Sentencia Civil 272/2026 ...o del 2026

Última revisión
11/05/2026

Sentencia Civil 272/2026 Audiencia Provincial Civil de Girona nº 2, Rec. 2374/2025 de 09 de marzo del 2026

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 38 min

Orden: Civil

Fecha: 09 de Marzo de 2026

Tribunal: Audiencia Provincial Civil nº 2

Ponente: JOAQUIN MIGUEL FERNANDEZ FONT

Nº de sentencia: 272/2026

Núm. Cendoj: 17079370022026100161

Núm. Ecli: ES:APGI:2026:317

Núm. Roj: SAP GI 317:2026


Encabezamiento

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel.

Fax:

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012237425

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari:

Concepte: 1647000012237425

NIG 1707942120240107922

Recurs d'apel·lació 2374/2025 2-B

Matèria: Condicions generals de la contractació

Òrgan d'origen: Secció Civil del TI de Girona. Plaça núm. 5

Procediment d'origen: Procediment ordinari (Contractació - art. 249.1.5) 685/2024

Part recurrent / Sol·licitant: banco bilbao vizcaya argentaria s.a.

Procurador/a: Gemma Donderis De Salazar

Advocat/ada:

Part contra la qual s'interposa el recurs: Joaquina

Procurador/a: Mireia Arges Sanchez

Advocat/ada: David Muñoz Leon

SENTÈNCIA NÚM. 272/2026

MAGISTRATS/MAGISTRADES:

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT JAUME MASFARRÉ COLL SONIA BENITEZ PUCH

Girona, 9 de març de dos mil-vint-i-sis.

Antecedentes

PRIMER.El 25 de novembre de 2025 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari (Contractació - art. 249.1.5) 685/2024, procedents del Secció Civil del TI de Girona. Plaça núm. 5, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat pel/per la procurador/a Gemma Donderis De Salazar en representació de banco bilbao vizcaya argentaria s.a., contra Sentència de 09/09/2025, en què consta com a part apel·lada el/la procurador/a Mireia Arges Sanchez, en representació de Joaquina.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

Estimo la demanda interpuesta por la Sra. Joaquina contra BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA SA y, en su consecuencia: 1.- DECLARO LA NULIDAD, por su carácter abusivo, de la CLÁUSULA "QUINTA.- GASTOS", en relación con la imposición de gastos de constitución de la hipoteca que recoge; y de la CLÁUSULA "3ª BIS.- TIPO DE INTERES VARIABLE" en relación a la cláusula suelo que describe ; establecidas en la escritura pública de préstamo con garantía hipotecaria suscrita entre las partes en fecha 22 de diciembre de 1998 y acuerdo su expulsión del referido contrato. 2.- DECLARO LA NULIDAD, por su carácter abusivo, de la CLÁUSULA "Sexta", en relación con la imposición de gastos de constitución de la hipoteca que recoge; y de la CLÁUSULA "PRIMERA", apartado 2.3 "Límite a la variación del tipo de interés" en relación a la cláusula suelo que describe; establecidas en la escritura pública de ampliación y novación de préstamo con garantía hipotecaria suscrita entre las partes en fecha 22 de diciembre de 2001 y acuerdo su expulsión del referido contrato. 3.- DECLARO LA NULIDAD, por su carácter abusivo, de la CLÁUSULA "Sexta", en relación con la imposición de gastos de constitución de la escritura pública de novación de préstamo con garantía hipotecaria suscrita entre las partes en fecha 11 de agosto de 2004 y acuerdo su expulsión del referido contrato. 4.- CONDENO a la parte demandada a: a) el reintegro a la parte actora de las cantidades abonadas indebidamente en concepto de gastos hipotecarios cuya nulidad ha sido declarada y que se fijan en 960,14 euros más los intereses legales devengados desde la fecha de cada pago; y b) el reintegro a la parte actora de las cantidades abonadas indebidamente por aplicación de la cláusula suelo, exceso que se determinará con carácter previo, en su caso, a la presentación de la demanda ejecutiva, con los intereses legales devengados desde la fecha de cada uno de los pagos, Impongo las costas procesales a la parte demandada.

