Sentencia Civil 434/2025 Audiencia Provincial Civil de Lleida nº 2, Rec. 322/2024 de 02 de junio del 2025

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

Els ara apel·lats van presentar una demanda en la qual indicaven que eren els propietaris d'una finca que fitava amb la del demandat, que entre elles hi havia un camí que feien servir plegats però que els pertanyia, i que el demandat hi havia fet actes que pertorbaven la seva possessió i propietat.

Se sostenia que l'any 2004 les parts van requerir el jutge de pau de la localitat per a resoldre les divergències, i després de l'acte de conciliació corresponent el jutge va fixar-hi unes fites per delimitar les finques, les quals va recollir en un croquis, delimitació que és la que defensen en aquest procediment.

El demandant, però no va respectar la decisió, va retirar les fites i l'any 2011 va obrir una rasa en la porció discutida, per la qual cosa els actors i un altre veí ja difunt van reclamar la presència del jutge de pau i d'un notari, i aquest últim va aixecar una acta que inclou unes fotografies en les quals es podien apreciar els vestigis de les fites.

S'hi van intentar reposar, però el demandat i el seu fill ho van impedir. Els actors van presentar unes denúncies davant la Policia i posteriorment van intentar novament dues conciliacions en els anys 2011 i 2019, sense resultat i després que el demandat obrís de nou una rasa en el lloc.

Sobre la base de tot l'anterior, exercitaven les accions de partió i amollonament i la reivindicatòria, accions a les quals es va oposar el demandat pels motius que exposarem posteriorment.

Finalment, la sentència arriba als pronunciaments que s'han reproduït i que ara apel·la el demandat.

S'ha d'indicar que, tal com posa de manifest l'apel·lada en el seu escrit de contestació, els motius d'apel·lació són poc clars en molts punts i poc desenvolupats, per la qual cosa i per a fer més entenedora aquesta resolució els ordenarem i resoldrem en la manera que s'indica tot seguit.

SEGON. RESOLUCIÓ SOBRE LES QÜESTIONS PROCESSALS.

En el recurs d'apel·lació es reiteren algunes qüestions que el demandat havia plantejat en primera instància, cal dir que de forma poc clara. Val a dir també que totes elles van estar desestimades pel jutge a quo en l'audiència prèvia i que el demandat no hi va recórrer malgrat se li va donar l'oportunitat expressament, la qual cosa impediria en principi el seu plantejament en apel·lació. Però, a la vista que algunes d'elles podrien ser valorades d'ofici, hi farem una anàlisi i resolució.

La primera qüestió que pretenia plantejar era una indeguda acumulació d'accions, en relació a la qual, i com va indicar el lletrat de l'actora en contestar-la en l'audiència prèvia, no s'argumentava quin era el fonament, que tampoc no apreciem en aquesta instància ni s'hi justifica en el recurs.

Només direm, doncs, que en opinió del demandat no existia discussió sobre les fites i per tant no podia exercitar-se l'acció de partió i amollonament, i que tampoc no podia prosperar la reivindicatòria en no concórrer-hi els requisits legals.

Però, per descomptat que existeix discussió quant als límits, perquè amb independència que totes dues parts plantegin la pròpia delimitació amb precisió (l'actora en el recorregut de les fites i la demandada en l'altra banda del camí), es discuteixen la propietat d'aquest camí i sense aclarir aquesta propietat, que precisament és el que es reivindica, no es pot fixar el límit de les finques ni amollonar-les. I finalment, malgrat al·legar indefensió en totes dues instàncies, en cap d'elles no es justifica no s'hi troba.

La segona qüestió seria la determinació de quina part del camí és la que reivindicava l'actora. Novament la demandada sostenia l'existència d'indefensió, novament el lletrat de l'actora ho va aclarir en l'audiència prèvia i novament la qüestió va ser desestimada pel jutge i sense recurs de la demandada. I novament no es justifica cap de les instàncies on és la suposada indefensió.

Tanmateix, com s'indica en el recurs d'apel·lació, després de la declaració de la demandant el jutge d'instància va suspendre la vista perquè l'actora aclarís quina part del camí reclamava i per si fos necessari adreçar la demanda contra altres persones. L'actora va indicar per escrit que únicament pretenia reivindicar la porció que fitava va amb el demandat, de manera que el judici va continuar endavant i evidentment la resolució únicament afecta les parts en aquest litigi i no pas terceres persones que no hagin estat cridades al procediment i no hagin pogut defensar-s'hi. D'altra banda, ni s'ha plantejat en cap moment l'eventual existència de litisconsorci passiu necessari ni concorre cap circumstància que ens faci revisar la resolució en aquesta instància.

