Sentencia Civil 206/2025 Audiencia Provincial Civil de Barcelona nº 11, Rec. 695/2021 de 06 de marzo del 2025

Primer. Apel·la la part demandada la Sentència d'instància (EJCat) pels següents motius:

1er) Quant a la manca de legitimació activa, insisteix en la validesa i la voluntarietat de la renúncia d'accions continguda al contracte de 23-9-2015.Entén que no es pot considerar vàlida la resta de l'operació, remarca que efectivament fou un acord compensatori. Quantifica en 10.741,23 € el benefici del conjunt de les operacions, invoca jurisprudència europea i del TS al respecte de la validesa d'aquest tipus de transacció i invoca també diversa jurisprudència menor.

2on) Considera incorrecta la fixació del dies a quoper al còmput del termini de caducitat de l'acció: està totalment allunyada la sentència d'instància de la jurisprudència vigent. És obvi per al recurrent que el contracte de bons es va consumar amb la conversió produïda el 25-11-2015.De manera que és a partir d'aleshores que corre el termini ( sent. TS 12-6-2020, de 22-6-2020, de 17-6-2016, d'aquesta secció 11a de l'AP de Barcelona de 17-2-2021, núm. 100/2021, de la sec. 17a de 20-1-2021 i de la sec. 1a de 20-10-2020.

3er) Subsidiàriament, entén que s'han d'anul·lar en cascada també els efectes del contracte IPF, devent de retornar també els demandats els 4.000 € percebuts i restituir així mateix el valor de les accions a 25-11-2015 (2.179,98 €) conforme a múltiple jurisprudència menor, entre ella la sent. de la sec. 19a de l'AP de Barcelona de 7-10-2019.

Postula la revocació total o parcial i la desestimació total o parcial de la demanda en els termes exposats.

Consta consignat el dipòsit per recórrer (EJCat).

S'oposa la part actora (EJCat) pels següents motius:

1er) Reitera, per remissió, els termes de la seva demanda.

2on) S'oposa ala caducitat i a la prescripció, invocant al respecte el criteri jurisprudencial majoritari sobre el dies a quo.Invoca (en relació a un swap)la sentència TS 12-2-2020, la sent. 16-3-2021 -que aplica la data de bescanvi obligatori de bons en accions-, la sent. AP Madrid -8a- de 3-2-2020 i entén que s'han d'excloure del còmput del termini els terminis de suspensió per Covid-19 del RD 463/2020 de 14 de març d'estat d'alarma i el RD 537/2020 de 22 de maig de pròrroga d'aquest.

3er) Repassa l'adquisició dels diferents productes i remarca la pèrdua de 9.820,02 €, sense tenir en compte l'amortització final de les accions a valor zero.

4rt) Quant a la legitimació activa, està d'acord amb la sentència quant a que la clàusula de renúncia fou nul·la.

Postula la confirmació amb costes.

Segon. L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) A la seva demanda (EJCat) els actors (inversors minoristes sense coneixements professionals financers -es tracta d'una parella on ell era guarda de seguretat i ella mestressa de casa-) postulen la nul·litat de les adquisicions de bons subordinats bescanviables,anomenats BO Popular Capital Conv. V. 2013, de data 5-10-2009 (contracte NUM000 i núm. d'ordre NUM001) per import nominal de 12.000 €, operació efectiva el 23-10-2009; operació que, abans del seu venciment, i per imposició del banc, fou convertida en data 20-5-2012 en 12 bons subordinats obligatòriament convertibles, amb venciment a l'exercici 2015, en concret el 26-11-2015 (emissió V.11-15 ISIN NUM002 i núm. de contracte NUM003), operació en la que, segons el document, acceptava el client expressament recomprar els valors a lliurar amb ordre expressa de subscriure els valors a rebre); també del posterior contracte de 23-9-2015, vinculat a una imposició a termini fix, en virtut del qual el client reconeixia que la seva inversió inicial havia experimentat una depreciació de valor quin import aproximat reconeixia conèixer, on es pactava que la imposició fora per un total global de 20.000 € amb una durada de 57 mesos (entre 19-11-2015 i 19-8-2020) i a un tipus d'interès del 4'41% nominal anual;per aquest contracte, el client declarava donar-se per rescabalat íntegrament de qualsevol eventual perjudici que pogués patir com a conseqüència de l'adquisició i posterior conversió dels bons de 2012, renunciant a qualsevol acció que li pogués correspondre. Aquests bons es van bescanviar a data 11-12-2015 en 681 accions amb un valor equivalent a 2.179,98 €, suposant ja aleshores una pèrdua de 9.820,02 €. Remarca l'actora que ni el 2009 ni el 2012 es va sotmetre als actors a cap test d'idoneïtat ni de conveniència, amb clara infracció de la normativa. I que van contractar després d'haver estat convençuts per l'entitat sense haver-los-hi explicat els riscos inherents. Posteriorment, a data 7-6-2017, el FROB va liquidar el BP per delegació de la JUR i va amortitzar les accions a valor zero.