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 09/03/2026.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La part demandant va signar un contracte de préstec amb garantia hipotecaria amb BBVA SA.

Posteriorment aquest contracte va ser objecte de deus novacions successives

En aquest procediment reclama la nul·litat per abusiva de la clàusula del contracte que fixava un límit mínim a la variabilitat del tipus d'interès retributiu en funció de les oscil·lacions de l'índex de referència i de la que imposava totes les despeses derivades del seu atorgament respecte del contracte original i de la seva primera novació.

Igualment, sol·licita la declaració de nul·litat de la clàusula de despeses inserida en la darrera novació contractual.

També sol·licita la devolució de les quantitats pagades a causa de l'aplicació de la clàusula que considera nul·la.

SEGON.La sentència de primera instància ha declarat la nul·litat de les clàusules impugnades i ha condemnat al banc demandat a retornar els imports percebuts per la seva aplicació.

En el que ara ens interessa per resoldre el recurs, la resolució impugnada argumenta que no s'ha produït la prescripció de l'acció per reclamar la devolució de les quantitats pagades en aplicació de les clàusules declarades nul·les.

TERCER.La societat financera demandada no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es fonamenta en la distinció entre la pretensió de nul·litat de determinades clàusules i la de devolució de les quantitats pagades per la seva aplicació.

Considera que aquesta darrera acció està prescrita.

Prescripció de la pretensió de restitució.

QUART.La distinció als efectes de la prescripció entre la pretensió de declaració de nul·litat per abusives de les clàusules incorporades a un contracte entre un professional i un consumidor (que per definició és imprescriptible) i la de devolució de les quantitats pagades en virtut d'aquestes clàusules, ha estat acceptada per la jurisprudència del TJUE.

La seva sentència de 21 de desembre de 2.016, admet la possible prescripció de la pretensió dirigida a obtenir la devolució del que s'hagi pagat en aplicació d'una clàusula nul·la per abusiva, sempre que la normativa interna no s'oposi als principis d'equivalència i d'efectivitat de la norma i de la jurisprudència comunitàries.

Aquesta resolució argumenta:

"El Tribunal de Justicia ya ha declarado que la fijación de plazos razonables de carácter preclusivo para recurrir, en interés de la seguridad jurídica, es compatible con el Derecho de la Unión ( sentencia de 6 octubre de 2009 )...

Por consiguiente, la declaración judicial del carácter abusivo de tal cláusula debe tener como consecuencia, en principio, el restablecimiento de la situación de hecho y de Derecho en la que se encontraría el consumidor de no haber existido dicha cláusula...

No obstante, el Tribunal de Justicia ya ha reconocido que la protección del consumidor no es absoluta ( sentencia de 21 de diciembre de 2016, Gutiérrez Naranjo y otros, C-154/15 , C-307/15 y C-308/15 , EU:C:2016:980 , apartado 68) y que la fijación de plazos razonables de carácter preclusivo para recurrir, en interés de la seguridad jurídica, es compatible con el Derecho de la Unión...

De lo anterior se sigue que el Derecho de la Unión no se opone a una normativa nacional que, a la vez que reconoce el carácter imprescriptible de la acción de nulidad de una cláusula abusiva incluida en un contrato celebrado entre un profesional y un consumidor, sujeta a un plazo de prescripción la acción dirigida a hacer valer los efectos restitutorios de esta declaración, siempre que se respeten los principios de equivalencia y de efectividad....

el artículo 6, apartado 1, y el artículo 7, apartado 1, de la Directiva 93/13 deben interpretarse en el sentido de que no se oponen a que el ejercicio de la acción dirigida a hacer valer los efectos restitutorios de la declaración de la nulidad de una cláusula contractual abusiva quede sometido a un plazo de prescripción, siempre que ni el momento en que ese plazo comienza a correr ni su duración hagan imposible en la práctica o excesivamente difícil el ejercicio del derecho del consumidor a solicitar tal restitución".

