Sentencia Civil 939/2024 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 1131/2024 de 12 de noviembre del 2024

Tema litigiós.

PRIMER. El Sr. Octavio va presentar una demanda contra el seu germà, Sr. Pio, on sol·licitava que es declarés la nul·litat de l'acceptació d'herència que va fer de manera unilateral dels béns que li va atribuir en testament la Sra. Consuelo.

La base jurídica d'aquesta pretensió és que ni el demandat ni cap dels hereus instituïts tenen la qualitat de prelegataris.

Això faria que no poguessin acceptar l'herència i adjudicar-se béns del cabal relicte de forma unilateral i individual, sense que primer s'hagi fet una partició entre els cohereus d'acord amb les normes fixades per la causant de la successió.

Aquesta nul·litat també hauria d'implicar l'acceptació i adjudicació de dos immobles respecte dels quals la causant el va designar cohereu per meitats indivises juntament amb un altre germà, el Sr. Jose Luis, que va premorir a la Sra. Consuelo sense deixar descendència.

D'acord amb la demanda, l'acreixement s'hauria de produir a favor de tots els hereus vius i no només del demandat.

SEGON.La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la demanda.

Aquesta decisió es fonamenta en què el testament de la causant va instituir a tots els hereus també com a prelegataris, atribuint-los concrets béns de l'herència i designant-los hereus a parts iguals en el romanent.

Segons el que argumenta el jutge que la va redactar, la Sra. Consuelo va ordenar una concreta distribució de l'herència, que no era un simple prec o desig, sinó una concreta partició.

Per tant, atès que el demandat i la resta de germans tenien la qualitat de prelegataris, el primer podia acceptar unilateralment els béns que se li van atribuir.

Això implica que també podia exercir el dret d'acréixer respecte de la meitat indivisa de dos immobles corresponent al seu germà premort Jose Luis, perquè els hi va atribuir conjuntament a tots dos en aquella proporció.

TERCER. El demandant no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en què el testament no implicava cap partició dels béns de la causant entre els cridats com a hereus, sinó que es va limitar a donar unes normes de partició de l'herència.

Per aquesta raó, la partició del cabal relicte s'hauria de fer amb intervenció del tots els cridats i no de forma unilateral per un d'ells, adjudicant-se béns en concret.

Com no s'ha fet així, s'haurien infringit els articles 463.1 464.1 del Codi civil de Catalunya .

Segons l'apel·lació, la testadora només va fer una institució d'hereu a favor de tots els germans, sense que establís cap prellegat.

La seva voluntat hauria estat repartir els seus béns a parts iguals entre tots ells.

Les modificacions posteriors a l'atorgament del testament, que van determinar que alguns dels immobles sobre els quals es va pronunciar ja no romanguessin en la seva propietat quan va traspassar, determinarien que es trenqués aquella volguda igualtat si s'acceptés una acceptació i correlatiu acreixement fet pel seu compte pel demandat.

També argumenta que el parer de la Dirección General de Seguridad Jurídica y Fe Pública, quan va estimar el recurs del notari que va atorgar l'escriptura d'acceptació d'herència qüestionada davant la negativa de la registradora a inscriure-la, no té caràcter vinculant.

Finalment, al·lega que tots els immobles sobre els quals va disposar la causant li pertanyien només en una meitat indivisa amb pacte de supervivència amb el seu marit, el que suposaria que no en podia disposar, i que, quan va morir, encara no havia acceptat la meitat que corresponia al seu marit premort.

A continuació estudiarem de manera separada els diversos motius del recurs.

Estructura de la successió.

QUART. Els elements subjectius (causant de la successió, persones que hi són cridades i relació amb la primera), així com els objectius (atribucions fetes), queden clarament explicades en el fonament jurídic tercer de la sentència impugnada.

També s'hi han transcrit les clàusules rellevants de l'acte d'última voluntat.