Acompanya l'actora el contracte d'IPF de 23-11-2015 (EJCat) on els ara actors reconeixen saber que es produiria una pèrdua de valor de les seves inversions de 2009 i 2012 amb la conversió, quin import aproximat reconeixen saber (sense quantificar-ho); a la clàusula 2a s'hi conté una renúncia a qualsevol acció sobre els bons de 2009 i 2012.

Acompanya així mateix documentació relativa a la crisi de BP, començant pel comunicat de fet rellevant de 3-4-2017 en relació a l'ampliació de 2016, un informe CNMV de 23-15-2018 entorn d'aquest fet rellevant i proposta d'inici d'expedient sancionador als directius, declaració en seu parlamentària, acta parcial del consell d'administració de 6-6-2017, informe AEAT, multa a PeC, notícies de premsa, informes d'auditoria, diverses pericials, etc.; també l'ordre de valors de 5-10-2009 (doc. 2), ordre de valors de 10-5-2012 (doc. 3), llistat de moviments de 2-5-2018 (doc. 4) i contracte comercial de 23-11-2015 (doc. 5).

b) A la seva contestació (EJCat) la demandada Banco Santander SA (successor de Banco Popular) remarca que la subscripció dels bons va suposar per als actors uns ingressos bruts de 4.785,40 €, mentre que una imposició a termini fix, en el seu lloc, els hauria reportat solament 4.000 €; i que les accions a data 19-11-2015 van assolir un valor de 1.955,83 €. Va oposar manca de legitimació activa per haver renunciat amb l'acord transaccional una renúncia a tota acció derivada de dits bons. En segon lloc, va invocar caducitat de l'acció, en haver passat més de 4 anys des del venciment de data 25-11-2015 (la demanda és de 13-12-2019). També es va invocar prescripció de l'acció (termini triennal de l' art. 945 CCom) . Quant al fons, va defensar la part demandada la validesa dels contractes en base a entendre que BP havia complert amb el seu deure d'informació precontractual, invocant que no estem davant d'una relació d'assessorament financer sinó de dipòsit simple de valors; màxim si es té en compte que l'ara actora tenia una dilatada experiència en compravenda d'accions del BP i que els bons de la sèrie I/2009 no eren més que una compra diferida d'accions. I que, en confirmar el contracte tàcitament, per actes propis, ara no es pot anul·lar. Es va negar també l'acreditació de cap error invalidant. Finalment, per al cas d'estimar-se l'acció, va sostenir que el valor de càlcul dels efectes restitutoris s'hauria de fer prenent el valor de les accions a data 11-12-2015. Per acabar negant que la desfeta del BP fora fruit d'una comptabilitat publicada no transparent.

c) la diligència de 31-7-2020 va fixar l'audiència prèvia per a l'1-12-2020. Es va celebrar a la data prevista (DVD itinerat). Cada part va mantenir la seva tesi. Com a prova l'actora va demanar la documental per reproduïda i la testifical de la Sra. Purificacion i del Sr. Agustín. La part demandada va demanar la documental per reproduïda, l'interrogatori dels demandants i la testifical de la Sra. Purificacion.

d) La vista es va celebrar el 24-3-2021 (DVD itinerat)

Declaren en interrogatori:

