Última revisión
08/05/2025
Sentencia Civil 49/2025 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 11, Rec. 1309/2023 de 27 de enero del 2025
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 95 min
Orden: Civil
Fecha: 27 de Enero de 2025
Tribunal: Audiencia Provincial Civil nº 11
Ponente: JOSE MARIA BACHS ESTANY
Nº de sentencia: 49/2025
Núm. Cendoj: 08019370112025100061
Núm. Ecli: ES:APB:2025:631
Núm. Roj: SAP B 631:2025
Encabezamiento
Passeig Lluís Companys, 14-16, pl. 2a - Barcelona
08018 Barcelona
Tel. 934866150
Fax: 934867109
A/e: aps11.barcelona@xij.gencat.cat
NIG 0801942120228322800
Matèria: Judici Ordinari
Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 55 de Barcelona
Procediment d'origen: Procediment ordinari 1502/2022
Entitat bancària:
Per a ingressos en caixa, concepte: 0657000012130923
Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274
Beneficiari: Secció núm. 11 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil
Concepte: 0657000012130923
Part recurrent / Sol·licitant: LC ASSET 1, S.A.R.L.
Procurador/a: Agustin Roberto Schiavon Ranieri
Advocat/ada: FERNANDO ALONSO-CASTRILLO ALMSTROM
Part contra la qual s'interposa el recurs: Inocencio
Procurador/a: Ricard Simo Pascual
Advocat/ada: GONZALO FERNANDEZ DE CORDOBA GARCIA
Barcelona, 27 de gener de 2025
La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist amb el núm. 1309/2023 les actuacions de recurs d'apel·lació interposat pel procurador Sr. Schiavon Ranieri, en representació de LC Asset 1 SARL, part demandada, i ha pronunciat la següent Sentència.
Antecedentes
Ha comparegut en aquesta alçada la part oponent a través del procurador Sr. Simó i Pascual.
Ha estat assenyalada per a deliberació, votació i decisió del recurs l'audiència del dia 15 de gener de 2025, el que ha tingut lloc a l'hora prevista.
HA ESTAT VIST, essent ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.
Fundamentos
1er) errònia valoració de la prova: la sentència entén erròniament que l'ara actora es va adreçar a aquesta part abans de la demanda, que havia manifestat que li havien suplantat la identitat, i que aquesta part va ignorar-ho limitant-se a remetre-li un requeriment de pagament (doc. 9 contestació) i que, per això, aquesta part hauria comès la intromissió il·legítima en incloure les dades de l'ara actor a l'arxiu de morosos, sabent que el deute era improcedent. Nega que tot això sigui cert: en primer lloc, perquè de la prova practicada no resulta acreditat que el demandant s'adrecés a aquesta part, sinó a l'entitat cedent del crèdit, el Banco Cetelem SA. Ja es va deixar clar a la contestació i no s'ha tingut en compte. I aquest error és clau, ja que al temps d'incloure's les dades del demandant als fitxers de morosos no es pot sostenir que aquesta entitat sabés que el deute era improcedent. Ni que hi hagués hagut una suplantació d'identitat ni que el deute era il·legítim. Del doc. 5 de la demanda resulta clar que els mails es van adreçar a Banco Cetelem. Va ser aquesta part qui va indicar a l'ara demandant que s'adrecés a Link Finanzas, que havia estat designada per fer el cobrament (doc. 9) pera qualsevol qüestió relativa al tractament de les seves dades personals. En segon lloc, entén la recurrent que la resolució apel·lada erròniament ha entès que, en resposta al requeriment de l'actor (doc. 5 demanda), aquesta part li hauria tramès el requeriment de pagament (doc. 9). No és així. Aquesta part mai va tenir coneixement dels correus electrònics (doc. 5) de l'actor enviats a Catelem. El doc. 9 no respon a cap requeriment de l'ara actor. Sinó a la tramesa massiva de requeriments de pagament que es fan després de rebre una cartera de crèdits. És una de les 1804 cartes remeses aquell dia 17-3-2021.
2on) Infracció de norma jurídica: en concret de l' art. 1.6 CC. La resolució apel·lada es decanta de la doctrina del TS sense argumentar cap motiu concret. Aquest cas és essencialment idèntic al rec. 3304/2021 que va resoldre el TS en sentència 126/2022 de 17 de febrer, on es va considerar que la inclusió fou causat per un error excusable (era una compravenda electrònica d'una enciclopèdia on en realitat s'havia suplantat la identitat del pretès comprador -NIF i signatura digital-). Aquesta part ha acreditat haver desplegat tota la diligència possible i exigible prèviament a la inclusió al fitxer: no valora la sentència apel·lada que no som l'entitat creditora sinó una cessionària, que no hem rebut els requeriments de l'ara actor indicant que se l'havia suplantat, que vam adquirir el deute en la creença de que les dades eren correctes i el deute procedent, que es tractava d'un deute certificat pel cedent com exigible, i que (doc. 8 contestació) aquesta part va fer fins a quatre requeriments de pagament (per correu ordinari, doc. 9, per SMS, doc. 11, i dos més per sengles mails, doc. 12). Aquests tres darrers està acreditat que van ser rebuts. Res va contestar l'ara demandant. I per això es va incloure les seves dades al fitxer. No és fins la recepció de la demanda que advertim que pot haver-hi hagut aquesta suplantació i es cursa la baixa immediata (doc. 10 contestació).