CINQUÈ.Partint de la base de l'admissibilitat de la prescripció de l'acció de restitució, el següent problema que es planteja és quan s'ha d'entendre que comença a córrer el termini prescriptiu.

La sentència del TJUE de 10 de juny de 2.021, fa un resum de la seva jurisprudència sobre aquesta qüestió jurídica.

La de 16 de juliol de 2.020, reiterada per la de 10 de juny de 2.021, ha considerat que s'oposa al principi d'efectivitat situar el dia inicial del còmput en el de la signatura del contracte perquè:

"puede haber expirado antes incluso de que el consumidor pueda tener conocimiento del carácter abusivo de una cláusula contenida en el contrato en cuestión. Un plazo de ese tipo hace excesivamente difícil el ejercicio de los derechos que la Directiva 93/13 confiere a dicho consumidor y, por consiguiente, viola el principio de efectividad".

La sentència de 22 d'abril de 2.021, també exclou que es fixi en el dia en què s'ha produït el pagament de la quantitat derivada de l'aplicació de la clàusula nul·la per abusiva perquè, igualment, és factible que si es compta el termini d'aquesta manera, faci que el consumidor tampoc s'hagi assabentat de la nul·litat de la clàusula.

Finalment, la sentència de 9 de juliol de 2.020, tampoc admet que el dia inicial de la prescripció sigui el del compliment íntegre del contracte.

SISÈ.Cap d'aquestes resolucions determina exactament quan s'ha d'entendre iniciat el còmput de la prescripció de l'acció de restitució.

Davant d'aquesta situació, el Tribunal Suprem, en la seva interlocutòria de 21 de juliol de 2.021, va decidir plantejar una qüestió prejudicial al TJUE amb la finalitat de determinar un dia inicial que no s'oposi als principis d'equivalència i d'efectivitat.

L'esmentat Tribunal planteja dues opcions, fent esment dels problemes que cadascuna presenta:

"a) Que el día inicial del plazo de prescripción de la acción de restitución sea el de la sentencia que declara la nulidad de la cláusula. Esta solución puede colisionar con el principio de seguridad jurídica, que constituye uno de los principios del ordenamiento jurídico de la UE: en la práctica, convierte la acción de restitución en imprescriptible, puesto que no puede comenzar el plazo de prescripción hasta que se haya estimado una acción (la de nulidad) que es imprescriptible en el Derecho interno, por tratarse de una nulidad absoluta. Además, el principio de seguridad jurídica se podría ver gravemente comprometido si se diera lugar a reclamaciones relativas a contratos consumados y extinguidos desde hace décadas.

b) Que el día inicial sea aquel en que el Tribunal Supremo dictó una serie de sentencias uniformes en que declaró que las cláusulas que atribuían al consumidor el pago de todos los gastos del contrato eran abusivas y decidió cómo debían distribuirse tales gastos una vez expulsada la cláusula del contrato. Igualmente, puede decirse, no respecto de la jurisprudencia del Tribunal Supremo, sino desde la propia jurisprudencia del TJUE, cuando admitió que la acción de restitución podía estar sujeta a un plazo de prescripción.

Este criterio, que no contradice la prescriptibilidad de la acción de restitución, plantea el problema de que puede ser contrario al principio de efectividad, por ser dudoso que un consumidor medio, razonablemente atento y perspicaz pueda ser conocedor de la jurisprudencia del Tribunal Supremo o del TJUE en la materia".