1)El Sr. Serafin (min. 09:38:00 i ss. DVD) manifesta que era client de BP des de 1997. Recorda haver contractat els bons el 2009 i recorda que es va produir això perquè en ser clients habituals i tenir la hipoteca al BP, per confiança, el director li va oferir aquest producte com molt bo, tant que fins i tot l'havia ofert a sa mare, que donaria un alt interès i d'aquesta manera ho va contractar sense més; li va parlar de bons, no entenia què era, ell és vigilant de seguretat; no hi entén, el que el va atraure fou la rendibilitat alta . Mai va dubtar per la confiança que li tenia al director. La signatura es va fer el mateix dia que el van citar i la còpia li van donar a la dona a signar. No li van donar res més que el contracte. Res de tríptic. No va manifestar dubtes perquè es va guiar per allò que li deia el director i el que li va explicar: que recuperaria la inversió, que el banc era solvent i que no hi havia cap problema. Li van dir que al final es reconvertirien els bons en accions i que el banc era solvent. Que percebria interessos; trimestrals, creu. El 2012 es va produir un bescanvi per altres bons; el van cridar perquè els signés com una pròrroga. Li van explicar que era una pròrroga perquè hi havia hagut una pèrdua, que s'estava perdent. Va seguir cobrant rendiments de 2012 a 2015. El van cridar finalment perquè les subordinades s'acabaven el 2015 i es liquidaria. Li van fer signar un document. Quasi coaccionat, com per no perdre'l com a client. Al final es van convertir en accions, no recorda el número concret. Fou l'any 2015. El setembre es va signar un pacte, a 23-9-2015, que li van dir que s'havia de signar o ho perdria tot, per rescabalar-lo d'alguna manera i, per no perdre'l com a client, va signar. Ell aleshores estava disposat a marxar si no el rescabalaven de les pèrdues i fins i tot a demandar-los. Com ho ha hagut de fer, al final. No li van explicar que renunciava a accions. Hi havia un document, que va signar. A canvi no li van donar res, era seu el diner que va posar a un dipòsit, això sí, a un interès del tres o del quatre per cent. Però era el seu diner. Li ha donat rendiments. El remuneraven alt perquè no se n'anés del banc.

A preguntes del Jutjat manifesta que no era conscient de que renunciava accions en aquell moment, no ho va entendre clar. Quan va signar el 2009 no els van explicar que al venciment podien perdre o quedar-se sense diners. Només li van dir que es canviaria per accions, sense aclarir ni nombre ni preu.

2) es renuncia l'interrogatori de la Sra. Josefina (min. 09:49:40 i ss. DVD).

Declaren com a testimonis:

1) La Sra. Purificacion (min. 09:51:29 i ss. DVD), empleada en el seu moment de BP i ara de Banco Santander SA, manifesta que coneix els dos actors, que existeixen com a clients, però ella només recorda l'episodi de 2015. Es tractava d'un document fet el setembre. De memòria no recorda bé. Aquests documents no recorda si es citava al client o venia aquest; i suposa que es van asseure a la taula. No recorda si fou ella o un altre company qui els va atendre. Se'ls explicava (a tots, dona a entendre) el contracte i se'ls aclarien els dubtes i, si hi estaven d'acord, es signava; i si no, no; també podien marxar i pensar-s'ho. En el contracte de 2015 es deia - ho posa, ho ha vist- que si signava i acceptava l'acord renunciava el client a demandar al banc, perquè hom considerava que se'ls donava una solució a un problema . De diferència de valor com a possibilitat.

Era clar que es renunciava a demandar el banc perquè es manifestava rescabalat de cara a futurs perjudicis. La contraprestació era un dipòsit amb interès alt i a termini fix, força més alt que el tipus de mercat, perquè l'objectiu era compensar possibles pèrdues o minusvaloració del producte, del quatre i escaig per cent. A cinc anys. Es tenia en compte la inversió, el que havia rebut en anys anteriors i si necessitaria els diners o no i, en virtut de tots aquests paràmetres s'ajustava un acord. Cada cas era diferent. S'oferia a tots els clients que cercaven una solució al producte, que podia perdre valor. Que tampoc sabien en què consistiria aquesta pèrdua. S'oferia a diversos clients. No sap dir si eren ells (el banc) que els oferien aquesta solució o ells (els clients) que la demanaven. Els clients deien què podien posar-hi i durant quant de temps. Mai se'ls va pressionar. Els clients sempre tenen la darrera paraula. Podien consultar-ho amb tercers abans de signar. Ella sempre els deia que si no estava clar que no ho signessin.

2) Es renuncia la declaració del testimoni Sr. Agustín (min. 10:00:20 DVD)

Tercer. La Sentència d'instància, de data 16 d'abril de 2021 (EJCat) estima íntegrament la demanda.

Explica la naturalesa jurídica dels bons en base a la LMV i a les sents. de l'AP Girona de 17-6-2016 i 22-7-2020, venint a dir que estem davant d'un producte complex.