I la tercera i darrera qüestió és una suposada incorrecció de les accions exercitades, perquè segons el parer del demandat el que pretén realment l'actora és privar-li del dret d'ús sobre el camí, la qual cosa entén hauria d'articular-se a través d'una acció negatòria de servitud, i sosté que això també li ha causat indefensió.

La qüestió, però, ens sembla diàfana: el que es pretén per la part actora és la reivindicació de la propietat del camí discutit, el demandat defensa que aquesta propietat li correspon i que per tant hi té dret a passar, i cap de les parts ha invocat en cap moment l'existència d'un suposat dret de servitud ni a favor ni en contra.

Així doncs, el demandat sosté que el seu dret a fer ús del camí es fonamenta en la seva propietat i no pas en una servitud de pas. I els actors sostenen que el camí els hi pertany i per tant poden privar el demandat de passar-hi, doncs ni la seva finca està enclavada (ell mateix accepta que hi pot accedir per un altre camí) i ni invoca una servitud de pas. No veiem, doncs, ni on és la suposada mala fe ni la necessitat d'exercitar una acció negatòria de servitud. I quant a una eventual indefensió, ni la veiem ni el demandat ha justificat on estaria en cap de les dues instàncies.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE L'ERROR EN LA VALORACIÓ DE LA PROVA.

En la seva contestació a la demanda, el demandat sostenia que era propietari de la seva finca des de feia molts anys, perquè havia estat transmesa en virtut de successius drets hereditaris, mentre que l'actor havia adquirit la seva l'any 1980.

La finca adquirida per l'actor, segons la demandada, es trobava legalment enclavada, perquè el camí d'accés ara discutit pertanyia al demandat i formava part de la seva finca.

Fins a l'any 2001 totes dues parts van fer ús del camí en qüestió, que s'insisteix en la propietat del demandat, sense cap conflicte, i s'indica que "ello sin perjuicio de que mi mandante pueda disponer de otro acceso a su finca, lo que resulta del todo irrelevante por cuanto no se está ejercitando por el actor una acción negatoria de servidumbre".

No obstant això, l'any 2001 el demandat va haver de citar de conciliació a l'actor a conseqüència de les filtracions que sofria provinents del dipòsit d'aigua de la finca de la demandant, filtracions que no es van solucionar a pesar que l'actora va fer-hi obres i amb el consentiment del demandat a passar pel camí de la seva propietat per fer-les.

I tot seguit s'indicava que "la respuesta a la reclamación de mi representado"va ser l'acte de conciliació plantejat per la part actora l'any 2004, respecte al qual se sosté que va acabar sense avinença i que per tant no pot produir cap efecte. I, textualment, que "las actuaciones que llevara a cabo con posterioridad el señor Juez de Paz, como la confección de planos y cualquier otra, lo fueron de carácter totalmente unilateral y sin consentimiento de mi representado, que no resultaba en absoluto vinculado, al no haber avenencia".I precisament per això l'actora va plantejar altres dos actes de conciliació en els anys 2011 i 2019, també sense avinença.

I finalment impugnava les conclusions del dictamen pericial de l'actora.

Tot això en primera instància, perquè en apel·lació es fan unes crítiques a la intervenció del Jutge de Pau en l'acte de conciliació i a la pericial de l'actora, i es defensa també el dictamen pericial de la demandada. Qüestions totes elles que malgrat no plantejar-se expressament d'aquesta manera hem d'entendre que el que pretenen és una impugnació de la sentència per error en valoració de la prova.

Com a cap primer escau recordar que aquesta Sala ha mantingut un criteri constant al respecte d'aquest motiu d'apel·lació, com es pot comprovar en la nostra Sentència núm. 50/2023, de 13 gener:

Para ello debemos partir del reiterado criterio mantenido por la Sala en el sentido que, cuando a través del recurso de apelación se cuestiona la valoración de la prueba efectuada por el juzgador a quo sobre la base de la actividad desarrollada en el acto del juicio, debe partirse, en principio, de la singular autoridad de la que goza la apreciación probatoria realizada por el Juez ante el que se ha celebrado el acto de juicio, en el que adquieren plena efectividad los principios de inmediación, contradicción, concentración y oralidad, pudiendo el juzgador de instancia intervenir de modo directo en la actividad probatoria y apreciar personalmente su resultado, así como la forma de expresarse y conducirse de las partes, los testigos y peritos en su narración de los hechos y la razón del conocimiento de éstos.