Les preguntes de la qüestió prejudicial plantejada han estat:

"1.- ¿Es conforme con el principio de seguridad jurídica interpretar los artículos 6.1 y 7.1 de la Directiva 93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993 , sobre cláusulas abusivas en los contratos con consumidores, en el sentido de que el plazo de prescripción de la acción para reclamar lo pagado en virtud de una cláusula abusiva no comienza a correr hasta que por sentencia firme se haya declarado la nulidad de dicha cláusula?

2.- Si tal interpretación no fuera conforme con el principio de seguridad jurídica, ¿se opone a los mencionados artículos de la referida Directiva una interpretación que considere día inicial del plazo de prescripción la fecha de las sentencias del Tribunal Supremo que fijaron doctrina jurisprudencial sobre los efectos restitutorios (sentencias de 23 de enero de 2019 )?

3.- Si tal interpretación se opusiera a los referidos artículos, ¿se opone a los mismos una interpretación que considere día inicial del plazo de prescripción la fecha de las sentencias del Tribunal de Justicia que declararon que la acción de restitución podía estar sujeta a un plazo de prescripción (básicamente, SSTJUE de 9 de julio de 2020, Raiffeisen Bank SA, asuntos acumulados C-698/10 y 699/18; o de 16 de julio de 2020, Caixabank SA, asuntos acumulados C-224/19 y C- 259/19 , que confirma la anterior?".

SETÈ.Abans de resoldre aquesta qüestió prejudicial, la sentència del TJUE de 25 de gener de 2.024, va decidir sobre les que va plantejar la Secció Quinzena de l'Audiència de Barcelona en diverses interlocutòries de 9 de desembre de 2.021, bastant coincidents amb les que va plantejar el Tribunal Suprem.

La sentència del TJUE de 25 de gener de 2.024, que ha estat dictada en relació a la prescripció de l'acció de restitució de les quantitats pagades pel consumidor en aplicació d'una clàusula de despeses, és també aplicable en general a l'acció de restitució de quantitats de qualsevol altra clàusula considerada abusiva.

VUITÈ.Aquesta resolució reitera que la Directiva 93/13 no s'oposa a una normativa nacional que distingeix entre el caràcter imprescriptible de l'acció de nul·litat de clàusules abusives i la possibilitat que prescrigui la de restitució de les quantitats pagades per la seva aplicació.

Igualment, recorda que la normativa de la Unió no regula aquesta qüestió, el que fa que s'hagin d'aplicar les de cada Estat, sempre i quan respectin els principis d'equivalència i d'efectivitat.

Respecte d'aquest darrer, diu:

"para que se considere conforme al principio de efectividad, un plazo de prescripción debe ser materialmente suficiente para permitir al consumidor preparar e interponer un recurso efectivo con el fin de invocar los derechos que le confiere la Directiva 93/13 , en particular en forma de pretensiones, de naturaleza restitutoria, basadas en el carácter abusivo de una cláusula contractual...

en lo tocante al inicio del cómputo de un plazo de prescripción, tal plazo únicamente puede ser compatible con el principio de efectividad si el consumidor pudo conocer sus derechos antes de que dicho plazo empezase a correr o de que expirase...

no puede iniciarse antes de que el consumidor tenga conocimiento de los hechos determinantes del carácter abusivo de la cláusula contractual con arreglo a la cual se efectuaron esos pagos, no exige que el consumidor conozca no solo tales hechos, sino también su valoración jurídica, que implica que el referido consumidor conozca también los derechos que le confiere la Directiva 93/13 ".

NOVÈ.Pel que fa a la durada que ha de tenir el termini de prescripció, argumenta:

"es posible que una norma nacional según la cual un plazo de prescripción no empezará a correr antes de que un consumidor conozca el carácter abusivo de una cláusula contractual y los derechos que le confiere la Directiva 93/13 , que a priori parece conforme con el principio de efectividad, vulnere, no obstante, este principio si la duración de dicho plazo no es materialmente suficiente para permitir al consumidor preparar e interponer un recurso efectivo con el fin de invocar los derechos que le confiere la citada Directiva".

