Tema litigiós.
PRIMER. El 19 de març de 2.022, Club Natació Olot (CNO) va convocar un concurs dirigit a professionals de l'arquitectura amb la finalitat de ampliar i reformar una part de les seves instal·lacions.
Amb la publicació del concurs, es van presentar un seguit de plecs de condicions tant tècniques com administratives que havien de complir els projectes.
Es preveia que l'import del projecte no podia superar els 2.214.400 euros, IVA inclòs.
S'hi va presentar l'arquitecte Sr. Jorge que va resultar el guanyador davant d'un altre projecte, en virtut del que va acordar la Junta del CNO el 2 de juny del mateix any.
Com a conseqüència d'aquesta adjudicació, el 8 de juny de 2.021, el CNO i el Sr. Jorge, van signar un contracte que tenia per objecte regular les respectives obligacions de les parts derivades de l'encàrrec que el professional rebia, consistent en l'estudi i redacció tant del projecte bàsic com de l'executiu de l'obra a realitzar, així com l'estudi de seguretat i salut i la direcció de les obres del que s'anomenava segona fase de les reformes.
El Sr. Jorge va presentar el projecte bàsic l'1 de setembre de 2.021, cobrant per aquesta feina 31.460 euros.
Va fer el mateix amb el projecte executiu el 14 de maig de 2.022.
El dia 21 de setembre de la mateixa anualitat, després de diversos contactes i comunicacions entre les parts, el Club va comunicar al Sr. Jorge la resolució del contracte perquè entenia que l'havia incomplert, ja que el cost pressupostat en el projecte executiu, pujava pràcticament al doble de la quantitat que preveien tant el concurs com el contracte, sense pagar-li cap altra quantitat.
SEGON. El Sr. Jorge va presentar una demanda, en què reclamava que se li paguessin la totalitat dels honoraris professionals que havia de percebre.
Aquesta pretensió es fonamenta en què no hi va haver cap mena d'incompliment contractual per part seva, sinó que va ser el Club qui va incomplir.
Per tot això, reclama com a indemnització la quantitat de 78.247,07 euros, en la que inclou el lucre cessant dels honoraris totals que hauria percebut si no s'hagués resolt indegudament el contracte, menys les despeses derivades de la contractació d'altres arquitectes i enginyers en la fase d'execució de les obres.
TERCER. La sentència de primera instància ha desestimat íntegrament la seva pretensió.
La jutgessa que l'ha redactat ha considerat demostrat que va ser l'arquitecte director qui va incomplir el contracte, apartant-se de manera evident i injustificada del cost total de la reforma previst tant en el concurs com en el contracte.
Atès que el preu total de la reforma era un element essencial del contracte i a la vista de la desviació del preu, el doble, argumenta que l'incompliment ha estat total i justifica la resolució contractual.
QUART. El demandant no hi està d'acord.
El seu recurs es basa en diferents motius que, en resum, al·leguen una errònia valoració de la prova presentada, així com una incorrecta aplicació del dret.
Pel que fa a la primera qüestió, el recurs fa un repàs de les proves presentades, considerant que la ponderació que s'ha n'ha fet en primera instància, no s'ajusta al seu resultat.
Sintèticament, considera que l'increment del cost sobre el previst, respon a les continues modificacions que anava sol·licitant el Club, la poca definició tècnica de les bases del concurs, que va provocar que s'anessin descobrint imprevistos que calia solucionar tècnicament, i l'encariment dels materials.
Quant a la segona, dels arguments del recurs resulta la convicció de l'apel·lant en què l'incompliment contractual no ha estat seu, sinó del CNO.
També fa al·lusió que la conseqüència a la que arriba la sentència d'instància és incorrecta, perquè la jutgessa que l'ha redactat qualifica de compliment defectuós, no d'incompliment radical i essencial, l'actuació del professional.
Aquella qualificació faria impossible la resolució del contracte i comportaria l'estimació de la demanda.
Finalment, de manera subsidiària, sol·licita que en cas que es desestimin aquests motius del recurs, no s'imposin les costes pels dubtes tant fàctics com jurídics que presentaria el cas.
Jurisprudència aplicable.
