido, como dijimos en nuestra Sentencia nº 276 de 16 de septiembre de 2011 (rec. 442/2010 ), respecto de la carga de la prueba en estos supuestos: "El recurrente se limita a exponer sus propias conclusiones sobre el resultado de las pruebas, o más bien, a negar genéricamente que las practicadas acrediten la diligente actuación de la demandada, concluyendo que la gestoría no ha podido probar que hubiera actuado con la diligencia debida.

Este planteamiento parte de un error de principio porque según el apelante es el profesional demandado quien debe probar que actuó diligentemente cuando, en realidad, dado que se está ejercitando la acción de responsabilidad civil profesional, es la parte actora la que ha de probar la conducta constitutiva de mala práxis que imputa a la contraparte, sin que con carácter general resulte de aplicación en esta materia el principio de inversión de la carga de la prueba. En efecto, la relación jurídica existente entre las partes es la propia de un arrendamiento de servicios ( art. 1.544 CC .) en virtud de la cual el asesor se obliga a cambio de una remuneración a prestar unos servicios, desplegando su actividad profesional con la debida diligencia y acorde con las leyes fiscales y contables, y con su "lex artis", de forma que la obligación profesional contraída no es de resultado sino de actividad o de medios, siendo su régimen de responsabilidad el general de la responsabilidad contractual ( art. 1.101 y siguientes C.C .) por lo que corresponde al demandante acreditar ( art. 217-2 de la LEC ) la actuación (u omisión) constitutiva de mala práctica, el resultado dañoso y la relación de causalidad, sin perjuicio de destacar que la diligencia que en estos casos debe desplegar el profesional no es la normal u ordinaria sino la específica que exige la profesión ( art. 1.1104 C.C .) respetando las reglas del oficio ("lex artis") y ajustando su actuación a las leyes aplicables, adaptadas a las concretas circunstancias del caso ( art. 1.258 C.C .)"

En primer lloc s'impugna l'argument de la sentència que, d'una banda, considera que es podria defensar la negligència greu de la demandada en no haver inclòs en el règim d'estimació directa i no de mòduls les factures presentades, però a continuació conclou que en la demanda no es denuncia un deficient assessorament sinó un incompliment de la tasca en la manera que es va indicar anteriorment.

Això, d'una banda, perquè no és cert que l'actor decidís de motu propi donar-se d'alta en aquest règim, com se sosté en la contestació a la demanda, sinó que ho va fer seguint els consells del demandat i sobre la base de la relació de confiança generada durant més de 20 anys de relació professional.

I, d'altra banda, perquè un particular pot conèixer a grans trets en què consisteix aquest règim o el d'estimació directa, però no es pot presumir que per la seva edat i la seva experiència en l'obra pugui conèixer els detalls de la normativa. Per això defensa que, en proposar a l'actor el règim de mòduls, el demandat havia d'advertir-li fefaentment de les activitats que tenien encaix en el mateix i verificar que les factures emeses s'ajusten a l'epígraf triat pel propi gestor.

S'indica que en la pròpia contestació es fa constar que el demandat li va manifestar que "no era una maniobra aconsellable" i que segurament donaria lloc a actuacions per part de l'AEAT, més encara tenint en compte que en aquests anys l'Administració "era molt sensible en aquest sistema de tributació". Sobre la base d'això l'apel·lant sosté que el lògic hagués estat fer-li signar un document amb aquests advertiments i els requisits de facturació, per a deslligar el gestor de la seva responsabilitat. Si el propi gestor era conscient dels riscos, hauria d'haver-se negat a donar-li d'alta en aquest règim o fer-hi els advertiments indicats. Igualment, s'insisteix que l'actor no podia conèixer els detalls del règim de tributació per mòduls i que hagués estat necessari que el demandat revisés les factures i advertir-li què hi podia incloure i què no, conforme a la diligència corresponent a l'encàrrec realitzat.

No obstant això, cap de les al·legacions anteriors permet apartar-se de la conclusió del jutge d'instància.

Pel que fa a l'elecció del sistema de mòduls, en la demanda únicament s'indica que es va fer "sent aconsellat en tot moment, com no podia ser d'una altra manera, pel seu assessor fiscal, senyor Inocencio", per la qual cosa les al·legacions incloses en el recurs al respecte dels advertiments indicats, que se li hauria d'haver fet signar un document amb la informació o fins i tot haver-se negat el demandat a incloure'l en aquell sistema no poden sostenir-se en el recurs en ser al· legacions noves que no s'incloïen en la demanda, tal com denuncia l'apel·lada en la seva contestació al recurs.

A més, cal recordar que regeix el principi general de la prova establert en l' article 217 LEC i que és a l'actora qui correspon acreditar els fets que al·lega. En el recurs no es justifica perquè el jutge erra en entendre que va estar l'actor qui voluntàriament va acceptar aquell sistema i en quina negligència va incórrer el demandat en tramitar la sol·licitud i, fonamentalment, en la seva execució.