Postula la revocació total i la desestimació íntegra de la demanda, amb imposició de costes de les dues instàncies a l'actora.
Consta consignat el dipòsit per recórrer (EJCat).
S'oposa la part actora/demandada (EJCat) pels següents motius:
1er) El recurs no té cap fonament. Estem davant d'un supòsit resolt ja per la sent. 174/2018 de 23 de març del TS on es deixa clar que és irrellevant que el demandat sigui el creditor original o el cessionari, ja que té de comprovar la veracitat de les dades abans d'incloure les dades al fitxer.
2on) No hi ha cap error d'apreciació de la prova: cert que la redacció d ela sentència pot resultar confusa, però no ha estat objecte d'aclariment i ara, encara que hi hagi hagut algun error material, no es pot usar per a revocar-la. Analitzat bé el paràgraf qüestionat, es pot apreciar que el Jutjat valora de forma conjunta la prova, tant tot el que fa referència a la certesa del deute com el que fa referència al requeriment previ de pagament. El que primer valora la sentència és que el deute objectivament no és cert; l'actor no va contractar el préstec. Quan ho va saber fou quan va conèixer la seva inclusió al fitxer Asnef, moment en que va interposar la denúncia policial. En segon lloc, la sentència valora que l'ara actor mai fou notificat d'aquesta inclusió; el que aporta la demandada són adreces de tramesa que l'actor no reconeix com a pròpies al seu interrogatori. En tercer lloc, quan la sentència diu que s'havia demanat a la creditora original informació, sense èxit, ja diu "com hem assenyalat anteriorment", és a dir, referint-se a la creditora original, no a la cessionària com aparentment sembla que s'hi refereix el paràgraf en començar dient "malgrat haver interessat a l'entitat
3er) Cap norma jurídica s'ha infringit. Invoca novament la sent. TS de 23-3-2018. Amb anterioritat a la demanda l'ara actor ja havia discutit (amb la cedent) la veracitat del deute i advertit la suplantació. A les adreces de contacte expressades als mails del doc. 5 mai s'hi ha adreçat l'ara demandada. També la sent. TS de 9-4-2022 que s'esmenta a la demanda deixa clar que l'important aquí és que el deute no és legítim. Qualsevol interpretació diferent deixaria en indefensió total el perjudicat en cas de simple cessió d'aquest crèdit fals. Quant a l'error excusable de la sent. TS de 17-2-2022 allí es va donar un DNI i una signatura electrònica del perjudicat per part del tercer, així com un número de compte corrent. Aquí ja s'havia discutit tot això abans de la cessió i de la inclusió de les dades al fitxer. La demandada coneixia o devia de conèixer aquesta incertesa, si més no, quant a la legitimitat del deute cedit. Aquí la suplantació a més fou simplement per invocació del NIF del perjudicat; ni la cedent ni Logalty van fer més comprovacions de la identitat del contractant. Invoca l' art. 98.9 del text refós de la LGDCU que imposa a l'empresari comprovar les dades i a identificar inequívocament el client en una contractació electrònica. Invoca com a casos idèntics el de la sent. AP Cadis de 3-10-2022, de Màlaga de 30-11-2022, de Balears de 16-5-2019 i 19-11-2019, de Badajoz de 16-7-2015 i de Valladolid de 21-10-2014. Considera que l'ara demandada a més, va infringir l' art. 20.1 LOPD 3/2018 i l' art. 5 Reglament UE 2016/679 ja que aquí no hi hagué requeriment previ a la inclusió.
Postula la confirmació amb costes.
a) A la seva demanda (31-10-2022) l'actor
I remarca que estem en un cas d'inclusió indeguda ja que el préstec no fou contractat per ell sinó per un tercer que li va suplantar la identitat. I que
Invoca danys morals i patrimonials impossibles de calcular derivats d'aquesta situació però invoca que s'ha d'imposar una indemnització dissuassòria, i, en aquesta línia, acaba reclamant 10.000 €. Citant les indemnitzacions atorgades per diferents sentències de les AA.PP.
b) A la seva contestació el MF (EJCat) es mostra conforme amb els fets de la demanda llevat de prova en contrari -es refereix a uns fets que no són els de la demanda, parla de Vodafone que res té a veure amb aquest cas- i està al resultat de la prova.
c) la demandada fou citada a termini el
d) L'audiència prèvia es va celebrar el 2-3-2023 (DVD itinerat). La prova es va limitar a la documental per reproduïda per part de l'actora i a la documental per reproduïda i l'interrogatori de l'actor per part de la demandada i del MF.
e) La vista es va celebrar el 4-7-2023 (DVD itinerat)
Declaren en interrogatori:
L'actor (min. 1:12 i ss. DVD) manifesta que a la policia va dir que Cetelem li va reclamar el deute l'octubre de 2020. No va deixar passar dos anys. El mateix dia o després diverses comunicacions demanant documentació. Ell tenia clar que hi havia quelcom rar i que s'havia de demanar la documentació. La pròpia operadora li ho va dir. Va remetre el DNI i no va rebre resposta. Després va continuar rebent trucades de reclamació i com que va aclarir amb el banc BBVA que no hi havia res i després va deixar de rebre-les, va pensar que no hi havia res. Desconeix l'estat de les actuacions derivades de la denúncia.