CINQUÈ.Atès que de les respectives al·legacions de les parts resulta que el punt central de discrepància és si ha existit un incompliment contractual, a càrrec de qui i els efectes jurídics que s'han de produir, hem de recordar que en els contractes bilaterals o sinal·lagmàtics, és a dir, generadors d'obligacions recíproques entre les parts, no qualsevol mena d'incompliment i en qualsevol circumstància pot determinar la resolució del contracte.
Cal que la part que insti la resolució per incompliment hagi complert les obligacions que per a ella se'n deriven del contracte, i que la seva pretensió no sigui abusiva o contrària a la bona fe contractual.
A partir d'aquí, l'incompliment de l'altra part ha de ser rellevant i greu, el que implica que frustri la finalitat del contracte, en el sentit que malmeti les legítimes aspiracions de la part complidora.
SISÈ.Tots aquest requisits han estat contínuament reiterats per la jurisprudència.
La sentència del Tribunal Suprem de 10 d'octubre de 2.016 recorda:
"En cuanto a la facultad resolutoria prevista en el art. 1124 CC , es constante la doctrina que afirma que dicha potestad corresponde, en todo caso, al contratante que sufre el incumplimiento de la obligación frente al contratante incumplidor. Esta regla encuentra su fundamento tanto en la caracterización de la facultad resolutoria, como una facultad de configuración jurídica que la norma prevé como medio de defensa de la parte contractual que cumple, como en el fundamento de la misma, que trae causa de la interdependencia de las obligaciones recíprocas y su especial articulación en la relación obligatoria sinalagmática; situando al cumplimiento de la obligación como el eje central de la dinámica resolutoria ( sentencia 639/2012, de 7 de noviembre , citada en la posterior sentencia 121/2013, de 12 de marzo ). Por esta razón, «a la parte que previamente ha incumplido las obligaciones asumidas en el contrato, le esté vedado al ejercicio de la facultad resolutoria»".
SETÈ.La de 28 de juny de 2.012 explica:
" La jurisprudencia más reciente (de la que es ejemplo la STS de 14 de junio de 2011, RC n.º 369/2008 ) viene interpretando la norma general en materia de resolución de obligaciones recíprocas ( artículo 1124 CC ) en el sentido de entender que el incumplimiento que constituye su presupuesto ha de ser grave o sustancial, lo que no exige una tenaz y persistente resistencia renuente al cumplimiento pero sí que su conducta origine la frustración del fin del contrato, esto es, que se malogren las legítimas aspiraciones de la contraparte ( STS de 9 de julio de 2007, RC n.º 2863/2000 , 18 de noviembre de 1983, 31 de mayo de 1985, 13 de noviembre de 1985, 18 de marzo de 1991, 18 de octubre de 1993, 25 de enero de 1996, 7 de mayo de 2003, 11 de diciembre de 2003, 18 de octubre de 2004, 3 de marzo de 2005, 20 de septiembre de 2006, 31 de octubre de 2006 y 22 de diciembre de 2006), lo que ocurre, en los términos de los Principios de Unidroit (art. 7.3.1 [2.b]), cuando se «priva sustancialmente» al contratante, en este caso, al comprador, «de lo que tenía derecho a esperar en virtud del contrato»".
VUITÈ.La de 14 de febrer de 2.018 afegeix:
"La pretensión resolutoria debe de sustentarse en un interés jurídicamente atendible, esto es, constatable en una pretensión no abusiva o contraria al principio de buena fe contractual, conforme a la naturaleza y alcance de la relación negocial programada, y al desenvolvimiento y ejecución del contenido contractual establecido ( sts de 28 de junio de 2012 , nº 440/2012 )".
NOVÈ.La de 25 de maig de 2.016 fa referència a la gravetat de l'incompliment.
"La jurisprudencia más reciente del Tribunal Supremo (así STS de 10 de septiembre de 2012 y sentencias que se citan en la misma) viene interpretando dicha norma en el sentido de que entender que el incumplimiento que constituye su presupuesto debe ser grave y sustancial, lo que no exige una tenaz y persistente resistencia renuente al cumplimiento, pero sí que su conducta origine la frustración del fin del contrato, esto es, que se malogren las legítimas aspiraciones de la contraparte, cosa que ocurre, en los términos de los Principios de Unidroit (art. 7.3.1 [2.a]) "que se citan con carácter orientador para la interpretación de la normativa contractual contenida en nuestro ordenamiento jurídico", cuando se "priva sustancialmente" al contratante, en este caso al comprador, "de lo que legítimamente tenía derecho a esperar en virtud del contrato".