Això últim perquè en la demanda i en el recurs s'insisteix que durant tots els anys anteriors de relació entre les parts l'actor havia facilitat al demandat les factures per fer els tràmits tributaris. No obstant això, en el recurs s'oblida que a partir de l'any 2006 es va passar del sistema anterior, fonamentat en la forma societària de l'actor, al sistema d'autònoms i de tributació per mòduls, fets que són els que té en compte el jutge d'instància per concloure que l'encàrrec únicament incloïa presentar els formularis tributaris i sense l'obligació de fer cap control de les factures, de manera que el gestor ja no assumia l'obligació que sí havia tingut en els anys anteriors. En el recurs no s'argumenta en contra d'aquesta conclusió més enllà d'insistir que el gestor "ha de complir amb la seva tasca amb la diligència d'un bon pare de família, això és, verificar que les factures emeses s'ajusten a l'epígraf triat pel propi gestor", però tal com van indicar tant la testimoni proposada pel demandat com el seu perit, en el sistema de mòduls no era necessària la presentació de les factures. L'actora no ha aportat cap prova que permeti arribar a una conclusió diferent i ni tan sols cita les normes jurídiques que, suposadament, farien necessària la presentació d'aquestes factures.

Però és que a més la sentència d'instància també determina correctament que l'única prova que permetria inferir que l'actora presentava algunes factures a la demandada seria la declaració de la seva filla, que a més d'estar afectada per un vincle evident amb els demandants va indicar que mai havia assistit a una reunió amb el seu pare i el demandat, i que únicament havia portat a la gestoria documentació per a la seva pròpia declaració de renda. Per tant, el seu coneixement seria exclusivament de referència.

Quant a la denúncia que el jutge atribueix al senyor Gaspar uns coneixements tributaris dels quals mancava en absolut, tampoc es justifica on es troba l'error en la valoració de la prova i perquè s'ha de substituir la conclusió del jutge per la de l'apel·lant. En la sentència s'argumenta que el senyor Gaspar s'havia dedicat durant molts anys a la construcció i que havia de conèixer termes com a "encofrat" i similars, tal com també va manifestar el perit de la demandada, i no existeix cap motiu objectiu per apartar-se de la decisió del jutge d'instància.

També s'al·lega error en l'apreciació de la prova en relació al document número 13 de la contestació a la demanda, la "captura de pantalla", perquè en ell apareix que es dona d'alta en el sistema informàtic el seguiment de l'assumpte el 14 de març de 2012, quan les actuacions inspectores no van començar fins al 6 d'agost d'aquest any, la qual cosa és incongruent segons l'actora, que a més defensa que el programa informàtic en qüestió és fàcilment manipulable i que per tant el document ha de mancar de qualsevol eficàcia probatòria.

En l'oposició al recurs s'indica que en l'audiència prèvia l'actora va acceptar que les dades van ser inserides en les dates que el document conté, per la qual cosa no pot impugnar-lo posteriorment. I quant a la data d'inici de les actuacions inspectores, la testimoni senyora Milagrosa va manifestar en el judici que al març de 2012 el senyor Gaspar ja va rebre un requeriment de l'AEAT en el qual se li sol·licitava documentació, la qual cosa va motivar l'obertura de la carpeta en el programa informàtic, mentre que les factures es van lliurar materialment el 14 de març de 2012. Per tant, tampoc existeix cap motiu per apartar-se de la conclusió del jutge d'instància.

Quant a la negligència consistent a presentar de manera conjunta la declaració d'IRPF per tots dos cònjuges, cal recordar que es tracta de les declaracions dels anys 2009 i 2010, i per tant abans que s'iniciessin les actuacions inspectores. Si parléssim d'una declaració conjunta efectuada amb posterioritat a l'inici d'aquestes actuacions i que hagués pogut generar algun tipus d'assumpció de responsabilitat per la codemandant, podríem parlar de negligència perquè el demandat ja tenia coneixement que hi podia recaure alguna sanció tributària, però no és el cas. Així, torna a fer efecte el que es disposa en l' article 217 LEC i l'actor no ha aportat cap prova que permeti concloure a favor seu, doncs ni tan sols la seva filla va declarar al respecte.

Finalment, pel que fa a la revocació del pronunciament en costes fins i tot en el cas de confirmar-se el pronunciament sobre el fons, l'apel·lant no fa més que una al·legació genèrica a "les circumstàncies que es posen de manifest en aquest recurs" i a "la jurisprudència aportada que ha declarat sense ambages la responsabilitat del gestor o assessor per negligència davant el seu client". El primer motiu manca d'argumentació i la jurisprudència que es pretén aplicable no ho és pas, pel que ja vam indicar més amunt, per la qual cosa escau desestimar el recurs.

Com a punt final a tot l'anterior, cal recordar que l'actor portava ja uns anys tributant correctament pel sistema de mòduls i que va ser en els dos anys discutits quan va fer una activitat incompatible amb aquell sistema. I ho va fer emetent unes factures quan es trobava en situació de baixa, per uns treballs relacionats amb l'empresa del seu fill i que la seva pròpia filla va declarar en el judici que corresponien a treballs que realment havia fet aquell. Tal com es va apuntar en la contestació i es va concretar en les conclusions finals de la demandada, aquestes circumstàncies es van posar de manifest en les actuacions inspectores i haurien pogut donar lloc a l'inici de noves actuacions. Fets aquests, que per descomptat, no es poden deixar de valorar per a qualificar els propis actes de l'actor.

Escau per tant desestimar el recurs.

TERCER. COSTES PROCESSALS.

La desestimació del recurs implica la imposició de les costes a l'apel·lant, conforme als articles 394 i 398 LEC.