Vivia a Roma des de feia quatre anys. Abans vivia a DIRECCION000 Barcelona. Res a veure amb Sant Adrià de Besòs. Ni coneix el lloc de Sant Adrià on s'enviaven les comunicacions.
El número de telèfon que consta tampoc és el seu. Ni l'adreça de correu electrònic que consta. El compte bancari és de BBVA i li van dir que tampoc era seva. No ha contactat amb la demandada fins després de saber el tema. Va venir des de Roma per posar la denúncia. Reitera la qüestió de la paga i senyal i arres d'una compra d'una casa i com Caixabank s'adona de la inclusió al fitxer. Mai l'han avist de que el posaven al fitxer. Tampoc li han comunicat que ja no hi és. Li va causar angoixa no poder seguir la negociació perquè podia perdre els 93.000 € avançats. I les molèsties de tot plegat. Va haver de comunicar-ho a la seva empresa on tenia signatura solidària, un mal tràngol.
No recorda bé, fou la segona meitat d'octubre que va desaparèixer la nota. Van signar finalment la venda el 28 de desembre.
Entén acreditat que el suposat contracte es va tancar electrònicament el 9-9-2020, havent estat cedit a l'ara demandada el 8-3-2021.
Entén també acreditat que la inclusió per part de la demandada de les dades de l'actor al fitxer Asnef es va produir el 2-1-2022. I que la baixa fou el 15-11-2022.
Després d'explicar abastament què és una intromissió en el dret a l'honor i com es considera produïda per inclusió indeguda de dades d'una persona a un registre de morosos, seguint la doctrina de la qualitat de les dades, entén que aquí no s'ha comprovat degudament si el crèdit era il·lícit o realment existent, líquid i exigible abans de dita introducció al fitxer. En base a les sentències del TS i de l'AP Barcelona que exposa i comenta.
Parteix del fet que el demandant va demanar en diverses ocasions a partir de 10-11-2020 a la creditora originària informació documental sobre el contracte pel qual se l'estava reclamant, a la qual va manifestar que entenia se li havia suplantat la identitat. Que no se li va fer cap cas. Que posteriorment
Considera també que certament s'ha donat un cas de suplantació de personalitat (tot i que no hi ha altra prova que la denúncia policial) pel contingut de l'interrogatori de l'actor, que va negar haver rebut cap requeriment i va negar que el domicili on es van enviar les comunicacions fora el seu (tot i que no hi ha cap certificat padronal que indiqui el contrari), així com no va reconèixer els documents aportats per la demandada al seu moment.
Conseqüentment, aplica la jurisprudència que responsabilitza objectivament qui inclou aquestes dades sense exhaurir la diligència deguda en comprovar la qualitat de dites dades, és a dir, que el deute existeix realment i sense requerir ni advertir prèviament l'interessat de dita inclusió i les seves conseqüències.
Imposa una indemnització de 10.000 €. Més interessos legals de l' art. 1108 CC des de 3-10-2022 (interposició demanda) fins sentència i de l' art. 576 LEC fins al total pagament.
Amb costes a la demandada.
S'ha d'acollir.
Certament, la sentència incideix en error quan fa un discurs entorn de les comunicacions entre l'ara actor i la creditora, referint-se a la cessionària, quan en realitat dites comunicacions van ser sempre amb la cedent.
L'examen de la prova permet concloure -doncs ho admet a la pròpia demanda- que el perjudicat coneixia des de novembre de 2020 la més que probable falsedat del deute, i que va trametre a la cedent d'aquest suposat crèdit el seu compte correcte de correu electrònic en data 10-11-2020 (doc. 5 demanda) on ja es parlà d'usurpació d'identitat; en un segon correu, de data 28-1-2022 va tornar a donar el seu número de telèfon i compte de correu, arribant a sospitar fins i tot de les trucades que li estava fent Cetelem creient-les també falsàries; un tercer mail encara va remetre l'ara actor a 1-2-2021 en contestació al del banc, de 30-1-2021 (clarament dilatori ja que li demana altra vegada unes dades que ja li consten, més una informació signada i còpia del DNI -al de 28-1-2021 ja els indica que el seu DNI és el NUM000-), on s'adjunta la documentació que se li demana pel banc i on consta també la seva adreça correcta de Barcelona. Com sigui que no hi hagueren més trucades de l'entitat de crèdit reconeix l'actor que va pensar que el tema estava solucionat i es va desentendre de la situació. Només dos anys després de les trucades reclamant-li el pagament, quan s'assabenta per Caixabank de la seva inclusió al fitxer de morosos, interposa una denúncia davant dels Mossos (a l'aeroport de El Prat, el 19-10-2022, just arribant d'Itàlia on, segons pròpies manifestacions havia estat vivint els darrers quatre anys).