Entén, quant a la legitimació activa, nul·la la renúncia d'accions futures en base a la jurisprudència vigent (relata la sent. de l'AP de Saragossa -5a- de 2-2-2021, remetent-se ala sent. TS de 6-3-2019 al respecte) ja que els inversors, quan se'ls planteja aquesta "oferta" no tenien altra alternativa que acceptar o perdre-ho tot.

Entén, quant al fons, que no s'ha demostrat en cap moment que s'hagi donat una informació precontractual suficient de part del banc; ni que coneguessin, per altres fonts, la situació del BP ni l'evolució econòmica dels bons subscrits els anys 2009 i 2012. En canvi, considera que el BP sí que coneixia que a 23-9-2015 la pèrdua que experimentaria el producte seria important.

Remarca que el Sr. Serafin ha manifestat al judici haver estat "coaccionat" quan va signar, en el sentit de que li van dir que o signava o ho perdria tot. I que l'empleada Sra. Purificacion va dir no recordar si fou ella o un altre company qui va atendre els ara actors aquell dia. Per tant, conclou que no hi hagué informació prèvia quant a aquesta renúncia. I per això considera nul·la la clàusula 2a que la conté, deixant vigents les restants del pacte transaccional.

Quant a la pretesa caducitat de l'acció de nul·litat, entén, en base a l' art. 122.5 CCC que el termini s'ha d'entendre que comença des del moment en que el demandant va entendre de forma raonable que el producte que havia contractat no li garantia la restitució de tot el capital invertit i que, de fet, s'havia produït una pèrdua de valor i de diners. Invoca la sentència de la sec. 1a de l'AP Barcelona, de 20-7-2020 , que estableix que l'any 2012, quan es va anar a la conversió en bons necessàriament convertibles, no es donava una imatge de pèrdua que permeti, ara, fer arrencar d'allí el dies a quo del termini de caducitat. Entén, a més, que en aquest cas, quan es va produir la conversió, a data 25-11-2015, els ara actors tampoc no van poder ser conscients, quant menys en tota la seva magnitud, de la veritable naturalesa del negoci jurídic que havien celebrat amb el BP;no hi ha més que veure el contracte d'imposició a termini fix de 19-11-2015 (doc. 7 demanda) per poder comprovar que 6 dies abans de la conversió dels bons ja se'ls estava oferint als inversors una suposada via de compensació de les pèrdues inespecífiques que es veien venir, amb un atractiu tipus d'interès del 4'50% TAE, nominal 4'410%. En no comunicar exactament la pèrdua, s'estava minimitzant per part del banc la seva magnitud. De manera que conclou que el dies a quo tampoc comença el 25-11-2015, sinó amb la intervenció del banc el 7-6-2017 per part del FROB.No han transcorregut quatre anys quan s'interposa la demanda el 9-12-2019.

Quant a la prescripció, entén la sentència d'instància (en base a sents. com la de l'AP de Saragossa -5a- de 3-12-2020, que es remet a la mdel TS de 23-2-2009) que l' art. 945 CCom només ésa aplicable a l'acció de responsabilitat dels serveis d'inversió en execució d'ordres dels clients, no essent aquest el cas; entén que li és aplicable la prescripció catalana general, de 10 anys, de l' art. 121-20 CCC. Termini que, òbviament, no ha transcorregut.

Quant a si concorre o no error invalidant, entén, després d'estudiar a fons la jurisprudència aplicable, que sí hi concorre error, ja que la informació precontractual donada fou del tot insuficient, escassa.

Exclou que hi hagi hagut confirmació tàcita del contracte ja que entén que, en tot moment, els ara actors van ser conduïts per l'entitat.

Conseqüentment, estima íntegrament la demanda i anul·la els contractes. Quant als efectes, condemna a la demandada a retornar 12.000 e de la inversió amb interessos i a aquests a retornar les sumes obtingudes com a guanys, amb els seus interessos des de cada cobrament; incrementats en dos punts des de la sentència fins al total pagament. Amb costes a la demandada.

Examinarem els motius de recurs per ordre invers a aquell en que venen exposats per raons de sistemàtica.

Quart. El segon motiu de recurs insisteix en la caducitat de l'acció i considera incorrecta la fixació del dies a quo del seu còmput, considerant que s'hauria de prendre com a tal la data de conversió dels bons en obligatòriament convertibles o en accions.

No es pot acollir.

Compartim totalment l'argumentació d'instància quant a la pretesa caducitat de l'acció de nul·litat.