Per altra banda, aquests fets no són objecte de discussió, sinó el títol en virtut del qual la causant va fer les atribucions patrimonials.

Per aquest raó, donem per reproduït íntegrament el fonament jurídic tercer de la sentència apel·lada.

Normativa aplicable.

CINQUÈ. La Sra. Consuelo va atorgar testament notarial obert el dia 29 de juny de 1.983.

Va morir el 27 de setembre de 2.009.

Per tant, a aquesta darrera data ja havia entrat en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del Llibre quart del Codi civil de Catalunya relatiu a les successions.

Quan va atorgar el seu testament, era vigent la Compilació del Dret civil de Catalunya.

SISÈ. D'acord amb la disposició transitòria primera de aquella llei, atès que la successió s'ha obert amb posterioritat a la seva entrada en vigor, serà aquesta norma l'aplicable per regir la seva successió.

Segons la disposició transitòria segona, número dos, al testament li seran aplicables les normes merament interpretatives de la voluntat del causant vigents en el moment de l'atorgament (Compilació).

Qualitat de prelegataris.

SETÈ.La demanda i el recurs consideren que tots els germans tenen la qualitat d'hereus, no de prelegataris, amb les conseqüències jurídiques inherents.

VUITÈ.L' article 423-3 del CCCat, disposa:

"1. L'hereu o els hereus instituïts solament en cosa certa, si concorren amb hereus instituïts sense aquesta assignació, en són simples legataris. 2. Si l'hereu únic o tots els hereus instituïts ho són en cosa certa, en són estimats prelegataris i, excloent la cosa o les coses certes, tenen el caràcter d'hereus universals per parts iguals, si són més d'un".

NOVÈ.La clàusula tercera del testament de la Sra. Consuelo fa atribució de béns immobles tant per al seu fill com per als cinc fills del seu espòs Sr. Octavio, afavorint-los a tots.

A alguns els hi va assignar la titularitat exclusiva d'algun immoble. En altres casos ho va fer a favor de dos d'ells, sempre per meitats indivises (epígrafs a - d).

L'epígraf e de la mateixa clàusula, els cridava a tots a títol d'hereu en la resta de béns que pogués tenir.

DESÈ.En una primera aproximació al tema litigiós, de la literalitat de la clàusula constatem que té un encaix perfecte en el supòsit de l' article 423-3.2 del CCCat.

És evident que a tots els afavorits els crida a títol d'hereu. És a dir, tant al seu propi fill com als cinc que tenia el seu marit quan es va casar.

A tots ells el hi fa una atribució de cosa certa (béns immobles), ja sigui de manera exclusiva o en copropietat amb un altre germà.

Que no hagi emprat de manera expressa la paraula prelegataris o prellegat, no ha d'implicar necessàriament que no ho siguin, si legalment la institució feta és considerada així i la voluntat de la causant no sembla clarament una altra.

Tampoc es tan determinant com preconitza el recurs, que quan va atribuir al seu full la legítima que li pertocava ho fes dient que li feia un llegat i, en canvi, no ho digués quan va atribuir immobles concrets, amb determinació de quotes si esqueia, a tots els hereus.

En definitiva, tenen la qualitat de prelegataris, a no ser que de la voluntat de la causant resulti de manera clara i manifesta una altra intenció, el que estudiarem més endavant.

Substitució vulgar en la institució d'hereu.

ONZÈ.Segons els arguments de l'apel·lació, atès que la testadora va nomenar hereu el seu espòs i pel cas de premoriència o d'incapacitat no pogués acceptar l'herència va establir una substitució vulgar a favor de tots els fills, si el primer va ser cridat com a hereu, la pròpia naturalesa de la substitució exigiria que els substituts també ho fossin, el que fa que mai se'ls pugui considerar prelegataris.

DOTZÈ.El darrer epígraf de la clàusula tercera de l'acte dŽúltimes voluntats, els crida a tots com a hereus per parts iguals respecte dels béns de l'herència que no va atribuir a cap d'ells.