Tot i que no hi ha la prova plena de la suplantació d'identitat i de la falsedat de l'operació que generà el deute, ja que no consta s'hagi seguit tot un procés penal (de ben cert, per manca d'autor conegut), sí que hi ha dades objectives que permeten presumir raonablement que estem davant d'un supòsit de
El cessionari, demandat, afirma que la cessió del crèdit va tenir lloc a 8-3-2021 i, en contestar la demanda, que Equifax només li ha acreditat que la carta (enviament massiu que va fer la cessionària a tots els seus deutors després de la cessió, en data 15-3-2021) mai va ser retornada. Cap esperar que algú en connivència amb l'estafador la recollís a l'adreça indicada al contracte que és on es va trametre. I per ell sabem també que l' entitat a qui va encomanar la gestió del cobrament (Link Finanzas SLU) va seguir remetent mails al compte de correu fals els dies 30-3-2021 i 17-11-2021, així com SMS a través d'Altiria Tic SLU i aquesta a través de M Director al número de telèfon + NUM001, que no coincideix amb el tramès per l'ara actor a Cetelem al seu moment (a 28-1-2021 indica el NUM002).
A la seva declaració en interrogatori, l'actor reconeix que va deixar d erebre trucades de Cetelem i es va desentendre de la situació durant mesos. No s'assabenta fins 14-10-2022 quan fa la gestió a Caixabank. Esbrina el cas i a través de Wonfi s'assabenta que l'ara demandada va introduir-lo al fitxer de morosos el 2-1-2022.
Aquí el client és clar que ha estat negligent, ja que havia d'haver posat la denúncia immediatament que va rebre una reclamació de Cetelem que ell tenia que saber no podia ser real. I, més tard, assabentat d ela inclusió al fitxer, de la mateixa manera que ens diu que el van informar que hi havia hagut la cessió i que la gestió del cobrament la duia Link Finanzas SLU, s'havia d'haver posat en contacte amb aquesta i amb la cessionària a fi i efecte d'evitar perjudicis. No estaríem, de ben segur, aquí. Ho podia fer des del 19-10-2022 i no ho va fer, presentant la demanda directament el 31-10-2022.
Per tant, s'accepta el primer motiu en tant que resta acreditat que el demandant mai va contactar amb l'ara demandada abans d'interposar la demanda.
Al respecte, el recurrent invoca la sentència del TS 126/2022 alhora que l'oponent invoca la 174/2018 de 23 de març. Per sostenir el primer la tesi de la seva manca de responsabilitat i el segon la contrària.
No es pot acollir el motiu.
En el cas de la sent. 126/2022 del TS (rec. 3304/2021, ROJ: STS 634/2022 - ECLI:ES:TS:2022:634) certament per part del TS es va decidir confirmar les sentències que en les dues instàncies inferiors desestimaren l'acció de protecció de l'honor, en un cas en que qui va incorporar les dades al fitxer era el creditor original i no un cessionari d'aquest, en base a considerar el següent:
Ahora bien, que la inclusión afecte al derecho al honor no significa que lo vulnere. Para que exista vulneración la inclusión tiene que constituir una "intromisión ilegítima" (art. 1 LPDH). Y la existencia de esta no se apreciará cuando estuviere expresamente autorizada por la ley (art. 2.2 LPDH). Siendo eso, precisamente, lo que ocurre cuando se cumplen los requisitos de inclusión e información previa de los arts. 38 y 39 RLOPD.
La compraventa, la manera de llevarla a cabo, la deuda derivada del impago, el requerimiento previo reclamando su satisfacción y la notificación de la inclusión, que se dirigieron, en ambos casos, al domicilio designado en el contrato, constituyen una realidad acreditada en los autos.
El DNI era el del recurrente.
El número de móvil correspondía a una tarjeta prepagada con datos de comprador D. Simón y con DNI NUM003. Es decir, el nombre, primer apellido y DNI del recurrente.
El número de cuenta corriente que se facilitó para domiciliar los pagos se corresponde con la que figura abierta en Openbank a nombre de D. Simón NIF NUM003. Es decir, el nombre, dos apellidos y NIF del recurrente.
Finalmente, la entidad Logalty, en referencia a la contratación llevada a cabo, el 9 de octubre de 2015, entre EDP y D. Simón, certifica que ese día el usuario inició el proceso de contratación electrónica certificada utilizando como medio de firma del contrato la firma digital de trazo manuscrito de modo síncrono y en la misma sesión web de usuario, finalizando correctamente el proceso.
Consideradas estas circunstancias, que son las que califican el presente caso,
La suplantación de identidad no se produjo a través de la simple utilización del DNI de un tercero. Y tampoco se atribuyó por ese solo hecho y sin más datos de corroboración la identidad de su titular a quien no lo era.
Lo que caracteriza este caso, como dice la fiscal, es que "[t]odos los datos coincidían, nombre, apellidos, teléfono y cuenta bancaria, y estaban avalados por un DNI verdadero y propiedad del recurrente [...]". Y no solo, también es un dato significativo que en el proceso de contratación interviniera un tercero de confianza.
Por eso la fiscal considera que no era exigible mayor diligencia. Y, también, que la confianza de la empresa contratante en que los datos personales que figuraban en la documentación, y que coincidían con los del DNI, eran realmente los de la persona que estaba contratando, era una confianza razonable y legítima, por lo que no resultaba exigible una comprobación mayor al no existir en ese momento duda alguna sobre su identidad.