DESÈ.Descarta completament que el dia inicial del còmput de la prescripció de l'acció de restitució s'hagi de fixar en el dia en què es va fer el pagament derivat de l'aplicació de la clàusula nul·la.

"los artículos 6, apartado 1 , y 7, apartado 1, de la Directiva 93/13 , en relación con el principio de efectividad, deben interpretarse en el sentido de que se oponen a una interpretación jurisprudencial del Derecho nacional según la cual, a raíz de la anulación de una cláusula contractual abusiva por la que se imponen al consumidor los gastos de formalización de un contrato de préstamo hipotecario, la acción restitutoria relativa a tales gastos está sujeta a un plazo de prescripción de diez años a contar desde que la referida cláusula agota sus efectos con la realización del último pago de dichos gastos, sin que se considere pertinente a estos efectos que ese consumidor conozca la valoración jurídica de esos hechos".

ONZÈ.El Tribunal també exclou que aquell dia inicial es fixi en el moment en què s'ha establert jurisprudència nacional sobre la nul·litat de la clàusula contractual de què es tracti.

Ho argumenta de la següent manera:

"En primer lugar, procede observar que el sistema de protección establecido por la Directiva 93/13 se basa en la idea de que el consumidor se halla en situación de inferioridad respecto al profesional, en lo referido tanto a la capacidad de negociación como al nivel de información, situación que le lleva a adherirse a las condiciones redactadas de antemano por el profesional sin poder influir en el contenido de estas...

En segundo lugar, por lo que se refiere a la información de que dispone el profesional, este sigue teniendo una posición preponderante después de la celebración del contrato. Así, cuando existe una jurisprudencia nacional consolidada en la que se ha reconocido el carácter abusivo de determinadas cláusulas tipo, cabe esperar que las entidades bancarias la conozcan y actúen en consecuencia...

En cambio, no cabe presumir que la información de que dispone el consumidor, menor que la del profesional, incluya el conocimiento de la jurisprudencia nacional en materia de derechos de los consumidores, por más que dicha jurisprudencia esté consolidada".

Sobre la base d'aquests arguments, diu:

"procede responder a la segunda parte de la primera cuestión prejudicial que la Directiva 93/13 debe interpretarse en el sentido de que se opone a una interpretación jurisprudencial del Derecho nacional según la cual, para determinar el inicio del cómputo del plazo de prescripción de la acción que puede ejercitar el consumidor para obtener la restitución de las cantidades pagadas indebidamente con arreglo a una cláusula contractual abusiva, puede considerarse que la existencia de una jurisprudencia nacional consolidada sobre la nulidad de cláusulas similares constituye una prueba de que se cumple el requisito relativo al conocimiento, por el consumidor de que se trate, del carácter abusivo de esa cláusula y de las consecuencias jurídicas que se derivan de ella".

DOTZÈ.La sentència del TJUE de 25 d'abril de 2.024 ha resolt les qüestions prejudicials presentades pel Tribunal Suprem extractades anteriorment.

Reitera l'admissibilitat d'un termini de prescripció de l'acció de restitució de les quantitats pagades en aplicació de clàusules abusives, que ha de ser determinat pel dret nacional, sempre i quan sigui compatible amb els principis d'equivalència i d'efectivitat.

També insisteix en què el dia inicial del còmput de la prescripció no es pot fixar en el que es va signar el contracte amb independència de si en aquell moment el consumidor podia tenir coneixement del seu caràcter abusiu.