Per tant, en el romanent dels béns, són hereus universals.

Si el cridat com a hereu tenia aquesta qualitat, la continuen tenint tots els cridats a causa de la substitució, el que fa que no hi hagi una incompatibilitat en la qualitat de prelegataris i d'hereu, de manera que s'hagi d'entendre que la substitució només ho pugui ser en aquest darrer títol, excloent per aquest raó el de prelegataris.

Voluntat de la causant.

TRETZÈ. Segons el que raona el recurs, la seva voluntat no hauria estat en cap cas fer una partició dels seus béns immobles entre els cridats per via de substitució vulgar a la seva successió.

Només pretenia establir unes normes que la regulessin a l'hora de fer la partició entre els cohereus.

CATORZÈ. Quan va establir la substitució vulgar del cridat com a hereu (el seu espòs) determinant quins específics béns immobles havia de rebre cada substitut, ho va fer de manera imperativa i concloent.

En el segon paràgraf de la clàusula tercera va dir "queriendo que se distribuyan la herencia en la siguiente forma".

Les atribucions que feia, sempre i en tot cas, venien precedides de la conjunció "para".

Les paraules emprades fan pensar molt més en una ordre i en la realització d'una partició per la causant, que en un simple prec, desig o en l'establiment d'unes normes de partició quan els cohereus l'hagin de fer.

QUINZÈ.L'article 464-10 disposa:

"Per la partició, cada cohereu adquireix la titularitat del béns o drets adjudicats".

SETZÈ.Partint de la premissa que la partició va quedar feta per la causant de la successió en el seu testament i que cadascun va adquirir els béns en el moment de fer-se efectiva la successió per la mort d'aquella, el Sr. Pio podia acceptar els béns que se li havien adjudicat sense necessitat de l'actuació conjunta de tots els hereus que preveu l'article 464-6, perquè ens trobem en el supòsit regulat per l'article 464-4.

Frustració del principi d'igualtat entre els hereus.

DISSETÈ.El recurs diu que la voluntat de la Sra. Consuelo era la de repartir l'herència a parts iguals entre els cridats com a substituts vulgars en cas que el seu espòs no pogués ser l'hereu, el que implicava una atribució de valors patrimonials idèntics.

Aquest igualtat volguda es frustraria si es considera que els hereus, respecte dels concrets béns immobles assignats, són prelegataris.

Per altra banda, amb posterioritat a la manifestació de la seva voluntat i fins el seu traspàs, la situació patrimonial que contemplava es va veure afectada d'una manera important.

De les set finques a què es referia el testament, només restaven en el seu patrimoni quatre, el que faria que aquella voluntat d'un tracte igualitari no s'apliqués.

DIVUITÈ.La premissa de la que parteix aquella afirmació no ha quedat demostrada.

De la clàusula tercera del testament, només resulta una específica al·lusió a la distribució de béns per parts iguals en el seu epígraf e.

És a dir, quan va ordenar el repartiment del béns als que no havia fet expressa menció en els epígrafs anteriors (a-d).

Si en el romanent dels béns no especificats en els epígrafs anteriors de la clàusula deia que s'havien de repartir a parts iguals entre els cohereus, en el cas que la seva voluntat hagués estat la de respectar el mateix principi respecte dels immobles identificats, sembla prou clar que també ho hagués fet constar així.

No ho va fer.

Per tant, de la igualtat volguda en el repartiment del romanent dels seus béns, no es pot inferir que busqués la mateixa igualtat en la distribució de la resta.

DINOVÈ.El fet que amb posterioritat a l'atorgament del testament es produïssin modificacions en la titularitat del immobles atribuïts en concret a cada beneficiari, no porta a la conclusió que propugna el recurs sinó a la contrària.