Añádase a lo anterior, por otra parte, que dicho error fue corregido, cancelándose los datos de forma inmediata y sin poner pega alguna, en cuanto el recurrente advirtió de su existencia.
En consecuencia, el recurso de casación se desestima".
Ja hem aclarit més amunt que el perjudicat no va contactar amb l'ara demandat fins la interposició de la demanda.
Es pregunta el Tribunal si l'ara demandada podia fer quelcom més o diferent del que va fer (remetre mails reclamant el pagament i/o advertint de les conseqüències -que ja venen advertides al text del contracte de forma ressaltada i desenvolupada a les clàusules I.A.1), B.2, B.3 i C) 4, 6 i 9-. I hem de concloure que no, amb la informació de la qual disposava.
I encara més: davant del silenci del suposat deutor, la pregunta cabdal és si havia d'iniciar altres iniciatives addicionals per tal d'assabentar-se de l'existència real tant del deutor com del crèdit, quan mai havia tingut, abans d'incorporar aquest al fitxer de morosos, cap notícia seva.
En el cas guia invocat pel recurrent, per tant, a diferencia d'aquest, la suplantació era perfecta: tant el DNI com el número de compte, com la signatura electrónica, com el telèfon eren les del veritable subjecte suplantat.
No hi havia marge per a entendre que hi havia hagut negligencia en no confiar en que eren les veritables dades identificatives del subjecte.
Per contra, a la sentència 174/2018 de 23 de març (rec. 3166/2017 ROJ: STS 962/2018 - ECLI:ES:TS:2018:962), que la part actora, oponent, exhibeix com a senya i test de la pretesa doctrina de l'absoluta responsabilitat objectiva en aquesta matèria de qui inclou les dades al fitxer sense comprovar-ne la seva exactitud, es tractava d'un deute cedit com en el cas que ens ocupa, però en qualsevol cas es tractava també d'un deute dubtós en el sentit no de falsedat de dades sinó de que en tot moment el deutor havia qüestionat determinades factures i partides reclamades. No és un cas idèntic com hom pretén.
En aquell cas guía invocat per l'oponent el TS va dir:
En lo que aquí interesa, hemos declarado en estas sentencias que
Este principio, y los derechos que de él se derivan para los afectados, son aplicables a todas las modalidades de tratamiento automatizado de datos de carácter personal. Pero tienen una especial trascendencia cuando se trata de los llamados "registros de morosos", esto es, los ficheros de «datos de carácter personal relativos al cumplimiento o incumplimiento de obligaciones dinerarias facilitados por el acreedor o por quien actúe por su cuenta o interés».
El art. 29.4 LOPD establece que «sólo se podrán registrar y ceder los datos de carácter personal que sean determinantes para enjuiciar la solvencia económica de los interesados y que no se refieran, cuando sean adversos, a más de seis años, siempre que respondan con veracidad a la situación actual de aquéllos».
Los arts. 38 y 39 del Real Decreto 1720/2007, de 21 de diciembre, por el que se aprueba el Reglamento de desarrollo de la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de protección de datos de carácter personal, al desarrollar, valga la redundancia, el art. 29 LOPD, exigen para la inclusión en los ficheros de datos de carácter personal que sean determinantes para enjuiciar la solvencia económica del afectado, la existencia previa de una deuda cierta, vencida, exigible, que haya resultado impagada, y que se haya requerido de pago al deudor, informándole que en caso de no producirse el pago en el término previsto para ello y cumplirse los demás requisitos, los datos relativos al impago podrán ser comunicados a ficheros relativos al cumplimiento o incumplimiento de obligaciones dinerarias.
Las sentencias de esta sala 13/2013, de 29 de enero, 672/2014, de 19 de noviembre, 740/2015, de 22 de diciembre, y 114/2016, de 1 de marzo, realizan algunas consideraciones generales sobre esta cuestión, al declarar que
Si la deuda es objeto de controversia, porque el titular de los datos considera legítimamente que no debe lo que se le reclama, la falta de pago no es indicativa de la insolvencia del afectado. Puede que la deuda resulte finalmente cierta y por tanto pueda considerarse como un dato veraz. Pero no era un dato pertinente y proporcionado a la finalidad del fichero automatizado, porque este no tiene por finalidad la simple constatación de las deudas, sino la solvencia patrimonial de los afectados. Por ello
Es pertinente recordar aquí lo que declaró la sentencia de esta Sala 176/2013, de 6 de marzo y ha sido recogido en varias sentencias posteriores:
«La inclusión en los registros de morosos no puede ser utilizada por las grandes empresas para buscar obtener el cobro de las cantidades que estiman pertinentes, amparándose en el temor al descrédito personal y menoscabo de su prestigio profesional y a la denegación del acceso al sistema crediticio que supone aparecer en un fichero de morosos, evitando con tal práctica los gastos que conllevaría la iniciación del correspondiente procedimiento judicial, muchas veces superior al importe de las deudas que reclaman.
» Por tanto, esta Sala estima que acudir a este método de presión representa en el caso que nos ocupa una intromisión ilegítima en el derecho al honor [...] ».