La sentència entén, amb bon criteri, en base a l' art. 122.5 CCC, que el termini s'ha d'entendre que comença des del moment en que el demandant va entendre de forma raonable que el producte que havia contractat no li garantia la restitució de tot el capital invertit i que, de fet, s'havia produït una pèrdua de valor i de diners. Invocant a l'efecte la sentència de la sec. 1a de l'AP Barcelona, de 20-7-2020, que estableix que quan, en aquell cas, l'any 2012 es va anar a la conversió en bons necessàriament convertibles, no es donava una imatge de pèrdua que permetés aleshores, ni ara, fer arrencar d'allí el dies a quodel termini de caducitat.

Entén, a més, que en aquest cas, quan es va produir la conversió, a data 25-11-2015, els ara actors tampoc no van poder ser conscients, quant menys en tota la seva magnitud, de la veritable naturalesa del negoci jurídic que havien celebrat amb el BP; atès que van signar un contracte d'imposició a termini fix de data 19-11-2015 (doc. 7 demanda) 6 dies abans de la conversió dels bons, moment en que ja se'ls estava oferint als inversors una suposada via de compensació de les pèrdues inespecífiques que es veien venir, amb un atractiu tipus d'interès del 4'50% TAE, nominal 4'410%. En no comunicar aleshores exactament la pèrdua, s'estava minimitzant per part del banc la seva magnitud. Concloent que el dies a quotampoc comença el 25-11-2015, sinó amb la intervenció del banc el 7-6-2017 per part del FROB que és a partir de quin fet esdevenen conscients plenament de que han perdut tota la inversió.

Cinquè. El segon motiu de recurs entén que s'ha d'apreciar manca de legitimació activa dels actors, en base a la seva renúncia a qualsevol acció o reclamació futura, contractualment expressada.

S'ha d'acollir l'excepció, però per altres motius.

No es pot admetre que la manca de legitimació activa provingui d'una renúncia que essent a l'exercici d'una acció futura, és nul·la de ple dret i forçada per la disjuntiva d'acceptar-la com a part inescindible del negoci cridat a compensar les pèrdues més que segures encara que de quantia incerta que es preveien al moment de signar-lo, o de perdre ja des d'aleshores totalment la inversió.

Ara bé, dit això, no podem ignorar que el TJUE primer i després el TS (sentència 113/2025 de 22-1-2025) han establert que els accionistes de Banco Popular -i els actors ho són per la conversió dels seus bons en accions del banc- no tenen dret a reclamar cap indemnització per l'amortització a valor zero d eles seves accions com a conseqüència de la resolució del banc duta a terme el 7-6-2017 per part del FROB i l'autoritat única de resolució bancària europea.

Dita sentència ( ROJ: STS 266/2025 - ECLI:ES:TS:2025:266) en un cas del tot anàleg, d'adquisició de participacions preferents adquirides el 7-5-2010 i bescanviades per bons subordinats obligatòriament convertibles en accions del BP efectivament bescanviades a data 16-3-2012 -i on també s'havien adquirit accions de l'ampliació de capital de 2016, que les dues sentències de primer i segon grau van invalidar- bons que l'Audiència corresponent havia considerat vàlids, estableix:

"(...) FUNDAMENTOS DE DERECHO

(...) TERCERO. Incidencia de la doctrina de las sentencias del TJUE de 5 de mayo de 2022 y 5 de septiembre de 2024 en la resolución del recurso de casación.

1.Con posterioridad a la formulación del recurso de casación, el Tribunal de Justicia de la UE dictó la sentencia de 5 de mayo de 2022 (C-410/20 ),que interpreta la Directiva 2014/59/UE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 15 de mayo de 2014 ,que establece un marco para la recuperación y la resolución de entidades de crédito y empresas de servicios de inversión, al amparo de la cual se llevó a cabo la resolución de Banco Popular.

El día 7 de junio de 2017, la Comisión Europea adoptó la Decisión (UE) 2017/1246, por la que se aprobó el régimen de resolución del Banco Popular Español S.A. (DO 2017, L 178, p. 15); la Junta Única de Resolución (JUR) adoptó la Decisión SRB/EES/2017/08 que activó el dispositivo de resolución de Banco Popular; y el FROB adoptó las medidas necesarias para ejecutar la Decisión de resolución (BOE de 30 de junio de 2017).