Tras la entrada en vigor de la LEC 1/2000 el Tribunal de apelación también puede apreciar a través del soporte audiovisual, en el que se recoge y documenta el acto de juicio, la actitud de quienes intervienen y la razón de ciencia que expresan, a efectos de analizar si las pruebas se han valorado correctamente, pero siempre teniendo en cuenta que la actividad valorativa del juzgador de instancia se configura como esencialmente objetiva, sin que quepa decir lo mismo de la de las partes, que por regla general, y con cierta lógica en ejercicio del derecho de defensa, se presenta de forma parcial y subjetiva.

Por ello, la Sala ha indicado reiteradamente que la apreciación y valoración de la prueba es función privativa del juzgador de instancia, que debe realizar con arreglo a las reglas de la sana crítica, siempre con la posibilidad de que la valoración probatoria se practique mediante apreciación conjunta a fin de obtener una conclusión cierta, debiendo prevalecer su criterio, por imparcial y objetivo, sobre el de las partes, de tal modo que únicamente pueden estimarse incorrectas las conclusiones obtenidas por el juzgador a quo cuando éstas resulten absurdas, ilógicas o irracionales, o cuando haya dejado de observar alguna prueba objetiva que las contradiga, pero sin que este motivo de apelación pueda servir para intentar sustituir el criterio objetivo del juzgador por el subjetivo y propio del apelante.

I en la nostra Sentència núm. 55/2023, de 13 de gener, vam dir:

De conformidad con lo dispuesto en el art. 458-2 de la LEC la apelación habrá de realizarse por medio de escrito en el que se expondrán las alegaciones en que se base la impugnación, de forma que como esta Sala tiene dicho en múltiples resoluciones la parte apelante debe exponer claramente los motivos por lo que impugna la resolución de primera instancia, tanto en interés del Tribunal que ha de resolver el recurso como de la parte contraria, que ha de saber a qué ha de oponerse. En este caso el recurso formulado no se ajusta a estos requisitos pues, como ya hemos dicho, se limita a reproducir literalmente todas las alegaciones vertidas en su contestación a la demanda, sin concretar en modo alguno cual son los vicios o errores que se imputan a la resolución recurrida, los medios de prueba que habrían sido incorrectamente apreciadas o valoradas y/o, en su caso, la normativa aplicada erróneamente, o dejada de aplicar, en definitiva, las razones de su disconformidad con la decisión adoptada en la instancia.

El recurso, por tanto, adolece de falta de motivación pues no se concretan los motivos en que se sustenta, no se cita norma material o procesal que se considere infringida por la resolución recurrida, ni se denuncia error en la valoración de la prueba practicada. No se esgrime, en definitiva, alegación alguna propiamente dicha pues no puede considerarse como tal la simple reiteración de cada una de las alegaciones vertidas en primera instancia, a las que ya se ha dado debida y razonada respuesta en el auto recurrido, argumentando sobradamente los motivos por los que procede decretar la nulidad de las dos cláusulas cuestionadas, sin que en el escrito de recurso se haga valer el más mínimo argumento para desvirtuarlos. El juzgador de instancia ha analizado todas las cuestiones planteadas, y lo ha hecho de forma suficientemente motivada, sin que la argumentación contenida en la resolución recurrida resulte rebatida en forma alguna por las alegaciones de la apelante pues nada nuevo se añade a todo aquello que ya ha sido analizado y resuelto en primera instancia.

En el recurso de apelación el tribunal "ad quem" goza de competencia para revisar todas las cuestiones planteadas en primera instancia pero no puede revisar de oficio los razonamientos de la resolución apelada, al margen de los motivos esgrimidos por la parte como fundamento de su pretensión revocatoria, por lo que es la parte apelante la que debe individualizar los motivos de su recurso, a fin de que puedan examinarse dentro de los límites y en congruencia con los términos en que vengan ejercitados. Y como esta Sala tiene dicho en reiteradas ocasiones, lo que no puede pretenderse es que sea el Tribunal quien supla las omisiones de las partes, so pena de desconocer los principios dispositivos y de rogación que informan el proceso civil ( art. 216 y 218 de la LEC ) que también son aplicables en sede de apelación porque según establece el art. 465-4 de la LEC la sentencia que se dicte en apelación deberá pronunciarse exclusivamente sobre los puntos y cuestiones planteados en el recurso y, en su caso, en los escritos de oposición o impugnación a que se refiere el art. 461 de la LEC .