La inclusión de los datos personales de la demandante en los registros de morosos, cuando se habían producido reiteradas irregularidades en la facturación de sus servicios, que provocaron las protestas de la demandante y la emisión de facturas rectificativas, y, en definitiva, determinaron la disconformidad de la cliente con el servicio prestado y con las facturas emitidas, puede interpretarse como una presión ilegítima para que la demandante pagara una deuda que había cuestionado, sin que existan datos que permitan considerar abusiva o manifiestamente infundada la conducta de la afectada
Consta que las relaciones entre la demandante y la operadora telefónica con la que contrató fueron conflictivas, puesto que, como consecuencia de las reclamaciones de la demandante, la operadora hubo de emitir sucesivas facturas rectificativas en las que eliminó partidas indebidamente incluidas en las facturas. Consta también que en las últimas facturas, emitidas después de que la demandante se diera de baja en el servicio como consecuencia de las irregularidades que se venían produciendo, se incluyeron penalizaciones cuya procedencia se ignora puesto que la acreedora no ha aportado el contrato en el que se previeran tales penalizaciones. Tampoco se ha podido comprobar que se cumpliera el requisito de proporcionalidad en este tipo de penalizaciones que exige el art 74.4 del Texto Refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios.
Por tanto,
Ha quedado acreditado en la instancia que la facturación emitida por Vodafone adoleció de numerosas irregularidades que motivaron las reclamaciones de la cliente, con base en las cuales Vodafone emitió sucesivas facturas rectificativas que redujeron las cantidades que pretendía cobrar a su cliente.
A la vista de estas irregularidades sucesivas y de las reclamaciones que hubo de realizar la cliente, no es exigible que cuando se vuelven a emitir facturas con partidas no justificadas (puesto que no existe dato alguno que permita considerar justificada la pretensión de Vodafone de cobrar una abultada cantidad como penalización por la baja en el servicio), la cliente deba seguir realizando reclamaciones documentadas (en la sentencia de la Audiencia Provincial se habla de burofaxes o cartas certificadas con acuse de recibo) y si no lo hace se considere que la deuda que se reclama es veraz, vencida y exigible a efectos de su inclusión en un registro de morosos.
Teniendo en cuenta las cuantías de las partidas controvertidas, exigir la utilización reiterada de medios de reclamación que permitan su documentación (correo certificado, burofax, telegrama) resulta una exigencia excesiva.
Las reclamaciones que Sierra Capital pueda realizar frente a Vodafone con base en sus relaciones internas derivadas de la cesión del crédito constituyen una cuestión ajena a la acción ejercitada por la cliente frente a quien incluyó sus datos en los registros de morosos.
Las razones expuestas llevan a la estimación de los motivos primero y tercero y hacen innecesario examinar el resto de los motivos.
La sentencia de la Audiencia Provincial debe ser revocada y, en consecuencia, el recurso de apelación debe ser desestimado. Además, la indemnización fijada por la sentencia del Juzgado de Primera Instancia se ajusta a los parámetros establecidos en nuestra jurisprudencia, a la vista de las incidencias habidas en la relación entre la demandante y Vodafone, el número de registros de morosos en que fueron incluidos los datos personales de la demandante, el periodo durante el que se prolongó tal inclusión, las consultas que terceras empresas hicieron de esos datos y las consecuencias que la inclusión de sus datos en los registros de morosos tuvo para la demandante, tanto de orden moral como patrimonial(...)".
Aquest apartat 7 del Fonament anterior ve utilitzat per la part oponent per foinamentar la seva tesi de que sempre hi ha responsabilitat, objectiva, de qui introdueix unes dades inexactes al fitxer.
En aquest sentit, invoca així mateix la part oponent diverses sentències de l'anomenada jurisprudència menor: la sent. AP Cadis de 3-10-2022 ( ROJ: SAP CA 2432/2022 - ECLI:ES:APCA:2022:2432), la de l' AP de Màlaga de 30-11-2022, la de l'AP de Balears de 16-5-2019 ( ROJ: SAP IB 1006/2019 - ECLI:ES:APIB:2019:1006) i de 19-11-2019, la de l'AP de Badajoz de 16-7-2015 (ROJ: SAP BA 760/2015 - ECLI:ES:APBA:2015:760) i la de l'AP de Valladolid de 21-10-2014 (ROJ: SAP VA 1088/2014 - ECLI:ES:APVA:2014:1088) i ve a considerar que en qualsevol cas d'incorporació a fitxer sense previ requeriment real i efectiu, no solament fefaent, al deutor aparent, s'infringeixen els arts. 20.1 LPD i 5 del seu reglament.
La primera de les sentències invocades no ve al cas perquè es demandava la possible responsabilitat del titular del fitxer, no de qui hi introduir les dades de l'actor.
La segona, no ha estat possible localitzar-la a la base de dades del Cendoj.