El instrumento de resolución adoptado consistió en la venta del negocio, mediante la transmisión de las acciones a un comprador, el Banco Santander, que las adquirió por el valor de un euro. Para ello el art. 6 de la decisión de la JUR acordó lo siguiente: a) amortizar el valor nominal del capital social de Banco Popular, con la consiguiente cancelación del 100 % de las acciones de Banco Popular (las acciones existentes); b) convertir todo el importe principal de los instrumentos de capital adicional de nivel 1 emitidos por Banco Popular y en circulación en la fecha de la Decisión de resolución, en acciones de nueva emisión de Banco Popular, las «nuevas acciones I»; c) amortizar a cero el valor nominal de las «nuevas acciones I», con la consiguiente cancelación del 100 % de esas «nuevas acciones I»; y d) convertir todo el importe principal de los instrumentos de capital de nivel 2 emitidos por Banco Popular y en circulación en la fecha de la Decisión de resolución en acciones de nueva emisión de Banco Popular, las «nuevas acciones II».

2.El artículo 34, apartado 1, letras a )y b), de la Directiva 2014/59 establece lo siguiente:

«1. Los Estados miembros se asegurarán de que, al aplicar los instrumentos y ejercer las competencias de resolución, las autoridades de resolución tomen todas las medidas oportunas para garantizar que la medida de resolución se ajuste a los principios siguientes:

»a) que los accionistas de la entidad objeto de resolución asuman las primeras pérdidas;

»b) que los acreedores de la entidad objeto de resolución asuman pérdidas después de los accionistas de acuerdo con el orden de prelación de sus créditos en virtud de los procedimientos de insolvencia ordinarios, salvo que la presente Directiva establezca expresamente otra cosa [...]».

El artículo 53, apartados 1 y 3, de la Directiva 2014/59 ,establece lo siguiente:

«1. Los Estados miembros velarán por que, cuando una autoridad de resolución ejerza una competencia contemplada en el artículo 59, apartado 2, letras e) a i), y en el artículo 63, apartado 1, la reducción del importe principal o pendiente adeudado, la conversión o la cancelación, surta efecto y sea vinculante de forma inmediata para la entidad objeto de resolución y para los acreedores y accionistas afectados.

[...]

»3. Cuando una autoridad de resolución reduzca a cero, en virtud de las competencias mencionadas en el artículo 63, apartado 1, letra e), el importe principal o el importe pendiente de un pasivo, este o cualesquiera obligaciones o reclamaciones derivadas del mismo que no hayan vencido en el momento en que se ejercen dichas competencias se considerarán liberados a todos los efectos, y no podrán computarse en posibles procedimientos ulteriores de la entidad objeto de resolución o de otra sociedad que la suceda en una eventual liquidación posterior».

El artículo 60, apartado 2, letras a ), b )y c), de la Directiva 2014/59 ,establece lo siguiente:

«2. En caso de que el importe principal de un instrumento de capital pertinente se amortice:

»a) la reducción del importe principal será permanente, sujeta a toda reevaluación de conformidad con el mecanismo de reembolso del artículo 46, apartado 3;

»b) por lo que se refiere al titular del instrumento de capital pertinente, no subsistirá responsabilidad alguna en relación con el importe del instrumento que haya sido amortizado, excepto cuando se trate de pasivos ya devengados o de pasivos resultantes de daños y perjuicios surgidos con motivo del recurso presentado contra la legalidad del ejercicio de la competencia de amortización;

»c) que no se pague indemnización alguna al titular de los instrumentos de capital pertinentes, excepto si se ajusta a lo dispuesto en el apartado 3».

Y el artículo 64, apartado 4, letra b), de la Directiva 2014/59 ,establece lo siguiente:

«4. Las competencias recogidas en el apartado 1, letra d), y en el apartado 3, letra b), no afectarán:

[...]

»b) de conformidad con los artículos 69, 70 y 71, a la facultad de la parte de un contrato de ejercitar sus derechos con arreglo al mismo, incluido el derecho a rescisión, cuando las condiciones del contrato lo permitan a causa de un acto u omisión imputables a la entidad objeto de resolución con anterioridad a la transmisión en cuestión, o al adquirente después de la misma».

3.La sentencia del Tribunal de Justicia de 5 de mayo de 2022 (asunto C-410/20 ),al responder a una cuestión prejudicial que guardaba relación con los efectos de la decisión de resolución del banco respecto de las acciones previamente adquiridas en el marco de una OPS, declaró que la Directiva 2014/59 se opone a que, con posterioridad a la amortización total de las acciones de una entidad de crédito objeto de un proceso de resolución, como fue el caso del Banco Popular, quienes hayan adquirido acciones en el marco de una OPS, emitida antes del inicio del proceso de resolución, ejerciten acciones de responsabilidad por folleto o acciones de nulidad del contrato de suscripción de acciones que, habida cuenta de sus efectos retroactivos, conllevan efectos restitutorios.