»En este sentido, como declara la STS de 22 de diciembre de 2006 , citando los Principios de Derecho europeo de contratos, "el incumplimiento de una obligación es esencial para el contrato: a) Cuando la observancia estricta de la obligación pertenece a la causa del contrato. b) Cuando el incumplimiento prive sustancialmente a la parte perjudicada de lo que legítimamente podía esperar del contrato, salvo que la otra parte no hubiera previsto o no hubiera podido prever en buena lógica ese resultado. c) O cuando el incumplimiento sea intencionado y dé motivos a la parte perjudicada para entender que ya no podrá contar en el futuro con el cumplimiento de la otra parte. También se refiere a dichos criterios la STS de 12 de marzo de 2013 ".
Valoració de la prova sobre l'incompliment.
DESÈ. La jutgessa de primera instància ha fet una valoració molt completa i acurada de la prova presentada, argumentant extensament les raons del resultat que considera que produeixen.
Revisada la prova en virtut de les funcions que correspon a aquest tribunal d'apel·lació, hi coincidim d'una manera total.
També estem completament d'acord amb les conseqüències jurídiques que en deriva.
Per aquestes raons, donem per reproduïts tots els seus arguments amb la finalitat d'evitar reiteracions completament innecessàries i supèrflues.
El deure de motivació d'un tribunal d'apel·lació no passa per reiterar de manera mimètica les consideracions que els jutges d'instància fan en les seves resolucions quan hi està d'acord.
Tanmateix, volem remarcar certs aspectes que, com veurem, aboquen a la mateixa conclusió que la que ha arribat la jutgessa de primera instància.
ONZÈ. Hem de partir de la base que les condicions del concurs i les estipulacions del contracte signat entre el Sr. Jorge i el CNO, preveien un cost total de la reforma i ampliació que es volia fer de 2.214.400 euros, IVA inclòs.
El cost que contemplava el projecte executiu, pujava aproximadament al doble.
Aquesta variació del preu, que en realitat les parts no discuteixen, l'arquitecte la justifica en diversos motius.
El primer, és que durant la fase d'estudi i redacció del projecte executiu, el Club va anar introduint un seguit de canvis i de peticions que van fer que el preu inicial augmentés de forma considerable.
De les declaracions tant de la presidenta del Club, Sra. Zaida, com del Sr. Jose María, que assumia les funcions de manager del projecte per encàrrec del Club, així com dels testimonis proposats pel Sr. Jorge, Sres. Manuel i Jesus Miguel, personal tècnic que va col·laborar amb ell en la redacció del projecte, queda clar que el CNO va fer diverses peticions de modificació sobre el que preveia el projecte bàsic durant la redacció de l'executiu.
De les manifestacions dels dos professionals que van col·laborar amb el Sr. Jorge resulta que, tot i que es pot justificar un increment del cost en les respectives matèries en les que van participar, aquell augment no pot explicar per sí sol que el resultat final del cost d'execució es dupliqués.
Igualment s'ha de tenir en compte, que de les declaracions de la presidenta del club i del manager del projecte que van contractar, ha quedat demostrat que sempre van remarcar al Sr. Jorge la necessitat d'ajustar-se a la quantitat inicialment prevista.
Aquestes afirmacions queden corroborades amb les proves documentals que acrediten les converses mantingudes per correu electrònic entre el Sr. Jose María i el Sr. Jorge.
En aquest sentit, convé destacar que si el projecte executiu va ser presentat per l'arquitecte contractat el 14 de maig de 2.022, l'endemà el Sr. Jose María ja li va manifestar la seva sorpresa per l'encariment que es derivava del projecte executiu. Deia que podien esperar un increment que fins i tot arribés a un 30 per cent, però mai del doble.
Afegia que el preu pressupostat pel Sr. Jorge, feia inviable l'execució de l'obra.
La pericial presentada pel CNO, feta pel Sr. Higinio, també arquitecte, fa esment a què l'increment de superfícies construïdes no pot justificar un augment tant important.
DOTZÈ. La segona justificació de la desviació, és que els plecs de condicions de concurs eren foscos i poc descriptius sobre certes qüestions, fins el punt que en el moment de redactar el projecte executiu, es van trobar elements i instal·lacions que implicaven noves solucions constructives, que també van contribuir a encarir el projecte.