La tercera, tampoc ve al cas, en tant que s'adreça la demanda contra l'empresa de telefonia que no hauria verificat bé les dades del deutor aparent, per bé que té similituds amb el cas que ens ocupa. Allí el Tribunal va entendre:
Resalta igualmente que las grabaciones se deben adecuar al anexo I de la Circular de 2.012, en el que no hay mención alguna a la forma de responder del cliente, la cual es indiferente, por lo que no tiene trascendencia que quien suplantó la identidad del actor del litigio se expresara con monosílabos a las preguntas que se le plantearon. Manifiesta también que
Afirma también la recurrente que no se da en ella la culpabilidad exigida por la Ley Orgánica de Protección de Datos y recuerda la certeza de la deuda generada y su reclamación extrajudicial al domicilio facilitado, de modo que
Señala, además, que no consta ninguna consulta al fichero ASNEF por parte del banco CETELEM, de modo que no se prueba denegación de crédito al Sr. Samuel por su inclusión en el fichero y tampoco se refleja consulta alguna de SANTANDER CONSUMER en agosto de 2.016, por lo que no puede sustentarse la indemnización concedida en la denegación de crédito, ni se acredita perjuicio económico sufrido por el actor. De forma subsidiaria, interesa que se reduzca la indemnización otorgada a 2.000 €, o bien una disminución respecto de la suma fijada por la juzgadora.
Niega por último que la indemnización concedida resulte desproporcionada.
Es evidente que ni la Circular 1/2.012, ni la 1/2.009 que introdujo el consentimiento verbal con verificación de tercero, modificada por la primera, contemplaron supuestos anómalos como el presente, cuando una persona ajena al actor del litigio, que es quien ha sufrido las consecuencias de encontrarse incluido durante veinte meses en un fichero de morosos por una deuda que no era suya, suplantó su identidad y contrató los servicios de telecomunicaciones. De ahí que haya quedado perfectamente delimitada la controversia por la juzgadora de primer grado y que, por lo dicho, no puedan considerarse infringidas dichas normas.
A la hora de calibrar las consecuencias de lo sucedido, avanzaremos un paso más para plasmar otro dato objetivo, derivado de la legislación aplicable, que determina
La importancia del rigor legalmente exigido y que debe observarse al incluir la información en tales ficheros, se pone perfectamente de relieve si observamos la doctrina contenida en la S.T.S. (Pleno), de 24 de abril de 2.009, que ratifica anterior doctrina del mismo Tribunal plasmada en su sentencia de 5 de julio de 2.004, resoluciones que determinan que la inclusión en un registro de morosos erróneamente, por lo tanto sin que exista veracidad, constituye una intromisión ilegítima en el derecho al honor, por cuanto la imputación de que se es moroso lesiona la dignidad de la persona y menoscaba su fama atentando a su propia estimación. Indica asimismo el Tribunal Supremo que es intrascendente que el registro haya sido o no consultado por terceras personas, ya que basta la posibilidad de conocimiento por un público sea o no restringido y que esta falsa morosidad haya salido de la esfera interna de conocimiento de los supuestos acreedor y deudor para pasar a ser de proyección pública, de manera que si, además, es conocido por terceros y ello provoca unas consecuencias económicas o un grave perjuicio, éste sería indemnizable además del daño moral que supone la intromisión en el derecho al honor y que impone el art. 9 de la Ley Orgánica de Protección del Derecho al Honor , refiriéndose también a la citada Instrucción 1/1.995 de la Agencia de Protección de Datos, relativa a la Prestación de Servicios de Información sobre Solvencia Patrimonial y Crédito que continua en vigor y configura unas concretas pautas de actuación válidas y frecuentemente seguidas por numerosas sentencias dictadas sobre la materia.
Ante el fraude producido y de que fue víctima el Sr. Samuel, a la hora de decidir si existió responsabilidad por parte de la recurrente, debemos comenzar afirmando que no es de aplicación al presente caso el art. 98.9 del Real Decreto Legislativo 1/2.007, de 16 de noviembre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y otras leyes complementarias, en la redacción que dio al precepto la Ley 3/2.014, de 27 de marzo, puesto que las disposiciones de la citada Ley se aplican a los contratos celebrados con consumidores y usuarios a partir de 13 de junio de 2.014 y ya hemos dicho que el contrato que nos atañe se celebró el 21 de mayo de ese año. En cualquier caso, el precepto indicado es clara muestra de la preocupación del legislador por la correcta identidad del cliente que contrata a distancia con una determinada empresa, haciendo recaer en ésta la adopción de las medidas adecuadas para comprobar la correcta identidad del cliente.
No obstante lo anterior, es importante destacar, como hace el apelado, el criterio seguido por la S.A.P. de Valladolid (Sección 3ª) nº 189/2.014, de 21 de octubre, el cual compartimos. Dicha resolución, con respaldo en la doctrina del Tribunal Supremo a la que acabamos de referirnos, determina que
Así las cosas, y pese a lo que se expone en el recurso, no encontramos lesión de las Circulares 1/2.009 y 12/2.009 por parte de la juzgadora porque, como hemos dicho, no nos hallamos ante un supuesto efectivo de contratación entre los litigantes, sino que el núcleo del litigio estriba en determinar las consecuencias que se producen en un caso de inexistencia de contrato por suplantación de la identidad del actor del litigio. Al haber sido incluido en un fichero de morosos debido a una deuda inexistente. Por ello, tampoco consideramos que la sentencia sea incongruente, porque se ajusta a las pretensiones deducidas en la demanda y existe la debida correlación entre el fallo y las pretensiones deducidas, correlación que no resulta alterada por la configuración lógico-jurídica de la resolución de primera instancia.