Según esta doctrina, el artículo 34, apartado 1, letras a )y b), de la Directiva 2014/59 establece el principio de que son los accionistas de la entidad objeto del procedimiento de resolución quienes deben soportar prioritariamente las pérdidas sufridas como consecuencia de la aplicación de dicho procedimiento; y el artículo 53, apartado 3, por su parte, establece que cuando una autoridad de resolución reduzca a cero el principal o el importe pendiente de un pasivo, cualesquiera obligaciones o reclamaciones derivadas del mismo que no hayan vencido en el momento de la resolución se considerarán liberadas a todos los efectos y no podrán oponerse a la entidad de crédito objeto de la medida de resolución o a otra sociedad que la suceda, en una eventual liquidación posterior. Por lo que se refiere a los titulares de los instrumentos de capital amortizados en virtud de la decisión de resolución, el artículo 60 apartado 2, párrafo primero, letra b), dispone que no subsistirá responsabilidad alguna, excepto cuando se trate de pasivos ya devengados o de pasivos resultantes de daños y perjuicios surgidos con motivo del recurso en el que se impugne la legalidad del ejercicio de la competencia de amortización.

En definitiva, el TJUE concluye que la Directiva 2014/59 excluye el ejercicio de las acciones de responsabilidad o de nulidad e impide que «quienes hayan adquirido acciones [...] ejerciten contra esa entidad [...] o contra la entidad de que suceda, una acción de responsabilidad [...] o una acción de nulidad».

4.Esta Sala Primera del Tribunal Supremo tenía alguna duda sobre la incidencia de la doctrina contenida en esa sentencia del TJUE al presente caso, en que las participaciones preferentes adquiridas por la Sra. Coral el 7 de mayo de 2010 eran instrumentos de capital adicional de nivel 1 emitidos por una filial de Banco Popular (BPE Preference International Limited), que antes de la decisión de resolución del banco se habían canjeado, primero, por bonos subordinados obligatoriamente convertibles (marzo de 2012) y más tarde, por acciones de Banco Popular (2014).

Las dudas guardaban relación con la interpretación de los artículos 53.3 y 60.2.b) de la Directiva 2014/59 ,y en concreto con qué debía entenderse por «pasivo no devengado», con vistas a descartar que aquellas participaciones preferentes convertidas en subordinadas y luego en acciones, antes de la decisión de resolución de Banco Popular, no tienen esa condición de «pasivo no devengado». Esto es: si el crédito o derecho que surgiría de la condena a restituir como consecuencia de la nulidad de la adquisición de un instrumento de capital (participaciones preferentes) que acabó convirtiéndose en acciones antes de que se hubieran adoptado las medidas de resolución al Banco Popular (7 de junio de 2017), sería un pasivo afectado por la previsión de los arts. 53.3 y 60.2.b) de la Directiva 2014/59 .

Eso motivó la formulación de la cuestión prejudicial al TJUE, que ha sido resuelta por sentencia de 5 de septiembre de 2024 (asuntos acumulados C-775/22 , C-779/22 y C-794/22). Esta última sentencia aclara que los mencionados artículos ( arts. 34.1.a )y b ); 53.1 y 3 ;y 60.2.b) de la Directiva 2014/59 )«no se oponen a que, con posterioridad a la amortización total de las acciones del capital social de una entidad de crédito objeto de un procedimiento de resolución, quienes hayan adquirido instrumentos de capital convertidos en acciones de esa entidad antes de que se adoptaran medidas de resolución respecto de la misma ejerciten, contra esa entidad o contra la entidad que la suceda, una acción de responsabilidad por la información defectuosa y falsa contenida en el folleto, como la prevista en el artículo 6 de la Directiva 2003/71/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 4 de noviembre de 2003 ,sobre el folleto que debe publicarse en caso de oferta pública o admisión a cotización de valores y por la que se modifica la Directiva 2001/34/CE ,o una acción de nulidad del contrato de suscripción de esos instrumentos de capital con arreglo al Derecho nacional que, habida cuenta de sus efectos retroactivos, daría lugar a la restitución del contravalor de tales instrumentos de capital adquiridos inicialmente, y convertidos después en acciones, más los intereses devengados desde la fecha de celebración de dicho contrato».