Tant el Sr. Jose María com el Sr. Higinio van desmentir aquests errors o manca d'una descripció suficient, perquè del seu contingut resulta que es fa esment a què el terreny és inundable, o al pas de les instal·lacions (menys d'un desguàs) i la ubicació d'infraestructures enterrades.
A tot això s'ha d'afegir que la propietat va posar a disposició del Sr. Jorge un estudi geotècnic sobre les característiques del sòl.
També consta en el plec de condicions el sistema d'evacuació i d'accessos de l'edifici.
TRETZÈ. Pel que fa a l'increment del preu dels materials que es volien emprar, la pericial avantdita també descarta que aquesta circumstància justifiqués un increment com el que contemplava el projecte executiu.
CATORZÈ. El recurs fa esment a la indefensió que se li hauria generat pel fet de no admetre en l'audiència prèvia l'aportació d'una pericial que no es va presentar amb la demanda.
Segons el recurs, la seva procedència provindria de l'aplicació de l' article 338.1 de la LEC , ja que la seva necessitat només es va palesar arran de la contestació a la demanda.
Aquesta qüestió ja va ser contestada en les nostres interlocutòries que no van admetre aquesta prova.
L'apel·lant al·lega que la seva demanda es limitava a reclamar uns honoraris no pagats.
Tot i que aquesta afirmació és certa, no té en compte que des del moment en què el Sr. Jorge va rebre la declaració del CNO resolent el contracte per incompliment, i que la causa era no ajustar-se a les condicions pressupostàries del concurs, era ben evident que ja podia saber amb seguretat que se li estava imputant un incompliment contractual rellevant.
Aquest fet podria haver fet convenient, que no indispensable, presentar amb la demanda una pericial tècnica que corroborés la seva tesi.
No ho va fer, i el que no podia pretendre era fer-ho en un moment processal incorrecte.
QUINZÈ. Del que acabem d'exposar de forma sintètica, arribem a la conclusió ja avançada anteriorment: la jutgessa d'instància ha valorat amb total correcció la prova presentada.
Rellevància de l'incompliment.
SETZÈ. El recurs considera que l'efecte jurídic que la jutgessa d'instància deriva de la valoració de la prova, no ha estat correcta.
Com la seva sentència fa referència a un compliment defectuós del Sr. Jorge, la resolució contractual no s'ajusta ni a la legalitat ni a la jurisprudència.
Aquesta afirmació es basa en un concret punt de l'esmentada resolució (fonament jurídic vuitè), en el qual, efectivament, l'esmentada jutjadora diu que hi ha hagut un compliment defectuós.
Probablement és una expressió no gaire afortunada si tenim en compte el conjunt de la sentència, sense extraure del seu context aquelles paraules.
D'una lectura objectiva i no fragmentada de la resolució qüestionada, no hi ha cap dubte que està fent al·lusió a un incompliment rellevant sobre un element bàsic de la relació contractual: el preu.
Per tant, l'incompliment del contracte ha estat molt rellevant, incrementant sense prou justificació fins al doble el preu pactat en el contracte.
El preu, òbviament, és un element essencial del contracte i el seu increment tant important, ha provocat la seva frustració des del moment que el CNO no tenia pressupost per tirar endavant l'obra que proposava l'apel·lant en el seu projecte executiu
DISSETÈ. Per tot el que hem exposat, a la vista de l'entitat de l'incompliment i de la frustració del contracte, la resolució unilateral feta pel CNO, ha estat correcta, el que també exclou la procedència de concedir la indemnització pretesa.
Costes.
DIVUITÈ. Desestimats els motius principals del recurs, escau valorar si malgrat aquesta desestimació íntegra, no és procedent imposar les costes a la part demandant per l'existència de dubtes fàctics o jurídics en el cas, com demana.
Del que hem exposat resulta que, de la valoració de la prova, aquesta Sala no té cap dubte sobre l'existència d'un cost excessiu no justificat, el que provoca que la resolució contractual hagi estat correcta.
Per tant, no hi ha dubtes ni d'una classe ni de l'altra que portin a no imposar les costes al demandant per causa de la desestimació de la seva demanda.
DINOVÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.