L'apel·lant no diu per enlloc que la Sra. Consuelo no fos conscient d'aquells canvis en el seu patrimoni, de manera que en van sortir certes finques que hi eren quan va atorgar testament.

Tampoc diu que no en pogués ser conscient, per raó de malalties o de qualsevol altre motiu que pogués alterar la seva capacitat cognitiva.

Per tant, si sabia que s'havien produït aquelles modificacions i podent fer-ho no va modificar el seu testament amb un altre que contemplés les noves circumstàncies, no sembla que es pugui arribar a la conclusió que el principi que necessàriament guiava les seves últimes voluntats fos el tracte igualitari a tots els substituts vulgars en les atribucions patrimonials que rebien.

Resolució de la DGSJFP.

VINTÈ.A continuació el recurs exposa que el criteri que va manifestar la Dirección General de Seguridad Jurídica y Fe Pública del Ministerio de Justicia, quan va resoldre el recurs governatiu presentat pel notari que va atorgar l'escriptura pública que solemnitzava l'acceptació d'herència per part del Sr. Pio contra la qualificació negativa de la registradora de la propietat, no té caràcter vinculant per als tribunals.

VINT-I-UNÈ.La sentència impugnada no diu que el tingui.

Aquestes decisions no tenen caràcter de jurisprudència, que només conformen les decisions del tribunals amb funcions cassacionals.

Tanmateix, no es pot negar el valor jurídic gens menyspreable que tenen.

Que el jutge d'instància o ara aquest tribunal, considerin que el criteri d'aquella Direcció és correcte, no implica que la seva decisió els vinculi més enllà de coincidir en la resolució del tema plantejat.

Pacte de supervivència.

VINT-I-DOSÈ.L'apel·lació diu que la causant no podia disposar d'unes finques de les que només era titular d'una meitat indivisa, adquirides amb el seu marit amb pacte de supervivència.

Tot i que la Sra. Consuelo va sobreviure al seu espòs, mai hauria formalitzar l'adquisició de la propietat de l'altra meitat indivisa dels immobles, que pertanyia al seu difunt espòs.

VINT-I-TRESÈ.Aquesta qüestió no va ser plantejada a la demanda, el que implica la introducció d'un fet nou en aquest segona instància.

Aquest Tribunal ha repetit moltes vegades quina és la conseqüència jurídica d'introduir qüestions fàctiques o jurídiques noves en la segona instància.

Per exemple a les sentències de 13 de maig , 17 d'abril i 28 de febrer de 2.024 , 17 i 3 de maig de 2.023 , 30 de novembre , 22 de setembre , 16 de maig i 5 d'abril de 2.022 , 22 de setembre i 12 de juliol de 2.021 , 10 de setembre , 15 de juny i 29 de gener de 2.020 , de 20 de novembre , 14 d'octubre i 22 de juliol de 2.019 , de 15 de novembre , 10 d'octubre i 27 de juny de 2.018 , o de 18 de setembre , 20 i 15 de febrer de 2.017 , dèiem:

"una cuestión nueva no puede tomarse en consideración como base de la resolución que ponga fin al presente grado jurisdiccional. Y ello por impedirlo el principio "pendente apellatione nihil innovetur" hoy recogido en el artículo 456.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que se refiere al objeto del recurso de apelación identificándolo con el de la primera instancia al señalar que, en virtud del mismo, "podrá perseguirse con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia, que se revoque un auto o sentencia y que, en su lugar, se dicte otro u otra favorable al recurrente".