En este sentido, y como ya apuntaba la sentencia del Tribunal Supremo de 31 de enero de 2000 , refiriéndose al art. 733 de la LEC de 1.881, de similar redacción al art. 458 de la LEC , "...la Sala de apelación desestimó el recurso, cuya Sentencia se impugna, al tener por incumplido el requisito que exige el artículo 733 de la Ley de Enjuiciamiento Civil que exige la expresión de las razones por las que el apelante difiere de la Sentencia y de la solución que en la misma se adopta en relación con las cuestiones planteadas por las partes en sus respectivos escritos de demanda y contestación, a fin de que la contraparte pueda tener conocimiento de las bases de la impugnación y pueda ejercitar con mayor amplitud el derecho a la defensa que vería lógicamente mermado de admitirse el recurso carente de fundamentación...".

Añade esta misma sentencia que · ....el artículo 733 en su redacción conforme a la reforma precitada determina que el recurso de apelación se formaliza por escrito que se presentará ante el órgano jurisdiccional que hubiera dictado la resolución que se impugna, en el que se exponen las alegaciones en las que se base la impugnación", y concluye "no cabe soslayar que la apelación que regula el artículo 733 es una apelación fundada, de manera, que, como expresa la Sentencia impugnada, no cabe una remisión a escritos de alegaciones de la primera instancia, sino que es preciso, que a la luz de la Sentencia objeto de la apelación, se señalen las razones concretas de discrepancia, ya que, en otro caso, se defraudaría el contenido y sentido de la norma. "

Dit l'anterior, resoldrem separadament les tres crítiques plantejades en el recurs d'apel·lació.

En primer lloc, l'apel·lant insisteix que la conciliació de l'any 2004 va finalitzar sense avinença i que les actuacions realitzades pel Jutge de Pau es van fer "mucho más allá de sus competencias, sin ningún amparo legal y con absoluto menosprecio de los abogados y demás agentes colaboradores de la justicia, según podrá constatarse en su declaración testifical que llevó a cabo en el acto del juicio", "quiso ser protagonista y sin encomendarse a nadie decidió dibujar un croquis sin ninguna referencia técnica, indicando su criterio donde habían delimitado de acuerdo a las fincas; mi representado nunca admitió el contenido de este croquis, puesto que a su entender no reflejaba en modo alguno los términos del acuerdo".I també es reitera que a partir d'aquell acte de conciliació "los actores se han aferrado a esa delimitación para llevar a cabo sucesivas actuaciones de hecho para imponérsela a mi mandante".

No obstant això, l'acta de conciliació de 2004 és claríssima a recollir la intervenció de les dues parts ara en conflicte i conté l'expressió "se hace constar que el camino queda delimitado por unas fitas, que se han colocado a presencia del señor Juez de Paz"i que "Con lo cual se da por terminada la presente acta, que firma el señor Juez de Paz y conmigo la secretaria judicial en funciones, doy fe".I el Jutge de Pau va ratificar en la vista la versió de l'actora i en el recurs no s'identifica quines de les seves manifestacions acrediten el suposat "excés de competències i menyspreu als advocats i resta de col·laboradors de la Justícia"i no es troba l'error de valoració de la jutgessa a quo. Per la qual cosa no escau més que desestimar les al·legacions contingudes en el recurs.

En segon lloc, les crítiques al dictamen pericial de l'actora es fonamenten en els motius següents.

El primer, se sosté que "la arbitrariedad está servida y dice poco de un técnico"perquè el pèrit va manifestar que va confeccionar el seu informe sobre la base del croquis fet pel Jutge de Pau. Quant a això, no podem més que ratificar-nos en el que hem indicat anteriorment sobre la valoració de la documental i la testifical relativa a aquella conciliació

El segon, perquè "No sigue ninguno de los criterios legalmente previstos para la determinación de los linderos en caso de que exista confusión (lo que a nuestro entender no es el caso)"i que "ante la ausencia de cualquier criterio técnico que lo sustente, se nos plantea como una cuestión de fe".

I l'apel·lant no justifica aquesta frase aïllada amb cap crítica concreta i fonamentada al mètode utilitzat pel perit, les seves dades fàctiques (i tret dels indicats respecte a l'acte de conciliació), ni les seves conclusions i més enllà de sostenir que "hay afirmaciones que resultan más propias de una película de ciencia-ficción o de arqueología ficción, cuando se manifiesta que en el año 2011 descubrieron los restos de unas fitas o mojones que habían desaparecido el año 2004"i que "desprecia datos tan determinantes como el catastro, su evolución histórica en la posesión de las fincas a título de dueño por parte de mi mandante, así como la existencia del camino que sí se refleja en el informe como elemento delimitador".