Sobre la base d'aquestes premisses, el Tribunal considera que el dia inicial de la prescripció s'ha de fixar en el de la fermesa de la resolució judicial que declari la nul·litat de la clàusula contractual per abusiva, sense perjudici que el professional pugui demostrar que el consumidor anteriorment ja ho sabia:

"35. En cambio, en unas circunstancias como las del litigio principal, en la fecha en la cual adquiere firmeza la resolución que aprecia que la cláusula contractual en cuestión es abusiva y que declara su nulidad por esta causa, el consumidor tiene un conocimiento cierto de la irregularidad de esa cláusula. Consiguientemente, en principio, es desde esa fecha cuando está en condiciones de hacer valer eficazmente los derechos que la Directiva 93/13 le confiere y, por lo tanto, cuando puede empezar a correr el plazo de prescripción de la acción de restitución, cuyo objetivo principal no es otro que restablecer la situación de hecho y de Derecho en la que se encontraría el consumidor de no haber existido dicha cláusula, como se desprende de los apartados 18 y 23 de la presente sentencia...

38. No obstante, debe puntualizarse que, si bien, como se desprende de la jurisprudencia recordada en el apartado 34 de la presente sentencia, la Directiva 93/13 se opone a que el plazo de prescripción de la acción de restitución de las cantidades pagadas por un consumidor en virtud de una cláusula contractual abusiva pueda comenzar a correr con independencia de si este tenía o podía razonablemente tener conocimiento del carácter abusivo de esa cláusula, la referida Directiva no se opone a que el profesional tenga la facultad de probar que ese consumidor tenía o podía razonablemente tener conocimiento de tal hecho antes de dictarse una sentencia que declare la nulidad de dicha cláusula".

TRETZÈ.Pel que fa a la segona qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem, el TJUE reitera el criteri que ja exposava la sentència de 25 de gener de 2.024, en el sentit que el dia inicial del còmput de la prescripció no es pot fixar en aquell en què el Tribunal Suprem o el mateix TJUE han dictat sentències declarant abusives certes clàusules contractuals.

Segons el que argumenta:

"permitiría al profesional, en multitud de casos, quedarse con las cantidades indebidamente adquiridas, en detrimento del consumidor, sobre la base de la cláusula abusiva, lo que sería incompatible con la exigencia que dimana de la jurisprudencia recordada en el apartado 34 de la presente sentencia, según la cual tal fecha de inicio del plazo no puede fijarse con independencia de si ese consumidor tenía o podía razonablemente tener conocimiento del carácter abusivo de esta última cláusula que fundamenta el derecho a la restitución y sin imponer al profesional una obligación de diligencia y de información para con el consumidor, acentuando así la situación de inferioridad de este que la Directiva 93/13 pretende mitigar...

a un consumidor medio, razonablemente atento y perspicaz no puede exigírsele no solo que se mantenga regularmente informado, por iniciativa propia, de las resoluciones del tribunal supremo nacional referentes a las cláusulas tipo que contengan los contratos de igual naturaleza a los que él haya podido celebrar con profesionales, sino además que determine, a partir de una sentencia de un tribunal supremo nacional, si unas cláusulas como las incorporadas a un contrato específico son abusivas".

Per tot això conclou:

"54. En atención a las consideraciones que anteceden, procede responder a la segunda cuestión prejudicial que los artículos 6, apartado 1 , y 7, apartado 1, de la Directiva 93/13 deben interpretarse en el sentido de que se oponen a que el plazo de prescripción de una acción de restitución de gastos que el consumidor ha abonado en virtud de una cláusula de un contrato celebrado con un profesional cuyo carácter abusivo se ha declarado por resolución judicial firme dictada con posterioridad al pago de tales gastos comience a correr en la fecha, anterior, en la que el tribunal supremo nacional dictó, en otros asuntos, una serie de sentencias en las que declaró abusivas ciertas cláusulas tipo que se corresponden con la cláusula en cuestión de ese contrato...

61. Habida cuenta de las consideraciones que anteceden, procede responder a la tercera cuestión prejudicial que los artículos 6, apartado 1 , y 7, apartado 1, de la Directiva 93/13 deben interpretarse en el sentido de que se oponen a que el plazo de prescripción de una acción de restitución de gastos que el consumidor ha abonado en virtud de una cláusula de un contrato celebrado con un profesional cuyo carácter abusivo se ha declarado por resolución judicial firme comience a correr en la fecha de determinadas sentencias del Tribunal de Justicia que confirmaron que, en principio, los plazos de prescripción para las acciones de restitución son conformes con el Derecho de la Unión, siempre que respeten los principios de equivalencia y de efectividad.