Con ello, el Tribunal de Justicia deja claro que los pasivos que pudieran derivar de la eventual nulidad de la adquisición de las participaciones preferentes (convertidas en deuda subordinada y luego en acciones, antes de la decisión de resolución de Banco Popular) en ningún caso formarían parte de esos «pasivos ya devengados» a los que se refiere la exclusión de los efectos liberatorios de la amortización contenida en el artículo 60.2.b) Directiva 2014/59 ,ni de las obligaciones o reclamaciones ya vencidas en el momento de la Decisión de resolución a que se refiere el artículo 53.3 Directiva 2014/59 .Razón por la cual en nuestro caso la Sra. Coral carece de legitimación para la acción que ejercita frente a Banco Santander. Si, como afirma el TJUE, la Directiva 2014/59 impide el ejercicio de una acción de responsabilidad o de una acción de nulidad contra la entidad de crédito que comercializó las participaciones preferentes (convertidas en deuda subordinada y luego en acciones), o contra la entidad que la suceda con posterioridad a la adopción de la decisión de resolución, desaparece ese presupuesto esencial de la acción ejercitada en la demanda.

Estas circunstancias han privado a las pretensiones de la demandante -ahora recurrente en casación- del fundamento que pudieran tener si no se hubiera producido la resolución del banco, ya que esta sala, por mandato del art. 4 bis LOPJ ,debe aplicar la doctrina del TJUE, que tiene carácter vinculante, de modo que tales pretensiones nunca podrían ser estimadas. En efecto, «la interpretación que el Tribunal de Justicia, en el ejercicio de la competencia que le confiere el artículo 267 TFUE ,realiza de una norma del Derecho de la Unión aclara y precisa el significado y el alcance de dicha norma, tal como debe o habría debido ser entendida y aplicada desde el momento de su entrada en vigor», de donde resulta «que la norma que ha sido interpretada puede y debe ser aplicada por el juez incluso a relaciones jurídicas nacidas y constituidas antes de la sentencia que resuelva sobre la petición de interpretación, si además se reúnen los requisitos que permiten someter a los órganos jurisdiccionales competentes un litigio relativo a la aplicación de dicha norma» ( SSTJUE de 14 de mayo de 2020, C-749/18 y de 12 de mayo de 2022, (C- 556/20 ).

Por todo ello, procede desestimar el recurso de casación (...)".

No hi ha cap dubte de que aquesta doctrina és plenament aplicable, encara que sigui sobrevingudament, al cas que ens ocupa. Ni de que, per tant, els actors adoleixen de manca absoluta de legitimació activa per a exercir accions de nul·litat adreçades a obtenir un rescabalament de la pèrdua soferta per l'amortització pel FROB i la JUR a valor zero de les seves accions de BP com a conseqüència de la resolució de dita entitat bancària.

Tot el que ens ha de dur a estimar en part el recurs i a revocar totalment la sentència d'instància i a desestimar totalment la demanda.

Sisè. La prosperitat del recurs exclou tot pronunciament quant a costes de l'apel·lació ( art. 398 LEC ). Quant a costes de la primera instància, baldament la revocació de la sentència i la desestimació íntegra resultant de la demanda, no simposaran les costes de la primera instància en base al principi de venciment objectiu ( art. 394 LERC) atès el canvi substancial d ela doctrina imperant en aquesta matèria que converteixen el cas en seriosament dubtós al moment de la instauració del litigi ( art. 394.1 LEC ).

Setè.Atès allò que disposa l' art. 208.4 LEC , s'informa a les parts litigants que aquesta sentència no és ferma. I que contra la mateixa cabrà interposar recurs extraordinari de cassació per vici processal i substantiu, per interès cassacional; o per infracció de drets fonamentals, encara que no hi concorri interès cassacional, ja sigui davant el TSJCat. (si la cassació es fonamenta en infracció del Dret Civil català o la jurisprudència del TSJCat.) o bé davant del TS (si la cassació es basa en infracció de normativa civil estatal o jurisprudència del TS) atenent allò que disposen l' art. 477.2.3er i 3, 478.1 i els arts. 2 i 3 de la Llei 4/2012 de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de Dret Civil Català, així com la recent reforma de la LEC per Decret-Llei 5/2023 de 28 de juny, en vigor des de 29-7-2023.