Deixant al marge la poca fortuna d'algunes de les expressions utilitzades, que el Sr. lletrat hauria d'haver evitat, l'existència original de les fites queda clarament acreditada pel contingut de l'acte de conciliació tan repetit, i el seu "descobriment" per l'acta notarial en la qual hi apareixen perfectament fotografiades.

I quant al fet que no s'han tingut en compte les dades cadastrals, la seva evolució històrica i la possessió, d'acord amb la jurisprudència que hem citat anteriorment l'apel·lant hauria d'haver identificat els errors concrets en què incorre la pericial i la seva valoració judicial, haver argumentat el motiu de l'error i quines en són les conseqüències, coses a les quals no dedica cap esforç.

En tercer lloc i finalment, quant a la defensa del seu propi dictamen pericial l'apel·lant hi dedica mitja pàgina i sosté que, a diferència del de l'actora, "se fundamenta en criterios técnicos y legales para la determinación de los linderos"i que "tras un análisis histórico de la evolución del catastro, llega la conclusión de que todo el camino está dentro de la finca de mi mandante y de su propiedad".

Com es pot comprovar, no s'argumenta perquè el criteri del seu perit ha de prevaler sobre el contrari, més enllà de frases estereotipades, on es troba l'error de valoració de la magistrada d'instància i perquè ha de ser substituït pel parer subjectiu de l'apel·lant.

Finament, i encara que no seria necessari indicar-ho, en el Fet 12è es reitera que "el juzgado no ha seguido ninguno de los criterios legalmente previstos para el supuesto de que quepa la acción de deslinde",s'insisteix a que no hi ha cap confusió de límits, "la absoluta ineficacia y falta de criterio técnico del croquis del juez de paz"i que la pericial de la demandada acredita que la possessió del demandat coincideix "total i absolutament amb el cadastre". I en el Fet 13è s'insisteix que el que pretenen els actors és privar de l'ús del camí al demandat, qüestió que ja va ser resolta en el fonament jurídic anterior.

QUART. RESOLUCIÓ SOBRE L'AL·LEGACIÓ D'USUCAPIÓ.

Tal com vam apuntar, en el Fet tercer del recurs se sosté que cadascuna de les parts posseïa el seu terreny en concepte d'amo, pública i pacíficament, durant uns terminis de més de 30 i 50 anys i que "puede sostenerse una usucapión tanto ordinaria como extraordinaria, sobre el espacio ocupado".

I no s'indica res més, per la qual cosa o bé amb aquestes al·legacions es pretén reiterar el ja indicat anteriorment o bé introduir una suposada adquisició de la propietat del camí per usucapió, que per descomptat no seria admissible en no haver-se plantejat en primera instància.

Efectivament, així ho hem establert reiteradament i per exemple en la nostra interlocutòria número 79/2024, de 14 de març, dictada en el recurs d'apel·lació 1132/2022 (ponent senyora Bernat):

SEGUNDO. El recurso de apelación interpuesto no puede tener favorable acogida.

Los antecedentes expresados ponen de manifiesto que las cuestiones sometidas a debate en la alzada no fueron planteadas en la instancia, lo que resulta esencialmente contrario al propio recurso de apelación que está previsto en el ordenamiento jurídico para posibilitar, mediante la revisión por un Tribunal superior de lo actuado en la instancia, que en la alzada obtenga satisfacción la parte que no ha visto atendidas las peticiones que en su día oportunamente dedujo.

Los términos del recurso y en especial su solicitud revela que las cuestiones que contiene constituyen cuestiones nuevas, que, al no haber sido traídas a colación en la instancia, no han podido ser examinadas por la resolución recurrida, ni desde luego contradichas y sometidas a prueba contradictoria por la parte contraria, que frente a las alegaciones ahora novedosas se encuentra indefensa. Como recuerda la STS de 31 de diciembre de 1999 , la doctrina jurisprudencial viene declarando que los Tribunales deben atenerse a las cuestiones de hecho y de derecho que las partes les hayan sometido, las cuales acotan los problemas litigiosos y han de ser fijadas en los escritos de alegaciones, que son rectores del proceso.