Según la constante jurisprudencia del Tribunal Supremo la apelación, aunque permite al Tribunal conocer en su integridad del proceso, no constituye un nuevo juicio ni autoriza a resolver problemas o cuestiones distintos de los planteados en la primera instancia, dado que a ello se opone el principio general de Derecho "pendente apellatione, nihil innovetur". Dicho de otro modo, el órgano competente para conocer del proceso en segunda instancia, en observancia del principio "tantum devolutum quantum apellatur", debe circunscribir su análisis a los temas que fueron objeto de controversia en el primer grado jurisdiccional, ya que sobrepasar dicho límite implicaría incongruencia y conllevaría indefensión para la parte apelada, que eventualmente podría verse afectada por un pronunciamiento relativo a una cuestión sobre la que no pudo fijar su postura en la fase de alegaciones ni articular los medios de prueba que estimara oportunos en período probatorio. En este sentido sentencias del citado Tribunal de 28 de marzo , 19 de abril , 10 de junio y 4 de diciembre de 2.000 , 12 de febrero , 30 de marzo y 31 de mayo de 2.001 , 22 de octubre y 29 de noviembre de 2.002 , 26 de febrero , 31 de mayo , 25 de junio , 26 de julio , 12 y 31 de diciembre de 2.003 , 19 de febrero de 2.004 y 18 de mayo de 2.005 .

Por otro lado, el Tribunal Constitucional, en su sentencia de 15 de enero de 1.996 , señala que "en nuestro sistema procesal, la segunda instancia se configura... como una revisio prioris instantiae en la que el Tribunal Superior u órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia, pero sin que la cognición del tribunal superior pueda extenderse a extremos distintos de los que fueron objeto del litigio en la primera".

El que acabem de dir determinaria que ni tan sols es pogués entrar a valorar un fet que no va ser plantejat en la demanda.

Aquesta conseqüència també és la que preveu l' article 456.1 de la LEC .

VINT-I-QUATRÈ.Només ens resta dir que en virtut d'un testament, el testador pot disposar no només dels béns presents, els que tingui en el moment d'atorgar-lo, sinó també dels que pugui adquirir en el futur.

Des d'aquesta perspectiva, podia disposar de la totalitat de les finques adquirides amb el seu espòs amb pacte de supervivència, per molt que en aquell moment el Sr. Everardo fos viu i titular de l'altra meitat indivisa.

Òbviament que l'eficàcia de la disposició restava supeditada a què el seu marit morís abans d'ella, perfeccionant-se així les conseqüència jurídiques d'aquell pacte.

En cas contrari, la propietat íntegra hagués estat del marit des del moment de la mort de la seva esposa, el que no va succeir.

Conclusió.

VINT-I-CINQUÈ.La conseqüència del que hem argumentat és que la Sra. Consuelo va establir una substitució vulgar en el seu testament pel cas que la persona instituïda com hereu (el seu espòs) no ho arribés a ser.

Va cridar com a substituts vulgars tant el seu únic fill com els cinc fills que tenia el seu marit quan es van casar.

Ho va fer establint uns prellegats de béns immobles per a cadascun d'ells, instituint-los hereus en el romanent dels altres béns de la seva herència.

Com a conseqüència, el demandat podia adjudicar-se els béns que se l'hi havien atribuït, sense necessitat d'una partició entre tots els cohereus perquè ja havia estat feta per la causant en el seu testament.

Per altra banda, atès que se li van adjudicar dues finques per meitats indivises amb el seu germà Jose Luis, que va morir sense descendència abans que s'obrís la successió, igualment tenia dret d'acréixer sobre la quota vacant (article 462-3).

Per tot el que s'ha exposat, és procedent desestimar el recurs i confirmar la sentència impugnada.

Costes.

VINT-I-SISÈ.El darrer motiu del recurs demana que, malgrat la desestimació de la demanda, no se l'imposin les costes de cap de les dues instàncies per causa dels dubtes de dret i de fet existents.

VINT-I-SETÈ.Els fets rellevants per resoldre el litigi no són dubtosos, fins al punt que la discussió entre les parts se centra en una aspecte estrictament jurídic.

Però des d'aquesta darrera perspectiva, entenem que la interpretació del testament i l'aplicació de la norma són clars, el que fa que tampoc hi apreciem dubtes.

VINT-I-VUITÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC, imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.