Aquest criteri es reitera en una altra sentència del TJUE, també de 25 d'abril de 2,024, en què resol les qüestions prejudicials plantejades pel Jutjat de Primera Instància número 20 de Barcelona.

CATORZÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 14 de juny de 2.024, aplica aquest criteri d'una manera categòrica:

"4.- En consecuencia, salvo en aquellos casos en que la entidad prestamista pruebe que, en el marco de sus relaciones contractuales, ese concreto consumidor pudo conocer en una fecha anterior que esa estipulación (cláusula de gastos) era abusiva, el día inicial del plazo de prescripción de la acción de restitución de gastos hipotecarios indebidamente pagados por un consumidor será el de la firmeza de la sentencia que declara la nulidad de la cláusula que obligaba a tales pagos".

QUINZÈ.El recurs al·lega que el coneixement generalitzat de la sentència del Tribunal Suprem de 9 de maig de 2.013, derivat de la difusió mediàtica que va tenir, que va condemnar al BBVA pel caràcter abusiu de la clàusula sòl incorporada als contractes de préstec amb garantia hipotecària que concedia, així com la de 23 de desembre de 2.015 respecte de la clàusula de despeses, permetria inferir que qualsevol consumidor mínimament atent podia tenir coneixement de la possibilitat de presentar una demanda sol·licitant la declaració d'abusivitat de la clàusula contractual que establia aquell límit mínim a la variabilitat d'acord amb l'índex de referència del tipus d'interès retributiu.

SETZÈ.Aquest plantejament s'oposa al criteri jurisprudencial que acabem d'extractar.

La jurisprudència del TJUE, assumida pel TS, insisteix clarament que l'existència d'un determinat criteri jurisprudencial no pot pressuposar per sí mateix l'inici del còmput de prescripció des de la data de les sentències que el configuren.

Que el Tribunal Suprem, en la seva sentència de 9 de maig de 2.013 condemnés al BBVA pel caràcter abusiu de la clàusula sòl o en la de 23 de desembre de 2.015 per la de despeses, no implica en absolut que per aquest sola raó qualsevol consumidor que hagués contractat amb aquella entitat financera un préstec amb garantia hipotecària que incorporés aquella clàusula, hagués de tenir necessàriament coneixement de les resolucions judicials que declaraven la seva abusivitat.

Per determinar quan es va produir el coneixement pel consumidor de les dades fàctiques i jurídiques que determinen la possibilitat de demandar, no és possible partir de presumpcions o de suposats coneixements generals, sinó de l'acreditació per part de l'entitat financera que el concret consumidor en tenia coneixement sobre la base d'elements que ho demostrin clarament.

Aquest dia inicial serà el de la fermesa de la sentència que declari la nul·litat de la clàusula contractual que ha motivat el pagament, però el professional podrà demostrar que aquest coneixement ha estat anterior, el que no s'ha produït en aquest cas.

Per tot el que s'ha exposat, atès que en aquest procediment s'han acumulat les accions de nul·litat de la clàusula abusiva i de restitució de les quantitats pagades per la seva aplicació, sense que s'acrediti un coneixement anterior per part del consumidor, amb independència de si s'aplica el termini de prescripció de deu anys que preveu l' article 121.20 del Codi civil de Catalunya, com el de cinc anys que estableix l' article 1.964.2 del Codi civil espanyol, no s'ha produït la prescripció de l'acció de restitució.

Costes.

DISSETÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC, imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de BBVA SA contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació d'acord amb allò que estableix l' article 477 1 i 3 de la LEC, si s'acredita el seu interès cassacional.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà de presentar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer, si escau, el pagament del dipòsit preceptiu.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.