Así lo exigen los principios de rogación ( SSTS 15 de diciembre de 1984 , 4 de julio de 1986 , 14 de mayo de 1987 , 18 de mayo y 20 de septiembre de 1996 , 11 de junio de 1997 ) y de contradicción ( SSTS 30 de enero de 1990 y 15 de abril de 1991 ), por lo que el fallo ha de adecuarse a las pretensiones y planteamientos de las partes de conformidad con la regla "iudex iudicare debet secundum allegata et probata partitum" ( SSTS 19 de octubre de 1981 y 28 de abril de 1990 , sin que quepa modificar los términos de la demanda (prohibición de la "mutatio libelli", STS 26 de diciembre de 1997 , ni cambiar el objeto del pleito en segunda instancia ("pendente apellatione nihil innovetur", SSTS 19 de julio de 1989 , 21 de abril de 1992 y 9 de junio de 1997 .

La alteración de los términos objetivos del proceso genera una mutación de la "causa petendi" de conformidad con la doctrina jurisprudencial que veda resolver planteamientos no efectuados, sin que quepa objetar la aplicación del principio "iura novit curia", cuyos márgenes no permiten la mutación del objeto del proceso o la extralimitación de la causa de pedir, ni en definitiva autoriza ( STS 25 de mayo de 1995 ) la resolución de problemas distintos de los propiamente controvertidos.

CINQUÈ. RESOLUCIÓ SOBRE LA INCONGRUÈNCIA DE LA SENTÈNCIA.

En el Fet 14è es denuncia la "incongruència de la sentència", en entendre que la decisió no s'ajusta a cap de les peticions de l'actora, pels motius següents:

Si se pudiera llegar a entender que estima la petición principal, de las tres peticiones que se llevan a cabo, la 1 no se ajusta por cuanto no determina que el lindero vaya por el lado izquierdo del camino, la 2 no se estimaría por ser condicionada a la 1, y la 3 tampoco por cuanto el espacio no sería coincidente con lo determinado con el fallo.

Tal com indica la part contrària en el seu escrit d'oposició, també en aquest punt del recurs manca la cita dels preceptes legals en què es fonamenta l'al·legació, però a més és que el motiu és insostenible.

Això perquè les peticions contingudes en la pètita partien, com s'hi indicava expressament, de l'exercici de les accions de partió i amollonament i reivindicatòria, i les tres peticions exercitades amb caràcter principal eren les següents:

1. Declarar que el lindero real existente entre las parcelas litigiosa se halla en el margen izquierdo del camino que las separa, según se hace constar en el informe pericial aportado por esta parte como documento número 9.

2. Realizar el amojonamiento de dicho lindero mediante los hitos que, a criterio del tribunal, sean más ajustados a derecho.

3. Condenar al señor Benito a devolver la posesión pacífica del camino que separa las parcelas NUM000 y NUM001, así como respetar las facultades dominicales de mis mandantes como propietarios de la parcela NUM000, a la que pertenece camino controvertido y, concretamente, lo condene a no entrar en dicha propiedad sin la autorización de sus dueños.

I la sentència el que fa és declarar que el límit existent entre les parcel·la litigioses "està marcat per les tres fites que va posar el jutge de pau en el seu moment, segons es fa constar en l'informe pericial aportat per la part actora com a document número 9",disposa "realitzar el fitament d'aquest llindar mitjançant les fites de les quals consta els vestigis, 3 fites posades pel Jutge de Pau al 2004"i condemna el demandat a retornar a l'actor la possessió pacífica de la porció discutida i a no entrar-hi sense el seu consentiment.

I a més a més, la interlocutòria d'aclariment concretà quines eren les tres fites indicades.

Per tant, no s'entén quina incongruència pot haver en la decisió.

SISÈ. RESOLUCIÓ SOBRE EL PRONUNCIAMENT EN COSTES EN PRIMERA INSTÀNCIA.

En el Fet 15è se sosté que "corolario de lo anterior es que no existe estimación íntegra de la demanda, de hecho no existe siquiera estimación parcial de lo pedido puesto que da cosa diferente; consecuencia directa es que no pueden ser impuestas a esta parte las costas procesales".

Hem d'entendre que la impugnació del pronunciament a costes o bé es fonamenta exclusivament en la incongruència de la sentència o en "tot l'anterior", això és la resta de motius plantejats en l'apel·lació. Siguin quins en siguin, tots ells han estat desestimats en aquesta alçada, per la qual cosa escau desestimar també l'apel·lació en aquest punt.

SETÈ. COSTES PROCESSALS.

La desestimació del recurs porta a la imposició de les costes a l'apel·lant, conforme a l' article 398 Lec.