Ahora bien,
El FJ Cinquè es dedica a fixar la indemnització pertinent, moderant la d'instància.
Aquest cas no és exactament idèntic al que ens ocupa, doncs aquí la verificació de dades va ser molt pobra per part de l'empresa contractant, la mateixa que va incloure el perjudicat en el fitxer. No es donava una suplantació tan perfecta com la que ens ocupa. Però destaca que la doctrina legal, en base a preceptes legals i reglamentaris de l'àmbit administratiu, ha configurat la responsabilitat que es tracta aquí d'establir com objectiva d'aquell qui introdueix indegudament les dades al fitxer, sigui per error, per falsedat, per dol o culpa propis, devent sempre seguir-se'n un perjudici que la normativa presumeix
La quarta, tampoc l'hem pogut localitzar a la base de dades del Cendoj.
La cinquena, en un cas on l'entitat creditora demandada va insistir en que havia complert amb la legalitat vigent, l'Audiència va dir:
"SEGUNDO.- (...)
Ninguno de ellos, examinadas las actuaciones, logra la convicción de la Sala y, por ende, la acogida del recurso.
Y es que
Lo cierto es que,
Finalment, a la sisena ja s'hi refereix la sentència balear examinada més amunt.
Dita sentencia estableix que:
"SEGUNDO.- Tras la lectura de la sentencia apelada y un nuevo y detenido examen de todo lo actuado en la instancia, este Tribunal de apelación pronto llega a la conclusión de que el presente recurso debe ser totalmente desestimado. (...) la recurrente en esencia, no hace sino insistir, mediante una subjetiva e interesada interpretación fáctica y jurídica, en sus aletos iniciales, todos ellos debidamente refutados por la sentencia apelada, añadimos las siguientes consideraciones:
- Que la congruencia judicial se caracteriza por existir una concordancia o armonía entre lo solicitado en la demanda, delimitado por la respuesta de la contestación, y lo concedido en la sentencia, y si bien se vulnera tal principio cuando se altera la "causa petendi", ésta solo resulta contradicha cuando el fundamento determinante de la decisión judicial toma en cuenta hechos relevantes y distintos de los que conforman el objeto del proceso e identifican la pretensión procesal ( SSTS. entre otras 19 junio, 24 julio y noviembre 2000, 3 diciembre 2002, 18 septiembre 2003 17 de octubre de 2005 ). Pues bien, en el caso presente, la sentencia apelada no incurre en ninguna alteración de los hechos ni los fundamentos, invocados en la demanda para sustentar e identificar la pretensión allí ejercitada, y en este sentido, no haya más que leer el hecho 4 de dicho escrito rector y así como su fundamento sustantivo primero (apartados A). Base de la acción B. Contenido de la acción) para ver que no solo se invocaba la normativa reguladora del derecho al honor ( artículo 9 de la Ley 5 de mayo de 1982), sino también, estrechamente relacionada, la normativa relativa a la protección de datos personales. ( LO 15/1999 de 13 de diciembre, artículo 4, 19, 29, Reglamento-21 de diciembre de 2007, Instrucción núm. 1/1995 de la Agencia de Protección de Datos).
-Que
-Que
-Que
TERCERO. Desestimamos por todo lo dicho el recurso de apelación y confirmamos la Sentencia de instancia en todos sus pronunciamientos incluido el que impone las costas a la parte demandada, pues habiéndose producido, un total acogimiento de la demanda en su aspecto de fondo o cualitativo y una sustancial estimación en su aspecto económico y cuantitativo (se reduce la indemnización solicitada de 9.000.Euros a 6.000 Euros) considera la Sala plenamente justificada la aplicación de la doctrina jurisprudencial que considera que en tales supuestos, de estimación esencial, no cabe excepcionar la aplicación de la regla general, del vencimiento objeto en costas, que es la que con buen criterio, aplica el Juzgador de la instancia, teniendo en cuenta también que estamos ante una pretensión (indemnización por daño moral) de difícil objetivación y meramente estimativa de modo, que su cuantificación ha de resultar de una libre apreciación de todas las circunstancias concurrentes. Las costas causadas por esta alzada se imponen a la parte recurrente, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 398 de la Ley de Enjuiciamiento Civil".
La tesi de la part actora ara oponent té ampli ressò, per tant, en la doctrina jurisprudencial.
Tesi que la Sala comparteix. No solament acatant l' art. 1.6 CC, sinó també perquè la solució establerta per la Jurisprudència és la més encertada, a efectes de justícia i economia processal: el perjudicat no pot quedar desemparat ni sotmès a un pelegrinatge judicial en persecució del veritable responsable originari de tota aquesta situació. Per tant, l'autor material de la indeguda inclusió ha de respondre en tot cas, sense perjudici de que pugui repetir contra qui ha generat tota aquesta situació. No ens referim solament a l'autor material de la suplantació, difícil d'identificar, sinó l'entitat que sabent que el deute era si més no més que dubtós va cedir-lo sense informar el cessionari d'aquesta situació i de les seves possibles i probables conseqüències.
Fallo
